Joaquim Nadal i Farreras

EL FUTUR COMENÇA ARA. CONVERSES SOBRE LES COMARQUES DE GIRONA

Títol: El futur comença ara. Converses sobre les comarques de Girona

Autors: Joaquim Nadal i Pia Bosch

Editorial: CCG Edicions

Lloc i any: Girona, 2010

Amb la col·laboració de: Xavier Arbós, Pepa Balsach, Mita Casacuberta, Pepa Celaya, Joaquim Coello, Joan Nogué, Iolanda Pineda, Lluís Sacrest, Jordi Sargatal i Manel Serra.

“Aquest llibre tracta de les terres de Girona (…) Terres denses d’història, carregades d’humanitat, plenes de paisatges extraordinaris als nostres ulls. De condicions dures i d’oportunitats clares…”

“Aquest llibre neix d’una proposta poc convencional formulada pel mateix editor. Volia que des de l’espai de l’esquerra, lluny de cap idea conjuntural, poguéssim avançar en un diàleg fecund al voltant de dues qüestions clau: on som? i, com estem?… [del Propòsit dels autors]

Si voleu llegir-ne el pròleg cliqueu aquí.

30 Setembre 2010 Posted by | Llibres propis (Referències bibliogràfiques), PUBLICACIONS | , , , , , , | Comentaris tancats a EL FUTUR COMENÇA ARA. CONVERSES SOBRE LES COMARQUES DE GIRONA

PREPARANT EL FUTUR

Avui

Davant la situació actual de les infraestructures a Catalunya podem començar per constatar un dèficit acumulat històric indiscutible, un dèficit d’inversions i de planificació. Amb aquest bagatge Catalunya aborda el segle XXI amb un capital públic en infraestructures insuficient per la dimensió de la demanda que creix al ritme del creixement demogràfic, territorial i econòmic dels assentaments humans al país. Hi ha un evident desajust que posa el sistema sota pressió.

Davant d’aquesta situació podem, primer lamentar-nos del que s’hauria d’haver fet i no es va fer. Imaginar on seríem si s’hagués donat resposta adequada als reptes de la mobilitat en el moment que es començava a fer evident la demanda creixent. Però això, ara, ja serveix de molt poc.

Podem també preguntar-nos si l’evolució més recent de les pautes de mobilitat ha fet esdevenir inútils o innecessàries algunes infraestructures planificades i no fetes fa vint anys. Al voltant d’aquesta qüestió ha emergit amb força la constatació que avui una resposta eficient als reptes contemporanis passa per reforçar una xarxa ferroviària eficient, mallada, capilar, que aporti oportunitats de mobilitat amb transport públic de forma prioritària. És una evidència que ara clama al cel. Hi ha, però, qui davant d’aquesta constatació indiscutible planteja l’obsolescència de les inversions en carreteres quan encara s’està desplegant el pla de carreteres definit per primera vegada el 1935 en alguna de les seves previsions i quan moltes comarques de la Catalunya interior encara tenen pendent una xarxa bàsica de prestacions homologables per sortir del seu aïllament. No podem deixar de banda una inversió en carreteres que ha de fer del manteniment, de la seguretat viària i de la millora de la capacitat un objectiu de primer ordre.

Queda clar, però, també que on el dèficit esdevé clamorós és a la xarxa ferroviària, que ha vist com durant molt temps no es feia inversió ni en la millora de les infraestructures, ni del material mòbil i que el sistema començava a patir de riscos de saturació i d’envelliment.

En el moment present aquestes constatacions ens poden portar a una doble actitud. Hi ha qui voldria orientar el posicionament de Catalunya per la via de la reclamació, la lamentació, la victimització i el catastrofisme. Hi ha, en canvi, qui propugna una actitud més combativa, més constructiva, més eficient, més optimista basada en la confiança.

Jo sóc d’aquests darrers. Em mou l’ambició, l’orgull i l’autoestima, i el convenciment que estem entrant en una etapa de superació d’algun dels d’eficits denunciats. Ho crec sincerament i espero veure’n els resultats.

