Joaquim Nadal i Farreras

“AMB NOSALTRES DE PRESSUPOSTOS NO EN VAN VOLER PARLAR MAI”

Entrevista al programa “El Balcó” de la Cadena SER

La Llei Òmnibus és més digerible ara que són 3 projectes?

Sí, sens dubte. A partir d’avui ens hauríem d’acostumar a deixar de parlar de Llei Òmnibus i parlar de tres lleis i tres que vindran més tard. En realitat ens n’anem a 6 projectes en els quals és transforma aquell avantprojecte i mai no nascut. Ha deixat uns quants vagons a la via i ara avança només amb tres vagons per separat. Podrem parlar de cada llei per separat. Alguna de les modificacions escoltades també em semblen passes endavant positives i prepara el terreny per una ulterior negociació que si prospera farà que no presentem esmena a la totalitat.

Montilla va dir que desmuntava l’obra del Tripartit, ara que està dividida en tres ja no la desmunta?

Crec que ha de quedar clar que la lectura inicial, que era un esmena a 7 anys de progrés, ha quedat molt diluïda. No com va dir un mitjà dies després que s’anunciés. Tot el que sigui simplificar i facilitar l’activitat productiva hi podem estar d’acord, i així li va dir el president Montilla al president Mas. Però seguirà havent-hi discrepàncies profundes.

S’han reprès les relacions?

Des del debat d’investidura s’havien perdut del tot, perquè CiU, des del meu punt de vista, havia perdut la idea d’asseure’s a negociar. Si es tracta de negociar, s’han d’acostar posicions, ja ho vaig dir en un article. No va ser aquestala  posició quan van parlar de pressupostos, perquè tenim la sensació que amb nosaltres de pressupostos no en van voler parlar mai.

Ara es demana que les lleis i reformes s’aprovin abans d’acabar

Depèn de la dinàmica parlamentària i li hem dit que no farem una utilització obstruccionista dels tràmits parlamentaris que ells sí que havien fet. Ens comprometem a continuar parlant. De les tres lleis més la d’urbanisme, hem comentat que n’hi ha dues que corren el risc d’una esmena a la totalitat. Si seguim negociant i hi ha acords, la podríem retirar. Malgrat que avui el Govern ha fet un primer pas encara queden moltes qüestions pendents.

Anuncis

5 Juliol 2011 Posted by | Catalunya Ràdio, Ràdio | , , , | Comentaris tancats a “AMB NOSALTRES DE PRESSUPOSTOS NO EN VAN VOLER PARLAR MAI”

TEXT REFÓS DE LA LLEI D’URBANISME

Pròleg al Text refós de la Llei d’urbanisme. Generalitat – DPTOP, Col·lecció “Quaderns de legislació” núm. 94.

Els canvis més recents en la legislació urbanística feien imprescindible aquest text refós que ara publiquem. El Govern va aprovar el 3 d’agost un decret legislatiu que incorporava la totalitat de les modificacions introduïdes en la legislació urbanística des de l’aprovació de la Llei d’urbanisme de 2004 i el posterior Text refós de 2006.

Són modificacions que s’han produït per adaptar la legislació a les conseqüències de la crisi econòmica, a les necessitats de la política d’habitatge i a l’exigència de més mecanismes de control i transparència en la destinació de les plusvàlues generades per les transaccions fetes a l’empara de mecanismes de requalificació.

Tot plegat en un context que sempre ha sigut extremadament garantista i que ha buscat la màxima celeritat en la tramitació dels expedients, en la publicació dels acords de les comissions d’urbanisme i en la resposta i atenció als requeriments del món local.

Els processos de transformació urbanística comporten sempre un conjunt d’exigències bàsiques de caràcter administratiu i, alhora, reflecteixen el context polític expressat en la voluntat del legislador. El Govern de Catalunya ha volgut en els darrers set anys definir una política urbanística que incorpori els criteris generals del programa de planejament territorial concretats en els set plans territorials parcials, i que busqui reduir i minimitzar el consum de sòl, racionalitzar el creixement i ajustar a una estricta proporcionalitat els marges dels municipis per al seu propi desenvolupament. No només això, sinó que s’hi sumen les directrius que es desprenen de les lleis de la mobilitat i el paisatge que conformen, conjuntament amb els plans i les lleis territorials i urbanístiques, un cos de doctrina al servei de la cohesió territorial i social.

