Joaquim Nadal i Farreras

“LI DEMANO QUE RECLAMI AL PORTAVEU DEL GOVERN QUE DEFENSI L’ACCIÓ DEL GOVERN I DEIXI LA DISCREPÀNCIA PER A LA SEU PARLAMENTÀRIA”

Intervenció en el Ple del Parlament.  Pregunta al president de la Generalitat sobre la dignitat de les institucions d’autogovern i la revisió de les declaracions del portaveu del Govern

La presidenta

La pregunta següent és sobre la situació política i la formula l’honorable senyor Joaquim Nadal, del Grup Parlamentari Socialistes.

Joaquim Nadal i Farreras

Gràcies, molt honorable presidenta. Molt honorable president de la Generalitat de Catalunya, si m’ho permet, no li faré cap pregunta avui, a diferència del senyor Puigcercós, l’excepcionalitat del que va passar ahir em porta a compartir amb vostè unes reflexions i a no formular cap pregunta concreta. I en tot cas, si s’hagués d’avaluar, i jo crec que s’ha d’avaluar, el dispositiu d’ahir, ho farem en seu parlamentària en un altre àmbit, no ara aquí en el torn de preguntes.

La reflexió que vull compartir amb vostè, més enllà de les declaracions que van fer uns i altres ahir sobre com s’havia de reaccionar i actuar davant dels fets, és sobre el valor i la dignitat de les institucions d’autogovern; sobre la gravetat dels fets en el sentit que la llibertat, la continuïtat i la dignitat d’aquestes institucions d’autogovern va quedar ahir compromesa; que tots plegats hem de treballar per refer aquesta dignitat, la seva continuïtat i la llibertat i el dret d’exercir en llibertat el que representa el Parlament de Catalunya i el conjunt de les institucions d’autogovern, el mateix president, el Govern i el Parlament de Catalunya, i que és a aquest Parlament a qui li correspon la representació del poble de Catalunya, que l’ha d’assumir amb plenitud i amb resposta a totes les sensibilitats i a totes les preocupacions que té el poble de Catalunya.

I en aquest sentit, simplement, senyor president, jo insisteixo en aquesta idea, la dignitat de les institucions ahir va estar en risc, un risc molt evident, no havia passat mai en trenta-un anys.

Jo crec que per sort no va passar de trencar la normalitat democràtica i de l’exercici de la sessió parlamentària, vam salvar-ho, va començar el Ple a temps, ens en congratulem tots plegats, i crec que val la pena de treballar en aquesta direcció plegats per assegurar les garanties de l’estat de dret.

I ara li formulo una petició, que pot semblar que queda lluny d’aquestes qüestions. Li demano, senyor president, que a la llum del que acabo de dir, justament, revisi l’actuació del portaveu del Govern, analitzi les seves rodes de premsa, i molt concretament, per sobre de tot, la darrera, i en benefici d’aquesta dignitat de què jo li parlava li reclami que defensi l’acció del Govern i deixi la discrepància per a la seu parlamentària.

La presidenta

Té la paraula el molt honorable president.

El president de la Generalitat

Gràcies, senyora presidenta. Senyor Nadal, jo, com vostè em demana, doncs, revisaré tot el que calgui revisar, eh? Només li demano que, de tota manera, vostè també revisi quan feia de portaveu del Govern com feia vostè les rodes de premsa, i aleshores ho revisem tot, ho posem tot en el mateix calaix, ho agitem com si fos una coctelera, i a veure què en surt, de tot això; i a veure què en surt.

