ANTONI FARRÉS I SABATER (Sabadell, 1945-2009)

El Punt Avui

Impulsiu, apassionat, histriònic, radical, honest, exigent, tossut, obsessiu, irascible, contundent, coherent, generós, rebel, absorbent, líder, així era el Toni. Però per molts adjectius que hi posem mai no tindrem una imatge completa del personatge i menys encara de la persona que es resistia a descobrir les seves febleses i les seves virtuts darrere del personatge que l’atrapava.

Ara, els seus amics han recollit en un llibre, Antoni Farrés i Sabater, tal com l’hem conegut (Amics del Toni, 2012), el testimoni de moltes persones que aporten la seva visió i vivències personals fins a completar un dibuix polièdric, ple d’irisacions multicolors que ens presenten el Toni en tota la seva dimensió, sense concessions, amb reconeixement, amb tendresa  i amb la duresa i la cruesa dels que el van viure i patir de més a prop. És la paradoxa de constatar que els que més el van estimar i l’estimen no s’estan de retreure-li que la seva passió real no era la família, sinó la ciutat. No la política, ni el partit, sinó Sabadell amb tots els ets i uts.

Ha tingut cura de l’edició i n’ha fet una introducció Manuel Foraster Giravent, i obre el volum un apunt d’Antoni Garriga i Miralles, amb un ‘Viatge a una època. Farrés, l’esperit del 79’. Després, el llibre s’estructura en quatre apartats titulats ‘Un cor valent’, ‘A l’Ajuntament jo sóc l’encarregat’, ‘Què faré quan sigui gran’ i, finalment, un apartat amb els discursos de presa de possessió i de comiat de l’alcaldia En els tres primers, Foraster ha congregat, en conversa amable a aportar el seu testimoni, els familiars més directes, els amics de la primera i la darrera hora, els col·laboradors, els companys d’estudi o de despatx, els col·legues de militància, els amics alcaldes, els regidors que executaven les seves polítiques, els ideòlegs que nodrien de propostes la capacitat de captar idees com una esponja i d’aplicar-les del Toni. En els dos discursos hi ha dos Tonis en estat pur, un més impulsiu, l’altre més reflexiu, més de transició vital, amb una súplica final d’indulgència després de demanar disculpes a tots els que havia privat més directament dels seus drets més íntims pel fet d’haver-se bolcat en cos, ànima i vida a la cosa pública.

Voldria subratllar tres moments. Primer quan les assemblees es feien al bosc, més tard quan els arbres no ens deixaven veure el bosc, finalment quan el brot d’un sol arbre ens emociona més que un bosc sencer.

És la meva biografia imperfecta. Primer dels anys de la clandestinitat. Una història que en sintetitza moltes. El trànsit del cristianisme a la revolució, la voluntat transformadora, la  prevalença de l’interès col·lectiu per damunt de la dimensió individual i egoista. La clandestinitat, la presó, el sindicalisme, l’obrerisme, la lluita pels drets dels treballadors i dels ciutadans, un combat per les llibertats. La vida en comuna, el despreniment de tot. El descobriment de la lluita clandestina en les reunions a les parròquies i a les fàbriques, les assemblees al bosc per preparar les vagues, per seguir el combat. El difícil camí de les relacions humanes. Les cartes des del Sàhara a la Mei, la seva primera dona i companya, que ella encara guarda i que la porten a creure que són les úniques coses que el Toni va arribar a escriure mai. La difícil rebel·lia d’un fill de família benestant que no està disposat a contemporitzar amb les dificultats històriques de la pròpia família, que serenament explica la Núria Sabater, la seva mare.

