ANTONI VARÉS MARTINELL

Diari de Girona

Abans d’ahir al vespre, al saló de plens de l’Ajuntament es va fer la presentació del llibre Antoni Varés Martinell dedicat a l’obra fotogràfica d’Antoni Varés. Hi havia molta gent i va ser un acte ple de contingut i, sobretot, ple d’emocions especialment pels seus familiars més directes.

D’aquesta edició voldria subratllar en primer lloc l’acord entre l’Ajuntament de Girona i Anton Maria Rigau per emprendre l’aventura conjuga d’editar uns llibres de fotografia sota el títol genèric de “Girona fotògrafs”. El de Varés és el tercer d’una col·lecció que es va encetar amb les fotografies de Joan Martí Centellas i que va continuar amb el llibre dedicat a Josep Buil Mairal. Els responsables em comenten que és imminent la publicació del quart volum. Tot un encert que substitueix i millora les col·leccions de carpetes de fotògrafs que, en els anys vuitanta del segle passat, va servir per posar en primer pla el valor i la transcendència de la fotografia com a testimoni d’una època.

En segon lloc vull ressaltar com tant l’Albina Varés, en la seva intervenció, com l’alcaldessa, Anna Pagans, en la seva van posar en valor l’alt sentit cívic dels dipòsits i de les donacions de documentació i de fotografies als fons documentals de l’Arxiu Històric de la Ciutat. La justa compenetració entre la voluntat dels donants i el compromís de les institucions receptores pel que fa a la conservació, catalogació i difusió és el punt d’equilibri en un tipus de tracte que representa el gest de generositat més evident correspost per la justícia d’un tractament adequat.

En tercer lloc, l’acte de dimecres s’afegeix al conjunt d’actes i gestos que l’Ajuntament de Girona ha anat fent per garantir la restitució de la memòria d’Antoni Varés en el patrimoni col·lectiu de la ciutat. La seqüència d’una exposició monogràfica l’any 1994, de les jornades Antoni Varés sobre la Imatge i la Recerca Històrica i, ara, la publicació d’aquest llibre es combinen amb les projeccions diverses de les seves pel·lícules, algunes d’elles ja fa un cert temps en la sala Truffaut.

És precisament la projecció d’una d’aquestes pel·lícules la que va interpel·lar la curiositat investigadora de Bernardo Riego, que dedica en el llibre un treball a considerar la fotografia com l’expressió més genuïna de la dimensió fotogràfica de Varés, i estableix de forma inequívoca que és justament en la juxtaposició de fotografia i imatges en moviment que es nodreix la preocupació intel·lectual i experimental del nostre personatge.

Per la seva banda, en un capítol anterior, la Fina Navarrete i l’Albina Varés, amb amor filial, combinen la reconstrucció de la biografia i de la trajectòria d’un personatge nascut a Llagostera l’any 1909 i mort l’any 1966 a Girona encara molt jove. La seva anada a París als disset anys (1926), el seu retorn momentani a Girona (1931) pel servei militar i el seu retorn definitiu a Girona, l’any 1935, després de la mort del seu pare emmarquen una etapa en la qual Varés va estar a Paris en contacte amb una societat en ebullició, amb cineastes com René Clair, va conèixer el treball gràfic de les impremtes, va descobrir la força del cartellisme i va decidir que conjuntament amb la seva vena artística es dedicaria a guanyar-se la vida amb treballs de disseny gràfic farcits d’una modernitat contundent lligada als moviments racionalistes dels anys trenta. N’hi ha mostres molt evidents en la seva obra catalogada i inventariada per la mateixa Albina Varés.