Però vaja, escolti’m, deixem-ho estar, perquè em sembla que tampoc vostè volia transformar aquest tema en el tema del dia, em dóna la impressió. Jo m’agafo al 95 per cent de la primera part de la seva intervenció per dir-li que estic plenament d’acord amb el que vostè ha dit, però no només estic plenament d’acord amb això sinó que aprofito la seva pregunta com a cap de l’oposició per agrair l’actitud de tots els grups parlamentaris, i de tots vostès. Perquè la primera manera d’actuar amb dignitat és que els parlamentaris es comportin d’una manera absolutament digna, i amb un sentit institucional ple. I això, feliçment, feliçment, ahir a Catalunya va passar sense excepcions. I que hi hagi un tancament de files d’aquest Parlament, amb alçada de mires, amb generositat, sabent que ahir no era el dia per introduir doncs petites discussions o grans discussions; aquesta altura de mires també reforça la nostra democràcia. I no només reforça la nostra democràcia, sinó que a més a més enforteix el país, el seu esperit i la seva ànima, i dóna un bon exemple, i dóna un bon missatge també de cara a la ciutadania. I això no és mèrit d’un govern, ni d’un president, ni d’una presidenta; això és mèrit de tots vostès, i de les persones que treballen en el Parlament, i de les forces de seguretat, més enllà del dispositiu policial –el conseller d’Interior està a la seva disposició per analitzar-lo–, i dels mitjans de comunicació, que d’una forma o d’una altra tots plegats vàrem defensar un sistema que, tornem-ho a dir, és un sistema perfectible, segur, però és el nostre, ha costat molt de guanyar-lo i l’hem de defensar amb ungles i dents i per tots els mitjans que democràticament siguem capaços de fer.

En aquest Parlament tenim moltes discrepàncies. Avui han quedat ben clares i ben evidents en alguns casos, no? Però són discrepàncies civilitzades, que es fan per l’ús de la paraula, que es fan per la vida del diàleg; a vegades de l’acord, a vegades del desacord. El que no és admissible, i això ho vàrem saber defensar tots amb dignitat, és que el suposat diàleg es faci a través d’estomacar la gent i per part de gent que es comporten com autèntics cafres.

Si voleu veure el video cliqueu aquí.

16 Juny 2011 Posted by | Al Parlament, INTERVENCIONS | , , , , | Comentaris tancats a “LI DEMANO QUE RECLAMI AL PORTAVEU DEL GOVERN QUE DEFENSI L’ACCIÓ DEL GOVERN I DEIXI LA DISCREPÀNCIA PER A LA SEU PARLAMENTÀRIA”

LLIBERTAT SENSE POR

El Punt, edició comarques gironines

En el full de ruta, el manual de campanya de Convergència i Unió, apareix escrita amb lletres de motlle una consigna clara: fer servir els socialistes per fer por i així erosionar-los. L’estratègia de la por no és nova. Només és nova la insistència, la contumàcia amb la qual els dirigents de CiU s’apliquen a desvetllar, sense massa èxit, sentiments de por. No cal ni dir que el fracàs de l’operació té una directa relació amb el gruix escassíssim dels arguments. No per això, però, s’ha de deixar passar sense anàlisi aquesta estratègia que es formula en uns termes excloents i exclusivistes que diuen molt poc a favor del sentit de país i de la col•lectivitat que s’hauria d’esperar d’aquells que ara ja fa més de vint-i-tres anys que ens governen.

El primer argument es concreta en una idea: contraposar els d’aquí i els de fora, els independents i els dependents. En paraules de Josep-Antoni Duran i Lleida, en Pasqual Maragall no és un candidat d’aquí simplement perquè els socialistes catalans col·laborem de forma clara i directa amb el socialisme democràtic espanyol. Però la determinació de qui és d’aquí i qui no ho és no està en mans del Sr. Duran sinó dels milions de persones, homes i dones, que hi viuen i han decidit viure-hi. No es tracta d’aixecar cap fantasma. Es tracta només de deixar clar que l’administració de la catalanitat no admet exclusions tan barroeres. No només això sinó que l’argument obvia que CiU porta a l’esquena, per a pecat seu, dues investidures de José M. Aznar, set pressupostos del PP i una llarga i estable col•laboració amb el PP al Parlament de Catalunya, escrita i signada i amb un compromís tan sòlid i tan català com no emprendre cap reforma de l’Estatut en la legislatura que s’acaba. Que ningú no dubti que segons quins fossin els resultats del 16 de novembre la col•laboració entre el PP i CiU, ara temporalment suspesa, reprendria amb més força i amb més dependència. En darrer terme desacreditar la col•laboració entre els socialistes catalans i els socialistes espanyols és rebutjar la imprescindible col•laboració que aquests darrers donaran a la tramitació a les Corts Generals del nou Estatut de Catalunya.

