Joaquim Nadal i Farreras

MANEL SERRA I PARDÀS

Diari de Girona

En Manel Serra és un professional que inspira confiança. Podem afegir-hi que la seva professionalitat és de contrastada solvència. Ho ha demostrat amb discreció i eficàcia des de diversos camps; sobretot en el terreny cívic i en el terreny professional. Des de molt aviat ho va demostrar un cop llicenciat en ciències econòmiques en diversos treballs en el món empresarial. Però jo destacaria, sobretot, una aportació singular que vaig conèixer de prop: la monografia comarcal dedicada al Gironès dins de la sèrie de monografies comarcals que en els primers vuitanta havia llançat la Caixa d’Estalvis de Catalunya. Un cop acabat el treball va esdevenir el llibre El Gironès. Aproximació a l’estructura sòcio-econòmica (Barcelona, 1981), que signarien conjuntament Montserrat Terradas, Rosa M. Picamal i Manel Serra. És evident que han transcorregut trenta anys, però aquest llibre constitueix una aportació singular a l’anàlisi de les potencialitats del Gironès, s’afegia a la tradició de les monografies que s’havien escrit en època republicana i assenyalava les oportunitats i els reptes que la comarca aprofitaria i que recolliria apuntant els nous riscos Josep Oliver en els seus treballs dels darrers anys noranta.

La seva dedicació professional als temes de l’aigua, des de la gerència del Consorci de la Costa Brava, de 1983 fins a les darreries de 2011 assenyalen una llarga trajectòria professional sota mandats ben diversos, des de compromisos i fonaments estrictament professionals i amb una clara orientació al servei públic, a l’atenció directa als ajuntaments socis del Consorci i a l’acompliment dels objectius bàsics d’aquest organisme. Des d’aquesta responsabilitat es va haver d’ocupar de les inversions en infraestructures de sanejament de gran envergadura i d’abastament d’una importància cabdal. Vull subratllar el desdoblament de la canonada del Pasteral, dedicat íntegrament a complir i fer complir els cabals compromesos amb la Llei del Ter, un cop es va decidir la derivació de les aigües del Ter cap a l’abastament metropolità. La inversió per a Girona i sobretot per a la Costa Brava va arribar tard, però va ser reclamada, exigida i materialitzada sota la direcció eficaç de Manel Serra. Crec que puc dir, sense cap por a equivocar-me, que si féssim un repàs dels que són o han estat alcaldes i alcaldesses de les poblacions directament ateses i representades al Consorci tots coincidirien en l’apreciació del rigor i l’eficàcia com a paradigmes de l’actuació d’en Manel Serra. En un text breu “Alguns elements per a una cultura de l’aigua i un epíleg dedicat al riu Ter” (al llibre L’aigua a Catalunya. Una perspectiva per als ciutadans, Càtedra Agbar, 2006), Serra fa una aproximació de gran agudesa a les mancances de les infraestructures, a la seva concepció antiga, a la desconfiança creixent i a la necessitat de replantejar, amb paràmetres nous, el problema de l’aigua, sense estar-se de dir que en ple segle XXI calia esperar de les autoritats polítiques i hidràuliques una resposta intel·ligent a la problemàtica del Ter, un riu que havia deixat de ser riu.