Aquest text que presentem defineix un horitzó raonable per al desenvolupament territorial de Catalunya i esdevé una eina imprescindible per navegar en el territori complex de la legislació sobrevinguda sobre una matèria delicada i sensible.

Voldria afegir que caldrà algun dia pensar mecanismes de simplificació del marc normatiu i afavorir uns procediments de tramitació i aprovació que redueixin els temps i reforcin les garanties, tot i facilitant les naturals expectatives de municipis i particulars sense mai perdre de vista que als ulls del legislador preval sempre, com ha de ser, l’interès comú i col·lectiu.

10 Novembre 2010 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a TEXT REFÓS DE LA LLEI D’URBANISME

LEGISLACIÓ SOBRE L’INSTITUT GEOLÒGIC DE CATALUNYA

Presentació a Legislació sobre l’Institut Geològic de Catalunya, Barcelona, DPTOP, desembre 2009

Malgrat la forta personalitat i llarga tradició dels estudis geològics a Catalunya, aquesta disciplina ha tingut un insuficient reconeixement institucional i una dependència subsidiària d’altres disciplines.

La rellevància cada cop més gran dels estudis geològics per a qualsevol actuació territorial i per a la construcció d’infraestructures ha portat més i més cada vegada a atorgar entitat independent a aquesta matèria.

 Calia, doncs, definir un marc legal nou. Obrir definitivament les portes a la majoria d’edat institucional de la geologia i atorgar-li els instruments per al seu desplegament, tot facilitant els camins per tal d’afirmar la seva pròpia independència. Calia instituir un referent, crear un Institut de Geologia de Catalunya que, conjuntament amb els altres instituts, aportés la documentació de base per al desplegament dels treballs posteriors d’intervenció en el territori.

La creació de l’Institut Geològic de Catalunya es materialitza amb la Llei que publiquem de 27 de desembre de 2005, atorgant-li entitat pròpia, independència institucional i pressupostària, organització específica, finalitats auxiliars de l’administració i organisme oficial de referència. S’assolien, així, les velles aspiracions de culminar els diferents intents sempre frustrats i determinar d’aquesta manera que el període d’acollida a l’Institut Cartogràfic havia derivat en una majoria d’edat madura, capacitat per caminar sol i vocació d’assolir el desenvolupament de les pròpies funcions i productes.

Per tal de desplegar les previsions de la Llei, el Decret de desplegament parcial, de 3 de novembre de 2009, concreta el caràcter oficial dels informes i de la documentació emesa per part de l’Institut com a organisme acreditat i referenciat per a totes les administracions, i preveu el desenvolupament del Mapa Geològic de Catalunya, la creació del Centre de documentació i arxiu geològic, la creació de la Xarxa sísmica de Catalunya i les altres xarxes d’observació, i l’establiment de les bases del sistema d’informació geològica, edafològica i geotemàtica  de Catalunya.

Amb aquestes dues eines, la geologia adquireix la majoria d’edat institucional i assoleix el reconeixement guanyat a pols amb una llarga trajectòria que es remunta a les darreries del segle xix i que acredita unes arrels científiques de llarga durada que ara fructificaran millor.

Els esforços pioners dels introductors i divulgadors de la geologia a Catalunya troben, ara, en el Govern de Catalunya la merescuda resposta als mèrits contrets per successives generacions esforçades de geòlegs que havien esperat el ple desplegament de les seves aspiracions científiques abocades a dotar la nació catalana de totes les eines per a la resposta moderna i innovadora i fonamentada als problemes contemporanis.

El preàmbul de la Llei ens transporta  a aquests antecedents, la Llei i el seu desplegament constitueixen les bases de la continuïtat i de la preparació sòlida del futur.

