Joaquim Nadal i Farreras

JOSEP MASSOT I MUNTANER

El Punt Avui

A finals de juny vam coincidir a Santander amb el pare Hilari Raguer, monjo de Montserrat i historiador. Li vaig preguntar com estava el pare Massot després que se li concedís el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. La resposta no podia ser més aclaridora. El pare Massot troba que el premi arriba en un moment oportú i delicat, i que pot servir per afirmar i assegurar la reivindicació imprescindible de la llengua catalana.

Vet aquí, doncs, el sentit d’un premi, d’un reconeixement fet a un monjo savi i erudit, fidel al seu país, a la seva terra mallorquina, als temes que va viure des de jove, a Montserrat, a l’Església i a la seva vocació inacabable d’impulsor de projectes culturals i editorials. I justament per subratllar la importància de tota una trajectòria, els amics, els deixebles, la comunitat de monjos li han dedicat un homenatge senzill i eficaç en forma de llibre. Joan Martí i Castell i Josep Moran n’han tingut cura, el pare abat Josep M. Soler ha escrit un prefaci i August Bover i Font el pròleg a Bibliografia de Josep Massot i Muntaner (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2012).

El colofó no pot ser més explícit: “Aquest llibre s’ha acabat d’imprimir el 27 d’abril de 2012, dia de la Mare de Déu de Montserrat, de l’any 2012. En commemoració del 70è aniversari de Josep Massot i Muntaner i dels 40 anys al capdavant de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. L’any en què ha estat guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes”.

No es pot demanar més precisió sintètica, si bé la biografia del pare Massot donaria per anar-hi afegint elements singulars de la seva trajectòria docent, acadèmica, cultural i editorial. No ens pot passar per alt la seva estreta vinculació amb l’Associació d’Escriptors en Llengua catalana, amb l’Institut d’ Estudis Catalans, amb la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, amb la Universitat de Barcelona, ni tampoc podem obviar la seva tasca com a director de Serra d’Or, Randa i altres projectes de difusió cultural i d’alta recerca i erudició.

En el seu prefaci, el pare abat ens remet a l’Eclesiastès per recordar que ens diu “tingues present que fer molts llibres és mai no acabar” i que aquest inventari no és un terme sinó l’obertura a nous treballs, en els quals li desitja que pugui continuar “escrivint amb paraules verídiques”. August Bover transporta el pare Massot al pati de Lletres en els primers setanta, quan els estudis universitaris es renovaven des de baix mentre s’anaven liquidant els elements residuals del franquisme, i com en les seves classes els va anar introduint a una temàtica que el pare Massot ha conreat tota una vida.

Aquest opuscle farcit de literatura i erudició ens fa de guia per una obra prolífica i extensa en el camp editorial i sota el mestratge successiu d’Antoni Comas, Joaquim Molas i Max Cahner, aquest darrer en el camp editorial. Justament per això, el pare Massot es prodiga abans a Curial que a les mateixes publicacions de l’Abadia de Montserrat, que dirigeix amb mà ferma i que ha convertit per ‘vergonya nacional’ de les institucions en una mena d’equivalent de les ‘Presses Universitaires de France’ o de les edicions de l’École Pratique d’hautes études de París, i sense cap mena de dubte en la continuadora de la primera col·lecció dels ‘Estudis i Documents’ de 62, que Cahner seguiria a Curial fins que les estretors econòmiques el feren defallir.

La densitat de l’obra no ens permet fer-ne un repàs exhaustiu. Però sí que podem apuntar que com a editor, en el sentit anglosaxó del terme, ha editat obres de Ferran Soldevila, Jordi Rubió i Balaguer, Alexandre de Laborde, Antoni Rubió i Lluch, i més.

Montserrat ha estat objecte d’una atenció preferent, primer com a impulsor de reedicions de les obres del pare Anselm M. Albareda dedicades a l’abat Oliba o a la mateixa Història de Montserrat. La tasca de l’abat Marcet, els 500 anys d’edicions montserratines, la Guerra Civil a Montserrat, o els creadors del Montserrat modern formen part d’un repertori amplíssim. Finalment, en la seva darrera edició la Història de Montserrat, del pare Albareda (Barcelona, PAM, 2010)  revisada, ampliada i anotada és ja més Massot que Albareda.

Partidari de les eines del treball intel·lectual i de la dimensió internacional dels estudis de llengua i literatura catalanes, el pare Massot ens ha donat un balanç acurat de trenta anys d’estudis sobre la llengua i la literatura catalanes, ens ha ofert un ampli Repertori de catalanòfils (Barcelona, PAM, 1983-1988) i, molt especialment, ens ha il·lustrat amb la impressionant sèrie d’Escriptors i erudits contemporanis, que va començar el 1996 i que ha arribat, el 2011, a la desena sèrie. No cal dir que els seus treballs sobre Antoni M. Sbert i Joan Estelrich són guia imprescindible per la Història contemporània de Catalunya.

Mallorca, des dels orígens, és un fil de seda que Massot descabdella de forma incessant i es concentra en els temes de la guerra civil, del primer franquisme, de la repressió lingüística, de l’Església mallorquina, dels escriptors i la guerra civil, dels mallorquins i la llengua autòctona, dels bombardeigs, de l’actitud del bisbe Miralles, fins a constituir un nucli de llibres imprescindibles per al coneixement aprofundit de la Mallorca contemporània.

