Joaquim Nadal i Farreras

“PER A UNA HISTÒRIA DE LA GIRONA JUEVA”

Intervenció en el Simposi “Temps i Espais de la Girona Jueva”, i publicada en el llibre Temps i Espais de la Girona Jueva. Actes del Simposi Internacional celebrat a Girona  23, 24 I 25 de març de 2009. Girona, Patronat Call de Girona, 2011

Bon vespre a tothom, i moltes gràcies per la seva assistència a aquesta taula rodona a la qual el Patronat Call de Girona i l’Institut d’Estudis Nahmànides m’han fet l’honor de convocar-me i de demanar-me que moderi. Sabent que sóc profà en la matèria, ja que la meva dedicació als temes d’història és en altres qüestions i sobre altres èpoques, l’única cosa que em deu poder lligar a aquest simposi i a aquest acte és el temps que he estat vinculat, amb dedicació pública, al tema dela Girona`jueva i més directament amb la feina que des del Patronat i des de l’Institut s’ha fet i s’està fent per a recuperar la història jueva de la ciutat.

Abans de presentar les persones que intervindran en aquest espai de debat, voldria fer un parell d’observacions: jo tinc la impressió (però en el meu cas és només per impressió), que al voltant del món jueu hi ha i hi ha hagut sempre un aura de misteri, que neix probablement del fet de que entorn la tradició i la història jueves hi ha moltíssimes més coses que no sabem que no pas que sabem. En el fons, la trajectòria d’un món que s’acaba, que desapareix, que és desarrelat de cop, produeix una mena de discontinuïtat històrica, ja que es tracta (en el cas de Girona i de Catalunya, almenys), d’una cultura, d’una tradició, que no deixa cap petjada física “important”. És cert que hi ha molta i important documentació, i que hi ha alguns vestigis arqueològics molt interessants i significatius, però, en el cas de Girona, almenys, i com a exemple, no hi ha (i deixeu-m’ho dir així, obrint cometes) cap “monument específicament jueu” que hagi restat dempeus. Ala Gironaactual, hi ha vestigis d’edificis de la ciutat medieval, adés jueva, adés cristiana. Però hem de tenir en compte que aquells jueus de Girona eren tant gironins i tant catalans com els no jueus que habitaven la ciutat al mateix temps que ells.

Segurament aquest gran atractiu i misteri que envolta el tema jueu és que tot un món desapareix, i que per voluntat de molta gent i de moltes generacions, torna a aparèixer en moments concrets, a vegades de manera circumstancial, com va ser amb la recuperació de les làpides hebrees del cementiri de Montjuïc, trobades fortuïtament durant les obres de construcció de la línia de ferrocarril a les darreries del segle XIX.

Tot això constitueix un paradigma, que pot tenir el seu símbol precisament en la sivella que serveix d’imatge del programa d’aquest Simposi. Una sivella de bronze ben documentada, del segle xiv, procedent d’algun punt del call de Girona, que ha estat estudiada, analitzada, indexada i fitxada, i que, cedida per l‘Institut del Patrimoni dela UdG, ara forma part de la col·lecció del Museu d’Història dels Jueus. Es tracta d’una peça molt bonica, i molt valuosa, de la que, però, no en sabem pràcticament res, excepte que, talment com les petites arracades del mateix origen i procedència, són els únics i darrers vestigis d’un món desaparegut. Per això, potser simbolitzin el poc que ens en queda, el poc que en coneixem.

Aquesta és la realitat. I al voltant d’aquesta realitat, el volum editat i dirigit pel Dr. David Romano, el 1988, i publicat per l’Ajuntament de Girona amb el títol Per una història de la Girona jueva, marca una fita important. I crec que és entorn d’això del que gira la mateixa idea d’aquest Simposi. Perquè el llibre del 1988 és tot un valor de declaració, és un manifest d’intencions, i esdevé una marca, com un mil·liari, del camí de recuperació d’una història que s’està plantejant i treballant des de l’Ajuntament i  des del Patronat Call de Girona des de fa ja molts anys.

Ara fa vint anys, doncs, plantàrem aquella pedra i diguérem: a partir d’aquí volem començar, volem anar avançant. I així s’ha fet, amb publicacions científiques i de divulgació, i amb la creació paulatina d’un corpus creixent que engrandís el que el Dr. David Romano ens presentava com a corpus inicial.

El motiu (crec) d’aquest Simposi és veure com hem avançat i també què podem afegir avui, a tot aquell material inicial, per a aprofundir en el coneixement de la història dela Girona Jueva. I crec que del que hi podem adjuntar ens en dóna mostra el desenvolupament fins al moment actual d’aquest mateix Simposi i totes les aportacions innovadores que hi hem pogut escoltar, i que són considerablement importants i significatives.

D’una banda, curiosament, el tema del món jueu a Girona ha desenvolupat , segurament per aquella aura de misteri que esmentàvem al principi, tota una literatura que configura un món novel·lat entorn la comunitat jueva; això es fa palès amb obres com ara Filles de Sara de la Sílvia Planas, o tota una sèrie de novel·la negra entorn un metge jueu gironí anomenat Isaac el Cec, obra de matriu canadenca de Caroline Roe, o La casa de la Memòria de Lucia Graves, o tants d’altres productes vinculats a la història jueva de Girona.

