Joaquim Nadal i Farreras

CATALUNYA ES CREMA

El Punt Avui

L’incendi d’Horta de Sant Joan ara fa dos anys i el de l’Alt Empordà aquest estiu ha assenyalat amb ferides profundes el sud i el nord de Catalunya. La recurrència dels incendis i sobretot la d’algun gran incendi ha aixecat totes les alertes. S’han alçat, com sempre, veus a favor d’una gestió integral, veus a favor d’una política més activa i compromesa de plantes de biomassa, a favor d’apagar a l’hivern els incendis, veus a favor de deixar fer la natura i no repoblar, veus a favor d’una silvicultura activa.

Però potser amb més força que en ocasions anteriors, aquest estiu les veus d’alarma s’han fet sentir amb altaveus més potents. Una alarma generalitzada que no avalua només els danys soferts pels incendis que ja s’han produït, sinó que posa l’èmfasi en els danys futurs.

Fa pocs dies justament vaig mantenir una conversa breu però il·lustrativa amb un gran propietari forestal de la Selva, que a les seves finques ha desenvolupat una activitat exemplar i que en bona mesura les ha reconvertit a la rendibilitat de la jardineria forestal basada més en l’exportació que el mercat local. Aquest empresari afirmava amb rotunditat que tard o d’hora cremarà tot Catalunya. De la forma que ho explicava no em semblava un auguri catastrofista, sinó l’anunci de la irreparable realitat futura. Si el paisatge forestal clenxinat per l’autopista entre la Jonquera i Figueres de nord a sud, i entre Cantallops i Capmany d’una banda, i Biure, Darnius, Boadella Pont de Molins, Llers i Albanyà de l’altra, ha sigut devastat en un espectacle dantesc, per què no ha de passar Bassegoda endins, Albera a l’est, en plenes Gavarres o en els diferents incendis que en els anys immediatament anteriors han afectat Sant Llorenç, o Montserrat, o el Bages i el Berguedà o els Ports, o parts del Pirineu?

La força del vent, la velocitat de les flames, l’alta combustibilitat del bosc i el sotabosc, les altes temperatures, la baixíssima humitat, tot van ser ingredients que es combinaven d’una forma letal i que empetitien l’esforç dantesc i generós de bombers i voluntaris i de mitjans de terra o aeris quan la tramuntana ho va permetre. Encerclar i controlar perimetralment un foc que avança linealment, i molt ràpid, no és una tasca fàcil.

Tornem a l’empresari forestal. Els aqüífers estan exhaurits perquè hi ha massa arbres al bosc. S’han de tallar i aclarir. No es pot deixar fer a la natura tota sola. S’ha de saber el que es planta i perquè es planta. S’ha de saber que més aviat anem sobrats de boscos. S’ha d’afirmar que cada camp que s’abandona és un mal bosc que neix amb riscos addicionals. S’ha de crear un marc adient per convertir en energia el sotabosc, la biomassa ha de deixar de ser una excusa per passar a ser una oportunitat i els ecologistes que volen més bosc i no volen plantes de biomassa haurien de revisar els seus paradigmes. Perquè el que és evident és que no es pot ser doctrinari de les energies renovables i alhora fonamentalista dels impediments a algunes vies de les renovables.

De la mateixa manera, la relació entre els rius i el bosc de ribera s’ha de revisar en profunditat perquè la imposició de determinades espècies, els impediments de d’altres i les dificultats per netejar els rius creen dinàmiques d’obstrucció creixent i de riscos molt elevats de taps vegetals de conseqüències imprevisibles a les avingudes. Determinats arbres a les lleres, que no es poden tallar, que moren de vells o sucumbeixen a la voracitat de tota mena d’enfiladisses parasitàries, no són simple biomassa per nodrir el terreny sinó que esdevenen barreres on s’acumulen fulles i brancam fins a formar un efecte de tapadora i ajuden a l’embassament de les aigües que desborden.

El foc i l’aigua esdevenen així, potser indestriablement, una doble causa de sinistralitat i emergència que ens obliga a revisar els nostres paradigmes culturals sobre el nostre paisatge i sobre els valors de la massa forestal que hi tenim.

Anem sobrats de boscos i d’arbres, anem mancats d’aigua, de silvicultura organitzada, d’explotacions integrals, de polítiques públiques basades en el coneixement i l’experiència dels homes del bosc i de la terra.