Massot s’ha compromès també amb el rescat del cançoner popular i ha publicat l’Inventari de l’obra del cançoner popular de Catalunya i la successió de les Memòries de missions de recerca .

Finalment, una atenció concreta i delicada mereixen personalitats de l’Església catalana com Vidal i Barraquer o de la comunitat monàstica com el pare Jordi M. Pinell o el pare Maur M. Boix, que el precedí en la direcció de Serra d’Or.

No acabaríem en el repàs d’aquesta vida al servei de la llengua, del país, de Montserrat, de l’Església catalana. Un premi i un reconeixement merescuts i segurament uns mèrits i uns crèdits insuficientment divulgats.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

14 Juliol 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt Avui | , , , | Comentaris tancats a JOSEP MASSOT I MUNTANER

LES MEVES HORES ANGLESES

Introducció a la reedició de Hores angleses, de Ferran Soldevila, a cura d’Enric Pujol. Barcelona, adesiara, 2011

Al començament del 1970, el professor Jordi Nadal Oller em va proposar d’anar a Anglaterra, ala Universitatde Liverpool, a ensenyar-hi català i castellà en substitució temporal del professor Joan Lluís Marfany. Vaig dir-li que sí.

Jo havia acabat la carrera de filosofia i lletres, branca d’història general, el setembre del 1969. Tenia vint-i-un anys i havia reduït els dos darrers cursos a les convocatòries de juny i de setembre d’aquell any, després de renunciar a la matrícula oficial de quart i tornar-me a matricular com a alumne lliure de quart i cinquè. Un cop llicenciat, em vaig dedicar a fer la tesina, dirigida pel professor Carlos Seco Serrano, que vaig defensar, ala Universitatde Barcelona, el juny del 1970; el primer semestre d’aquell mateix any havia fet una substitució a l’Institut Milà i Fontanals de Barcelona. Casat a final de juliol, a mitjan setembre emprenia el viatge a Liverpool amb la meva dona.

La proposta del professor Nadal m’havia arribat quaranta-cinc anys més tard que la que Joan Estelrich havia fet a Ferran Soldevila el 4 de març del 1925: «L’Estelrich m’ha proposat d’anar a Liverpool de lector de literatures hispàniques. Després d’algunes vacil·lacions he acceptat. Fins que ho veuré no ho creuré.»[1]

Ferran Soldevila va exercir la docència ala Universitatde Liverpool en els cursos 1926-1927 i 1927-1928. Nascut el 1894, tenia trenta-tres anys quan es va traslladar a Anglaterra i ja comptava amb un considerable prestigi científic i un bon nombre de publicacions.

Allí va trobar el professor Edgar Allison Peers, aleshores ànima única dels estudis hispànics després de la seva incorporació a l’esmentada universitat el 1920 i de l’assoliment de la càtedra d’espanyol el 1922. El professor Allison Peers hi fundà l’any següent el Bulletin of Spanish Studies, en el qual Soldevila va col·laborar amb certa assiduïtat i que en els anys confusos i agitats de la dècada dels trenta esdevingué un referent per als temes culturals i polítics que havien d’afectar Espanya i Catalunya.

Coneixent les estretes relacions entre Joan Estelrich i Francesc Cambó, és molt probable que l’opció d’encetar estudis de català a Liverpool formés part dels plans de mecenatge que, en diversos camps de la política i de la cultura, Cambó afavoria. A més, cal tenir en compte la dedicació d’Estelrich, per encàrrec dela Lliga, a aprofundir en la internacionalització de la cultura catalana com un camí per a donar-li prestigi i un reconeixement més universal. En realitat, la tasca d’Estelrich anava més enllà, i pretenia neutralitzar els efectes dela Dictadurade Primo de Rivera i mostrar a l’exterior l’existència del plet català amb Espanya, que era un tema central del catalanisme polític en aquell moment.

Liverpool era, doncs, un terreny adobat perquè Allison Peers hi havia fet els seus estudis sobre Ramon Llull. I no abandonà la seva predilecció pels temes hispànics i catalans en els anys següents. En efecte, l’obertura catalana i espanyola a la Universitatde Liverpool, que ell mateix havia iniciat el 1922, el va dur a escriure diverses publicacions sobre els anys més convulsos de la història contemporània del país, sobre l’Estatut, sobre la guerra civil i les seves conseqüències… Tot això es reflectí també en les pàgines singulars que el Bulletin va reservar, durant els anys de la guerra civil i de la primera postguerra, a les cròniques fetes des de Madrid i Barcelona, algunes de les quals foren signades per Soldevila.[2]

Ferran Soldevila va aprofitar els anys de l’estada a Liverpool per a continuar amb el seu costum de fer un dietari i prendre notes i apunts sobre la vida i els hàbits dels anglesos, sobre la societat i sobre la vida a la mateixa universitat.

Arraconades mentre es dedicava a escriure la Història de Catalunya que Cambó li havia encomanat per a l’editorial Alpha, Soldevila reprengué aquestes notes i, juntament amb alguns articles de premsa que ja havia anat publicant, les va convertir en les Hores angleses.[3]

Un cop em vaig haver decidit, l’any 1970, aanar a Liverpool, el professor Nadal em va fer a mans un dia el volum Al llarg de la meva vida, que llavors acabava de publicar Edicions 62, i em va dir: «Llegeix les Hores angleses de Ferran Soldevila. T’aniran bé per a fer-te una idea de què hi vas a fer i de què t’hi trobaràs.» Hi havia, en aquesta admonició, un to imperatiu, convincent. I vaig fer-li cas. Em van captivar de seguida el format de dietari, les anotacions de caràcter més personal, l’estricta quotidianitat i les observacions sempre interessants sobre la vida, els costums i la societat britànics.

