Joaquim Nadal i Farreras

FLORENTINA BARCELÓ

Diari de Girona

Vaig trobar la senyora Florentina Barceló fa unes setmanes a l’Ajuntament, en un dels actes de presentació de llibres de la setmana anterior a Sant Jordi. Havia llegit al diari que feia poc s’havia mort el seu marit, el senyor Pedro Talon Moreno. L’havia estat buscant per telèfon per donar-li el condol i no l’havia trobada. Vaig aprofitar l’ocasió per fer-ho i per manifestar-li la meva simpatia i el meu afecte. El matrimoni Talón Barceló amb els seus fills, M. Carme i Pere Anton, havien viscut molts anys en un pis a la placeta de l’Institut Vell, amb el número 31 del carrer de la Força, just fent cantonada amb la Canonja Vella. Més tard anirien a viure a la Devesa. Crec recordar que als baixos de la casa hi havia un cistellaire que protegia les seves finestres amb un filat espès, totalment masegat pels rebots de les pilotes que fèiem servir els estudiants de l’Institut per jugar a “saco”.

La Florentina era filla del senyor Antoni Barceló i de la senyora Llúcia Corominas, que van tenir set fills. Quatre noies i tres nois. Recordo més les germanes. La Florentina, la Carmen, l’Anna i la Llúcia. Vivien a la plaça de Sant Pere, 21 amb els seus pares i un oncle capellà, mossèn Manel Barceló. Era una casa amb un jardí frondós i ombriu, una font, unes escales que baixaven al jardí, un colomar o galliner al fons del jardí tocant, paret per paret, amb el jardí de casa ,i un bé de Déu de flors en el qual destacaven per damunt de tot les camèlies fins a fer-li dir a l’Anna Dalmau que el jardí de can Barceló era el jardí de les camèlies. La meva àvia Teresa i la Carmen Barceló van obrir una finestra que comunicava els dos jardins i que havia estat tradicionalment tancada per desavinences de vistes, i aprofitaven la seva amistat per comunicar-se amb freqüència d’un jardí a l’altre. És el que fèiem de petits en Pere Anton i jo per una finestreta molt petita que comunicava el jardí amb el rebost de casa. Els migdies, quan sortíem de la classe de preparatòria amb la senyoreta Carmen Barceló, en Pere Anton anava a casa dels seus avis i oncles i aprofitàvem la comunicació per la finestra per continuar xerrant.

Aquest és un record molt entranyable i de caire molt personal. Però el que avui m’ha portat a escriure aquest article i dedicar-lo a la Florentina Barceló és la seva petjada professional a l’Institut i el fet que aquest any, al mes de gener, la Florentina ha complert noranta anys. D’aquests noranta, la Florentina n’ha dedicat més de la meitat a treballar per a l’Administració educativa; primer a la Delegació d’educació de l’any 40 al 45, després durant vint-i-vuit anys del 45 al 72 a l’Institut, i encara del 72 al 85, altre cop a la Delegació. Del meu record, les altres germanes van treballar també a l’Institut, com a mínim dues. La Florentina i l’Anna a l’Administració, i la senyoreta Carmen a la docència. La senyoreta Carmen era eficaç, afable i exigent, molt bona pedagoga i va garantir que moltes generacions de gironins i gironines arribessin a l’ingrés sense fer faltes d’ortografia. Era una feina que complementaven ella a preparatòria i el senyor Santiago Echevarría, a ingrés. Eren classes mixtes i eren classes que ens introduïen a la vida de l’Institut des dels primers anys d’escolarització.

Les certificacions del meu llibre escolar les signen el senyor José Gener Salord i la senyora Florentina Barceló. Les dependències administratives estaven a la torre, donaven a les Ballesteries i al pati de baix, i eren uns despatxos molt assolellats, protegits per vidres bisellats amb unes finestretes típiques. Aquestes oficines es trobaven en el camí cap a la sala de professor on es reunien, deixaven els abrics, i passaven el temps entre classe i classe els catedràtics de l’Institut.