En la trajectòria d’en Manel, com hem dit, hi ha també una dimensió de compromís cívic. S’expressa en la seva inquietud ciutadana, en la seva participació en la gestació i la gestió de la Llibreria 22, s’expressa també en el seu text, memorialístic i cívic, dedicat al barri on va néixer, El Grup de Sant Narcís de Girona. 50 anys (1952-2002), (Girona, Ajuntament, 2002), en el qual explica les seves vivències i l’evolució social del barri, que ell va veure créixer i fondre’s amb la ciutat de Girona sense perdre mai la singular personalitat que el va caracteritzar des de la seva construcció, com ha explicat molt bé la Rosa M. Fraguell. I té una culminació molt especial en el difícil compromís de liderar l’entitat Caixa de Girona fins a l’absorció per la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona i la direcció de la Fundació de la Caixa de Girona i el seu recorregut pel panorama pantanós de la crisi de les entitats d’estalvi, amb salvaguarda i cura dels dipòsits dels clients de l’entitat que va presidir. Vull afegir, sobretot en la seva condició de vicepresident del Consell social de la Universitat de Girona, una intervenció brillant i contundent, tant com documentada, en l’acte d’inauguració del curs acadèmic 2011-2012 a l’església de Sant Domènec, magnífica sala d’actes de la Universitat de la ciutat a pocs mesos del vintè aniversari de la seva erecció per Llei. Diagnòstic i programa ressonaven en les voltes gòtiques amb la contundència dels sermons dels dominics que havia albergat i amb la claredat de qui posa el dit a la nafra dels temes pendents i de les qüestions obertes. Va ser un discurs llarg i sonat, un clar advertiment al món acadèmic i sobretot als responsables polítics des de la tribuna acreditada de la societat civil.

Si el tema que ara s’ha suscitat en relació amb la gerència del Consorci de la Costa Brava és un tema de “confiança” no veig per on pot grinyolar si la “confiança” es mesura en termes de professionalitat i compromís. A no ser, esclar, que es tracti a criteri dels nous responsables polítics de la Diputació i del Consorci d’una qüestió de “confiança política”, d’adhesió incondicional a les sigles. Deixem per als advocats i els tribunals els temes de caràcter administratiu, civil i penal que es podrien desprendre d’una acció unilateral que trenca un contracte recolzat en un concurs públic produït cinc anys abans de l’aprovació d’uns estatuts que el que feien era preveure l’eventualitat d’un canvi de persona en la gerència un cop conclòs el compromís contractual d’en Manel Serra.

Centrem-nos només en la “confiança”. És cert que en Manel Serra, de1987 a1995, inscriu el seu nom en l’acreditada  llista dels regidors d’hisenda de l’Ajuntament de Girona, un d’ells de CiU i la resta presentats en llistes del PSC. En Manel Serra es va brindar a col·laborar amb el projecte del PSC a la ciutat sense cap compromís de militància estricta i des del més estricte vessant professional. El que ha permès, mandat darrere mandat, tancar uns comptes sanejats, clars, amb romanents positius, amb un endeutament baix, amb crèdits subscrits i disponibles, amb capacitat d’inversió assegurada. Com ara.

Però això justament no és motiu de desconfiança si es vol fer prevaldre la professionalitat com argument de la confiança. És el criteri que vaig aplicar quan em vaig fer càrrec de l Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Només van canviar set persones, estrictament els càrrecs eventuals i, fins i tot, vaig mantenir dos directors generals que venien del Govern anterior i vaig acollir al Departament algun altre alt càrrec que havia cessat en una altra conselleria.

Sembla, però, que ara es volen fer valdre uns altres paràmetres pera mesurar la “confiança” i no tinc pas la seguretat que amb aquests criteris hi surtin guanyant els ciutadans per molt que hagin votat majoritàriament determinades opcions. Segur que la confiança dels ciutadans reclama una altra mena de confiança per a l’Administració pública.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

9 Desembre 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a MANEL SERRA I PARDÀS

“ARTUR MAS JUEGA CON UNA GOMA ELÁSTICA QUE AFLOJARÁ CADA VEZ QUE LE CONVENGA”

Entrevista al programa “Herrera en la onda” d’Onda Cero

Resum

PSOE

El PSOE debe hacer una reflexión profunda sobre su propia andadura política y sobre la percepción ciudadana de todas estas cuestiones. Más que su bagaje ideológico, lo que hay que hacer es escuchar a la opinión pública. Si las percepciones son las que dicen las encuestas, demoscópicamente hay que atender a algunas cosas de las que dicen.

¿ZP les resta más que les suma?