La referència inicial a la proposta d’Estelrich, que no sortia en les edicions del 1938 i del 1947, em servia directament de pont amb els orígens de la feina que anava a fer. I això va permetre, sens dubte, que, abans mateix d’anar a Liverpool, ja em sentís com una de les baules d’una cadena molt llarga i prestigiosa que, seguint la petja de Soldevila, havia continuat la seva tasca. Era un dels camins que l’Institut d’Estudis Catalans havia trobat per combinar la difusió internacional de la cultura catalana en el món de l’hispanisme anglosaxó i la sortida a l’estranger de joves professors àvids de coneixements i necessitats d’oxigen en l’ambient universitari força irrespirable de l’època. Es tractava de complir un principi que el mateix Soldevila havia deixat escrit en el seu dietari britànic:

«Però em sembla indubtable que difícilment coneixerà el seu poble aquell qui no conegui altre poble que el seu» (prefaci de l’abril del 1929).

Fent aquest camí, passaren successivament pel Departament d’Estudis Hispànics de la Universitatde Liverpool: Ferran Soldevila (1926-1927 i 1927-1928), Joan Triadú (1948-1949 i 1949-1950), Jordi Carbonell (1950-1951 i 1951-1952), Jordi Rubió i Lois (1952-1953 i 1953-1954), Ramon Gubern (1954-1955 i 1955-1956, que fou el primer a ser oficialment Assistant lecturer in Spanish and Catalan), Josep Fontana (1956-1957), Enric Lluch (1957-1958), Jordi Nadal (1958-1959), Joaquim Molas (1959-1960 i 1960-1961), Joaquim Marco (1961-1962), Ramon Sumoy (1962-1963, 1963-1964 i 1964-1965), Xavier Serrahima (1965-1966 i 1966-1967), Joan Lluís Marfany (1967-1968, 1968-1969 i 1969-1970, quan esdevé lecturer de plantilla) i Joaquim Nadal (1970-1971 i 1971-1972). Passats aquests dos darrers cursos, Joan Lluís Marfany es reincorporà de manera definitiva a la seva plaça.[4]

Joan Lluís Marfany havia consolidat, doncs, la seva plaça de lecturer, i amb ell s’hauria d’haver acabat aquesta relació. Però les circumstàncies van fer que vingués com a professor convidat ala Universitat Autònoma de Barcelona, aleshores acabada de crear, i al Col·legi Universitari de Girona en el curs 1970-1971. Era l’escletxa que es va obrir i que va permetre afegir modestament el meu nom a la llista que acabo d’esmentar.

A les acaballes del curs 1970-1971, Marfany va decidir allargar un any més la seva estada ala Universitat Autònoma, i, amb el vistiplau del professor Geoffrey W. Ribbans, director de l’School of Hispanic Studies, el mateix Marfany i jo vam acordar allargar també un curs més, 1971-1972, la meva relació ambla Universitatde Liverpool.

Mentre estudiava la carrera, havia assistit als Estudis Universitaris Catalans, a les classes de Joaquim Molas i Ramon Aramon, que en aquella època, de forma clandestina i fins a la intervenció de la policia, es feien en un pis de la família Mascareñas, ala Rondade Sant Pere. Allí vaig tenir notícia també, de l’activitat docent de Soldevila, interrompuda quan jo tot just acabava de començar la carrera.

 Hi havia, però, clares ressonàncies de Soldevila en el món una mica misteriós, minoritari i clandestí dels Estudis Universitaris Catalans, que es desenvolupaven amb una precarietat perfectament descriptible, però amb l’afany de no trencar la sòlida tradició que havia representat en temps dela Repúblical’experiència dela Universitat Autònoma. Aquests vincles em donaven un bagatge mínim per conèixer el context de tot allò que Soldevila representava i també la ruptura, la fractura, del 1939 en el conjunt dels grans projectes intel·lectuals i acadèmics de Catalunya. A l’Autònoma coincidiren Ferran Soldevila i Jaume Vicens i Vives, dues generacions d’historiadors de primeríssim nivell i de complementarietat indiscutible, malgrat algunes discrepàncies públiques.

Si tornem a Liverpool, el temps transcorregut entre el 1926 i el 1970 havia consolidat un projecte d’escola d’estudis hispànics que havia fet créixer la llavor sembrada per Allison Peers.

Quan vaig arribar-hi, dirigia el departament, com he dit abans, Geoffrey W. Ribbans, que parlava un català perfecte, havia fet recerca a Catalunya i havia publicat el llibre Catalunya i València vistes pels viatgers anglesos del segle xviiiè (1955). Amb ell formaven el claustre —cito de memòria— Harold Hall, Norman Lamb, Derek W. Lomax, Ann Mackenzie, James Higgins, Alex Longhurst, John Kinnear i el mateix Marfany.