Guardo un record inesborrable de la meticulositat de la Florentina Barceló portant l’Administració i la secretaria de l’Institut. S’hi dedicava amb intensitat i eficàcia, i atenia totes les consultes de forma afable i amb respostes pràctiques i entenedores. Va ser durant molts anys, prop de trenta com he dit, un pilar de l’Institut. No sé si la seva feina ha estat mai prou reconeguda i agraïda. Estic segur que sí. Però també estic segur que el pes i la personalitat dels professors deixava sempre l’Administració en un segon terme. La docència acaparava tota l’atenció, però el funcionament de la màquina en un context de limitacions i privacions i d’una gran precarietat era imprescindible per atorgar eficiència i seguretat. El pas de les germanes Barceló per l’Institut mereix un reconeixement explícit, però el pes de la Florentina enmig de les actes, les certificacions, les matrícules, etc. és d’una singular importància que ara he volgut recordar. Sabia tot on era i controlava amb meticulositat l’evolució dels expedients. Tenia una familiaritat absoluta amb tots els temes i els tractava amb tacte i amb coneixement de les realitats socials, familiars i personals que sempre s’amaguen darrere la fredor dels papers.

Estic segur que aquest és un record compartit per molta gent i que aquest recordatori pot afegir ara una pàgina singular a la història del pas de l’Institut pel vell convent de caputxins del carrer de la Força amb totes les seves vicissituds.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 120-122)

18 Mai 2007 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a FLORENTINA BARCELÓ

TEMPS DE DESCONCERT, TEMPS DE MENTIDES

Diari de Girona

És evident que vivim uns moments desconcertants, de confusió, on predomina la desqualificació i l’insult. Veiem com es dóna més crèdit al rumor que a la realitat, al soroll que als arguments, als desigs que a la realitat. Confondre les coses és molt fàcil, sembrar dubtes també. L’obligació dels responsables polítics és clarificar les coses, parlar de realitats, rebatre amb fets les crítiques i les superficialitats. És molt convenient explicar les coses, fer-les saber, donar-les a conèixer.

Aquests dies hem viscut intents molt barroers de reduir a la insignificança l’acció del Govern de la Generalitat, en un intents de posar de manifest una suposada inoperància.

És la tàctica que han practicat alguns diputats de l’oposició de la demarcació de Girona que, d’una forma periòdica, ens intenten transmetre una visió catastrofista i negativa de l’acció del Govern, que no es correspon amb la realitat. També és freqüent considerar que totes les accions són fruit de la inèrcia i de la improvisació i que no hi ha ni un programa ni una acció sistemàtica.
Normalment escolto aquestes veus amb circumspecció. M’ho miro procurant posar-hi distància i fredor. Buscant l’objectivitat, intentant veure la lògica última d’aquestes afirmacions formulades solemnement en diverses rodes de premsa.

Però en aquesta secció periòdica, marcada sempre per un clar accent gironí no tindria cap sentit parlar d’aquestes coses si no fos que també aquí ,en la proximitat gironina, és freqüent aquesta pràctica tan primària i tan esbiaixada. Hi he anat pensant i he decidit que ja era l’hora d’aportar evidències, fets, alguns que desmenteixin rotundament alguna d’aquestes compareixences, que situïn les coses al seu lloc, que serveixin de recordatori per a tothom.

I he triat a l’atzar uns quants exemples. Proves d’una realitat diferent. Proves de contrast. Demostracions evidents que l’acció constant del Govern es tradueix en nivells diversos de realitat, que es pot veure i es pot tocar. Demostracions d’una empenta que governs anteriors no van tenir. Coses de les que feia molts anys que se’n parlava i mai no es desencallaven. Clams ciutadans que només rebien promeses i paraules com a resposta. Vegem els exemples. Fem-ne un repàs.

1. L’Institut de Fontajau. Qui no recorda la reclamació constant? Qui l’acció tenaç i decidida de l’associació de veïns de Germans Sàbat i la de Fontajau? Qui la de l’Associació de mares i pares de l’escola? Qui l’acció decidida de l’Ajuntament anticipant la cessió dels terrenys per pressionar el Govern de la Generalitat? I qui no recorda les pilotes fora, les falses promeses, les excuses de mal pagador, les dilacions injustificades? Ara, finalment, han començat les obres de l’Institut. L’empresa constructora ja ha iniciat els treballs, els moviments de terres, els fonaments. Ara ja hi ha un calendari creïble per a l’obertura d’un nou institut a Girona.

2. Escoles. Del meu record no es va fer cap escola nova a Girona en els darrers cinc anys que vaig ser alcalde i només es va fer la remodelació del Bruguera. Ara, com hem dit, hi ha en marxa l’IES de Fontajau, està adjudicada l’obra de l’escola de Mas Quintana i s’estan licitant les obres de l’escola d’educació especial de Palau. Parlo de memòria, però avui hi ha en curs obres a tres centres docents de la ciutat de Girona. I això vol dir que són tres en dos anys, en comparació a cap en cinc.