En segon lloc, hi ha hagut, en aquests vint anys des de la publicació, un avenç molt significatiu i molt considerable en el coneixement i el treball arqueològic sobre el Call. Els treballs de recerca i les publicacions del grup d’arqueologia constituït pel Sr. Canal, el Dr. Nolla i el Dr. Sagrera, són aportacions ja imprescindibles en l’estudi de la història jueva. Sincerament, penso que molt poques ciutats al món tenen a hores d’ara un corpus d’aquesta mena i d’aquesta qualitat, a nivell d’estudi i comprensió de la història i l’evolució urbana al llarg del temps. I precisament el primer volum de la col·lecció d’Història Urbana de Girona (1995) tractava sobre el call i els jueus de Girona, un tema que fou reprès, ampliat i perfeccionat en el volum número 7 publicat ara fa quatre anys. Aquests i altres treballs de molta vàlua suposen l’aportació de noves dades i noves interpretacions sobre un món molt complex.

En tercer lloc, cal fer un esment molt especial a la gran quantitat de documents conservats als arxius de Girona que, escrits en llatí, català o hebreu, ens permeten aprofundir en el coneixement de la història de la comunitat jueva. Alguns d’aquests fons documentals són font de polèmica, tal i com ens ha estat possible de comprovar al llarg del primer dia d’aquest mateix Simposi, entre el Dr. Riera i el Dr. Feliu, i aquests debats oberts, públics i constructius entre persones molt coneixedores de la matèria aporten noves interpretacions i nou coneixement científic a la temàtica de la història jueva.

Jo no en sé més, d’aquest tema. Realment, aquest no és el meu món, i quan sento parlar dels contractes matrimonials, dels lligams entre comunitats, o de qüestions intrínseques de la trajectòria cultural i històrica dels jueus de Girona, penso que jo puc parlar de la música, però no pas de la lletra. Però tot i així, des de la meva perspectiva, crec, i amb això acabo, que a partir d’aquell primer manifest sorgit del volum editat pel Dr. Romano, hem avançat molt les posicions en el coneixement de la història de la Gironajueva. La reflexió que em faig és “Què volíem amb aquell Per una història de la Girona jueva? Doncs volíem, i volem encara, recuperar la integritat de la trajectòria col·lectiva d’aquesta ciutat. I fer-ho sense excloure ningú.

Perquè no hi ha una Girona jueva i una Girona cristiana; perquè no hi ha gironins de dues o de més classes; perquè volem recuperar TOTA la història de Girona, en TOTA la seva dimensió: cultural, social, econòmica, i procedent de la participació de tothom, de cristians, de jueus i de gent de tots els orígens i cultures que han anat configurant la història de la ciutat. Aquesta és la voluntat amb la que hem anat treballant durant tot aquest temps, al llarg d’aquests vint anys d’ençà la publicació del Dr. Romano. Aquesta és la postura i l’objectiu que donen sentit i expliquen aquell primer manifest enunciat en la publicació de Per una història de la Girona jueva. I aquest és el punt de partida i el que dóna sentit, al meu entendre, a la celebració d’aquest Simposi.

Anuncis

3 Mai 2011 Posted by | INTERVENCIONS, Jornades, Llibres d'autors diversos, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a “PER A UNA HISTÒRIA DE LA GIRONA JUEVA”

EL TRACTAT DE GIRONA

Col·laboració en el llibre Compartint somnis.  Girona, Centre Eix Comercial, 2011.

És ben sabut que la presència dels àrabs a Girona fou efímera. També sabem que la presència dels jueus va durar més i va tenir una fi més dramàtica i violenta. És més que probable que quan el 785 la ciutat va decidir girar els seus ulls cap al món carolingi ja hi haguessin hagut jueus i musulmans a la ciutat, sense banderes. Ara tenim uns “banys àrabs” que no són àrabs i tenim un call jueu on no hi ha jueus.La Històriamarca les societats, les ciutats i les civilitzacions amb petjades diverses i deixa testimonis silenciosos escampats per la geografia urbana; parlem d’una època que nila Catedralno erala Catedralben bé com la veiem actualment i tot s’assemblava més al món romà que al món d’avui.

Ara, la ciutat, refent el fil de la Història -somnio- podria ser uns dies la seu d’una conferència de pau al Pròxim Orient. Jueus i palestins acordarien el reconeixement respectiu d’estats propis i emparant-se en el Tractat de Girona podrien segellar una pau llarga. I, com en el passat que esmento, ja no caldrien banderes als balcons de la ciutat.

23 Abril 2011 Posted by | Llibres d'autors diversos, PUBLICACIONS | , , , , , | Comentaris tancats a EL TRACTAT DE GIRONA

DE N’ASTRUGA A NA BLANCA

Diari de Girona 

 Sílvia Planas (Camprodon, 1965) ja ens havia mostrat l’any 2001 amb Filles de Sara (Girona, Curbet Comunicació Gràfica) una especial sensibilitat. Una visió històrica marcada per l’accent de la feminitat i d’una especial tendresa poètica. Aquells ingredients de 2001, en aquell moment amb format més novel·lesc, troben ara una potència narrativa singular en el llibret Na Blanca, jueva de Girona (s.XIV) que amb un apèndix amb la versió anglesa ha estampat l’editorial Vitel·la de Bellcaire d’Empordà, el dia 28 de febrer de 2010.