Vaig trobar una biblioteca ben nodrida, que oferia, a més, totes les facilitats i la possibilitat d’anar directament als llibres gràcies a un catàleg topogràfic eficacíssim i taules de treball a tocar de les prestatgeries. Vaig trobar també, com Soldevila, un ambient ben distès: petits grups, seminaris, tutories, cursos monogràfics i molt especialitzats. Jo venia d’una tradició generalista i sintètica. I a Liverpool vaig poder dedicar pràcticament tot un curs a fer la dissecció, fins al darrer detall, de Bearn, de Llorenç Villalonga.

Certament, el sistema universitari britànic partia d’una gran tradició i del principi inexcusable de la mobilitat dels estudiants. El sistema de beques i de residències facilitava aquesta mobilitat, que es confirmava també en l’amplíssima gamma de sortides professionals, la majoria de les quals no tenien res a veure, si més no directament, amb l’objecte de la titulació. A Liverpool mateix, els estudiants feien bo l’argument explicat per Soldevila en relació amb el sentit de la dotació i la fundació dels estudis hispànics a Oxford: un millor coneixement del mercat llatinoamericà!

Quan Ferran Soldevila va arribar a Liverpool, s’instal·là primer a West Kirby i, finalment, a Birkenhead —com nosaltres quaranta-cinc anys més tard—, a la península formada pels estuaris de dos grans rius, el Mersey i el Dee, aquest ja al país de Gal·les. Amb aquesta diferència cronològica de gairebé mig segle, vaig creuar durant dos cursos, cada dia laborable, el túnel del Mersey per anar a la universitat, com ho degué fer ell. I vaig viure les mateixes sensacions, vaig contemplar els mateixos paisatges i vaig visitar les mateixes ciutats (Edimburg i Glasgow, Oxford i Cambridge, el districte dels llacs, Stratford-on-Avon, Londres i, sobretot, Chester, tan a tocar!) que ell.

I una evidència compartida en l’arquitectura i l’estructura social de Liverpool, la ciutat ennegrida pel fum, tocada per la crisi, marcada per la decadència de les ciutats de la primera revolució industrial, la crisi del carbó, de l’acer, del tèxtil i del comerç transatlàntic. Probablement encara més en el meu cas que en el de Soldevila. Quan les fileres inacabables de cases modestes, arrenglerades i aparellades, s’anaven abandonant i s’anaven tancant per protegir-les del vandalisme, mentre es dibuixava de manera creixent la geografia sòrdida de la reculada, la gran contradicció era justament aquesta: suburbis inacabables, vagues i crisi social en el context de la fi de l’abundància i de la grandesa de l’imperi.

Era una societat eficaç que alhora es descomponia, però amb dècades d’avantatge pel que fa a les prestacions i les garanties socials. Era un sistema fiable.

Amb Hores angleses a les mans i al pensament, fou allí on vaig començar a trobar gust a les anotacions de dietari. Les que conservo de Liverpool, en les agendes de color blau fosc de la universitat, són les més escadusseres, intermitents i lacòniques. Però són el punt d’arrencada de més de quaranta anys de dietaris.

A mesura que el professor Enric Pujol ha anat publicant nous dietaris de Soldevila, la fidelitat inicial i iniciàtica ha crescut en mi, i, il·lusòriament, he volgut pensar que algun dia potser els meus dietaris conformarien un univers amb alguna similitud amb els textos de l’autor d’Hores angleses. Sovint ho he viscut amb afany d’emulació, sempre conscient de l’abisme que ens separa i de la dimensió extraordinària de la seva obra historiogràfica, que en el meu cas, i per vàries raons, és molt modesta i mínima. Sigui com sigui, me’n sento deutor.

He donat a conèixer fragments de memòria i de dietari que han vist la llum en circumstàncies diverses. Així, els anys d’infantesa i adolescència es troben en el meu Primer llibre de família (2007), publicat arran d’una celebració familiar. També corresponen a aquesta etapa vital els textos dedicats als primers anys d’escola i d’institut, recollits en el capítol «Alguns escenaris de la memòria», del llibre Girona, ciutat viva i de colors (1999). Segregats dels dietaris, vaig publicar fa un quant temps uns Quaderns de viatge (2006), que recullen anotacions de viatges que he fet als Estats Units, la Gran Bretanya, Xile i Israel, i alguna consideració de caràcter general en el capítol de realitat i utopia «El meu viatge a Ítaca», publicat com a colofó del volum. Finalment, amb caràcter unitari i com una prova en brut, sense elaborar, massa telegràfica, massa sintètica, sovint massa puntual, vaig publicar el Dietari 2003 (2006), els apunts d’un any electoral. Aquí vaig trobar l’entrebanc que havia trobat el mateix Soldevila en el moment de traduir els apunts i les notes en una redacció fluida i contínua, i també per això vaig optar, com ell, més per la transcripció notarial que per la reelaboració a partir de les dades i la fidelitat trencadissa de la memòria.

Són, certament, materials desiguals i a vegades d’un to massa personal, però que posen de manifest fins a quin punt sóc, en aquest sentit, deutor del llegat, de l’exemple, del testimoni i del fil de la memòria de les Hores angleses de Ferran Soldevila.

Soldevila escriu el 9 de maig del 1928:

«He anat a Chester per veure les curses de cavalls. […] A Chester, la multitud pels carrers i omplint l’hipòdrom. Vista deliciosa: la vasta pelouse, el riu Dee, arbredes altes i espesses, les muralles —ara guarnides de gentada—, la via fèrria —passa un tren vermell, passa un tren groc.»

