Joaquim Nadal i Farreras

GIRONA, TEMPS DE FLORS

Diari de Girona

Diumenge passat va despertar un dia de transparència primaveral. Feia fresqueta i l’ambient retenia un aire de neteja general ajudat per les pluges intermitents de tota la setmana. El Galligants baixava alegre i amb aigua clara i abundosa. L’Onyar també s’havia inflat una mica, despertant de la seva letàrgia habitual; l’aigua remoguda riu amunt baixava enterbolida de fang i s’eixamplava al pont de Pedra, passejant entre les balques ben regades. A la tarda, la transparència enlluernadora del matí canviava d’intensitat segons el gruix de les nuvolades que es gestaven a l’horitzó de Rocacorba i es desfeien en els campanars de Girona.

Acabava així una setmana llarga, amb dos caps de setmana de flors i de color, de bullici de gentades, de veus somortes en els jardins, d’aglomeracions i cues en els monuments, de carrers plens, d’activitat intensa. La ciutat bullia de gent i de feina. Noves terrasses, cada cop amb mobles millors i més integrats, s’oferien als passejants per a lleure, esbarjo i repòs. També per a un parèntesi en les passejades, per a un àpat reparador, per satisfer les necessitats més elementals.

Un any més, i ja en són cinquanta-cinc, s’ha acreditat el factor crida, l’espontaneïtat massiva de la resposta, la qualitat de la proposta, la diversitat dels espais, l’atractiu de les flors i les plantes. Un any més hem pogut comprovar tots el grau d’acceptació i divulgació d’una convocatòria que s’ha anat ampliant i eixamplant, però que conserva un nervi fundacional que en fa una peça de continuïtat renovada.

Ara fa cinc anys ja vam tenir l’oportunitat de revisar a fons la història dels cinquanta anys de l’exposició de flors, i l’Ajuntament de Girona ens va obsequiar amb la publicació Girona Temps de flors. 50 anys de cartells, 1955-2005, coordinada per Dolors Vidal i Toni Monturiol, i amb textos d’Anna Pagans, Maria Cobarsí, Rosa Gil, Jordi Soler, Josep M. Birulés, Dolma Martínez i els mateixos coordinadors del volum (Ajuntament, núm 35 de la col·lecció “Història de Girona”, 2005). El catàleg dels cartells, la bibliografia i la ressenya de premsa, els textos ens aportaven una aproximació històrica a l’evolució d’aquesta convocatòria reeixida i permanentment actualitzada.

Em va produir una especial satisfacció veure com n’estava de content mossèn Baborés, el rector de Sant Feliu després de comprovar el resultat de les intervencions a la primera catedral de la ciutat i de gaudir de la plenitud de l’església restaurada i del reforçament, amb les flors i la llum de les seves principals peces d’art, així com les voltes  amb les seves claus.

Un cop constatat l’èxit de la mostra, el valor de la continuïtat, la discreta filosofia de la Maria Cobarsí, la gran contribució ciutadana, les aportacions singulars de ciutadanes i ciutadans que hi participen activament amb esforç, genetrositat i recursos, de treballadors i de treballadores que hi   col·laboren amb eficàcia, vull referir-me un instant a un precedent d’una dècada abans de l’any 1955.

Efectivament, l’any 1943 ja es va fer a Girona un “Primer concurso de flores y frutos” els dies de Fires, convocat per la Cámara Oficial Agrícola de Gerona. És cert que per a l’entitat convocant i per les característiques de la convocatòria, potser ens trobem més davant d’un antecedent del certamen, i un intent de recuperar, de forma incipient, la Fira Comercial i Agrícola que s’havia fet a Girona a l’avinguda de Ramon Folc des de 1932. Però també és veritat que en el catàleg del “2º Concurso de flores y frutos. Fiestas de San Narciso de 1944”, que es va celebrar en les sales de l’Hospici Provincial podem detectar activitats pròpies de l’activitat firal, del sector agrícola, ramader i dels viveristes, d’una banda, però també activitats més aproximades al que seria, a partir de 1955, l’exposició de flors. En realitat, la fotografia que acompanya aquest catàleg és molt floral i en aquest sentit molt eloqüent. Tant com ho és el text que l’encapçala: “Más de 40.000 personas visitaron el 2º concurso de Flores y Frutos, cifra verdaderamente importante si se considera que la población de la capital es de unas 28.000 almas”. I, encara més, el text de Gerion (Carles de Bolós) a Los Sitios del 2 de novembre de 1944: “Y discurriendo por aquellas espaciosas salas donde está instalado el Certamen, el espíritu se eleva y tonifica al palpar la variada prodigalidad con que la madre tierra nos obsequia: flores vistosas y perfumadas que nos mecen en un ambiente de ensueño y de poesía; frutos opulentos y sabrosos, promesa de delicadezas y de vitaminas a la vez”.

