Joaquim Nadal i Farreras

NÚRIA I EL BAIX LLOBREGAT

Diari de Girona

Demà s’inaugura la rehabilitació del pavelló de Sant Josep  dins el conjunt dels edificis de Núria. Es completa així una operació laboriosa de rescat, integració i utilització, amb finalitats turístiques, hoteleres i religioses en els termes que ho havia volgut sempre el bisbat d’Urgell. Des de 2003, Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya i el seu president Joan Torres, el bisbat d’Urgell i el mateix patronat, presidit executivament per Joan Ganyet i amb caràcter general pel president de la Generalitat, van donar l’impuls a aquest gran projecte que culmina i conclou. En el pavelló, ara restaurat, s’hi han construït apartaments i un hotel amb algunes habitacions i es tanca d’aquesta manera la recuperació per a l’activitat econòmica del conjunt dels edificis que, en el seu moment, va projectar l’arquitecte Josep Danés i Torras. Només cal anar al llibre del professor de la UdG, Joaquim M. Puigvert i Solà, Josep Danés i Torras, noucentisme i regionalisme arquitectònics (Barcelona, 2008, Publicacions de l’Abadia de Montserrat) per veure quines fonts i quins models van inspirar Danés, com proposa un model d’edificació en el qual s’hi combinen els models religiosos i conventuals del romànic i els edificis balnearis i hotelers de l’arquitectura alpina. És el que porta Puigvert a interrogar-se sobre si Núria és el gran Sant Bernat català.

Molt abans que el març de 1931 arribés el cremallera a Núria, les muntanyes, els seus gorgs, les seves fonts, els seus corriols, els colls, els cims, els pics, les fonts, havien ja despertat l’entusiasme i la passió de molts excursionistes que hi trobaven la pau del silenci lluny de la bullícia de la gran ciutat. Els pastors i les seves tradicions, l’economia de muntanya, la imatge de la Verge, havien revelat descobertes successives i una poètica d’evocació espiritual i del paisatge, de regeneració moral i material del país. Muntanya i nació es fonien amb les tradicions i la religiositat popular. Maragall integraria aquests sentiments en els versos d’Els Goigs.

Molts metropolitans captivats per Núria fugien de la modernitat i pretenien escapar al progrés tot volent impedir l’arribada impertinent del tren fins el peu mateix del santuari. D’altres, en canvi, havien forjat un projecte que, amb correccions i ajustos, ara podem donar per completat. El debat és ja inútil.

I, en canvi, adquireix un relleu singular el fet que el Govern de la Generalitat hagi apostat radicalment per Núria, hi hagi cregut i hagi considerat que la combinació del cremallera, el pelegrinatge, l’excursionisme i l’esquí podien aportar una nova força a l’economia de la vall de Ribes i per extensió de tot el Ripollès. Un motor de progrés i de canvi, de creació de riquesa, de valorització de l’arquitectura i el paisatge.

Abans-d’ahir, lluny de Núria, a Martorell es va fer l’acte d’inauguració del centre de producció de l’Audi Q3 a la fàbrica de SEAT en aquest municipi del Baix Llobregat. Tothom, en els discursos inaugurals, des del president de Seat al president Artur Mas i d’aquest al Príncep de Girona, va ponderar el valor i la força de la unitat d’acció, pública i privada, de treballadors i  empresaris, per assolir un objectiu essencial, aquest nou centre de producció. L’impuls clau per a aquest nou centre es va donar l’any 2008 quan després de molts esforços la multinacional alemanya va optar per la fàbrica de Martorell per a la producció del seu nou model d’Audi Q3. Recordo ara els esforços que hi van esmerçar en el seu moment el president José Montilla, la consellera Mar Serna i el conseller  Josep Huguet, conjuntament amb el ministre d’indústria Miguel Sebastián. Però encara més important que l’aportació i l’estímul institucionals convé recordar aquí el paper dels treballadors, dels sindicats, de les organitzacions empresarials, dels directius de Seat i d’Audi i Volkswagen. Amb renúncies i sacrificis, amb plans d’ajust, amb millores pactades de la productivitat i la corresponent competitivitat del projecte. És aquesta gran simfonia conjunta el que realment defineix un projecte que, ara, en plena crisi econòmica adquireix un valor simbòlic i emblemàtic. La complicitat de tots els agents, la implicació unitària i constructiva per assolir uns objectius que amb divisió mai no s’haurien assolit.

És el mateix que he explicat al principi de tot que ha passat amb Núria i la seva rehabilitació. Hi ha un munt de coincidències, més enllà de la coincidència cronològica, en aquests dos grans projectes. Tots dos amb un impuls institucional unitari, tots dos amb participació d’agents públics i privats, tots dos des de la unitat i la renúncia més que la discòrdia i la divisió, tots dos generadors, a la seva comarca respectiva, d’un nou dinamisme econòmic.

Salvant les distàncies i les proporcions, admetent també les grans diferències, m’ha semblat oportú d’ajuntar aquí avui, amb voluntat exemplificativa, dues comarques, dos projectes que permeten generar confiança i un legítim orgull en relació amb les nostres possibilitats.

No és un maridatge gratuït. És Catalunya sencera. És la potent indústria de la vall del Llobregat i la potent indústria de les valls del Ter i el Freser, és la Catalunya renaixentista que es desperta i es desvetlla, és la Catalunya contemporània que agermana la potència urbana de la gran aglomeració i la força simbòlica i espiritual de les valls profundes del Pirineu, on els grans patricis de la ciutat van a buscar el bàlsam necessari per a reprendre els seus projectes. És la contradicció entre els costums de la burgesia industrial, les exploracions científiques i l’excursionisme popular, és la relació dialèctica entre la Catalunya metropolitana, burgesa i obrera en el passat, i la Catalunya recòndita de les  valls pirinenques.

És la necessitat d’entendre la nació en la seva integritat i en el reforçament dels lligams entre totes les persones i els territoris, defugint una dualitat antagònica que si s’alimenta divideix i, en canvi, té unes potencialitats fraternals pendents encara de noves descobertes.

