EL VALOR DE LA INVERSIÓ PÚBLICA

El Punt Avui

Durant molts anys hem defensat que la inversió des del sector públic havia de tenir com a principal valor afegit la resposta a les necessitats bàsiques de la col·lectivitat, la dinamització de l’economia, la potenciació de l’equilibri territorial, l’aprofundiment de la cohesió social i la defensa de l’equitat.

Les oposicions successives i també algunes entitats corporatives han reclamat més i més inversió pública en una espiral inacabable. A cada nou esglaó de major inversió pública hi corresponia una denúncia de mancances i dèficits en equipaments i infraestructures. Tant és així que sovint tots havíem arribat a fer servir la licitació i la comparació d’un any amb l’anterior com a paràmetre per a mesurar la capacitat real dels governs de respondre al doble repte de reduir el dèficit acumulat d’infraestructures i de mantenir un estímul permanent per a la creació d’ocupació.

Aquest criteri ha desaparegut de les agendes públiques d’aquells que fins ara no paraven de reclamar. Sobre aquest silenci sobtat han començat a construir la nova  teoria de l’herència nefasta com a única justificació de l’absoluta paràlisi.

Ha deixat de tenir valor el pes de la inversió en ella mateixa i el volum real de les necessitats acumulades i de les exigències d’una població que no parava de créixer. La referència ja no és la cohesió social i ha començat a prevaldre, com a únic argument, la dificultat afegida per la crisi a un sistema tensionat per la necessitat de recuperar un endarreriment acumulat històricament.

Fins i tot ha deixat de tenir sentit i valor el pes acumulat per la continuïtat institucional i per l’assumpció responsable de decisions pretèrites que comportaven ja un allargament considerable en els terminis del deute i feien créixer el seu volum.

S’ha construït, així, tot un sistema de valors esbiaixat que només ha considerat alguns aspectes del problema i ha deixat de banda altres qüestions d’igual o major rellevància. Ha dominat la voluntat de buscar culpables per damunt de la de voler trobar solucions; s’ha insistit més en la deconstrucció de l’herència que en la seva valoració ponderada. Ha prevalgut més un instint de demolició indiscriminada que l’adequada valoració dels diferents factors que han incidit negativament en els comptes públics, començant per l’espectacular caiguda dels ingressos i de la recaptació de les administracions.

La caiguda dels rendiments de la fiscalitat, efecte i causa, alhora, de la contracció de l’activitat econòmica, no s’ha considerat una dada rellevant del problema i s’ha estimulat una política restrictiva de tal magnitud que hem arribat al punt en què el peix que es mossega  la cua s’acosta a l’inici del seu cap. L’estalvi i la contenció necessaris, aplicats amb radicalitat indiscriminada, acaba per forçar una caiguda del consum i de l’activitat amb efectes demolidors sobre l’atur. El peix no només es mossega el cap, sinó que comencem a viure una etapa en què els estalvis foraden les tovalles.

Algú, però, s’ha aturat un sol moment a pensar on seríem avui sense les escoles i els instituts que s’han construït? O sobre el grau de seguretat de la nostra societat si no s’hagués culminat el desplegament dels mossos d’esquadra i la política dels serveis d’emergències amb la corresponent dotació dels serveis i equipaments necessaris? O sobre el risc de saturació i sobreocupació de les presons catalanes i la importància dels nous centres penitenciaris construïts o en construcció? Algú pot posar en dubte la xarxa dels centres d’atenció primària i la d’hospitals que modernitzava instal·lacions obsoletes i no sempre ben gestionades per un mapa més d’acord amb la demanda real de la població? O creure que es pot defensar una política d’accés de la dona al mercat de treball i de conciliació de la vida laboral i familiar sense l’impuls que s’ha donat a la xarxa d’escoles bressol a tots els municipi? Hi ha algú que vulgui tornar als vells edificis judicials més propis dels segle dinou? No vull pensar què estarien dient i pensant els ciutadans de Catalunya si no s’hagués fet un esforç considerable en el sistema de transport públic, a la xarxa de metro i a la millora de tota la xarxa d’infraestructures del transport. Hi ha algú que vulgui prescindir de determinats trams de carreteres millorades perquè s’estan pagant a crèdit i a termini? Quan, fa dos anys, era moda reclamar la col·laboració público-privada, algú posava com a objecció el fet ineluctable que els diners avançats pel sector privat s’haurien de tornar? I un apunt més. La col·laboració estreta entre el Govern de Catalunya i els governs locals ha donat fruits molt sòlids i madurs a favor de la cohesió social. Aquest és un valor amb el qual no es pot jugar i que ningú no hauria d’estar disposat a malmetre.

