TOMÀS MILANS I GODAYOL

Diari de Girona

El divendres tres d’agost Torroella de Montgrí va ser l’escenari d’una presentació discreta i rellevant alhora. En el marc del festival de músiques i arran de la cita anyal que vol recordar, emocionadament, el polifacètic Ernest Lluch. Lluch xafarder universal en el millor sentit del terme. Nervi de curiositat, la mateixa curiositat que ens desvetlla aquesta sonda de l’espai que arriba a Mart i explora el món desconegut. En Lluch coincidien el futbol i la música, la política i l’economia, el global i el local, la Garrotxa i el Maresme, l’Empordà i la Toscana, Barcelona i Donosti, Madrid i València.

Aquest instint innat per descobrir el va portar a furgar també en el redescobriment de músics catalans. Amb aquest ànim i amb voluntat de retre-li homenatge, el festival ens regala amb peces sensibles i delicades i amb descobertes singulars. En el concert del tres d’agost es dreça un pont entre la música i les darreres recerques de Lluch sobre la Catalunya austriacista, la Cort de Carles d’Àustria i de l’emperadriu, l’exili polític, la desfeta dels projectes. Tomàs Milans seria al final de la Guerra de Successió un exiliat interior.

Josep M. Gregori, amb l’empenta de la beca de recerca que convoca la fundació Ernest Lluch, ha traçat la biografia de Tomàs Milans Gudayol nascut a Canet de Mar el 1672 i mort el 1742 a Girona. Format a Barcelona es veié obligat a desplaçar-se a Girona al final de la Guerra (1714) i aquí desplegà els seus coneixements com a mestre de capella de la Catedral de Girona. Habituat a la moda de la Cort i de la música barroca que s’hi exhibia importada de l’Imperi, Gregori ha rastrejat als arxius la vida i l’obra de Milans. Una biografia que esperarà pacientment l’oportunitat d’una economia en crisi per ser publicada.

Mentre, disposem ja del CD que es va presentar també a Torroella i que enregistrat sota el segell musièpoca presenta peces de “Música religiosa” de Tomàs Milans i Godayol interpretades pel cor La Xantria, dirigit per Pere Lluís Biosca. Són deu peces de música sacra rescatades i transcrites dels manuscrits i partitures de la Biblioteca Nacional de Catalunya, però previsiblement vinculades a la producció gironina de Milans.

Al concert de Torroella la primera part ens va oferir peces de Joan Pau Pujol, Joan Cererols i Francesc Valls. Precisament de Pujol van interpretar, com una picada d’ullet a l’exili gironí de Milans i el més contemporani d’un altre Pujol, la música “per a la diada de Sant Jordi al Palau de la Generalitat”. Mentre que tota la segona part va recollir les interpretacions de ‘Motets per a la litúrgia de la Catedral de Girona’, amb unes lletanies de la Mare de Déu que ressonaven a la nostra memòria dels rosaris reiterats i inacabables de la infància, ara més passadores i atractives acompanyades de la música coral.

El Magnificat, una Salve i molt singularment la invocació Reges Tharsis ‘antífona en cànon per al dia de Reis’.

Tot peces que bé mereixerien un dia la seva interpretació a la nostra Catedral o fins i tot la incorporació d’alguna al repertori de la capella de música actual per tal de cantar-les el dia que toqui segons el calendari litúrgic.

Vull subratllar que en tota la tasca de rescat documental dels nostres arxius eclesiàstics, la recuperació de música sacra antiga va per darrere de la d’altres registres documentals més directament vinculats a l’exercici del poder material del bisbe i del capítol, i la corresponent administració religiosa, feudal, senyorial, jurisdiccional de la diòcesi.

