Joaquim Nadal i Farreras

ELS FILS DEL PATRIOTISME

Avui / El Punt

Aquesta concepte no està gaire de moda. O si voleu podem dir que ha experimentat un desgast a la base mateixa de la desafecció de molts ciutadans per les institucions del país. Però, en canvi, em sembla que és una qüestió transcendent. Tot el que està relacionat amb la identitat, l’orgull i l’autoestima de país, tot allò que defineix una manera de ser i que configura la nostra identitat com a poble té les seves arrels i la seva importància. La té i, a vegades, sembla que no la tingui. Tant és així que avui és molt evident que el fil del patriotisme és un fil primíssim, fràgil, que es pot trencar molt fàcilment. Fins i tot podem dir que la memòria és efímera i que la memòria històrica encara més. Apliquem una exclusió selectiva i moltes coses de la nostra peripècia col·lectiva, del bagatge que compartim, que ens han fet com som, han perdut pes i actualitat i han deixat de suscitar l’interès de molts conciutadans i, especialment, han deixat de desvetllar cap emoció entre els joves. Emocions fortes sí, grans paraules també. Però una idea articulada i sòlida que defineixi com som, com volem ser, i en quins fonaments assentem l’edifici del futur no es veu clara en el conjunt de la nostra societat.

Molt sovint estem lluny del que passa a la societat nordamericana. La meva filla Mar fa dos anys que viu a Dallas. Cada matí a l’escola on treballa, els prop de mil alumnes que hi estudien, amb la mà al cor, fan un reconeixement de lleialtat a la bandera dels Estats Units i a la bandera de l’estat de Texas. La fusió amb els símbols és alta i és el reconeixement explícit dels valors d’una societat feta a si mateixa i construïda des de la llibertat i l’emancipació. Els fills de mexicans que hi ha, espaldas mojadas, ja nascuts als Estats Units viuen la vibració singular dels drets que no tenen els seus pares i que algun dia potser els portaran a fer-los reconèixer. A vegades, ens sembla una actitud reverencial impostada, afectada. Penso, però, sovint, que nosaltres hem diluït el valor dels símbols i hem trencat algun dels fils prims del patriotisme que hem de reconstruir.

Tota aquesta reflexió ve a tomb de la constatació que els sentiments identitaris col·lectius són flexibles i es defineixen i construeixen amb adhesions successives i espontànies que, compartides per milions de ciutadans, esdevenen un referent. He estat pensant aquestes coses arran de les declaracions del president del Barça i del conseller d’Agricultura. El primer reclamant que el club no és, de cap de les maneres, la Secretaria General de l’Esport i el segon reclamant un major consum de productes propis.

De fet, unes declaracions i altres podrien ser considerades com l’antítesi del que pretenen afirmar. En el cas del Barça, el president intenta preservar la independència del club  i determinar un principi de no interferència en relació amb les seccions i amb l’administració dels recursos del club. És possible que tingui una part de raó. Però és innegable que el club ha esdevingut un ambaixador de Catalunya al món; és innegable que la vibració i les emocions que els èxits esportius desvetllen va més enllà de l’estricte nivell esportiu. I que tractant-se d’emocions col·lectives en realitat estem parlant d’un sentiment de pertinença,de país, una expressió d’un cert patriotisme que es desferma a través d’aquest sentiment. Aquesta realitat s’ha anat construint a cop de processos col·lectius espontanis i de sentiments compartits. Això el president del Barça no ho pot controlar ni dirigir, ho ha d’aprofitar de la millor manera possible. En sentit contrari, les declaracions del conseller d’Agricultura han desfermat una certa tempesta en relació amb el consum de productes propis. Fins al punt que algú ha pogut interpretar que ens estava suggerint una mena de boicot a la inversa, des de Catalunya, als productes d’altres regions espanyoles. Una mena de segona guerra del cava.

Estic segur que no es tracta d’això. Però també és possible que no s’hagi explicat prou bé. És el que em va passar fa molts anys quan a Girona, en el moment d’organitzar un dinar oficial amb convidats de molt nivell, vam decidir que se serviria vi blanc del Penedès i vi negre de Rioja. Al cap de pocs dies vaig rebre una carta oficial de protesta del president de l’Institut Català de la Vinya i el Vi pel fet d’haver servit vins de fora de Catalunya.