És evident que en l’afirmació que Catalunya es crema hi ha una alerta exagerada. Però només si ens fem el càrrec dels riscos que anem acumulant i de la passivitat excessiva que mantenim davant d’aquests riscos tindrem el compromís ferm d’alterar aquesta actitud d’exasperant espera, tot confiant que el temps i la climatologia ens resoldran tot allò que no haurem estat capaços d’abordar amb les nostres polítiques.

Quantes vegades no hem sentit com un mal averany quan algú ha plantejat què passaria si un dia es calés foc a les Gavarres i l’orientació del vent el fes del tot incontrolable entre Girona i Calonge, entre Sant Miquel i Bell-lloc. Tancar el massís, impedir el foc, vigilar activament és el mínim imprescindible. Però els pagesos, els homes del bosc i els bombers saben que amb això sol, no n’hi ha prou.

Potser ha arribat l’hora d’associar les polítiques de prevenció i extinció d’incendis forestals a les mateixes polítiques forestals i, d’aquesta manera, integrar pressupostos i articular respostes integrals que assegurin que sense massa més recursos i només amb la racionalització dels pressupostos vigents ha de ser possible optimitzar la resposta i evitar que Catalunya es cremi.

A sangs calentes sorgeixen tota mena d’iniciatives, algunes plausibles i d’altres simples ocurrències. A l’hora de la veritat només la planificació d’una acció reiterada, la dotació adequada de mitjans, la integració de les ADF a les tasques forestals preventives, la implicació dels municipis i el treball comunitari a aquestes mateixes tasques, la reiteració de tractaments adequats de la massa forestal per reduir-la i racionalitzar-la, i l’abandonament de pràctiques de resistència passiva o de pretesa naturalització, permetran definir un horitzó que, per al pas dels anys, acabi donant els fruits que ara s’intueixen llunyans pel desordre imperant.

Anuncis

22 Setembre 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt Avui | , , | Comentaris tancats a CATALUNYA ES CREMA

DESPRÉS DEL FOC

Diari de Girona 

El bosc. Llaurar camps, tallar pins

Ja no queda pràcticament a Catalunya cap massís que no hagi cremat poc o molt. A les terres de Girona fa uns mesos la serra de Cadiretes, fa unes dècades les Gavarres entre Sant Daniel i els Àngels. I  en el conjunt de Catalunya successivament han cremat el Bages i el Solsonès, Montserrat, el Montseny, i ara en pocs dies Sant Llorenç del Munt i Maçanet de la Selva. Poc o molt tots els racons de la nostra geografia han rebut les urpades mortíferes del foc.

Aquest any el balanç no és exclusivament forestal. Les vides humanes i les cases s’hi ha afegit en una proporció sense precedents. El foc ja no ha sigut només un foc forestal, rural, sinó que s’ha acostat a boscos urbanitzats, masses forestals convertides en refugi de ciutadans delerosos d’un pam de terra i d’unes hores de tranquil·litat. Espais urbanitzats en una fal·lera especulativa indiscriminada que ha fet pujar a les barbes dels boscos de mitja Catalunya la geografia de les primeres residències, de les segones residències o de les mitges residències.

Vull dir d’entrada que en les tasques d’extinció la sintonia i la generositat de la ciutadania han sigut totals i que el treball i l’esforç de bombers, de policies i de voluntaris ha estat exemplar. Un treball dur i difícil entomat amb professionalitat, dedicació i generositat fins a l’extenuació.

Però ara ja no és qüestió d’entretenir-nos en les tasques d’extinció, els mètodes utilitzats o els mitjans materials disponibles. És un tema rellevant, és clar, i és un tema que després d’uns anys de vacil·lacions, endarreriments i desinversió ha recuperat el ritme de la modernització i s’ha començat a atrapar el temps perdut.

Una altra qüestió que es planteja aquests dies fa referència a les causes i els orígens del foc i més concretament al grau d’intencionalitat d’alguns. Hi ha molta negligència, hi ha algunes imprudències i hi ha també sens dubte alguns casos de mala intenció criminal. En aquest cas s’ha d’anar fins a les últimes conseqüències, s’ha d’anar a fons, i les tasques d’investigació policial haurien d’arribar a  identificar i inculpar els responsables. Perquè si les autoritats poden donar amb una gran precisió el número de focs intencionats i el percentatge del total, com està passant aquests dies, com és que és molt menor el nombre de piròmans realment identificats i inculpats?

