Joaquim Nadal i Farreras

MEMÒRIA INCASÒL 2009

Presentació de la  Memòria Institut Català del Sòl 2009. Barcelona, Incasòl, 2010*

La trajectòria de l’Institut aquest any ha estat marcada per la crisi econòmica. La forta davallada de la demanda i de les transaccions immobiliàries també han repercutit en la cartera de l’Incasòl, que ha hagut d’adaptar la seva activitat a aquestes noves circumstàncies.

Així, seguint les pautes marcades pel Govern, s’ha orientat l’activitat al desplegamentdel programa deles àrees residencials estratègiques, a l’aprovació de tots els instruments del seu desplegamenti ala constitució dels consorcis corresponents. Tenim a punt el sòl per a entrar en la fase de producció i respondre, així, a l’objectiu d’evitar que el preu de repercussió freni l’accés a l’habitatge per preus excessius del producte final.

En aquest sentit, la decidida aposta del Govern per promoure i impulsar l’habitatge de lloguer ha assolit resultats remarcables i ha orientat el mercat cap a una nova preferència més realista i més d’acord amb les característiques europeesdel dret al’habitatge.

Per altra banda ha calgut ajustar les polítiques de compra de sòl a les noves circumstàncies financeresi ales restriccions creditícies del moment. Però l’Institut ha reorientat les seves polítiques de sòl, tant per a habitatge com per a activitats econòmiques. De forma especial hem situat les opcions més estratègiques en el mercat per tal de captar inversions i afavorir el desenvolupament de l’activitat econòmica i hem propiciat fórmules alternatives a la compra, com els drets de superfície o els lloguers amb opció de compra com a camí per a facilitar als emprenedors la disponibilitat de sòl sense haver de desembossar els costos de l’adquisició del sòl.

En conjunt, doncs, 2009 i previsiblement també 2010 hauran estat anys de transició i de reforçament de l’estructura de l’Incasòl, pel que fa la reorientació dels objectius i les estratègies.

L’Institut segueix essent el principal banc de sòldel país iamb aquest objectiu orienta les prioritatsdel Govern isatisfà les seves demandes. Caldrà, en el futur, afavorir la transversalitat de les polítiques de sòl i les de promoció de l’activitat industrial i la captació d’inversions de tal manera que no apareguin deslligades les unes de les altres. La fortalesa de l’acció pública depèn, en molt bona mesura, de la racionalitat i eficiència de la seva orientació que ha de ser objecte de tots els ajustos necessaris per a respondre adequadament als reptes del futur.

 *Escrit signat conjuntament amb el conseller Baltasar, copresident de l’Incasòl

Anuncis

15 Setembre 2010 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , | Comentaris tancats a MEMÒRIA INCASÒL 2009

TRENTA ANYS DE REHABILITACIÓ URBANA (1978-2008)

Pròleg al llibre 30 anys de rehabilitació urgana (1978-2008), 3 vols.  Barcelona, DPTOP, 2010)

Després de les eleccions legislatives del 15 de juny de 1977, la transició va quedar profundament i positivament marcada pel restabliment de la Generalitat, abans mateix de l’aprovació de la Constitució de 1978. L’acord entre Adolfo Suárez i Josep Tarradellas, propiciat per la intermediació per ambdues bandes de personatges il·lustres que van saber fer-se càrrec de la transcendència històrica del moment, va significar una excepció notable. Efectivament, la restauració de la Generalitat, abans d’integrar-la constitucionalment en el marc de l’Estat de les autonomies, significava un pont directe amb la legitimitat republicana i amb la continuïtat que, malgrat totes les dificultats, s’havia garantit de la institució a l’exili.

Convé, doncs, que considerem el mateix pont, la manca de solució de continuïtat entre les polítiques que en matèria de patrimoni cultural s’havien dibuixat pels grups dirigents del catalanisme des dels primers anys del segle XX i que tindrien una concreció institucional i pràctica en l’acció de la Mancomunitat i de la Generalitat republicana, i les que emprendrien els successius Governs de la Generalitat, des de 1977 fins ara mateix.

