OBSERVANÇA I REDREÇ

El Punt Avui

Hi ha dies, com avui, que conviden més que d’altres a la reflexió serena i tranquil·la. No vull pas dir que perquè des d’ahir al vespre vam deixar enrere la campanya electoral i que avui sigui el dia de reflexió, sigui més fàcil o sembli obligat. La invitació a la reflexió serena és molt pròpia dels dies en què baixa la tensió i la intensitat diàries, quan el temps no pressiona ni apressa, quan podem gaudir i assaborir els moments i els minuts l’un darrere l’altre. Quan som capaços de percebre i de sentir a la pell l’escalfor tèbia del sol  després de molts dies seguits de pluges intenses. Ha plogut i ha plogut molt. Els rius baixen grassos i plens, les aigües terroses s’escolen rius avall cap al mar amb força i intensitat; els rius mansois i una mica alacaiguts d’aigües quietes dels moments de sequera són ara per uns dies un record llunyà. Tot es neteja i quan baixin les aigües descobrirem la quantitat d’objectes impropis que han arrossegat rius avall i han quedat enganxades a les branques i a les raconades, tot esperant una neteja en profunditat que potser no arribarà mai. Hi ha hagut fins i tot esllavissades, rieres desbordades, cotxes enduts riera avall, carrers inundats. Hem viscut, de forma controlada, tota l’escenografia de l’aigua caiguda de cop i amb intensitat després de moltes setmanes d‘esperar estoicament el final de l’anticicló. Pesa més en la meva reflexió, doncs, aquest efecte de neteja general de l’aigua que el trasbals de la campanya electoral que queda ja somorta com una música de fons.

El cap se me’n va al segle xv. Al país pobre i buit, exhaust que era Catalunya un cop acabades les sotragades brutals de la guerra civil de 1462-1472. Un país dividit i empobrit, desballestat que reclamava amb insistència un punt de seny i sentit comú per tractar de sortir de la crisi. Una crisi que era política i que també era econòmica i social. Pot ser que la mateixa manca d’alè del final de la guerra posés les bases de la recuperació; potser que en l’ànim dels catalans comencés a pesar més les ganes d’acabar una època de torbacions i iniciar una nova etapa més constructiva. El cert és que qui es va haver d’encarregar de posar els fonaments de la sortida de la crisi va ser el rei Ferran II, acompanyat d’alguns sectors de les classes dirigents i també dels aliats que havia tingut, durant la guerra civil, la monarquia.

El rei es va adonar de seguida que havia de posar ordre a la capital de Catalunya, Barcelona, i que també havia de fer-ho, per extensió, a tot el Principat. Tothom sabia, sembla, que calien reformes en profunditat i que amb el manteniment de la situació, sense un programa reformista que abastés l’àmbit institucional i polític tant com l’economia, no hi hauria manera de sortir-ne.

Ferran II, sobretot al voltant de les Corts de Barcelona, de 1480-1481 va definir un nou sistema polític basat en l’equilibri entre la monarquia i les institucions catalanes, amb respecte i reconeixement mutu, una sortida fonamentada en l’instint pactista que en les hores greus han acompanyat sempre els catalans. La base de l’acord seria la Constitució “Poc valria…” més coneguda com la Constitució de l’Observança, en la qual quedava definit de forma clara que les lleis són fetes per complir-les i fer-les complir, i que la principal font del dret que alimenta les lleis i les constitucions és el compromís del rei de complir-les per revestir-se de l’autoritat suficient per fer-les complir. La literalitat del text és d’una claredat meridiana: “Poc valria fer leys e Constitucions, sino eren per nos e nostres officials observades, perçó confirmants los Usatges de Barcelona, a les Constitucions del Principat de Catalunya, capítols e actes de Corts, privilegis communs e particulars, e altres libertats del dit Principat, volem e manem que aquells i aquelles sien observades…”.

Complir i fer complir, reformar i compartir, pactar i acordar, promoure una gran complicitat basada en la confiança. Però el marc institucional era insuficient. Calia modificar les bases materials per a la recuperació econòmica. El “Redreç de la mercaderia”, programa reformista en matèria de política econòmica, titllat de pre-mercantilista, establia les bases per al redreç, per sortir-ne, per esmerçar tots els esforços en la direcció adequada: afavorir l’activitat productiva, el comerç i teixir les bases d’una nova prosperitat.