Tan miops som tots plegats, i principalment els responsables públics, que per un càlcul immediatista i tàctic ens estimem més la demolició de l’herència que la seva sàvia administració, des d’un reconeixement mínim i els necessaris replantejaments atesa la conjuntura i les dificultats actuals?

No serà que una política d’oposició de l’oposició té alguns rendiments immediats, però ens porta, inexorablement, a un sistema polític on preval l’estil de tirar-nos els plats pel cap, negar-nos qualsevol crèdit i alimentar el descrèdit?

Fa dos dies que ha començat la campanya electoral. No em fa gens feliç la forma que prenen els debats. En un altre ordre de coses m’esgarrifa pensar que en el bressol de les civilitzacions més clàssiques, no diré bressol de la democràcia perquè seria, a hores d’ara, un abús, en nom de no se sap ben bé què, s’estigui jugant el nostre futur més que no pas en les eleccions que tenim al davant. Com m’esgarrifa pensar que nosaltres mateixos podem arribar a tenir prou capacitat d’autodestrucció com per liquidar les conquestes més recents!

En aquest punt, crec, és la democràcia mateixa que està en joc. I no estem per malmetre les llibertats que no teníem i ara sí.

PUBLICAT A: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/471544-el-valor-de-la-inversio-publica.html

FRANCESC GINÉS I JOAN ANDREU

Diari de Girona

M’ha semblat que podia continuar explorant les notícies positives de la nostra comunitat local com vaig començar a fer la setmana passada parlant d’un negoci hoteler i d’un conjunt de pisos a Montjuïc. Crec que la insistència en els valors de la inversió, del risc, del treball, de l’emprenedoria i de la capacitat de generar riquesa i ocupació mai no és sobrera. Simplement perquè pels temps que corren sembla com si la vella tradició de la laboriositat catalana hagi quedat una mica en entredit. En temps de crisi, més que mai, ens cal aixecar el cap, mostrar ambició, buscar seguretat, generar confiança.

Per això m’ha semblat especialment significatiu l’acabament de les obres del nou polígon Girona sud a cavall entre Vilablareix i Girona i que estableix un diàleg fructífer amb el Pla d’abastaments. Hem vist així aparèixer un nou sector d’activitats econòmiques ben urbanitzat, ben acabat i molt apunt per acollir els nous establiments que s’hi vulguin traslladar. Però aquest és un polígon que no arrenca de buit. Ben al contrari. Un cop conclosos tots els tràmits urbanístics i els processos de reparcel·lació, ja era ben evident que hi hauria dues activitats relativament cèntriques de la ciutat que s’hi traslladarien, ampliades, amb unes instal·lacions noves, modernes i de grans prestacions. Només cal veure el sector, ara, des de l’accés a l’autopista, sobretot entrant cap a Girona, per adonar-nos de l’envergadura de les inversions realitzades i del canvi que ha experimentat aquella entrada de la ciutat. En un primer terme destaquen les noves instal·lacions del Garatge Andreu, amb les diferents representacions de les marques d’automòbils que han anat incorporant al grup des d’una tradició que s’inicia fa uns vuitanta anys a la ciutat. Més en un segon terme emergeix el volum d’una altra gran instal·lació que en aquest cas correspon a Industrial Ginés, SA.

