Joaquim Nadal i Farreras

ÉS OBSOLET JOSEP PLA?

El Punt Avui

Aquests darrers dies he llegit als diaris la notícia que alguna biblioteca posa a disposició dels seus lectors els llibres obsolets. És una nova versió de l’intercanvi de llibres usats que s’ha estès a diversos llocs de Catalunya i arreu, i que fins i tot s’ha institucionalitzat en poblacions com Mataró. Abans que llençar llibres vells i poc o gens usats, a les biblioteques es decideix conceptuar-los com a obsolets i  retirar-los dels fons i dels catàlegs de les biblioteques i es regalen, es venen o, simplement, es llencen.

Mantinc sobre aquesta qüestió una actitud crítica i he sostingut amb amics i amigues del món bibliotecari algunes polèmiques. Mitòman perdut, viciós dels llibres, enganxat al paper m’he erigit en el defensor dels llibres mentre que els responsables de les biblioteques, mancats d’espai i amb un concepte diferent i innovador de la biblioteca, s’han mostrat més i més partidaris de la depuració dels seus fons bibliogràfics.

Comparteixo la idea que les biblioteques del segle XXI han de ser, cada cop més, espais oberts, centres d’activitat cívica i cultural, espais multimèdia en els quals l’ús de les noves tecnologies acosti l’activitat cultural a tothom i la democratitzi fins a extrems insospitats fins avui.

Però potser portat per un cert sentimentalisme nostàlgic, jo m’he mantingut fidel a una idea reverencial cap al llibre imprès. No desmenteixo aquell concepte que m’agrada, però sí que reclamo que sigui compartit amb una visió històrica, amb un criteri de fons bibliogràfic que no liquidi, en una decisió absurda, determinades col·leccions i que asseguri que el solatge del temps deixarà clarament ben establerts quins són els clàssics del segle XX i del segle XXI que, per molt que no siguin consultats, és imperatiu conservar-los a les biblioteques i tenir-los a disposició.

El criteri ha de ser, esclar, restrictiu i hi ha productes conjunturals i edicions tan massives que no passa res si els llibres passen d’una mà a una altra, perquè en circulen tants exemplars que no s’acabaran mai.

Però també ha de quedar clar que cada biblioteca és un món; un món situat en un entorn determinat i que els elements de context han de ser un criteri també determinant per tal de definir els fons que es conserven. Vull dir, per exemple, que en les biblioteques públiques als municipis o fins i tot a les biblioteques dels centres docents, més enllà de les obres generalistes i de referència està bé que hi hagi totes les aportacions que facin referència a l’entorn més immediat, a la memòria històrica, a la memòria col·lectiva, a la tradició, als usos i costums del lloc. Si no es fes així, totes les biblioteques s’assemblarien i hi mancaria l’ànima concreta que en donaria una perspectiva singular, arrelada, vinculada a l’entorn, amb capacitat d’identificar-se i d’identificar-nos.

Tot aquest discurs pot semblar sorprenent i potser inútil si no fos que jo mateix he pogut comprar, amb el segell de biblioteques públiques, exemplars de les obres completes de Josep Pla, de la poesia completa de Josep Carner, de les obres de Josep M. de Sagarra, de Màrius Torres, de Joan Maragall o de Verdaguer i Foix. He pogut comprar exemplar de la Història de Catalunya, dirigida per Pierre Vilar, o he vist com es descartava per obsoleta la Història de Catalunya de Ferran Soldevila.

I arribat a aquest punt em costa més de creure el model i m’enrabio amb mi mateix i amb un sistema que pot arribar a sentenciar per obsolet algun llibre que  em sembla essencial, no només en l’àmbit local sinó per la seva significació a la cultura de Catalunya. Perquè jo no m’imagino les biblioteques de Lleida sentenciant Màrius Torres o les de Girona sentenciant Narcís Comadira o Francesc Eiximenis. I encara menys m’imagino un poble de la Costa Brava decidint que perquè en els darrers anys ningú no ha demanat determinat llibre de l’Obra Completa de Josep Pla es pot declarar obsolet i regalar-lo o posar-lo a la venda o enviar-lo al reciclatge.

