ATLES TOPOGRÀFIC DE CATALUNYA

Pròleg a l’Atles topogràfic de Catalunya. Barcelona, DPTOP-Institut Cartogràfic de Catalunya, 2010

En el moment de prologar aquesta quarta edició he anat de dret a la meva biblioteca a buscar un atles. Ho pressentia com un fet premonitori. Es tracta d’un petit gran llibre The Little Oxford Atlas, publicat l’any 1956 per Oxford University Press. Me’l va regalar, l’any 1959 o 1960,  Jordi Nadal Oller quan jo tenia escassament onze anys. No sé si va ser quan va tornar de la Universitat de Liverpool o si va ser amb motiu d’un congrés a Estocolm l’any 1960. El fet és que aquell Atles ha sobreviscut trasllats i avatars diversos i forma part dels llibres de referència del meu itinerari vital. Posats a l’any 1959 o 60, aquest llibre tenia una modernitat tipogràfica i cartogràfica sorprenents, i em va semblar que la geografia, sobretot la de la Gran Bretanya, es podia estudiar diferent amb un Atles tan precís i topogràficament tan definit.

Reportar ara aquest fet em desperta totes les emocions dels successius recorreguts per la topografia dels territoris en un exercici constant per apamar la realitat, dibuixar-la, capturar-la gràficament i deixar-ne una constància evident. És la tasca d’un atles, és el resultat d’una anàlisi rigorosa dels fets del relleu, de la natura i de la urbanització fins a configurar un dibuix premonitori de les fotografies que recullen els ortofotomapes.

Aquí, en aquesta realitat restituïda amb els accidents del relleu i els seus corresponents pendents i corbes de nivell hi llegim la realitat canviant de l’espai físic i dels assentaments humans. Copsem, amb eines i metodologia modernes, la nova realitat que s’afegeix i  modifica les realitats anteriors dibuixades en moments passats i en altres edicions.

Les infraestructures, la toponímia, la realitat desfilen als nostres ulls amb una fidelitat mil·limètrica com a  resultat de la triangulació constant del nostre país per part dels treballadors i treballadores de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, que han tingut la capacitat d’erigir un focus de coneixement i de valor afegit al concert dels Instituts de referència que el Govern de Catalunya ha volgut impulsar com a eines de definició permanent de la nostra realitat nacional.

Més precisió i més informació, i més nova. Vet aquí l’aportació d’aquesta nova edició que en el seu ja clàssic format 1:50.000 tan bons resultats ha donat des de la primera.

Produïda al final d’una legislatura, aquesta edició neix amb una ràpida vocació d’exhaurir-se com a testimoni de les passions que desperta i que desferma la realitat dels nostre territori immers en un procés de canvi permanent.

Si voleu veure el pròleg a l’edició anterior cliqueu aquí.

MEMÒRIA DE L’INSTITUT CARTOGRÀFIC DE CATALUNYA

Presentació de la Memòria de l’ICC 2009. Barcelona, ICC, 2010

La producció cartogràfica de l’Institut ha assolit ja un nivell de prestigi i de reconeixement que en fan, de forma efectiva, la referència oficial per a tota la cartografia de Catalunya. Les diferents sèries que produeix l’Institut constitueixen una xarxa espessa que apama el territori de Catalunya des de diferents perspectives i a diferents escales. Els fulls disponibles són, de fa temps, un gran desplegament detallat de com és Catalunya. Conjuntament amb les sèries, l’Institut ha desplegat totes les seves potencialitats editant atles diversos i proveint la cartografia de les publicacions del Govern i, molt singularment, la de totes les publicacions del Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Així, les bases cartogràfiques de la tasca planificadora del Govern provenen d’una mateixa matriu i aporten capes successives de coneixement en el detall del nostre territori.

Encara en el terreny de la producció editorial hauríem d’assenyalar la continuïtat de la producció d’edicions històriques, ja sigui referides a la cartografia medieval, amb gran èxit i reconeixement internacional, com a la concreció cartogràfica del Pla d’Eixample de la ciutat de Barcelona, d’Ildefons Cerdà.

Però tota la producció és només la part més visible i externa del treball de l’Institut. El desplegament d’una arquitectura institucional al servei de la cartografia a partir de la llei de 2005 va donar peu al Decret d’octubre de 2006 que en desenvolupa l’aplicació.