La segona idea intenta erigir CiU en l’única força capaç de donar tranquil•litat als empresaris en relació a les exigències territorials i ambientals. No votéssiu pas els socialistes que ho frenaran tot i bloquejaran el creixement tot impedint la prosperitat. Argument curiós en boca d’aquells que han fet de la discrecionalitat en l’exigència als empresaris de les determinacions mediambientals un instrument d’irritació i provocació permanent a uns i d’adulació i entrega d’uns altres. En boca d’una administració que entorpeix més que no estimula, que burocratitza en comptes de modernitzar, que entrebanca i no empeny. Esgrimir l’argument de la sotenibilitat com l’espantall per fer por amb els socialistes és d’un contingut demagògic molt evident i intenta buscar complicitats en algun sector després d’haver-hi interferit i intervingut discrecionalment durant dècades. Però tothom sap prou bé fins a quin punt els socialistes som capaços de conduir les coses amb sensibilitat i rigor de manera que, sense perjudici per a les qualitats ambientals i territorials de l’entorn i del paisatge, l’activitat econòmica adequadament impulsada i modernitzada adquireixi la solidesa i la consistència que ha de permetre continuar creixent. CiU ha acostumat els sectors econòmics a la dutxa escocesa: l’exigència i la condescendència. Ara t’apreto i ara afluixo, i m’ho has d’agrair. Quan tothom espera coherència, claredat, regles del joc iguals per a tothom i instruments d’ estímul i promoció per a desenvolupar-se.

I un tercer exemple encara en relació a l’estratègia de la por. Josep-Antoni Duran i Lleida ha volgut fer por en relació amb el món de l’educació, advertint que amb els socialistes l’escola cristiana hauria de patir molt.

Que ningú no pateixi. Els socialistes ens proposem posar coneixement, sensibilitat, diàleg, passió i diners en el món de l’educació per treure’l de l’estat de xoc permanent en què sembla instal·lat. Donarem instruments a l’escola pública per tal que reforci el seu paper i la seva oferta. Més recursos materials, edificis nous sense barracots, recursos per a manteniment amb atenció especial a les escoles rurals i comarcals. Flexibilitat i autonomia als centres. Autoritat i mitjans als equips de direcció. Carrera professional per al professorat. Col·laboració amb els ajuntaments per a la planificació i matriculació .Places d’escola bressol sense falses promeses. Més temps de docència amb més professorat. Ràtios raonables enfront de la saturació actual. Una Llei Catalana d’ Educació que pugui aprofundir en les competències, l’organització i els continguts. I un acord amb l’escola concertada per tal d’assumir de forma conjunta els reptes i els requeriments de la societat, afrontar-ne els problemes amb equitat, complir amb els objectius i principis fixats en la llei i garantir eventualment el principi de la gratuïtat amb la revisió dels concerts i la seva actualització quan calgui. Que ningú no tingui por. Aquest és un argument antic, vell, dels que fa dècades que manen i es resisteixen al canvi. Totes les opcions polítiques són legítimes i el poble haurà de decidir. Però els socialistes volem deixar clar que som partidaris de la llibertat sense por i no som partidaris de la por sense llibertat. Nosaltres ens pensàvem que l’argument de la por era una exclusiva dels enemics de la llibertat, i ara sembla que no.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

10 Octubre 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , , , , | Comentaris tancats a LLIBERTAT SENSE POR

UN EURO, UN VOT?

El Punt, edició comarques gironines

Quan les campanyes arriben al seu moment àlgid tot es fa molt més evident. Els missatges i les actituds esdevenen més descarats, més desvergonyits. Els partits i els candidats o candidates s’afanyen a corre-cuita a treure’s la careta i a mostrar-se més directament tal com són i tal com pensen. Si no fos que el soroll imparable de les campanyes fa molt difícil d’escoltar i sobretot de triar, les campanyes anirien bé per triar, sospesar, analitzar descarnadament els programes, les propostes i la credibilitat de les candidatures. Aquests dies apareixen sense subterfugis ni dissimulació les actituds d’aquells que sempre han tingut la temptació de considerar els ciutadans, els electors, menors d’edat. El joc de la democràcia es transforma aleshores en el joc de la manipulació. És quan en un acte de maduresa, com a reacció, estem cridats a triar entre llibertat o dependència.