La bellesa del text i de les imatges, la concreta figuració històrica de les escenes del part i de l’ambientació del Call, es presenten també amb la ponderació realista de la cruesa i de la duresa dels fets.

 En síntesi, Astruga, nascuda jueva l’any 1375, batejada al cristianisme la nit del 9 d’agost de 1391 en circumstàncies dramàtiques, mantindria tothora els costums, els ritus, la cuina i la vida apreses en el marc d’una família jueva, i s’hi mantindria fidel en la intimitat fins a experimentar persecució per judaïtzar i acabar sortint de Girona cap a Portugal, on Sílvia Planas la localitza  havent retornat a la seva religió originària. Aquí es perd el rastre de na Blanca en els entorns de l’any 1410 sense que en sapiguem res més. Prou, però, per tal que Sílvia Planas pugui concloure que na Blanca “es mostra, així, com una dona valenta i perseverant, decidida a rescatar de l’oblit forçat la seva cultura, la seva fe, la seva tradició i la seva pròpia memòria. Una dona il·lustre, que va saber salvaguardar una petita, però important, part de la història de Girona.”

Tant o més que els aspectes més directament personals de la història de na Blanca, convé ara situar de la mà de Planas el context social i econòmic, també cultural, i l’entorn familiar, la pròpia evolució del llinatge del nostre personatge “filla d’un home molt savi i néta d’una dona molt valenta”.

Efectivament, els avis paterns eren David Bonjorn de Barri, home savi però malcarat, i Esther, filla d’un jueu prominent de l’aljama de Girona, n’Astruc Caravita. David era un astrònom acreditat de Perpinyà. Del matrimoni tingueren el pare de n’Astruga, Jacob ben David Bonjorn, que esdevindria també astrònom i acabaria sent astrònom de cort defensat i protegit pel rei Pere el Cerimoniòs. La mare de Jacob, Esther, deixà Perpinyà en un acte d’independència i de valentia i anà a infantar el seu fill a Girona, on el crià fins que li permeté tornar amb el seu pare a Perpinyà a aprendre d’astronomia. Jacob i na Goig tingueren n’Astruga, com hem dit. Aquesta encara molt jove, a disset anys, l’any 1390, fou donada en matrimoni a un altre jueu destacat de l’aljama de Girona, Jucef Falcó, que esdevindria Pere de Banyoles el dia que amb la seva muller es batejarien a la Catedral de Girona, en els fets infausts de 1391 com a Pere i Blanca. Un any després moria el marit i na Blanca es proposaria tornar a maridar, aquest cop amb un altre jueu convers, Ferrer de Montcada, no sense abans sol·licitar del rei i aconseguir, el 3 d’octubre de 1392, l’autorització reial per seguir administrant els béns del seu fill Miquel tingut amb Jucef (Pere).

L’any 1394 anaren a prendre les aigües a Caldes de Malavella, on foren desposseïts per poc temps dels seus bens, acusats de judaïtzar, perquè la reina Violant de Bar va requerir la devolució dels seus béns. Uns mesos més tard es repetiria la denúncia i aquest cop fou el rei Joan I qui va ordenar que no els molestessin més.

Sílvia Planas descriu uns anys, poc documentats, però d’una certa normalitat i placidesa vivint a Girona, en la discreció d’una vida de conversos i unes pràctiques jueves en la intimitat de la llar. Però no tot devia ser tan fàcil perquè finalment, recuperada la plena condició de jueus practicants, es troben a Portugal al final de la primera dècada del segle xv, on la reina Violant de Bar, antiga protectora, comminarà la recuperació dels béns del matrimoni desafecte exercint de facto la seva condició de senyora dels jueus i les jueves de Girona en un reconeixement implícit d’aquesta condició recuperada.

La notorietat de n’Astruga, esdevinguda Blanca, és la fermesa del seu caràcter i de les seves conviccions, emparada, això sí, en unes condicions econòmiques i socials favorables, per la seva vinculació amb famílies influents del Call. Però, així i tot, convé remarcar la profunditat arrelada d’un pensament i d’una formació, en demostració clara que ni la violència física, ni la violència espiritual no poden corregir els corrents íntims dels sentiments. Aquesta és la lliçó de na Blanca que ens aporta i ens acosta Sílvia Planas, posant rostre, dimensió més humana, al tombant gironí del segle xiv al xv, quan amb un segle d’anticipació es prefigura ja la dissolució de la comunitat jueva de la ciutat i el dur camí de l’exili, interior en uns casos, plena diàspora en d’altres.

Si voleu veure l’article publicat cliqueuaquí

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 75-77)

9 Abril 2010 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a DE N’ASTRUGA A NA BLANCA

ELS JUEUS A CATALUNYA

Pròleg a la reedició de Els jueus a Catalunya, de Carles Rahola. Zaragoza, Ed. Riopiedras, 2009. Colección facsímil

En l’escaiença dels setanta anys de l’afusellament de Carles Rahola he escrit, en diverses ocasions, que la ciutat de Girona i el conjunt de la societat catalana havien tractat d’expiar l’oprobi d’una mort injusta. Avui més que mai, Carles Rahola és un exemple i un referent reivindicat des de diversos camps de les ciències humanes i des de l’activisme cívic.

