Joaquim Nadal i Farreras

UN DESFICI SOCIALISTA

El Punt Avui

Els socialistes catalans ens trobem cada dia a l’ull de l’huracà. Es vulgui o no, la societat catalana, els mitjans de comunicació, els opinadors ens tenen de forma permanent en el punt de mira. Estic segur que la immensa majoria dels votants, dels simpatitzants i dels dirigents del PSC no desitgem aquest protagonisme i ens estimaríem molt més disposar de la calma necessària per abordar els debats que ens són imprescindibles. Però els temps de la política no donen treva i no hi ha marge per a la serenitat que esperaríem.

Sense anar més lluny, la recent sentència del Tribunal Suprem contra un reglament de la Generalitat sobre la llengua catalana com a llengua vehicular de l’ensenyament de l‘etapa de tres a sis anys ha portat algú a interpel·lar-nos sobre els atacs a la unitat civil del poble de Catalunya. De la mateixa manera que fa dos anys quan es va produir la sentència del Tribunal Constitucional de l’Estatut més d’un va voler situar els socialistes catalans i les seves suposades contradiccions al centre de la polèmica.

És indubtable que una sentència i altra constitueixen atacs, en tota la regla, contra els fonaments bàsics de l’autogovern de Catalunya. És també indubtable on radica l’origen de les denúncies que han propiciat aquestes sentències. Però malgrat tot, hi ha qui insisteix a fer-nos responsables o corresponsables, d’aquesta maror anticatalana, als socialistes catalans. Ens podem preguntar tots plegats fins on la justícia contamina la política i fins on la política contamina la justícia. I, si bé és veritat que les cúpules de les instàncies més altes dels tribunals estan formades per magistrats que reflecteixen les proporcions del poder polític, no ho és menys que una cosa són els tribunals i una altra és la política.

Com és ben evident ni en una ni en l’altra es pot frívolament erigir el PSC en el culpable de la situació actual. Si ens referim a la llengua catalana, el PSC, des de la immersió lingüística en els anys vuitanta i la Llei de política lingüística en els noranta, ha mantingut una actitud invariable de defensa del model lingüístic i les apel·lacions a la cohesió social i a la unitat civil del poble català. Amb tanta o més coherència que moltes altres forces polítiques de, en el seu llenguatge, catalanitat més indiscutible i  no discutida. En el cas de l’Estatut, la situació és encara més flagrant. Els socialistes vam aixecar abans que ningú la bandera de l’aprofundiment de l’autogovern i la revisió de l’Estatut i n’hem reclamat sense parar la devolució de la seva integritat. Vam encapçalar la manifestació i, malgrat tot, sembla com si la societat catalana o alguns dels seus oracles ens vulguin en crisi permanent o esquerdant-nos des d’aquell moment.

La reflexió i la reacció socialista hem de situar-la en diversos camps. El primer de tots el de la relació amb el PSOE, considerada sempre sota sospita de subordinació i més un problema que un valor o una solució. Mentre Pere Navarro tracta de refer les bases d’aquesta relació des de la confiança i la independència, Antoni Castells porta les coses al límit i diu que el projecte socialista només es pot refer des de la plena independència del PSOE. Mentre no sigui veritat que en un sol tema, només un, que afecti Catalunya el PSC no voti diferent del PSOE, als ulls de la necessària credibilitat, aquesta estarà sota sospita. Si no hi ha confiança federal el federalisme no existeix. Pere Navarro vol reconstruir aquesta confiança i té un mandat per fer-ho.

Mentre, però, el debat intern continua i el PSC es disposa a abordar totes les qüestions de l’agenda política. Ahir mateix, la Fundació Campalans, amb gran expectació, va convocar una jornada per tractar de federalisme, d’autodeterminació, fins i tot d’independència. Es tracta d’abandonar la por a les paraules i que les qüestions que giren al voltant dels drets dels pobles tornin a l’ideari bàsic del PSC, en el qual sempre han estat presents. Simplement es tractaria, a parer meu, que sense por es pogués admetre que en el PSC, que no és un partit independentista, hi hagués una tendència independentista admesa i organitzada, que segurament seria minoritària, però quedaria clar que no ens fan por determinats temes de l’agenda política.