La dependència és la que genera un concepte paternalista de la política. Una visió que sota una capa de liberalisme, personalisme, individualisme, genera tuteles, crea intervencionisme, intoxica socialment i perverteix la societat civil. És la política del copet a l’esquena, de les grans encaixades, de la superficialitat més absoluta. És el designi dels que s’han acostumat a aparentar més que fer. És la política fonamentada en un devessall de propaganda, de plaques, de cartells, de primeres pedres, de viatges, de visites, de diplomes, de rams, de dinars. És la proposta que es fonamenta en la subvenció indiscriminada, la beneficència, el pa per avui i gana per demà, el talonari sempre a punt. És la campanya dels que es pensen que encara és possible de vendre duros a quatre pessetes.

Aquests plantejaments beuen de forma inconscient del populisme i s’hi lliuren sense continència des de l’aparent ingenuïtat de no haver trencat mai cap plat, ni cap olla. Tot és així, aparentment, molt ingenu. Però a la pràctica té unes conseqüències terribles. És el bloqueig de la societat, és la creació d’una xarxa clientelar, és una versió moderna del caciquisme. És, com dèiem al principi, l’estímul de la dependència i una mala adaptació de les polítiques de l’estat del benestar. Aquest populisme ingenu tendeix a enquistar els problemes, a perpetuar les situacions, a impedir les reformes i els canvis. Frena molt més que no allibera. Atura. Perpetua situacions.

Però la ciutadania és intel·ligent, el poble no es deixa enganyar, la llibertat no es ven ni es compra.

L’acte suprem de llibertat i de democràcia que és una votació, el valor igual de tots els vots, un a un, no té ni pot tenir mai preu. Un vot val molt més que un euro en una expressió que vol simbolitzar l’altíssim valor cívic, desprès, obert, lliure que ha de tenir una elecció. Un acte que hauria de servir per foragitar la demagògia.

És amb altres paraules posar de manifest la paradoxa, la incongruència d’aquells que es pensen que poden garantir menys impostos i més seguretat alhora, i que ho poden fer des d’una concepció autoritària de la seguretat que no atén a resoldre totes les pors i totes les inseguretats acumulades per la ciutadania.

I és per tot això que em sembla que finalment adquireixen sentit les campanyes. Per destriar el gra de la palla, per garbellar ben garbellat, per passar el sedàs fi i veure què queda.

Jo em quedo amb els programes sòlids, les anàlisis rigoroses, les propostes que van a fons. Jo em crec els que van al cor dels problemes i parlen amb el cor als ciutadans. Jo aposto per les polítiques que abonen canvis socials en profunditat, que estimulen modificacions de l’arrel dels problemes, que lluiten contra les causes i posen els fonaments d’una nova llibertat. M’agraden els plantejaments fets amb passió, amb sensibilitat, amb emocions. Aposto per la política dels sentiments, lluny de qualsevol sentimentalisme. La cohesió social com a objectiu bàsic, la superació de les desigualtats com una condició indispensable, la millora dels serveis públics i la seva qualitat com el camí més eficaç. La contemplació de la maduresa de la societat i la proposta de mesures que reconeguin aquesta maduresa i l’estimulin.

La perversió de la demagògia populista posa cataplasmes a la societat però acaba estimulant les baixes passions.

La credibilitat dels programes que aposten pel progrés, la creació de riquesa i l’adopció de mesures que ataquin a les causes dels problemes és, en canvi, un cant a la llibertat.

Estic segur que diumenge Catalunya serà sens dubte un país de persones més lliures. Tan segur com que aquells que han fet de la política un camp abonat al seu monopoli es quedaran amb un pam de nas.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí. 

23 Mai 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , | Comentaris tancats a UN EURO, UN VOT?

OFENSIVA O OFENSA?