El desplegament efectiu de les competències contingudes en l’Estatut de 1979 primer, i en el de 2006 després, han definit una tasca que s’ha orientat no solament a la salvaguarda del patrimoni artístic i cultural, mobiliari, sinó també a la preservació i rehabilitació del patrimoni monumental i la seva expressió en els edificis. No només això, sinó que lluny només d’un concepte monumentalista s’ha defugit sempre la singularitat del monument i s’ha anat a buscar una intervenció integral que considerés, no únicament les variables monumentals estrictes sinó també els espais i els entorns urbans. La intervenció en el patrimoni públic, eclesiàstic o no, s’ha acompanyat sempre de la intervenció en l’espai públic. La visió de conjunt ha dominat sovint a la perspectiva individualitzada i per aquest camí han adquirit notorietat singular espais i paisatges que fins aquell moment havien passat completament desapercebuts.

La política de la intervenció integral i de la rehabilitació ha orientat les accions polítiques de tots els Governs de la Generalitat i ha deixat una petjada profunda. L’acompanyament eficaç i convençut del món local  ha trobat en aquestes polítiques un camí per tal de donar forma a les expectatives de regeneració de molts dels centres històrics que corrien el risc de la degradació i de la marginalització. A l’empara d’aquestes polítiques s’han desplegat no pas pocs dels plans especials i dels plans de millora urbana dels barris vells de Catalunya en un esforç sense precedents per posar en valor, per tornar a l’actualitat, els vestigis d’un passat gloriós a l’espera d’una nova funcionalitat.

L’encert de les polítiques que comentem des dels orígens pioners impulsats, molt especialment, per Joan Ràfols i Lluís Gelpí no ha trobat correspondència ni en la capacitat de divulgar aquestes polítiques ni en la voluntat de conservar la documentació que les ha fet possibles. Efectivament, totes les publicacions que s’havien fet amb anterioritat a aquesta havien tingut més una voluntat publicitària que una vocació pedagògica. Fins al punt que és impensable trobar-hi ni un estat de la qüestió, la feina feta i la feina pendent, ni un inventari i catàleg de les actuacions i dels projectes arquitectònics, urbanístics i patrimonials que les sustentaven.

En el primer aspecte convé recordar que malgrat els esforços realitzats la dimensió de la problemàtica heretada manté, encara avui, grans llacunes i considerables mancances al costat de realitzacions molt brillants. La feina que encara queda per fer és immensa, si bé ara tenim l’avantatge de disposar d’un full de ruta ben traçat, que ens ha de permetre assolir noves fites. L’absis de l’església de Pedret a l’Alt Empordà, envoltat d’estris agrícoles o l’entorn asfixiant de la basílica de Santa Maria de Talló, a la Cerdanya, poden ser una mostra del recorregut encara pendent, que esdevé enorme si ens referim a conjunts i barris sencers. Tot i que ara la Llei de barris (2004) ha permès donar un nou impuls i no només des de l’òptica estrictament monumental a la rehabilitació dels centres històrics atenent també a la component demogràfica i social que no es pot menystenir.

Encara més clamorós és el desordre que presidia la documentació. Costa d’entendre i costa de creure la distància que separava unes polítiques encertades, lligades a una clara sensibilitat pel patrimoni, i el menyspreu olímpic per la documentació que s’amuntegava amb un desordre total en diferents dipòsits sense cap tipus de cura.

No és amb afany historicista, sinó amb una vocació d’extrema coherència que hem volgut que existeixi un inventari-catàleg acurat de tota la tasca realitzada en aquests trenta anys i que comenci a existir una política definida de transferència de la documentació a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Només així serà possible en el futur avaluar amb justesa l’impacte de l’autogovern en determinades polítiques i el grau d’assoliment dels vells ideals noucentistes i republicans en les tres dècades més fructíferes de l’autogovern contemporani de Catalunya.