Aquesta setmana al Baix Llobregat i al Ripollès hem trobat dos motius per a l’optimisme, de factura i dimensió radicalment diferent, però animats, un i altre, per un esperit i una força de reconstrucció i progrés que poden estar perfectament inspirats en un model de cooperació i col·laboració igualment homologable.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/07/15/nuria-baix-llobregat/501432.html

Anuncis

15 Juliol 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , , | Comentaris tancats a NÚRIA I EL BAIX LLOBREGAT

“UN DIA HAURÀ DE TRIAR AMB QUI VOL ACORDAR LES GRANS LÍNIES POLÍTIQUES EN AQUEST PAÍS PER TREURE’L DE LA CRISI ECONÒMICA”

Intervenció en el Ple del Parlament. Pregunta al president de la Generalitat sobre les polítiques actives en el sector industrial i els projectes de llei de simplificació i millora de la regulació, d’agilitat i reestructuració administrativa i de promoció de l’activitat econòmica

Joaquim Nadal i Farreras

Gràcies, presidenta. Senyor president, més que sobre la situació política, sobre la situació econòmica.

És evident que les polítiques actives no hi són, però és encara molt més evident que no hi ha polítiques industrials en la Llei òmnibus o en les lleis que es faran després de la Llei òmnibus, i que no hi ha polítiques per impulsar l’activitat productiva en sentit positiu. Més aviat és una llei que decanta cap a deixar que les coses passin; per tant, més cap al deixar fer, que no pas cap a actuar amb actuacions de xoc i intentar aconseguir una modificació de la situació econòmica present i futura, més enllà del parèntesi de l’estiu, que ens dóna una estacionalitat que algun alt càrrec del Govern ja ha advertit.

Què pensa fer el Govern per introduir en la legislació actual polítiques actives en matèria industrial per tal de reactivar el sector productiu que crea més ocupació?

La presidenta

Per respondre, té la paraula el molt honorable president.

El president de la Generalitat

Segurament, senyor Nadal, és que partim d’un concepte diferent –d’un concepte diferent– i a més a més no sé si confrontat, fins i tot, o no. Però sap què passa, que jo sóc dels que penso que la política industrial o la indústria la fan les empreses, i no la fa el Govern. I el Govern el que ha de fer és facilitar que les empreses puguin fer la seva política industrials, que a més a més cada una d’elles és diferent també, perquè els sectors són diferents, les empreses són diferents, les mides són diferents, etcètera.

I estem actuant en aquesta línia d’ajudar a les empreses a fer la seva feina, no de substituir les empreses a base de plans dirigistes que diguin «heu de fer això»; ajudar les empreses a fer la seva feina. I les lleis òmnibus van exactament en aquesta línia. Simplificar i agilitzar són dos conceptes que el món, el teixit econòmic del país ens està reclamant des de fa temps i que aquest Govern, diguem-ne, s’hi posa al davant amb tota l’energia possible.

La presidenta

Per replicar, té la paraula l’honorable senyor Joaquim Nadal.

Joaquim Nadal i Farreras

Sí, president, no, el concepte no és tan diferent, però les empreses o regulen plantilla o creen ocupació, o vénen i liquiden actius i se’n van i es deslocalitzen. Reben ajuts de l’Administració i els liquiden o els aprofiten adequadament. I les polítiques en matèria industrial serveixen per acompanyar la gent que vol invertir, crear ocupació i treballar adequadament per tal que facin, pel que fa al país, una inversió adequada que tingui retorn i valor afegit per a la pròpia economia del país.

I la veritat és, senyor president, que en la situació actual del que havia sigut la Llei òmnibus, vostè ha rectificat i el Govern ha rectificat, i la rectificació és adequada i nosaltres la compartim. Nosaltres li vam dir que ens tindria al costat en aquestes matèries –política industrial, polítiques actives d’ocupació–, tot allò que van ser acords de la cimera anticrisi, però vist que, potser més enllà dels models confrontats, anem a uns models confrontats fora de l’àmbit de les converses que hem tingut el seu partit i el nostre, potser haurà arribat l’hora, un dia, que haurà de triar amb qui vol acordar les grans línies polítiques en aquest país per treure’l de la crisi econòmica que estem vivim.

I no sempre serà positiu i productiu i adequat triar en totes direccions i cap a tots els costats i veure si t’hi van per tots dos costats, arreglem les coses. La geometria variable en política a vegades acaba en un guirigall, i jo li proposo que hi pensi i que triï.

La presidenta

Té la paraula, per respondre, el molt honorable president de la Generalitat.

El president de la Generalitat

Gràcies, senyora presidenta. Senyor Nadal, vostè ho planteja d’una manera –jo crec, eh?, li ho dic amb tota la cordialitat– una mica reduccionista, perquè vostè acaba dient: «Vostè triï parella de ball en el Parlament i no vagi fent allò, ara un pacte per aquí, ara un pacte per allà», etcètera. Per què no ho mirem des d’una altra òptica, que potser la gent ho entendrà millor? Per què no diem: «Aquests són els temes bàsics a nivell de país i anem a fer els consensos més amplis possibles»? Per què no ho fem així? Que segurament és el que la gent espera; és el que està fent el Govern.

Amb les lleis òmnibus és el que està fent el Govern. Hem parlat amb diferents grups en l’intent d’entendre’ns, si podem, amb molts grups al mateix temps i presentar davant del país una iniciativa, que ja no és del Govern, sinó que és conjunta, on donem una bona imatge de cara al conjunt del país dient: «Escolteu, en els temes que us preocupen i que ens preocupen» –i demostrem que ens preocupem– «posem-nos d’acord tots plegats, si això pot ser.»

Vostè creu que és una mala política? És veritat una altra cosa: que, de tota manera, després s’han d’aprovar coses que no són fàcils. El pressupost del 2011 no és fàcil, senyor Nadal, i el del 2012 tampoc serà fàcil. Qui s’hi posa bé, aleshores, amb un acte de responsabilitat per ajudar que les coses funcionin?, i si no hi ha pressupostos les coses no funcionen. Pensi vostè també en això.