No creo que sea un tema de una persona. Resta la crisis económica, las dificultades para salir de ella, los ataques a los mercados españoles en la zona euro… Hay que atribuírselo a la persona que gobierna España? No. Le ha tocado a él, en esta circunstancia. Quien ha ganado en río revuelto, sigue ganando. Y siempre pierden los mismos. Esta reflexión hay que hacerla desde la izquierda. Hay diversos caminos en la salida, y hay que coger el que tenga menos consecuencias para los más desfavorecidos.

ARTUR MAS

Juega con una goma elástica que aflojará cada vez que le convenga. Vamos por el camino de la ruptura si no nos hacen caso. De concierto económico a pacto fiscal… Seguirá midiendo de una forma muy calculadora propia de esta coalición. Tensará y destensará cada vez que convenga.

¿No habrá grupo propio en el Congreso?

De momento, no. Deberíamos normalizar la idea y la posibilidad que diputados socialistas en Madrid, en algunos temas que conciernen al devenir de Catalunya voten distinto en aplicación a los estatutos de un partido que es distinto del PSOE. La forma de tener voz propia y visibilidad propia es algo que tenemos pendiente y que debemos resolver. Duran es muy visible porque es el portavoz de su grupo. Nosotros tenemos muchos más. Tener más visibilidad nos resta posibilidades en Catalunya.

Aviso a navegantes.

Soy discreto. Llevo mucho tiempo en la política.

13 gener 2011 Posted by | Altres, Ràdio | , , , , | Comentaris tancats a “ARTUR MAS JUEGA CON UNA GOMA ELÁSTICA QUE AFLOJARÁ CADA VEZ QUE LE CONVENGA”

DES D’ARA RODALIES MÉS A PROP TEU

Intranet i bloc premsa de PTOP

Des d’avui, el Govern de la Generalitat s’ha fet càrrec de les competències i de la gestió dels serveis de Rodalia de Barcelona.

Amb aquest motiu vull, en primer lloc, subratllar el fet que aquest traspàs fa efectives les previsions de l’Estatut en matèria ferroviària. Ho fa en relació amb els serveis de Rodalia de Barcelona, i marca la previsió de crear, durant el mes de gener, la ponència que ha de negociar el traspàs dels serveis de regionals i mitjana distància.

Un cop afirmat l’alt valor politic del traspàs convé insistir que, per la seva pròpia dimensió i complexitat, estem davant d’un dels traspassos més importants de l’autogovern contemporani de Catalunya.

Finalment vull insistir que el Govern de Catalunya es disposa a assumir amb plenitud aquest traspàs i a exercir les capacitats que assumeix, tant de gestió com en tant que autoritat ferroviària.

En aquest moment inicial volem adreçar un missatge de compromís amb tots els usuaris per tal de millorar el servei i la informació, atendre des de la proximitat, donar resposta immediata, establir una línia calenta amb els usuaris del servei, fer de les Rodalies un servei apreciat, acreditat i confortable.

No serà fàcil, però és possible i tenim les eines per fer-ho.

I, finalment, també ens adrecem a tot el col·lectiu de treballadors i treballadores amb la garantia que complirem els nostres compromisos i atendrem seus els drets i els deures, com no pot ser d’una altra manera.

Ens proposem un alt nivell d’exigència i assumim la valoració crítica del servei com el principal incentiu per a millorar-ne les prestacions i la valoració per part dels ciutadans i les ciutadanes.

Ara que comencem un nou any i assumim un nou compromís de servei puiblic ens posem a la plena disposició de tothom i aprofito per desitjar un Bon Any a tots.