Però el més singular de tot és el fet que format en la llibertat del París dels anys trenta, el geni creatiu de Varés es troba de cop comprimit en la Girona de la postguerra. S’adapta, en la seva producció, a la demanda i als gustos del moment, però deixa anar el geni creatiu après a París en diverses de les seves produccions, com la que jo mateix vaig mostrar al saló de plens de l’Ajuntament i que és el grafisme que identifica l’establiment de Cal Rei del carrer Nou de Girona, on pocs minuts abans vaig anar a buscar una bossa i un paper per fer paquets per tal de poder-los mostrar. Aquest geni creatiu busca les escletxes del cinema i del món de l’associacionisme concretat en la ja llegendària AFYC (Associació fotogràfica i cinematogràfica de Girona), i en la fotografia amb una complementarietat indestriables. El llibre conté una mostra molt significativa de les fotografies de Varés, excel·lents i mostra vivíssima dels canvis en la geografia urbana del barri vell, i inclou fotografies dels rodatges de les pel·lícules de Varés, sobretot Roc i encara més L’home del sac, tot i que les autores en reporten una llista molt més llarga que enfonsa les seves arrels en algun petit film d’abans de la guerra. I amb referències a activitats lligades a la ciutat promogudes en col·laboració amb en Lluís Bonavia, nom que apareix sempre associat a en Varés o en Lluïs Bonaventura, amb qui exploraren la versió cinematogràfica de la difusió del Tapís de la Creació. Sabent que Varés va deixar molt madurada una versió cinematogràfica de Josafat de Prudenci Bertrana ens quedarà sempre la recança de no tenir en la cinematografia de la ciutat una obra d’aquestes característiques.

Finalment no vull deixar de dir que guardo amb molta cura, a casa, “L’auca d’en Varés que feia cinema i moltes coses més”, que té com a crèdits els de ser d’autor anònim, amb il·lustracions d’Ariadna Casanovas i el disseny i la realització de l’Albina Varés, amb una dedicatòria d’ella mateixa del dia de Sant Jordi de 1986. Deixeu-me acabar amb un petit tast :La seva vida és un plató/ i Girona la vedette/ De la Catedral ens remet/  al Tapís de las Creació // Roda el Corpus en color/ i les peces d’en Torras Monsó// Fa tertúlies els divendres/ cine-club i faves tendres/ És un home de l’AFYC /  que és un grup molt bonic// i acaba en un gest d’extrema tendresa: I L’ANY SEIXANTA-SIS VA FER CINE AL PARADÍS.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 154-156)

RIPOLL

Diari de Girona

Acaba de sortir un llibre sobre Ripoll amb moltes fotos de l’Oriol Molas i un text breu i suggerent de Raimon Maideu: Ripoll, una visió contemporània, Ripoll, Ajuntament-Galerada, 2006. El guió del llibre ens condueix delicadament pels camins de les imatges enllaçades hàbilment en un discurs triat i aclaridor, sempre, però, sota la llibertat de la mirada atenta, intel·ligent i juganera del fotògraf. S’obre amb la gran portalada del monestir, que lliga amb un moment fundacional, bàsic, i amb la personalitat de comtes, bisbes i abats de gran projecció i tradició. Guifré i Oliba serien els símbols, però la trajectòria ens du a viure i reviure els llaços entre la construcció del monestir i la constitució de l’escriptori com un recurs culte i ordenat de civilització, en una vall pirinenca en una cruïlla de molts camins i de dos rius. La gran portalada, gastada pel temps i l’erosió és un fris autèntic, l’única peça no alterada per les restauracions i les reconstruccions, penyora fidel d’unes arrels, que el romanticisme transformà i impulsà. L’arquitectura del monestir, de l’entorn, de la nau, del claustre, ens situa en el cor mateix de l’origen de la vida de la vil·la de Ripoll. Segueix el llibre pels camins de l’arquitectura posterior, i ens regala amb un repàs dels punts forts de les transformacions seculars, les referències urbanes, des de l’arquitectura medieval fins a les aportacions del modernisme, passant per esdeveniments de la història de la vila amb impacte. De la tradició medieval, pagesa, ramadera i feudal, a la tradició industrial amb arrels a les indústries de la farga catalana i a la indústria de les armes de foc, i amb una arrencada espectacular i una seqüència indestriable del tèxtil a la metal·lúrgia al llarg del segle XIX en un procés estretament lligat als cursos d’aigua i a l’aprofitament de l’energia dels rius. El comerç, les tradicions, les comunicacions i el món avui residual de l’agricultura subratllen unes fotografies de tons i colors molt atractius, que conviden a gaudir dels entorns naturals de la ciutat. Tota aquesta tradició laboral, obrera, i les connotacions històriques fonamenten, ara, una llarga tradició cultural d’entitats i activitats dinàmiques que mouen la societat ripollesa i li fan viure legítimament l’orgull d’un nou desvetllament. Sobre aquests fonaments la vil·la basteix el seu projecte cultural de dinamització i presentació dels seus valors acumulats en els diferents museus que es projecten i en l’impuls renovat de l’escriptori. I, aquí, concorren les diferents festes i fites anyals de caràcter lúdic i commemoratiu, patriòtic i popular, que suscita ressonàncies mil•lenàries i rememora fets recents de la més estricta contemporaneïtat. Tot en un entorn que és, alhora, catifa i mantell. Una catifa de fulles tardorals, arrossegant-se mandrosament per les vores esventades del Ter i del Freser, en una cruïlla on els horitzons intuïts dels cims pirinencs més majestuosos situen en un primer pla, més modest però estrictament familiar, com les elevacions més immediates de Sant Roc, el Catllar, Sant Bartomeu i Sant Antoni, les fites d’un entorn acotat que limita l’abast de la vil•la i en condiciona tot el seu sistema de comunicacions.