Però és que, a més, en molt pocs dies de diferència es reunirà ‘Avancem’ que sota el guiatge de Joan-Ignasi Elena des de l’Executiva del PSC tracta de posar les bases d’un reagrupament de les forces d’esquerra sobre la base de la compatibilitat plena de l’agenda social i l’agenda nacional. Polítiques d’esquerres i catalanistes. Altre cop un mandat congressual i estatutari dels socialistes catalans. I també es reunirà una taula autoconvocada amb l’assistència de diferents dirigents socialistes que, sobre bases menys orgàniques, buscaran els mateixos objectius.

Hi ha qui a la voluntat de transparència, a un programa de regeneració política i democràtica està disposat a dir-ne esquerdes. El risc d’esquerdes hi és; però és molt pitjor el risc de la paràlisi, l’anquilosament i la burocratització que el risc d’afrontar els temes. Tots i sense por. Si els socialistes demanen una comissió d’investigació, la iniciativa es considera, o bé sota sospita o, fins i tot, hi ha qui opina que ens volem tirar pedres sobre la pròpia teulada. La voluntat de transparència i de regeneració no se’ns atorga. Si els socialistes aprofundim en el debat dels models territorials, dels usos del sòl, del model de creixement, si contraposem Massachussets a Eurovegas, també ens estem esquerdant.

Doncs bé, només si abordem aquests debats des de la por ens esquerdarem de veritat, que és el que alguns voldrien. Si els abordem des de la diversitat i la pluralitat, des de la riquesa de les idees, des de la coherència amb el nostre ideari, si ho fem responent a les expectatives i esperances dels nostres simpatitzants i votants i de tota la societat catalana, no ens estarem esquerdant, ens estarem enfortint. El debat és un valor democràtic, no una esquerda.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

30 Juny 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt Avui | , , , , | Comentaris tancats a UN DESFICI SOCIALISTA

“VULL QUE LA NACIÓ CATALANA TINGUI TOTS ELS PODERS QUE HA DE TENIR”

Entrevista al programa “El matí de Catalunya Ràdio”

Joaquim Nadal, cap de l'oposició i president del grup parlamentari del PSC

Foto: El matí de Catalunya Ràdio

Valoració sobre les consultes d’ahir a Barcelona

Tothom sap que no vaig anar a votar a Girona. Tothom sap que no hauria anat a la de Barcelona. Més d’un 20% és una participació notable. Fet que hem de relacionar amb la manifestació del 10 de juliol que expressa un malestar de la societat catalana en la relació entre Catalunya i Espanya. La ciutadania de Barcelona va ser cridada ahir, i una part de la ciutadania va acudir a la consulta, amb caràcter no vinculant. Ens trobem en una situació en què Catalunya pot ser cridada a opinar sobre la situació de Catalunya vint vegades. Si resulta que això va així, dimecres ho farem al Parlament. A veure què fan els partits. Fins i tot aquells que han votat a favor de la consulta. Hauríem de preguntar a CiU.

Més enllà d’això, penso que aquesta és una consulta que pot no portar-nos enlloc, tot i que també entenc que  estava molt ben organitzada. Els voluntaris han fet un esforç notable que se’ls ha de reconèixer. Hi ha gent que d’aquest procés li genera una expectativa, li genera una il·lusió, i de la il·lusió a la frustració hi ha un pas. I si d’aquí a cinc anys estem a la consulta número 20, potser que la gent se’n cansi i que pensi que no ens porta enlloc. Nosaltres votarem en contra dimecres. Totes les cauteles que expressa Mas en l’entrevista amb Terribas a TV3  dient que jo vull un espai social molt ampli, jo no polaritzaré el país en dos sectors…  Això és el tipus d’anàlisi que ens porta a pensar que aquesta no és una qüestió que avui sigui central a l’escenari polític de Catalunya. S’ha desplaçat l’eix, hi ha molta més gent a l’eix sobiranista, gent arrenglerada amb els criteris de la independència perquè està tipa d’incomprensió i de falta de respecte.  

Ha fet bé anant a votar el president Mas?