Vull afegir encara que l’any 1944 es va fer coincidir el segon concurs amb el Primer salón de pintura agrícola, amb aportacions dels artistes Manuel Pigem, Gertrudis Romaguera, Joan Orihuel, Martí Adroher, Vicenç Solé, J.Torrent Buch, Jaume Perpiñà, Joaquim Marsillach, Ramon Bartolomé, Pere Perpiñà, P.Gussinyé, J.Martínez Vicens, Ivo Pascual, Francesc Riuró, Antoni Varés, Joaquim Almeda, Agustí Pera Planells, J.M. Mascort, Joan Carreras, Domènec Fita, Mercè Xifra Riera, Prim Turon.

Amb el temps, les flors i l’agricultura es bifurcarien i amb encert les flors buscarien la primavera.

Aquest és un dels motius de la perdurabilitat triomfant després de cinquanta-cinc primaveres.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2010/05/21/girona-temps-flors/407400.html

21 Mai 2010 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , | Comentaris tancats a GIRONA, TEMPS DE FLORS

TEMPS DE FLORS

Revista BonArt 

Aquest any m’ha passat com desapercebut el final de l’hivern. De fet, Setmana Santa ens va arribar massa d’hora i, com deia Narcís Comadira en una  de les seves col·laboracions periodístiques, el dia del Ram ens va arribar amb les branques de llorer encara sense florir. M’han passat per alt les primeres mimoses i els ametllers més primerencs. Però ara ha començat la seqüència inexorable de l’esclat de colors continuat que al camp assenyalen els fruiters escampats aquí i allà o les grans plantacions de pomeres i presseguers, i a ciutat venen marcades per l’avís dels prunus i l’esclat posterior dels arbres de l’amor. Ha començat el temps de flors i el temps de colors. Colors successius, primer tímids, merament insinuats, i més tard esclatants.

L’altre dia vaig veure al costat de l’autopista d’un camp immens groguíssim, de naps o colza.. En el pas frenètic de l’automòbil la visió d’aquest camp, un grup de camps, ordenat, florit, ben conreat em va posar l’esclat dels colors vius, de la natura, com un tema nou i amb tot viscut amb intensitats i sensibilitats diverses any rere any.

El groc em va quedar prou gravat per situar en primer pla aquesta sensació com l’anunci anticipat de l’esclat que ve. Després vindrà Sant Jordi amb una saturació de roses insípides, per no dir inolores, manipulades genèticament per produir tots els creuaments i totes les perversions de totes les combinacions cromàtiques fins a les més rocambolesques.

Tot plegat em ve al cap al fil dels dies que venen, dels esdeveniments que s’acosten i potser d’una necessitat vital d’adonar-me que el temps passa, les boires es dissipen, els freds se’n van i tornen els dies llargs i les tardes tranquil·les. Però sobretot per avançar-me a la convocatòria enguany de la cinquantena edició de Girona, Temps de Flors.

