Joaquim Nadal i Farreras

EL LITORAL

Presentació del Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner. Barcelona, DPTOP, 2006

La costa catalana ha tingut sempre un paper rellevant en la història de Catalunya. El diàleg entre el mar i la terra, el paisatge i els homes ha estat una constant. A vegades un diàleg construït a la defensiva, des de la por, protegint-se dels pirates. En altres moments acollint les naus de la guerra i de l’expansió catalana a la Mediterrània. Molt sovint també fent de porta al contraban i sortida fàcil dels productes i les persones cap a terres llunyanes. Els teixits, el blat, els aiguardents, les indianes, el carbó, han circulat pels ports de la nostra costa tant com el corall, les arts de la pesca, la lluita constant per a la supervivència o les bales de suro dels tapers il·lustrats. Esclaus i pirates, pescadors i guerrers, mercaders i fabricants, turistes i estiuejants, mariners esforçats, han contemplat una i altra vegada el nostre litoral. Han conegut els paisatges més oberts i les raconades més íntimes, els capricis geològics de la natura o la profunda empremta de la humanitat, la petjada de la cultura i la imatge viva de l’agricultura arran d’aigua; vinyes verdes vora el mar o els arrossars inundats del Delta i de Pals.

Durant segles s’ha anat fent un teixit urbà esglaonat en diferents punts de la costa. Petites poblacions de pescadors, ports comercials de badies profundes, ciutats industrials avesades al comerç amb Amèrica. Els pobles i les ciutats de la costa s’han fet durant centúries.

Durant el segle XX els canvis socials, demogràfics i econòmics i l’arribada del turisme massiu han transformat un panorama que s’havia anat modelant de forma gradual i compassada. El litoral de Catalunya ha canviat molt en els darrers cent anys. Molt i de pressa! S’ha anat atapeint, omplint, fins a fer intuir el risc de la formació de tot un continu urbà en la primera línia de la costa. Aquest risc significaria la pèrdua d’identitat i de valors dels nostre litoral que acabaria pervertit i desdibuixat.

Lluny, però, de pensar un passat idíl·lic, que no ho era, i un present amenaçador que tampoc no ho és.

El Govern dela Generalitat pensa el futur, assegura el futur. El pensa en positiu i amb una visió optimista des del convenciment que hi som a temps i que tenim capacitat d’acció i de proposta.

Aquest és el motiu pel qual el Govern ha aprovat i ara presenta el Pla director crbanístic del Sistema Costaner. Un Pla que vol assegurar l’estricta continuïtat dels valors patrimonials i dels paisatges que ens han identificat i amb els quals ens hem fet i identificat. Que vol garantir un creixement ordenat i harmònic dels nuclis urbans i de les activitats econòmiques de la nostra costa. I que es planteja mostrar la pluralitat, la diversitat ,la riquesa dels paisatges que conformen el litoral de Catalunya.

Aquest Pla és un instrument urbanístic, però és també un instrument d’intervenció i d’acció, per tal de fer des de la credibilitat i el rigor els canvis d’accent que calguin per preservar un patrimoni, un conjunt d’actius, que necessitem per continuar donant impuls i activitat al litoral.

La qualitat i la personalitat dels paisatges en els quals ens reconeixem és també la garantia de la qualitat de totes les vides que bateguen i viuen en aquesta costa.

16 gener 2006 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , , , | Comentaris tancats a EL LITORAL

UN LITORAL VIVO Y DINÁMICO

La Vanguardia

Proteger la costa significa muchas cosas. Quiere decir proteger el territorio, el paisaje, las personas, los espacios públicos, las oportunidades económicas, el patrimonio natural y cultural, los pueblos y las ciudades.

La voluntad del Govern de Catalunya es coherente con todos estos aspectos. La aprobación definitiva de los dos Planes directores urbanísticos que se proponen la protección de diversos espacios a lo largo de una franja del litoral es el camino más adecuado para alcanzar estos objetivos.

Como es de suponer no se trata de una foto fija de la realidad actual y procurar que nada cambie. Vivimos en una sociedad dinámica y en transformación. Ordenar el crecimiento, moderar, modular y equilibrar el crecimiento forma parte de las prioridades esenciales del Govern. Ha llegado el momento de encontrar el punto justo entre las necesidades indiscutibles de crecer y las aún más indiscutibles de enfatizar los valores de un territorio que ha conseguido su actual nivel de actividad económica en muy buena parte gracias a estos valores.

¿Cómo podríamos seguir proponiendo viajes atractivos al litoral catalán si su perfil, si sus contornos, si sus acantilados abruptos o sus ondulaciones suaves hubiesen desaparecido?