Un llibre parla del mar, dels vents, dels pescadors, del contraban, de les travesses cap al mar de Cotlliure i Port-Vendres, dels pèsols, dels horts, d’allò que hem vist o hem menjat. Del paisatge suau i abrupte del nostre entorn, dels personatges singulars, de la política local. Un goig per als sentits, per a la memòria, per gaudir del llenguatge i veure com la literatura desencadena sensacions, sentiments, emocions. Llegir un passatge sobre les sardines grasses a la brasa i notar que la boca se t’aigualeix una mica. Aquest llibre reposa a les prestatgeries de la biblioteca  d’un poble de la Costa Brava. Durant un temps no hi ha ningú que li’n faci cap cas. Parla d’ells, dels seus avis i dels seus pares, parla del poble on passen l’estiu, parla d’un temps diferent que ja no tornarà. Algú creu que per empolsegat que estigui aquest és un llibre que es pot declarar obsolet?

PUBLICAT A: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/486289-es-obsolet-josep-pla.html

17 Desembre 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt Avui | , , , | Comentaris tancats a ÉS OBSOLET JOSEP PLA?

PLA, VICENS VIVES I ELS GRILLS

Diari de Girona

El 26 de juny, dissabte, es va inaugurar a Palafrugell l’exposició “Jaume Vicens i Vives / Josep Pla. Complicitats”.

En aquest acte, Pere Vicens Rahola va desgranar de forma desimbolta els seus records adolescents dels contactes entre el seu pare i Josep Pla, i les estades i àpats a la Fonda Reig amb motiu de les trobades entre els dos personatges. Pere Vicens recordà sobretot un fet singular de la vida de Vicens, reiterat en multitud d’ocasions i que jo mateix havia sentit explicar moltes vegades. Vicens, portat d’un optimisme vitalista, va viure creient i repetint molt sovint que “això s’acaba” referint-se al franquisme.

De fet, el fil conductor de l’exposició que s’inaugurava i de la presentació que en feu Josep M. Muñoz, director de L’Avenç, és precisament aquesta preocupació concreta i política. Justament això, el salt de la història a la política. Una dimensió que han començat a explorar Cristina Gatell i Glòria Soler, i que conclourà en un llibre sobre l’orientació política creixent del pensament i de l’acció de Jaume Vicens.

En realitat, l’exposició beu a les fonts de l’article que aquestes mateixes autores van publicar al número 358 de L’Avenç, de juny de 2010, “Jaume Vicens i Josep Pla. Homenots polítics”. Es pot fer una lectura en paral·lel de l’article, del contingut i de l’exposició.

Josep M. Muñoz ens recorda breument l’itinerari intel·lectual d’aquest viratge creixent. Primer l’abandonament progressiu de la història medieval. Després, l’interès desbordant per la història econòmica i social. En paral·lel, la voluntat irresistible d’abordar els temes de la més estricta contemporaneïtat de la història de Catalunya. La industrialització, la burgesia, l’obrerisme. Del paper del Capità d’indústria” (1958), al dels Industrials i polítics, també de 1958. I, finalment i en paral·lel, el gust per l’assaig, per les síntesis, pels intents d’interpretació que el dugueren successivament a una Aproximación a la historia de España (1952) i a una Notícia de Catalunya (1954), actualitzada en l’edició de 1960.

Aquest itinerari suscità l’interès viu i despert de Josep Pla, que era ja un gat vell en el coneixement dels viaranys de la política i tenia olfacte per les qüestions que podien interessar la recuperació de l’anima i la identitat de Catalunya, la llengua, el país i la gent.

Una recuperació que pren uns aires de regeneració i de reparació dels errors del passat, i que recupera una expressió del mateix Vicens quan havia explorat la política de Ferran el Catòlic en els seus objectius d’El Redreç de la mercaderia. Amb una afirmació clara: “servir el meu país en tot quan pugui apartar-lo de les torbacions revolucionàries i endegar-lo pel camí de la intel·ligència” i, finalment, “tornar a lloc les coses essencials somogudes per la guerra”.