Serà com cada any un gran esdeveniment i una gran convocatòria que situarà, un cop més, Girona en la primera línia de l’atracció de visitants i de difusió dels seus valors de caràcter cultural i patrimonial. Però no podrà ser una més. Cinquanta anys mereixen una atenció especial, un punt més alt de vibració ciutadana, una exaltació col·lectiva major, pensada per ressaltar una trajectòria que permet un balanç molt brillant. És fins i tot potser el moment de pensar i repensar el futur. D’analitzar les possibilitats i els límits, de saber les possibilitats que encara queden per explorar, de pensar nous horitzons. De pensar també, com ja s’ha fet diverses vegades, nous esdeveniments que atapeeixin l’agenda de la ciutat fins a saturar-la fins dalt d’atraccions de la força i la potència del Temps de Flors o de la Temporada Alta. Aquesta reflexió és una inversió de futur, és una aposta, ha de ser un revulsiu, un factor de desvetllament de nous valors i de noves propostes encaixades en el calendari de la ciutat. Temps de Flors ha de ser permanentment renovat, i l’exemple de Temps de Flors ha de ser motiu per una reflexió més àmplia sobre les tradicions que es creen, les que s’hereten i les que s’inventen. L’exposició de flors va ser en el seu moment un gran invent i ara aquest invent té vida pròpia i una dinàmica extraordinària. És per això que la ciutat es bolca cada any i ja ha reconegut i retut els homenatges deguts a les persones que en foren les iniciadores i les principals impulsores durant aquest llarg cinquantenari.

30 Abril 2005 Posted by | Altres, ARTICLES D'OPINIÓ | , , , , | Comentaris tancats a TEMPS DE FLORS

ANY DE GINESTA

Diari de Girona

Em vaig quedar amb la recança de no veure la processó de Corpus entre la Catedral i Sant Feliu. Al matí, però, vaig veure a la plaça del final de la pujada de Sant Feliu tot de gent coneguda lliurada a la tasca de preparar la catifa que resseguia les geometries dels còdols. L’olor d’herba segada em va portar de seguida a la ginesta. Va ser com un ressort automàtic, un viatge en el temps, una excursió pel record, una evocació ràpida i fugaç, un recorregut per les coses que ja no tornaran de l’imaginari poètic gironí de Narcís Comadira. Puc imaginar-me la processó que no vaig veure i sé segur que no hi havia ni soldats, ni autoritats, ni nens i nenes de primera comunió.

Feia dies que em ballava pel camp la imatge de la ginesta i en algun comentari havia fins i tot arribat a anunciar-ne un article. Va ser però la imatge de la flor desfullada, desenganxada del tronc i de la mata el que em va convèncer finalment de parlar-ne en un sentit del tot diferent. D’una altra flor i una altra catifa.

He observat que aquest és un any de ginesta, de molta ginesta, que encara ara esmalta el nostre paisatge. I ja som a l’estiu!. Hem viscut gairebé tota la primavera amb una intensitat cromàtica excepcional, conseqüència d’una intensitat climàtica i pluviomètrica com feia anys que no vèiem.

Aquest any ha plogut molt i bé. I es nota. Els rius baixen, els pous pugen, les fonts brollen i els aqüífers s’han refet en molts indrets. Per aquest any no quedarem. L’abundància d’aigua marca amb una ufana exuberant els marges ,les vores i les lleres dels rius. Encara ara l’aigua es mou amb força, baixa. La imatge de l’aigua que baixa és una imatge de vida, de dinamisme, de moviment. És una visió contrària a les rieres seques, les lleres eixutes, les aigües quietes i enllotades, les raconades pastoses d’altres estius. Només cal intuir el Ter a Campdorà, tot entrant pel Pont Major per confirmar aquesta impressió exultant.

Estic segur que és l’efecte de l’aigua que ha convertit aquesta primavera en una primavera de molta ginesta. M’hi he fixat una i altra vegada i m’ha quedat gravada la imatge d’un paisatge nou, d’una transició diferent cap a l’estiu. Tant és a la Cerdanya com al Penedès, a l’Anoia o al Gironès, a les vores de les carretera, als marges, o a les vores de les serralades de marina. Hi ha hagut aquest any més verd que mai. Prats intuïts on altres anys vèiem ja secalls. És potser només una qüestió de tons. Però sobre un fons de verds variables s’ha estès aquest any com mai una catifa de groc viu. No una mata aquí i allà. El tou de groc, l’abundància de ginesta ha dibuixat una perspectiva nova i diferent en els diferents horitzons. Amb dibuixos capriciosos, de sinuositat variable hem pogut veure un quadre diferent de colors i una intensitat nova d’olors penetrants, vegetals, olioses.