He fet l’exercici de passejar-me en cotxe per tot el polígon, per calibrar l’eficàcia de la intervenció urbanística, la generositat dels espais, i la singularitat dels dos establiments que recorreguts per l’interior del polígon adquireixen una dimensió més potent que en la visió més superficial que se’n té des de l’accés de l’autopista. Per exemple, l’edifici d’Industrial Ginés encara la seva façana a l’avinguda principal del polígon i dóna l’esquena a l’establiment de la representació d’automòbils.

Però el que més m’interessa de subratllar és que s’asseguren unes activitats econòmiques, amb possibilitat de créixer i amb una implantació més que coneguda i privada. En el terreny de les instal·lacions elèctriques, de les instal•lacions de fred i refrigeració, dels diferents serveis i subministraments elèctrics i electrònics a les empreses, i en el terreny de la compra i venda de cotxes, tenim ara una entrada solemne al sud de la ciutat. En Francesc Ginés per un costat i en Joan Andreu Pont per l’altre poden estar satisfets d’haver culminat un trasllat complex i difícil, emparat en part en les obres del TGV i les afeccions als seus respectius establiments de la carretera de Barcelona.

En el cas d’en Francesc Ginés, venint del negoci familiar que el seu pare, el conegut Josep M. Ginés i Pous, va fer créixer al carrer Juli Garreta i a la carretera de Barcelona, amb temps també per liderar una etapa vibrant de la Cambra de Comerç, de la Fira i en dècades anteriors de les activitats d’Acció Catòlica.

I en el cas d’en Joan Andreu, i ara ja també del seu fill Jan Andreu Masramon, culminant el procés que havia iniciat Joan Andreu Frigola el 1929 a la plaça del Marquès de Camps per traslladar-se a la plaça del Carril (poeta Marquina), on hi romandria la representació de la Citroën fins al trasllat, l’any 1969, a la carretera de Barcelona.

Buscant aquests orígens he trobat en la moderníssima publicitat que contenia cada any per Fires el Suplement Literari de l’Autonomista, que la representació de la Citroën la tenia l’any 1926 el garatge Callicó de la Gran Via. Que la representació canviaria de mans a Adolf Puig Revenga el 1928 i que aquest es traslladaria a la plaça del Marquès de Camps, 19, on iniciaria les seves activitats Joan Andreu Frigola. També he trobat que en aquells anys, i també a la Gran Via, Martí Birulés Bahí tenia la representació dels Renault i que el Garatge Callicó canviaria la Citroën per la Ford en l’inici de la dècada dels anys trenta. El conegudíssim Josep Forné Ponsa va començar les seves activitats al carrer Álvarez de Castro, 3 i 4, amb la representació d’Opel, Fiat i Studebaker, i ja fa uns anys marcaria el camí dels amics Ginés i Andreu iniciant el trasllat de les concessions del Garatge Forné a la sortida sud de Girona, al polígon Mas Xirgu.

Petites històries que esdevenen grans canvis i testimoni del creixement de la ciutat i de les energies dels seus habitants. Com ja vaig dir la setmana anterior, els noms singulars són només el subratllat d’una gran història col·lectiva que, ara més que mai, ens interessa de ponderar.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 151-153)