El Punt, edició comarques gironines

El Partit Popular i el seu president han decidit organitzar una ofensiva en tota regla en tots els fronts. Han decidit no deixar res per verd. Han decidit forçar la màquina en clau electoral. És una ofensiva polièdrica: té moltes cares i té molts colors, però va en una única direcció. Respon a un determinat concepte d’Espanya i de l’Estat, i afecta tant els símbols com les institucions i, sobretot, les relacions interinstitucionals. No em cal ara referir-me als episodis més simbòlics com el de la bandera que plantejats d’entrada erròniament han tingut poca fortuna. En refereixo sobretot a un clima, un ambient, una atmosfera que planteja accions i comissions en perjudici del model d’Estat autonòmic i que allunyen Espanya d’una visió composta i complexa, l’Espanya mosaic, l’Espanya plural, el caràcter innegable i indiscutible de la pluralitat nacional, cultural i lingüística. Hi ha involució autonòmica, per molt que Josep Piqué amb cara amable intenti negar-ho. Les coses són així perquè els fets van en aquesta direcció. De fet podem parlar sense por d’exagerar d’involució autonòmica i d’involució democràtica en el sentit que un concepte restrictiu i restringit de la seguretat i de les llibertats comporta inevitablement un desgast, una devaluació de la qualitat democràtica.

Aquest és el marc en el qual es produeix un deteriorament creixent de la qualitat i de l’eficàcia de la gestió en el terreny de les inversions, de les infraestructures, de les prioritats. Però sobretot aquest és el marc en el qual es produeix una visió instrumental, partidista i patrimonial de les institucions. Des d’una acció personal i un interès sectorial es poden canviar càrrecs públics de tota mena. La facultat de nomenar ministres no entra en aquesta dimensió. Hi entra, en canvi, la capacitat i la voluntat de disposar de càrrecs electes (diputats, senadors, diputats autonòmics, presidents autonòmics, presidents de cambres legislatives) per a modelar el mapa polític i de partit a la mesura d’una determinada ambició i de determinats objectius. No és estranys doncs que si aquesta és la visió interna, de partit, dels càrrecs institucionals, traspuï aquesta visió a les relacions interinstitucionals quan es tracta d’institucions presidides i conduïdes des de d’altres majories. És en aquesta clau que es pot entendre millor l’ofensiva o el menyspreu cap a institucions autonòmiques o més concretament cap al món local.

És la vella tàctica que ja he comentat alguna altra vegada. Es tracta de sacsejar l’ambient , atiar el conflicte, provocar la bronca, justificar una determinada acció política i treure’n profit.

És el que ha passat amb la iniciativa de treure recursos dels ajuntaments, desapoderar-los de determinades competències, atribuir-los una suposada responsabilitat fiscal i sostreure la iniciativa pública del marc i la regulació de les ordenances locals. Es tracta de poder tirar pel dret, disminuir els recursos i les capacitats dels poders locals, poder anunciar que es rebaixen els impostos i prescindir de qualsevol consideració sobre els serveis i les prestacions de les administracions locals. El moment culminant d’aquesta ofensiva s’ha d’anar a buscar en l’intent de desacreditar els ajuntaments catalans i d’esquerres per una suposada sobrecàrrega fiscal. Curiosament segons com es reguli la compensació als ajuntaments per la supressió de l’IAE pot passar que en ús de la responsabilitat fiscal que es voldria atribuir als ajuntaments es propiciés de veritat l’efecte que ara Aznar denuncia sense fonament.

A Catalunya, però, les afirmacions d’Aznar han tingut un efecte colateral. Josep-Antoni Duran Lleida, política professional atent a les oportunitats, s’hi ha apuntat de seguida i amb molt poc rigor s’ha decidit a aprofitar l’ofensiva ofensa d’Aznar per ofendre els ajuntaments i la intel·ligència dels catalans. És clar que immediatament Xavier Trias, que vol ser alcalde de Barcelona, l’ha pogut desmentir.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

8 Novembre 2002 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , , | Comentaris tancats a OFENSIVA O OFENSA?

L’APROPIACIÓ DE LA DEMOCRÀCIA

El Punt, edició comarques gironines

Aquests dies parlarem més que mai del preu de la llibertat. Reiterarem aquest curs les anàlisis que certifiquen la crisi de la democràcia. La llibertat en perill exigeix un sacrifici, la democràcia en perill exigeix reformes.

L’autoritarisme, el terrorisme, la intolerància, la inseguretat posen en perill la vigència de la llibertat, de les llibertats col·lectives, de les individuals, de les nacionals.