Però hem de parlar també de la prevenció en sentit estricte, els recursos que s’hi esmercen, i sobretot hem de parlar de política forestal. De política forestal en sentit general i ara de política forestal referida a les tasques de neteja i de repoblació de les superfícies cremades. I en aquest aspecte concret si ara s’anuncia una planta de tractament per a biomassa i el conseller de medi ambient l’anuncia per d’aquí a dos anys, què ens pot dir que ha estat fent fins ara en  relació a la fusta cremada en tots els focs anteriors que sumen moltíssimes tones?

Pel que fa a la prevenció estricta hi ha una qüestió fonamental: l’obertura de pistes forestals i la construcció de tallafocs. Aquí s’ha de dir que els recursos són limitadíssims i que ja molt abans dels focs de l’agost es va evidenciar una política restrictiva del departament de medi ambient que a tot Catalunya ha tornat a les Agrupacions de Defensa Forestal les factures de les subvencions per a l’obertura de camins forestals amb l’argument de la manca de recursos o de resolució del concurs. La vida de les ADF no pot penjar sempre del fil de la precarietat pressupostària i la política de manteniment i obertura de les pistes no es pot deixar a la migrada discrecionalitat de la subvenció. Podem afirmar ara això amb tranquil·litat perquè ho vam denunciar a primers de juliol i ara només podem dir que tant a les terres de Lleida com a les terres de Girona hi ha hagut algunes clamoroses confirmacions, Aquest és un camí a no descuidar i una via de prevenció que hauria de rebre partides pressupostàries generoses per assegurar l’accessibilitat d’una massa forestal a Catalunya que no para de créixer al mateix temps que no para de ser més i més mal cuidada per falta de rendibilitat forestal directa.

També ens podem preguntar legítimament quants boscos cremats en anys anteriors no han sigut ni netejats, ni tallats, ni replantats. I és veritat que en alguns casos no cal i que la capacitat de regeneració del bosc és molt alta. Però hi ha també casos de boscos a la Catalunya central que avui mostren la seva mateixa entranya esquelètica de després dels focs. Només cal recórrer la geografia de Catalunya per adonar-nos que aquelles tasques que ara algun conseller considera urgents i prioritàries a pocs dies dels focs d’enguany és encara una assignatura molt pendent pels focs d’anys passats.

Per altra banda abans de replantar caldrà que ens preguntem si es replanta tot, si es deixen feixes i camps sense plantar, només a punt de ser llaurats, i també haurem de discutir de què plantem les zones cremades. I és evident que siguin llamineres les espècies de creixement ràpid caldrà pensar-ho molt bé i potser apostar per unes replantacions més meditades i lentes però de major seguretat en tots els aspectes.

I en relació a les decisions sobre la replantació hi ha al darrere totes les qüestions relacionades amb la política forestal i que ja no es poden vincular a la rendibilitat de les explotacions, sinó que s’han de relacionar preferentment amb la sostenibilitat i l’equilibri del territori i del paisatge.

En aquest aspecte i només per començar s’hauria d’impulsar la recuperació de camps i feixes d’antigues explotacions agràries per tal que la ininterrompuda onada de verdor quedi esmaltada de camps oberts, de pastures, d’antigues vinyes i oliverars que creïn interrupcions a una continuïtat excessiva i perillosa de la massa forestal. Es tracta de tornar a humanitzar el paisatge i d’impedir l’acció creixent i descontrolada de la natura. Es tracta també costi el que costi de netejar el sotabosc i de buscar-li una utilitat que antigament estava ben definida i que ara ha deixat d’explotar-se per manca de rendibilitat directa. Haurem de tornar a les feixines i n’haurem de fer alguna cosa.

I, finalment, no s’han de plantar pins. O se n’han de plantar molts menys i triar molt bé on i com. Ara es planten sols i s’estenen de forma imparable i augmenten la combustibilitat dels nostres boscos. Hem d’aturar el  creixement de la superfície de pinedes. En molts casos haurem de tallar pins i arrancar-ne les rabasses ara que ja quasi no valen per fusta. Haurem de reduir la superfície de bosc i haurem d’esmaltar el paisatge d’un mosaic menys uniforme.