JOSEP ÁLVAREZ I JOAN AGUSTÍ

Diari de Girona

Fa alguns mesos, em vaig trobar a la cruïlla del carrer Figuerola amb Bonastruc de Porta en Joan Agustí amb algun tècnic o encarregat d’obra que s’estaven mirant els darrers detalls de l’ampliació de l’Hotel Ultònia. Jo anava en cotxe i em vaig parar un instant, vaig baixar el vidre de la finestra i li vaig preguntar què feia. La resposta va ser tan clara com una mica sorprenent: “Estic fent d’heroi!” “Què vols dir?” “Invertint en temps de crisi!” Em va semblar d’una claredat meridiana i d’una gran oportunitat. Ara, passats uns mesos ens arriba, discretament, la notícia de la posada en servei parcial d’aquestes obres d’ampliació i els canvis necessaris per acabar d’escometre l’ampliació definitiva amb una nova cafeteria restaurant i amb una nova recepció que han d’acabar de donar, a l’Hotel Ultònia, la configuració d’un gran hotel de ciutat. Cèntric, ben posat, modern, de qualitat, sumant tradició i modernitat. Hi ha, com és sabut a Girona, ara, una bona colla d’hotels nous que s’han sumat a la vella oferta tradicional que durant un cert temps havia quedat reduïda a la tasca pionera i heroica del Peninsular i l’Ultònia. Ara no faré el repàs de la nova oferta hotelera de la ciutat. El canvi es va gestar amb l’Hotel Sol Melià, ara Melià a seques i va continuar amb les aportacions del Carlemany i de l’hotel Ciutat. De l’AC Bellavista, del renovat Costabella, i dels nous de l’entrada nord de la ciutat. No hi insistiré.

Vull, això sí, subratllar tots els mèrits de tots els empresaris hotelers, i tots els treballadors i treballadores anònims que han posat a contribució el seu esforç a fer possible que la ciutat sigui un referent de qualitat en el mapa de les ciutats turístiques de Catalunya.

Invertir i jugar-se-la, apostar per les inversions productives, per l’economia productiva, per la creació d’ocupació, per la millora de l’excel•lència, de la qualitat, del servei, bé mereix un reconeixement que no sempre som capaços de fer perquè quan les coses van bé ja ens estan bé i quan van malament gastem més temps a criticar que a aprofitar els brots verds i esperançadors que, per escadussers que siguin, hi poden haver.

M’agafo, doncs, a en Joan Agustí i a l’Hotel Ultònia com al darrer símbol. Per exemplificar que les ciutats i les societats es mouen amb les energies de tothom i amb la confiança que generen els esforços de molta gent. També tota la que ara ho està passant malament perquè s’està quedant sense feina. Però què fem entre tots per crear nova ocupació? Vet aquí el sentit de la meva reivindicació d’en Joan Agustí.

Passa una cosa semblant, aquesta més recent, tot i que ve d’una història més llarga, amb en Josep Álvarez i la recent posada en servei dels pisos de transformació de l’antic centre comercial de Montjuïc. Hi vam anar poc abans de començar les Fires una colla d’amics a veure la nova perspectiva. Vam constatar, en primer lloc, la gran transformació, de profundes ressonàncies mediterrànies, de la nova plaça Domènec Fita, on el mobiliari simple i lineal, i la vegetació arbustiva i aromàtica es combinen en els contorns del fossar del castell fins a dibuixar una gran talaia sobre la ciutat històrica i les platges del Ter i de l’Onyar.

La visió resultava magnífica en un final d’estiu brillant, en plena tardor. Vam visitar després els pisos fruit de la rehabilitació d’un edifici abandonat durant dècades, degradat i que degradava l’entorn. Un canvi radical, una millora substancial, una aposta arriscada. En Josep Álvarez, voltat de familiars i amics, desbordava entusiasme i optimisme. Vivia amb passió el final d’una primera etapa, la recuperació íntegra del gran vitrall d’en Fita en les dues escales dels extrems construïdes, ara, de nou. Una obra ben feta. Nous miradors sobre la ciutat, noves plataformes i observatoris per crear vida nova en una plaça que hauria de veure estendre els efectes beneficiosos de la plaça Fita als espais del costat mateix de l’edifici, del qual estem parlant. També aquí ens referim a una acció heroica i agosarada, arriscada.

No cal dir que un i altre ho han plantejat com una oportunitat de fer negoci. Però, justament, en aquests dos casos com en tants d’altres, el risc i el benefici són la component incògnita d’una activitat que es relaciona amb la inversió dels recursos privats a la tasca de crear riquesa i ocupació.