1 Desembre 2009 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a LEGISLACIÓ SOBRE L’INSTITUT GEOLÒGIC DE CATALUNYA

LLEI D’URBANITZACIONS

Presentació a la Llei 3/2009, de 10 de març, de regularització i millora d’urbanitzacions amb dèficits urbanístics. Col·lecció “Quaderns de legislació” núm. 83. Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2009.

El Ple del Parlament de Catalunya va aprovar el text dela Lleide regularització i millora d’urbanitzacions amb dèficits urbanístics el dia 4 de març de 2009. Publicada al DOGC el dia 19 de març de 2009, és vigent des del dia 8 d’abril de 2009.

Pel títol trobem ja ressonàncies i similituds amb una llei anterior, concretamentla Llei2/2004 ,de 4 de juny, de millora de barris, àrees urbanes i vil·les que requereixen una atenció especial.

La Lleid’urbanitzacions respon, doncs, a una línia política del Govern que vol pal·liar els dèficits acumulats de serveis i equipaments que s’han originat en unes pràctiques poc adequades a les necessitats reals de la ciutadania, i que han afectat tant a les zones d’alta densitat com a les zones d’urbanització dispersa. En tots dos casos amb uns efectes molt evidents sobre uns elevats contingents demogràfics. Aquests tipus de lleis tenen, doncs, una incidència territorial i una incidència social, i combinen actuacions que afecten directament l’espai físic i, especialment, l’espai públic i simultàniament la dimensió social, el confort i la qualitat de vida de la població.

La manera més fàcil de prendre consciència i de fer la diagnosi de la problemàtica de les urbanitzacions és una passejada per tot Catalunya a vol d’ocell. Catalunya és un país d’orografia variable i accidentada, ple de muntanyes i valls, amb una massa forestal important i creixent. Enmig d’aquesta geografia apareix, de forma dispersa, una esquitxada d’urbanitzacions, algunes plenes de cases, d’altres amb parcel·les encara per construir, moltes amb els serveis urbanístics a mig fer, una bona colla enfilant-se fins a les parts més altes dels turons i les muntanyes de la nostra geografia, posant directament a prova, en grans pendents,la Lleide la gravetat.

Aquesta primera aproximació a vol d’ocell es podria complementar amb els estudis acurats que ja estan fets i que ens  mostren les xifres bàsiques d’una problemàtica que afecta unes 2.300 urbanitzacions, i que podria acollir una població potencial de gairebé 650.00 persones. L’anàlisi al microscopi de cadascuna d’aquestes urbanitzacions ens posa en contacte amb una realitat molt diversa, però amb una colla de punts en comú, si bé no són mai del tot generalitzables al cent per cent de les urbanitzacions.

Si afegim el marc cronològic i atenem al fet que la majoria d’aquestes urbanitzacions van créixer i proliferar en el període que va de1956 a1981, ens adonarem de seguida que, en molts casos, es tracta d’urbanitzacions que no compten amb la totalitat dels instruments urbanístics i administratius per a la seva legalitat i que presenten sovint tramitacions imperfectes i en alguns casos inexistents.

El Govern, conscient de les circumstàncies històriques que van originar aquestes urbanitzacions, dels problemes acumulats, dels greuges comesos, de la precarietat de molts dels patrimonis i de les economies, i de les dificultats dels ajuntaments, ha volgut fer una llei que establís els camins i els criteris per a la legalització de les urbanitzacions, per a la seva convalidació i per a completar els serveis inacabats fins a donar lloc a una realitat nova, que corregeixi la majoria dels desequilibris heretats.