Si voleu veure el video cliqueu aquí.

6 Juliol 2011 Posted by | Al Parlament, INTERVENCIONS | , , , | Comentaris tancats a “UN DIA HAURÀ DE TRIAR AMB QUI VOL ACORDAR LES GRANS LÍNIES POLÍTIQUES EN AQUEST PAÍS PER TREURE’L DE LA CRISI ECONÒMICA”

PER LA MILLORA DELS PAISATGES INDUSTRIALS

Pròleg a Polígons industrials i sectors d’activitat econòmica. Col·lecció “Guia d’integració paisatgística” núm. 1. Barcelona, DPTOP, 2007 

Aquesta guia vol regenerar el paisatge industrial de Catalunya. Un Paisatge malmès per una arquitectura inexistent, un urbanisme precari,uns serveis massa elementals, i una escassa integració de l’arquitectura industrial en el paisatge. Només cal veure determinades implantacions industrials caigudes del cel en paracaigudes, en el sòl no urbanitzable, o moltíssims polígons amb fàbriques i naus de gespa retallada i verdíssima en els espais privats i de misèria ambiental, en els espais comuns, la vialitat, el mobiliari urbà i l’espai públic.

Avui les coses ja no poden seguir per aquest camí. La imatge és un cost, però és també un valor i, en definitiva, un dret. Ha arribat l’hora d’intervenir. De normalitzar. D’ordenar. De senyalitzar. De replantar. De mantenir. És hora ja de refer la imatge dels polígons, de posar condicions als nous, de garantir que polígon no és sinònim de descurança, d’anarquia i de formalitzacions anodines a vegades, gairebé sempre d’un gust inexistent i dubtós. Sense gràcia. De materials massa elementals,de construcció massa improvisada.

Ja sé que pinto un panorama massa decebedor. Que hi ha ja ara molts casos diferents i nous. Que ha començat un moviment regenerador de l’arquitectura i dels materials de les construccions industrials. És veritat. Prenguem-los com a exemple, convertim-los en norma i no permetem que siguin només l’excepció que confirma la regla.

La creació de riquesa, el valor  dels emprenedors, la capacitat de risc és un valor sòlid del nostre país que ara hem de fer compatible amb els nous valors que proposem.

Ara tenim una gran oportunitat de la qual en traurem tots, individualment i col·lectivament, un gran benefici. Si fem cas d’aquesta guia d’aquí a un temps ens mirarem el país, el territori, els polígons amb uns altres ulls. Amb ulls de respecte per al risc i la valentia dels emprenedors i amb ulls d’orgull compartit per la contribució a regenerar la imatge d’un país que necessita recuperar l’excel·lència i l’autoestima.

16 Novembre 2007 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a PER LA MILLORA DELS PAISATGES INDUSTRIALS

L’HERBARI DE LA MEMÒRIA

Revista Gavarres núm. 12

En els inicis d’aquesta tardor he fet un viatge ràpid, de trenta-sis hores a Anglaterra. He estat  a Chester, Birkenhead i Liverpool. En el  moment de l’aproximació de l’avió a la pista de l’aeroport John Lennon vaig poder veure la irregular geometria dels prats i els tancats, les clapes escadusseres, quasi residuals, de bosc, el dibuix de les autovies, la potentíssima presència de la indústria. Ja a terra, en el recorregut amb cotxe des de l’aeroport fins a Chester pel nord del País de Gal·les, vaig poder afinar més aquesta visió d’un país fet d’una ramaderia forta i d’una industrialització que va començar abans pels canals i els ferrocarrils que per les carreteres. A una banda de l’autovia s’hi concentraven les grans activitats industrials, mentre que a l’altra s’esglaonaven fins als turons poblats de cases arraïmades, els tancats amb centenars de vaques, amb una densitat per metre quadrat que aquí no sabríem concebre. Tancats elementals, closes arbrades o de fusta,per ordenar la rotació de la pastura i establir un patró d’explotació, d’un verd intensíssim i atapeït, autèntics tous d’herba grassa.

En aquesta visió no em vaig poder estar d’establir una comparació amb les ondulacions suaus i amables prop de Viladasens, amb una geometria diferent repetida aquí i allà pel Gironès, el Pla de l’Estany i l’Empordà, de camps llaurats i aplanats, de clapes marronoses de terra remoguda enmig de boscos, també residuals, i de masies escampades. Camps treballats oportunament després de la intermitència de les pluges, per airejar la terra i preparar el sembrat, per mostrar la terra fèrtil, forta, d’intensa fertilitat, de colors pujats i néts, sense herbes. La terra en estat pur, oberta, remenada, remoguda, preparada pel lent procés estacional que l’ha de dur a germinar en les entranyes i fruitar mesos més tard.

La visió des de la proximitat, arran de l’autopista, o en els camins i carreteres entre Bordils, Juià, Madremanya i Monells, amb camps escampats per damunt de la cinta vegetal de les rieres, i més enllà de les arbredes treballades, adquireix una dimensió diferent des dels Àngels un dia clar, girant la vista, en un cercle prodigiós des del Montseny, el Far, Rocacorba, la Mare de Déu del Mont, el Pirineu, el Montgrí i les Medes, i el conjunt riquíssim de la plana fluvial que mostra la força declinant, tardorenca, dels verds cansats de l’estiu, torrant-se i els camps romputs i a punt per reprendre el seu cicle productiu.

La visió més immediata de les Gavarres, dels Àngels a Montnegre, de Girona a Calonge, de Cassà a la Bisbal, a vol d’ocell,  mostra només una massa boscosa immensa. Un tou forestal d’alzines, suros i pins que amaguen una realitat interna més rica i diversa. De lluny, les Gavarres poden semblar molt homogènies després que el temps i l’home hagin anat reculant i hagin abandonat conreus i masies, deixant les velles clapes rompudes a mercè del bosc intrèpid que es recrea anàrquicament i envaeix l’antiga petjada humana fins a esborrar-ne el rastre.