I això fa més meritòria la tasca de la Xantria i de Josep M. Gregori. Deixant ben clar el caràcter pioner i exemplar de ‘Música antiga de Girona’, que fa temps que sota l’impuls de Jaume Pinyol treballa en aquesta tasca de recuperació i ha explorat ja partitures de l’època de la Guerra de Successió o de les Guerres Napoleòniques. La tasca continuada d’aquests i l’aportació singular que avui comentem haurien de servir de base per a un treball més sistemàtic i per a una actualització contemporània de tot el bagatge musical que guarda com un tresor simfònic la Catedral de Santa Maria.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

ACTUALITAT DE JAUME VICENS VIVES

El Punt Avui

El 28 de juny de 1960 va morir a Lió l’historiador gironí Jaume Vicens. Amb un tremolor d’emoció, la societat catalana se sentí fortament trasbalsada per aquest fatal desenllaç. Les imatges de l’enterrament de Roses, el fèretre en un carro estirat per un cavall, els camps i el cel oberts, l’horitzó de la plana empordanesa no podien amagar la tristesa i la desolació. Per raons diferents, els mateixos sentiments que han aflorat solidàriament aquests darrers dies arran del brutal incendi que ha assolat una part significativa d’aquests paisatges.

Han passat cinquanta-dos anys d’ençà d’aquell enterrament i cent-dos des del naixement de Vicens, a Girona. Els actes del centenari i cinquantenari organitzats, l’any 2010, van posar de relleu la força d’una personalitat seductora, la pulsió intel·lectual d’un projecte historiogràfic situat en el camí de la revisió, la interpretació, la suggestió  i la petjada profunda d’un mestratge, d’una obra i d’un projecte. És sorprenent com en el conjunt dels actes del centenari han anat aflorant nous materials, que han subratllat la permanent actualitat de les seves aportacions.

Però la novetat més important es faria esperar encara un parell d’anys i ha arribat ara, com un fruit esplèndid. Es tracta del llibre que han escrit Cristina Gatell i Glòria Soler, Amb el corrent de proa. Les vides polítiques de Jaume Vicens Vives (Barcelona, Quaderns Crema, 2012). Les autores segueixen el rastre de la biografia personal, intel·lectual i política de Vicens. Ho fan amb ànim d’interrogar el perfil biogràfic que ja coneixíem per biografies anteriors, com la cabdal de Josep M. Muñoz, des d’una òptica diferent. Es tracta de mirar de trobar un fil singular construït en un constant teixir i desteixir entre la construcció d’un projecte intel·lectual i acadèmic, i la definició pragmàtica d’un projecte polític embrionari que es destil·la de la lectura atenta de testimonis diversos.

El combat pel projecte acadèmic integrat en la lluita per fer una revisió a fons de la història d’Espanya i de la història de Catalunya és un combat per desmuntar l’artificiositat d’un discurs que es basa en una interpretació interessada i apriorística de la història de la península, per eliminar totes les rèmores d’una visió antiquada i reaccionària, i per situar en el mapa de la geografia universitària la llavor d’una revisió en profunditat. Aquest combat el porta a la recerca d’aliances amb grups d’influència i de pressió dins el règim, com el grup d’Arbor, que el situen al cor dels conflictes d’interessos que mouen l’evolució del franquisme. Sempre amb un afany de col·locar un discurs renovador i de canvi. Des del camp intel·lectual, encara el canvi de metodologia i tema, l’evolució cap els temes d’història contemporània, i l’interès per situar davant dels ulls de la societat catalana els personatges d’una classe dirigent, els capitans d’indústria, que havien transformat i modernitzat el país. I situa el seu afany revisionista en els dos assaigs més reeixits i en la seva integritat encara no substituïts, que foren en la dècada dels cinquanta la seva Aproximación a la historia de España i la seva Notícia de Catalunya. És la seducció d’aquests textos que engresca amics i tertulians, grups i lobbies, intel·lectuals i empresaris que acudien a la cita setmanal de casa seva i conspiraven junts per tal de promoure i impulsar un canvi. Destino, primer, i Serra d’Or, després, serien les tribunes d’aquest combat més polític que buscava obrir escletxes reiterades i complicitats nacionals i internacionals amb l’objectiu d’afeblir el règim i engrandir-ne les contradiccions. Els contactes amb l’exili i una relació preferent i d’admiració recíproca amb Josep Tarradellas i l’amistat de Josep Pla teixiren els fils d’un món que encarnava les aspiracions de canvi i de llibertat. L’aportació documental dels textos que emparaven alguna d’aquestes activitats i, molt singularment, l’“Aliança pel redreç de Catalunya” (desembre de 1956) i l’“Avantprojecte de constitució definitiva del consell de coordinació social catalana” (maig de 1958) deixen constància d’un grau d’articulació més avançat del que podíem suposar, si bé, naturalment, no ho podem deslligar de l’evolució que feien en paral·lel els partits i sindicats en la clandestinitat i el calendari de les vagues més significatives que van ser sotragades viscudes i seguides per Vicens.