1 gener 2010 Posted by | Bloc PTOP, COMUNICACIONS, Intranet | , , , | Comentaris tancats a DES D’ARA RODALIES MÉS A PROP TEU

NOVES REFLEXIONS SOBRE EL FÒRUM

Diari de Girona 

Em sembla evident que la proposta d’enderrocar l’edifici del Fòrum era una proposta de màxims agosarada i d’un cost elevat. És també evident que afectava propietats no vinculades a la propietat pública, que el comerç del sector reclama més aparcament i que en una primera aproximació l’enderroc podria semblar una opció feta des d’uns criteris de superfluïtat i sense una mentalitat d’estalvi. És més barat rehabilitar o reciclar l’edifici que enderrocar-lo? Aparentment sí, però ningú no ho ha comptat. Abans de prendre qualsevol decisió és imprescindible i raonable fer comptes i algú n’hauria de fer. En el benentès, però, que la lògica de l’enderroc s’hauria d’inscriure en la mateixa lògica de les operacions realitzades al carrer Talarn, o a la plaça de les Olles o al Pou Rodó. No ho oblidem, si algú fa servir d’exemple el Pou Rodó convé no oblidar, per a bé i per a mal, que l’operació s’ha fet després de moltes expropiacions i de no pocs enderrocs amb el resultat de la creació d’una nova plaça prevista en el Pla Especial del barri vell.

I amb un altre benentès: que l’actual oferta d’aparcament i d’oferta addicional d’aparcament mai no s’hauria de poder plantejar com un aparcament horari, sinó com un aparcament de venda, en propietat, per a residents, generant una mobilitat limitada i no la fluïdesa de l’aparcament horari.

Fets els comptes caldria també respondre a algunes preguntes. Per exemple, com és que “la Caixa” no s’ho va quedar per a fer-hi un centre cultural? Com és que la Universitat no hi va veure un esdevenidor clar quan hi havia tingut una facultat en marxa? Com és que l’Administració de justícia no s’hi va quedar i ha acabat situant els jutjats de menors en un pis del carrer Nou? Com és que l’Ajuntament no hi veia el centre cívic que el barri vell  podria tenir? Com és que cap empresa no hi ha volgut situar unes galeries o uns magatzems?

D’acord, per clares que siguin les respostes no hi ha res que impedeixi que es torni a provar, i que prenent l’opció més fàcil es decideixi que, d’acord amb la seva condició d’equipament en el Pla General, s’hi han de fer equipaments públics, de ciutat, per a la ciutat, per a les entitats cíviques. Algú s’ha preguntat com és que la Diputació no hi ha volgut portar ni el Conservatori, ni el Galliner, ni les activitats de la Casa de Cultura per a donar més amplitud a la Biblioteca?

L’edifici Fòrum en el seu estat actual té un problema de gestió. De gestió i vigilància dels espais comuns, de manteniment, de despeses de comunitat. Fins ara no s’ha resolt. És l’edifici més pintat de Girona, el més malmès, el més pixat. Es podria provar? És clar que sí. Però s’ha de saber que aquest és un problema i que l’ús col·lectiu i comunitari no el resoldria, sinó que el plantejaria més clarament des d’una altra dimensió. Un possible hotel d’entitats té punts a favor i punts en contra, des d’aquesta perspectiva.

No sóc un radical partidari de l’enderroc. Sóc un radical partidari de plantejar les coses a fons, i amb tots els elements.

Si tot el que he esmentat ha fracassat, algú ha fet números per veure la viabilitat de fer-hi una residència d’estudiants, una residència per a gent gran, un centre de dia, pisos tutelats o pisos protegits i de lloguer per a joves? Algú ha fet els càlculs per veure si des d’organismes públics de la Generalitat es poden abordar solucions que no signifiquin la despesa pròpia de la societat de l’abundància que representaria l’enderroc?

Cal recordar que ara el Fòrum és un equipament i que no es pot subhastar alegrement i en el mercat perquè segons què no s’hi pot fer? O és que primer s’ha de subhastar i després s’ha de requalificar?

És veritat que potser n’hi hauria prou amb què alguna entitat volgués el conjunt de l’edifici i amb caràcter unitari per a desenvolupar-hi la seva activitat social. Però la condició és que no perdi un caràcter unitari en benefici d’una gestió també unitària i garantida.