La vigència dels seu testimoni de vida es completa amb la vigència de la seva obra permanentment citada i reiteradament reeditada.

A aquestes edicions caldria encara afegir-hi els nous testimonis de caire documental que la generositat de la família ha permès aflorar de nou recentment com és el cas dels seus epistolaris o també el cas dels seus papers de presó.

Els anys més recents han permès l’aparició de treballs biogràfics molt complets, com en els llibres de Lluis M. de Puig o Xavier Carmaniu, i aportacions de caire més monogràfic entorn de les circumstàncies de la mort de Rahola, com és el cas del llibre de Josep Benet.

Però el gruix més important com ja he assenyalat i explicat consisteix, sobretot, en les diverses reedicions dels seus treballs més notables que han vist la llum en noves edicions molt acurades i sovint acompanyades de treballs i estudis introductoris que completen el sentit de la reedició.

He escrit també que del conjunt de les aportacions de Rahola, ja pràcticament no quedava res per reeditar, tret dels seus treballs més miscel•lanis o sobretot les seves Vides heroiques, i gosava dir que era fins i tot imminent la reedició del llibre Els jueus a Catalunya, publicat en la col•lecció “La sageta”, dins de les publicacions “Arnau de Vilanova”.

Ara confirmo i prologo aquesta reedició, que ens arriba de la mà dels bons amics de Certeza de Saragossa, a través de Riopiedras, que és un nou segell que han adquirit en una tasca constant de recuperació de la memòria i del testimoniatge de les aportacions de tots els temps.

Em sembla un encert aquesta reedició. Ho és fins i tot si és molt evident que els estudis de judaica han experimentat a Catalunya en els darrers decennis una evolució i transformació radical. L’univers de coneixements que manejava Rahola ens ha estat ara ampliat i multiplicat, amb aportacions molt valuoses generalment sempre en el terreny de la recerca local i concreta. No només això, sinó que els treballs de David Romano, d’Eduard Feliu, de Jaume Riera, de Josep Ramon Magdalena, de Manel Forcano, de Sílvia Planas, de Jordi Casanovas han obert uns horitzons i unes pautes d’interpretació totalment noves. És el que posen de manifest els treballs que conformen el llibre sobre La Catalunya jueva (2002), de caràcter generalista però amb capacitat d’actualització i de fer la posada al dia i l’estat de la qüestió, o les aportacions més recents de Jaume Riera i Sans al llibre Els poders públics i les sinagogues,segles XIII-XV (2006), la bibliografia d’Eduard Feliu recollida en el volum publicat per la Universitat de Barcelona en ocasió de la seva investidura com a doctor honoris causa (2007) o les recentíssimes aportacions dels equips d’arqueologia urbana de la Universitat de Girona, per exemple, al llibret sobre La forma urbana del call de Girona (2006), d’Eduard Canal, Josep Canal, Josep M. Nolla i Jordi Sagrera que dóna llum nova sobre l’estructura del Call de Girona, les tres sinagogues i la peripècia urbana i demogràfica de la nostra comunitat jueva local. És possible, fins i tot, que la Història de la Catalunya jueva (2009) de Manel Forcano i Sílvia Planas sigui finalment la resposta que esperàvem, en el terreny de les síntesis, a tots els interrogants acumulats.

Rahola, evidentment, va escriure el seu Els jueus a Catalunya molt abans d’aquesta florida d’estudis. Ara, segurament, podria fer una altra síntesi. Però la seva té tot el valor d’una síntesis, com no n’hi ha cap altra després, mostra la saviesa i la capacitat de sintetitzar l’estat dels coneixements en aquell moment i té una força d’evocació i de transmissió d’emocions singulars que no hem sabut trobar en la literatura posterior.

Aquest és, segurament, el mèrit principal de Rahola. Saber transmetre coneixement i emocions, destil•lar sentiments, generar veneració i respecte, transmetre valors, comunicar la vibració especial d’una literatura escrita amb el cor i amb el cap.

Per això, aquest nou testimoni de respecte i homenatge. Reconeixement intel•lectual i cívic, i repte per a futures generacions cridades a intentar reprendre l’esforç de les síntesis on Rahola les va deixar ara que tenim ja una literatura especialitzada que ens permetria de superar-lo. La superació, però, requereix el coratge necessari per abordar la necessària síntesi que encara no tenim.

El repte és gran i la interpel•lació als més crítics, als hipercrítics o als que voldrien filar massa prim és de primer nivell: sortir dels cercles tancats de l’alta recerca i saber comunicar i transmetre els nous nivells de coneixement en noves síntesis que signifiquen l’actualització de les que han perdut actualitat sense haver perdut ni un gram del seu valor.

ANNEX I CARLES RAHOLA I LES VIDES HEROIQUES (Diari de Girona, 3 d’abril de 2009)

La matinada del diumenge 15 de març, a la porta del cementiri un silenci profund, penetrant, deixava retrunyir les paraules punyents i tendríssimes de la darrera carta de Carles Rahola. Enmig del centenar de persones que ens hi havíem aplegat, un petit grup de familiars de Rahola en representació de tota la família. La Rosa i l’Emili Ros Rahola, néts de Carles, des d’una discreció absoluta, acompanyaven tot el grup.