La interrupció brutal de 1960 no impedeix una anàlisi molt lúcida i en un text rescatat de l’edició d’una obra col·lectiva d’història d’Europa feta a Itàlia en francès, ens situa davant d’una visió de rabiosa actualitat amb anticipació de dècades. Efectivament, al llibre Espanya contemporània (1814-1953) (Barcelona, Quaderns Crema, 2012), editat per Miquel Àngel Martín Gelabert, hi descobrim un Vicens desinhibit. Sense les cuites de la censura que l’havien atabalat pels seus llibres, pels d’en Pla i pels de l’editorial Teide. Capaç de posar distància i alhora d’aproximar-se a la realitat en una interpretació dels fets inapel·lable.

“L’Espanya del segle XX ha cercat el lloc exacte que li pertocava dins el concert de les nacions. El fet que no l’hagi trobat, que hagi sacrificat tantes forces en tantes iniciatives estèrils, no ha de fer perdre l’esperança de futur que el seu poble mereix, i que, en certa manera, li està garantit pel lloc estratègic privilegiat que ocupa al món. Potser l’experiència dels últims temps haurà ensenyat a tots els espanyols que el divorci produït el 1808 entre tradició i progrés, unitat i diversitat, ortodòxia i dissidència, és desuet.” (p.241-242).

Passat el miratge viscut entre 1977 i 2010, que va portar a la creença fictícia que sí que havia trobat el lloc, seguim ara entrebancats en aquell joc desuet de contraris que és l’esca del fracàs.

I de moment no es veu en l’horitzó un Vicens que sàpiga interpretar el desllorigador del futur. Espanya intervinguda i Catalunya amb més autogovern que mai i més dependència que mai. La paradoxa del segle XXI i els mots encreuats que s’han de resoldre.

Per veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

JOSEP MASSOT I MUNTANER

El Punt Avui

A finals de juny vam coincidir a Santander amb el pare Hilari Raguer, monjo de Montserrat i historiador. Li vaig preguntar com estava el pare Massot després que se li concedís el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. La resposta no podia ser més aclaridora. El pare Massot troba que el premi arriba en un moment oportú i delicat, i que pot servir per afirmar i assegurar la reivindicació imprescindible de la llengua catalana.

Vet aquí, doncs, el sentit d’un premi, d’un reconeixement fet a un monjo savi i erudit, fidel al seu país, a la seva terra mallorquina, als temes que va viure des de jove, a Montserrat, a l’Església i a la seva vocació inacabable d’impulsor de projectes culturals i editorials. I justament per subratllar la importància de tota una trajectòria, els amics, els deixebles, la comunitat de monjos li han dedicat un homenatge senzill i eficaç en forma de llibre. Joan Martí i Castell i Josep Moran n’han tingut cura, el pare abat Josep M. Soler ha escrit un prefaci i August Bover i Font el pròleg a Bibliografia de Josep Massot i Muntaner (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2012).

El colofó no pot ser més explícit: “Aquest llibre s’ha acabat d’imprimir el 27 d’abril de 2012, dia de la Mare de Déu de Montserrat, de l’any 2012. En commemoració del 70è aniversari de Josep Massot i Muntaner i dels 40 anys al capdavant de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. L’any en què ha estat guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes”.

No es pot demanar més precisió sintètica, si bé la biografia del pare Massot donaria per anar-hi afegint elements singulars de la seva trajectòria docent, acadèmica, cultural i editorial. No ens pot passar per alt la seva estreta vinculació amb l’Associació d’Escriptors en Llengua catalana, amb l’Institut d’ Estudis Catalans, amb la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, amb la Universitat de Barcelona, ni tampoc podem obviar la seva tasca com a director de Serra d’Or, Randa i altres projectes de difusió cultural i d’alta recerca i erudició.

En el seu prefaci, el pare abat ens remet a l’Eclesiastès per recordar que ens diu “tingues present que fer molts llibres és mai no acabar” i que aquest inventari no és un terme sinó l’obertura a nous treballs, en els quals li desitja que pugui continuar “escrivint amb paraules verídiques”. August Bover transporta el pare Massot al pati de Lletres en els primers setanta, quan els estudis universitaris es renovaven des de baix mentre s’anaven liquidant els elements residuals del franquisme, i com en les seves classes els va anar introduint a una temàtica que el pare Massot ha conreat tota una vida.