No he pogut resistir la temptació a la collada de Tosses de tallar-ne unes branques per transportar la màgia de tanta ginesta al menjador de casa a Girona. Per traslladar la intensitat del groc i retenir-la uns dies .Però a casa, tallada, la ginesta ha impregnat tot l’espai d’una olor tan penetrant, tan forta, tan tangible, tan poc volàtil que m’he penedit d’haver-la tallat i m’he adonat que la delicada presència de la ginesta en el sotabosc o als prats, segons l’alçada, és un joc d’equilibris de la natura que no es pot trencar, que no es trasplantable. Aquest any hem pogut fixar a la retina una sensació d’abundància floral sense precedents, d’una durada també sense precedents. Però passarà naturalment i vindran els verds més aspres i els grocs més recremats de l’estiu. Aquesta és justament la gràcia de la variabilitat de la natura viva, que només parcialment i per poc temps podem retenir artificialment a casa.

Sovint alguns lectors em comenten sorpresos les meves incursions botàniques i líriques. No és perquè sí. M’he format a casa i a l’escoltisme en contacte molt directe amb la natura, i tot el que s’hi refereix m’interessa i m’agrada transmetre-ho. I aquest exercici de transmetre sensacions, com el de transmetre sentiments, em fa adonar de les nostres limitacions en el domini del llenguatge, de la riquesa lèxica que no podem abastar mai del tot. Aquest any amb una natura en esclat se m’ha fet més evident que mai, i he vist flors i plantes i animals que no puc identificar amb un nom. Coneixem el que és més corrent, utilitzem un vocabulari més o menys extens, però quan el món ens sorprèn en tota la seva plenitud ens adonem de cop que som limitats i mai no acabarem d’aprendre prou ni de saber-ho tot.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

25 Juny 2004 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a ANY DE GINESTA

SETMANA GRAN I PETITES COSES

Diari de Girona

Girona temps de flors ha assolit un nivell, una solidesa, una estabilitat, una capacitat d’innovar i renovar-se que són la llavor d’un èxit continuat. El pitjor error que podríem cometre és no veure i reconèixer aquest èxit. Passar-lo per alt, ignorar-lo amb un posat escèptic molt gironí. No ens convé un cert desmenjament, ni cap passotisme, ni el punt de pedanteria llepafils que passa de l’estètica d’aquests dies. Hi ha anys millors i hi ha anys no tant bons, hi ha muntatges florals més encertats i d’altres no tant, hi ha decoracions de patis excepcionals i n’hi ha de més llepades. Hi ha anys amb poques flors i hi ha anys com aquest que la gent està contenta perquè hi ha molta flor. Però cada any hi ha un descobriment nou. Una nova porta que s’obre, un racó amagat que es mostra esplèndid, un edifici restaurat, un nou equipament. Cada any descobrim un espai urbà renovat. És veritat, com ja hem dit més d’una vegada, que tenim el risc de morir d’èxit. Però assumir aquest risc no vol dir ni caure en la passivitat ni deixar-se endur per les inèrcies. Al contrari. Vol dir mantenir l’aposta. Jugar-se-la cada any, preveure el futur, millorar la infraestructura, implicar tota la ciutat. Reclamar una resposta total i global. Fer nostra la mostra. Oferir-la generosament amb esperit de servei. Convertir “Girona, temps de flors” en el nostre millor cartell turístic. Fer-ne una carta de presentació, una imatge de marca, un símbol. El símbol de l’èxit espontani i popular, l’èxit de les coses autènticament populars que assoleixen un crèdit social sense límits.

És a punt de concloure una setmana gran per a la ciutat de Girona. Milers de ciutadans hauran descobert els plecs de la ciutat amorosits per la intervenció efímera de les flors. Una setmana desbordant. D’aquí poc, passat aquest cap de setmana, la ciutat recuperarà el pols, un punt de normalitat, un ritme més mandrós. Tots els treballadors i treballadores que s’han esforçat hores i hores per a fer més amable la cara de la ciutat descansaran amb satisfacció per la feina ben feta. Ho fan generosament, sense esperar un agraïment. però convençuts que ha valgut la pena. Els bars, les botigues, els restaurants, endarreriran una estona l’hora de pujar persianes amb ganes de recuperar l’alè. Dilluns tot semblarà una altra ciutat. Serà el moment de recapitular, de fer balanç, de retre comptes i de pensar en l’any que ve. “Girona, temps de flors” ha esdevingut una cita important, una fita en el calendari. No descobriré res.