Des de la taula de redacció de Destino, els dos “empordanesos” (segons el pare de Vicens, l’Empordà començava als quatre cantons de Girona), travaren una amistat sòlida. En el camí d’obrir l’horitzó de la política espanyola, de dreçar ponts i diàleg entre els intel·lectuals catalans i castellans, en el terreny més pràctic de superar els entrebancs de la censura, i en el procés d’anar definint camins per sumar complicitats en el gran objectiu que Vicens veia cada dia imminent i que no arribaria fins a quinze anys més tard, d’ençà de la seva mort a Lió.

Potser constatar que va caldre una intervenció de Vicens prop de les autoritats per a vèncer la censura per publicar Girona, un llibre de records! ens pot posar sobre la pista de les dificultats objectives d’una situació que, ara, ens sembla molt llunyana en el temps.

Però l’exposició ens marca el camí cap als contactes, a Barcelona i a Palafrugell, entre els nostres personatges i un grup cada cop més ampli d’amics que van acabar coincidint en l’objectiu de treballar en una direcció concreta i en la voluntat d’interpel·lar les classes dirigents de Catalunya, i les joves noves generacions, comminant-los a moure’s i a comprometre’s per estar a l’alçada de les circumstàncies. Liderar un canvi, evitar els riscos, superar els errors i construir el futur des de les lliçons apreses de la història. Desfilen així els noms de Josep Tarradellas (molt abans que d’altres el posessin en un primer pla), Manuel Ortínez (que acompliria el destí que se li atorgava), Joan Sardà Dexeus i d’altres que feien passeres entre el Mas Pla a Llofriu i el carrer Santaló de Barcelona.

Ara que es podria pensar que en pocs dies han saltat pels aires trenta anys de construcció d’un autogovern nou, potser seria bo tornar a les fonts i repassar alguns dels episodis de la nostra història contemporània i saber trobar el camí que ens faci forts i respectats, i que ens porti a avançar sòlidament i irreversiblement, sense l’arrauxament que inquietava tant Vicens. Potser ara més que mai ens convenen realitats tangibles per damunt de gesticulacions inútils, sense cap renúncia, i amb idees clares i lideratges que sumin les complicitats noves que Vicens i Pla intuïren com a possibles pel seu temps.

En temps de torbacions i de confusió adquireixen una tendresa especial els apunts de Pla a Notes per a Sílvia, quan explica una visita de Vicens, el 1958, i diu que “passem una hora i mitja parlant, és clar, de política, perquè Vicens no parla de res més. Fa molt bona nit; per la finestra oberta se senten els grills” (OC XXVI, pàg.158).

En plena calorada de juliol convé recordar que a cada cruïlla, a cada gran cruïlla, és important saber trobar el bon camí!

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 233-235)

9 Juliol 2010 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a PLA, VICENS VIVES I ELS GRILLS

L’ARC MES ESTRET I LES VOLTES MÉS JUNTES

Diari de Girona 

Girona és des de fa segles una ciutat de porxos. Hi ha voltes per tot arreu. En qualsevol enderroc al barri vell apareixen vestigis d’altres voltes i d’altres temps. Preexistències ocultes, testimonis muts d’una evolució urbana, del moviment i el creixement de la ciutat. Porxos antics incorporats a les vivendes quan les cases van avançar cap als carrers. Però el testimoni visible d’aquesta tradició, que segurament té arrels culturals en la mateixa fundació de la ciutat, és riquíssim i variat i acumula un inventari de singularitats i formes adaptades a la topografia, a la propietat o a l’urbanisme. La profunda empremta medieval dels porxos més emblemàtics no ha aturat, però, la tradició. 

Aquí i allà amb més encert i gràcia, o menys, la nova arquitectura incorpora les velles estructures del passat com un recurs per donar aixopluc, facilitar la comunicació dels vianants o simplement trobar compensació pública als aprofitaments que la mateixa ciutat genera. La plaça de la Independència, ara que es va completant i perfilant, n’és potser l’exemple més reeixit. Però també els trobem fa cinquanta anys a la plaça de l’Assumpció de Sant Narcís i ara, molt més recentment, al nou edifici i plaça que ha sorgit dels terrenys que a l’avinguda Sant Narcís i al carrer Empúries ocupava fins fa pocs anys la fàbrica Comexi.