Ha llegado la hora, y tenemos los instrumentos para hacerlo, de garantizar que nuestra visión del mar desde la tierra, o de la tierra desde el mar nos permitirá para siempre admirar contornos que nos identifican, espacios que nos emocionan, bancales escalonados hasta el mar, cultivos tradicionales hasta los arenales de algunas playas. Es una opción culta y civilizada para dotarnos colectivamente de garantías de que no deterioraremos nuestro patrimonio, herencia del pasado, capital hacia el futuro.

PUBLICAT A:  http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/2005/12/29/pagina-5/44791377/pdf.html?search=joaquim%20nadal

29 Desembre 2005 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, La Vanguardia | , , | Comentaris tancats a UN LITORAL VIVO Y DINÁMICO

ELS DEBATS DE LA COSTA BRAVA

El Punt, edició comarques gironines

El President de la Cambra de Comerç de Sant Feliu de Guíxols ha plantejat en un article recent (El Punt, 26.08.03) algunes mancances de la Costa Brava, ha advertit del risc de Col·lapse de cara al futur, s’ha interrogat sobre la validesa del “model” actual de creixement i ha insistit en la imperiosa  necessitat d’un debat a fons. Coincidim plenament amb aquest plantejament i sabem segur que ha arribat l’hora de prendre decisions, de canviar el rumb, d’assumir riscos i d’apostar clarament per noves estratègies i nous lideratges que desprenguin ràpidament del  debat imprescindible algunes pautes d’acció

Al fil de l’argumentació de la Cambra de Sant Feliu voldria constatar que l’actual model de la Costa Brava neix de la negació mateixa d’un model . El resultat és un resultat per agregació i sedimentació per la suma d’encerts i d’errors, per la suma sobretot de milers d’energies individuals i singulars, sense pautes, sempre a remolc de la demanda i de la conjuntura. Quasi sense planificació. L’ocupació del litoral, l’alteració de l’estètica urbana, la pèrdua d’una arquitectura elemental, d’empremta discreta pescadora i marinera, molt més popular que burgesa, la irrupció i saturació de models urbans, la densitat s’ha anat produint per capes, per onades, a tongades, sense gaire criteri. La mateixa oferta és fruit d’aquesta llibertat d’empresa i de mercat. I l’alteració dels atractius bàsics també és una conseqüència d’aquesta absència de model.

De la mateixa negació del model se’n desprèn la urgència del debat que es proposa i que hauria d’abordar no només les mancances de les infrastructures que ara comentarem  i que són una amenaça evident, sinó també els problemes inherents als nostres atractius turístics i els que amb tota evidència planteja també la nostra oferta turística.

Comencem pels temes que desgrana la Cambra de Comerç de Sant Feliu i que es centren en les infrastructures i serveis: si hi ha mancances energètiques s’han de construir línies, si hi ha col·lapses viaris s’han de fer carreteres, si falta aigua s’ha de portar aigua, i si falten àrids s’han de poder extreure àrids.

Formulat genèricament hi estem d’acord. Però la formulació genèrica comporta una simplificació que no admet cap tipus de matis absolutament imprescindible. Per exemple:

Els tall de subministrament elèctric. Els talls d’aquest any ja no són imputables en molts casos a la manca d’alguna línia de transport. És hora doncs de saber les causes de la precarietat i la inestabilitat del subministrament elèctric. I és hora de ser exigent i rigorós amb Fecsa/Endesa que actua en el mercat català en règim de pràctic monopoli i a remolc sempre de la demanda. Quina planificació té Fecsa/Endesa de les necessitats energètiques futures? Quina actitud manté la companyia en relació a les línies de transport i distribució? Quina inversió està fent ara en la millora de la xarxa actual? Quina negociació fa amb les administracions i amb els agents socials per planificar el futur?. Té res a veure l’eliminació dels cels entranyinats per les línies de molts i molts carrers dels nostres pobles amb la millora del servei, de la imatge i de l’atractiu turístic que volem oferir? Hi ha contrapartides sòlides pels sacrificis i acords que requereixen els pactes per a les grans infrastructures de transport? Els clients de les empreses elèctriques tenim dret a exigir un canvi de sensibilitat que tot just s’insinua en un canvi d’estratègia publicitària però que encara no es palpa en la millora del servei.

