ELS AEROPORTS CATALANS

El Punt Avui

L’emissió diumenge passat del programa 30 minuts dedicat als aeroports va aportar molts elements de clarificació del debat. Vull tornar-hi, un cop més, per assenyalar la lògica política i territorial de l’aeroport d’Alguaire. I vull deixar ben clar que per molta coherència política i territorial que hi detectéssim no seria suficient si no hi afegíssim la imprescindible utilitat social.

Convé en primer lloc aclarir del tot el tema de la localització. El president de la Cambra de Comerç de Lleida, que sempre ha estat un radical defensor d’un aeroport lleidatà va deixar obert un interrogant que en realitat no existia. Deia que Lleida volia un aeroport i que mentre uns (CiU) el volien als plans d’Alfés, uns altres (el govern de progrés) el va voler a Alguaire. En realitat Alfés es va haver de descartar necessàriament perquè un informe del Departament de Medi Ambient, emès encara en època del govern de CiU i amb anterioritat a desembre de 2003, declarava Alfés no apte per a una infraestructura aeroportuària tant per raó de la defensa de la timoneda com per raó de la protecció de l’alosa becuda.

Calia, doncs, defugint qualsevol plet territorial, abordar un estudi en profunditat i de característiques molt tècniques que definís un nou emplaçament òptim i sense les connotacions mediambiental dels plans d’Alfés. L’elecció d’Alguaire no va ser aleatòria i està emparada en criteris molt solvents de caràcter aeroportuari i també econòmic. L’elecció d’Alguaire no va ser objecte de pràcticament cap controvèrsia.

Vull afegir, això sí, que contra els criteris radicalment restrictius dels tècnics del Departament de Medi Ambient vam defensar des del Departament de Política Territorial i Obres Públiques la continuïtat, a Alfés, de la pràctica esportiva i la vinculació definitiva de les antigues instal·lacions militars a les activitats de l’aeroclub de Lleida, amb una història i una trajectòria que bé el feien mereixedor de disposar d’unes instal·lacions pròpies. Argumentàvem la compatibilitat de l’activitat aèria esportiva i la timoneda, i érem partidaris de delimitar del conjunt de la finca, comprada i ben comprada pel govern de CiU, un perímetre molt rígid dedicat als avions esportius del club lleidatà i els seus visitants, i la resta de la finca posar-la a la plena disposició de totes les iniciatives mediambientals que calguessin.

La necessitat d’un aeroport a les terres de Lleida estava emparada pel Pla d’aeroports vigent el 2003 i reiterada pel nou Pla d’aeroports, aeròdroms i heliports que es va aprovar amb posterioritat, redactat per iniciativa del govern de progrés. Les institucions lleidatanes s’hi van bolcar sense cap recança i tant la Cambra de Comerç, com la Paeria i la Diputació Provincial van esdevenir els agents principals d’una demanda àmplia de la societat civil que en feia un motiu de reivindicació i orgull territorial. Naturalment, el tema no es situava pas en un terreny estrictament sentimental i subjectiu. Totes les institucions lleidatanes i la mateixa Generalitat van promoure successius plans de negoci que culminarien en el document associat a la construcció i posterior explotació de les noves instal·lacions d’Alguaire. És en aquest sentit una mica sorprenent que aquells que des del govern i des de l’oposició, des de les institucions i des de la societat civil havien estat valedors radicals de l’aeroport de Lleida en facin ara una defensa tèbia i poc radical. Com si pel fet d’haver-se construït en una etapa de set anys en què les  majories parlamentàries no els van atorgar marge suficient per governar, ja no fos motiu de la radicalitat que havien exhibit amb anterioritat. Fugir ara d’estudi és sortir amb excuses de mal pagador deixant d’altra banda en evidència els responsables locals de la coalició nacionalista que en aquest tema sumaven amb el conjunt de les forces polítiques del territori.

Gavín, Gilabert, Pueyo, Siurana i Ros són, doncs, noms des del camp de la política associats a una defensa incondicional del que ara és una realitat que, estranyament, sembla incòmoda per a alguns quan hauria de ser reivindicada amb la força dels arguments i potenciada amb l’estímul imprescindible per fer-ne una instal·lació d’indiscutible rendibilitat social i territorial.

Ho deia un dels professors consultats pel programa 30 minuts. No importa tant la rendibilitat econòmica, que és altament desitjable, com la utilitat i el sentit social. Si es fa servir es justifica i si no es fa servir no es justifica. Així, la literatura de la crisi ens ha portat a buscar casos paradigmàtics d’inversions innecessàries i faraòniques. I des de fora de Catalunya, però també des de Catalunya mateix, s’ha volgut col·locar Alguaire en la llarga llista de despropòsits de l’època de l’abundància.