Jo crec que no. Per una sola raó. Pot separar lo personal de lo partidari, de lo institucional? Em sembla que no. Per la rellevància de la dignitat presidencial. Ell mateix, quan era cap de l’oposició i feia preguntes al president Montilla i li deia “Vostè sap la responsabilitat que té com a president de la Generalitat? Vostè sap el que representa l’altíssima dignitat de presidir aquest país?”  Montilla deia que sí, i per això deia que no sempre faig el que voldria. Probablement, en aquest intent de dir a títol personal vaig a votar, tinc clar que ara no puc avalar un procés d’aquestes característiques, és veritat que quan s’explaia, diu el que ell voldria en el futur. Jo no li discuteixo la legitimitat del seu pensament íntim, que traduït en pensament polític avui no ens porta enlloc.

Què hauria de fer, doncs, demà passat?

CiU és probable que havent anat a votar a títol personal, sense dir què ha votat… podent-ho intuir, és molt probable que s’abstingui o que voti en contra..

Ho entén?

Ho hauria entès més en la directa sense crear falses expectatives. Els partits, quan juguen amb dues baralles, aquesta la de cada dia, i aquesta la de cap de setmana, aquesta la de carrer i aquesta la de vida parlamentària… a vegades en les societats,  tenim proves, sobretot en les societats immadures, que els moviments socials s’emporten per davant les estructures polítiques, sobretot en les no-democràcies. Hem de veure si aquí el valor democràtic l’entenem com un valor en si i per tant… 

Acabareu parlant avui de Bèlgica, he vist en algun moment. Si alguna cosa no vull per a Catalunya és que sigui com Bèlgica, que es trenqui  i que es paralitzi  fins al punt que durant mesos la manca de govern ens porti al no res. Vull tot per a Catalunya, la màxima autonomia, el màxim autogovern. Vull que la nació catalana tingui tots els poders que pugui tenir. En canvi, no vull la paràlisi.

Comencem a parlar de diners. Preguntàvem si hi havia una part del moviment independentista que podia ser actiu i una part que podia ser reactiu… Vostè reclamava el Fons de competitivitat per aquest any… i ZP va sortir a dir que no ens els donarien fins el 2013.

Segueixo dient que a finals d’any seran diners degust, ho són per Llei. Ens ho deuran per Llei.

Comptablement no és igual.

Sí.

No, no és igual.

Que sí. Ens els deuran. Els han de pagar. No tornarem ara a la vella polèmica que ja hem mantingut una vegada.

Públicament i privadament.

Jo no hi tornaré. El Govern de la Generalitat els ha de comptabilitzar. Quan un Govern li diu a un altre govern inferior, govern de la Generalitat, govern local, amb la resolució de data 20 de novembre de 2010 t’atorgo una subvenció de 600.000 euros per restaurar el campanar de l’església… i en una partida ampliable l’interventor de l’Ajuntament diu et deixo ampliar aquesta partida i licitar l’obra, sabent que els que han de pagar no pagaran fins a l’exercici següent, i que els que han de cobrar tampoc ho faran fins a  l’exercici següent. Comptabilitzat l’ingrés, el pressupòsit dins de l’any en curs, poden  licitar l’obra, fer-la…  és exactament el mateix.

La mínima prudència comptable desaconsella absolutament aquesta pràctica

Jo sé que vostè ha fet un curs de l’IESE i no li discutiré a vostè i també als seus coneixements. Ni jo l’esmenaré a vostè en els seus coneixements. Li prego que no m’esmeni a mi en els meus. En termes pressupostaris és perfectament possible i ningú no li discutiria excepte Ocaña, que és qui posarà les fronteres i amb qui ens haurem de barallar tots. Govern i oposició. Però això és perfectament pressupostable. Situem-nos en un altre nivell.