Les paraules clau són, doncs, observança i redreç, amb un contingut reformista concret i unes polítiques que, desplegades adequadament, van establir les bases per una lenta però segura sortida de la crisi.

Qui més ha estudiat encara ara aquest moment és Jaume Vicens Vives, que hi dedicà la seva tesi doctoral Ferran II i la Ciutat de Barcelona (Barcelona, 1936-1937). És molt probable que de l’aprenentatge d’aquest moment històric, Vicens en deduís la norma de conducta que va presidir tota la seva vida: “Super adversa, augeri”, emergir per damunt de l’adversitat!

No tinc tirada a establir paral·lelismes ni a buscar semblances entre moments històrics; però sí que podem treure lliçons del passat i aprendre dels comportaments i les actituds d’altres moments. Valgui com a reflexió anticipada per a dilluns que ve. La dimensió de la crisi mundial ha assolit a Europa unes dimensions descomunals i algú ja ha començat a atribuir a aquesta crisi efectes tant devastadors com alguna de les guerres europees de record més recent. Potser sí, doncs, que amb un cert sentit de l’observança i del redreç podríem començar a construir unes condicions noves per a la sortida de la crisi. Però això vol un sentit de la negociació, del pacte i de la lleialtat que potser no són la nota dominant a la nostra vida política. El vell pactisme només ens ensenya que per pactar cal acostar posicions i acordar solucions. Les receptes del passat només ensenyen el camí. Els compromisos del present són responsabilitat nostra.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

INFORMACIONS D’ESTIUEIG

Avui / El Punt

L’estiu de 1936 es va publicar amb normalitat el número 3 de la Revista de S’Agaró que es venia al preu de dues pessetes. Amb un disseny modern i un dibuix a la portada ple de color i  evocació marinera. Sobre un fons blau de mar amb tres velers insinuats navegant se situa en primer pla una parella jove damunt d’una barca. Ella, lleument recolzada sobre la roda del timó i la botavara de la vela i, ell, assegut a la banyera amb samarreta de ratlles mirant-la amb displicència. La noia llueix una pamela, mostra la plenitud de la morenor al cos amb un top vermell amb pics blancs, sense tirants, cenyit al coll que deixa l’espatlla al descobert, i uns pantalons del blau del mar. A l’interior, els anuncis del Dique flotante, Pedro Rodríguez, Vins-xampany de Perelada, Air France o els hotels de la cadena Husa, només a tall d’exemple, embolcallen un contingut lleuger, crònica social i festiva, recull de lleure, i articles d’evocació literària o històrica com els de Josep Pla i Carles Rahola, dedicats, respectivament, a l’Hermós o a les velles llegendes de la Costa Brava, lluny, molt lluny del drama que viuria Rahola al final de la guerra.

Hem de pensar que el número ja estava tirat quan es van desencadenar els fets dramàtics de la sublevació militar del 18 de juliol de fa setanta-cinc anys. I, ara, amb la perspectiva del temps se’ns fa estrany el punt d’indiferència frívola que es podria inferir de la coincidència en el temps de la revista i la sublevació.

No va passar, en canvi, el mateix amb el setmanari Mirador, fundat per Amadeu Hurtado, i que va sortir des del 31 de gener de 1929 al 16 de juliol de 1936, “en què va deixar d’aparèixer a causa de les circumstàncies”, diuen Joan Torrent i Rafael Tasis. Aquest setmanari de literatura, art i política que dirigiria, primer Manuel Brunet i, més tard, Just Cabot va encetar una nova escola de periodisme de reportatge que en faria una publicació moderna i atractiva. Innovadora també. Aquí es van publicar una sèrie d’articles, variacions sobre l’estiueig que signava Josep M. Planes. Aquests articles i un conjunt més d’anys posteriors, també a Mirador, conformen la tria que ha fet Marc Soler i que ha esdevingut el llibre L’estiueig. Com fèiem vacances entre 1929 i 1935, que acaba d’editar, a Barcelona, aquest mateix juliol de 2011 l’editorial Quaderns Crema. Marc Soler explica a la introducció de l’edició que ha preparat com “Mirador simbolitzaria el final de trajecte (tràgic) d’un període iniciat grosso modo amb l’embranzida de la Renaixença, que va continuar amb la saba fermentadora per tantes raons del Modernisme i la Mancomunitat, que va culminar amb la voluntat ordenadora –sovint un pèl ordenancista– i l’esperit cívic del Noucentisme, i que la Generalitat republicana, amb tots els seus defectes errors i mancances, no va ser a temps, ni li ho varen permetre, de consolidar”.