Pot semblar un contrasentit però és la primera pedra, un pas, una etapa mínima d’una política forestal coherent. Torna a ser l’hora de les alzines i els suros, o dels roures allà on la climatologia i la humitat ho permetin.

No sembla que les evidències que fins avui tenim indiquin que el govern va en aquesta direcció. El govern de la Generalitat ha millorat l’extinció i ha millorat la presència, en alguns casos fins a la saturació sobrera, però està encara a les beceroles de la prevenció. Passats els focs haurem de començar. Però més enllà de la disponibilitat informativa d’aquests dies no sembla que l’actual govern de la Generalitat estigui preparat i disposat a abordar en aquest terreny una política coherent i valenta.

Els rius. La neteja de les lleres

Després dels focs arriben les pluges i amb les pluges el risc d’aiguats. Tothom ho diu. Ho diu una experiència secular i la constatació que en els territoris arrasats pels focs el risc d’erosió en cas de pluges és molt alt. Aquesta és una qüestió que caldrà atendre  i trobar-hi una solució urgent per evitar  que la combinació diabòlica entre foc i pluja acceleri el procés de desertització que anuncien algunes previsions en relació amb el canvi climàtic.

Però més enllà de la relació entre foc i pluja, la previsió de pluges i de pluges torrencials vinculades a les tempestes obliga a recordar algunes tasques  elementals de manteniment de rius i rieres secs una bona part de l’any i dipòsit d’una acumulació creixent de sediments i vegetació.

A la vall de la Muga entre Albanyà i Llers el riu ha vist com els arbres de ribera creixen i creixen amb una ufana esplèndida alimentats per la humitat de les millors terres a les lleres dels rius. Verns, pollancres i freixes s’han anat fent amb una frondositat excepcional. Però ocupen la llera del tot. No és difícil de preveure que aquests arbres de creixement ràpid i arrelament superficial tenen una estabilitat precària i poden caure amb facilitat en el cas d’una forta avinguda del riu. L’alcalde de Sant Llorenç de la Muga que té uns quants ponts en el seu terme pateix per aquesta circumstància i no para d’insistir l’Agència Catalana de l’Aigua per tal que tallin aquesta vegetació que ha envaït el curs natural de les aigües i que es pot convertir en una trampa mortífera si s’encalla els troncs i branques de fulla generosa en els pilars i els ulls dels ponts fent un efecte de presa.

Però hi ha una actitud temerosa. Ningú no s’atreveix a tallar arbres encara que s’hagin originar en uns sediments recents i hagin format un tap en un riu. La cura que s’ha de tenir amb la vegetació de ribera en les vores dels rius esdevé incúria si s’ignora aquesta proliferació a les lleres. La capacitat hidràulica dels rius no pot trobar impediments, frens, obstacles que impedeixin i interrompin el curs natural de l’aigua. S’han de netejar les lleres i s’ha de fer bé. I si no que ho diguin a hores d’ara a molts municipis del Maresme que ja han patit la primera sotragada de l’aigua després de la primera tempesta. S’han de tallar els arbres i potser s’han de treure les arrels. I ningú s’ha de prendre una neteja de la llera d’un riu com una invitació a incentivar una extracció d’àrids que pot ser molt temptadora però que en la majoria dels casos no té cap justificació. Tallar sí, esbotzar no. Costa més, però és més eficaç. No es tracta de fer entrar màquines als rius i que s’ho emportin tot per davant. Es tracta de netejar bé i tornar a un estat anterior a una època de sequeres i estiatges molt llargs les lleres dels nostres rius.

He citat la Muga i he parlat de les rieres del Maresme a tall d’exemple. Però acostem el nostre objectiu i fixem-nos en el detall en el Ter i l’Onyar. És sabut que el pont vell de la Creueta fa sempre que `plou un efecte de presa i que la vegetació a la llera aigües amunt requereix d’una neteja conscient per evitar l’efecte afegit de tap  que ja sabem que pot portar conseqüències molt negatives. I sembla també molt evident que si els sediments i una figuera s’apilonen a la desembocadura del Galligants  a l’Onyar s’han de treure amb urgència abans no passi el que ja ha passat sovint, que el Galligants baixi fort. A l’Onyar mateix des de la plaça de Catalunya fins el Ter els sediments s’apilonen de forma reiterada aquí i allà aprofitant la suau sinuositat del riu, com passa just a sota el passeig de la Copa justa a tocar la plaça de la Independència. Ja sé que en Ponç Feliu i en Jordi Sargatal han fet més de les balques que dels ànecs el símbol de la regeneració ambiental de l’Onyar. I unes balques aquí i allà per a refugi i niuada dels ànecs no han de fer cap nosa si es manté viu l’esperit vigilant i la voluntat de mantenir net i dragat en el seu conjunt el rius Onyar que al pas per Girona necessita tota la secció i més segons quina sigui la pluviometrria.