Sé prou bé que mirat de lluny és impossible d’entrar en el detall i que es propicia una visió reduccionista, trencada en el detall minuciós d’un recorregut a peu, fins a reconèixer, en el més petit detall la pulsió d’un patrimoni que ens reclama una atenció continuada i una mirada atenta, intel·ligent, encuriosida, per trobar en els plecs de la terra l’ànima d’una cultura ancestral. La vida a les masies, els pous de glaç, la neteja del bosc, les feixines, les carboneres, els camps, els fruiters, les fonts, les fondalades ombrívoles, els obacs humits, els solells plaents, la fúria imparable dels incendis, la força de la natura recreant-se, la pela del suro, els pobles amagats desgranen un món per redescobrir i viure.

Baixant dels Àngels, la casa de les Figues, més heura i més romaguera i més figuera que casa, és com un far en el camí de les pujades als Àngels des de Girona per la vall de Sant Daniel. Camí avall s’obre la vall més dolça, més civilitzada, més plaent que es pugui imaginar, idealitzada per una literatura incessant que ha ponderat de Segarra a Pla la intensitat botànica dels marges dels rierols i el Galligants regalimant de molsa. La vall de Sant Daniel, els camps, les fonts, el cementiri, el convent, és una porta d’entrada a les Gavarres, el rebedor ordenat i quasi urbà, a mà dels veïns de la ciutat, de la immensitat boscosa. És com un pròleg atent del món que s’enfila per damunt dels darrers camps, cap a les suredes de la font dels Lleons, o el camí de Sant Miquel, després de deixar en un costat del Galligants cap a Vilarroja, l’antiga Font de la Pólvora i a l’altre costat, la font del Ferro.

Aquí assajàvem una infància innocent i una adolescència gairebé ingènua, atents a les violetes dels marges i a les orquídies que assecàvem entre les pàgines dels llibres per ocupar un lloc d’honor a l’herbari, que condensava la natura viva de la vall reduïda a la estricta dimensió vegetal dels teixits eixuts o per romandre furtives a les mateixes pàgines del llibre, carregades d’emocions i de records dels dies que sortir a Sant Daniel era com fugir de l’asfíxia urbana de les classes de cada dia. Era sortir de Girona. Sortir pel portal de Sant Cristòfol després de pujar des de l’Institut les escales de la Catedral. O en el meu cas, més freqüent sortir pel portal de Sant Daniel o Sant Pere.

Aquest portal era una frontera, el límit, el trànsit de la ciutat de les llambordes, a la intensitat vegetal, rural, de la vall. Un portal de la muralla arrapada a l’absis de Sant Pere, encerclant-lo amb el tambor cilíndric d’un revestiment fortificat. Un pany sencer, complet, que saltava el portal i Sant Pere i s’enfilava cap a la Catedral. Darrere la frontera els burots residuals assenyalaven la fiscalitat de la frontera, el peatge d’entrada de les mercaderies de la vall, el límit entre la ciutat i la natura.

El portal va caure el 1974, la muralla va perdre la seva dimensió total i el gran forat que alliberava els absis de la magnífica planta basilical de Sant Pere de Galligants, trencava per sempre el tresor amagat de les orquídies seques a l’herbari de la memòria.

31 Octubre 2007 Posted by | Altres, ARTICLES D'OPINIÓ | , , , , | Comentaris tancats a L’HERBARI DE LA MEMÒRIA

CEPS I POLÍGONS, LA GESTIÓ DELS PROBLEMES DE CREIXEMENT

Conferència organitzada per Tribuna Oberta Vilafranca, a l’Hotel Domo de Vilafranca del Penedès

Primer de tot, voldria agrair a Tribuna Oberta Vilafranca que m’hagi convidat. Estic molt content de ser aquí, en una ciutat, en un context, en una comarca que expressen d’una forma molt viva, molt evident i gairebé molt òbvia alguna de les coses de les quals avui m’agradaria parlar. Tot i això, temo que el títol que vaig triar hagi aixecat més expectatives de les que jo sóc capaç de satisfer, perquè sóc conscient que, posant aquest títol, situava el tema en el punt central de les qüestions vives i vigents del debat polític, social i econòmic de la vostra comarca –i en molt bona mesura de tot Catalunya–; però també sóc molt conscient en el detall, en l’aproximació micro. El meu distanciament de la realitat, tan ben coneguda per vosaltres, no em permet un coneixement tan aprofundit com el vostre, de manera que avançarem pel camí dels criteris generals, de les idees bàsiques, de les propostes polítiques i després, en el debat, podrem aprofundir una mica més en aquelles qüestions més concretes, les més punyents; qui vulgui preguntar ho podrà fer i jo contestaré tan bé com sàpiga i fins allà on sàpiga, amb el benentès que, naturalment, puc no saber alguna de les qüestions que se’m plantegin.

La situació demogràfica catalana i mundial en relació amb el territori

 El president Maragall, en el debat de política general, va plantejar, no tant en el terreny simbòlic com simplement en el de les dades òbvies –tot i que no ens ho semblen tant–, un canvi d’escala i de temps que ell situava amb aquesta expressió tan vella i tan nova alhora: «Som set milions. Ja no som sis milions, som set milions». I aquesta és una bona aproximació al tema que jo volia abordar avui: situar aquests set milions amb relació a les dades que han aparegut en els mitjans de comunicació aquests darrers dies i que són una interpel·lació de caràcter molt més general i que afecten el conjunt de la humanitat.

 En el planeta no trigarem gaire a ser deu mil milions i, a Catalunya, ja no en som sis, sinó set. Una dada molt significativa que avanço és que en aquests moments el Departament de Salut té expedides 7.250.000 targetes sanitàries. Per tant, potser hi ha, ras i curt, set milions de censats, però ja som quasi 7.300.000 usuaris del servei universal de salut pública en aquest país, per voluntat de tots nosaltres. És una dada essencial per abordar en el context planetari la qüestió d’avui pel que fa als usos del territori, al creixement,  etc. i després aterrar en l’àmbit del Penedès i en l’àmbit de Catalunya.