Les profundes arrels històriques i la força emprenedora de la tradició fabril conformen un entramat inseparable de la forta personalitat ripollesa. Les variacions de la conjuntura, l’impacte de la globalització, les noves perspectives de l’economia mundial han fet variar les certeses del passat més immediat i han fet trontollar els fonaments d’una comarca que té, a títol d’honor, la condició de bressol fundacional de Catalunya.

Aquests avatars conjunturals, les dificultats de comunicacions, un cert aïllament, la descurança de les administracions, han creat un clima ambiental poc propici per a l’optimisme i més decantat a la resignació que a l’autoestima, més aturat en el victimisme que en la recerca de nous models i de noves oportunitats.

Aquesta visió contemporània del llibre és una invocació moderna a l’optimisme, a la confiança. Vol ser un revulsiu per al futur, vol posar en valor tot el pes de la història més remota i la història més recent, i ens en vol fer partícips, com a penyora, d’un projecte engrescador de futur. La visió contemporània ens porta directament cap a la superació d’un punt lacònic de malenconia ambiental, i sacseja els fonaments d’una certa grisor ambiental, plujosa, per reclamar el dret als colors vivíssims i exuberants del desplegament de totes les potencialitats d’una vil•la amb capacitat de desvetllar els valors acumulats. Hi ha lloc per a projectes nous, per a més revulsius, per a sotraguejar el conformisme i confiar novament en l’esperit dinàmic i emprenedor dels ripollesos. Ara, amb més possibilitats gràcies a les transformacions i modernitzacions viàries i ferroviàries.

Però, sobretot, perquè es pot construir un projecte de turisme cultural i d’activitat empresarial sobre els fonaments i l’herència rebuda del passat i es pot encarar el futur amb ambició civilitzadora, tot traient profit del pòsit densíssim acumulat i potser no prou valorat i ben aprofitat fins ara.

Aquesta visió contemporània és només una pinzellada, una intuïció, una insinuació, una picada d’ullet. Només cal deixar-se seduir i deixar-se endur per la imaginació i el somni que no poden construir del tot els autors que ens serveixen els ingredients bàsics per a construir la nostra pròpia lectura i el nostre propi projecte.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

PÁGINAS BLANCAS

Diari de Girona

La Companyia Telefònica ha dominat durant dècades de forma pràcticament monopolística el mercat de les telecomunicacions a Espanya. Ara, molt tímidament, han començat a sortir-li competidors. Per tal de reaccionar davant d’aquesta nova competència la companyia ha iniciat ja fa uns anys un ampli procés de reestructuració. Ha creat unitats de negoci i empreses de serveis i ha concentrat les seves activitats de tal manera que s’ha perdut la vella estructura de delegacions provincials. Sovint algunes comunicacions i serveis de Telefònica en relació a Catalunya passen ara per Saragossa.