Més tard la plenitud municipal. Sabadell per damunt de tot. El municipalisme, la gestió més que la política, com diu la Carme. Els fils de la transformació d’una ciutat castigada pel franquisme i per l’atur. La definició i la construcció d’un model que transforma però que no liquida el pòsit del temps i l’experiència d’una ciutat industrial i d’una burgesia de pes econòmic indiscutible. La distància per recórrer entre el buit i la complicitat, entre el girar-se l’esquena o arremangar-se junts. Les grans decisions en el terreny dels serveis públics, que els companys regidors expliquen des d’una òptica i que Josep Oliu relata des d’una altra. La gestió urbanística, l’optimització dels recursos, el parc Catalunya i l’eix Macià, els barris i la ciutat tot fent ciutat. L’esperit del 79 és la irrupció a les ciutats d’un aire nou, de la micro i la macropolítica, del patrullatge constant, de les llibretes sempre obertes, de l’obsessió monogràfica i per a alguns malaltissa. La percepció tangible durant un temps que era possible acostar els somnis i la realitat i fondre’ls en una política possible, pragmàtica i transformadora. Des de la realitat física lamentable del 79 fins al valor transformador de la cultura, de l’educació, de la innovació dels successius mandats un cop satisfetes les necessitats més peremptòries. Teníem pressa perquè des de les eleccions del 77 passarien encara dos anys agònics abans no arribés la democràcia als ajuntaments. És possible que aquesta tossuda obsessió, que vam compartir, no ens deixés veure el bosc sencer d’un país que ens negava als ajuntaments la condició mateixa de país. L’Ajuntament, refugi i baluard, mentre la política nacional era conreada per altres.

Finalment, el dubte total, la darrera etapa, la lluita per la dignitat del món municipal, el dret a l’atur dels electes. I l’intent de reinventar-se des de un món nou que descobria en les empreses i les noves tecnologies. La definició de la B-30 com un dels eixos simbòlics i reals de la represa de la nova Catalunya. I, sobretot, la reconciliació amb la vida, com explica la Teresa. Els brots nous, l’esclat primaveral, la seva filla Carla i els seus néts, la Maria i el Carlos, disposats a dreçar un pont sensible, un alè de vida, mentre la vida el va respectar.

La capacitat, un instant només i negada després, de mirar brotar un arbre sol i emocionar-se en el moment de veure en aquells brots una part d’ell mateix.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

PAISATGES I PARAULES

El Punt Avui

Acabo de rebre  Paisajes y palabras (Universitat de Santiago de Compostela-Consorci de Santiago, 2012) de Xerardo Estévez Fernández. Un recull dels articles que l’autor ha anat publicant de 1999 a 2011 a la premsa general i de Galícia. Un conjunt d’articles posteriors a l’etapa que l’autor va dedicar a la política com a diputat autonòmic, al Congrés i, finalment, com a alcalde de Santiago de Compostela en els períodes de1983 a 1986 i de1987 a 1998. Abans  d’acabar el segle XX, Xerardo Estévez va abandonar l’activitat política i va tornar amb plenitud a la seva condició d’arquitecte. És, doncs, des d’aquest vessant que cal llegir les aportacions compactes i coherents d’aquesta publicació.

En Xerardo Estévez s’hi combinen la capacitat de reflexió i d’anàlisi amb el pragmatisme de l’acció. Va ser segurament la pulsió magnètica de l’activitat municipal que el va portar de l’activisme militant a una certa fatiga, pel fet d’haver hagut de combinar, a la seva ciutat, un discurs de gran volada, d’ambició universal i l’esclavatge del paper a la butxaca amb les notes diàries de les incidències recollides a peu de carrer, en un exercici constant d’immersió urbana i d’immersió humana.

Format com a arquitecte a Catalunya, a l’escola de Barcelona, i bon coneixedor de Catalunya, de la nostra cultura i de la nostra llengua, s’ha emmirallat, sovint, en els catalans per construir un discurs, un projecte, una idea, per Galícia. Ha pretès fonamentar la nova realitat gallega en una comprensió del territori, del paisatge, de l’entramat de ciutats i àrees urbanes i de la interrelació entre aquest sistema de ciutats i les particularitats de l’hàbitat dispers, de les àrees metropolitanes difuses i confuses. Amb una mirada poètica i exigent al front marítim, al litoral, i la seva protecció i promoció. La idea de la prevalença de la planificació territorial i dels efectes beneficiosos dels plans directors urbanístics traspua en una bona colla dels articles, en els quals  sovint s’apel·la a les polítiques desplegades a Catalunya en matèria d’urbanisme i de planificació territorial. A l’article “Dolça Catalunya” fa un repàs de la història recent, del plet estatutari, de “la incomprensible pirueta de reformar-lo després de votar-lo” i reivindica la llengua i el territori (geografia, població, paisatges) com a elements definidors essencials del nervi de la nació, deixant-ho ben clar per molt que hi hagi qui pensi que el territori ho aguanta tot i el que més compta és l’economia. Quan és així és a risc d’una alta capacitat d’autodestrucció. Vet aquí els criteris que aplica també a l’anàlisi de la realitat gallega en els articles “Galicia decide paisaje”, “El lugar de Galicia”, “Galicia, gobernar el territorio” i, finalment, “La Galicia del xacobeo”. Una relació estreta entre governació i polítiques per definir la construcció de la realitat futura.