Hem tornat a Liverpool, hi vam ser el 29 i el 30 de setembre del 2007. Copio de l’anotació corresponent al 29 de setembre:

«Arribem a Chester a les deu. Els carrers encara s’estan despertant. Trobem de seguida les galeries cobertes i alçades tan característiques. Fem el recorregut de la muralla. Trobem un esquirol, entrem a la catedral, viva de catequesi. Hi ha diversos racons on s’expliquen en rotllana històries i contes. Hi ha un confort més domèstic, menys litúrgic, que a les nostres catedrals. Em truca en Xerardo que dina amb en Pasqual. Chester té qualitat urbana i comercial. Hi ha gent mudada esparsa. Sembla com si hi hagués diversos casaments a l’ajuntament i a la catedral. Dinem al carrer principal. Quan sortim, passa gent mudada. Li pregunto al cambrer si hi ha un casament. Em respon que no. Que és el darrer dia de la temporada de les curses de cavalls. De cop ens adonem que hi ha una riuada de gent, mudada sorprenentment, i en algun cas primàriament, grotescament. Tipus rapats més habituats a la granota de treball que al traje. Nusos de corbata immensos i no ajustats, colls oberts, malgrat tot. És tot un poble que es bolca en l’esdeveniment.

Marxem a Birkenhead: Prenton, Oxton, Fairview Road, Birch Road. Hi hauria arribat, però el GPS ens hi porta amb exactitud. La casa és igual. Hi viu un oriental des de fa set anys. L’ha comprada i ha unificat els dos habitatges. Va morir el carnisser, el fill es va suïcidar després de donar-se a la beguda i de comprovar que la carnisseria no anava prou bé. La mare va emmalaltir ja molt gran i va vendre. Em sorprèn la continuïtat dels espais físics, dels entorns, de la realitat material, i el caràcter canviant, gens estàtic, de la dimensió humana. Hi ha a vegades una permanència física que a Liverpool transcendeix les persones i les circumstàncies. Em quedo ennuegat.»


[1] Ferran Soldevila, Al llarg de la meva vida, pàg. 9.

[2]  Així, per exemple, l’article que el mateix Allison Peers va publicar el 1933 al Bulletin of Spanish Studies, vol. X, núm. 37, i reeditat com una separata amb el títol: «The Catalan Statute and the Cortes», i, sobretot, els seus llibres successius: The Spanish Tragedy (1936), Catalonia Infelix (1937), The Spanish Dilemma (1940) i Spain in Eclipse (1943). La referència a la col·lecció que Edgar Allison Peers va aplegar sobre el conjunt dels temes hispànics, i molt especialment sobre la guerra civil i Catalunya, es pot trobar al recull de Derek W. Lomax, «The Peers Collection in Liverpool University Library», Iberian Studies, II, 1, 1973, pàgs. 40-51.

[3]  Per resseguir la trajectòria de Ferran Soldevila cal sobretot referir-se al llibre de Rosa Montoriol i Sabaté: Ferran Soldevila,1894-1971.Una aproximació biobibliogràfica. Catarroja, ed  Afers,1994. I al llibre d’ Enric Pujol: Ferran Soldevila. Els fonaments de la historiografia catalana contemporània. Catarroja, ed. Afers,1995.El mateix Pujol és l’editor dels diversos dietaris que s’han anat publicant de forma successiva tant els de la guerra i l’exili ,com els dietaris retrobats.

[4] Tota aquesta informació, extreta de la publicació anual The University of Liverpool. Calendar, m’ha estat facilitada pel professor Marfany, amb l’advertiment addicional que a partir del professor Carbonell tots van ser Assistant lecturer i que en el meu cas de suplència directa vaig recuperar el títol acadèmic de Temporary lecturer, que havien tingut abans Soldevila i Triadú.


 

1 Desembre 2011 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a LES MEVES HORES ANGLESES

LES HOMILIES DE MEDINYÀ

Diari de Girona

Demà potser sobre la gespa humida dels entorns de Vista Alegre brotarà l’emoció compartida del goig per la paraula dita i escrita. Més que això, brollarà carregada d’humanitat tota la tendresa dels afectes compartits i acumulats. Coneixerem de primera mà el text de les Homilies de Medinyà, de Modest Prats, que acaba d’editar l’editorial Empúries sota l’impuls de Xavier Folch i la tria i la cura de Salomó Marquès.

He anat un moment a les Homilies d’Organyà, en l’edició que l’editorial Barcino (“Els Nostres Clàssics”), va fer el 2001 a cura d’ Amadeu – J. Soberanas, Andreu Rossinyol i Armand Puig. Constato que separen uns vuit-cents anys els dos aplecs d’homilies. Les d’Organyà, descobertes per Joaquim Miret i Sans en un dels seus viatges al Pirineu, l’any 1905, quan va examinar el fons documental de la canònica: “Les Homilies d’Organyà són, en el seu estat actual, la part que resta d’un homiliari quaresmal complet, que començava el diumenge de Septuagèsima i probablement acabava el diumenge de rams”.

Entre unes homilies i altres, un pont sòlid d’arcs ferrenys. La llengua tremolosament incipient a Organyà, amb tota la potència recitadora de l’avi d’en Modest a Medinyà, i la Quaresma com a fil conductor d’uns altres i dels mateixos sermons que ja, el 1984, Miquel Plana va editar a Una Quaresma i altres sermons.