Finalment, pel que fa als actuals propietaris potser es podrien concentrar en la façana del carrer Albereda, alliberar els espais posteriors de l’edifici, i propiciar un enderroc parcial, una remodelació i una millora substancial.

La gamma de possibilitats és àmplia. Ja sabem què s’ha descartat. No sabem quines alternatives s’han estudiat. Si sabem que totes les opinions són vàlides, només cal que siguin serioses i estiguin emparades en una argumentació clara. Nova funció unitària per a una entitat, nova funció unitària de caràcter social, enderroc parcial, enderroc total? Vet aquí tota la gamma de possibilitats per desencallar un tema que aviat farà trenta anys que es podreix.

(Un cop escrit aquest article he vist l’oferta del GEiEG que representa un retorn a casa, ja que el Grup hi havia tingut la seva seu abans que es construís el Fòrum. Si això és possible, i el maté una gestió unitària, no és una mala solució).

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

18 Març 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a NOVES REFLEXIONS SOBRE EL FÒRUM

ARQUITECTURA URBANA: L’OPORTUNITAT DE LES ADMINISTRACIONS

El Punt, edició comarques gironines

La imatge d’una ciutat es va configurant amb la combinació de molt diversos elements. El paisatge és un ingredient de primer ordre. És l’oportunitat aportada per la naturalesa. En aquest paisatge intervé l’home i és l’herència acumulada dels segles. Però el canvi trepidant dels darrers temps ha marcat també nous ritmes al creixement de les ciutats. Desbordades les muralles seculars i sovint enderrocades com a signe de progrés, l’arquitectura i l’urbanisme han esdevingut un factor determinant de configuració del paisatge urbà.

Durant molt de temps s’havia mantingut una fe cega en el planejament com a eina per condicionar l’estètica urbana. El predomini del projecte ha evidenciat, però, que amb un bon urbanisme no n’hi ha prou i que per obtenir una alta qualitat urbana cal una sensibilitat extrema en l’arquitectura.

Les ciutats han optat, doncs, per a encàrrecs amb garantia de prestigi. Moneo al Kursaal de Donostia o Siza al Museu d’Art Contemporani de Santiago de Compostela, en serien una bona mostra. És el cas en una dimensió més local del nostre Banc d’Espanya, els jutjats, el pavelló de Fontajau, la rehabilitació de la Muralla, o la rehabilitació de la farinera Teixidor.

La combinació dels encàrrecs i els concursos en l’àmbit de l’arquitectura pública i de la privada ha anat confegint noves siluetes urbanes, noves línies de l’horitzó. L’aposta de Barcelona per una segona generació d’edificis en alçada és un bon exemple d’aquest salt qualitatiu que es pretén sempre i que s’assoleix només molt de tant en tant.

A Girona, s’obre ara una nova oportunitat i les administracions públiques haurien de tenir el punt de valentia i agosarament per mantenir el to i l’oportunitat de continuar aportant qualitat i sensibilitat a un model de ciutat que s’ha alimentat durant un cert temps de bons projectes.

M’adreço a l’administració de l’Estat i l’administració de la Generalitat sabent que totes dues tenen ara en cartera projectes a la ciutat i de la ciutat que marcaran amb una empremta profunda el paisatge urbà d’espais públics de gran valor i d’una transcendència que va molt  més enllà de la funció específica dels equipaments respectius.