Sóc conscient que posant nom propi a dues novetats recents de la vida de la ciutat puc produir alguna associació insòlita i alguna injustícia flagrant. No vull que ningú no pensi que en la singularització d’en Joan Agustí i d’en Josep Alvarez hi ha un oblit explícit i implícit dels altres. Ben al contrari. La ciutat la fem entre tots. L’hem de fer entre tots. I ara que assaborim encara el bon gust deixat per unes Fires extraordinàries, ben acompanyades per la climatologia, volia afegir la valoració positiva de dos gironins anònims que m’he atrevit a treure de l’anonimat en aquesta tribuna com un homenatge a la cultura del treball,de l’esforç i del risc.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 148-150)

H2O. MÉS CLAR L’AIGUA

Diari de Girona

En temps de dubtes, de confusió i de desconcert ens convenen certeses. Busquem seguretats i aspirem que ens garanteixin les coses més elementals com a resposta a un nou context de desorientació general. Per això, en els temps que corren tenen més valor la claredat, la transparència, la informació, l’austeritat, la coherència. Ara més que mai hem de valorar les rectituds indiscutibles, fer-les referent, i apostar per les coses sòlides i tangibles. Convé amb urgència trobar un camí, fixar una ruta, seguir-la fidelment i deixar una petjada segura i marcar el sender amb pedres ben evidents que res ni ningú no es pugui endur. La certitud de les coses esdevé pedra angular de la regeneració moral i cívica que ens és imprescindible.

Les petites sacsejades de la nostra societat local també reclamen l’antídot de les noves certeses que superin els vells entrebancs. Coses que es puguin tocar, que tots puguem situar en un horitzó tangible i que capgirin la situació general en un sentit positiu i favorable. Ens cal saber i veure que la gespa de Montilivi ha funcionat, que la nova grada s’acabarà en pocs mesos, que les obres de la Marfà han començat, que el carrer del Sol s’ha acabat i ha quedat bé, que la restauració de Sant Feliu arriba al moment culminant, que les cases de l’Onyar esdevindran un referent renovat, que la nova casa de la Generalitat aportarà dinamisme i activitat al centre de Girona, que les comandes tornen a arribar a les empreses més emblemàtiques de la ciutat i de les terres de Girona, que la nova plaça del Llimoner també s’està acabant. Ens cal tot això i més.

D’aquí que vulgui subratllar dos fets recents amb un accent singular. Primer de tot la celebració, ahir al vespre, de la festa de lliurament dels premis literaris de Girona; el valor de la continuïtat, de la rigorositat, de la reiteració fidel de les convocatòries, la col•laboració essencial entre les institucions i la societat civil. Tot apunta a la permanent germinació de les velles llavors plantades fa dècades, amb fe i entusiasme nacionals, des de les petites i arraconades terres de Girona. Els vells noms ressonen, un cop més, i aporten la dignitat de tot un poble com a guia dels lligams inesborrables entre la cultura i el civisme, entre la noció de ciutadania que tant bé va glossar Rahola i la noció de llibertat que tant bé va entonar Miquel de Palol. Al costat del baladre de sempre, a la plaça de Catalunya, el bust de Bertrana somriu amb un punt d’ironia davant la perennitat del bronze enfront de la fugacitat dels que el volien proscriure.

L’altre fet ens situa a abans d’ahir al matí, quan es va inaugurar un nou edifici del Parc científic i tecnològic de la Universitat de Girona. Aquí, la voluntat municipal de fa més de deu anys de reservar i garantir els terrenys de la Creueta és el punt d’arrencada d’una experiència vital impulsada per la Universitat de Girona i que va rebre una empenta definitiva quan, amb el concurs de l’Ajuntament de Girona i de la Generalitat, es va obrir el nou pas cap a la Creueta com a perllongament del carrer Emili Grahit, el 2002. Des d’aquell moment no ha parat de créixer, en el vell meandre de l’Onyar i ben a prop de la petita mesquita dels habitatges Barceló, un palau de ciència i coneixement que és l’única aposta sòlida per encarar el futur en temps de crisi. Des de l’experiència pionera de la Plataforma de robòtica subaquàtica, les inversions s’han anat succeint en una aposta segura i han permès la construcció successiva de l’edifici Jaume Casademont, que acull els grups de recerca i fa funcions de viver d’empreses, el Centre d’empreses Giroemprèn, el futur Centre de noves tecnologies alimentàries, que ha de rebre un nou impuls per concloure, i finalment, l’edifici Narcís Monturiol pendent d’inaugurar i que es dedicarà a les noves tecnologies i al món audiovisual i de la comunicació, i l’edifici H2O que acull, des de abans d’ahir, l’Institut de Recerca de l’Aigua.