Però el llibre de Modest Prats és molt més que un llibre d’homilies. Hi ha un compendi de vida, d’observació del món i de la vida, de reflexió serena sobre el país, el paisatge del país, la llengua que parla la gent, la vida de la gent que parla aquesta llengua. La feina, les eines de la feina, apreses a casa seva mateix, a Castelló, a cal Ferrer de les alegries.

La memòria fidel del nen sense pare des dels tres mesos, assegut sobre els genolls de l’avi, emmurriat perquè aquest no va anar a la representació que va fer a l’escola, i com l’avi li recitava els versos que l’acompanyarien sempre: “‘Sóc barretinaire de Prats de Molló…’ aquest fragment em sembla que l’he sabut des de sempre. Fou el meu primer contacte amb la poesia catalana. Verdaguer ja no m’ha pogut ser mai indiferent”. Ho vaig comprovar no fa gaire un dia que, sabent-ho, li vaig parlar provocativament de Verdaguer amb un punt d’ironia i en Modest amb severitat carinyosa em comminà a guardar respecte per mossèn Cinto.

I un itinerari vital que transita des de Castelló d’Empúries a Girona, d’aquí al país i el seu paisatge, i d’aquí a la gent que pateix i viu tocant de peus a terra. Tota la força intel·lectual d’en Modest es concreta també en la capacitat de copsar la intensitat del moment concret, de la crua realitat de la vida dels fidels de les seves parròquies, d’un ministeri carregat d’humanitat, de converses a la vora del foc, de llibres i de realitats tangibles, de complicitats radicals des de la incomprensió inicial. D’un compromís profund  amb els valors de la vida, de la llibertat, del país.

“Vaig néixer en una família, en un poble en un país que avui m’ha vagat d’evocar amb breus pinzellades”, resumia al seu poble explicant el seu itinerari vital des del número 1 de la plaça de Catalunya de Castelló. A Girona, en un nou reconeixement, afirmava: “Sóc tots els que han viscut en aquesta Girona, però, per sobre de tot sóc el nen que hi va arribar amb el matalàs a coll de la mare. A ella li dec tot el que ha vingut després.” Més endavant dirà amb la rotunditat que el caracteritza “som una pobra gent, jornalers i menestrals, però tenim una pàtria”. I en la descoberta del paisatge de la pàtria, el destil·lat més pur d’humanitat d’en Modest: “Al començament d’aquesta nota he dit que no recordava quan vaig descobrir el paisatge. I no és exacte. Perquè tinc molt present que, des de ben petit, m’impressionà el cel estrellat. Sobretot el cel de les nits d’hivern. I encara revisc l’emoció de dues o tres nits que, havent sortit al carrer amb la mare, jo li preguntava, tot mirant el cel i mentre li estrenyia la mà. –Quina és l’estrella del pare?”.

Aquest dietari, que s’inclou també en el volum, és un condensat extrem iniciat amb l’objectiu de fixar els valors i els records d’un temps, el del seu avi que hauria fet cent anys, i que li provoca dubtes per un excés d’espontaneïtat i per una manca de mètode. “No vull pensar encara si aquesta feina té valor o no en té cap. Ni si té o no té sentit. Escriuré més doncs. Faig un canvi conscient d’estil, però no em pregunto res més. D’aquí en un mes en tornarem a parlar, si Déu vol”. Això ho escrivia el 31 de gener de 1980. Dos dies més tard, el dia de la Candelera, va anar al mas Pla i van trobar-se amb Joan Corominas i el mateix Pla. Quan torna a Medinyà escriu: “La llum de la vesprada és dolça i manyaga. A ponent hi ha un incendi de núvols. Però és un incendi sense dramatisme. És com una grandiosa flamarada adormida sobre el blau intens i suau del cel. Si no fos tard hauria d’escriure les meves reflexions sobre aquests dos grans homes que he pogut veure plegats. No tinc temps”.

I el dietari s’ acaba sobtadament.

I el temps també s’acaba. Però mai més no podré mirar el cel estrellat sense pensar, amb els ulls mig entelats, si hi ha algunes estrelles que es donen la mà i reconstrueixen en el firmament les emocions i els sentiments que hem viscut plegats.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/10/28/homilies-medinya/525397.html

28 Octubre 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a LES HOMILIES DE MEDINYÀ

MODEST PRATS I “MESTRES 68”

Diari de Girona

Acaba de sortir el llibre Modest Prats Domingo. Aproximació biogràfica. L’editen l’associació Rosa Sensat i “Mestres 68”, en són autors Salomó Marquès, Francesc Feliu i Josep M. Fonalleras i és el resultat de l’atorgament del Premi Mestres 68 de 2005 a Modest Prats.

Fa molt poques setmanes em va trucar la Montserrat Terradas i em va anunciar que el llibret acabava de sortir, i que en nom seu i d’en Mon Marquès me’n feia arribar un exemplar a casa. No saben pas com ho vaig agrair perquè si no, a vegades, aquesta mena de publicacions acaben passant desapercebudes.