He esmentat al principi la Revista de S’Agaró perquè s’escau una continuïtat cronològica entre el final de Mirador i el número d’estiu de 1936. És el punt àlgid d’un final d’etapa en el qual molt incipientment convivien les formes clàssiques, més burgeses i benestants, de l’estiueig i els intents republicans de democratització i popularització del lleure, l’oci i les vacances en un assaig frustrat encara de transversalitat social, com passava amb les colònies, les ciutats de vacances, i els projectes educatius diversos que van fer eclosió en aquell moment creatiu. Glòria Soler apunta en el seu llibre L’estiueig a Catalunya, 1900-1950 (Ed. 62, 1995), amb fotografies de Xavier Miserachs, un lent declivi i continuïtat de les velles formes elitistes de l’estiueig, arrossegant-se fins als anys cinquanta, quan comencen a desvetllar-se fenòmens de popularització i massificació del turisme. Però el punt de ruptura estava servit i els vells testimonis d’abans de la guerra donarien pas, a partir de 1940, a una nova estètica a la mateixa Revista de S’Agaró, a tot el disseny del cartellisme turístic i al capteniment mateix d’alguns dels entusiastes divulgadors del turisme que, adaptant-se a les noves circumstàncies, fan aproximacions noves, de la mateixa potència evocadora, com per exemple, el llibre de Josep Pla que l’editorial Destino estamparia l’any 1941 amb el títol de Costa Brava. Guía general y verídica, amb pròleg d’Alberto Puig Palau i que amb el temps donaria peu a una sèrie successiva de guies de la Costa Brava amb el segell de la literatura inconfusible i la minuciositat descriptiva, adjectivada i cromàtica dels paisatges, de la ploma i de la prosa de Josep Pla.

Abans, però, i per al període de 1929 a 1935, el llibre que hem esmentat ens transporta als grans centres d’estiueig amb els articles de Josep M. Planes sobre Caldetes, Camprodon, Olot, Sitges i Cadaqués, i les aproximacions més urbanes, més en l’estil de la “Boullabaise barcelonina” de Ricard Opisso, dels banys de Sant Sebastià (Joan Soler), Montgat en la visió de Manuel Amat i la més detallista de Jaume Passarell, Castelldefels, Vilanova i Sant Feliu de Guíxols (Manuel Amat), Tossa de Josep Palau o la Barceloneta d’Andreu A. Artís. Aquest ens acosta també a la festa major de Gràcia, i Jaume Passarell fa incursions d’una gran força evocadora sobre Granollers i el Vallès, o sobre un diumenge a l’escullera i l’univers divers d’humanitat que s’hi concentrava, o l’aire universal de festa major d’envelats i gallarets del quinze d’agost.

La segona part, amb articles, ara de més actualitat, de Carles Sentís i Manuel Amat sobre Eivissa, Mallorca i Menorca i el paper dels catalans a les illes, completa el quadre del conjunt.

Desfilen per tots els articles, més enllà dels primers dedicats al turisme “més distingit”, el conjunt bigarrat i multicolor de les casetes  i dels establiments de bany, dels diumenges amb tren a la platja, dels dinars i les gramoles i els gramòfons després de les migdiades, dels canots i els autoòmnibus, de les evasions i les efusions d’una població que fugia de l’aglomeració per acostar-se a la natura i el lleure concentrats.

De fet, unes “informacions d’estiueig”, un periodisme de primer nivell, que condensa la crònica d’una transició final de l’elitisme selectiu i el lleure popular a les formes de la massificació que arribarien d’immediat.