És aquí on enguany vull posar l’èmfasi perquè el treball de la Comissió de Coordinació Cartogràfica de Catalunya, on conflueix el Govern amb els governs locals, ha permès que els objectius que marcava la Llei i l’evolució més recent de les tècniques cartogràfiques s’assoleixin de forma progressiva. De fet, les comissions tècniques creades són una bona referència dels camps d’actuació. Així, la Comissió per a la redacció del Pla cartogràfic de Catalunya, la Comissió tècnica en geoinformació i la Comissió tècnica Inspire. Cadascuna ha posat les bases de la cartografia del futur, i totes juntes assenyalen un camí basat en la concertació i coordinació institucional, la planificació de les eines de present i de futur i l’adaptació de les prioritats a les directives europees que marquen els nous camins.

Per altra banda, l’Institut ha fet passes determinants per tal de fer més accessible la seva informació, situar-la a la xarxa i generar una interacció entre l’oferta i la demanda que ha donat lloc a un increment molt notable de les consultes de totes les fonts i les bases de dades que disposa l’Institut i que ha anat situant a la xarxa.

L’Institut finalment orienta la seva activitat al futur, a no perdre cap tren de les noves orientacions i de les noves tecnologies de la producció cartogràfica, a l’adquisició de les eines operatives adequades per tal de mantenir un alt grau de capacitat d’iniciativa i de presència en el mercat i en l’oferta de serveis, i a la recerca de l’excel·lència en tots els camps, sempre al servei d’una administració nacional que es vol modèlica.

Però pensar el futur requereix assegurar el passat i el present. Disposar de les sèries històriques, arxivar la documentació i la informació cartogràfica disponible, aplicar a la pròpia activitat de l’Institut l’instint històric que ha aplicat al coneixement de l’evolució de la cartografia al llarg dels temps.

Només una visió articulada, eficient, interactiva, dialèctica entre passat, present i futur pot fer de l’Institut la institució de referència que volien els que el van fundar i que vol, ara més que mai, el Govern de Catalunya.

EL PLA CARTOGRAFIC DE CATALUNYA

Presentació de la Memòria de l’Institut Cartogràfic de Catalunya  2008. Barcelona, DPTOP-ICC, 2009

A partir de 2006 amb la nova llei aprovada els darrers dies de l’any anterior, l’Institut Cartogràfic de Catalunya ha posat les bases per al desplegament d’un programa cartogràfic complet que havia de donar resposta al conjunt de les demandes de l’Administració, que havia de servir de referència en la definició de la cartografia oficial de Catalunya i  que havia de completar i culminar totes les sèries de restitució cartogràfica de Catalunya fins a tenir completament fixada la informació geogràfica de tot el territori i a punt per a la seva permanent actualització.

Aquesta memòria de l’any 2008 dóna compte de l’assoliment d’una velocitat de creuer i de l’establiment regular dels mecanismes previstos a la Llei per a definir, des d’un marc de participació, els instruments cartogràfics de present i de futur que vol tenir i ha de tenir Catalunya.

D’aquí que de tot el balanç complet i exhaustiu que ens presenta, la memòria vulgui només subratllar les tasques que desenvolupa la Comissió de coordinació cartogràfica de Catalunya, i vinculada a aquesta de la Comissió tècnica per a la redacció del Pla cartogràfic de Catalunya. Una i altra són, amb tota seguretat, la síntesi dels objectius que marcava la Llei i dels instruments que posava al servei de l’Institut per assolir-los. De forma complementària també vull referir-me al Centre de suport a la infraestructura de dades espacials de Catalunya, i com una finestra oberta a totes les novetats i als canvis que el món ens proposa, el Centre de suport del programa català d’observació de la terra.

Per tots aquests camins l’Institut Cartogràfic de Catalunya proveeix serveis, dades, eines de coneixement a tots els sectors, públics o privats, que ho puguin requerir com a mostra d’una vocació imperativa de servei a la col·lectivitat.

Definit el marc legal, construïts els instruments, establerts els mecanismes, sense deixar mai el camí de la innovació i de la permanent actualització, l’Institut es disposa amb treball intens i dedicació a donar a la societat catalana els elements indispensables per a un coneixement detallatdel territori ide totes les seves possibilitats amb un grau de definició i de concreció que permet l’aproximació en el detall o l’allunyament que atorga perspectiva.