He de dir que ara, passats més de vint anys, d’aquest episodi i després de les declaracions del conseller d’Agricultura entenc més a un i altre. No es tracta d’excloure, no es tracta d’aplicar un patriotisme gastronòmic i vinícola a a ultrança. Es tractaria, més aviat, de fer les coses comprensibles, de donar valor al que tenim a prop abans de donar sempre més valor al que ve de fora. Es tractaria de superar determinats esnobismes, de situar les coses en el terreny de la més estricta normalitat. Per fer això no calen discursos. Només cal entendre les coses des del valor que neix de la terra mateixa i dels que s’han construït sobre aquesta terra. Es tracta de fer d’aquestes coses una lliçó pràctica del que, en aquest terreny, ens han ensenyat amb perfeccionisme subtil els francesos. Aquests apliquen al paisatge i a la gastronomia (les paysages de Cézanne, Vous longez la via Domitia, Vignobles du Roussillon) un sentit de proximitat i naturalitat estricte.

Això vol dir, naturalment, que en un restaurant d’Avinyó a la carta de vins hi haurà primer els de Bouches du Rhône i en un restaurant de Narbona o de Beziers hi haurà els de les Corbières abans que, en una i altra hi hagi, com ha de ser, els famosos Bordeus i Borgonyes. De la mateixa manera, en les nostres cartes és inapel·lable que avui, i amb els vins que es fan, hi ha d’haver primer els Penedès, els Priorat, els Montsant, els Empordà, els Bages o els Terra Alta, abans que els Rioja o Ribera, igual com arreu de l’Estat espanyol primer hi ha d’haver els caves i després els xampanys.

Si acabéssim entenent que en el fil prim de la memòria i del patriotisme la sensibilitat, la intel·ligència, la subtilesa delicada tenen més ferment patriòtic que alguns exabruptes sobtats, que fronteres impròpies, que desqualificacions innecessàries, que barreres excloents, potser com en el cas del Barça faríem més fàcil la construcció de la consciència col·lectiva, dels sentiments compartits com a poble i, fins i tot, dels camins per ser més feliços i avançar cap a nivells més sòlids i més clars d’autogovern.

 

PUBLICAT A: http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/427690.html

24 Juny 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Avui, El Punt | , , , , | Comentaris tancats a ELS FILS DEL PATRIOTISME

JEAN FERRAT

Diari de Girona

El dissabte 13 de març, a darrera hora de la tarda, un flash curt de Catalunya Informació  m’assabentava de la mort del cantautor francès Jean Ferrat. Tenia 79 anys. Havia nascut el 26 de desembre de 1930, a Vaucresson, i moria a l’hospital a Aubenas. Se’m va fer un buit, vaig notar com si m’acabessin d’arrencar alguna cosa molt meva. El diumenge em vaig afanyar a comprar Le Monde pensant que em donaria algunes claus sobre la vida d’un cantant que he seguit, que he admirat i que m’ha acompanyat moltíssim. Però no hi vaig trobar ni una sola línia. Vaig insistir el dimarts 16 i, efectivament, una entrada a portada amb fotografia remetia a l’article que li dedicava, a pàgina sencera, Bruno Lesprit. Em vaig quedar més tranquil tot i que no he vist gairebé res més a la premsa de casa nostra, tret d’una necrològica imprecisa i en alguns aspectes equívocs a El País. Ferrat es deia en realitat Jean Tenenbaum, fill d’un joier i una florista. El seu pare era jueu i durant la segona guerra mundial va ser deportat i va morir a Auschwitz.

Potser el cop de la mort del pare, el context en el qual va viure, l’evolució de la França resistent, la lluita contra el feixisme, el van acostar a les posicions del Partit Comunista Francès, si bé mai no hi va militar i es va mostrar crític amb fets concrets i les derives autoritàries i stalinistes.