Al voltant d’aquesta data he tornat un cop més als textos de Rahola i sobre Rahola. M’adono que la ciutat i Catalunya han transmès la seva obra i la seva memòria i han dreçat un fil de continuïtat entre aquells moments dramàtics i la construcció diària de la democràcia i l’autogovern. Un cop més he recorregut els textos més recents sobre Rahola. Molt especialment el llibre de Josep Benet, Carles Rahola afusellat (Empúries, 1999), i el de Xavier Carmaniu, Carles Rahola, l’home civilitzat (CCG edicions, Fundació Valvi, 2006). El primer, amb tota la càrrega erudita i documental que acostumava a exhibir Benet en el seu treball intel•lectual des del convenciment que la veritat documentada podia ser una eina indispensable de combat, i el de Carmaniu amb tots els ingredients necessaris d’una biografia actualitzada i no exempta de les emocions necessàries per situar el perfil biogràfic en un terreny de la més absoluta humanitat.

Després he anat als textos de Rahola. Primer als Papers de presó i fulls solts (1989) i després a l’edició dels seus Epistolaris (1998), que van fer Josep Clara i Narcís-Jordi Aragó. La relació entre els dos textos és evident i el mateix Rahola ponderava des de la presó el valor testimonial, literari, personal de les cartes que havia aplegat. També hi podria afegir el llibre de Miquel Verdaguer: Carles Rahola i Serra Hunter, una amistat intel•lectual (2007).

De fet m’interessa sobretot subratllar com l’obra de Rahola manté la seva plena vigència i com, en general, tota la seva producció ha estat recuperada i reeditada en dates recents en el millor homenatge que se li podia fer. Lluís M. de Puig va fer la reedició de La ciutat de Girona (2000) i, més recentment, ha recollit tota la producció raholiana sobre la Guerra del francès i la dominació napoleònica a Girona i Napoleó (2007). El Breviari de ciutadania i La pena de mort a Girona han vist diverses reedicions per separat (Diputació i Ajuntament en el primer cas, i col•lecció Episodis de la història en el segon) fins que la Fundació Valvi ens els presenta en una edició conjunta (2008) amb una introducció de Josep M. Terricabras. Fins i tot els articles més significatius han estat aplegats en el recull Contra l’invasor (2007), que han recollit Rosa Maria Oliveras i Lídia Traveria.

Hi ha també, és clar, un volum considerable de treballs editats abans de 1939 que mai no s’han reeditat. Textos sobre Girona, els llibres, els emigrats Peralada, Muntaner, els jueus, filosofia, literatura, etc.

Aquests dies, però, m’he quedat amb dos volums molt singulars. Primer les Proses històriques (1933), plenes d’evocacions sensibles i d’un to literari refinat, que ens transporten a diverses èpoques, moments i llocs carregats de simbolisme i de significació, tractats amb la delicadesa intimista que caracteritzava la literatura més depurada de Rahola.

I, finalment, he tornat un cop més a les Vides heroiques (1932), que li va premiar i editar la Generalitat.

Aquest llibre és un compendi d’amor a la llibertat, a la democràcia, a la terra i a tots els valors que encarnaren els personatges biografiats, tots arrelats en la més ferma tradició democràtica i republicana de les terres de Girona. L’actitud reverencial que Rahola utilitza, el respecte i reconeixement pel testimoni viscut pels personatges que patien exili i persecució en defensa de les llibertats és un compendi de la vibració que Rahola mateix va viure en la seva recerca. És una història a flor de pell, són històries que posen la pell de gallina, són biografies heroiques. La mateixa heroïcitat des de la normalitat que ara podríem atribuir en unes noves visions al mateix Carles Rahola que, amb la seva vida i la seva mort ignominiosa, afegeix un capítol dramàtic i gloriós, alhora, a les seves pròpies Vides heroiques, un llibre madur, elegant, sensible, sòlid, construït amb les millors virtuts literàries i d’historiador de l’il•lustre gironí.

El compendi de reedicions que s’han anat fent evidencia la vàlua de les aportacions que Rahola va realitzar amb el seu treball laboriós i tenaç.

La relació de les obres que no s’han reeditat ens fa encara més evident la importància que volem subratllar. Només insinuo ara que si en el futur la ciutat i el país continuen fent un reconeixement reiterat a la trajectòria intel•lectual i cívica, Vides heroiques no pot romandre oblidada al calaix de les edicions institucionals. Rahola i els personatges reivindicats mereixen una atenció més àmplia. Perquè la seva lliçó és bàsica per entendre el passat, però també per construir el futur.

ANNEX II. CARLES RAHOLA, REIVINDICACIONS I COMMEMORACIONS (Diari de Girona, 11 d’abril de 2009)

La setmana passada glossava les Vides heroiques de Carles Rahola. Volia posar de manifest l’estricta continuïtat de la seva obra més enllà de la brutal discontinuïtat de la seva vida i de la nostra història. Els setanta anys de la seva mort han servit per tornar a posar-nos el record i el testimoni de Rahola en primer terme. Pilar Rahola fa dos diumenges, a La Vanguardia, ens posava al descobert una imatge intimista i molt pròxima de l’oncle Carles.