Aquest opuscle farcit de literatura i erudició ens fa de guia per una obra prolífica i extensa en el camp editorial i sota el mestratge successiu d’Antoni Comas, Joaquim Molas i Max Cahner, aquest darrer en el camp editorial. Justament per això, el pare Massot es prodiga abans a Curial que a les mateixes publicacions de l’Abadia de Montserrat, que dirigeix amb mà ferma i que ha convertit per ‘vergonya nacional’ de les institucions en una mena d’equivalent de les ‘Presses Universitaires de France’ o de les edicions de l’École Pratique d’hautes études de París, i sense cap mena de dubte en la continuadora de la primera col·lecció dels ‘Estudis i Documents’ de 62, que Cahner seguiria a Curial fins que les estretors econòmiques el feren defallir.

La densitat de l’obra no ens permet fer-ne un repàs exhaustiu. Però sí que podem apuntar que com a editor, en el sentit anglosaxó del terme, ha editat obres de Ferran Soldevila, Jordi Rubió i Balaguer, Alexandre de Laborde, Antoni Rubió i Lluch, i més.

Montserrat ha estat objecte d’una atenció preferent, primer com a impulsor de reedicions de les obres del pare Anselm M. Albareda dedicades a l’abat Oliba o a la mateixa Història de Montserrat. La tasca de l’abat Marcet, els 500 anys d’edicions montserratines, la Guerra Civil a Montserrat, o els creadors del Montserrat modern formen part d’un repertori amplíssim. Finalment, en la seva darrera edició la Història de Montserrat, del pare Albareda (Barcelona, PAM, 2010)  revisada, ampliada i anotada és ja més Massot que Albareda.

Partidari de les eines del treball intel·lectual i de la dimensió internacional dels estudis de llengua i literatura catalanes, el pare Massot ens ha donat un balanç acurat de trenta anys d’estudis sobre la llengua i la literatura catalanes, ens ha ofert un ampli Repertori de catalanòfils (Barcelona, PAM, 1983-1988) i, molt especialment, ens ha il·lustrat amb la impressionant sèrie d’Escriptors i erudits contemporanis, que va començar el 1996 i que ha arribat, el 2011, a la desena sèrie. No cal dir que els seus treballs sobre Antoni M. Sbert i Joan Estelrich són guia imprescindible per la Història contemporània de Catalunya.

Mallorca, des dels orígens, és un fil de seda que Massot descabdella de forma incessant i es concentra en els temes de la guerra civil, del primer franquisme, de la repressió lingüística, de l’Església mallorquina, dels escriptors i la guerra civil, dels mallorquins i la llengua autòctona, dels bombardeigs, de l’actitud del bisbe Miralles, fins a constituir un nucli de llibres imprescindibles per al coneixement aprofundit de la Mallorca contemporània.

Massot s’ha compromès també amb el rescat del cançoner popular i ha publicat l’Inventari de l’obra del cançoner popular de Catalunya i la successió de les Memòries de missions de recerca .

Finalment, una atenció concreta i delicada mereixen personalitats de l’Església catalana com Vidal i Barraquer o de la comunitat monàstica com el pare Jordi M. Pinell o el pare Maur M. Boix, que el precedí en la direcció de Serra d’Or.

No acabaríem en el repàs d’aquesta vida al servei de la llengua, del país, de Montserrat, de l’Església catalana. Un premi i un reconeixement merescuts i segurament uns mèrits i uns crèdits insuficientment divulgats.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

ANTONI FARRÉS I SABATER (Sabadell, 1945-2009)

El Punt Avui

Impulsiu, apassionat, histriònic, radical, honest, exigent, tossut, obsessiu, irascible, contundent, coherent, generós, rebel, absorbent, líder, així era el Toni. Però per molts adjectius que hi posem mai no tindrem una imatge completa del personatge i menys encara de la persona que es resistia a descobrir les seves febleses i les seves virtuts darrere del personatge que l’atrapava.