Aquest any, com va explicar el Diari de Girona diumenge passat no he pogut assistir a la inauguració. Però el mateix diumenge vaig sortir relativament d’hora al carrer per impregnar-me d’aquesta atmosfera especial que envaeix la ciutat. Tenia poc temps i vaig decidir deixar-me dur sense obsedir-me per veure patis i flors. La meva visió particular del diumenge al matí pot no tenir cap interès, però a mi em va satisfer plenament. Ho explico tal com ho vaig viure per transmetre la felicitat de les coses petites que també omplen la setmana gran.

Al carrer Calderers vaig entrar a la botiga “Recorda-te’n”. Hi havia vist a l’aparador feia dies la reproducció del penell alat del Col•legi del Cor de Maria de la plaça de la Catedral. És un àngel coronat que anuncia amb una trompeta i en actitud gràcil la direcció del vent. El veig des de casa, l’he vist sempre, i sempre m’ha semblat una presència amable a la teulada a quatre vents de la torre del col·legi. Molta gent no el veu o no s’hi fixa, i molta altra gent el veu, hi dóna una ullada displicent i passa de llarg. A mi m’agrada. I m’agrada tenir-lo ara a prop, a casa, a petita escala, per mirar-lo més íntimament, menys a la intempèrie. Em vaig comprar l’àngel alat de la trompeta i vaig pensar que, sense ànim de fer cap publicitat, les botigues de records de Girona que han fugit del tòpic fàcil dels souvenirs i s’han espavilat per crear nous productes i aproximar les tradicions i les imatges, mereixen un reconeixement. Content amb la meva adquisició vaig continuar fins a la plaça del Vi per esmorzar. Ho faig normalment a la Vienesa, després de comprar els diaris a la Nuri de la Rambla. Però aquest diumenge no necessitava diaris, ja me’ls sabia tots, i tots els bars eren oberts, el Sol i el Clàssic. Vaig menjar un mini de truita al Clàssic, divertit de veure en Narcís, atrafegat i esbufegant tot pensant en el dia que l’esperava. Al mostrador del Clàssic hi vaig veure amb satisfacció les bosses de patates fregides de la Xurreria Sant Narcís, que han sabut transmetre un sabor especialment gironí. Un bisbe ingenu, un Sant Narcís voltat de mosques que voleien, contempla com fumeja l’oli de les patates amb les siluetes de Sant Feliu i la Catedral al fons. No és gironisme d’estar per casa. És l’encert de saber trobar una imatge pròpia que identifiqui un producte, una empresa i una ciutat. Ja fa temps que ho vaig fer saber als propietaris de l’empresa, però aquest diumenge passat em va tornar al cap l’encert elemental d’una imatge eficaç.

Resseguint Ciutadans vaig arribar al Portal del Col•leccionista, on encara vaig comprar dues petites coses a en Joan Cortés. A la plaça de la Catedral les noves pilones de pedra anuncien el final d’una obra minuciosa i molt satisfactòria, que retorna el paviment de la plaça a les seves geometries originals però ara amb una solidesa renovada. Em diuen que ja no hi tornaran els cotxes. Sense cotxes i sense pilones metàl•liques, ni cadenes, la plaça se m’apareix amb una plenitud perfecta que feia temps que enyorava. Vaig baixar per Sant Feliu on la Carme Martí, policia municipal, m’explica com han instal·lat una unitat mòbil per atendre millor les incidències de l’exposició. Un nou servei, un bon servei, i una policia somrient.