 

PUBLICAT A: http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/437010.html

DEL “PARADIS BLEU” AL PARADÍS PERDUT

Avui  / El Punt

Tossa de Mar és un poble molt singular de la Costa Brava. Un poble de tradició marinera i pagesa; d’arrels profundes romanes i medievals. Una fortalesa i un far. Un mar d’una blavor intensa i penetrant i un racó de món enclotat al final d’una vall exuberant, destí de tres camins difícils fets de revolts inacabables. Les carreteres porten a Tossa. Tossa racó, Tossa refugi, un món fora del món i un temps fora del temps; la Mar Menuda i el Codolar; les fortificacions de la Vila Vella. Els plàcids paisatges de fruiters vora mar i d’alzines sureres terra endins, o carreteres amunt. Un clos, un espai, un ambient, una societat, una forta tradició.

Aquest racó amable i feréstec de la Costa Brava va esdevenir en el període entre les dues guerres mundials del segle passat un punt d’atracció d’una colònia de forasters a la recerca de pau i refugi. Artistes, escriptors, periodistes, s’afegien als estiuejants fidels de tota la vida  i quan aquests darrers se n’anaven hi romanien passat l’estiu fent llargues estades o decidint de quedar-s’hi i fer-ne un espai vital permanent.

És així com Tossa ben bé fins acabada la Guerra Civil espanyola va esdevenir “el reflex del món, un lloc de trobada que viu la concentració de creadors i pensadors del segle xx” en paraules de Glòria Bosch i Susanna Portell.

Bosch i Portell ens van proporcionar el goig immens d’una exposició magnífica: “Berlín, Londres, París, Tossa… la tranquil·litat perduda” (Fundació Caixa de Girona, estiu de 2007), amb un magnífic catàleg que aixeca acta gràfica i literària de l’efervescència cultural de Tossa de Mar en aquest període. Els testimonis pictòrics i literaris d’aquesta etapa acrediten una riquesa plàstica extraordinària i haurien de servir per reivindicar aquells anys, i aquells valors, com un segell de marca, per a la promoció i difusió de Tossa ara. Perquè per a mi és evident que aquella experiència viscuda té tots els ingredients per repetir les rutes que a Ceret o a Cotlliure han donat fruits rellevants.

Encara en els primers anys cinquanta ressonen aquells anys rutilants i apareixen alguns testimonis apassionats que recullen la llavor del període anterior. És el que testimonia el Llibre de Tossa de Josep Palau (Selecta, 1952) o l’opuscle magnífic de Joan Alavedra Tossa  (Barcelona, 1954) amb unes il·lustracions litogràfiques de Jaume Pla que recorden la plàstica de les obres exposades en l’exposició que hem esmentat. Però aquestes dues aportacions, i els testimonis posteriors de tots els estiuejants catalans entusiastes i apassionats de Tossa, són més el testimoni de la fi d’una època que no pas l’anunci d’una de nova que, com a molt, viuria a remolc dels anys brillants o els enterraria en l’oblit en comptes de situar-los al capdavant de l’oferta turística del municipi.

Ara, però, seguint el fil d’aquell argument d’entreguerres, i  algun dels fils diversos de l’exposició recent arriba finalment l’edició en català del testimoni magnífic de la Nancy Johnstone. Miquel Berga, anglòfil professor i vitalista ha curat l’edició d’Un hotel a la costa (Tossa de Mar, 1934-1939) (Barcelona, Tusquets, 2011). Aquí es recullen dos llibres de l’autora editats a la Gran Bretanya, un el 1937 i l’altre el 1939. Dos testimonis vibrants dels quals Berga diu que són una mena de simbiosi entre Un any a..” de Peter Mayle i una crònica de guerra.

La decisió del matrimoni Johnstone de deixar Londres i instal·lar-se a Tossa de Mar. Comprar un terreny i fer-hi un hotel. Viure i descriure l’experiència quotidiana de construir una nova vida. Les gestions, les complicacions, els hàbits, la manera de construir, les hores extres, la vida al poble, les festes, la societat, la normal vida elemental d’un poble petit on les coses són més simples i més complexes que en altres llocs. La progressiva aclimatació de dos britànics (d’arrel irlandesa ella, escocesa ell) a la nova vida. Constatar que “una de les coses més fantàstiques de  la vida a Tossa és que no hi ha consciència de classe” i adaptar-se a la gastronomia, als productes, a la mobilitat (amb cotxe, amb carro o amb tren), als ritmes del temps i de l’espai. “Ara havíem d’aprendre a viure a Tossa com la gent de Tossa (…) Vam decidir fer-nos catalans del tot”.