Ara, els seus amics han recollit en un llibre, Antoni Farrés i Sabater, tal com l’hem conegut (Amics del Toni, 2012), el testimoni de moltes persones que aporten la seva visió i vivències personals fins a completar un dibuix polièdric, ple d’irisacions multicolors que ens presenten el Toni en tota la seva dimensió, sense concessions, amb reconeixement, amb tendresa  i amb la duresa i la cruesa dels que el van viure i patir de més a prop. És la paradoxa de constatar que els que més el van estimar i l’estimen no s’estan de retreure-li que la seva passió real no era la família, sinó la ciutat. No la política, ni el partit, sinó Sabadell amb tots els ets i uts.

Ha tingut cura de l’edició i n’ha fet una introducció Manuel Foraster Giravent, i obre el volum un apunt d’Antoni Garriga i Miralles, amb un ‘Viatge a una època. Farrés, l’esperit del 79’. Després, el llibre s’estructura en quatre apartats titulats ‘Un cor valent’, ‘A l’Ajuntament jo sóc l’encarregat’, ‘Què faré quan sigui gran’ i, finalment, un apartat amb els discursos de presa de possessió i de comiat de l’alcaldia En els tres primers, Foraster ha congregat, en conversa amable a aportar el seu testimoni, els familiars més directes, els amics de la primera i la darrera hora, els col·laboradors, els companys d’estudi o de despatx, els col·legues de militància, els amics alcaldes, els regidors que executaven les seves polítiques, els ideòlegs que nodrien de propostes la capacitat de captar idees com una esponja i d’aplicar-les del Toni. En els dos discursos hi ha dos Tonis en estat pur, un més impulsiu, l’altre més reflexiu, més de transició vital, amb una súplica final d’indulgència després de demanar disculpes a tots els que havia privat més directament dels seus drets més íntims pel fet d’haver-se bolcat en cos, ànima i vida a la cosa pública.

Voldria subratllar tres moments. Primer quan les assemblees es feien al bosc, més tard quan els arbres no ens deixaven veure el bosc, finalment quan el brot d’un sol arbre ens emociona més que un bosc sencer.

És la meva biografia imperfecta. Primer dels anys de la clandestinitat. Una història que en sintetitza moltes. El trànsit del cristianisme a la revolució, la voluntat transformadora, la  prevalença de l’interès col·lectiu per damunt de la dimensió individual i egoista. La clandestinitat, la presó, el sindicalisme, l’obrerisme, la lluita pels drets dels treballadors i dels ciutadans, un combat per les llibertats. La vida en comuna, el despreniment de tot. El descobriment de la lluita clandestina en les reunions a les parròquies i a les fàbriques, les assemblees al bosc per preparar les vagues, per seguir el combat. El difícil camí de les relacions humanes. Les cartes des del Sàhara a la Mei, la seva primera dona i companya, que ella encara guarda i que la porten a creure que són les úniques coses que el Toni va arribar a escriure mai. La difícil rebel·lia d’un fill de família benestant que no està disposat a contemporitzar amb les dificultats històriques de la pròpia família, que serenament explica la Núria Sabater, la seva mare.

Més tard la plenitud municipal. Sabadell per damunt de tot. El municipalisme, la gestió més que la política, com diu la Carme. Els fils de la transformació d’una ciutat castigada pel franquisme i per l’atur. La definició i la construcció d’un model que transforma però que no liquida el pòsit del temps i l’experiència d’una ciutat industrial i d’una burgesia de pes econòmic indiscutible. La distància per recórrer entre el buit i la complicitat, entre el girar-se l’esquena o arremangar-se junts. Les grans decisions en el terreny dels serveis públics, que els companys regidors expliquen des d’una òptica i que Josep Oliu relata des d’una altra. La gestió urbanística, l’optimització dels recursos, el parc Catalunya i l’eix Macià, els barris i la ciutat tot fent ciutat. L’esperit del 79 és la irrupció a les ciutats d’un aire nou, de la micro i la macropolítica, del patrullatge constant, de les llibretes sempre obertes, de l’obsessió monogràfica i per a alguns malaltissa. La percepció tangible durant un temps que era possible acostar els somnis i la realitat i fondre’ls en una política possible, pragmàtica i transformadora. Des de la realitat física lamentable del 79 fins al valor transformador de la cultura, de l’educació, de la innovació dels successius mandats un cop satisfetes les necessitats més peremptòries. Teníem pressa perquè des de les eleccions del 77 passarien encara dos anys agònics abans no arribés la democràcia als ajuntaments. És possible que aquesta tossuda obsessió, que vam compartir, no ens deixés veure el bosc sencer d’un país que ens negava als ajuntaments la condició mateixa de país. L’Ajuntament, refugi i baluard, mentre la política nacional era conreada per altres.