Avui, vull recordar els moments culminants de la reivindicació de Carles Rahola en els anys setanta i com un procés de desvetllament ciutadà, de recuperació de la memòria històrica i de vindicació de la figura del gironí immolat. Tot comença després dels treballs de llicenciatura d’Ignasi Pèlach, amb el número monogràfic que li va dedicar la revista Presència el 22 de maig de 1976. Sota l’atenta mirada i coordinació de Narcís-Jordi Aragó, el mateix Pèlach, Albert Rossich, Modest Prats, Irene de Puig, Lluís M. de Puig, jo mateix, i els textos i els testimonis recopilats per Aragó, fèiem un repàs de la seva trajectòria en un número d’impacte, amb portada d’Enric Marquès.

Va ser a partir d’aquest punt que l’activíssima Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona, que ja havia fet el mes de març de 1976 una exposició sobre els drets humans, es va disposar a promoure un conjunt d’actes d’homenatge i reivindicació. A partir d’un manifest de juny de 1976, els artistes de Girona van recollir adhesions amplíssimes del món associatiu i van formular la seva “proposta artística col•lectiva… oberta de participació, consisteix en diverses intervencions gràfiques sobre un suport uniforme (cartolina blanca de 70×50 cm) on figuraven inicialment impresos en tinta grisa un retrat ampliat de l’homenatjat i la frase que no torni a aixecar-se el patíbul en el clos august de la noble i estimada Girona ni en qualsevol altre indret del món”.

Amb el material recollit i, successivament, ampliat, l’ADAG va formular diverses propostes artístiques. Primer a la Sala Fidel Aguilar a Girona del 9 al 31 de juliol de 1976. Les obres exposades aquí es van posar a la venda. Després amb més artistes, l’exposició es va repetir l’estiu a Cadaqués a la Societat l’Amistat, del 14 al 31 d’agost, amb un final accidentat i polèmic arran de la inclusió d’una obra de Dalí. I finalment, en un gest amb molt pocs precedents, Girona es va traslladar en cos i ànima a Barcelona, a la Fundació Miró, del 15 al 24 de setembre de 1976. Totes tres exposicions van portar per títol genèric “Homenatge a Carles Rahola,1881-1939”.

Amb motiu de l’exposició de Girona es va desencadenar un moviment reivindicatiu i d’afirmació molt clar. Presència, en el seu número de 24 de juliol de 1976, ja reivindicava un monument a Carles Rahola. La mateixa ADAG va organitzar el 30 de juliol de 1976, un dia abans de tancar l’exposició, un acte al cementiri de Girona; l’Ajuntament de Girona decidia dedicar un carrer a Rahola al barri de Palau i, més tard Olot-Mision dedicava també un número a Rahola el 20 d’agost de 1976.

Amb motiu de l’exposició de Cadaqués es va realitzar, al Passeig, el 14 d’agost, un nou acte de reivindicació i glossa de la figura de Rahola, en el qual des de l’entarimat de les sardanes vaig cometre la imprudència de pronunciar gairebé una conferència, rebuda amb un respecte reverencial.

Finalment, amb motiu de l’exposició de Barcelona es va publicar un catàleg commemoratiu impulsat per l’ADAG, que és un compendi de tots els actes de l’any 1976 i on es recull, en una portada vermellíssima, la silueta, en gris, de Rahola i, en una contraportada del mateix color, la relació nominal de tots els artistes participants. Encara avui, aquest recull és una eina útil i un recordatori preciós d’aquella proposta artística que va transcendir l’àmbit local i va trasbalsar les consciències, tot interpel•lant la societat catalana per un fet ignominiós.

Gairebé dos any més tard del monogràfic de Presència culminava l’acció dels artistes, i el dia de sant Jordi de 1978 es feia, a la Rambla de Girona, l’acte d’inauguració de l’escultura de Francesc Torres Monsó que, amb un llorer al costat, prop de la sala Fidel Aguilar, aixeca diàriament el testimoni d’un homenatge cívic i popular. Presència, un cop més, en el seu número de maig, recull el testimoni d’aquell acte i publica íntegrament a les pàgines 14 i 15 les paraules que hi vaig pronunciar per petició expressa dels artistes. Seria injust assenyalar uns sí i altres no, però també seria injust no deixar constància de l’esperit de mobilització que va inspirar Enric Marquès, el grup Praxis, Joan Casanovas, Francesc Torres Monsó, i tants altres en aquell moviment ciutadà que va trobar, en la implicació dels artistes, l’expressió més plàstica i el vehicle més visible d’una vindicació ciutadana. La tasca de l’ADAG ha estat àmpliament estudiada, referenciada i documentada per Narcís Selles.

Hauria de passar encara un any més abans no es canviés el nom de la Rambla, i es trenqués definitivament la contradicció incomodíssima de la presència d’una Rambla del Generalísimo en el mateix lloc del monument a Rahola, que esperava la democràcia per viure a la Rambla de la Llibertat,un nom que no hauria de canviar mai més. Ni de nom, ni de fets.