 El fet és aquest: la humanitat en el seu conjunt ha creat unes expectatives, uns estàndards, uns controls pel que fa a la salut pública que ens porten cap al creixement demogràfic continuat i imparable de tal manera que aquest món és cada vegada més ple i al mateix temps més petit; les distàncies s’han fet curtes perquè ens comuniquem en temps real i perquè podem volar amb avió a una velocitat que ens permet anar d’aquí a allà a unes grans distàncies amb molt poc temps i el canvi d’escala és una evidència. Si en el passat, històricament, la demografia tenia oscil·lacions de pujades i baixades en forma de dent de serra, i fa gairebé dos-cents o dos-cents cinquanta anys que el creixement demogràfic és continuat i sostingut, les preguntes «i com hi cabrem?, hi cabrem tots?, hi hem de cabre, no?» són pertinents. La qüestió és que tots som iguals als ulls del món i, per tant, tots som iguals en drets i deures. El conjunt de la humanitat ha de proveir aquells mitjans i la forma d’administrar allò que tenim –que és finit i no és infinit– de tal manera que es renovi i serveixi per alimentar en un sentit ampli el conjunt de la humanitat, que creix d’una forma imparable. Per alimentar en un sentit físic, elemental, primari, però al mateix temps per crear convivència, generar cohesió social, fer possible que el món sigui un món en pau, no un món en conflicte, i que el conjunt d’interessos de valors, de poder, de forces contràries sigui administrat de tal manera que aquest món pugui continuar, que el puguem transmetre a les futures generacions i que sigui sostenible, en el millor sentit de l’expressió, que vol dir que es pugui reproduir i s’ho pugui o ens ho puguem pagar.

 Aquest és el marc general i molt ampli, però no pas irrellevant, on situem el gran debat territorial sobre el creixement a Catalunya. La gran qüestió és «on viu la gent, com hi viu, de què hi viu i com s’hi mou?» i, naturalment, de la mateixa manera que ens ho formulem com una pregunta de present, formulem-ho també com una pregunta de futur «com hi viuran, de què hi viuran, com s’hi mouran?». Els que ja hi som i els que vindran, que en seran inevitablement més. I, per tant, territori, població i creixement són dades d’un mateix problema. El fet que les dades objectives d’un problema estiguin damunt d’una taula no vol pas dir que el problema sigui irresoluble, tots els problemes quan s’hi troba el desllorigador, matemàtics o no, tenen finalment una solució. La qüestió és «serem capaços de trobar la cohesió justa que administri justament el territori, la població i el creixement?». Sobre això, hi caben totes les preguntes, tots els interrogants, tots els dubtes i, al mateix temps, algunes intuïcions, algun diagnòstic i la possibilitat d’algunes solucions; però és veritat que la primera pregunta i la més elemental, la del tot i res és «hem de créixer?», però immediatament n’hi ha una de segona «podem no créixer?; si creix inevitablement la demografia, ens podem plantejar un model econòmic i social basat no en el creixement zero sinó en el no-creixement?». Bé, probablement no. Hem de créixer. Què vol dir que hem de créixer? Vol dir que hem de crear riquesa i hem de crear ocupació amb cohesió social per fer que el major nombre de gent que viurà a Catalunya o en el món hi pugui viure i guanyar-se la vida raonablement, sense generar tensions irreversibles que podrien ser de conseqüències fatals per al conjunt de la humanitat –si ho plantegem en la dimensió planetària– però que també poden ser destructives en l’àmbit estrictament català.

 L’ordenació territorial

 Segueixo en el terreny de les grans formulacions generals per avançar cap al coneixement de quines són les línies polítiques que el govern de Catalunya ha enfocat per intentar regular, ordenar, equilibrar el model de creixement demogràfic i l’ordenació territorial com a marc en el qual es produeix el creixement demogràfic.

 El territori és una primera dada, una dada objectiva, una obvietat física, gairebé. La gent es mou, s’organitza i treballa en el territori; i el territori és aquest i no un altre, és el que és, diferent dels altres. Per exemple, sovint se’ns interpel·la amb preguntes com «i per què no feu com els aragonesos amb la plataforma logística de Saragossa?». Doncs perquè la dada objectiva del territori diu que el nostre territori, que és el que és, no és igual, ni comparable, ni té el mateix preu, ni té el mateix valor d’ús i de canvi que el sòl que ha utilitzat la Comunitat d’Aragó per construir la plataforma logística al voltant de Saragossa. Per tant, en els mateixos termes, aquesta és una fórmula que per a Catalunya no funciona i, per tant, potser la gran plataforma logística de Catalunya ha de ser a Saragossa. Per això té tot el sentit del món, sobretot econòmic però evidentment territorial, una ampliació de l’òptica i de l’escala quan el president Maragall diu: «No, no, si no es tracta d’una construcció política artificiosa per fer no se sap ben bé què, que fa por a no se sap ben bé a qui». L’Euroregió és això, és la logística dels uns en relació amb els altres, l’economia dels uns en relació amb als altres, el mercat dels uns en relació amb els altres, amb els que estem més a prop. Els que estem en un punt de contacte físic i, naturalment, també cultural, que ens diu que tenim coses en comú respecte a les quals ens podem organitzar d’una forma raonablement conjunta. Pel que fa al territori i el sòl com a bé finit i la possibilitat de desplegar-hi tota mena d’activitats, cal que tots plegats siguem capaços de tractar-los amb seny, ordre, equilibri i voluntat de fer que sigui bo per ara, per demà, per demà passat i per les generacions futures.

 Els sectors de la indústria i de l’agricultura com a enriquidors de Catalunya

 Aquesta és la clau del que estem parlant. Al conflicte vinya o indústria, ja hi arribarem al final de tot, però apuntaria la qüestió dient que no hauria de ser un conflicte d’enfrontament radical entre dos factors. O és que no hi ha un component industrial en el sector vitivinícola? Un component de transformació, de producció, de comercialització, d’exportació. Ara bé, és evident que aquí, en el conjunt del Penedès i l’Alt Penedès, s’hi reprodueix en intensitat màxima un problema vigent avui en la societat catalana, l’expressió també màxima dels dos sectors més dinàmics de l’economia catalana en el segle xix que van fer rica Catalunya, sent pobra per naturalesa.