D’una banda, el Govern de Catalunya ha emprès un ambiciós Pla d’inversions que comporta que a hores d’ara s’estiguin executant obres per un valor de 8.000 milions d’euros a través de l’empresa pública Gisa, i que aquesta mateixa empresa tingui projectes en redacció i tràmit per valor de 6.000 milions d’euros més. Aquest esforç inversor s’ha de notar tant en el terreny del pla d’autovies com en la millora de la xarxa de metro i de ferrocarril, en l’àmbit de les competències que són pròpies del Govern de Catalunya.

Per altra banda, el Govern espanyol té acordats amb el Govern català importants plans d’inversions que, si es tradueixen en un calendari fiable i creïble de materialització, obren la porta a totes les esperances.

En aquest sentit és determinant el fet que a hores d’ara ja no queda ni un sol tram del TGV per licitar dels que estaven pendents a Catalunya. Per primera vegada des de sempre tenim  un horitzó fiable que ens hauria de permetre situar el TGV en el calendari i  deixar-lo en el debat sobre les inversions en un segon pla, per tal de donar prioritat màxima a les inversions en rodalies i en la millora de la infraestructura de la xarxa convencional amb el desdoblament de Barcelona a Vic, el perllongament desdoblat de la línia del Maresme i la construcció de la nova línia Cornellà-Castelldefels. Caldria, encara, que el Ministeri de Foment es convencés de la urgent necessitat d’inclore entre les seves inversions la línia orbital ferroviària, que ha de ser en el futur una peça clau per a la descongestíó i la superació del col·lapse de la xarxa viària a l’àrea metropolitana de Barcelona.

Finalment és imprescindible que el Ministeri de Foment posi dates als accessos viaris i ferroviaris nous al port de Barcelona, als accessos ferroviaris a l’aeroport de Barcelona i que defineixi els calendaris d’acabament dels trams en obres de les carreteres de la seva competència i les previsions dels nous trams pendents. Així, tothom vol saber quan s’acabaran els trams en obres de l’N-340 a la província de Tarragona i de l’N-II a la de Girona, quan s’acabaran els trams licitats de l’autovia Lleida-Osca, i quan es completarà, quan s’iniciaran i quan s’acabaran les obres de l’autovia Tarragona-Montblanc; quan es licitarà i quan s’acabarà l’N-230 fins a la vall d’Aran; quan continuaran els treballs, massa temps interromputs, de l’eix pirinenc (N-260) a la província de Lleida; quan es licitarà l’N-II des de Tordera a Caldes, i quan es licitarà de Girona a Figueres i la Jonquera i, finalment, quan i com es faran els nous vials laterals de l’autopista del Maresme com a alternativa viària a l’actual N-II.

Només he sentat l’esquema bàsic del que ha de venir i del més important que s’està fent, com el tram en obres de la B-40 o també les variants de l’N-240, i que ha de permetre deixar de pensar en un país eternament en obres per passar a ser un país que acaba i posa en funcionament noves infraestructures, i que quan en completa unes comença immediatament les següents en l’ordre de prioritats de la planificació estratègica que hem elaborat.

Les obres provoquen entrebancs i molèsties, però  són del tot imprescindibles i són penyora de temps millors. Temps d’optimisme, de confiança i de lideratge renovat.

PUBLICAT A: http://paper.avui.cat/article/dialeg/93386/preparant/futur.html

24 Agost 2007 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Avui | , , , , , | Comentaris tancats a PREPARANT EL FUTUR

LA URBANITAT DEL PAISATGE

Pròleg a  La Seu 2012. Capital del Pirineu. La ciutat emergent, de Joan Ganyet. La Seu d’Urgell, 2003

En el territori de Catalunya s’hi ha acumulat i hi ha deixat pòsit secular l’acció ordenadora de l‘home. Hi ha en els nuclis urbans i en la geometria variable de la natura una profunda saviesa. De tota l’acció acumulada ens n’ha arribat el que ha superat el pas del temps, la mateixa acció de l’home i la corresponent tria. El que hem heretat és el que per raons molt diverses ha resistit els moments de canvi.