M’interessa, però, més la seva biografia com a cantant des de “La montagne”, de 1964, que s’inspira en el municipi on va viure i que obre un camí marcat primer per cançons de combat o de crítica a les desigualtats socials, amb títols inequívocs respecte a les seves fonts ideològiques com en el cas de “Potemkine” (1965), “Ma France” (1969) i “Camarade” (1970), o cançons dedicades a escriptors, poetes i cantants compromesos amb una lluita semblant i sovint víctimes de la persecució de les llibertats, com a “A Brassens” (1963), “Federico García Lorca” (1964) i les dues que, amb lletra de Louis Aragon, inclou en una gravació de 1995 dedicades a Pablo Neruda, “Complainte de Pablo Neruda” i “Pablo, mon ami”.

Entre els combats, la denúncia, els valors, la poesia i l’amor, les cançons es fan més tendres i més entenedores com més vibra la fibra poètica, i tensa la veu profunda que ha caracteritzat sempre aquest cantant. Les dues recopilacions de poemes cantats de Louis Aragon exemplifiquen aquest vessant fins un extrem poc freqüent, perquè l’amor, la sensibilitat davant l’amor i els ressorts més elementals dels sentiments afloren amb claredat. Així, “Ferrat Chante Aragon” (1971), i “Ferrat 95.16 nouveaux poèmes d’Aragon” obren les portes a cançons que he escoltat una i una altra vegada: “Nous dormirons ensemble” (1963), “C’est si peu dire que je t’aime” (1965), “Hereux celui qui meurt d’aimer” (1966), “Le malheur d’aimer” (1968) i, molt especialment, “Aimer à perdre la raison” (1971).

Sé que aquesta tria és una simplificació injusta i que els més de dotze recopilatoris que s’han editat en format i èpoques diferents donarien per un repàs més aprofundit, que encara podríem ajudar amb els llibres que li han dedicat Jean Dominique Brierre (2003) i Bruno Joubrel (2008).

Però, a mi, m’interessa remarcar la meva predilecció per cantants com Jean Ferrat, sense condicions, amb poca cosa més que la informació despresa al fil de les mateixes cançons.

He explicat sovint que tinc una certa predilecció per França. Per la cultura, la seva literatura i algun aspecte del seu art, el seu paisatge (els seus paisatges, per ser més precisos), la seva gastronomia, les seves universitats, les seves carreteres, la seva cançó. Tot i que he viscut més temps seguit a la Gran Bretanya que a França, la meva inclinació francòfila deu ser una mica genètica, per l’àvia paterna, i molt lligada a la formació adolescent com una demostració palpable que tot allò que aprens en els anys de l’adolescència s’absorbeix amb facilitat i profunditat. D’aquí i segurament d’aquell memorable disc, “Espinàs canta Brassens”, neix una gran predilecció per Edith Piaf, Barbara i Françoise Hardy o per Charles Trenet, Maurice Chevalier, Yves Montand, Georges Brassens, Georges Moustaki, Jacques Brel, Charles Aznavour, Gilbert Becaud, Les compagnons de la chanson, Léo Ferré i, avui per damunt de tots, Jean Ferrat.

I per aquest motiu, amb Ferrat i Barbara, m’acompanyen sempre els deu cd amb més de dues-centes cançons d’una gran capacitat d’evocació recollides en el recopilatori “France. Chansons eternelles”.

Dubto molt que els nostres joves anglòfils d’avui, tot i que molts no dominen encara prou l’anglès, ho puguin entendre.

Però tothom viu amb el bagatge que ha après, que no admet cap renúncia, fins i tot si ara aquestes predileccions poden quedar lluny de les modes a l’ús.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 56-58)