Finalment, el dubte total, la darrera etapa, la lluita per la dignitat del món municipal, el dret a l’atur dels electes. I l’intent de reinventar-se des de un món nou que descobria en les empreses i les noves tecnologies. La definició de la B-30 com un dels eixos simbòlics i reals de la represa de la nova Catalunya. I, sobretot, la reconciliació amb la vida, com explica la Teresa. Els brots nous, l’esclat primaveral, la seva filla Carla i els seus néts, la Maria i el Carlos, disposats a dreçar un pont sensible, un alè de vida, mentre la vida el va respectar.

La capacitat, un instant només i negada després, de mirar brotar un arbre sol i emocionar-se en el moment de veure en aquells brots una part d’ell mateix.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

XAVIER MONTSALVATGE I GIRONA

Diari de Girona

Diumenge passat,11 de març de 2012, va fer cent anys del naixement de Xavier Montsalvatge i Bassols (Girona,1912 – Barcelona, 2012). Va néixer a la plaça del Vi, just a la casa de la cantonada del carrer de l’Albereda amb la pujada al Pont de Pedra. Aquí, la família Monsalvatje  hi tenia l’establiment de banca Hijos de Fco. Monsalvatje,banqueros. Fill de Xavier Monsalvatje i Iglesias (Olot,1881-1921) i nét de Francesc Monsalvatje i Fossas (1853-1917).

El mateix compositor explica la seva peripècia vital des de la casa de reminiscències gòtiques de Girona fins a un doble pis tenebrós del carrer de la Portaferrissa, a Barcelona, a partir de 1921, després de la mort del seu pare, en el seu llibre Papeles autobiográficos. Al alcance del recuerdo (Madrid, Fundación Banco Exterior, 1988, editat en català per Destino). Després, doncs, de viure deu anys a Girona, a la casa que hem esmentat, Montsalvatge se’n va a viure a Barcelona i és aquí on fa el gruix de la seva formació musical i on desplega la seva activitat de compositor i professor, amb una repercussió i reconeixement internacionals de primer nivell.

És aquesta trajectòria la que vol reconèixer la Comissió del Centenari amb un conjunt d’actes i activitats que es desenvoluparan des de setembre de 2011 fins a finals d’aquest 2012, i que té com a eix central l’exposició que, des del 6 de març  d’enguany, es pot veure al Palau Robert de Barcelona, que vindrà aquest estiu a Girona i que després seguirà viatge a Madrid i Nova York. Amb l’impuls de l’Associació Xavier Montsalvatge compositor es farà un programa amplíssim, que va des de l’edició i interpretació de la seva obra a la publicació de textos biogràfics i treballs documentals sobre la seva vida i, principalment, la biografia que ha fet José Guerrero Martín. Escrita ja després del traspàs del compositor inclou, per primera vegada, la referència i repertori de tota la seva obra i amplia el contingut de biografies anteriors com la que l’any 1994 li van dedicar Francesc Taverna-Bech, Carles Guinovart i Francesc Bonastre a la col·lecció de compositors catalans, que editaven conjuntament el Departament de Cultura de la Generalitat i l’editorial de llibres de música Boileau.

Va ser justament el dia exacte del centenari del seu naixement que la comissió va voler commemorar la data amb un concert a Girona, a l’Auditori, que va coincidir amb l’acte de posar el nom de Xavier Montsalvatge a la sala simfònica d’aquest equipament de la nostra ciutat. Amb la soprano Ainhoa Arteta, Alobert Guinovart al piano i l’orquestra de Cadaqués es va interpretar un programa sintètic i cronològic, que va arrencar amb la ‘Petita suite burlesca’ de 1935, interpretada per primera vegada, i va seguir després amb els ‘Tres Divertiments’ (1941), les famosíssimes ‘Cinco canciones negras’ (1945), les ‘Tres postals il·luminades’ (1991), dedicades a la Provença, l’Havana i Nova York i amb clares ressonàncies musicals de cadascun dels tres escenaris, per concloure amb el ‘Madrigal sobre un tema popular’ (1991), que és una adaptació del ‘Cant dels ocells’.