Davant d’aquesta herència  riquíssima de matisos i d’insinuacions, de solucions, de volums, de proporcions, de funcionalitat, de rotació, només ens cal saber triar. Continuar la tria i avançar la proposta que se’n desprèn. Vet aquí la feina que hem de fer. Donar contorns precisos a la ciutat. Saber on comença i on acaba.

Començar per aprendre a entendre i llegir la història de la ciutat. El pes i la importància del centre històric, dels seus edificis, dels seus carrers, dels monuments, de les places, dels materials. Interrogar-los sobre la societat, sobre la vida, sobre la convivència. Buscar el sentit profund, cultural, de la seva pervivència. Situar adequadament la força dels poders religiosos i analitzar l’emergència del poder civil; saber com es desenvolupa al llarg dels segles el diàleg entre el claustre i la plaça, entre la fe i la vida material, entre la pau i la guerra, entre l’església i la ciutat.

Secularment s’ha produït una identificació total, plena, entre el centre històric i tota la ciutat. Han coincidit físicament i socialment fins a l’expansió i els creixements de la ciutat contemporània. Són segles de sedimentació, d’actuar de centre, de punt neuràlgic, de nucli bàsic.

La devolució d’aquesta centralitat és una tasca indispensable. Atorgar a la ciutat històrica una nova centralitat i funcionalitat. Vida nova a la ciutat vella. La qualitat com a símbol que reforça les qualitats transmeses de generació en generació. Una qualitat regeneradora, d’adaptació, de superació de la deixadesa, l’abandonament, la desertització o la suburbialització. Rehabilitar l’espai públic i l’habitatge, modernitzar els serveis, adaptar el confort, actualitzar, amb la finalitat d’impedir de sucumbir sota el pes de la història i poder gaudir-ne amb intensitat i plaer.

Difondre després per tota la ciutat aquesta lectura culta. Crear noves centralitats. Impregnar tota la ciutat d’una visió amb arrels i amb sentit. Evitar la marginalitat, la periferització esfilagarsada. Dotar la ciutat de perímetre, qualificar els espais perimetrals. Saber sempre on comença i on acaba la ciutat i evitar la contaminació degradant de la perifèria que es suburbialitza i perd els contorns. Combatre en definitiva un doble risc i superar-lo: el de la suburbialització del centre històric i el de la suburbialització de la perifèria. Capgirar en sentit positiu les pressions que s’exerceixen sobre la ciutat, ciutat endins i ciutat enfora.

Buscar en el perímetre la consistència natural, eficaç de la parcel·lació. Reforçar el sentit ruralitzant per a l’economia urbana d’aquest perímetre. Acostar la natura a la ciutat, entrar-la tant com es pugui, aprofitant tots els corredors naturals possibles i dotant d’un cert sentit de la natura urbanitzada els grans espais ordenats i urbanitzats. Socialitzar el perímetre, fer-ne un espai públic, crear un coixí exterior de terra i aigua, de flors i arbres, de prats i feixes, d´horts i jardins.

Mantenir sobretot la forma, la proporció, la dimensió, l’escala. Humanitzar la ciutat per a gaudir-ne col·lectivament i individual. La ciutat espai de trobada i la ciutat refugi tot alhora per poder i saber estar sol tant com per poder sentir-se i estar acompanyat.