4 Abril 2010 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a JEAN FERRAT

TOSSA DE MAR, CERET, COTLLIURE

Diari de Girona

Glòria Bosch i Susanna Portell ens han proposat aquest estiu un recorregut apassionant, una biografia artística, cultural i social de Tossa de Mar en els primers quaranta anys del segle XX. “Berlín, Londres, París, TOSSA, la tranquil·litat perduda” es pot veure fins el 16 de setembre a la Fontana d’Or de Girona. El catàleg de l’exposició és una peça bibliogràfica que transcendeix l’estricte inventari dels materials exposats per entrar en l’anàlisi, des de col·laboracions molt diverses dels aspectes més rellevants i dels personatges més destacats d’un fenomen que, avui, concentrat en aquesta exposició adquireix una dimensió històrica poc comuna. Amb testimonis directes ben significatius que il·lustren aspectes de la vida de Tossa en els estius dels anys trenta i l’impacte específic de l’esclat de la Guerra Civil, el 18 de juliol de 1936,com és el cas de Josep M. Ainaud de Lasarte. Amb referències a testimonis directes de diversos moments del període, tant amb relació a la presència d’artistes, al moviment cultural que van desenvolupar a Tossa o les transformacions socials que va experimentar la vil·la en el seu procés d’assumpció d’una nova manera d’entendre la Costa Brava i el turisme que va desvetllar els esperits i també les expectatives d’una autèntica capsa tancada, d’una petxina reclosa, d’una vil•la marinera i •pescadora reproduïda amb un realisme impactant per les esplèndides fotografies de Lucien Roisin o de Dora Maar. Les referències a Joan Maragall, Joaquim Ruyra, Josep Pla, Carles Sentís, Rafael Benet amb el seu famós article sobre “Tossa, Babel de les Arts”, o Josep Palau, aporten el gruix, el tou literari, les referències històriques, el coixí memorialístic per entendre l’estreta i profunda interrelació entre la societat marinera, menestral i pescadora dels habitants de Tossa, els primers estiuejants catalans a la descoberta d’un paradís aïllat i l’arribada d’una munió de visitants del món de l’art i de la cultura que, amb caràcter esporàdic, intermitent i amb permanències variables van infondre a Tossa una significació molt singular. El teló de fons del període d’entreguerres de les dues guerres europees i l’impacte brutal de la Guerra Civil espanyola afegeix un simbolisme especial i adquireix la rellevància d’una de les causes principals d’aquest fenomen concentrat, que va donar peu a un destil·lat artístic que encara avui és un bagatge i un patrimoni vital per a la vil·la de Tossa.

Vull remarcar el sentit especial que atorgo, més enllà de les individualitats que s’esmenten, a dos fets transcendents i mai prou ponderats que esdevenen el testimoni més viu i perenne per raons diverses d’aquella època. Es tracta, d’una banda, de les colònies escolars que el pedagog Artur Martorell hi va organitzar els anys trenta i fins a la Guerra. Les colònies Turissa, que integraven una visió de l’entorn natural, de l’evolució històrica i del context socioeconòmic de la vil•la, permetien una aproximació vivíssima a l’espai físic, al racó especial, que constitueix l’espai natural, feréstec i recòndit, entre boscos i rieres, de difícil accés, que va donar peu a la realitat física material d’una població com Tossa. La petjada històrica des de la vil·la romana, descoberta i excavada en diverses etapes a la fortificació medieval, i el context social que s’origina en la convivència d’activitats forestals basades en la pela del suro, agrícoles d’un entorn limitat pel mateix bosc, però necessari per a la pròpia supervivència de la vil·la, i marineres i pescadores, d’una projecció inevitable cap al mar. La modernitat d’aquesta immersió pedagògica ens emociona encara avui.

L’altre aspecte que vull subratllar és la creació del Museu de Tossa, inaugurat el dia 1 de novembre de 1935, sota l’impuls de Rafael Benet, Georges Kars, Pere Crèixams, Enric Casanovas i Albert del Castillo. El primer museu dedicat a l’art contemporani en tot l’Estat i una oportunitat única perquè Tossa fixés com a patrimoni propi una part de l’obra originada en els cercles artístics i literaris, periodístics, arquitectònics i, fins i tot, polítics que van buscar i trobar acollida i refugi creatiu a la Tossa dels primers quaranta anys del segle XX. El joc dialèctic entre un petit i bellíssim racó de món i la dimensió totalment cosmopolita, de gran projecció internacional, dels contactes amb les principals capitals europees, justifiquen sobradament el títol triat per a l’exposició i el catàleg. Desfilen, en una narració molt integrada, André Masson i Georges Bataille, Marc Chagall amb el seu violinista o Francis Picabia, i una nòmina llarga d’artistes, hotelers, filantrops, galeristes, espies i simples refugiats, que van alimentar un conglomerat heterogeni que va trobar a Tossa la tranquil•litat que buscaven sense perdre els contactes que tenien, i que va aportar a la vil•la marinera una pauta de transformació i modernització culta que, ara, potser enyorem.