1. Els col·lapsen a les carreteres. Calen més i millors carreteres i cal un nou pla d’accessos a la costa brava, per deixar de viure de les rendes d’un pla d’accessos que ja te algunes dècades d’antiguitat. Però hem de constatar també que el territori no és com un xiclet. I la topografia no és com el palmell de la mà, i el paisatge no és com una pura estepa  per anar tallant com si no s’acabés mai . Catalunya no és Califòrnia i la C-31 entre Montràs i Palamós no és los Angeles. Cal una autovia? és clar que cal  i cal amb urgència tancant l’anomenada anella de les Gavarres. Cal, per exemple, entre Montràs i Palamós una autovia com la de Palafrugell a Calella i Llafranch. Però potser no calen deu carrils, dos nivells, molt formigó i un artefacte d’enginyeria viària que esbotza fins alguns camps del Mas Pla a Llofriu. Tot es una qüestió d’equilibri i de sensibilitat.

2. Si falta aigua portem-ne . Home si, però abans de portar-la del Roine no podríem recuperar la que ens van prendre? No podríem utilitzar millor la que tenim? No podríem racionalitzar-ne l’ús? No podríem reciclar-ne molta? No podríem regar millor? Si l’aigua perd qualitat i els aqüífers es contaminem hem d’anar enfondint els pous i anar a buscar noves capes freàtiques en una espiral inacabable o hem d’acabar amb les causes de la contaminació dels pous? Vet aquí un ampli ventall de possibilitats que és com tot un programa per actuar de valent sobre les nostres reserves hidràuliques.

3. L’extracció d’àrids. La construcció reclama sorra i pedra i greda i subbase i argila i balastre i  tot el que vulgueu. D’acord. Però la pedra ha de sortir necessàriament del Montgrí, per citar un cas? O la sorra s’ha d’extreure d’algunes zones humides  que tenen un interès ambiental molt ric ? Coneixem la geografia de pedreres abandonades i no restaurades? Sabem on s’extreuen àrids sense permís? Som capaços d’arribar a un acord de restauració  de les extraccions, de planificació, de millora i neteja efectiva de les lleres dels rius no pas amb afany de fer extraccions encobertes sinó de dotar d’instruments l’Agencia Catalana de l’Aigua per a una eficaç regeneració dels nostre sistema fluvial? Podem complementar les grans pedreres obertes, els esborancs a la muntanya amb els abocadors de runes i d’inerts i amb una acurada restitució de la topografia?

Vet ací com l’inventari de mancances aportat amb encert per la Cambra de Comerç de Sant Feliu ens proposa el guió per un debat ple de matisos. Però un cop fet el debat de les infrastructures i dels serveis, ja ho donem tot per fet? Són aquestes només les mancances? Jo trobo més temes per incorporar en el debat. En proposo ara només dos més. En primer lloc els atractius turístics i en segon lloc l’oferta.

Quan als atractius. Gestionem la platja, el mar, la natura, el paisatge, el patrimoni natural i cultural, l’arquitectura urbana, l’arquitectura rural? hi ha tot un programa possible de gestió per a la millora de la qualitat del nostre entorn i per tant de la millora qualitativa dels nostres atractius heretats de la natura o de les nostres generacions passades. Hem d’actuar per millorar. Per sanejar, per netejar, per endreçar, per ordenar, per embellir. Hi ha en tot el territori una gran endreça pendent, una crida a sometent, a fer dissabte entre tots, a rebel·lar-nos contra una certa tendència morbosa a no veure o no voler veure que sovint vivim en entorns degradats i que nosaltres mateixos degradem. En molts darreres no trobaríem els residus vegetals de molts davants impecablement enjardinats?

I en relació a l’oferta. La geografia del canvi gastronòmic, de la millora de l’oferta hotelera s’ha de produir només per generació espontània i sovint només en el rerepaís en la segona línia de mar? En les poblacions de la costa es suficient l’oferta d’establiments hotelers de quatre o cinc estrelles? O simplement és suficient i suficientment diversificada l’oferta hotelera en llocs com Palamós o Sant Feliu de Guíxols només a títol d’exemple? I no hauríem de parlar de la geografia dels càmpings o del parc d’apartaments o de les ofertes residencials encobertes?

Vet aquí alguns ingredients més per al debat. Un debat necessari i en el que no partim de zero. Perquè en alguns llocs  empresaris intel·ligents i sensibles, comerciants emprenedors, promotors agosarats ja han començat. I han començat  sumant esforços i energies , agrupant-se inventant productes nous, creant noves empreses, diversificant l’oferta, agrupant-se en centrals de compres o de vendes, fent la promoció en origen.

Sovint només cal  que l’administració, en primera línia, assumeixi un paper motor, amb capacitat més d’impulsar que de reglamentar, de crear incentius més que de posar obstacles, de conduir més que d’imposar, d’estimular  la qualitat més que comptabilitzar la quantitat.