El resultat de posar junta tota la tasca feta és impressionant. El repàs de les fitxes és altament alliçonador i el repàs de la geografia i la cartografia de les actuacions evidencia la dimensió acumulada d’una feina que fa trenta anys no podíem ni imaginar. Ja hem dit que encara som lluny de la plenitud i l’excel·lència que ens complauria i ens caldria, però es pot ben bé assegurar que traspassat el cap de les dificultats es dibuixa ja a l’horitzó la fita desitjable.

El fil conductor d’aquest llibre és l’inventari de les fonts, que es complementa amb el testimoni directe d’algunes, més de vint, intervencions singulars que aspiren a ser exemplificadores de les orientacions d’aquestes polítiques.

Tot plegat, un esforç enorme per ordenar les coses i les idees i assegurar, d’aquesta manera, que la noció de la nació es nodreix de fets concrets i d’un pòsit secular que, finalment, és valorat, tractat i promogut des de l’expressió més genuïna del fet nacional que és el Govern de Catalunya.

També aquí ens afanyem a definir que les nacions no neixen, sinó que es fan. Construcció humana i social, la nació necessita valorar l’evolució de la seva pròpia identitat i els ingredients que, amb els segles, l’han anada conformant. Només per aquest camí, la construcció del futur impedirà la deconstrucció del passat i garantirà nous horitzons a les noves generacions, amb les arrels ben posades.

16 Juliol 2010 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , , | Comentaris tancats a TRENTA ANYS DE REHABILITACIÓ URBANA (1978-2008)

INCASÒL 30 ANYS. L’ENFORTIMENT DEL TERRITORI I EL PAÍS

Presentació del llibre Incasòl 30 anys. L’enfortiment del territori i el país. Barcelona, Incasòl, 2010

Trenta anys que marquen tota una època. Trenta anys de polítiques de sòl, trenta anys d’activitat en les polítiques d’industralització, d’habitatge, de paisatge i de rehabilitació patrimonial.

Aquest llibre recull la trajectòria i l’evolució d’un dels instruments més potents del Govern de Catalunya per tal de disposar d’un banc de sòl, de posicions estratègiques, d’iniciatives singulars, de polítiques de foment de l’habitatge protegit, d’urbanisme de compactació i reducció del consum immoderat de sòl.

La posició de l’Institut s’ha mogut sempre entre la necessitat de respondre a les demandes objectives de caràcter territorial i a la necessitat de generar nodes de concentració de les grans inversions i de potenciació d’un model de concentració de les activitats productives. Així, ha calgut respondre a la demanda generada poble a poble per un canvi de model productiu, per una creixent mecanització i pel desplaçament, cap a sectors d’activitat econòmica dels petits tallers artesans que, fins fa quatre dècades, animaven la vida interna dels nuclis urbans de Catalunya. I, simultàniament, ha calgut respondre a reptes de més envergadura, ja sigui per la demanda efectiva de nous sector productius i d’inversió, ja sigui per a actuar amb una lògica territorial que ha hagut d’ajudar a definir grans nuclis d’activitat productiva. Aquest ha estat el paper dels centres direccionals, de les grans activitats logístiques i les actuacions singulars originades en una demanda específica.

No cal dir també que l’Institut ha actuat com a agent del Govern per respondre a una política de grans equipaments que es feia del tot imprescindible per respondre a les demandes de l’estat del benestar i a les demandes d’un model descentralitzat d’equipaments i serveis en tots els àmbits de competència del Govern de la Generalitat.

Trenta anys ens permeten una aproximació de balanç. Un coneixement de com seria Catalunya si no hagués existit l’Incasòl i una aproximació als problemes que ha resolt i als atzucacs que s’han desbloquejat, des de l’Ebre al Pirineu, des de Lleida a Girona, des de l’Àrea Metropolitana a la Catalunya Central.

Ara, potser amb aquests trenta anys de perspectiva i en el context de la gran crisi econòmica que estem vivint, ha arribat l’hora de trobar nous camins i d’incorporar sense límit tots els avantatges de les noves tecnologies per garantir sectors ben dotats i competitius a disposició d’un nou teixit empresarial que ha de néixer per situar l’economia en un nou paradigma i en sectors nous d’activitat lluny ja dels sector més clàssics de la primera industrialització de Catalunya.