 Què vol dir Catalunya pobra per naturalesa? Vol dir que Catalunya no és rica en recursos naturals; les mines són de molt poc valor i de molt poca capacitat d’explotació des dels temps de Roma fins ara. Per tant, Catalunya es fa successivament rica i complementàriament rica; primer, al segle viii, amb els vins, aiguardents i la seva exportació i després, amb la indústria tèxtil. Per tant, els sectors de la indústria i l’agricultura –agroindústria per no crear una contradicció en els seus propis termes en sentit absolut–, de manera complementària, successiva i acumulativa, en l’acumulació de capital d’un sector respecte de l’altre, van generar una dinàmica i una classe social emprenedora que va donar lloc a la transformació de la societat catalana. Una societat per naturalesa pobra va esdevenir una societat rica; no per definició, perquè no és veritat: ningú no s’ha fet ric per ciència infusa, sinó que amb l’esforç de tothom, treballadors i emprenedors, aquest país s’ha fet ric. Més ric que els altres pobles d’Espanya, per dir-ho d’una altra manera. Ha crescut més, ha crescut abans, ha crescut d’una manera diferent i, per tant, ha sigut motor de si mateix com a país i del conjunt de l’economia espanyola.

 Ara, al segle XXI, el punt d’encaix entre aquests dos sectors és una qüestió de la màxima importància. Però no només és l’encaix entre l’agricultura i la indústria, entre els polígons i les grans explotacions agràries, entre un determinat tipus de ramaderia i la indústria; és l’encaix d’aquests dos sectors amb el creixement dels assentaments humans i urbans de la xarxa de pobles i ciutats que és Catalunya.

 Programa de planejament territorial del Departament de Política Territorial i Obres Públiques

 Aquests tres grans ingredients –el creixement demogràfic, l’ordenació territorial i els sectors d’indústria i d’agricultura– són els que aborda el Programa de planejament territorial que el Departament de Política Territorial i Obres Públiques està endegant. A través dels set plans territorials parcials, el Programa vol tornar a una revisió més efectiva i operativa, no merament simbòlica ni acadèmica, del Pla territorial general de Catalunya per marcar unes pautes, per generar unes directrius, per marcar uns conceptes bàsics que facin compatibles aquestes tres dades bàsiques del problema, que té una cohesió possible per solucionar-ho, però que hem de construir entre tots. Població, on viu la gent i, per tant, com creixen els pobles i les ciutats. I en el territori, la compatibilitat entre dos sectors productius, primari i secundari, i tot allò que representa un terciari potentíssim, que s’està colant per totes les escletxes del món de l’activitat econòmica i que està generant uns canvis molt radicals en els conceptes clàssics que diferenciaven els diversos sectors econòmics.

Criteris generals

 Estem en un món molt diferent, molt nou, molt canviant, que va molt ràpid, que no atraparem. Ell ens atrapa constantment a nosaltres i l’hem d’abordar amb una certa valentia i amb una certa capacitat d’anticipació.

 Aquesta situació s’aborda amb criteris de caràcter general, aplicats a tot arreu –tot i que també s’estan elaborant els plans territorials parcials del Programa de planejament territorial que el Govern de Catalunya ha encarregat. Els criteris generals són els següents:

 En primer lloc, entendre que hi ha una matriu física, biofísica, un marc, un gran contenidor: el territori, que en la seva diversitat és l’expressió d’un procés, d’una evolució històrica que hem fet entre tots i que és un valor a protegir i a impulsar. La diversitat territorial en el marc de la matriu biofísica, que és l’espai en el qual ens movem, és un valor.

 En segon lloc, considerar que els espais naturals agraris, forestals i no urbanitzables són un component essencial de l’ordenació del territori. Si primer anéssim del negatiu al positiu d’una fotografia, i el positiu final fos territori, paisatge i població, i després traguéssim de la fotografia la població, la primera gran taca és avui, per administrar-nos el present i administrar-nos el futur, què és allò que volem, com una foto fixa, que no es toqui, que no es malmeti, que sigui un valor? Els espais naturals protegits, sense dubte, però els sòls agrícoles i forestals catalogats i conceptuats com a tal i, en aquest sentit, exclosos de qualsevol procés en un sentit contrari. Després la seva gestió té problemes concrets d’una altíssima conflictivitat. Per exemple, la protecció de 500 metres de la ratlla de la costa en el Pla director urbanístic del sistema costaner planteja problemes amb el sector primari, però no per l’afectació a l’activitat agrícola, sinó pel condicionament patrimonial que aquesta afectació representa en relació amb expectatives no agràries d’aquests sòls. Per tant, és una gestió complexa que comporta contradiccions en tots els àmbits i que només una gestió subtil, sensible, intel·ligent pot donar peu a una solució adequada del conjunt del problema.

 Per tant, una primera gran taca; què és allò que volem com a marc on situar-hi tota la resta, el canemàs que ens permeti viure ara i en el futur amb una massa forestal, amb uns espais protegits, amb uns sistemes fluvials, amb uns sòls agraris, amb uns sòls forestals que siguin objecte de protecció, de preservació i de polítiques específiques per al seu manteniment, promoció i impuls.

 En tercer lloc, i en relació amb l’anterior, tractar el paisatge com a valor social i actiu econòmic del territori, i no com a tema menor. El paisatge en el seu conjunt, el paisatge urbà, el paisatge humà i el paisatge natural són valors patrimonials del compte de resultats d’aquesta gran societat anònima que és Catalunya.

 Parlant de comptes de resultats d’una societat, si això és així, el paisatge és un actiu a comptabilitzar en el compte de resultats i, com a tal, necessita tot allò que necessiten els actius per situar-se en el conjunt del compte de resultats perquè els números quadrin.