Recerca, innovació, coneixement, transferència del coneixement de la Universitat a l’empresa, i col•laboració ciutat i entorn amb la Universitat, vet aquí el paradigma positiu d’una setmana que hem de llegir en clau d’optimisme per pensar el futur des de les certeses i per deixar de banda, a la cuneta, totes les incerteses i totes les inseguretats que ens impedeixen de progressar.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2009/10/09/h2o-mes-clar-laigua/362175.html

UNA INVERSIÓ DE FUTUR

Endavant  núm. 79, pàg. 14-17

Aquestes darreres setmanes, el nostre primer secretari i president de la Generalitat, José Montilla, ha recordat en diverses ocasions que l’empresa pública Gisa està realitzant en aquests moments obres per valor de més de 10.000 milions d’euros. Això representa, aproximadament, el 80% del total de les inversions que realitza el Govern de la Generalitat. Efectivament, a les xifres de Gisa caldria encara afegir-hi les inversions directes que realitzen l’Agència Catalana de l’Aigua, l’Institut Català de la Salut, l’Institut Català del Sòl i les empreses públiques Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, Ports de la Generalitat i Cimalsa.

L’esforç inversor és equivalent al volum de les necessitats i al conjunt dels dèficits acumulats en matèria d’infraestructures i equipaments, i respon a una filosofia que estableix un lligam directe entre el parc d’infraestructures i el conjunt de les polítiques socials. És una interrelació indestriable, que relaciona d’una manera directa la resposta a les necessitats més elementals i el repte de crear les màximes condicions d’igualtat, social i territorial, entre tots els ciutadans de Catalunya. Un creixement sostingut i sostenible, la creació de riquesa, la garantia de la cohesió social i la resposta adequada al dret a la mobilitat esdevenen la base material que sustenta un edifici construït amb els paràmetres del catalanisme social.

Si ens cenyim exclusivament a les inversions que realitza Gisa per encàrrec del Govern, hi trobarem l’agenda principal de les polítiques de la Generalitat i les seves prioritats en matèria de seguretat (comissaries i desplegament de la policia de la Generalitat-Mossos d’esquadra), justícia (edificis judicials, Ciutat de la justícia i edificis penitenciaris), salut (centres d’assistència primària i hospitals), educació (escoles de primària i instituts) i acció social i ciutadania (residències i centres per a l’atenció a la gent gran i a les persones dependents).

En tots els casos hi ha una dada rellevant: el fet que aquestes polítiques s’han adreçat a atendre un univers demogràfic que en els darrers deu anys s’ha ampliat en més d’un milió de persones. La vella idea de la Catalunya dels sis milions d’habitants s’ha anat substituint per la Catalunya del set milions i mig, amb una demanda creixent de serveis i polítiques de caràcter universal que s’han pogut atendre raonablement bé i superant el repte de l’arribada massiva de nous ciutadans usuaris dels serveis públics. Així, una política de serveis públics de qualitat s’ha pogut fer compatible amb uns índexs de creixement que la planificació realitzada en períodes anteriors no havia arribat a intuir.

Voldria, però, centrar-me en les polítiques que representen l’esforç inversor de més volum i que es refereixen a la cohesió social dels barris i a les infraestructures del transport, amb especial èmfasi al transport per ferrocarril i per carretera.