Xerardo Estévez, d’àmplia cultura musical i artística estén la seva mirada al món i explora Londres o París, Nova York o Lisboa, Edimburg, Bruges o Praga, per posar només uns exemples, sempre amb la mirada atenta de l’olfacte polític i de l’ull de l’arquitecte, de l’urbanista i, fins i tot, de l’antropòleg social. I projecta amb una tendresa exquisida aquesta mirada universal a la seva ciutat de Compostela. Cada carrer, cada plaça, cada llamborda, cada llogarret rural, la relació entre la materialitat i l’espiritualitat del camí de Santiago esdevenen el fil finíssim que condueix un projecte ambiciós guiat pels paràmetres que sempre han presidit les seves actuacions i el seu pensament: encaix dels equipaments, transport públic i integració de les infraestructures, equilibri entre implantació urbana i paisatge, rehabilitació urbana i projecte de ciutat, amb la cohesió social al capdavall. Les reflexions sobre la Catedral, l’organització dels pelegrinatges del camí, la relació dialèctica entre Catedral i camí. El paper d’articulació urbana de les dues grans places de la ciutat: Obradoiro i Quintana, una simfonia d’espais en un context urbà d’una qualitat extrema, de riscos evidents i de superació manifesta, amb una intervenció minimalista, al detall, sobre els colors, les textures, els materials, les teulades. Des d’aquestes places es pot pensar la ciutat que s’obre a la cultura, a la recerca des de la universitat, als grans equipaments articuladors del creixement a l’empara de la capitalitat guanyada i exercida.

A Santiago dialoguen el “maestro Mateo” i Chillida, els obradors de la Catedral, Gelmírez i Álvaro Siza, i les grans rouredes dels parcs posen un prat de verd al granet emergent de l’arquitectura dels mercats, dels cementiris, de la ciutat mateixa, amb la culminació dels líquens daurats de la façana barroca de la Catedral.

Hi ha des d’aquesta visió municipal un doble compromís. La reivindicació de la revolució incompleta dels municipis i les ciutats desemparats encara d’una legislació bàsica que en reconegui, alhora, els mèrits i les funcions, les competències i les capacitats econòmiques.

I, en segon lloc, un compromís per la mobilitat, l’habitatge, el transport públic. Xerardo Estévez alerta cinc anys abans de l’explosió de la bombolla immobiliària dels riscos d’un model expansiu i especulatiu, del problema d’un parc d’habitatges saturat d’oferta i desajustat a la demanda, d’una distància abismal entre l’oferta de pisos de compra i la inexistència d’un mercat de lloguer.

Hedonista selectiu evoca la infantesa amb el fum d’un havà per Any Nou, fuig del tancament de l’any sant per no caure en la nostàlgia, es confessa agnòstic tot i que diu que “sólo nos queda rezar” i immediatament se sobreposa a la llosa nostàlgica, obre la finestra, deixa que el fum se’n vagi i proclama la necessitat d’aire fresc.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

FER L’AMOR A LES PARAULES

El Punt Avui

Dijous passat a l’editorial RBA es va fer una presentació singular i entranyable del llibre d’Ángel Gabilondo Darse a la lectura. Es va tractar d’un diàleg obert sobre el llibre, la lectura, el coneixement i l’elegància entre Iñaki Gabilondo i l’autor del llibre, entre dos amics que parlen molt i sovint i que són germans.

Primer de tot una reivindicació del llibre com a objecte. Mirar-lo, tocar-lo, deixar-se anar per les sensacions abans de la lectura. L’elogi dels marges blancs, de la lletra de mida llegidora, de la flaire singular de la impressió, del tacte de la textura del paper, de la coberta de tapa dura, el gest imperceptible d’amanyagar el llom. Després, una presència terapèutica del llibre. El piló aleatori dels llibres de la tauleta de nit; una presència i una consciència. La certesa d’una companyia saludable, complement de l’inevitable farmaciola que el temps i l’edat amplien. La constatació que la salut no és només la carència de la malaltia, sinó un estat de pau i serenor assolit gràcies a l’acompanyament amic.