El sòl és finit i no és infinit. Com que el sòl és finit i hem consumit més sòl en els últims trenta anys que en els tres mil cinc-cents anteriors, ens ho hem de repensar. N’hem de consumir menys, millor i de tal manera que ningú no pugui arribar a pensar-se que el territori és com un pernil que no s’acaba mai; vinga llescar i llescar i no s’acaba mai. Però a tot pernil li correspon el seu os i, per tant, en el pernil del territori, si vas llescant, també acabes punxant os. De manera que si ho enfoquem a base de simplement anar llescant no és una política adequada i, en conseqüència, el criteri general d’haver de moderar el consum de sòl és un criteri també d’extraordinària importància.

Cohesió social i barreja cultural

 És imprescindible i d’una extraordinària rellevància, en el context social i demogràfic en el qual vivim, afavorir la cohesió social en el territori i evitar la segregació. Com més segreguem, dispersem i especialitzem, més riscos situem sobre el mapa. Com més compactem i barregem, menys riscos o més capacitat de cohesió i regeneració social situem sobre el mapa. Si voleu ho expressem en uns altres termes: el fet que, en alguns barris, només hi acabin anant a viure un determinat tipus de gent perquè el preu de l’habitatge és un preu selectivament favorable a la concentració d’un tipus de gent és la condició perquè, si es produeix un fenomen de gueto, el gueto es perpetuï. Cauen els preus, es reprodueix el cicle d’un particular tipus de població i es produeix l’antítesi de la condició de poble de barreja que hem sigut sempre històricament per definició.

 Aquí darrere hi ha un debat polític, que no és ara el moment de plantejar, però no es tracta de cap de les maneres de mestissatge sí o mestissatge no. Simplement, Catalunya ha estat en tota la seva història un poble fet de barreges successives, d’invasions continuades, pacífiques o no; per exemple, els francesos venien a cobrir el buit demogràfic del segle perquè els masos rònecs ens havien deixat quatre gats en aquest país i sols no ens en sortíem.

 Catalunya és un país de barreja i ho ha estat sempre, però amb capacitat d’integració i d’acollida prou potent i eficaç com perquè quedi clar que en la barreja no hi hem de situar un valor en si, sinó que la diversitat per ella mateixa porta a ser un valor de cohesió social si crea i dóna a tothom les oportunitats socials i econòmiques per viure, per sobreviure i per viure bé –que és un objectiu raonable de les persones que han vingut al món– i, si és possible, per ser feliços, encara que només sigui per ser feliços a glops, que és l’única manera de ser feliç en aquest món, suposo jo.

 El patrimoni urbanístic, allò ja urbanitzat, té també, com el paisatge, un valor patrimonial que vertebra el territori i és fruit de la sedimentació cultural de segles. Per tant, si els creixements distorsionen aquest teixit, posen en perill els valors urbans i humans que conté. Pot un poble de cent habitants tenir un polígon de quatre-centes cases? S’ha acabat el poble com a poble perquè són molts més els nous que els de sempre. S’ha perdut el sentit de poble, de plaça de poble, d’església, d’oficina de correus, de rector de la parròquia i d’alcalde i hem anat a una altra cosa –que si és en creixement dispers, encara és molt més complicada perquè costa molts diners de mantenir i és molt difícil d’aguantar. De manera que els valors urbans sedimentats i acumulats en el temps, ben administrats, creixent bé, són un altre element a tenir en compte per vertebrar el territori. Això obliga necessàriament a una política d’habitatge eficaç pel que fa als sectors d’una demanda avui no satisfeta pel mercat. Hi ha tota una franja de gent que, per una banda, no s’ho pot permetre i, per altra, està urbanísticament integrada, és a dir, afavoreix aquella cohesió social que la barreja converteix en un valor. Això vol dir també que, en els assentaments humans, les activitats –terciàries o no– i la residència han de donar peu a una convivència raonable i han de permetre implantacions industrials i/o terciàries racionals en el territori i en relació amb la mobilitat, dimensionades en escales accessibles i en el lloc on toca i es necessita.

 Manca de política industrial a Catalunya

 És molt fàcil de dir i molt difícil de fer, però Catalunya ha estat un país que, tot i haver tingut una gran tradició industrial, com que fa massa anys que no té política industrial, ha vist créixer incontinentment polígons industrials, pseudoindustrials, poble a poble, d’una dimensió, d’una escala, d’uns serveis segurament no adequats a la indústria com a tal. De tal forma que, d’una banda, els millors sòls han de ser aquells que primer són objecte de cobejança per determinats creixements industrials i, de l’altra, en el rosari de polígons industrials que cada municipi s’ha fet o que l’Incasol els hi ha fet, n’hi ha com a mínim un trenta per cent que estan mig buits i no han trobat resposta adequada a una oferta que no estava dimensionada per la demanda real d’aquell municipi. A més a més, qualsevol nova indústria de dimensions competitives que es vulgui implantar de bell nou a Catalunya no té un pam de sòl industrial adequat, competitiu i a bon preu, de tal manera que van a vendre qualsevol projecte industrial nou que es considera de valor a qualsevol administració amb una finca rústica sota el braç; «Tinc una finca de 100 hectàrees, me la podríeu requalificar perquè crearé dos-cents llocs de treball, generaré molta ocupació, riquesa, faré una indústria molt competitiva…» això és moneda corrent. Potser un dia les polítiques s’hauran d’adequar a les necessitats objectives i, en comptes de la gran esquitxada, haurem de ser capaços de compactar, concentrar, ordenar i fer una política de sòl industrial adequada i de preus de sòls industrials; si és possible, de tal manera que l’expectativa immediata d’aquella implantació no sigui ja de cop, incorporant al compte de resultats d’aquella empresa el valor patrimonial, el terreny requalificat immediatament amb les perspectives presents i futures. Malgrat tot, és indiscutible que, si hem de créixer, hem de créixer bé, hem d’alimentar els set milions i mig que som, serem i els que serem de més. Aquest país no pot aturar el procés de creixement industrial que espontàniament el teixit emprenedor d’aquest país demana.