I viure-ho en un context de gran agitació política .Dels fets del sis d’octubre del 34 a les eleccions del 36, de l’esclat de la guerra civil, als fets de maig del 37 i els enfrontaments entre el POUM i els comunistes, al camí de la frontera. I el pas d’hotel plàcid i atractiu, a residència de convidats o a colònia per a infants. Sempre amb una antena posada a Barcelona i al front, i sempre amb els contactes dels amics anglesos que vivien a Barcelona i que visitaven la casa Johnstone. Combinant les observacions encertades sobre les circumstàncies polítiques del moment i la narració minuciosa de la vida quotidiana i les dificultats creixents, amb un gust singular per la dieta i la imaginació al servei del menjar en temps de guerra. I la reiteració de l’oasi enmig de la tempesta, “Al poble la situació era ben curiosa. D’una banda, la majoria només estaven a favor de viure tranquils i en pau. Encara que a Espanya la discussió política és una afició tan estesa com el futbol a Anglaterra, haig de dir que a Tossa no hi havia violència política”.

Les vivències intensíssimes del segon llibre, cada cop més endins de la guerra i de les ferides profundes a la societat catalana, acrediten una implicació cada cop més directa dels Johnstone en la causa de la República i la causa de les llibertats els drets humans i la lluita contra el feixisme; saben això sí que “Tossa em semblava un oasi. A Tossa no passava mai res. Un cop a la casa Johnstone, ens podíem relaxar a la terrassa. Barcelona cauria. Potser Catalunya cauria, però Tossa sempre seria Tossa”.

Després de viure l’experiència del pas de la frontera res ja no tornaria a ser mai més igual. “La desolació de tot plegat era d’una magnitud que feia pensar en els estralls d’una inundació o d’un terratrèmol”.

Definitivament el “paradís bleu” de Marc Chagall a l’octubre del 34 seria per molt temps un paradís perdut.

Ara toca tornar a convertir Tossa en un paradís retrobat.

PUBLICAT A: http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/371846-del-paradis-bleu.html

I SI DEIXÈSSIM ELS MORTS TRANQUILS?

Diari de Girona

La ciutat de Girona va fer en el seu moment la liquidació del franquisme de forma acurada i meticulosa. Anticipant-se a la Llei de la Memòria històrica, aplicant estrictament criteris de racionalitat i bon govern.

L’abril de 1979 es va ser fulminant amb el nomenclàtor dels carrers de la ciutat. No cal recordar l’escombrada general. Només cal retenir que vells carrers i places van recuperar la normalitat estricta de la cultura oral i popular. El carrer Nou, la plaça del Vi o la rambla de la Llibertat en podrien ser els exemples més emblemàtics i senzills. Vam creure que el que calia era fer un exercici de normalitat i naturalitat democràtiques i, en aquest sentit, teníem molt clar que era preferible acudir al nomenclàtor popular més que substituir unes connotacions per unes altres. Deixant molt clar, això sí, el sentit institucional i el respecte i el reconeixement deguts als presidents Macià, Companys, Irla i Tarradellas, successivament.

També vam abordar la substitució de les inscripcions del monument als “caídos” davant de Correus i que, amb posterioritat, es traslladaria a la plaça de la Diputació. La iconografia del monument no es podia salvar i tenia les formes habituals de l’època, però per a nosaltres amb voluntat de solidària reconciliació quedava clar que només hi havia lloc per un monument a “tots els morts de Girona a conseqüència de la Guerra Civil,1936-1939”. Un tractament diferent vam reservar per al monument pels morts carlins que hi havia a la plaça del carril i que vam fer traslladar a un racó del cementiri de la ciutat.