La indiferència, l’abstenció, la desconfiança posen en perill la democràcia.

La llibertat i la democràcia, com a valor la primera, com a mètode i sistema la segona es complementen, es reforcen, es necessiten. Són, de fet, inseparables.

Però ni la llibertat com a valor, ni la democràcia com a mètode són certeses absolutes. No són dades adquirides de la nostra civilització, no es poden donar per enteses.

El pitjor que ens pot passar és justament donar-ho per sabut i per fet. Ja tenim llibertat, ja tenim democràcia! D’acord! un cop adquirida la certesa, es deixen de banda, es donen per bones i adquireixen amb el pas del temps categoria de valors invisibles.

La pèrdua de visibilitat efectiva és el primer senyal d’alerta, és un avís de situació de risc.

Davant el risc ens afanyem a plànyer la  pèrdua de tremp, d’exigència, d’implicació i de compromís. Trobem a faltar la tensió exigent i crítica que ens feia ser molts i molts.

Ara és hora de dir que patim dèficits de llibertat i dèficits democràtics. El dèficit de llibertat és més universal, és global. Hi ha una crisi certa, evident, de les llibertats individuals: la devaluació del dret a la vida; la violència, la mort atempten frontalment contra aquest concepte bàsic de llibertat. L’ús de la violència per a saldar conflictes acaba sempre amb la conculcació absoluta dels drets humans. Però és evident que la inseguretat, enemiga de les llibertats, té moltes cares. La fam i la sobreexplotació atempten igualment contra el dret a la vida, són així privadors de llibertat. És una altra violència potser menys selectiva, més dramàticament i anònimament devastadora. Igualment condemnable.

D’aquí que quan es comencen a formular preguntes al voltant del preu de la llibertat urgeixen respostes que subratllin la necessitat del caràcter universal  d’aquest dret, d’aquest valor. No hi ha mai, i no hi haurà mai, la llibertat d’uns en detriment de les llibertats dels altres. La llibertat té un preu. Però mai no es pot concebre com un preu unilateral. La grandesa de la llibertat en el seu sentit més universal és que ho comprèn tot i només té un enemic: els enemics de la llibertat, de les llibertats.

Quan algú s’erigeix en intèrpret, en dipositari unilateral de la llibertat i de la democràcia comet en realitat una apropiació indeguda. L’apropiació de la llibertat i de la democràcia (també de la nació) és la privatització d’un dret universal. La privatització impedeix l’única possible i desitjable socialització.

Acabem amb un exemple per baixar del terreny de la filosofia al terreny més palpable de la política. Agafem Catalunya i fixem-nos amb el sòl, el territori i el paisatge. Durant vint-i-cinc anys llargs (tant curts, però!) hem viscut confiats en el convenciment que la democràcia per ella mateixa permetria la superació de tots els mals acumulat durant el franquisme i heretats en la transició.

Emparats però en un urbanisme democràtic, a cobert per la legitimació dels plans, assistim en força casos (cada cop més i cada cop més flagrants) a l’apropiació unilateral d’aquest urbanisme i de la seva interpretació democràtica; es genera així, en realitat, un dèficit de llibertat i un dèficit democràtic. Instal·lats en el conflicte, el debat, entre la necessària “balearització” o la fugida accelerada cap el model Benidorm, ens adonem que no podem donar res per fet i que no es pot ser neutral, asèptic, perquè les exigències democràtiques no ho permeten. Ens adonem així que hem de revisar els fonaments de la nostra democràcia, que ha arribat l’hora d’un canvi fundacional i que la llibertat de les generacions futures es juga en la coherència de la democràcia actual i els seus perfils a vegades massa borrosos,cap a la invisibilitat.

En un món que canvia vertiginosament podíem haver fet una incursió cap a les diverses commemoracions d’aquests dies. No cal. Tinc, això sí, el convenciment que el que ara està en joc és justament saber per on passa la ratlla de la universalització de les llibertats (aquí i a tot el món) i com la ratlla, la frontera que no és legítim de traspassar, preserva i reforça la democràcia.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

10 Setembre 2002 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , | Comentaris tancats a L’APROPIACIÓ DE LA DEMOCRÀCIA