 Ara, avui, els emprenedors tenen raó. Diuen «jo no trobo prou resposta en l’administració que em faciliti les coses. Són massa papers, massa tràmits, massa condicions…» i tenen raó; però, al mateix temps, és indiscutible que en les escletxes de no haver-hi trobat solució hi ha hagut alguns dels pecats en els quals trobem la penitència de no tenir encara, avui per avui, la solució d’aquest problema de compatibilitat entre els valors patrimonials, paisatgístics, territorials, demogràfics, de cohesió social i la necessitat de creixement i de les implantacions industrials. On diu que les implantacions industrials necessiten situar-se en els millors sòls de cada comarca? I si resultés que la seva capacitat de creació de riquesa és molt més valuosa en els pitjors sòls?

 Forço l’argument perquè ens entenguem respecte a una qüestió en la qual els sectors més radicalment sensibles al principi de la sostenibilitat diran «el possibilisme d’aquest govern és entregar-se a la delimitació del territori» i els sectors més radicalment emprenedors diran «no ens deixen fer res, no podem créixer». I, al mig, jo em trobo com en un gran entrepà enganxat pels dos costats, però potser aquesta és la gràcia. A mi, què em diverteix de la feina que estic fent i de la vida política en la qual m’estic movent? Justament això. Si fos fàcil, quina gràcia tindria? La gràcia és segurament fer fàcil allò que és objectivament difícil d’entrada. Per tant, de moment, jo m’ho passo bé intentant trobar un punt d’equilibri pel que fa a les infraestructures, els usos del sòl, la necessitat de creixement, un punt just impossible en el qual tothom estigui content. Jo ja sé que és impossible; per això sé que, com que no faré mai content del tot a ningú, tinc totes les de perdre; o, a la inversa, potser el país té totes les de guanyar; però això ja ho jutjarà la història, no ho puc jutjar jo ni ho podem jutjar nosaltres en el moment present.

Segona residència

 Avanço en les línies i criteris del Programa de planejament territorial per assenyalar que, naturalment, la proliferació i l’orientació en l’espai on s’ha situat la segona residència ha creat alguns dels desajustos principals que viu aquest país. Perquè s’entengui bé, hi ha qui diu que la segona residència és dolenta per se. Doncs bé, que qualsevol de vosaltres vagi a Palamós, Vilanova, Sitges, Calafell o Torredembarra, per exemple, i que pregunti a la carnisseria, la fleca o la farmàcia si la segona residència d’un país petit que té un cap gros, una capital i un territori és dolenta per se.

 El que segurament és dolent és el conjunt d’urbanitzacions de caràcter il·legal que encara no tenim plenament absorbides, assumides i legalitzades amb els seus serveis; és dolent per se que ara continuï un model de creixement immoderat i incontingut d’ús extensiu del sòl amb cases aparellades, com a segones residències, fins a l’infinit perquè no hi ha infinit. Però no és veritat que la segona residència sigui dolenta per la seva pròpia naturalesa; hem creat cohesió i ens hem fet més rics com a país també gràcies a les segones residències. Ara bé, l’administració d’aquest fenomen es fa complicada perquè el fenomen està pervertit.

 Planificació territorial i protecció del paisatge

 El creixement urbà ha d’afavorir i ha de potenciar una estructura del territori en xarxa, una estructura nodal. Són els nodes els que han de créixer i no totes les peces que uneixen els nodes. Si creix tot, no creix bé. La mobilitat és un dret, no és una obligació. S’ha de facilitar el transport públic mitjançant la polarització i la compactació del sistema d’assentaments humans i/o industrials.

 S’ha d’atendre especialment i prioritàriament, d’una banda, aquella vialitat que estructura territorialment el país a l’entorn dels desenvolupaments urbans, dels espais del transport i de la logística i totes les infraestructures; de l’altra, la potenciació del ferrocarril com a alternativa a la possibilitat no real d’un creixement indefinit de les infraestructures viàries, que s’ha d’integrar en la lògica de la matriu territorial i biofísica que dèiem al principi que era un valor a tenir en compte.

 Aquest és el difícil equilibri, marc i model que pretén dibuixar el Programa de planejament territorial per abordar el conjunt de problemes concrets que vosaltres viviu aquí amb una especial intensitat i radicalitat, però que no és exclusiu del Penedès sinó que és un problema, en grau divers, de tot Catalunya.

 Insisteixo, la visió del paisatge és l’expressió física d’una realitat potent, històricament acumulada amb valors en tots els sectors, que ara té tots els riscos d’una possible crisi si entra en desequilibri. El joc, la gràcia és trobar el punt d’equilibri. Hem de mantenir i protegir el paisatge de l’Alt Penedès, hi ha d’haver, sens dubte, una carta del paisatge i una llei del paisatge que el protegeixi. Certament, hem de protegir, impulsar, considerar un valor de passat, de present i de futur tot el que gira al voltant de la vinya; i ara més que mai perquè hem estat capaços de superar un petit entrebanc que feia que els vins catalans –amb alguna excepció notable–, en relació amb altres vins d’altres regions espanyoles, no fossin del tot competitius o només ho fossin en determinats mercats exteriors, però que no tinguessin una força en el mercat i un preu que han tingut fins ara alguns vins francesos.

 Cal afavorir i impulsar la continuïtat dels sectors productius i de transformació que representen un teixit industrial bàsic per a l’economia d’aquest país. És compatible? Sí que ho és. És radicalment incompatible? No ho és i, si ho féssim radicalment incompatible, probablement estaríem entrant en l’abisme de la màxima insostenibilitat, que és el que precisament no volem de cap manera.

 

(Text publicat a Discursos i conferències 2003-2006 (Vol.1). Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2006)

http://www.uoc.edu/dt/cat/nadal0505.pdf

4 Novembre 2004 Posted by | Conferències, INTERVENCIONS | , , , , , | Comentaris tancats a CEPS I POLÍGONS, LA GESTIÓ DELS PROBLEMES DE CREIXEMENT