No és gens difícil de trobar en la transformació recent de la Seu un fil conductor que lliga amb aquestes idees. En Joan Ganyet té la Seu al cap. Coneix els topants. Sap els camins que entren i surten; coneix els rius i els arbres, se sap les pedres. Ha pres la mesura de les arcades, de les voltes; coneix el perfil, els contorns, els secrets de la Catedral. Sap millor que ningú que el mesclant de les aigües, el punt de trobada del Segre i el Valira és un límit natural, un espai que té olor, color, forma, vores, contorns, música d’aigua. Sap que aquesta és una fita d’aigua i terra, un terme. Però sap també, i ho va saber en el moment oportú i en el lloc precís, que la força de l’aigua fora de control pot modificar la geografia més immediata i que l’acció de l’home pot reconstruir i restituir el paisatge, refer i modificar ordenant-lo el parcel·lari, i treure profit de l’aigua deixada anar sota control, ara aigües tranquil·les, simple làmina pacífica d’aigua, ara aigües braves, reproducció fidel dels tombants dels rius deixats anar amb la força de la natura.

Les opcions estratègiques de la Seu són molt clares i s’han fet molt evidents en les dues darreres dècades: Humanitzar el paisatge, posar suaument vorades al perímetre, deixar que el prat i el granet s’amanyaguin en el límit, en els confins, promoure l’activitat econòmica assentada sobre valors sòlids, subratllar la qualitat, aprofundir i socialitzar els serveis. Fer una transició del paisatge urbà al paisatge rural sense solució de continuïtat; valorar, subratllar, la profunda urbanitat del paisatge fet sempre a la mida de l’home. Obrir espais, connectar els salons més urbans amb els camins de la perifèria immediata, buscar la llum. Obrir finestres orientades al Cadí, portar el Cadí a casa. Incorporar l’entorn potentíssim en la vida urbana, i resseguir fil per randa el laberint de la història en els còdols de l’opus spicatum, en la rotunditat pètria, en la concavitat polida, de les mesures del gra, en la sinuositat rectilínia dels carrers medievals. Deixar que cantin els rius i els ocells, i es puguin escoltar també a redós de la vida urbana, fer entrar els colors de les estacions en els racons de la més absoluta urbanitat i portar cap enfora aquest joc de sensacions en un esclat més lliure, menys ordenat, però igualment treballat.

Tot pensat al servei de la qualitat de vida, de la cohesió social. Al servei de la societat de la Seu d’Urgell, en el present i en el futur.

Resseguir els darrers vint anys de projectes i realitzacions és una lliçó, un testimoni, i també una garantia i una aposta de cara al futur.

 

16 Març 2003 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a LA URBANITAT DEL PAISATGE

EL REPTE DE LA CATEDRAL DE GIRONA

Diari de Girona

Si voleu veure l’edició en paper cliqueu aquí.

12 gener 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a EL REPTE DE LA CATEDRAL DE GIRONA

GIRONA I ELS GIRONINS

El Punt, edició comarques gironines

Sempre m’ha interessat molt l’actitud dels gironins cap a la seva ciutat. Com la coneixen, com la valoren, quina opinió en tenen, com en parlen a casa, com l’expliquen als forasters, com participen a la vida de la ciutat.

Vet ací una colla d’interrogants sense cap pretensió d’exhaustivitat. Però el simple exercici d’intentar ordenar aquestes qüestions planteja ja un guió prou interessant d’un tema que ens parla dels comportaments individuals i col.lectius, que pretén copsar com actua això que hem anomenat la psicologia col.lectiva i que tracta d’allò que en un llenguatge més tècnic n’anomenem l’imaginari, i en aquest cas l’imaginari gironí.

Estem davant d’una qüestió cabdal. Segons quina sigui la resposta a aquestes qüestions, el futur de la ciutat serà un o altre. Ens instal.larem en el conformisme, la inèrcia i l’acomodació o podrem encarar el futur amb autèntiques garanties d’èxit.

I convé que ara ens plantegem aquest tema per aclarir que no ho tenim pas tot resolt, que ens queden moltes qüestions pendents i que estem només a mig camí d’un gran projecte de canvi social.

Si allò que ens interessés fos només el canvi superficial, la pell, la façana de la ciutat, els seus aspectes estrictament materials i físics no aniríem enlloc.