Però on el perill  creix cada dia i s’ha advertit diverses vegades l’ACA és al Ter en l’aiguabarreig de l’Onyar i el Ter. Aquí la llengua de terra que divideix el Ter, l’illa del Ter s’aprimava i s’acabava just en el punt de trobada amb l’Onyar. Les aigües de l’Onyar en un dia ple trobaven via lliure en un Ter regulat pels embassaments. Ara, però, l’illa del Ter s’ha fet i un petit continent aigües amunt i entre l’Onyar el pont de França i el pont de la Barca la vegetació i els sediments li han fet la ratlla al Ter i divideixen en dues la seva antiga llera. Ara, les copes dels arbres es toquen amb la mà des del pont de França i a la Barca quasi també. D’acord que com més vegetació, més sensació de riquesa, de frescor, de fertilitat, d’humitat. Però convé no perdre de vista que si bé ara portem dècades que ens fan ser confiats l’experiència històrica no para de recordar-nos que els quatre rius de Girona, del Ter, l’Onyar, el Galligants i el Güell, són traïdors.

Em sembla que en aquest cas val molt més prevenir que haver de córrer tots. I ara que ha caigut el primer ruixat d’agost després dels focs mortals, d’una sequera ferotge, d’unes calors tòrrides i d’una insistència enganxosa és un bon moment per pensar serenament en els nostres rius. Amb un gran respecte però sense demagògies per un costat ni fonamentalismes per un altre.

Si voleu veure  l’article publicat cliqueu aquí.

20 Agost 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a DESPRÉS DEL FOC

CONTRICIÓN Y PENITENCIA

El País

Tal como se ha desarrollado el contenido, la escenificación, la conclusión y el epílogo del debate sobre la política de prevención y extinción de incendios en el Parlament, Jordi Pujol, el Presidente de la Generalitat debe una reparación a los ciudadanos de Cataluña.

Todos los ciudadanos se han hecho acreedores a esta reparación después de semanas de ver actuar al President con un desprecio radical hacia las opiniones y las críticas que se han formulado a su Gobierno a raíz de los incendios forestales de este verano.

Ha sido un proceso por saturación. Al filo de una sensibilidad ciudadana muy a flor de piel, Jordi Pujol nos ha obsequiado con descalificaciones globales (los que critican sólo han visto el bosque desde una tertulia de café, la oposición no tiene ni las nociones más elementales sobre extinción de incendios) o con rudezas muy propias (las críticas me resbalan).

Lo cierto es que el debate tuvo calado, que la mayoría de opiniones expresadas por la oposición aportaron un diagnóstico contundente sobre los fallos que se produjeron en la política de prevención y extinción de incendios y que la totalidad de las propuestas contenían criterios racionales y razonables que hubiese sido un gesto de ejemplaridad manifiesta, recoger y aprobar.

La presencia intermitente de Jordi Pujol en el hemiciclo, sus salidas nerviosas, alguna reacción intemperante, las declaraciones entre bastidores y en los pasillos atestiguan el tono certero de las críticas.

Puede que en el cénit del desprestigio de la política parlamentaria al que ha contribuído decisivamente un uso indiscriminado de la mayoría absoluta, la apuesta de Pujol y su gobierno fuese cerrar filas y hacer oídos sordos a la opinión matizada de los grupos parlamentarios de la oposición.

Éstos, a veces, se enzarzan en discusiones bizantinas, descalificaciones de tono menor, batallitas sin importancia. Pero en esta ocasión dieron en el clavo. Acertaron en el tono y en las propuestas. Pusieron al descubierto la endeblez de todo un sistema.

Raimon Obiols fue en este sentido concluyente. El peso del gobierno es el propio president y fue él quien consintió, al amparo de las estadísticas eufóricas de los últimos años, desactivar los principales resortes de prevención y la dotación actualizada de los equipos de extinción.