També vam fer retirar la inscripció que hi havia al saló de sessions de l’Ajuntament i que feia referència a alguns morts a Girona fruit de la violència revolucionària. Era una placa de pedra que establia un diàleg simètric amb una altra dedicada a Guillem Colteller. Un dels morts que figuraven en aquella inscripció, també traslladada al cementiri, era el pare de l’Antoni Domènech. L’Antoni mantenia des de l’escoltisme un compromís de catalanitat radical amb la llengua i l’educació, que va exercir com a primer tinent d’alcalde de cultura amb una eficàcia que encara marca petja en les polítiques municipals. Domènech vivia amb un silenci discret i respectuós el record de la mort dramàtica del pare i va tractar d’evitar que mai interferís en la seva tasca i en les seves conviccions. Però és evident que hi ha aspectes que toquen la fibra més íntima i emocional i, si bé és veritat que va entendre perfectament la retirada de la placa, va entendre menys que entre els militants del PSC s’hi comptés el fiscal que havia contribuït a la mort del seu pare, en Miquel Gayolà, vell militant del POUM que va tornar a viure i a morir a Girona. Ho va entendre menys però mai no en va dir res; res de res i ho he sabut més per intuïcions que per afirmacions. Ho dic ara i aquí perquè quedi clar que amb la memòria dels morts s’ha d’estar molt atent als sentiments legítims de tothom, d’un bàndol i de l’altre, particularment si els afectats per morts originades en la violència revolucionària mantenen conviccions democràtiques i catalanistes que ningú avui no sabria discutir. És el cas també, aquest no a Girona sinó a Castelló d’Empúries, del pare d’en Modest Prats, ferrer, afusellat a Montcada pocs mesos després del naixement del seu fill.

Des d’un laïcisme més moderat també vam creure que calia retirar el sant Crist que hi havia al saló de sessions i que no enteníem ben bé què hi feia. Des d’una visceralitat absoluta, aquest fet em va portar en lletres de motllo a un dels llibres de F. Vizcaino Casas en un intent de desacreditar la política democràtica a la ciutat i en un dels pocs moments inicials en què vam saltar a la palestra mediàtica de l’Estat. Sense escarafalls, cap titular, cap paraula gruixuda, fruit d’un acord amb el bisbe Jaume Camprodon vam certificar la fi de la presència institucional de l’Ajuntament a totes les celebracions litúrgiques de la ciutat a la Catedral o Sant Feliu. Només  manteníem una presència amb aquest sentit a la missa del dia de Sant Narcís, en l’única fusió entre el poble, el poble cristià i les institucions, de tot el calendari de l’any. Des d’aquell moment i amb notabilíssimes excepcions, els membres del Consistori han acudit a les celebracions litúrgiques i als funerals de la ciutat a títol  estrictament privat i sense escarafalls.

Quedava, això sí, la presència de símbols feixistes a la plaça del Mercat i al pont de l’Aigua. Aquí no sense alguna controvèrsia, també ens vam anticipar a la Llei de la Memòria històrica i vam creure que en un cas i altre havíem de contextualitzar la iconografia i deixar constància per a la història que en tots dos casos es va utilitzar ma d’obra vinculada a la repressió franquista en el conjunt de batallons de la repressió que, amb tanta claredat, ha documentat Josep Clara en un llibre relativament recent, amb la nòmina de tots els treballadors de tots els batallons i els seus orígens i professions.

Crec que amb tot això queda acreditada una part de les accions municipals per tal de deixar les coses en el seu punt just.

Naturalment, l’altra cara de la moneda són totes les accions dutes a terme per tal de reivindicar la memòria oculta, la història escamotejada, el record viu dels lluitadors a favor de les idees i de la legitimitat republicanes. I el record encara més ocult de la llarga llista fins a més de 500 dels represaliats del franquisme que també ha documentat Josep Clara. El memorial dels represaliats republicans del cementiri de Girona recolzat amb entusiasme militant per Francesc Pararols i Josep Quintanas des de la regidoria de cementiris del primer Consistori, va ser un espai obert, una llista incompleta, oberta a la voluntat de reivindicació concreta de la memòria de cadascun dels represaliats d’acord amb la voluntat expressada pels respectius familiatrs. Lligàvem així els moviments reivindicatius de la memòria històrica conduïts per la societat civil, l’Associació democràtica d’artistes i tanta altra gent en el darrer franquisme amb la legitimitat republicana i assajàvem plegats una justa reivindicació de la figura de Carles Rahola, autèntic símbol per ell i per tots els altres de la injusta barbàrie indiscriminada. És una reparació deguda i sempre incompleta, impossible en la seva estricta materialitat perquè als fills i filles de Carles Rahola els torna la memòria del pare, però mai més no els tornarà la vida.