Són només algunes propostes pels debats que s’anuncien però també algunes idees per un programa de govern. D’un govern que governi i que atorgui al turisme el pes i el paper que li correspon d’acord amb el seu pes en el conjunt de l’economia catalana.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

1 Setembre 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , | Comentaris tancats a ELS DEBATS DE LA COSTA BRAVA

VULNERAR LA LLEI? PROTEGIR EL PAISATGE

El Punt, edició comarques gironines

Imaginem una plana fèrtil, de terra rica i fruits esplèndids en algun punt de la costa de Catalunya. Normalment terres de regadiu amb aigües i sediments d’algun dels nostres rius. Poseu-hi si voleu el Fluvià, el Ter, el Llobregat o l’Ebre. S’hi arrengleren amb una geometria precisa els camps de fruiters que ara apunten les primeres flors, els camps de pollancres (els famosos camps de fusta) que obren ara les seves primeres escletxes de vida i de verd. Més tard a l’estiu en les terres més riques treballades amb cura i generoses de color i de textura, sensibles a l’arada sense cap duresa, hi naixeran els millors blats de moro que mai s’hagin vist a Catalunya. Aquestes planes configuren paisatges únics que de nord a sud modulen la intensitat dels seus verds i la potència enlluernadora del sol; on el mar hi és intuït només en les immediateses del Ter i emergeix explícit fonent-se amb la terra en els braços del delta de l’Ebre. El mar de les Medes i de l’Estartit és una percepció recòndita per a la pagesia Torroella protegida secularment per torres de vigilància; el mar del Delta és una barreja total amb el riu en un precari equilibri constant entre unes aigües i altres.

Una edificació per a usos agrícoles fueteja amb els seus murs de formigó les ondulacions verdes de les pomeres, les pollancres o els blats de moro. Aquí i allà una nau industrial trenca la unitat del paisatge en el sòl rústec. No hi fa res que a poca distància un polígon industrial en el sòl urbà del poble més pròxim assenyali el camí per a facilitar la concentració de les edificacions. Aquí i allà, al nord o al sud, la proliferació d’edificacions esquitxa de forma indiscriminada, discrecional i aïllada el territori i perverteixen la unitat del paisatge. Hi ha una contaminació al camp de falsos valors urbans.

Vivim moments de tensió en la relació en el territori entre el paisatge rural i el paisatge urbà. És un conflicte cultural i és un conflicte econòmic. És un moment nou de l’urbanisme democràtic. A partir de 1979 l’urbanisme democràtic va garantir la correcció d’abusos, de moviments especulatius, la superació de dèficits. Ara a 2003 l’urbanisme democràtic té l’obligació d’abordar la definició d’un futur nou i diferent, de modular l’impacte de les pressions econòmiques, de redefinir els paràmetres del creixement.

És el moment de no caure en la trampa d’un fals plantejament del creixement i del progrés. És el moment d’abordar amb sentit territorial, amb visió de país, els mecanismes que s’apliquen per a la creació de riquesa, el foment de l’activitat econòmica i l’impuls de la creació d’ocupació. I ha de quedar clar que cap d’aquests objectius no justifica ni avala una vulneració de la legalitat o fins i tot una interpretació parcial i esbiaixada. L’impacte ambiental, paisatgístic territorial de les edificacions és tan profund i tan irreversible que el planejament ha de respondre a aquest repte introduint mecanismes de correcció i de definició de noves condicions que emparin la qualitat i no desmenteixin els objectius. Però el que no es pot fer és forçar la legalitat, violentar la legalitat, interpretar permanentment la legalitat en funció dels interessos sectorials i de les presumptes inversions.

No és propi d’un ordenament jurídic modern i madur justificar en els llocs de treball o en la presumpció d’una activitat econòmica de futur els intents de forçar el marc, de flexibilitzar-lo, d’obrir-lo. La línia argumental massa fàcil de supeditar la interpretació de la legalitat a la justificació d’una inversió que potser la conculca és un mal mètode perquè ho contamina tot. Cas a cas un hotel, una nau, una fàbrica, una urbanització, un camp de golf, una granja, una línia elèctrica, potser poden tenir justificació. Acumulats i en bloc, avaluat el seu impacte de conjunt potser ja no es justifiquen tant i sobretot exigeixen una revisió a fons dels criteris d’un urbanisme pensat massa des de la discrecionalitat del llapis i l’oportunitat de les inversions, i poc des de la coherència i l’equilibri territorial.

Aquesta necessària revisió, que pot ser objecte d’un debat, es traduirà en un benefici per al paisatge, la qualitat de vida, el benestar present i futur, i una visió de conjunt, una lectura culta i civilitzada de la petjada humana i de l’herència rebuda en la urbanitat del nostre paisatge.

Si voleu veure l’article cliqueu aquí.

14 Març 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , | Comentaris tancats a VULNERAR LA LLEI? PROTEGIR EL PAISATGE