El mateix 1979 i abans de les eleccions municipals, l’onze de gener, es va fer a la Casa de Cultura de Girona un muntatge del grup Proscenium amb textos del Breviari de ciutadania. Paraules a la joventut, que seria reeditat uns anys més tard (1984) per la Diputació de Girona. També el 1979, Lluís M. de Puig va publicar una completa biografia sobre Carles Rahola, un ciutadà de Catalunya. En el marc dels premis literaris de Girona, l’any 1980, es va crear el Premi Carles Rahola d’assaig.

Després, el 1989, l’Ajuntament de Girona va voler dedicar una atenció molt especial als 50 anys de l’afusellament, injust i inexplicable de Rahola. Com ja vam explicar, es va fer l’edició l’any 1989 dels Papers de presó i es va fer un acte d’homenatge el 15 de març de 1989, amb un acte a la Rambla, a les set de la tarda, i la posterior inauguració d’una exposició d’homenatge al Centre Cultura la Mercè. Dos dies més tard i en el marc dels mateixos actes es va celebrar una taula rodona sobre “La repressió franquista a Girona”, moderada per Miquel Pairolí i en la qual van intervenir Francesc Bonamusa, Joaquim Molas i Josep M. Solé i Sabaté. Aquell mateix any, l’Institut Girona III va rebre el nom de Carles Rahola.

Ara, amb motiu dels setanta anys, la ciutat ha fet un pas més i ha realitzat nous actes i noves publicacions.

Com titulava Presència el maig de 1978, “Carles Rahola, al cor de la ciutat”, no era només la constatació física de la presència del monument. Era l’afirmació cívica que, per sempre més, el cor de la ciutat tindria ben present i ben viva la imatge dolça i innocent d’un home bo, passejant amb una de les seves filles per la Rambla de la Llibertat a la seva ciutat estimada. I, així, el que la violència injusta va impedir, la consciència cívica ha recreat una vegada i una altra sense defallir.

(Aquest text forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 210-212)

12 Juliol 2009 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a ELS JUEUS A CATALUNYA

SIMPOSI TEMPS I ESPAIS DE LA GIRONA JUEVA

Intervenció en l’Espai de debat:
Per una història de la Girona jueva: 1988-2008, vint anys d’estudis històrics, organitzat pel Patronat del Call i l’Institut d’Estudis Nahmànides de Girona

Bon vespre a tothom, i moltes gràcies per la seva assistència a aquesta taula rodona a la qual el Patronat Call de Girona i l’Institut d’Estudis Nahmànides m’han fet l’honor de convocar-me i de demanar-me que moderi. Sabent que sóc profà en la matèria, ja que la meva dedicació als temes d’història és en altres qüestions i sobre altres èpoques, l’única cosa que em deu poder lligar a aquest simposi i a aquest acte és el temps que he estat vinculat, amb dedicació pública, al tema de la Girona jueva i més directament amb la feina que des del Patronat i des de l’Institut s’ha fet i s’està fent per a recuperar la història jueva de la ciutat.

Abans de presentar les persones que intervindran en aquest espai de debat, voldria fer un parell d’observacions: jo tinc la impressió (però en el meu cas és només per impressió), que al voltant del món jueu hi ha i hi ha hagut sempre un aura de misteri, que neix probablement del fet de que entorn la tradició i la història jueves hi ha moltíssimes més coses que no sabem que no pas que sabem. En el fons, la trajectòria d’un món que s’acaba, que desapareix, que és desarrelat de cop, produeix una mena de discontinuïtat històrica, ja que es tracta (en el cas de Girona i de Catalunya, almenys), d’una cultura, d’una tradició, que no deixa cap petjada física “important”. És cert que hi ha molta i important documentació, i que hi ha alguns vestigis arqueològics molt interessants i significatius, però, en el cas de Girona, almenys, i com a exemple, no hi ha (i deixeu-m’ho dir així, obrint cometes) cap “monument específicament jueu” que hagi restat dempeus. A la Girona actual, hi ha vestigis d’edificis de la ciutat medieval, adés jueva, adés cristiana. Però hem de tenir en compte que aquells jueus de Girona eren tant gironins i tant catalans com els no jueus que habitaven la ciutat al mateix temps que ells.

Segurament aquest gran atractiu i misteri que envolta el tema jueu és que tot un món desapareix, i que per voluntat de molta gent i de moltes generacions, torna a aparèixer en moments concrets, a vegades de manera circumstancial, com va ser amb la recuperació de les làpides hebrees del cementiri de Montjuïc, trobades fortuïtament durant les obres de construcció de la línia de ferrocarril a les darreries del segle XIX.

Tot això constitueix un paradigma, que pot tenir el seu símbol precisament en la sivella que serveix d’imatge del programa d’aquest Simposi. Una sivella de bronze ben documentada, del segle XIV, procedent d’algun punt del call de Girona, que ha estat estudiada, analitzada, indexada i fitxada, i que, cedida per l‘Institut del Patrimoni de la UdG, ara forma part de la col·lecció del Museu d’Història dels Jueus. Es tracta d’una peça molt bonica, i molt valuosa, de la que, però, no en sabem pràcticament res, excepte que, talment com les petites arracades del mateix origen i procedència, són els únics i darrers vestigis d’un món desaparegut. Per això, potser simbolitzin el poc que ens en queda, el poc que en coneixem.