3.Santa Caterina. S’han adjudicat les obres. El somni dibuixat fa més de deu anys ha arribat al moment de la veritat. S’ha de dir que els delegats del Govern hi van posar tot el seu interès i que tots vam crear les condicions perquè les coses fossin possibles. Però és ara i no abans, amb aquest Govern i no amb cap altre que, com van explicar fa pocs dies l’alcaldessa Pagans i la delegada Bosch, s’adjudiquen les obres i es poden en marxa a la ciutat de Girona treballs que representaran una inversió de més de quaranta milions d’euros. De les paraules als fets, dels convenis a les realitats, dels projectes als pressupostos. Dels pressupostos a les obres, de les obres a una seu permanent, unificada, eficient i transparent de l’Administració de la Generalitat a Girona.

4. Carreteres. S’està fent el desdoblament de Vila-Sacra a Castelló d’Empúries. Abans de finals d’any es licitarà el desdoblament de Castelló a Empuriabrava. En un any tindrem, doncs, desdoblada del tot la carretera Figueres-Roses que porta una colla d’anys fent-se.

Està en obres la carretera de l’N-II a Darnius, i s’acaba d’adjudicar la carretera de Darnius a Maçanet de Cabrenys. En un any i mig es podrà anar fins a Maçanet i Tapis per una carretera nova. Promesa de fa vint anys i realitat dels dos darrers.

S’acaben d’adjudicar l’autovia de Palafrugell a Palamós i l’autovia de Vidreres a la costa de l’Alou. En dos anys aquest Govern ha desenclavat infraestructures històriques que s’anaven fent amb compta-gotes i en petites dosis, per etapes.

No cal dir que no pretenc un balanç triomfalista. Queda molt camí per recórrer. Però davant l’estultícia i la mandra, davant la gratuïtat de les afirmacions, davant de la frivolitat ambiental d’alguns cercles polítics em sembla adient fer saber, tan clar com es pugui, que aquest Govern que no governa, aquest Govern paralitzat, aquest Govern desqualificat ha fet en dos anys accions de govern a la demarcació de Girona d’una incidència i d’un impacte amb pocs precedents en el passat.

I puc garantir que quan s’acabi aquesta legislatura els equipaments cívics, socials, culturals, educatius i sanitaris, i les infraestructures de la mobilitat hauran canviat la perspectiva i l’ànim de les nostres comarques, fent arribar l’esforç inversor a molts racons que rebien visites però no rebien diners.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

21 Octubre 2005 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a TEMPS DE DESCONCERT, TEMPS DE MENTIDES

MARTA CID I GIRONA

Diari de Girona

Les meves responsabilitats al Govern i la relació estreta del meu Departament amb l’empresa GISA em permeten seguir de prop i per dins la política d’inversions del Govern de Catalunya. Segueixo molt la política de construccions escolars i l’esforç que s’està fent per recuperar els endarreriments i dèficits acumulats i per donar resposta a les noves demandes. Sé, i ho visc, que aquesta és una de les principals preocupacions i prioritats de la consellera d’Educació. La consellera és conscient de les fortes demandes acumulades, dels compromisos contrets, dels terminis que cal complir. He seguit al detall el neguit de la consellera per tal d’arribar a l’inici de curs amb tot apunt i amb un programa ambiciós de nous centres per d’aquí un any. Cada escola, cada RAM, cada solar, cada projecte, cada paquet de finançament és un  pas endavant, un esforç per redreçar una situació. Per ordenar i planificar el present i el futur i per recuperar el temps perdut davant el fracàs d’un mètode de finançament que es va assajar en el darrer any de l’anterior govern i que no va funcionar, i que era el recurs als censos emfitèutics. Ara crec que tot està força orientat, que les licitacions estan pràcticament totes fetes i que el Govern de Catalunya té una planificació de les construccions escolars que assegura el futur immediat.