Ángel Gabilondo hàbilment conduït pel seu germà es va endinsar, després, en la constatació d’un fet passional. La passió pels llibres i per llegir; la deliciosa picada del verí de la mateixa serp; la recerca del plaer en els llibres mateixos, la impregnació pausada del contingut assaborit a glopades lentes, l’acte conscient d’amor al llibre, la capacitat activa de fer l’amor a les paraules. La relació estreta entre la lectura i la vida, la capacitat de somiar, comunicar, ampliar els espais i recordar.

I una reivindicació essencial. Hem sembrat les nostres vides de records, però anem fatal de memòria. L’acte de memòria que fem en l’exercici gimnàstic de la lectura ens transporta a l’acumulació de la saviesa dels clàssics que hem oblidat o abandonat. Escassos de memòria portem la motxilla buida del pòsit del pensament i de la capacitat del bagatge acumulat per la humanitat generació rere generació. Desfilen, esclar, en aquests diàlegs els de Plató i Sòcrates, i la memòria d’Aristòtil, Plutarc, Descartes o Hegel. Repassem també, mentalment, el dèficit dels nostres clàssics, la seva desaparició de la memòria col·lectiva, de la tradició oral, del coneixement de la nostra societat. Llull i March, Verdaguer i Maragall, Carner i Foix, Riba i Ferrater, Pla i Rodoreda.

Sumits en la desmemòria perdem l’oportunitat de pensar i construir el futur, de sotjar fora de nosaltres mateixos i interrogar la realitat amb una curiositat inacabable que ens ha de dur a l’acte de risc i de valentia de preguntar-nos si podem ser d’una altra manera. Assumir el perill de la lectura, la capacitat que tenen les paraules de matar perquè llegir ajuda a comprendre i comprendre és inherent a la capacitat transformadora de les paraules, d’educar, de formar, d’aprendre a comprendre i fer-se comprendre, i l’exercici bàsic, el magisteri, la capacitat d’ensenyar a comprendre.

I, finalment, la relació dialèctica entre l’autor i el lector, entre l’escriptor i el públic, entre el llibre i el públic fins al punt que es pot també establir que la paraula ve del públic, i que l’acte d’escriure neix com un acte de necessitat i d’interrelació amb el públic en demanda d’afecte. El sentit últim de l’acte i de la necessitat d’escriure endut per una força irresistible que neix de la mateixa passió de l’acte de llegir, de la intensitat de la passió per fer l’amor a les paraules.

La constatació d’un risc en l’aparició abusiva i indiscriminada de les noves tecnologies, que esdevenen imprescindibles però ens alerten de la confusió entre la quantitat d’informació i la capacitat de transportar-la d’una banda, en contraposició amb la pèrdua de capacitat de convertir l’abundància d’informació en un acte de comunicació. Arribem, així, en l’exacerbació de l’exercici de la individualitat no comunitària a un acte de màxima soledat i a una autèntica tempesta de banalitats superficials sense capacitat de despertar emoció i comprensió. Gabilondo apuntava aquí el risc enorme que comporta la facilitat de la hipercomunicació per no dir res i per no afegir coneixement a l’acte de comunicació sobretot en molts tuits que només descriuen la vida més elemental en moviment.

Per altra banda Gabilondo recorda un fet d’una obvietat aclaparadora. No sempre hi ha un efecte directe entre el llibre i el seu contingut. Perquè no menges pas més pel fet de llegir llibres de gastronomia, ni t’aprimes pel fet de llegir llibres de dietes, de gimnàstica o d’esport, ni aprens a nedar amb un manual de natació. I igual com els infants només aprenen a nedar quan s’abandona la teoria i se’ls tira a l’aigua només hi ha una manera d’aprendre a llegir: llegint.

D’aquí que l’acte de generositat de lliurar-se a la lectura sigui una reivindicació de les coses més bàsiques relacionades amb la comunicació i l’aprenentatge transmès pel llenguatge. Fet i fet ens cal, per damunt de tot, ser capaços de parlar, llegir i escriure. Vet aquí un programa bàsic, també polític, que consisteix a ensenyar una mica de gramàtica i a llegir llegint. I començar a escriure per satisfer la necessitat d’afecte, antídot de la soledat de la societat contemporània.