En el nivell de què necessitem els diners

Sí, però necessitem els diners…

I que ZP diu que no pagarà fins al 2013

D’entrada diu que aquest sistema de finançament ens reportarà a Catalunya 13.000 milions d’euros, 3.200 l’últim any, l’any que s’ha de revisar. Diu que ens els deu. On hi ha la discussió? En el concepte bestreta. Pagament anticipat d’una liquidació que efectivament no es produirà fins al 2013. El conseller Castells, el mes de novembre va demanar per carta !”comenceu a preparar la bestreta del 2011 de la mateix manera que ho heu fet els anys anteriors”.  I li contesten que no. En aquesta guerra, comptabilitzar això com un ingrés, és un repte a l’Estat que jo comparteixo.

Si han dit que no

És igual. Això sí que no té res a veure. O per partida ampliable o per Fons de contingència, fins l’últim dia de l’any poden decidir pagar-ho. Si hi ha una esllavissada a Montserrat, jo no tenia partida, li deia a Castells fes-me una partida extraordinària, i em deia, no, treuré els diners del Fons de contingència.

Si vostè ja sap que no pagarà l’últim dia de l’any… com vol posar-ho als pressupostos del 2011?

Primer. Ho ha de posar. I parem aquí. No tinc res més a dir. Segon, no només ho han de posar, sinó que en la resposta que el President del govern espanyol li fa a Vilajoana, quan introdueix la paraula flexibilitat, intueixo que de sota mà, Duran està parlant amb el govern espanyol i en la taula de la negociació pot haver-hi alguna cosa, no ara, la perspectiva d’algun tipus d’acord, que ens porti a una situació diferent d’aquí a tres mesos. Han dit que no pagaran, però també poden dir que et dono una bestreta de mil. Vés a saber.

Per què ho hem de maquillar tot? Si Zapatero deixa anar aquesta insinuació…

Jo no dic que s’hagi de maquillar res. A mi no m’ho expliquis. Les negociacions són de Govern  a Govern. Jo dic el que jo faria. No puc dir el que han de fer els altres. Ni els uns ni els altres. Uns incompleixen per manca d’exigència i els altres per manca de rigor. I prou. No tinc res més a dir.

El senyor Castells reclamava això al govern central, el PSC també podria haver fet més pressió en els pressupostos.

L’estem fent. L’estem fent igual.

Com la fan?

Parlant amb qui hem de parlar. Jo mateix he parlat amb Ocaña. Li he dit que toparà amb nosaltres… i hi toparà fins a les últimes conseqüències. Per aquí no passarem, ho hem dit del dret i del revés.

Quines són les últimes conseqüències?

Si cal, votar la consignació d’aquests diners en un crèdit extraordinari dins dels pressupostos generals de l’Estat de l’any corrent al Congrés dels Diputats. No ho dic jo, ho ha dit molta altra gent.

Qui ho farà, CiU?

Qui la faci, depèn. CiU la podria fer perfectament. Nosaltres votarem..

Votarien a favor? Els 25 diputats?

I tant que sí! No només això. En una votació d’una moció d’ERC que parlava del compliment estricte de la disposició addicional tercera, i del compliment estricte de l’acord de finançament, que ja vam votar no només els 25 sinó tots els del PSOE . Ja diu es complirà fins a les últimes conseqüències l’acord de finançament. I a criteri nostre, això vol dir paga’ns el que ens deus. Clarament.

Quan viurem aquest segon capítol? Estem paralitzats

Aquest és un problema. Tenim un govern que anuncia i  practica múltiples retallades, algunes de les quals són necessàries, però en canvi no ensenya les cartes del pressupost per dir realment en el pressupost per on retallarà. Tenim plantes tancades d’hospitals, quiròfans tancats a les tardes, algunes prestacions que s’estan endarrerint, el conseller de Salut dient coses com què li agrada o què no li agrada, el bacallà portuguès. Comença a parlar del fantasma real de la greu crisi econòmica que pateix Europa i de la que Espanya podria ser la frontera o el baluard que impedeixi la crisi final de la zona euro. Amb la col·laboració de tothom, i disciplina pressupostària, i treballant molt a fons. Mentrestant, aquesta casa mateix i el conjunt de la Corporació està començant un pla d’ajust que entenc i veig bé per intentar que l’efecte de les retallades sobre el conjunt dels mitjans públics de la Corpo no sigui d’efectes nocius per a la qualitat del producte. Ajustem-nos i intentem millorar  la competitivitat entesa en termes empresarials per assegurar que fem el mateix amb menys diners.