L’obra d’Otho Lloyd, Olga Sacharoff, Mela Muter, Cels Lagar, Oskar Zügel i molts dels que ja hem citat queda com un referent testimonial i una visió delicadíssima, de traça, de forma, de color de modernitat que posada junta, a l’exposició, trasbalsa els sentits.

L’exposició s’inscriu en la millor tradició de les que per a fenòmens similars i comparables dels moviments moderns i d’avantguarda ha preparat, des de fa una colla d’anys, Josefina Matamoros per als museus de Ceret i de Cotlliure.

Tossa, Ceret i Cotlliure, tres refugis artístics i intel·lectuals en una Europa trasbalsada i commoguda per vendavals ideològics. La profunditat dels boscos, la intensitat variadíssima dels verds tendres de les primeres vinyes i dels verds brunyits de l’estiu avançat, l’enlluernament dels racons mariners, el contacte amb la plàcida i duríssima vida d’unes economies precàries i de subsistència dels tres pobles, esdevenen el marc per a una vida diferent, d’una durada intermitent però d’una constància superior a l’estiueig estricte de les colònies de forasters.

És per això que jo he canviat el títol. Perquè veig una indiferència superior en la nostra exposició que en les de Ceret, perquè no veig les mateixes cues, perquè no veig la mateixa vibració i repercussió. Perquè tinc la impressió que volem passar de puntetes per un moment que, vist ara amb perspectiva, és un destil·lat de gust i d’excel·lència, de qualitat, que hauríem de convertir en paradigma del model de turisme i de costa que propugnava, en els seus manifestos, el GATCPAC.

Seria una llàstima que no sabéssim aprofitar prou bé la lliçó, íntima i política alhora, que transcendeix d’aquesta exposició que encara teniu quinze dies per anar a veure.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2794_4_215664__Opinio-Tossa-Ceret-Cotlliure

31 Agost 2007 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , , | Comentaris tancats a TOSSA DE MAR, CERET, COTLLIURE

LES RUTES DE L’ EXILI

Diari de Girona 

Tots els exilis porten aparellada una profunda tristesa. Tot el dolor, tot el neguit, tot l’enyorament, totes les privacions es fan presents en totes les evocacions. El nostre exili més recent té uns camins molt marcats, uns escenaris finals molt coneguts. Hi ha unes fites en el paisatge que impregnen les imatges més conegudes de les corrues inacabables passant els Pirineus per diversos punts més o menys fàcils. Hi ha uns quants punts d’aquesta topografia aptes per una darrera mirada plena de recança, un ràpid cop d’ull a la plana i l’horitzó amb els ulls cansats i tristos, secs, quasi incapaços de plorar, i després girar cansadament el cap per endinsar-se en la incertesa i potser no tornar a veure mai més els perfils estimats. Mai no podrem llegir els pensaments anònims de milers d’homes i dones, nenes i nens en aquest instant. Només ens en podrem fer una idea remota, una ombra de realitat. Després hem sabut tots els drames acumulats, totes les vides segades, totes les famílies trencades i la duresa del pas del temps amb el recompte inacabable del pas dels dies i del pas dels anys, amb l’esperança esllanguint-se d’un retorn somniat i d’una realitat impossible.

Aquests camins i aquests escenaris tenen a l’Alt Empordà una geografia molt precisa: La Jonquera i el Portús, Agullana, la Vajol, el coll de la Manrella, Maçanet de Cabrenys, Darnius. Són els mateixos camins del contraban abans, dels exilis de la guerra i de la resistència i el maquis en els primers anys del franquisme. Rutes enfilades en punts recòndits però encara d’aquesta banda de la frontera en un gest desesperat per plantar-se i resistir encara la decisió inevitable de passar. Rutes conegudes o amagades, fàcils o difícils, sempre apunt per a la permeabilitat constant de la frontera. Ernest Lluch va arribar a escriure que aquí, a banda i banda, la consciència de la nova frontera creada per la Pau dels Pirineus (1659) no es materialitzaria d’ una manera clara i brutal fins el desenllaç de la Guerra Civil.