Tot això, d’entrada, no és ni bo ni dolent. Tot depèn de com s’aplica i de com repercuteix en el servei. Si es milloren les prestacions, si la informació és més fiable, si el tracte és més atent i personalitzat, si la proximitat de les informacions és més evident, podem parlar d’una millora. Si passa el contrari les coses han empitjorat. La meva modesta opinió és que no han millorat. És possible que fruit de la diversificació de les prestacions i de la dimensió del mercat, el conjunt de persones ateses hagi augmentat moltíssim. Però crec que no tothom es pot sentir satisfet. La resposta a consultes que plantegen un problema lingüístic, onomàstic o toponímic, no és sempre satisfactòria. I no ho és perquè segons qui atén la trucada és molt difícil que assumeixi amb naturalitat allò que és natural. Hauria de ser natural. Localitzar números amb referències a carrers tampoc no és més fàcil i hauria de ser-ho.

No plantejo tot això per pur afany de queixa. Ho faig perquè si el preu de la globalització econòmica, si el preu del creixement de les empreses espanyoles, és la pèrdua de qualitat d’algun servei, caldria com a mínim plantejar-se l’antídot i les solucions.

Passem a un exemple concret que és el que dóna títol a aquest article. La nova i més recent edició del famós llistí de telèfons. El que ara per contrast amb d’altres edicions s’ha denominat Páginas blancas. La nova edició d’aquest any es presenta en portada amb un exuberant dibuix de Mingote. Res a dir del dibuixant. Té el seu estil i fa la seva feina. Però sí que es pot discutir l’oportunitat i l’eficàcia. Des d’aquest punt de vista jo opino que s’ha perdut una oportunitat i que s’ha perdut malgrat que hi havia diversos antecedents. És veritat que en alguna ocasió s’havia optat per portades anodines de color verd o blanc i prou. Però també és veritat que en moltes altres ocasions s’havia optat per incloure en portada algunes fotografies de punts d’interès monumental o paisatgístic. Em sembla una solució més adient que el dibuix més propi d’un magazine que d’una guia telefònica. Promoure les belleses naturals de cada província em sembla més adient i més oportú.

És clar que potser Telefònica ha pensat que les fotografies tenen un preu i que ells no han vingut al món per fer publicitat gratuïta. Però si aquest és el plantejament és molt evident que hem anat subvertint els valors i construint una societat molt poc constructiva i solidària.

Trobo que tornar a una política de proximitat i de personalització seria una bona decisió i repercutiria també en el prestigi i l’eficàcia del servei telefònic.

Si voleu veure l’edició en paper cliqueu aquí.

GIRONA, LES IMATGES DEL SEGLE

Títol: Girona, les imatges del segle

Autors dels textos: Joaquim Nadal i Joan Boadas

Editat per:  Editorial Lunwerg

Lloc i any: Barcelona, 2000

“Aquest és un recorregut personal per les imatges del segle que es publiquen en aquest llibre. L’he escrit després de passejar-me hores i hores per les fotografies en el seu conjunt, per fixar després en el text la meva tria i lectura personals. Us convido a fer també el mateix recorregut i us proposo que em llegiu amb el mateix mètode” [del text de J. Nadal]

Text íntegre publicat també al meu llibre Moments de Girona. Girona, CCG – Fundació Valvi, 2009

NARCÍS SANS: LA IMATGE DE GIRONA DEL NO-DO A LA TELE

Diari de Girona, 26 d’agost de 1994)

A principis d’estiu moria a Girona Narcís Sans. El món de la imatge perdia discretament un testimoni d’excepció. I avui la imatge mereix i reclama una atenció especial, documental, perquè en la nostra societat va adquirint un valor de primer ordre.