Iñaki i Ángel Gabilondo ens van transportar durant una hora llarga a la seducció de les paraules, a la capacitat d’evocació del llenguatge, a la necessitat de reclamar una actitud individual i col·lectiva d’implicació amb la lectura i els llibres. Un bon exercici dialèctic per a la presentació d’un llibre.

Fèlix Riera, somreia satisfet. Ricardo Rodrigo també. Un públic embadalit i entregat va trobar que l’acte s’havia fet curt. No sé segur si llegiré Darse a la lectura, que malgrat tot, com és obvi, recomano. Sí que sé que continuaré fent l’amor a les paraules.

QUAN ÉREM FELIÇOS

El Punt Avui

Fa una setmana, per la Candelera, hem tret el pessebre i s’ha acabat el cicle festiu més llarg de l’any. L’encadenament de festes lligades a la tradició i al calendari litúrgic esmorteeix el ritme ordinari de la vida i crea un temps diferent més lent i feixuc que ara  ha culminat. Aquests dies transcorren entre un entendriment amorosit i un embafament real i imaginari. Però per ganes de veure passar aquests dies que hi posi molta gent, els dies passen com una invitació al recolliment, a l’aixopluc permanent, a cloure’ns en el refugi més íntim a mirar de trobar-nos nosaltres mateixos en els contorns ondulants i punxeguts d’una fulla de grèvol. La permanent invitació del Nadal a la intimitat familiar té sempre aquest caire agredolç que traspua tota la literatura de la nostàlgia o la de l’embafadora felicitat forçada.

S’ha acabat el cicle i hem tornat a la normalitat. Però just el mateix dia de Reis a la nit arribava el darrer regal, el premi Josep Pla atorgat a Rafel Nadal Farreras pel seu llibre Quan érem feliços (Destino, 2012), una crònica d’una adolescència gironina. La notícia va arribar a tota la família per sorpresa i va ser rebuda amb gran discreció, satisfacció i també amb eufòria continguda, amb austeritat de gestos, com solen ser les celebracions a casa. Poc o molt, tots havíem llegit, algun fragment o altre del llibre d’en Rafel. Finalment, el Pla s’ha convertit en un darrer regal de Reis i en un regal anticipat per a tots els Nadals. Estem contents d’aquesta excursió per la nostàlgia i la tendresa, d’aquesta visió infantil d’una etapa, del record emocionat i trist també. I no ens preocupa massa la curiositat morbosa que hagi pogut despertar. Més aviat estem convençuts que aquest llibre, que aquesta setmana s’ha presentat a Barcelona i a Girona, desmentirà molts dels tòpics que han envoltat la família dels Nadal de Girona.

Vet aquí una primera qüestió que val la pena d’aclarir. Els Nadal de Girona són en realitat els Nadal de Cassà de la Selva. Només un dels vuit germans Nadal-Oller, nascuts a Cassà, va acabar anant a viure, a treballar, es va casar i va fer créixer la família a Girona. El quart germà Nadal-Oller va començar a exercir de gironí un cop acabada la Guerra Civil, va entrar a treballar a can Farreras i es va casar l’abril de 1947 amb la filla única de la família Farreras-Forns. Algú pot pensar que potser les arrels gironines més profundes vinguin pel costat Farreras, però ja ara està del tot acreditat que el besavi Esteve Farreras, carboner illetrat, va arribar a Girona l’any 1880 i va adquirir el negoci de fusta que hi havia a Sant Nicolau l’any 1904, i l’hort i les cases del costat a la plaça de Santa Llúcia el 1911, que es van convertir en el domicili de la família Farreras el 1923, tot compartint-ho amb les instal·lacions pròpies d’unes serres i un magatzem de fusta. Així, doncs, gironins de soca-rel, sí, però d’arribada recent, lluny d’aquell concepte tant estès de la suposada Girona de sempre. Ni els Nadal (de Cassà) ni els Farreras (de Sant Esteve de Llémena) no són nissagues seculars de les que enfonsen les arrels en els murs de la ciutat des d’èpoques molt reculades.