Aquesta geografia ens proporciona els escenaris i els recorreguts per a unes rutes que ens evoquin i ens refresquin la memòria històrica, que ens ajudin a fer pedagogia de l’exili, que recuperin els escenaris més evidents: el coll de la Manrella i Companys, l’exili trencat de les edats en el monument realista de la Vajol, la mina del govern de la República i els dipòsits del Dr. Negrín, els masos que acolliren refugiats. Tot sota els auspicis, el paraigua, de la clara i inequívoca voluntat de l’Ajuntament de La Jonquera de fer, i fer aviat i bé, un Museu de l’Exili. Hi ha ja l’ espai, suficient i digne. Hi ha un projecte museogràfic que coordina i posa en marxa l’Enric Pujol, hi ha un projecte d’intervenció arquitectònica d’en Rafa Càceres i hi ha un quadre de finançament garantit amb aportacions de la Unió Europea, la Generalitat, la Diputació i el mateix Ajuntament. És un plantejament clar, correcte, eficaç, necessari. El Museu de l’Exili de La Jonquera ha de ser una gran base de dades, un centre de documentació i assessorament didàctic, i un bon vehicle per a dignificar i regenerar la memòria de l’exili. El Museu ha de ser, sense cap mena de dubte, un museu de gran qualitat, de bons materials, que no escatimi recursos. I aquest Museu ha de ser el centre neuràlgic, el pulmó, l’ànima d’una ruta, d’uns itineraris que han d’ incorporar tots els pobles esmentats. Però la qualitat del Museu ha d’impregnar tota la ruta. S’han de regenerar els espais, s’ha de canviar i millorar i ampliar moltíssim la senyalització sovint precària d’alguns dels espais, s’han de netejar els entorns, s’han  de fer practicables amb seguretats tots els espais.

La presentació pública ara de les rutes de l’ exili no pot tenir l’aire deixat. Al contrari reclama una presència molt presentable, didàctica, clara, entenedora, neta, digna. Convé un discurs unitari, un relat de conjunt, un fil conductor, una explicació que transmeti una idea clara de totes les circumstàncies de l’ exili.

El Museu de la Diàspora, l’exili més llarg de tota la història de la humanitat, pot ser en aquest aspecte un exemple. Una manera de fer que tendeix a subratllar la importància dels fets tot dedicant-hi una atenció preferent, sensible, delicada, intel·ligent. Una manera de reivindicar la memòria i la història de l’ exili que no renunciï a la duresa i a la cruesa dels fets històrics, que els afirmi. Però que ajudi a superar la malenconia, el dolor, la tristesa. Que no afegeixi pena, dolor i grisor a les circumstàncies dramàtiques viscudes per tanta gent. Que no sembli una pàgina per passar i per oblidar. Que no hi senyoregin amb fals romanticisme les heures, les romagueres, les herbes o les teranyines. Al contrari, que se’n servi una memòria viva i neta. Físicament neta i neta d’esperit. Que no ens caigui al damunt el pes del passat d’una forma feixuga i penosa sinó que la seva recuperació interpel·li les nostres consciències i les de totes les generacions futures com un antídot permanent a tots els intents de diluir, minimitzar, esborrar-ne el rastre.

És per això que ens convé un Museu i una ruta de l’exili de gran qualitat, de primera magnitud, de total dignitat. Així se’ns farà sempre present l’horrible malson forçat per l’autoritarisme i la insensatesa i se’ns farà més viva la força dels drets i de les llibertats.

Si voleu veure l’edició en paper cliqueu aquí.

10 Octubre 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a LES RUTES DE L’ EXILI

RAOUL DUFY A CERET

Diari de Girona

Amb la Calaia hem dedicat un matí d’aquest estiu a Ceret. Un matí. Aquí i allà un pòster, un tríptic o una notícia de diari ens parlaven d’una exposició al Museu d’Art Modern. De Girona a Ceret són tres quarts d’hora de cotxe. Ceret és físicament a tocar i mentalment lluny. I, en canvi, és d’una familiaritat total. Aquí el país s’expressa sobretot a través d’un paisatge, una manera d’entendre la vida. Ens hi reconeixem d’una forma total. Tot és d’una gran naturalitat. La proximitat del Pirineu, en la seva vessant Nord, assegura l’abundància d’aigua que corre lliure i refrescant pels reguerons ordenats dels carrers. L’ombra dels plàtans és també gratificant. Són plàtans immensos, centenaris, alts, forts, com els de la Devesa de Girona, però totalment urbans i integrats en el teixit urbà. A Ceret els gironins podem imaginar una plaça de les botxes amb cases.