Desconec amb detall els diversos camps que Narcís Sans va treballar, però em consta, com consta a qualsevol gironí d’edat mitjana, que durant anys i anys les imatges de la ciutat han anat majoritàriament acompanyades del segell d’en Narcís.

És clar que a més de les imatges de la ciutat el seu treball es va estendre a altres àmbits i, molt especialment, a tota la Costa Brava.

Des d’una òptica de gran professionalitat, els paisatges i els esdeveniments de la vida ciutadana i del conjunt de les terres gironines han quedat recollits en milers de fotografies i en metres de filmacions que primer trobàvem en el NO-DO i que més tard identificàvem des de l’inici en les pantalles de televisió.

Les passejades adolescents a la Rambla tenien, de tant en tant, una derivació cap a la plaça del Vi i la pujada al pont de Pedra, amb el doble objectiu de fer alguna incursió a Can Pratdesava o a xafardejar els expositors de fotografies que hi havia regularment a can Sans. Les processons, del Corpus o de Setmana Santa, els manaies singularment, la cavalcada de Reis, les festes de Sant Tomàs, les exposicions de flors… donaven peu a fotografies de conjunt, de grup, per on han desfilat centenars de gironins.

Per aquest camí, l’aportació d’en Narcís Sans s’ha convertit en un autèntic testimoni de tota una època. Tota la Girona de la segona meitat del segle XX hi és recollida extensament. En alguns casos amb sentit comercial, en d’altres amb sentit creatiu, artístic, sempre amb gran professionalitat, i sobretot amb una tècnica depurada, amb habilitat amb la càmera. Sovint en Narcís Sans volia signar les seves fotografies i apareixien en determinades publicacions amb el segell inequívoc de la persona que havia volgut perpetuar aquell instant.

La visió de Girona d’en Narcís Sans tenia un doble component bàsic. La contemplació emocionada, cerimoniosa, solemne, de la ciutat monumental i la visió cosmopolita, internacional, de promoció.

Sans volia vendre Girona a través de les imatges. Sabia fer-ho i volia fer-ho. I volia que les institucions ho fessin. No deixava passar cap oportunitat de llançar imatges de la ciutat de la Costa Brava cap a l’exterior, cap al món, fora del nostre petit món, tancat i poc expansiu.

Els diaris, les revistes, les publicacions especialitzades, els vídeos, els arxius de televisió guarden aquestes imatges i retenen moments irrepetibles, testimonis documentals de primer ordre.

Estic convençut que la ciutat ha de promoure l’inventari, la recollida, la catalogació d’aquest conjunt ampli d’imatges que testimonien també l’evolució d’un llarg període de la vida de la ciutat. És l’únic homenatge possible, és el millor homenatge possible: el respecte i el reconeixement per una llarga trajectòria professional.

Personalment guardo diversos records de la sensibilitat de Narcís Sans, de l’atenció per la vida ciutadana, d’un tracte afectuós sempre. Però sempre m’he quedat amb una anècdota de fa prop de trenta anys.

Jo era un jove adolescent que pujava el carrer del Llop (la pujada del rei Martí) i al portal de Sobreportes vaig trobar en Narcís Sans i en Pipe Sánchez. En Sans el coneixia poc però en Pipe és el metge de la família de tota la vida. En aquells moments en Pipe era regidor de l’Ajuntament. Em vaig aturar un instant a saludar-los i vam parlar de la bellesa de l’absis de Sant Feliu, de la potència de les torres de Sobreportes. En Sans va sentenciar amb ulls inquiets de fotògraf: “Mentre totes aquestes parets no s’alliberin de la hipoteca d’aquestes teranyines de fils elèctrics no podem parlar d’una ciutat culta i civilitzada, exportable”. Em vaig quedar amb aquest detall de la conversa. I amb el convenciment que fins que tot el barri vell no quedi lliure de fils no haurem acabat el compromís de Girona amb en Narcís Sans. És, serà, el millor homenatge. Fer possibles unes imatges de la ciutat que per ell durant anys van ser impossibles, tot i que amb fils i tot, sempre va buscar la bellesa irrepetible de Girona.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 109-111)