A partir d’aquesta realitat, el Govern ha volgut fer una llei que, en primer terme, aporti els mecanismes necessaris per disposar de tots els instruments urbanístics pendents. A partir dels estudis corresponents i d’una oficina preparada per atendre totes les eventualitats, amb la llei a la mà ha de ser possible ordenar urbanísticament l’àrea residencial de les urbanitzacions, aprovant el planejament derivat que correspongui i també els projectes de reparcel·lació que garanteixin les cessions oportunes amb la finalitat de produir la millora dels serveis. En aquest marc, el programa d’adequació esdevé l’eina bàsica que l’Ajuntament i els parcel·listes tenen per consultar les actuacions a fer fins a assolir la plena normalització. En els casos que la situació concreta de la urbanització ho permeti, aquests treballs previs de caire urbanístic han de permetre també la reducció de l’àmbit de la urbanització, amb la desclassificació o cessió de les parts encara per urbanitzar, i on els drets adquirits serien fàcilment reconduïbles, bé sigui per compactació o a través de la mateixa reparcel·lació i, fins i tot, en alguns casos amb la devolució a la condició de sòl no urbanitzable de la part encara per urbanitzar o de tota la urbanització, si el seu grau de desenvolupament fos encara mínim.

Un cop definit l’àmbit i les condicions urbanístiques ha de ser possible, també amb la llei a la mà, definir els corresponents projectes d’urbanització que assegurin de completar els serveis i les infraestructures definides com a bàsiques i sempre exigibles, en condicions normals de la més recent legislació de caràcter urbanístic. Així mateix, la llei que es proposa aquests dos grans objectius disposa els mitjans per atendre’ls. Primer amb la dotació d’un fons econòmic adreçat únicament als ajuntaments per redactar els projectes de millora de les urbanitzacions, programes d’adequació, i també, subsidiàriament, a atendre la subvenció directa d’una petita part de les obres que serà objecte d’una convocatòria anual. En segon lloc amb l’habilitació d’una línia de préstecs, bé sigui als ajuntaments per a l’execució de les obres, bé sigui als parcel·listes per atendre les corresponents quotes d’urbanització. En el primer cas es tracta d’un avançament dels diners en forma de línia de crèdit a través de l’Institut Català del Sòl, que es faria càrrec, per compte de l’Ajuntament, de la gestió dels rebuts de les quotes. En el cas dels beneficiaris de les urbanitzacions, la línia d’ajut s’adreçaria principalment a les persones pensionistes o d’aquelles famílies nombroses o en situació de dependència.

Es configura, així, com en el cas dela Lleide barris, l’associació d’una llei a un fons i la vinculació de les determinacions de caràcter legislatiu a la capacitat real d’aplicar-les amb aportacions d’estímul directe per part de l’administració, per tal de desencallar situacions enquistades que correrien el risc de generar molts problemes de dèficits agreujats i de deteriorament creixent de les condicions socials i d’habitabilitat de moltes de les urbanitzacions objecte dela Llei.

Contribuir a endreçar el territori i a millorar la qualitat de vida de les persones és un projecte comú del Govern de Catalunya i de tots els governs locals compromesos amb els objectius d’excel·lència i de qualitat que ens hem marcat en el nostre full de ruta.

 

15 Setembre 2009 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , , | Comentaris tancats a LLEI D’URBANITZACIONS

 Presentació a la Llei 14/2009, de 22 de juliol, d’aeroports, heliports i altres infraestructures aeroportuàries. Col·lecció “Quaderns de legislaciónúm. 84. Barcelona,  Generalitat de Catalunya, 2009.

Amb l’aprovació per part del Parlament de Catalunya el dia 15 de juliol de 2009 de la nova Llei d’Aeroports i Heliports de Catalunya el Govern dela Generalitatfa un pas més en la definició de l’armadura institucional i legislativa de les infraestructures del transport. Aquesta Llei que ara publiquem és vigent des del dia 17 d’agost de 2009 i fou publicada al DOGC del dia 28 de juliol de 2009.

Així, aquesta Llei s’inscriu en una política més àmplia que aspira a cobrir pels diferents àmbits de les infraestructures un marc legislatiu adequat, actualitzat i vinculat al desenvolupament estatutari, un instrument de planificació corresponent a cada sector i una estructura empresarial per donar resposta als requeriments establerts en el marc legislatiu i de planificació. La seqüència llei, pla i empresa es repeteix en el cas del ferrocarrils, dels ports i dels aeroports. El desplegament legislatiu individualitzat té, en l’àmbit de la planificació,  un paraigua general en el Pla d’infraestructures del transport que és el text refós del Pla d’infraestructures del transport terrestre de Catalunya, del Pla de ports i del Pla d’aeroports, aeròdroms i heliports de Catalunya, avui tots tres vigents.