Aquesta incursió només és per subratllar el caràcter ininterromput d’una tradició. Després, la noblesa dels materials, la qualitat de la construcció, l’encert del disseny asseguren o no aquell to noble, intens, profund, secular, vital dels porxos medievals, en els seus continuadors moderns. És evident però que els espais que es creen a cobert de les voltes tenen una calidesa especial, que pot derivar en el risc o la degradació si la manca de cura o d’encert en fa uns espais residuals, foscos i de mal vigilar. Però a Girona tenim exemples de tota mena i podem aportar els casos de regeneracions emblemàtiques de porxos decrèpits i tronats que avui són motiu de plena satisfacció.

Tornem ara als nostres porxos de sempre. Als que van impressionar vivament Josep Pla. Als porxos de la plaça del Vi i als de la Rambla. Les obres de la plaça del Vi tenen l’encert d’emmarcar adequadament les proporcions divines de la plaça que Pla va ponderar amb èmfasi. La nova vorera, el nou paviment, la llamborda i la pedra, l’encaix de tot en el gran sòcol corregut de basalt, l’entrega suau davant de la casa de la ciutat, tot ajuda a subratllar els porxos i les proporcions, els edificis i les formes, fent-nos oblidar el galimaties anàrquic de fa pocs mesos. Pla hi veia una síntesi total de la vida i la cultura de les nostres terres, l’obra culminant. Com veia en les de la Rambla, la diversitat de formes i dimensions, la força dels carreus, la suavitat de les corbes, el sentit íntim de clos protegit, de concavitat, d’interioritat intestinal de la ciutat.

A la Rambla, en el número 32, hi ha l’arc més estret que suporta i dóna façana a les dues voltes més juntes que amb prou feines deixen marge per a la porta d’entrada a una escala. Ara, en aquesta escala, en el primer pis, hi ha una perruqueria, potser darrere els mateixos vidres on va néixer i va viure en Joaquim Botet i Sisó, il·lustre erudit, ciutadà i catalanista.

L’estretor de l’arc donava aixopluc durant uns anys a les bosses d’escombraries, els cartrons o el material de la terrassa d’algun bar de l’acera de la façana de l’Onyar. Una nit tot el material guardat en aquest arc, entre les dues voltes, es va cremar. Un incendi intencionat va ferir per sempre les nobles pedres, que només han recuperat en part el color originari després d’una neteja agressiva que les ha deixat sense la patina brillant dels segles. 

Però l’incendi va cremar també, va trencar i va fer caure la immensa llosa del balcó. Va quedar una llosa escapçada, un forat en el buit, una barana penjada sense anclatge, un arc orfe de l’amable superfície que el coronava en la façana de l’edifici. És un forat que clama al cel, que reclama una substitució immediata, que deixa la Rambla en un estat de provisionalitat incompleta. No he sabut mai del tot si el forat segueix aquí esperant que alguna assegurança pagui la restitució o si, l’un per l’altre, el propietari espera que posi la llosa l’Ajuntament i aquest espera just el contrari. Me’n sento encara en part responsable i cada vegada que veig el forat i la barana flotant penso com n’estaria de bé si entre tots poguéssim trobar una solució. Només per tornar a l’arc més petit de la Rambla el noble coronament de pedra que li correspon.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

1 Agost 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a L’ARC MES ESTRET I LES VOLTES MÉS JUNTES

EL TEMPS QUE FUIG (I DE PRESSA)

Diari de Girona 

La Fundació Josep Pla ens proposa  des del 21 de juny i fins el febrer de l’any que ve una petita delícia amb el títol “El temps que fuig”. Anna Aguiló que dirigeix la Fundació ha exercit de musa inspiradora d’aquest exercici senzill i clar de literatura i art. Amb un cert aire grec, mirada clara, pell brillant, somriure discret, l’Anna administrava els moments previs a la cerimònia inaugural en una casa de poble, amb eixida, pou i safareig, amb un públic heterogeni i atent disposat a deixar-se seduir per un acte de normalitat cultural.