Vull assenyalar, en primer lloc, que abans del 15 de juliol el Govern donarà a conèixer els ajuts de la cinquena convocatòria de la Llei de barris. Que amb aquesta convocatòria se superaran els 1.000 milions d’euros d’inversions realitzades, a parts iguals, entre els governs locals i el Govern de la Generalitat, i que ens acostarem molt a l’objectiu que ens havíem fixat per aquesta legislatura d’arribar a l’atenció a un mínim de cent barris des de la primera convocatòria de 2004.

En el terreny de la mobilitat, les grans inversions que es realitzen en matèria ferroviària i viària estan donant els seus fruits i comencen a culminar els treballs iniciats ara fa cinc anys. Voldria assenyalar, això sí, que les obres mentre es realitzen generen molèsties, i la visibilitat dels entrebancs és sovint  molt més evident que la visibilitat de la normalitat recuperada i de les millores realitzades. Però m’agradaria que progressivament anéssim fent-nos a la idea que cada entrebanc nou que trobem a la via pública és una millora en curs, que acabarà produint nous beneficis i millores en la prestació dels serveis públics.

En aquest sentit adquireix una rellevància molt especial l’amplíssim programa d’obres d’adaptació de la xarxa de transport públic a la llei d’accessibilitat, i que en pocs anys convertirà la xarxa de metro de l’àrea de Barcelona en una de les més, sinó la més, accessibles d’Europa. Cada nou ascensor, cada nova escala mecànica o cada nou intercanviador representa un volum enorme d’inversió de recursos públics, que acabarà transformant-se en una millora evident i perceptible. Només cal recordar l’impacte ara i la millora que representaran els intercanviadors de Meridiana, Arc de Triomf o Diagonal.

En el terreny ferroviari hi ha avui en curs les obres de la línia 3 del metro, que es podran inaugurar aquesta tardor; les de la línia 5 que avancen a bon ritme després de l’entrebanc del Carmel; les de la línia 2, a Badalona, que permetran un nou espai públic, una nova estació i un nou aparcament de concessió  municipal, i els grans treballs de la línia 9 que ara, amb un projecte molt madur i un control exhaustiu, avancen a bon ritme i permeten albirar un calendari segur per a la successiva posada en servei dels diversos trams d’aquesta obra de gran envergadura i de novetats tècniques de gran nivell. Hauríem d’afegir aquí els treballs en curs dels metros de Sabadell i Terrassa, que han d’acostar la xarxa d’FGC als nuclis urbans d’aquestes dues ciutats vallesanes fins a disposar d’unes freqüències similars a les de la xarxa de metro. És el pas endavant que ha significat el metro lleuger del Baix Llobregat des que s’ha desdoblat la línia fins a Martorell i amb les grans obres de la cobertura de la via a Pallejà. El túnel del Roc del Dui, ja en fase molt avançada, permetrà al primer trimestre de 2009 el servei de cremallera a Núria amb renovades prestacions de seguretat i amb garanties per a una etapa de creixement de l’activitat a aquesta estació de muntanya que gestiona el Govern.

Entre els projectes madurs de futur hem d’assenyalar el perllongament de la línia 2 del metro entre plaça d’Espanya i plaça d’Europa, amb connexió entre els dos recintes firals i l’aeroport a través de la continuïtat amb la línia 9 del metro. I també la previsió d’FGC de perllongar les línies ferroviàries de passatgers, aprofitant la infraestructura de les potasses fins a Súria i Sallent per les valls del Cardener i el Llobregat, respectivament. Manresa adquirirà, així, una centralitat bàsica que haurem de reforçar amb la millora de la línia de Renfe a Barcelona i que emprendrem un cop es concretin les transferències de les línies de rodalies. Aquesta transferència, en l’àmbit de totes les rodalies, ha de significar un gran repte i, alhora, un salt qualitatiu en la prestació dels serveis de transport de viatgers a tot Catalunya.

Encara en el terreny ferroviari voldria assenyalar que compartim amb el Govern de l’Estat el projecte de la línia ferroviària de Cornellà a Castelldefels, el desdoblament de la línia de Barcelona a Vic, la millora de la línia del Maresme i la millora de la línia de Lleida a Manresa. La màxima ambició la situem en un projecte d’àmbit metropolità, que és la línia orbital ferroviària i que hauria de connectar per ferrocarril des de Mataró, per Granollers, Sabadell i Terrassa fins a Vilafranca i Vilanova.