L’any 2008, que ha vist també com s’enriquia un cop més la biblioteca i la cartoteca amb l’adquisició de la biblioteca del senyor Josep M. Domènech de Terrassa i amb els treballs de catalogació i de difusió dels fons i de la figura de Gonçal de Reparaz, podem catalogar-lo com l’any de la plena normalitat, del treball sense estridència, de –com deia més amunt- la velocitat de creuer, del compliment dels objectius i els compromisos fixats en el contracte-programa.

S’ha orientat el repte de la modernització i l’actualització, s’ha assumit el repte de la globalització i les noves tecnologies,i s’han adaptat tots els instruments als requeriments de l’autogoverni d’una societat madura. L’Institut continuarà excel·lint com un institut de referència i com una eina imprescindible per a la Catalunya del segle xxi, orientada al futur per tots els nous grans reptes que ens assenyala l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006, i recollint les millors tradicions del catalanisme polític per tal de correspondre a totes les incògnites que ens presenta una societat globalitzada en crisi i a la recerca de nous camins.

CERDÀ I LA CIUTAT

Pròleg  a Pla Cerdà 1859 (edició facsímil). Barcelona, DPTOP-ICC, 2009

 Convé recordar ara que durant el segle xiv el rei Pere el Cerimoniós va ordenar i ipulsar noves fortificacions a les ciutats de Catalunya. Els límits de les ciutats van créixer i van establir uns perímetres generosos pensats per absorbir els creixements previsibles. Però el rei no podia calcular que la seva decisió acabaria solapant-se amb un cicle demogràfic negatiu i amb les fluctuacions de la població pròpies de les societats d’Antic Règim. Tant és així que fins ben entrat el segle xix i en part com a conseqüènciadel procés decreixement industrial i urbà les muralles de Barcelona no es van fer petites. Efectivament, ja al segle xix, la població es va concentrant i comprimint i es produeix un procés poc desitjable de densificació extrema. Tot duia a una situació límit, que avui podríem comparar ala d’una olla a pressió. La conseqüència fou la difusió d’una consigna claríssima: “Abajo las murallas”, que proposava gràficament l’enderroc de la cotilla opressora que impedia un desenvolupament urbà normal.

Vet aquí la clau del concurs que va convocar l’Ajuntament de Barcelona i la decisió última, fora de la lògica del concurs, d’atorgar per part de la reina el projecte d’eixample de Barcelona a Ildefons Cerdà.

La impopularitat i el rebuig generats per la procedència centralistadel centre dedecisió va quedar neutralitzada amb el temps per l’èxit de les solucions proposades i pel gran abast de la reforma plantejada, que ha marcat la pauta de l’urbanisme barceloní de forma total des de 1859. Aquell fet tan decisiu ha portat, ara, a la commemoració del 150è aniversari de l’aprovació del Pla d’eixample en un reiterat intent de compensar les dècades d’oblit i, fins i tot, d’un cert menysteniment que es tingué per Ildefons Cerdà.

Ara sabem el caràcter visionari de la seva proposta, la seva capacitat d’anticipació, la percepció d’unes mesures i d’unes característiques que respondrien a paràmetres de mobilitat totalment imprevisibles en aquell moment. Cerdà fou en paraules recents (Avui, 11 d’octubre de 2009) de Fabià Estapé, “el Jules Verne de l’urbanisme”.

Reporto aquí aquesta citació com a argument d’autoritat perquè a l’ensems que reivindiquem la figura de Cerdà vull reivindicar el paper capdavanter de Fabià Estapé en la recuperació de la memòria de Cerdà. Així, l’any 1968 i en molt bona mesura per la seva insistència, l’Instituto de Estudios Fiscales va publicar el llibre Teoria General de la Urbanización. Reforma y ensanche de Barcelona, que en el seu primer volum recull l’edició facsímil de la Teoría general de la urbanización y aplicación de sus principios y doctrinas a la reforma y ensanche de Barcelona, publicada a Madrid l’any 1867, un segon volum amb els treballs sobre l’estadística de Barcelona i en el volum tercer la biografia clau de Fabià Estapé Vida y obra de Ildefonso Cerdà. Bibliografía y anexo documental. D’ençà d’aquella edició, els estudis sobre Ildefons Cerdà han progressat molt com ho acredita la documentada introducció que ha redactat Salvador Tarragó per a aquesta edició facsímil i com s’ha anat posant de manifest en simposis, exposicions i edicions diverses i, molt principalment, el conjunt de textos inèdits aflorats en l’edició que van fer conjuntament l’Ajuntament de Barcelona i el Ministeri per a les Administracions Públiques donant a conèixer, en dos volums, els treballs de Cerdà sobre Barcelona i Madrid respectivament.