Diumenge passat no vaig veure cap muntatge concret, però vaig gaudir en la meva intimitat, en un mar de multituds, el plaer de les petites coses viscudes en el dia culminant d’una setmana d’èxit.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

14 Mai 2004 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , | Comentaris tancats a SETMANA GRAN I PETITES COSES

ESCLAT DE BALADRES

Diari de Girona 

Fa molta calor. Estic xop i aguanto la xafogor que no ha minvat després del ruixat del matí. Per un instant l’olor penetrant i fresca de terra molla ha semblat que anunciava una petita reculada de les temperatures. Però a partir del migdia els termòmetres no s’han mogut, entestats en batre rècords i demostrar que fa unes calorades sense precedents en moltes dècades. És una calor enganxosa, humida, sobtada. Ens ha agafat per sorpresa, encara amb l’americana a mig treure. Potser passa cada any i cada any tossuts pensem que abans no era igual. Sort que els meteoròlegs i les estadístiques ens posen al corrent i subratllen l’excepcionalitat. Així i tot aquesta calor no m’angoixa, és massa primerenca, primaveral si voleu. No ha tingut temps d’assecar els marges i els rostolls, d’empolsegar els arbres, d’ennegrir el verd de clorofil·la recent estrenat de totes les esplèndides brotades d’aquest any. Encara no hi ha fulles, flors i branques que ajupin el cap, que es vinclin abatudes per la força eixuta del sol. Tota la vegetació mira encara al cel airosa i valenta, viva i potent, esclatant.

Des del finestral observo encara els brots tendres dels xiprers, piguellejant de quasi groc el tou de verd que els alimenta. Els cedres dels jardins del Dr. Figueras també puntegen de verd clar i les acàcies del passeig arqueològic, que han perdut els penjolls blanquíssims de la flor, insinuen ara tots els nous lòbuls de les fulles recents. La magnòlia del jardí ha florit i un perfum penetrant i delicat, gairebé d’essència concentrada, competeix amb els til·lers de prop que impregnen l’aire d’una olor de flor de til·ler que quasi es diria que es beu més que s’olora.

Però aquests dies, aquesta setmana, res no és comparable a l’esclat dels baladres. Vermell intens, blanc profund, rosa matisat; per uns dies les fulles d’acer verdós dels baladres es submergeixen en un mar de color de flors que les eclipsen i amaguen. Quan la puresa del color cedeixi poc a poc a les vores dels pètals cremats, a l’arronsament progressiu de les flors, quan empal·lideixin fins a desaparèixer tornarà l’imperi de les fulles i haurem arribat de ple a l’estiu, quan la calor és diferent, més contumaç, insistent, tòrrida. Ara encara no ha torrat ni moltes de les nostres pells poc donades a l’exposició metòdica i sistemàtica al sol.

M’adono de la força cromàtica dels baladres al pont de Fontajau i a l’autovia de Sarrià, on el verd dels prats del Ter i el verd dels pollancres piramidals acompanya aquest esclat de segona primavera en dos espais que en temps passats eren pura degradació, espai residual, racons d’immundícia, apilonament de ferralla i de runes.

M’adono així de la força regeneradora dels baladres i de l’eficàcia del seu comès. En un lloc i altre la mitjana amorosida, la separació de les calçades dels cotxes adquireix un to amable i atractiu que trenca l’agressivitat de les màquines i acosta la vida i la natura al frenesí urbà que sovint no ens deixa espai per la contemplació o la reflexió.

És un moment per gaudir-ne, per assaborir aquest esclat efímer que ens deixarà d’aquí uns dies i haurem de substituir per altres atractius.

M’acostaré un dia als baladres de la plaça Catalunya herois supervivents d’un urbanisme desgraciat i intentaré comprovar si com sempre han participat del mateix esclat  de flors intenses. I intentaré apamar si el baladre que dialoga amb el bust  de Prudenci Bertrana té la mida justa per tenir totes les  flors que li calen i no tapar el testimoni en bronze de la memòria del nostre escriptor torturat. Sabré així si el bronze i el baladre es miren amb prou eficàcia per a mantenir la tranquil·litat inquieta de la Margarida Casacuberta, ara entretinguda amb els seus Vayredes, però sempre preocupada des de la saturació de Rusiñol per la pau anònima de Bertrana, una mica solitari en una plaça inhòspita que ara li proporcionarà una molt més càlida acollida. Com es mereix i cal, quan la nova plaça substitueixi els vells parterres escarransits per una modernitat amable i accessible on la vegetació i les flors hi han de tenir un paper indiscutible que la bona arquitectura sabrà recollir.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

20 Juny 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , | Comentaris tancats a ESCLAT DE BALADRES