Després, el tema de la influència de la família. En paraules d’una presentadora de televisió ‘una poderosíssima família gironina’. Si associem el poder a la política podem dir que no. Que més aviat escaldats per l’experiència i la vida, les generacions de Farreras i la primera de Nadal a Girona es van dedicar a la seva feina, no es van implicar en la vida política, mai no van tenir cap càrrec públic i la seva dimensió pública es va orientar, en el cas d’en Manel Nadal Oller a l’Acció Catòlica, a l’escoltisme i,  més tard, a l’Opus Dei. Això sí, els nostres pares han tingut dotze fills. I quan jo mateix, el gran de la colla, vaig ser elegit alcalde de Girona als trenta-un anys vaig dir, en alguna entrevista, que vist que a darrere meu n’hi havia onze, les coses no havien fet més que començar i que l’aigua que baixava seria molta i que dels Nadals se’n sentiria parlar. M’estava referint a un fet estrictament biològic. Dotze són dotze. I en Pep seria rector amb el mèrit de tenir la Universitat al cap i d’haver-se acreditat com un gran historiador de la llengua; en Manel seria secretari de mobilitat i esdevindria la persona que té més al cap les infraestructures de Catalunya, i en Rafel, dedicat al periodisme, hauria acabat, amb vocació d’escriptor, aixecant acta de tot plegat. Alguns hem tingut una dimensió pública, és cert. Però com no s’ha estat de dir aquests dies en Rafel no hi ha en aquesta dimensió pública cap projecte clànic, familiar, sinó les justes aspiracions individuals de cada germà o germana des del seu camp de treball i des de la seva vocació més o menys pública. Tots ens hem alegrat sempre molt dels èxits dels germans, però més aviat esquerps i poc comunicatius no n’hem fet gaire festes, i cadascú ha tirat per on ha volgut i hem deixat aquesta condició a la vora de la taula familiar quan ens hi hem aplegat molta colla.

El llibre d’en Rafel ens il·lustra, doncs, sobre un món que es transforma i es dilueix i sobre la trajectòria d’una família de dotze germans, els Nadal de Girona. Més els Nadals que els Nadal, perquè conscients d’on venim i amb la formació que hem rebut sabem que el futur no gaire llunyà ens anuncia la fragmentació definitiva del tronc comú, en dotze troncs més limitats, diluïts en unes noves classes mitjanes que viuen i pateixen el món d’avui amb els ulls posats en el futur de tots. Ens permetem, això sí, un exercici de nostàlgia i de memòria per a refer el fil del passat que hem compartit a estones sabent que aquell món reconstruït en els records és una realitat irrepetible.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

FREDERIC-PAU VERRIÉ

El Punt Avui

En l’acte de commemoració de l’aniversari de la constitució de l’Assemblea de Catalunya, al Parlament, vaig trobar Pau Verrié. Li vaig preguntar pel seu pare i li vaig demanar si li podria fer arribar un exemplar d’un petit opuscle que jo acabava de publicar dedicat a l’església romànica de Sant Nicolau de Girona. Vam quedar que ell em faria arribar un exemplar de la novel·la que li acabaven d’editar amb motiu del seu norantè aniversari, Giorgione a Castell Margarit. Barcelona, Ed. Sunya, 2011; una edició de la novel·la de Frederic-Pau Verrié Faget, que Lali Biosca i Pau Verrié li havien ofert.

És una novel·la de ficció, històrica i autobiogràfica. S’hi barregen tots aquests nivells de forma indestriable. Hi veiem el rerefons dels paisatges de les terres de Girona que l’havien vist néixer. D’Empúries a Girona, de Palamós a Sant Antoni de Calonge, de les planes agrícoles al patrimoni monumental. Hi apareix la seva condició de professor universitari, erudit, investigador, expert en temes d’arqueologia i també d’història de l’art. Emergeix amb una potència molt singular la seva dimensió italianitzant, la seva passió per l’art del Renaixement, per les relacions culturals entre Catalunya i les terres d’Itàlia. Venècia i els seus palaus. Hi apareix també el seu esperit juvenil, la seva passió indòmita, la seva vitalitat imparable. La novel·la és una gran història d’amor en la qual s’encavalquen unes relacions clandestines entre Clàudia i un jove professor que troben en el castell el refugi perfecte i romàntic per a la seva relació passional. Transitem del gust i l’art italians a la mitologia grega al fil d’una troballa excepcional, una presumpta Venus del Giorgione que, fruit d’una anàlisi més minuciosa, esdevindrà una melancòlica Ariadna mirant des de l’illa de Naxos la nau que s’endu Teseu amb uns ulls tocats per una llàgrima serena. La reconstrucció retrospectiva de la genealogia del llinatge, els ponts constants, els matrimonis sovintejats entre Itàlia i Catalunya nuen un entramat perfecte que permet la reconstrucció de la hipòtesi que hauria portat el quadre a un castell de Catalunya. La descoberta congria en el jove professor l’expectativa d’un treball intel·lectual i acadèmic prenyat de futur, i en la família de Clàudia la  d’una rendibilitat econòmica del descobriment. Tot esdevingut cendres en un incendi fortuït que torna el vell castell a l’estat de ruïna en què l’havien deixat abans de la reconstrucció renaixentista les guerres remences.