Però ens interessa per damunt de tot el canvi social, garantir processos de transformació de la psicologia col.lectiva, canviar la cultura de la ciutat, fer d’aquestes nocions més intangibles l’autèntic termòmetre de la vida de la ciutat. I assegurar que aquest exercici no és un exercici pedant, retòric, purament intel.lectual, sinó que comporta un compromís de canvi, unes pautes per dotar de més oportunitats i de més igualtats els gironins.

Durant segles, i sobretot en el segle XIX i en l’actual, els gironins s’han mirat la ciutat des d’una doble òptica: el fatalisme o la indiferència. El fatalisme crític, catastrofista, hipercrític, que pinta un panorama negre. O la indiferència altiva i arrogant, la displicència, el distanciament, la circumspecció; l’actitud d’aquell que viu a Girona com qui no hi viu i res no li interessa.

La indiferència és molt negativa, neix de la passivitat. És una actitud que s’ha de superar i fer desaparèixer. Històricament havia estat l’actitud de les classes benestants i dominants de la ciutat. Viure i viure’n sense importar massa com. Aquesta seria la raó, o una de les raons, per la qual l’herència civil del passat tingui tantes limitacions.

El fatalisme ha estat sempre el patrimoni de la dissidència. Des d’aquestes actituds s’ha mantingut una exigència crítica i s’ha alçat la veu contra una situació insostenible. S’ha mostrat el desacord amb una ciutat inerta i anodina, tancada en ella mateixa, i incapaç d’enfocar un programa de regeneració col·lectiva. Del fatalisme crític, que tots o molts hem practicat una hora o altra, n’han sortit  bons moments. Apostes col.lectives especialment en diferents moments del segle actual. Quan la ciutat ha semblat despertar de les seves letàrgies mil.lenàries.

Com actitud conté la llavor de l’exigència i de l’inconformisme, però portada a actituds extremes i sistemàtiques conté la negació de l’acció i de les possibilitats reals de canvi. El risc de la temptació d’instal·lar-se en una actitud reprobatòria i maniquea és la inoperància, l’obstrucció, la negació de l’evidència, l’obcecació negativista. És el risc del subjectivisme i de no trobar res prou bé des d’aquest espai subjectiu.

No cal dir que jo m’estimo més la dissidència que els conformismes establerts.

Però he arribat a creure que en els darrers anys hem pogut sortir de la dicotomia del passat. He vist néixer un orgull legítim gironí, he sentit expressar-se l’autoestima, he pensat que neixia una actitud nova i una nova cohesió social feta de la identificació bàsica de la comunitat amb la ciutat. Els gironins han expressat la seva satisfacció sense pedanteria pel canvi. Hem assistit a un fenomen d’universalització de la noció de gironí, ha desaparegut l’exclusivisme dels gironins de sempre i una nova Girona s’ha obert i s’ha ofert a tots els seus habitants. La cohesió territorial i social ha derivat en una consciència nova i diferent: la de pensar que el canvi social és possible, que la transformació i la modernització han arribat i que la Girona del futur  es juga per damunt de tot en aquest terreny. Un terreny fet d’una exigència permanent  i sense concessions, però un terreny adobat i preparat per l’optimisme. Tenim un gran futur per davant i aquest futur depèn de les actituds individuals i col.lectives. La participació sincera, la col·laboració oberta, la superació del catastrofisme, la lluita contra la indiferència són condicions indispensables per trobar un futur immediat. La gran revolució del segle XXI haurà de ser la definició d’una ciutat sense sotragades ni retrocessos, una ciutat plena de confiança en ella mateixa i a punt d’aprofitar totes les oportunitats i trobar resposta a tots els reptes. Els gironins d’avui es disposen a fer aquesta feina participant d’una Girona nova i sabent que han vençut els fantasmes del passat.

 Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

11 Agost 1996 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , | Comentaris tancats a GIRONA I ELS GIRONINS