Aquesta és la realitat. I al voltant d’aquesta realitat, el volum editat i dirigit pel Dr. David Romano, el 1988, i publicat per l’Ajuntament de Girona amb el títol Per una història de la Girona jueva, marca una fita important. I crec que és entorn d’això del que gira la mateixa idea d’aquest Simposi. Perquè el llibre del 1988 és tot un valor de declaració, és un manifest d’intencions, i esdevé una marca, com un mil·liari, del camí de recuperació d’una història que s’està plantejant i treballant des de l’Ajuntament i des del Patronat Call de Girona des de fa ja molts anys.

Ara fa vint anys, doncs, plantàrem aquella pedra i diguérem: a partir d’aquí volem començar, volem anar avançant. I així s’ha fet, amb publicacions científiques i de divulgació, i amb la creació paulatina d’un corpus creixent que engrandís el que el Dr. David Romano ens presentava com a corpus inicial.

El motiu d’aquest Simposi és veure com hem avançat i també què podem afegir avui, a tot aquell material inicial, per a aprofundir en el coneixement de la història de la Girona Jueva. I crec que del que hi podem adjuntar ens en dóna mostra el desenvolupament fins al moment actual d’aquest mateix Simposi i totes les aportacions innovadores que hi hem pogut escoltar, i que són considerablement importants i significatives.

D’una banda, curiosament, el tema del món jueu a Girona ha desenvolupat , segurament per aquella aura de misteri que esmentàvem al principi, tota una literatura que configura un món novel·lat entorn la comunitat jueva; això es fa palès amb obres com ara Filles de Sara de la Sílvia Planas, o tota una sèrie de novel·la negra entorn un metge jueu gironí anomenat Isaac el Cec, obra de matriu canadenca de Caroline Roe, o La casa de la Memòria de Lucia Graves, o tants d’altres productes vinculats a la història jueva de Girona.

En segon lloc, hi ha hagut, en aquests vint anys des de la publicació, un avenç molt significatiu i molt considerable en el coneixement i el treball arqueològic sobre el Call. Els treballs de recerca i les publicacions del grup d’arqueologia constituït pel Sr. Canal, el Dr. Nolla i el Dr. Sagrera, són aportacions ja imprescindibles en l’estudi de la història jueva. Sincerament, penso que molt poques ciutats al món tenen a hores d’ara un corpus d’aquesta mena i d’aquesta qualitat, a nivell d’estudi i comprensió de la història i l’evolució urbana al llarg del temps. I precisament el primer volum de la col•lecció d’Història Urbana de Girona (1995) tractava sobre el call i els jueus de Girona, un tema que fou reprès, ampliat i perfeccionat en el volum número 7 publicat ara fa quatre anys. Aquests i altres treballs de molta vàlua suposen l’aportació de noves dades i noves interpretacions sobre un món molt complex.

En tercer lloc, cal fer un esment molt especial a la gran quantitat de documents conservats als arxius de Girona que, escrits en llatí, català o hebreu, ens permeten aprofundir en el coneixement de la història de la comunitat jueva. Alguns d’aquests fons documentals són font de polèmica, tal i com ens ha estat possible de comprovar al llarg del primer dia d’aquest mateix Simposi, entre el Dr. Riera i el Dr. Feliu, i aquests debats oberts, públics i constructius entre persones molt coneixedores de la matèria aporten noves interpretacions i nou coneixement científic a la temàtica de la història jueva.

Jo no en sé més, d’aquest tema. Realment, aquest no és el meu món, i quan sento parlar dels contractes matrimonials, dels lligams entre comunitats, o de qüestions intrínseques de la trajectòria cultural i històrica dels jueus de Girona, penso que jo puc parlar de la música, però no pas de la lletra. Però tot i així, des de la meva perspectiva, crec, i amb això acabo, que a partir d’aquell primer manifest sorgit del volum editat pel Dr. Romano, hem avançat molt les posicions en el coneixement de la història de la Girona jueva. La reflexió que em faig és “Què volíem amb aquell Per una història de la Girona jueva? Doncs volíem, i volem encara, recuperar la integritat de la trajectòria col·lectiva d’aquesta ciutat. I fer-ho sense excloure ningú.

Perquè no hi ha una Girona jueva i una Girona cristiana; perquè no hi ha gironins de dues o de més classes; perquè volem recuperar TOTA la història de Girona, en TOTA la seva dimensió: cultural, social, econòmica, i procedent de la participació de tothom, de cristians, de jueus i de gent de tots els orígens i cultures que han anat configurant la història de la ciutat. Aquesta és la voluntat amb la que hem anat treballant durant tot aquest temps, al llarg d’aquests vint anys d’ençà la publicació del Dr. Romano. Aquesta és la postura i l’objectiu que donen sentit i expliquen aquell primer manifest enunciat en la publicació de Per una història de la Girona jueva. I aquest és el punt de partida i el que dóna sentit, al meu entendre, a la celebració d’aquest Simposi.

24 Març 2009 Posted by | INTERVENCIONS, Jornades | , , , | Comentaris tancats a SIMPOSI TEMPS I ESPAIS DE LA GIRONA JUEVA