Sancho deia en una entrevista dissabte que si havia de retallar era per la mala planificació en Salut que havien fet vostès

El senyor Sancho, que s’ha caracteritzat per unes certes males formes en l’exercici de l’oposició, que era un metge díscol parlamentàriament parlant, no professionalment, ha sigut alcalde fins ara, podria repensar-se unes quantes coses. Jo el recordo perfectament increpant a la consellera per més inversions, no per menys. Per exemple, a l’Ebre. Tothom ha de ser fill de les seves pròpies paraules. Recordem coherència, que és el que ha reclamat tota la seva vida. La gent serà jutjada no per les actituds conjunturals, sinó per la coherència en la seva trajectòria. Ara pot dir el que vulgui. Discuteixo la decisió d’aturar tot el procés de l’hospital de Girona. Aturar-lo del tot vol dir no encarregar els projectes. Vol dir guanyar dos anys, que no has de gastar més que el que et costa el projecte. No els 1.200 que val construir l’hospital nou. No perdis el temps. Tingues carpetes, o disquets amb els càlculs fets, per quan els hagis de fer. Però no t’aturis. Aturar tantes coses és negatiu per l’impacte del sector públic per l’evolució del PIB català.

Pressupostos que no comptaran amb el suport del PSC

Exacte. Arran de la pràctica supressió, del poc que quedava, de l’impost de successions, que afectava al 5% de la població, d’una determinada capacitat adquisitiva.

Vostès el van baixar

Vam baixar del 90 al 5. Vam treure la part més important de la població. Per això se’ns fa estrany que no hagin entès ni acceptat que nosaltres proposàvem, molt clarament, que no discutim ni la capacitat de voler complir el programa electoral…, però per coherència, si hem de pactar el pressupost, si demanes ajuda i vols ser ajudat, sigues valent i digues aquest any són 200, 300, 400 milions d’euros, el que sigui, veníem de 900, perquè és el que havíem rebaixat. És perfectament possible que ens faci perdre 150 milions d’euros el retall últim… Si has de retallar serveis i vols demanar coherència a la població, no retallis ingressos. Si no retalles ingressos aquest any, compta amb nosaltres per començar a parlar dels pressupostos i a prioritzar per on retalles. Ho hem dit en públic i en privat, en rodes de premsa i en taules de les converses que mantenim de forma fluïda amb tots els partits i amb CiU.

Govern diu que si era un compromís electoral…

En aquests moments haurà de decidir si busca el recolzament d’alguna altra força política o com ho fa. Tampoc està creant les condicions favorables per aconseguir aliances parlamentàries. Em sembla a mi, no ho sé.

Què farà, doncs?

No  ho sé. Aquesta és la seva iniciativa, del Govern, no la nostra.

El PSC se sent còmode quan veu la situació creada i quan alguns miren cap al tripartit? Què va passar perquè es disparés el dèficit d’una manera tan desproporcionada?

El PSC se sent incòmode amb la situació general del país, de les finances públiques de totes les administracions, ajuntaments, Generalitat, i també amb el dèficit espanyol que ha de complir amb el dèficit d’Europa, però el PSC se sent còmode podent explicar que allò que ha generat el dèficit del 2010 no ha estat una mala praxi pressupostària perquè hi va haver retallades notables,  es van fer molts sacrificis, també dels funcionaris, amb retallades del 5 fins al 15% del sous, sinó que va ser la caiguda espectacular dels ingressos més enllà de les previsions. La Generalitat va ingressar molt menys del que s’havia previst perquè la caiguda de l’activitat econòmica va ser més dura del que mai ningú havia previst.

Si tenia previstos uns ingressos que no van arribar, la clatellada ha estat més bèstia

Per què no posa aquests i sí en posa uns altres que són de ciència-ficció en el Pla d’ajust presentat al Ministeri? Els  1.200 milions d’euros que diu  “els vells hospitals de l’ICS, vall d’Hebron, Trueta… me’ls traspasses, quan els hagis traspassat, els vendré, de la venda n’obtindré 1.200 milions d’euros i ja els llogaré a qui me’ls hagi comprat”. Això és tan ciència-ficció, perquè són d’impossible realització en termes objectius, ara i l’any que ve.