El fil argumental de l’exposició són textos comparats de Josep Pla a Les hores i de Narcís Comadira a les seves Composicions de lloc al Quadern setmanal dels dijous a El País. Il·lustren els textos de Comadira els dibuixos que ha anat publicant en el mateix suplement i des de la paret dialoguen amb els textos de Pla, oberts, plans, solemnes, com un missal, amb lletra grossa i relligat vermell en un faristol continu que els posa a mà del lector i el visitant. El temps transcorre per tots dos autors implacable en un cicle que és climàtic, vegetal, litúrgic, floral, ambiental. És un vent, un cert aire, una olor, un temps suspès, un arbre, una flor, un mes, un dia, una festa. Hi ha un temps que fuig i inexorable no torna; el nostre temps, o nosaltres temps, perquè la vida és sempre nova. Hi ha però un temps cíclic que torna. Tornaran cada any els ametllers o les ginestes, els abrils o la pluja, l’aire càlid o la xafogor total. Ens ho mirarem amb ulls diferents d’uns altres temps més trepidants, però encara confio que ho sabrem veure, que ho sabrem viure i sabrem gaudir-ne i ensenyar els altres a gaudir-ne igual. No tornaran, en canvi, ni la Candelera, ni el Corpus, ni el mes de Maria, ni es repetiran els escenaris de la memòria que en Pla i  Comadira a cinquanta anys de distància són tan coincidents i que en canvi ara mateix un adolescent d’avui no sabria comprendre ni molt menys no sabria explicar.

El punt màgic de la intuïció de l’Anna Aguiló és aquest pont entre un prosista pur i un poeta posat a prosista. Un pont que s’entén i que funciona. Funciona la llengua,  funciona la literatura, funciona l’exercici de comprimits de literatura comparada. El temps fuig, però en els cinquanta anys que separen Pla de Comadira fuig més lentament que ara. La mirada enrere ens assabenta d’un ritme diferent, lluny de la voràgine que ens devora, ara. Hi ha olors (de col bullida), hi ha festes, hi ha ambients, hi ha una sociologia, hi ha un teló de fons que s’assembla. L’evocació és eficaç per això i perquè a prop i lluny un de l’altre s’assemblen i es distancien. Hi ha un fil conductor de mestre (de prosa) a deixeble, i hi ha un alliberament reconegut del deixeble que vola sol amb estil propi i marca distàncies amb el mestre. El catàleg com un petit llibre laic de salms es devora una i altra vegada, com una guia segura, total, literal, de l’exposició.

Van oficiar la cerimònia inaugural en Xavier Pla, com de la casa, més per la casa que pel nom, en Modest Prats, el mateix Comadira i en Frederic Sunyer com a president de la Fundació. Xavier Pla va ressuscitar la provocació inicial (de Prats a Comadira) de Cinc potes de Girona, va citar Gabriel Ferrater i va llegir Comadira.

En Comadira va resseguir el fil del seu pròleg, la il·lusió excitant de la proposta i la por del risc que comportava, les trobades i els consells d’en Pla (“escrigui que m’han dit que ho fa bé”) per concloure amb la satisfacció del resultat.

En Frederic Sunyer va ser discret i cortès. En Modest Prats ens va regalar amb una dissertació sobre el pas del temps (el temps que fuig de pressa en el rellotge de sol del Nord gironí) des de la Bíblia als contemporanis, de la tradició escolàstica a la síntesi brillant de Quevedo, de Pla a Comadira.

Amb una conclusió excitant. Aquesta és una exposició que ens podem permetre, és un símptoma de normalitat. Normalitat com a antídot a l’excitació constant de les urgències històriques.

La discreta normalitat és ara per ara un silenci clamorós i poca difusió. És potser que aquesta normalitat és només l’excepció empordanesa? O cecs per tantes urgències històriques passa només que no ho hem sabut veure? Considereu-ho una invitació a un recorregut pausat per les sales de la Fundació Josep Pla de Palafrugell. És un fruit saborós per a l’estiu, la tardor o l’hivern. Després quan sortiu al carrer veureu les coses del món i el nostre país d’una altra manera.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

4 Juliol 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a EL TEMPS QUE FUIG (I DE PRESSA)

GIRONA CIUTAT DE FANTASMES. HISTÒRIA II

Publicat al núm. 420 de Presència sota el pseudònim de J. Borrell i Berenguer

1 Mai 1976 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Presència | , , , | Comentaris tancats a GIRONA CIUTAT DE FANTASMES. HISTÒRIA II