L’inventari del patrimoni acumulat fins ara, la recopilació de dades sobre les actuacions potents i les actuacions latents i la perspectiva més immediata ens han de portar a reforçar el paper de l’Institut en les polítiques d’industrialització i de captació d’inversions del Govern de Catalunya.

No es pot entendre una acció eficaç en aquests camps si no es dóna la coincidència de gestió en tots aquests camps nascuda d’una tranversalitat governamental que és encara a mig camí.

Vet aquí els grans reptes del futur més immediat.

7 Juliol 2010 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , , , | Comentaris tancats a INCASÒL 30 ANYS. L’ENFORTIMENT DEL TERRITORI I EL PAÍS

MEMÒRIA INCASÒL 2008

Presentació Memòria de Institut Català del Sòl  2008. Barc elona, DPTOP – Incasòl, 2009*

 La memòria de l’Institut de 2008 recull un moment especialment important de la història de la institució. Per una banda és l’any en què culmina tota la política d’habitatge orientada al compliment dels compromisos del Govern en matèria d’habitatge protegit i de lloguer. La producció de nous habitatges definida pel Departament de Medi Ambient i Habitatge i les polítiques de rehabilitació de barris i de nuclis, en aquest cas per encàrrec del Departament de Política Territorial i Obres Públiques,han donat els seus fruits en termes absoluts i també en termes qualitatius. Les xifres de la memòria així ho acrediten. Com també ho certifiquen pel que fa a la promoció de nous sòls per a activitats econòmiques orientats, ara, a polígons de més dimensió i d’abast supramunicipal al servei d’una política industrial més valenta i més compromesa. Tot plegat ens situa davant d’un full de serveis exemplar, pel que fa al compliment dels objectius i de les directrius marcades pel Govern dela Generalitatde Catalunya. Així mateix i per encàrrec exprés del Govern, l’Institut ha començat el procés de constitució dels diversos Consorcis amb ajuntaments que han de ser l’eina pel desenvolupament de les Àrees Residencials Estratègiques, autèntic motor de producció de sòl urbanitzat i equipat per tal de respondre als nous requeriments en matèria de sòl per a habitatge.

Totes aquestes activitats s’han desplegat en un context nou, diferent i de majors dificultats. Els problemes d’accés al crèdit, d’activació dels convenis amb les entitats financeres, i d’aplicació efectiva dels convenis del Ministeri de l’Habitatge per tal d’establir els crèdits hipotecaris de les noves promocions d’habitatge han generat un llast que és imprescindible de superar per tal de donar nova empenta als compromisos que l’Institut té contrets amb el mateix Govern, amb els governs locals i amb el conjunt de la societat.

En definitiva, en un context de crisi financera i immobiliària, l’Institut, que treballa amb recursos propis, amb crèdits hipotecaris i que té com a objectiu principal la construcció d’habitatges i la producció de sòl per a activitats econòmiques, ha hagut d’adaptar les seves polítiques en aquests camps. El repte és molt clar, respondre adequadament a les necessitats de la societat en aquests àmbits i, alhora, aportar elements de reflexió i d’acció per tal de sortir del context de crisi evident.

Hem participat activament en aquesta i d’aquesta reflexió, i som molt conscients que la relació en el mercat entre l’estoc de pisos construïts i les polítiques d’habitatge del Govern han de donar lloc a mesures a curt, mig i llarg termini. A curt per ajudar el sector i respondre a les necessitats més elementals del dret a l’habitatge, i a mig i llarg per assegurar la disponibilitat de sòl a preus raonables -les ARE han de contribuir de forma clara a complir aquesta funció-, que permeti la producció fluïda d’habitatge protegit que la societat necessitarà.

L’anàlisi de les xifres posa en evidència la capacitat de resposta de l’Institut i assenyala en el mapa tot el conjunt d’actuacions que són resposta als reptes esmentats.