Aquí és on a través de l’inventari de la cartografia de Cerdà que podem apreciar que la nostra edició del “Plano de los alrededores de la ciudad de Barcelona” és una reducció del plànol topogràfic realitzat l’any 1855, i que el “Plano de los alrededores de la ciudad de Barcelona y proyecto de su reforma y ensanche” es correspon amb el plànol bàsic en versió reduïda que va servir per a presentar i fer-se aprovar la proposta per una Reial Ordre de 7 de juny de 1859, després de despertar l’entusiasme de Pascual Madoz.

Modestament, doncs, amb topografia i proposta, des de l’ Institut Cartogràfic de Catalunya pretenem donar més difusió encara als elements clau de la cartografia que ha fonamentat l’urbanisme de la ciutat de Barcelona des de 1859 fins ara.

Per molt que en els seus orígens fos discutit, que en el seu desenvolupament posterior i més recent fos pervertit i per molt que ara alguns pisos de l’eixample ens semblin d’una configuració d’un assolellament impropi, la veritat és que poques ciutats al món han tingut un canemàs tant definit per créixer i per desenvolupar-se i, segurament, cap més no ha tingut la singularitat de disposar d’un model de creixement compacte i alhora dimensionat ,no pas pels temps en que fou concebut sinó amb una capacitat d’anticipació de com a mínim cent anys.

Jules Verne o no, Cerdà fou revolucionàriament precursor i caldria afegir que va introduir en els seus treballs i en les seves propostes una dimensió social, col·lectiva, de l’ànima de la ciutat, que ha contribuït a vincular urbanisme i cohesió social fins a uns límits poc reiterats en altres propostes posteriors.

El valor ara del testimoni que reproduïm és la possibilitat de visualitzar gràficament com el desbordament de la ciutat fortificada s’estructura relligant la rodalia de Barcelona i travant els vímets d’una ciutat moderna.

GEOCAT, DEU ANYS

Pròleg al llibre Geocat, Gestió de Projectes SA, 1991-2009. Deu anys d’activitat en l’estudi del terreny dels riscos laborals. Geocat – PTOP, 2009

La Generalitat de Catalunya ha anat completant en els darrers anys l’estructura de servei dels seus organismes i empreses, tot simplificant l’organització, clarificant els papers i atribuint i distribuint les funcions.

És el cas ben patent de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, de llarga trajectòria i tradició i també, ara, de l’Institut Geològic de Catalunya, de més recent creació. Un i altre emparats en dues lleis noves que reforcen el seu paper davant de l’Administració autonòmica i el conjunt de les administracions fins a esdevenir un referent imprescindible en els seus camps respectius.

Els dos instituts participen en la titularitat de l’empresa pública Geocat, Gestió de Projectes, SA.  que ara compleix deu anys des de la seva creació. Des de 2007 i per acordde Governés mitjà propi de l’Administració, i desenvolupa tasques  de treball de camp així com treballs compartits de recerca i innovació.

Els seus treballs en el camp de la geologia, de la hidrogeologia, de la definició dels mapes de riscos geològics o d’inundabilitat, els seus estudis a disposició de les empreses d’obra pública en treballs de fort component geològic, els seus informes i propostes d’intervenció han esdevingut en aquests deu anys d’existència una eina útil, pràctica i eficaç.

Em plau de ressaltar la complementarietat entre els dos instituts i l’empresa en un repartiment de papers que optimitza els recursos i facilita les tasques i l’eficiència. Competitiva en el seu terreny, Geocat és ara una peça essencial de l’edifici institucional i empresarial de la Generalitat.

El repte és, ara i sempre, la permanent actualització, la recerca constant, l’exploració de nous camins i de nous productes i la disponibilitat absoluta al servei de la col·lectivitat.

La Generalitat de Catalunya aposta sempre per la modernitat i per l’excel·lència i així ho posa de manifest en aquest desè aniversari de l’empresa de geologia i enginyeria Geocat.