En aquest sentit, les històries referides en el mateix programa als aeroports de Ciudad Real, Castelló de la Plana, Albacete o Osca, fan ben evident que Alguaire no se situa en aquest quadre d’honor dels despropòsits. Els casos esmentats fan bo Alguaire per la seriositat del seu plantejament i pels mateixos resultats, per modestos que siguin, en aquests anys inicials. La comparació amb Osca és especialment significativa, perquè mentre la societat pública de promoció de l’esquí a l’Aragó (amb participació del sector financer) i basada en la combinació de les estacions i de les promocions immobiliàries opta per situar els vols a Tolosa, Alguaire, des de la seva creació, malda per captar els vols de Tolosa i portar esquiadors a les pistes del Pirineu lleidatà i andorrà. Andorra en realitat ha sentit Alguaire com a més seu que alguns sectors reticents de la societat catalana!

I per acabar, el mapa de la rendibilitat dels aeroports d’Aena que va mostrar el 30 minuts no té preu. Només cinc aeroports són rendibles, cinc o sis més són necessaris, i la resta tots s’han de qüestionar i revisar. Si sortim de Catalunya i mirem el mapa d’Espanya, Alguaire es troba entre els necessaris que poden ser rendibles i queda lluny de la llarga llista dels despropòsits o de les instal·lacions discutibles.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

“UN AEROPORT COM ALGUAIRE ÉS TERRITORIALMENT I SOCIALMENT RENDIBLE”

Participació en el reportatge sobre ‘La festa del cel’ del programa “30 minuts”, Canal 33

 

Si voleu veure el video cliqueu aquí.

“A L’HORA GREU QUE VIU CATALUNYA TOTHOM HA DE FER UN PAS PER INTENTAR UN GRAN ACORD QUE PERMETI A AQUEST PAÍS SORTIR DE LA SITUACIÓ EN LA QUAL ESTÀ”

Intervenció en el Ple monogràfic sobre el  pacte fiscal

La presidenta

S’obre torn de rèplica als grups parlamentaris i, en primer lloc, té la paraula en nom del Grup Parlamentari Socialista, l’honorable senyor Joaquim Nadal.

Joaquim Nadal i Farreras

Gràcies, molt honorable presidenta, molt honorable president de la Generalitat, senyores diputades i senyors diputats. Fa uns mesos, quan va començar aquest procés, dins i fora d’aquest Parlament molts no ens veien en l’acord. I fa uns mesos, dins i fora d’aquest Parlament, molts no ens volien en l’acord. I som a l’acord, president, hi som més que molts no veien o volien. No hi som del tot, d’acord. I no hi som del tot, sap per què? I faig referència a la seva última apel·lació ara fa un minut. Per un excés de tacticisme. Uns i altres, no els col·loco enlloc, per un excés de tacticisme. Perquè tots, uns i altres, hem sigut presoners de les paraules i perquè en tot aquest procés, mentre nosaltres ens anàvem acostant a l’acord, uns altres anaven fent la fugida endavant. I, si mentre uns s’acosten, els altres no s’acosten també i busquen un camí que és diametralment oposat, les possibilitats d’acord d’adhesió a un acord, en el qual pot acabar semblant que no t’hi volen, són molt difícils. Però nosaltres hi som, hi som amb plenitud, hi volem ésser i no hi som només amb algun matís. Però anem a allò essencial: sí, al pacte fiscal, sí, amb totes les lletres, senyor president. Sí, president, a la idea d’un canvi de model, que votarem, després li llegiré.

«La paradoxa ens situa» –vostè deia ara–, «en un bon moment, encara que sembli que és el pitjor moment possible, és el millor moment possible, perquè com que no hi ha diners, allò que compta és el fur, no els diners.» Doncs bé, oblidem-nos del fur, que és una paraula que justament en el joc concert econòmic, model basc, ens porta a determinades temptacions, hi ha un canvi de model, deixem el fur, justament l’apel·lació al fur és el que no permet el ple acord i sap per què? Perquè no hi ha prou garanties tècniques, jurídiques i polítiques que el model que s’esbossa sigui prou afinat i prou plausible.

Jo admeto, president, que la solemnitat de les grans paraules que es correspon amb els grans moments s’ha de correspondre en el contrast amb la realitat, i vostè ha solemnitzat allò que d’altres frivolitzaven. I en aquesta solemnització nosaltres també hi som, perquè a l’hora greu que viu Catalunya tothom ha de fer un pas per intentar un gran acord que permeti a aquest país sortir de la situació en la qual està.