Sé, per exemple, que la consellera ha mostrat tot l’interès a fer ràpidament el nou CEIP de Domeny, el de Mas Quintana i l’IES de Fontajau. La setmana passada GISA va licitar les ajudes tècniques i la direcció d’obres del nou Institut de Fontajau i és força imminent la publicació de la licitació de les obres. S’acabarà així una etapa d’incertesa i d’indefinició quan la voluntat del Departament d’Educació era imprecisa i ambigua en relació amb aquest Institut, tot i que l’Ajuntament ja feia temps que havia posat els terrenys a disposició i n’havia preparat els compromisos de cessió. Durant anys l’Institut de Fontajau no va figurar en el mapa escolar, la seva planificació va arribar tard i el va situar en un ordre de prioritat molt secundari. Però la tenacitat dels veïns, la complicitat de l’Ajuntament, la voluntat de la comunitat escolar i la voluntat de tot el poble de Germans Sàbat i de Fontajau van capgirar les previsions indolents del Departament. El nou Govern de la Generalitat no va tenir cap dubte en aquest aspecte i ara es disposa a complir amb plenitud els compromisos que van prendre totes les forces polítiques que el composen.

Però no és aquesta la qüestió que m’ha portat a dedicar un article a la consellera. Tinc un altre motiu. Resulta que no fa gaire setmanes, amb motiu d’una visita a Girona, la consellera Cid va assistir a un dels actes dels 25 anys de l’IES Narcís Xifra. Arran d’aquesta visita, la consellera va poder visitar les instal·lacions del complex educatiu dels antics salessians, fet comprar al MEC amb tant d’encert per l’Artur Calsina i desenvolupat en dos instituts per la voluntat política de la delegada d’Educació del Govern de la Generalitat uns anys més tard, Irene Rigau. La consellera Cid es féu càrrec d’immediat de les grans possibilitats d’aquest conjunt d’edificis i de l’extensa Devesa fins al Ter, que configura el conjunt patrimonial. Cid va poder veure com l’amalgama d’edificis, inclòs el gimnàs s’havia fet per acumulació i potser sense una planificació suficient. I pocs dies després de la visita, uns minuts abans de començar la reunió del Govern, mentre parlàvem d’aquesta visita, em va dir que tenia la idea de fer com una mena de Pla Director per als edificis del Rahola i el Xifra que permetés una programació a mig i llarg termini i que amb una inversió en un horitzó acumulat de deu anys havia de conduir-nos fins a revitalitzar i donar coherència a les instal·lacions i a explorar totes les possibilitats d’una finca, que ara podrà abordar el seu futur amb més tranquil·litat, un cop un dels dos instituts es traslladi al nou Institut de Fontajau. En definitiva, la consellera Cid es va fer càrrec d’immediat de totes les possibilitats d’una finca de grans dimensions, amb molts espais lliures, prop de la natura, a tocar el Ter, amb una arbreda magnífica i amb una extensió que la fan idònia per planificar-hi un centre d’excel·lència, dotat de les instal·lacions més modernes i ordenat amb tot l’espai, responent a un projecte educatiu ambiciós i que no deixés cap dels espais a la marginalitat i l’abandonament. No costa gens d’imaginar i de somniar el futur d’aquest centre des d’una planificació adequada i una voluntat política d’orientar els recursos esmerçats, d’acord amb la guia d’un pla director que fixi els objectius i asseguri les millors prestacions. Biblioteca, tallers, laboratoris, gimnàs, instal·lacions esportives, espais de lleure, sala d’actes, tot pensat en els termes que hauríem de pensar sempre un projecte educatiu. I fer-ho amb sentit realista, per etapes, però fer-ho.

Aquesta és la música que em féu la consellera Cid en un esmorzar previ al Govern, i la música em va agradar. És per això que amb instint gironí porto avui aquí, a aquest meu espai ciutadà, el nom propi d’una companya del govern amb l’esperança de viure de prop i de participar en la materialització d’aquesta brillant expectativa.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 271-273)

3 Juny 2005 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a MARTA CID I GIRONA

L’INSTITUT I EL SENYOR FLORIT

Diari de Girona 

El Sr. Florit va ser director de l’Institut de Girona durant divuit anys, fins el curs 1959-60. Li dèiem “el dire”. En Boni, en Paco i en Vicente eren els bidells d’aquell Institut. La secretaria sempre rígidament controlada pel Sr. Gener era garantida amb l’eficacíssim treball administratiu de la Florentina Barceló.  La Sala de professors a tocar de secretaria constituïa un sancta santorum poc més que inaccessible en un institut que tot i una clara tradició laica tenia director espiritual (Mn. Eduard Puigbert).