No sé perquè han  passat cinc anys entre l’atorgament del premi i la publicació del llibre. Però puc ben assegurar que m’és ben igual. El que importa és el resultat i si per aquest resultat maduríssim calia esperar cinc anys ha valgut molt i molt la pena. Vull dir que és un llibre en què s’aprofita tot, on no hi sobra res, que fa justícia i aporta un toc d’humanitat planera i llegidora. Es fa llegir perquè està ben construït i ben escrit, però sobretot perquè la dimensió humana i intel·lectual del personatge l’omplen amb la presència corpòria i la potència de veu i de raonament que tots hem conegut i reconegut en Modest Prats. Tots sabem que els sermons de Prats tronaven des de la trona amb un retruny de contundència racional, de construcció rigorosa, de verb precís, de dissecció implacable dels fets i de la realitat. Al fil de la biografia n’hi ha un tast claríssim en el text.

Salomó Marquès explora la biografia més personal de Modest Prats. Nascut a Castelló d’Empúries el 5 de setembre de 1936. Fill de Baldiri Prats, afusellat a Montcada als vint-i-cinc anys, el dia 3 de desembre de 1936, i d’Enriqueta Domingo. La senyora Enriqueta, originària d’Arànser, l’acompanyaria tota la vida des d’una eficaç discreció que desvetllaria l’admiració de Josep Pla i de molta altra gent. En Modest va fer sempre molt cas de la seva mare i n’escoltava les opinions que li donava amb ponderació intel·ligent en alguns temes concrets. L’escola, el seminari, primer com alumne, després com a professor, els estudis a fora, a Roma, París i Barcelona, els companys de la facultat, la influència del Dr. Damià Estela. Les parròquies de Vista Alegre o Medinyà i Vilafreser principalment, amb la culminació gironina del Mercadal. La dimensió pastoral i la dimensió acadèmica amb l’evident supeditació, sempre, d’aquesta segona a la seva línia vital triada i volguda. El compromís espiritual i el compromís cívic amb la llengua i el país. El relat de Marquès desgrana els fets de la biografia amb una eficàcia provada. La riquesa dels moments, dels matisos, de les vivències no permet entrar en el detall, exigeix entrar en el llibre.

Francesc Feliu, que va ser el curador de les Engrunes d’en Modest, en repassa el seu itinerari intel·lectual en relació sobretot amb la llengua. Però és essencial recordar que el salt a aquesta preocupació lliga la seva condició sacerdotal i la seva formació filològica. Primer en l’esperit del concili Vaticà II amb la seva aportació als temes que relacionen la llengua i la litúrgia, i després amb els treballs continuats d’història de la llengua fins a concretar-ne el resultat més brillant en els dos volums de la Història de la llengua catalana que han anat publicant amb en Josep M. Nadal i que han acabat fent escola, auguri de continuïtat dels volums que manquen des de la factoria de la Universitat de Girona, a la qual els dos coautors han dedicat moltes de les seves energies.

Finalment, l’entrevista de Josep M. Fonalleras és una entrevista d’autor, que honora el gènere, i aprofundeix en els replecs de la personalitat d’en Modest. El lector s’entusiasmarà amb els episodis de la relació entre Modest Prats i Josep Pla. L’examen sobre el paper de Joan Corominas i els seus vitals diccionaris i el moment estel·lar de la recitació d’uns versos de la Divina Comèdia del Dant i la picabaralla, tant empordanesa, entre Prats i Pla en la comparació entre el Dant i Verdaguer, el despectiu “Això és un poeta i no en Verdaguer” de Pla i l’admonició severa i monosil·làbica gairebé d’en Modest, que devia recordar com va beure de Verdaguer des de la seva infància.

El moment final de l’entrevista convertit en un compendi de la vida i de la biografia d’en Modest, quan li ensenya el calze que li va regalar la seva mare: “Sobre una base esmaltada de color verd, hi ha claus, els claus del ferrer (l’ofici del pare). La terra, l’origen, la memòria. Al voltant de la copa, tot d’estrelles, una mirada cap al cel”. El pare, la mare, la terra i el cel units en un calze, i una inscripció que és el compendi de moltes coses. “La meva mare ha cisellat, amb els seus sacrificis, aquest calze”.

Per res del món no m’hauria volgut perdre aquest petit gran llibre. Una lliçó moral i política en temps de dubtes i de torbacions.

 Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 247-249)

23 Juliol 2010 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a MODEST PRATS I “MESTRES 68”

LES ENGRUNES D’EN MODEST PRATS

Diari de Girona

Alguns restaurants han recuperat el vell costum de recollir de taula les engrunes un cop acabats els plats principals, amb l’objectiu de deixar netes les tovalles abans de les postres. Ho fan amb tota mena d’instruments. Alguns més clàssics, encara que tots igualment sofisticats, amb un raspall i safata de plata polida i pulcríssima. D’altres, amb una peça més simple i lineal de metall amb la concavitat suficient per recollir les engrunes amb un gest de la mà, tot fregant les tovalles amb moviments regulars. Un sol àpat deixa a la patena un bon grapat d’engrunes.

Ara, amb la cura atenta i eficaç d’en Francesc Feliu i la complicitat satisfeta i total de l’autor, fa uns mesos que ens ha estat ofert un volum completíssim, de lletra menuda, coherent i contundent que recull, passant i repassant tantíssimes taules, les engrunes de tota una trajectòria intel·lectual i moral. Engrunes i retalls. Escrits de llengua i de cultura catalanes, (Girona CCG i UdG Institut de Llengua i Cultura Catalanes, 2009), és l’esforç treballat per editar, en el millor sentit anglès, la major part dels treballs filològics d’en Modest Prats. La modèstia del títol, coqueteria inevitable, no pot amagar la solidesa de les aportacions en uns terrenys vitals per al coneixement, el reconeixement i el reforçament de la llengua catalana i amb ella de la societat, el país, la gent, la psicologia social dels territoris i els habitants que la parlen.