Però com que no hi serem del tot perquè justament hi ha algunes coses –molt poques– que se situen un terreny en el qual nosaltres no podem estar d’acord, sí que volem dir-li que a partir d’avui, demà, hi ha recorregut, hi ha l’inici d’un procés, com deia el senyor Puigcercós, i seguirem el procés i serem en el procés sense necessitat ni del permís d’Esquerra Republicana de Catalunya, ni del permís del PSOE, perquè no hem arribat fins aquí i votarem el que votarem havent d’apel·lar uns o altres per aconseguir una condescendència que naturalment no necessitem.

Estem per un consens ampli, sí, president, pel que avui es votarà i per moltes altres coses, sí al consens de l’acord d’investidura, no al no consens de l’incompliment reiterat de l’acord d’investidura, sí al pacte social com han dit altres diputats i diputades, sí a l’acord per abordar conjuntament i amb valentia l’imminent rescat o apel·lació al Fons de liquiditat autonòmic. Sí. En una hora greu, quan Catalunya necessita diners, sense que sembli que ens els donen amb condescendència, o els diners que surten de Catalunya que puguin tornar a Catalunya per fer front a les necessitats dels catalans i les catalanes, sí, president, el PSC estarà al costat del Govern.

Sí a un plantejament realista que ens permeti rescatar –recuperar– autogovern, –tornem al 10 de juliol– i posem allò que surti finalment d’un acord possible i plausible en l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Perquè finalment, si el model del concert planteja problemes en el joc de les paraules, és perquè més enllà dels drets històrics, deixem-ho córrer, la història pesa molt per a tots i per a Catalunya probablement més que per a ningú, a l’article 41 de l’Estatut Basc hi ha el concert, a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya no hi ha el concert.

Ara, nosaltres estem a favor del canvi de model i nosaltres li estenem la mà, president, per avançar en la direcció d’un nou model de finançament que signifiqui no pas trencar les regles del joc. Ara, no trencar les regles del joc no vol pas dir no canviar-les, aquest és el punt, justament aquest és el punt. Hi ha un fil prim molt petit de dues coses que traspassen allò que ara és possible a l’hora d’enfrontar una negociació raonable, si ho fem diferent, si no som presoners de les paraules, aquí ens tindrà, i evidentment si fem un nou model, i en lloc de dir-ne concert en diem una altra cosa, i es correspon estrictament a l’especificitat catalana, i neix de la bilateralitat amb la qual abordarem aquesta qüestió, allà estarem.

I acabo. En què estem plenament d’acord nosaltres, president? Torno al que vostè deia, el fur quan no hi ha diners, canvi de model, votarem sense cap escletxa, sense cap limitació, sense cap dubte el punt 3, que diu: «Reivindica un acord de finançament que suposi» –«reivindica» vol dir que es negocia un acord de finançament– «que suposi un canvi de model respecte als diferents acords assolits en la història del nostre autogovern. Aquest acord de finançament té com a objectius assolir la plena capacitat de decisió sobre els tributs suportats a Catalunya, poder disposar d’aquells recursos econòmics que com a país generem per atendre les polítiques socials i de creixement i garantir la lleialtat institucional per evitar arbitrarietats i incompliments de les parts.» Si tot l’acord es reduís a aquest punt, cent per cent d’acord, desapareixerien els matisos. Si no, no hi som perquè hi ha hagut un error de càlcul en el tacticisme d’alguns.

Gràcies, president. Gràcies, senyores diputades i senyors diputats.

Si voleu veure el video cliqueu aquí.

‘SÍ’ AL PACTE FISCAL

El Periódico

Estic a favor del pacte fiscal. A favor de tenir la clau de la caixa, de tenir una agència tributària integrada. Estic també a favor de garantir la solidaritat i limitar-la. Vull una relació bilateral amb l’Estat i estic a favor d’un règim específic per a Catalunya.

Coincideixo també en la diagnosi, en el reconeixement que de l’estudi de les balances fiscals se’n desprèn que Catalunya aporta molt més que no rep, i que el nostre dèficit fiscal és un llast per al propi desenvolupament de les potencialitats de Catalunya com a motor econòmic i per a les seves pròpies aspiracions d’autogovern.

És possible que els socialistes haguem estat massa lents de reflexos en la definició de les nostres pròpies posicions, i massa tímids en l’exigència del compliment dels compromisos de l’Estat amb Catalunya pactats el 2009. I no obstant això,  el primer secretari del PSC va avançar una proposta el dia 29 de febrer i en la primera de la primera cimera amb el President de la Generalitat va lliurar un document, que tenia moltes portes obertes i, fins i tot, feia possible el concert.