És en aquest marc que hem de situar ara aquesta nova Llei, que deroga les dues lleis vigents anteriors d’aeroports i d’heliports respectivament, i incorpora els principis de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006 pel que fa les competències en matèria d’infraestructures aeroportuàries. És cert que, com en el cas dels ports també amb els aeroports, es manté el principi competencial que reserva a l’Estat les infraestructures d’interès general. Però de la mateixa manera, la pròpia llei estén les competències dela Generalitata tots els aeroports de Catalunya, siguin d’interès general o no, en tot allò que ara o en el futur pugui pertocar.

De forma general podem afirmar que la Llei desplega les competències del Govern i les concreta, simplifica els mecanismes d’autorització de nous aeroports o heliports, crea l’instrument general per a la gestió de les competències atribuïdes, determina els mecanismes concrets per fixar la gestió de cada infraestructura, estableix l’existència d’un registre de les infraestructures i aborda els principis bàsics dels drets i dels deures dels usuaris.

De forma concreta podem dir que les grans novetats de la Llei són, d’una banda, les eines de planificació i, de l’altra, les de gestió.

En el terreny de la planificació ja queda dit que el Pla d’aeroports, aeròdroms i heliports de Catalunya planifica, programa i jerarquitza una xarxa que s’ha d’adequar a les necessitats bàsiques que en matèria de navegació aèria ha de tenir Catalunya, sempre en termes comparatius a la demografia i característiques d’altres països i regions europees que, en aquest camp, ens orienten en relació amb la densitat i característiques de les instal·lacions necessàries i també als mecanismes de gestió corresponents. El Pla, doncs, planteja en termes realistes un horitzó raonable per al futur de la navegació aèria a Catalunya i preveu, com ja és conegut, incrementar el parc d’aeroports de Catalunya amb el nou de Lleida-Alguaire, el dela Seud’Urgell, un a les terres de l’Ebre i el futur aeroport corporatiu que el Govern ha decidit impulsar a l’aeròdrom d’Igualada-Òdena.

Per altra banda, la Llei simplifica els tràmits per a l’autorització administrativa de la construcció d’un nou aeroport i crea la figura del Pla director urbanístic aeroportuari com a síntesi i refós de les dues figures vigents fins ara, el Pla especial i el Pla director.

En el terreny de la gestió es crea l’ens públic Aeroports de Catalunya, que substituirà l’empresa Aeroports Públics de Catalunya que ha assumit unes responsabilitats de transició, justament a l’espera del Pla i de la Llei d’aeroports. Aquest nou ens tindrà com a funcions principals les de dirigir, gestionar i administrar els aeroports que se li encarreguin, contractar les obres de construcció i conservació, estudiar i avaluar les necessitats estratègiques de futur, coordinar tots els aeroports de la seva competència, fomentar el transport aeri i captar rutes i comercialitzar ofertes amb la finalitat de fer més competitiu el conjunt del sistema aeroportuari català, promoure les activitats formatives vinculades amb el sector, i definir i percebre taxes i cànons relacionats amb els actes i els serveis aeroportuaris.

És des de Aeroports de Catalunya que es facilita la creació de societats gestores de cada aeroport amb participació del món local i  empresarial, amb el manteniment de la majoria per part d’Aeroports de Catalunya. Però la societat gestora de cada aeroport pot optar per un model de gestió directa de la pròpia societat o pot triar el camí de la concessió d’aquesta gestió a una empresa especialitzada i del sector institucional o privat.

Finalment, la definició dels drets i dels deures dels usuaris i usuàries determina la clara voluntat del Govern d’assolir uns nivells d’excel·lència en la prestació del servei, en el seu control i en la preservació dels drets individuals dels usuaris fins a assolir un principi de proximitat en l’atenció que respongui als paràmetres que el Govern dela Generalitates proposa d’aplicar a tots els serveis públics.

15 Setembre 2009 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , , | Comentaris tancats a