Els compten com a ingressos?

Els volen comptar! Els proposen dintre del Pla d’ajust.

Però no els posen als pressupostos

Els volen posar. Ja ho veurem.

Els criticarem igual que el criticàvem a vostè volent posar 1.450 milions d’euros…

A mi m’heu criticat molt més enllà, m’heu titllat una mica d’ignorant i tot. La meva ignorància és perfectament homologable amb la de les persones que som simplement això…

On l’hem titllat d’ignorant?

Aquí. Però tampoc farem ara…

No, no, senyor Nadal, si vostè s’ha sentit així li demanem disculpes. Hem discutit públicament sobre com han de ser…

Jo m’he sentit així. Jo en un telèfon des de la plaça de la Catedral i vostè des d’aquí, i tots els meus amics em diuen, fas malament de parlar per telèfon amb en Manel Fuentes perquè et guanyarà sempre. Ah, no, jo estic encantant de discutir-me amb Manel Fuentes, sigui des de l’escenari que sigui, perquè tampoc…

Jo estic encantant que hi sigui…

Jo et respecto a tu…

Si alguna vegada no ha estat així…

Amb això en tinc prou. Si tu respectes la meva professionalitat, va per davant que en qualsevol cas, fins i tot si no la respectessis, jo respectaria la teva. No la discuteixo de cap manera.

Evidentment que la respecto. Podem discutir…

Només faltaria. Jo li vaig dir l’altre dia que he tancat i amb èxit 22 pressupostos municipals.

M’ho va dir privadament.

Amb èxit. Comptabilitzant ingressos que tots els van produir l’any següent.

Aquest any hem tingut un problema al final del tripartit perquè aquests ingressos no van arribar…

Van arribar els del 2010, i els de la liquidació de la disposició addicional tercera. Vam tancar aconseguint que arribessin tots els que tocaven en l’any que nosaltres tancàvem. El que és greu, en la nostra relació amb el govern espanyol, és que allò que amb nosaltres han complert fins la última lletra…  ara, en l’any en curs, tot i que tenen temps fins al 31 de desembre, van dient de forma reiterada que no ho volen complir. Això és el que ens té enfrontats amb l’amic Ocaña. Em diu: “T’he llegit  a La Vanguardia, com és que has dit això?” “Perquè ho penso i ho defensarem.” “Ah, doncs hi ha un problema.” “Ah, doncs haurem de gestionar el seu problema.”

PSC s’hi posa fort en aquest àmbit?

Això ho he dit 20 vegades.

És aquí l’únic punt de discussió

La gran discrepància no és entre vostè i jo. La gran discrepància és entre Mas-Colell i el PSC. Nosaltres li diem que ha de comptabilitzar-ho, té l’obligació política de fer-ho. I convertir-ho en un arma política de negociació.

Això ja són figues de paner del senyor Mas-Colell

 

Si voleu escoltar-la cliqueu aquí.

11 Abril 2011 Posted by | Catalunya Ràdio, Ràdio | , , , , , | Comentaris tancats a “VULL QUE LA NACIÓ CATALANA TINGUI TOTS ELS PODERS QUE HA DE TENIR”

EL NACIONALISME CUBÀ I CATALUNYA

Pròleg a El Nacionalisme cubà i Catalunya, de Lluís Costa. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006

 Lluís Costa estira un fil prim i contradictori, la relació i influències mútues entre el nacionalisme cubà i Catalunya, i ens aporta els elements bàsics d’aquesta relació. L’exploració transita principalment per la formació del sentiment nacional cubà i per la creixent estructuració d’un moviment independentista que culminaria amb la plena independització de l’illa de Cuba de la seva metròpoli.

Convé subratllar que les febleses i contradiccions d’aquest sentiment nacional cubà s’han de relacionar directament tant amb el caràcter molt desestructurat de la societat cubana, el paper de les classes dominants en relació amb les autoritats metropolitanes, i l’actitud generalment intransigent i repressora d’aquestes. El joc d’interessos entrecreuats, el paper de l’esclavatge i de l’abolicionisme, la proximitat dels Estats Units i dels moviments annexionistes, les actituds tèbiament reformistes d’altres, són els ingredients d’un procés que, amb vacil·lacions, conduiria inexorablement cap a la independència.