Però ha arribat l’hora de la veritat. És el moment de fer un gran acord de país que sigui un bon fonament per a una negociació que serà dura, però que és imprescindible per corregir tots els desequilibris que hem esmentat.

Ara, el problema radica en el fet que el debat sobre el pacte fiscal s’ha barrejat i ha quedat desvirtuat enmig del debat sobre el sobiranisme i les aspiracions d’independència. Els sectors més radicals del sobiranisme i de l’independentisme han instal·lat l’equació: pacte fiscal = concert econòmic = independència. Parteixen d’una formulació simple, si fem que s’equipari pacte fiscal i concert econòmic haurem fet drecera i haurem escurçat el camí cap a la independència per frustració de la solució negociada.

No defujo el debat sobre la independència. No queda lluny en el temps el moment que els estatuts del PSC recollien el dret d’autodeterminació dels pobles i aquest dret s’ha votat, l’hem votat, més d’una vegada al Parlament. Fins i tot, m’atreveixo a dir que des de les meves conviccions catalanistes trobo en l’horitzó de la independència un punt de lògica intel·lectual. Puc afegir que no veig clar el camí i, encara menys, els resultats. Ho sento, però a l’entusiasme col·lectiu hi contraposo unes dosis de racionalitat i pragmatisme, i greus interrogants sobre l’itinerari cap a resultats plausibles i tangibles.

Però sobretot vull ara insistir que a l’hora de parlar de finançament, solapar-hi el debat de la independència tergiversa les coses, modifica els objectius immediats i afebleix la unitat.

Hi ha, esclar, qui pot portar els seus plantejaments a l’extrem i formular la següent asseveració. Volem el concert. Si ens neguen el concert, volem una consulta i fruit del resultat de la consulta volem que el Parlament de Catalunya formuli una declaració unilateral d’independència.

Justament per això és legítim que ens preguntem ara què volem. Els diners i el model o la independència? Un gran acord, un nou model amb la limitació de la solidaritat o la independència de Catalunya? Per alguns la resposta és clara: tenim pressa, diuen, i conceptuen la independència com la clau de totes les solucions, com un gran principi ordenador de les coses de Catalunya, sense cap condicionant. No sé si a hores d’ara, en el context actual, en el moment de màxima limitació de sobirania a favor de Brussel·les i en un context de brutal restricció econòmica és realista plantejar l’objectiu de la independència.

De moment jo em pensava que volíem els diners i que en això podíem estar tots d’acord. Però tal com estan les coses és el Govern de Catalunya qui ha d’aclarir si vol els diners i el model o busca directament la confrontació fins a les últimes conseqüències.

Els socialistes, com deia al principi, estem a favor del pacte fiscal i no estem a favor del concert econòmic en els termes del finançament específic de Navarra i el País Basc. Per què?, doncs simplement perquè els hem de considerar una anomalia i una excepció. L’anomalia té arrels històriques, remotes i recents, i aquestes arrels són les que porten en el context basc els  socialistes d’Euskadi a defensar per al seu territori el concert.La generalització del sistema de concert és avui inviable i l’extensió a Catalunya d’un model equivalent al del País Basc, insostenible. Els que diuen concert o independència ho diuen perquè saben que el concert no és possible.

Sí, en canvi, que és possible tota la resta i un anivellament progressiu que, sense arribar al sistema ‘foral’ del concert, administrat, ja és curiós, en bona part per les diputacions, ens dugui a resultats similars, equivalents i proporcionals.

És veritat que a vegades sembla que som presoners de les paraules. Els sindicats, per exemple, igual com diuen que no volen un concert com el del País Basc, diuen que volen el concert del segle XXI. Doncs si és per les paraules que no quedi. Catalunya pot i ha de tenir un règim específic amb el mateix encaix legal que els altres sistemes específics, inclosos el basc i el navarrès.

Però si volem la millora real del poder i dels recursos caldrà que no ens encaparrem en un concert a la basca, que seria implícitament la negació de la premissa inicial de l’acord compartit per la immensa majoria dels catalans. Volem més diners, més poder i una solidaritat justa que no engoleixi tota la capacitat de Catalunya de generar riquesa i activitat productiva, que té i tindria  uns efectes empobridors i letals per Catalunya i per al conjunt de l’economia espanyola.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

“LA CAPSA LA DONARIA A EN JOSEP RULL, QUE HA ESTAT LA MEVA CONTRAPART DURANT MOLT DE TEMPS, QUAN JO ESTAVA AL GOVERN”

Entrevista al programa “El Retrat” del Canal Parlament, emès pel Canal 324 els dies 20 i 21 de juliol de 2012

Si voleu veure el video cliqueu aquí.