I és justament amb les obres primerenques com aquesta de 1935 i els ‘Tres impromptus’ de 1933 que podem traçar un lligam amb Girona, pel fet que és també de 1933 l’intent de convertir el poema ‘Vinyes’, de Joan Teixidor en una peça per a piano i veu que, com explica Miquel Desclot en el text que acompanya el volum I de la “Integral de Canto”, editat per Columna Música el 2003, amb la interpretació de la mezzosoprano Marisa Martins i el pianista Mac McClure, Montsalvatge “va abandonar l’experiment en un calaix, insatisfet, després que la coneguda recitalista Mercè Plantada fes la desentesa davant la proposta d’estrena”. El mateix Desclot recorda com finalment va ser interpretada, a l’Ajuntament de Girona, amb el títol del primer vers “No t’abandonaré”, per part dels mateixos intèrprets que l’havien inclòs en l’àlbum abans esmentat, “Integral de Canto”. Montsalvatge havia recuperat la relació i les amistats amb Girona i em va voler dedicar aquesta cançó primerenca, com així consta en l’original de la partitura: ‘A Joaquim Nadal…No t’abandonaré (1933), poesia de Joan Teixidor. Record de l’estrena d’aquesta cançó que ofereixo a Joaquim Nadal amb l’estima i consideració de Xavier Montsalvatge. Al concert es va interpretar admirablement. Fecit, 29-XI-99 Xavier Montsalvatge’ i signa també Marisa Martins.

Dos anys abans, el 1997, la ciutat ja havia fet una clara reivindicació de Montsalvatge i dels seus orígens gironins que a ell mateix li agradava de recordar amb l’atorgament de la distinció Athenea, que enllaçava perfectament amb el clima i l’ambient cultural que havia conegut a casa seva i, molt especialment, a través del seu pare i tota la colla d’amics que empenyien la ciutat cap a una revifalla cultural extraordinària.

Així, doncs, malgrat haver viscut només deu anys a la ciutat, les arrels es van mantenir sempre i el record va deixar un pòsit entranyable que permetia de fer un pont entre la Girona de principis i la de finals del segle XX.

Precisament, per acabar convé precisar algunes coses per dissipar confusions i aclarir la continuïtat d’una nissaga de tronc olotí que es va desplegar a Girona i va donar fruits madurs per a la cultura i l’art. L’avi banquer, Francesc Monsalvatje, va ser un destacat medievalista i va dedicar la seva curiositat permanent a rescatar el patrimoni documental del comtat de Besalú principalment amb la seva profusa col·lecció Noticias históricas. El pare Xavier Monsalvatje, també banquer però en declivi, va tenir una vida curta, però exercí un paper rellevant a la vida cultural de Girona. Hi va arribar a viure l’any 1896 i l’any 1917, conjuntament amb Joaquim Pla, van estampar un deliciós Terra de gestes i de beutat, que tindria una segona edició el 1918 i que era una petita obra d’art amb orles, caplletres, dibuixos i un compendi de textos literaris, d’evocacions personals, d’exordis i d’obres d’art integrades en un producte singular i força irrepetible. Els amics li van editar, pòstumament (1922), les Proses del viure a Solius amb un format i una tipografia força similars al llibre anterior, però més auster i discret i del que només se’ n van fer 125 exemplars numerats.

I, així, tenim que igual com hi ha hagut un mínim de quatre generacions de Palols coneguts (Miquel, Pere, Miquel, Pere), hem de recordar, ara, quatre generacions, com a mínim, de Monsalvatjes, després Montsalvatges coneguts: Francesc, banquer i historiador; Xavier, banquer, escriptor i animador cultural; Xavier, músic i compositor, professor, a qui hem dedicat principalment avui l’article i, encara, Ivette, filla  del nostre compositor homenatjat, i Xavier, arquitecte que retrobaria els escenaris del seu pare, del seu avi i del seu besavi i redactaria, amb en Xavier Llistosella, el Pla especial de la Devesa i executarien el projecte del Palau Firal de la ciutat, ara feliçment complementat amb l’Auditori i Palau de Congressos que ens va aplegar diumenge passat.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.