Cap text expressa amb més claredat la dialèctica, entre l’independentisme i l’obstinació de les autoritats metropolitanes, que aquesta afirmació de José Antonio Saco: ”No hay remedio. Vuelvo a mi tema. No nos quieren, ni nos entienden, ni se acuerdan de nosotros sino para robarnos y sacrificarnos. Reina contra nosotros una prevención terrible. Resentidos de haber perdido las Américas se proponen encadenarnos más de lo que nos tienen para que nunca podamos escaparnos. !Qué error tan funesto! ¡Qué política tan equivocada!”

No hi fa res que molts dels dirigents cubans es manifestessin a favor de models autonomistes i expressessin, a vegades per força, uns nivells de lleialtat a Espanya d’una forma explícita. Les tímides reformes sempre arribarien tard i la brutalitat de la repressió escapçaria sempre les esperances d’una situació compatible. La societat cubana havia madurat a cop d’incompetència dels seus administradors i havia formulat, poc a poc, un ideari que va anar decantant des de posicionaments il·lustrats forjats en el seminari de San Carlos fins a actituds de trencament radical.

Ramon Pintó, executat a Cuba malgrat el seu paper prominent i el seu marcadament arrelat posicionament social, podria ser el paradigma del paper dels catalans a Cuba si no fos que més aviat hauríem de pensar que és l’excepció que confirma la regla.

Hi ha, en la formulació del catalanisme polític, molta coincidència i un cert paral·lelisme amb els moviments independentistes cubans i hi ha, sobretot, un mimetisme dels catalans de Cuba cap a la situació política i a l’evolució econòmica i social a Catalunya, com ho palesa el repàs que Lluís Costa fa de les publicacions catalanes aparegudes a Cuba.

Però de la mateixa manera que el paper de sectors de la burgesia catalana durant el segle XIX fou molt encarat a la defensa d’uns principis econòmics i poc decantat a la formulació de reivindicacions de caràcter polític, el paper dels catalans a Cuba també s’ha de referir a la seva pròpia extracció social i al seu paper econòmic a l’illa.

L’exploració dels fils entre Cuba i Catalunya en el terreny social, polític o cultural posa de manifest que les interrelacions entre els dos nacionalismes existeixen més per contraposició al nacionalisme espanyol exacerbat i intransigent que per un corrent constant d’influència mútua. La influència indiscutible de Pi i Margall a Cuba, la presència formativa a Barcelona d’alguns dirigents cubans com és el cas d’Ignacio Agramonte, el paper dels catalans a Cuba, amb les seves contradiccions i les seves ambigüitats, són els punts de contacte entre dos moviments que tenien cadascun d’ells en el seu àmbit territorial –Cuba i Catalunya- la seva principal raó de ser i l’aliment principal de la seva ideologia. Una altra cosa és el paper de l’economia i dels interessos econòmics i financers dels catalans a Cuba, o el pes i la importància de l’emigració catalana a Cuba. Però si el pes de les relacions econòmiques i demogràfiques entre Cuba i Catalunya és indiscutible i té una arrel molt fonda, el pes en la formació ideològica dels respectius moviments d’emancipació és en la seva reciprocitat més feble.

I això no vol dir que els principis abolicionistes respecte a l’esclavatge o els avenços autonomistes en relació a la política no despertessin a Catalunya una vibració i una exaltació que encara avui ens es difícil de calibrar i de conceptuar. Simplement perquè mai no va tenir un caràcter unitari.

El fil és feble, però els resultats són clars i aquest és el mèrit del treball de Lluís Costa, que fa un recorregut clar i entenedor pel procés d’afirmació ideològica de l’independentisme cubà i intercala amb eficàcia els episodis que avalen una connexió entre aquest procés tan alliçonador i el fet català.

1 Juny 2006 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a EL NACIONALISME CUBÀ I CATALUNYA