La “prepa” (preparatòria) era atesa per la Carmen Barceló a l’aula del fons nord de la sala de ciències i l’ingrés tenia en el Sr. Santiago Echevarría un ensenyant preparat i exigent per assolir els mínims indispensables en els “quebrados” el “dictado” i algunes operacions d’aritmètica elemental. La geografia de mapa amb “puntero” era l’aprenentatge estelar.

L’Institut tenia una llarga tradició d’excel·lents catedràtics i en el meu institut encara ressonaven els noms del Sr. Gassiot, del Sr. García López i la Sra. Carmen Pleyan, i de la Srta. Fustagueras.

El claustre de la meva època (fins l’any 65) estava integrat per personatges tan coneguts com Joaquim Florit, Santiago Sobrequés, Josep Gener, el Sr. Feliu, la Srta. C. Mariné, el Sr. Lluís Batlle, el Sr. Enric Mirambell, Madame Sanner, el Sr. Folch, el Sr. Turón, Mn. Fors, Mn. Fuentes, Mn. Calzada, Mn. Costanegra, El Sr. M. Golobardes, l’inefable Mn. Tomàs Noguer amb la seva terrible llibreta negra, el Sr. Estrach, la Maria Panella, la Sr. Goicoechea de dibuix, i un grup ampli de noves incorporacions com el Sr. Ignasi Bonnin, el Sr. Jordi Colàs, el Sr. Sirvent, el Sr. Varela, el Sr. Fermín de Urmeneta, la Srta. Rocha, la Rosina Lajo… I em deixo encara una llista llarga de professors de gimnàstica i de FEN (formación del espíritu nacional) com el Sr. Blanco o el Sr. Hernández, i alguns noms que segur que ara no em venen al cap.

Era com tothom es pot imaginar i molts gironins recorden, un conjunt heterogeni i especial ple d’aportacions valuosíssimes, velles i noves, i alguna incrustació pintoresca. Però l’Institut, com vaig explicar en el llibre del seu 150è aniversari, va ser una escola de llibertat i d’igualtat i un bon laboratori d’integració social.

El Sr. Florit era el catedràtic de llatí, però era molt més que això. Tenia una imatge d’una gran personalitat, bona planta, americanes creuades i un sentit del rigor i de la moral exigent i pràctica. Mentre va viure a Girona, abans del seu trasllat a Barcelona, vivia amb la seva família al darrer pis de la casa de la parròquia del Carme, o del Bisbat, ben fonamentada en els carreus romans, la porta Rufina i el parament medieval que la revesteix a tocar la plaça de Sant Domènec. Pujava moltes escales, però ací tenia horitzons amplis i els millors volums de la ciutat medieval (convent i muralla).

L’exigència del Sr. Florit s’expressava, davant de la passivitat o el desinterès dels alumnes, amb contundència verbal i alimentària. “Melón más que melón”, “no sabes lo que les cuesta a tus padres ganarse los garbanzos”. Procurava, sovint amb excursos morals, aquesta sacsejada de consciència: en un món difícil, fet de privacions i on la gent ha de fer grans esforços per tirar endavant, els estudiants no poden ignorar aquest context i han de correspondre a la família i la societat amb un esforç equivalent per tal d’esdevenir persones de profit.

Aquesta és la meva imatge del Sr. Florit, que és amb tota seguretat molt parcial i que deixa de banda aspectes de la seva vida ciutadana i de les seves preocupacions extraacadèmiques i culturals que no conec tant.

Però tot i les meves limitacions penso que el Sr. Florit formar part d’una època de l’Institut definitivament desapareguda.

No n’he parlat com un exercici de nostàlgia. Ho he fet perquè he cregut que ens calen més testimonis i més records d’aquesta època per part d’exalumnes i dels pocs excompanys que quedin per tal de completar el quadre d’una època especial i rellevant de l’ensenyament a Girona. I ho he fet com a testimoni d’homenatge i agraïment.

 PS. Avui fa 23 anys que vaig prendre possessió per primera vegada com alcalde de Girona. Guardo d’aquesta època un record inesborrable i vull expressar tots els meus sentiments de gratitud a tots els gironins i gironines per la seva confiança i la seva amistat. Ara penso el futur i miro el futur amb il·lusió i esperança, continuo treballant incansablement i gaudeixo com mai de Girona.

 Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 171-173)

19 Abril 2002 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a L’INSTITUT I EL SENYOR FLORIT