Parlo, en primer lloc, del projecte que té el govern central de traslladar algunes dependències del Ministeri d’Hisenda a un nou edifici que s’ha de construir  en el solar que el Patrimoni de l’Estat té a l’antiga Campsa. En realitat l’Estat tenia diversos terrenys en aquest sector. Un l’ha venut, en un altre hi ha construït la nova delegació de l’INEM, un altre està pendent d’un pla especial. El més important,però, és el que s’ha de situar en paral·lel a la via del tren i al costat del parc de la Campsa. Aquest edifici té un sostre notable i l’impacte urbà serà evident. Ajudarà a tancar un descampat que durant molt de temps ha estat buit i abandonat i que ara confronta amb el carrer Oviedo. No vull desmerèixer les idees de l’administració de l’Estat, però crec que la singularitat de l’obra requerirà també un projecte singular. No es tracta només de resoldre un problema administratiu i de funcionalitat interna. Es tracta també de regenerar un entorn i de dotar d’un nou referent el paisatge urbà. L’arquitectura oficial que tan mala fama ha tingut, té ara l’ocasió d’or per atorgar personalitat, sensibilitat i rellevància a una obra de la nova administració democràtica.

Complementàriament caldria també que el destí final que s’hagi de donar a l’antic Banc d’Espanya prevegi un projecte de rehabilitació que en reforci els valors arquitectònics i les seves especials característiques constructives. També ací el projecte d’intervenció a l’interior de l’edifici pot donar peu a una arquitectura anodina i burocràtica o una peça que es faci mirar i admirar.

En algun moment hi ha hagut algun promotor privat que s’ha interessat per aquest edifici per fer-hi algun equipament de caràcter comercial. Si aquesta idea hagués prosperat, la revitalització d’aquesta cantonada vital de la carretera Barcelona amb la plaça Marquès de Camps hauria estat molt contundent. Però si al final preval la idea del sotsdelegat del govern en el sentit de traslladar-hi totes les oficines d’estrangeria cal, amb més motiu, que s’atengui a un projecte molt cuidat, eficaç i atractiu que no desmereixi  la funció a la qual es vol dedicar.

També la Generalitat té ara una ocasió d’or i una gran oportunitat per incidir en positiu en una illa urbana d’una centralitat i dimensió sense precedents. Actuar a l’illa de l’hospital de Santa Caterina és l’oportunitat de canviar la fisonomia d’un espai urbà tancat i misteriós que ara es disposa a obrir-se a la ciutat. Aquest hospital que als segles XVI i XVII va néixer com un projecte de tots els estaments de la ciutat ha de tornar ara tot el que la ciutat li ha donat.

La intervenció ha de  preveure:

  1. Un projecte de rehabilitació de l’edifici històric.
  2. Un projecte de construcció d’un nou edifici de serveis.
  3. Un projecte de construcció d’un nou aparcament subterrani.
  4. Un projecte d’ordenació i urbanització dels jardins i espais públics que s’han de cedir a la ciutat.

Si la Generalitat vol demostrar la validesa dels arguments del molt honorable president quan  defensa l’arquitectura escolar com una arquitectura comparable i ponderada a Califòrnia, ha d’atendre a la força d’aquesta actuació urbana amb uns encàrrecs que estiguin a l’alçada de l’espai públic i a la de l’edifici històric on s’ha d’intervenir. Tothom pot imaginar-se l’impacte d’un projecte de prestigi en aquesta illa igual com pot témer l’impacte d’un projecte fet d’esma i mediocre. Girona no es pot permetre intervenir des de la mediocritat en l’illa de l’hospital de Santa Caterina. Tampoc no calen gaires experiments. Hi ha prou camins per avançar sobre segur com s’ha demostrat en altres indrets. Cal, això sí, la voluntat política que fins ara ha demostrat el delegat del govern i que podria continuar demostrant avançant un pas més.

En tots dos casos qualsevol intervenció serà una millora. Però si no es fila prim serà una oportunitat perduda i si en canvi es mira amb atenció i cura, la ciutat hi pot guanyar molt: nous referents en el paisatge urbà en dos contextos on el sector públic té l’obligació de millorar l’herència, ara per ara no prou afortunada, de les promocions d’habitatges.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

23 Agost 2001 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , | Comentaris tancats a ARQUITECTURA URBANA: L’OPORTUNITAT DE LES ADMINISTRACIONS