Por ahí duele. Sin duda porque en esta ocasión se supo transmitir el sentir y el pensar de la calle, de los ciudadanos. En esta ocasión la oposición no vivió secuestrada en el Parlament lejos de la realidad. Ante tanta evidencia el gobierno secuestró la información. Jordi Pujol sabe que esta vez la oposición le decía lo que le confirmaba su olfato: campesinos, propietarios, bomberos, voluntarios, coincidían con los argumentos de sus opositores. El contenido de las críticas en el Parlament coincidía con la correspondencia directa de los afectados con Jordi Pujol.

Por esto no vale el acto de contrición realizado en el Consell Nacional del domingo. Salvaguardada la imagen de los titulares se pide perdón con sordina. Es inaceptable. El perdón hay que pedirlo a Cataluña entera.

Esta vez la penitencia es inapelable. Pedir perdón a los ciudadanos de Cataluña pasa por corregir errores pasados en el Parlament. Es una exigencia que se sitúa en la raíz misma del sistema democrático. Pero si no hay contrición y arrepentimiento ante quien es debido, el pecado es mucho mayor.

27 Setembre 1994 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El País | , , , | Comentaris tancats a CONTRICIÓN Y PENITENCIA

TIERRA QUEMADA

El País 

Los palmitos calcinados de Garraf son una interpelación para todos los catalanes. Han pasado ya algunas semanas desde que una climatología insólita para la época propició junto a un cúmulo de imprudencias una serie de dramáticos incendios forestales. En pocos días y con muchas ráfagas de viento saltaron por los aires todas las estadísticas eufóricas y optimistas de los últimos años.

La imprudencia, la sequía, las altas temperaturas, y el viento ponían en evidencia la endeblez de la política de prevención, las contradicciones entre distintas áreas de gobierno responsables, y la precariedad del optimismo institucional basado en las estadísticas favorables de años anteriores. En suma, la relación de causa-efecto que se pretendía establecer entre política de prevención y bajo índice de siniestralidad no tenía fundamento.

Comprendo que en una sociedad mediática sea necesario transmitir los resultados de una gestión por todos los medios al alcance de los gobiernos. Pero hay que hacerlo sólidamente, con argumentos y con una prudencia elemental, cuidando que los argumentos no puedan volverse en contra en un instante.

La fragilidad de nuestro medio ambiente no admite ligerezas ni frivolidades. Es más práctico mostrarse realista empedernido y plantear con tesón las propuestas que pueden ir creando condiciones generales favorables a una regeneración del medio. Con la conciencia que no caben triunfalismos y que no cabe el desánimo o el abandono. Bajar la guardia un año, una distracción, un retraso en la adopción de medidas enérgicas pueden cambiar negativamente los guarismos de hectáreas calcinadas.

De ahí que ante la brutalidad de un incendio forestal no tenga ningún sentido rasgarse las vestiduras y buscar responsabilidades. Cuando hay fuego hay que apargarlo. Y agradecer la entrega, la generosidad, el riesgo, la valentía de bomberos y voluntarios y confiar en su preparación y medios para la extinción.

Pero ahora con las cenizas húmedas por las lluvias de mayo hay que pensar serenamente en el futuro. La pregunta clave sería ¿Qué hay que hacer para depender cada vez menos de la lluvia o las temperaturas en relación con los incendios forestales?. Y serenamente preguntarse: ¿Es correcta la política de Agricultura? ¿Y la de Governació? ¿Tiene sentido que haya dos políticas desde dos departamentos? ¿Es razonable que quien tiene la competencia de la prevención y la extinción no sea quien decida el inicio y el anuncio de los días de riesgo? ¿O acaso habría que convenir que en relación al fuego el riesgo es permanente y que las normas son constantes? ¿Quién y cómo repuebla los bosques? ¿Quién limpia el bosque?.

Hoy, en nuestra sociedad, nadie limpia el bosque. La baja rentabilidad forestal ha convertido el bosque en tierra de nadie. Pero sigue siendo cosa de todos. Y es responsabilidad del Govern cambiar políticas, unificar criterios, organizar programas, modernizar medios, limpiar bosques, firmar convenios con los propietarios.

Los ciudadanos esperan más propuestas y menos propaganda.

15 Juny 1994 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El País | , , | Comentaris tancats a TIERRA QUEMADA