Per a més endavant, però amb una preparació a consciència des d’ara, el Govern elabora tots els plans necessaris per fer possible l’Eix transversal ferroviari que, amb la connexió ferroviària entre Lleida i Girona, ha d’assegurar millors prestacions en el transport de passatgers i mercaderies en l’àmbit d’un tercer corredor ferroviari que serà imprescindible per d’aquí a vint anys.

En el terreny de les infraestructures viàries s’estan culminant els projectes del primer Pla d’eixos viaris amb la culminació de la C-16, eix del Llobregat fins a Berga i  l’autovia Reus-Alcover, C-14; la posada en servei dels quatre carrils l’autovia Maçanet de la Selva-Platja d’Aro, que ha canviat la perspectiva d’aquest estiu en la mobilitat entre Barcelona i la Costa Brava Centre; la posada en servei de la variant de les Masies de Voltregà de l’eix Vic-Ripoll, C-17, en construcció; l’inici a l’enllaç de Juncadella de les obres de desdoblament de l’eix Transversal i la licitació imminent de la C-15, eix Diagonal.

Completat aquest primer paquet abordem, ara, un segon Pla d’eixos viaris que inclou la culminació de la C-14 entre Ponts i Oliana i entre Coll de Nargó per Organyà fins a Adrall; el desdoblament de l’eix de l’Ebre; el nou túnel de la Conreria entre Badalona i Montcada.

Però en matèria d’infraestructures viàries, més enllà de les vies d’altes prestacions, adquireixen una gran importància inversions en el territori que responen a velles aspiracions històriques que ara es comencen a atendre. És el cas a l’Ebre del nou pont entre Sant Jaume i Deltebre,  la carretera entre Vinallop i Ulldecona, la variant de Batea al límit d’Aragó o la carretera d’Horta de Sant Joan a Xerta; a Lleida de la variant sud, de licitació imminent, de la carretera d’Àger a la Passarel·la, que es posarà en funcionament en les properes setmanes; dels nous accessos a la Bonaigua o a la Molina, al Pirineu; de la nova via entre Valls i Vendrell, al Camp i el Baix Penedès; del nou pont sobre el Llobregat al Prat; de la carretera d’Olost a Olvan, que completarà les comunicacions pel Lluçanès entre Osona i el Berguedà; de la carretera de Platja d’Aro a Palamós, que completarà el desdoblament dels accessos a la Costa Brava centre. Parlo, ara,  només d’obres que, com la variant d’ Igualada, la ronda nord de Granollers, el soterrament de la C-17 a Montcada, o el nou eix Vic-Olot per Bracons que, o ja estan en obres, algunes molt avançades, o estan a punt de començar perquè ja s’han licitat.

A l’agenda del Govern figuren, molt en primera línia també, la nova carretera de Comiols, la millora de la C-242 entre les Borges del Camp i Ulldemolins; la variant d’Artesa de Segre;  el desdoblament de Serinyà a Banyoles, el desdoblament de la C-55 entre Castellbell i el Vilar i Manresa, o el desdoblament de la  B-224 entre Martorell – Masquefa – Piera i Vallbona d’Anoia.

No podem dedicar més espai a les inversions, però a títol d’exemple i en el camp dels ports i dels aeroports val la pena d’assenyalar la immediata entrada en servei dels ports esportius de Roda de Barà i de Sant Carles de la Ràpita, i l’aeroport de Lleida – Alguaire.

La llista és més extensa i la meva tria encara no fa prou justícia.

Vull només insistir que és feina de tots fer visible l’obra del Govern de la Generalitat i fer palès que mai com ara no s’havia invertit en tots els camps, en un esforç ingent per recuperar el temps perdut i situar Catalunya en primera línia dels serveis públics i de les seves infraestructures.