És en aquest context que em sembla voler matar formigues a canonades, convertir en objecte de ”guerrilla urbana”, la batalla política per la retirada del monòlit que hi ha al carrer Heroïnes de Santa Bàrbara dedicat a Pere Coma. Les circumstàncies de la seva mort no són les més edificants pel que fa el seu capteniment. Però és també un altre mort de la Guerra civil, com tants n’hi hagueren. Molts fruit de la barbàrie feixista, d’altres víctimes dels descontrols revolucionaris. A les cunetes de les carreteres apareixen monòlits freqüents de sacerdots executats. No crec que s’hagin de treure.

En el cas de Girona n’hi ha prou amb un altre trasllat al cementiri, ara o el dia que es facin obres a la casa on hi ha incrustat el monòlit dedicat a Pere Coma, que no és precisament un clar exponent d’iconografia feixista.

Deixar els morts tranquils no vol pas dir enterrar la memòria. Vol dir, justament, fer-ne memòria pels vius i tractar que la pèrdua de memòria no ens dugui a noves situacions que han de ser del tot irrepetibles.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

ELS MAPES I LA GUERRA

Pròleg a Els mapes en la Guerra Civil espanyola. Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya, 2007

No és nova la relació entre la cartografia i la tàctica i l’estratègia militars. En realitat molta cartografia coneguda i conservada té els seus orígens en moments convulsos i d’una profunda alteració. Ja ho hem dit en alguna altra ocasió: d’aquí que molts mapes històrics de Catalunya siguin francesos!. És una qüestió de veïnatge.

Però una guerra civil té tota una altra dimensió i unes implicacions en els plecs i replecs del territori d’una profunditat que tots coneixem.

L’exposició Els mapes en la Guerra Civil Espanyola,1936-1939 és una vindicació del caràcter instrumental de la cartografia, però és també el testimoni gràfic, cartogràfic i fotogràfic, dels escenaris de la memòria, del dramatisme dels combats, de la duresa dels enfrontaments, de l’impacte permanent i sistemàtic dels combats en les persones, la societat, l’economia i la geografia. De la brutalitat de l’impacte en la demografia. L’asèpsia tècnica dels cartògrafs i els fotògrafs no podia amagar un combat ideològic que transcendia els límits d’Espanya i implicava el món sencer.

El Govern de Catalunya vetlla des de tots els seus departaments per establir ponts amb les arrels històriques, amb els fonaments del país, amb la seqüència cronològica de la nostra peripècia col·lectiva i comunitària.

Preservar i conservar la memòria d’un temps i d’un país i de la seva gent de tots els temps. Explicar-la i transmetre-la. No es tracta d’una acumulació d’arxiu, que és una base de dades indispensable, es tracta d’una permanent reelaboració i interpretació per posar de manifest a cada instant el valor de la memòria. Res no és aliè a la memòria perquè tot està marcat pel caràcter dinàmic de les societats i la seva permanent evolució. La memòria és el reflex dels signes del temps, dels temps històrics en construcció permanent. Res no és estàtic, però tampoc res no és neutre i tots s’explica des d’uns referents.

Els mapes, els mapes per a la guerra i els mapes de guerra són l’expressió diferent sobre una mateixa base de l’aportació que fan les ciències del coneixement del territori.

En realitat, vist el paper de la cartografia i vista l’experiència històrica, podríem dir que els mapes són eines de pau de civilització i de progrés que en algun moment algú pot utilitzar per a la destrucció i contra la pau.

La simplicitat dels mapes de carreteres Michelín, primeres eines d’uns exèrcits desvalguts, ens posen al davant el sentit mateix d’aquesta exposició que recull els fons de la Cartoteca de Catalunya i ens mostra l’esforç d’adaptació que es va realitzar en temps de guerra per transformar les eines de sempre en eines pel combat.

Eines de llibertat, voldríem dir ara des de les institucions