El Museu d’Art Modern ve d’una llarga tradició. És un Museu nou, lluminòs, ben estructurat, pensat. Moblat amb gust, ordenat amb eficàcia i sobrietat. Amb una terrassa i un pati. Amb una col·lecció notable. És nou i ja té anys i això diu a favor dels  materials, de la construcció. La ciutat i el Museu valen molt més que una visita esporàdica. Ceret és un lloc per anar-hi sovint, per passejar-hi, per tafanejar botigues d’artesans i artistes, per veure com es mou un poble d’aqui al ritme francès.

Aquest estiu el Museu d’Art Modern ens ofereix i ens proposa una exposició dedicada a Raoul Dufy (1877-1953). Artista de mirada atlàntica, nascut a Le Havre, s’acosta a remolc de la seva salut precària a la Mediterrània des de la Costa Blava a Cotlliure i dialoga artísticament amb els dos mars. Les seves finestres obertes al mar tenen aquest aire d’estiueig del Nord a l’Atlàntic, de llum matisada, de colors foscos i profunds, de mar immens, de ponent permanent, de marees marcadíssimes, de ponts ortopèdics a les platges. A la Mediterrània esclaten de llum, de color, de claror i de vegetació. Dufy que arrenca a primers del segle XX amb la tradició de tots els fauvistes i que es deixa seduir i impressionar per Matisse, juga amb l’esquematisme del traç i la difuminació imprecisa del color, com en el cartell dedicat a Cotlliure i on unes veles insinuades en el mar il·lustren el text “Cotlliure sense veles és com un cel sense estrelles”.

Dufy explora el gravat, el teixit, ofereix el seu art per a la decoració i per a la indústria del tapís, per a la indumentària, per a la ceràmica o el mobiliari. Col·labora amb diverses firmes industrials i dissenya teles per a vestits o una sèrie de teles pintades per a uns mobles sobre París. Dufy és alegre, clar, lluminós, s’entén fins i tot quan posa el seu art al servei de la indústria.

No és gens estrany així que en tot l’entorn del Museu el disseny i la comercialització de l’exposició es deixin guiar pel mateix esperit de la seva obra. Des de les entrades de l’exposició fins les estovalles de paper dels restaurants i les terrasses, des de paraigües a teles, des de pòsters a postals, fins el catàleg complet i eficaç, Dufy que va viure i treballar a Perpinyà durant una bona època (la sèrie sobre els tallers de l’artista és boníssima, eloqüent, entranyable), presideix tot aquest estiu i fins el 14 de setembre la vida de Ceret.

És un plantejament intel·ligent per a la ciutat i per al Museu del qual en diuen bé tots dos. Hi van cada dia centenars de persones que com nosaltres gaudeixen d’una exposició esplèndida i es deixen anar una estona pels carrers d’un poble del Pirineu.

A l’ombra dels plàtans penso en un homenatge anònim a tots aquells que han fet possible l’encant discret, culte i civilitzat de Ceret. L’homenatge als artistes que en van fer un refugi per l’art i la vida, un homenatge als responsables polítics que van tenir l’encert i la visió de promoure el Museu i un homenatge als seus responsables que el pensen i li donen vida cada dia. Un homenatge als habitants de Ceret i a tots els catalans que hi ha trobat acollida en moments difícils de les seves vides.

I tot plegat, perquè no ens podíem quedar més estona, a l’hora de dinar hora nostra ja érem a Girona. No podia parar de pensar durant el viatge: tan a prop i tan lluny. I em vaig dir a mi mateix que tornaria més sovint a Ceret pel pur plaer d’anar-hi i que faria públic aquest plaer per incitar a d’altres a compartir-lo mirant més sovint el nostre nord que tenim a tocar, i al qual massa sovint no fem cas.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 219-221)

 

17 Agost 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a RAOUL DUFY A CERET