Un cop publicat, en Modest, convençut que són engrunes, no pot, però, tampoc amagar la satisfacció evident pel gruix real i de contingut de les aportacions que s’hi recullen i que, com deia, fan un repàs ordenat per tota una trajectòria. És l’espurna de satisfacció que vaig creure veure en els seus ulls el Dijous Sant (9 d’abril), quan avançava lentament pel carrer de les Hortes amb una bossa i dos exemplars del llibre. Sota l’atenta mirada d’en Guillem Terribas i també de l’editor Francesc Feliu i del periodista Salvador Garcia, apamava una i una altra vegada el llom del llibre, la coberta, desplegava les pàgines en un repàs mecànic pel conjunt dels treballs. Fa patxoca, deia, com autoconvencent-se d’una evidència clamorosa. L’índex és un camí per la vida, marcat amb intensitat per algunes fites singulars que assenyalen moments crucials, per l’oportunitat o per l’impacte de les reflexions encertades i severes, segons els casos, sobre l’evolució i l’estat de la llengua catalana. La llengua i, no ho oblidem, la literatura i la vida. De forma gairebé indestriable. D’aquí que a mesura que avança el volum, l’edició de textos, les notes, les pistes explorades, intuïdes o proposades, els contextos històrics, vagin deixant espai, més pujat de to, al judici crític i sever a la societat i les institucions per, manllevant paraules seves, la freqüent miopia en el tractament dels problemes i en l’actuació ordinària i quotidiana.

D’altres faran amb més coneixement la ressenya corresponent, com ja ha començat a passar. M’interessa, però, subratllar l’efecte d’una certa catarsi col·lectiva que ha tingut l’edició que comentem. Vull dir que no és un llibre que hagi fet amb indiferència el trànsit de la impremta a les biblioteques, sinó que ja podem dir, a hores d’ara, que ha esdevingut un llibre d’impacte. Un impacte en els cercles del catalanisme i un impacte mediàtic que transcendeix la valoració del llibre i explora profusament la dimensió humana de l’autor.

Aquest impacte es concreta en treballs periodístics de contingut, en entrevistes extenses que, com la que li ha fet Josep M. Muñoz a L’Avenç (núm. 346, maig 2009) desgranen un repàs profund per les qüestions més punyents dels diversíssims camps d’interès del mossèn de Castelló d’Empúries. Entorn de les engrunes d’en Modest, el periodisme que s’ha fet ha abandonat alguna de les seves característiques habituals, efímer, superficial, per endinsar-se en uns terrenys poc habituals però ajustats a la vàlua real del personatge i de la seva obra. Que és el que es va posar de manifest el dia de la presentació del llibre a la sala la Planeta i en els actes institucionals a l’Ajuntament de Girona amb intervencions de contingut. De to personal i de càrrega emotiva, de confessió pública, de reconeixement evident.

La imatge punyent d’en Modest i la seva mare l’any 1946 arribant a Girona, carregant matalàs i bultos, baixant a l’estació i travessant la ciutat cap al Seminari, expressa gairebé cinematogràficament, una realitat de grisor dramàtica en el terreny material i moral d’una ciutat en la més immediata postguerra, i d’una societat amb el trasbals duríssim de tots els drames acumulats en aquella bogeria.

Potser és això el que ha portat en Modest al llarg de tota la seva vida a posar per davant el seu ministeri sacerdotal als llorers d’un magisteri brillant. Aquest és el sentit més profund del títol del llibre. Hi ha una tria personal permanent i, sense subordinació de cap mena, sempre preval el ministeri com a raó principal de la seva vida.

Aquell dia de 1946 poc es podia imaginar que ell també, vingut de fora, cauria víctima plaent de l’“apòzema misteriosa” que enganxa amb la ciutat de Girona fins a fer que “som legió els qui no ens podrem treure mai del damunt aquest embruixament”, fins i tot en el cas, ara poc probable, que la ciutat hagués esdevingut insuportable. Com tampoc no podia imaginar que, ja rector del Mercadal, desfilarien penosament davant seu, en el seu viatge final, “els burgesos de Girona” de Narcís Comadira, que “van a missa al Mercadal”.

Fidel a unes quantes coses essencials, aquests dies tothom pondera una fidelitat transcendent que lliga la paraula (la llengua) i la Paraula. És aquesta fidelitat, feta camí de vida, la que ha portat en Modest, precisament, a triar la coherència de les conviccions davant de l’oferta variada de la fira de les vanitats que se li obria també generosament.

Per les seves engrunes retruny una veu profunda i un rigor intel·lectual insubornables, que sacsegen cada dia les nobles pedres de Girona i tots els racons dels països de parla catalana.

Darrerament, els amics de sempre, amatents tothora, creuen descobrir, ara, en la mirada sorneguera d’abans, un somriure més dolç, la tendresa continguda sovint, la justa feblesa satisfeta en la contemplació del llibre que ens ofereix. Mentre, per les escales buides del Seminari davalla la riallada profunda i sonora, empordanesa i franca, que en Modest ens ha portat.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 243-246)

PUBLICAT A:

21 Agost 2009 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a LES ENGRUNES D’EN MODEST PRATS