Fet i fet, un deliciós compendi de les habilitats pedagògiques i dels coneixements que Verrié ha exercitat al llarg de tota la seva vida. Vet aquí un bell i senzill homenatge de la família per a celebrar els noranta anys d’un jove ara ja de noranta-dos anys.

Format a cavall de la Universitat Autònoma republicana i després a l’arxiu i al Museu d’ Història de Barcelona sota la mirada atenta d’Agustí Duran i Sanpere Verrié, ha treballat de forma constant els temes patrimonials i artístics concentrats, sobretot a Barcelona i a la Universitat d’aquesta ciutat durant una colla d’anys.

Nascut a Girona el 24 d’agost de 1920, va marxar molt jove amb la seva família a Barcelona, si bé sempre ha reivindicat la seva condició de gironí que darrerament ha exercit de forma oberta residint a Cruïlles i donant la seva biblioteca a la Universitat de Girona. Justament a l’acte celebrat en aquesta Universitat el 24 d’octubre de 2002, ell mateix va repassar aspectes de la seva trajectòria, els seus mestres, els més directament gironins com Pericot, Millàs Vallicrosa o Josep M. Carreras Artau; la seva estada a Girona a l’hospital militar i la seva vinculació amb Elies Serra Ràfols per a la salvaguarda del patrimoni cultural català en els anys convulsos de la Guerra Civil i l’oportunitat que va tenir de moure’s còmodament per la catedral de Girona, a la qual va dedicar, en aquells temps, una monografia que ha romàs inèdita. En aquest acte, el professor Joaquim Garriga en féu la presentació amb motiu de l’atorgament del Premi de l’Institut del Patrimoni Cultural, amb un text bellament editat amb realització tipogràfica de Miquel Plana, artista olotí del tòrcul. La glossa de Garriga i el discurs de Verrié feren el contrapunt l’un de l’altre. Garriga de la dimensió catalana i universal de Verrié amb ulls de Girona, Verrié de les seves arrels gironines des d’una perspectiva d’abast barceloní i català.

Més tard, amics, companys i deixebles li dedicaren una miscel·lània, A Pau Verrié, editada per Publicacions de l’Abadia de Montserrat, el 2005, i el 2010 Josep M. Muñoz li féu una entrevista a L’Avenç amb el títol, “Frederic-Pau Verrié, la fe en les coses petites”.

Tot plegat palesa el reconeixement explícit d’unes generacions a les precedents en un encadenament de l’acció cultural i de la tasca de protecció i recuperació del patrimoni que malgrat tota mena d’entrebancs s’explica, sobretot, per una radical continuïtat de fons.

Acció cultural i coherència política. Amb complicitat socialista i gironina, el 1984 em va donar el text de la “Ponència presentada al VII Congrés del Moviment Socialista de Catalunya reunit a Montserrat el gener de 1967, per F.P Verrié, membre del Comitè Executiu”, ‘escrit fa disset anys’, deia, i afegia amb una anotació a llapis ‘Potser utòpic, una mica profètic i encara vàlid’. La validesa de la necessitat de reconèixer el dret d’autodeterminació dels pobles en el context de la construcció d’un socialisme hispànic federal i més tard confederal des del reconeixement d’una gradualitat a partir de l’autonomisme.

Jove, actiu i apassionat com sempre, Frederic-Pau Verrié transita la seva vitalitat de jove de noranta-dos anys entre Cruïlles, Barcelona i Itàlia. Llarga vida.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.