*Escrit signat conjuntament amb el conseller Baltasar, copresident de l’Incasòl

15 Setembre 2009 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , , | Comentaris tancats a MEMÒRIA INCASÒL 2008

MEMÒRIA INCASÒL 2007

Presentació de la Memòria de l’Institut Català del Sòl 2007. Barcelona, DPTOP-Incasòl, 2008*

 Aquesta Memòria recull la tasca rellevant que du a terme l’Institut per encàrrec del Govern. El volum de sòl adquirit, de sòl produït i de sòl posat a disposició de les iniciatives vinculades a la política d’habitatge o a la política de promoció de sectors per a activitats econòmiques és d’una gran magnitud. En termes quantitatius i en termes qualitatius. No es tracta, doncs, només del volum de sòl produït, sinó de les característiques estratègiques de les localitzacions i la dimensió al servei d’una visió que abona el caràcter compacte dels creixements, i que ha abandonat la dispersió i la fragmentació que ens havien precedit.

El guió de la política del Govern ve marcat pels nous desenvolupaments legislatius que marquen clarament les prioritats. En el terreny de l’obra pública (Llei de l’obra pública), en el terreny de nous sòls per a usos residencials (Decret llei de mesures urgents en matèria urbanística), en el camp de les polítiques d’habitatge (Llei d’habitatge i Pacte nacional per a l’habitatge) i, en conjunt, en el terreny de servir, tots els objectius que es desprenen dels programes de planificació territorial que indiquen les pautes de present i de futur pels creixements ordenats i equilibrats que hagi de tenir el territori de Catalunya.

Amb les xifres al davant, el volum de les transaccions, el volum creixent de la construcció d’habitatges, el volum i les característiques de les intervencions que l’Institut realitza per encàrrec dels departaments de Medi Ambient i Habitatge i de Política Territorial i Obres Públiques, o del de Cultura, i el conjunt de les intervencions singulars que es realitzen per encàrrec del Govern marquen el sentit institucional d’aquest organisme, que ha anat esdevenint un referent en les polítiques de generació de sòl públic. Caldria encara afegir-hi el volum sòlid de les reserves, dels actius que nodreixen el compte de resultats de l’Institut i que orienten una clara tendència al creixement de la seva activitat, cada cop més marcada per l’orientació política definida pels dos departaments de referència i que no és altra que l’expressió de les prioritats polítiques que fixa el Govern en aquestes matèries tan sensibles.

En aquests aspectes podem encara dir que 2007 haurà estat un any de transició marcat pel reforçament de l’estructura de l’Institut, per una presència creixent a l’exterior, per una imatge corporativa refeta i endreçada, i per la perspectiva d’un nou edifici corporatiu que indicarà també la clara voluntat de situar l’Institut en un punt emblemàtic de nova arquitectura i de desenvolupaments urbanístics consorciats amb el món local.

La col·laboració amb el món local ha anat esdevenint el paradigma de la voluntat de construir plegats un horitzó de confiança i d’optimisme, amb respostes clares als reptes d’una societat complexa i en uns moments especials.

És en aquest sentit que l’Institut s’ha preparat per afrontar, en el 2008, el paper que li ha de correspondre en un context de desacceleració econòmica. És ara quan pren més sentit, encara, el paper d’una institució sòlida, de llarga tradició i amb capacitat d’intervenir enels campsde les noves activitats econòmiques i de les noves promocions d’habitatges en consorcis diversos amb el món local fins a pal·liar, des del sector públic, les múltiples mancances que ara estan apareixent en els sectors privats, específicament en el camp immobiliari, tant per la pròpia crisi del sector de la construcció com per les dificultats i les restriccions de liquiditat del sistema financer reduint la seva capacitat de generar crèdit.

El paper de l’Institut serà el de garantir inversions suficients com per recuperar la confiança per part d’empreses i consumidors de manera que es revitalitzi el sector de la construcció amb accions de foment des del sector públic fent un doble servei: d’una part les polítiques d’habitatge i el corresponent dret de la ciutadania a un habitatge digne i, alhora, de l’altra, com a polítiques de reactivació econòmica.

 

* Escrit signat conjuntament amb el conseller Baltasar, copresident de l’Incasòl

16 Setembre 2008 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , , | Comentaris tancats a MEMÒRIA INCASÒL 2007