EL CANT DE L’AIGUA

Diari de Girona

Portem un seguit de dies de climatologia variable amb regals sumptuosos de la natura. El cap de setmana passat, sense anar més lluny, hem viscut un esclat esplendorós d’una lluna plena excepcional. Plena, rodona, baixa, taronja, immensa, perfilant-se arrodonida darrere els turons, traient el cap del fons del mar, enfilant-se lentament, retallant la serralada dels voltants de Girona, enfilant-se  a poc a poc i empetitint-se després de fixar als nostres ulls la circumferència acolorida com mai. En un cel transparent, una volta que agafa volum, hem vist com la lluna tractava de tu els dos grans campanars de la ciutat.

Als matins ha fet fred, com s’escau en dies nets, de contorns retallats, de precisió geogràfica inusual, sense destorbs; hem fregat el sota zero. I, malgrat tot, a ple dia les temperatures s’han enfilat de seguida i els pics del Pirineu, que apareixien fa una setmana densos i carregats de neu blanquíssima i refulgent, han vist minvar el tou de neu i han fet reaparèixer les crestes arrugades de les pedres. D’esquena al sol de mitja tarda, mirant a llevant ens ha sobtat un blau blavíssim, que podem albirar en dies comptats i que destil·la una puresa inusual, net de qualsevol enteranyinament. No cal dir que s’ha manifestat amb plenitud esplendorosa l’estiuet de Sant Martí, amb terrasses plenes i roba lleugera de la gent preparada, això sí, per abrigar-se de bon matí o al primer tombant del sol i a la caiguda del dia, al mateix ritme que les temperatures. Hem vist una tramuntanada espectacular aixecar l’escuma de les onades i arrissar la superfície del mar esmaltada d’onades d’escuma recurrents de nord a sud amb esquitxos voleiant per la ventada d’una onada a l’altra.

Però aquesta meravella ha vingut precedida d’altres regals les setmanes anteriors. Per Fires, amb fred de Fires i amb pluja de Tots Sants. El fred ens ha obsequiat de cop amb el retorn a una sensació que crèiem haver perdut: el fred que justifica les castanyes fumejants i els moniatos suculents. Hem vist com es trencava l’aparent contradicció de les castanyes amb Fires anteriors, que semblaven dies de finals d’estiu. Hem retrobat el gust per les bufandes i els guants, hem retrobat el baf de la nostra respiració, hem vist treure vapor de les nostres boques, hem cregut en l’efecte balsàmic d’una paperina de castanyes en unes mans enfredorides. Aquest regal de Fires ha arribat esmaltat de fred i pluja. Pluges intermitents, fortes, reiterades. Pluges sovintejades, pluges quasi cada dia. Per Sant Narcís, que va salvar la cantada d’havaneres in extremis, al matí de Tots Sants per espantar els més porucs dels firaires del paper i de les antiguitats, i el darrer diumenge de Fires per espatllar la culminació dels focs.

Per Fires vivim sempre aquesta contradicció. Si fa bo no fa Fires, i si no fa bo espatlla la programació de les Fires i les expectatives dels firaires.

Però he viscut el goig i l’alegria de sentir la cantarella de l’aigua escolant-se per les canals, regalimant pels vidres i els balcons, lliscant pel pendent de les llambordes i les roderes dels carrerons del barri vell. He sentit la cançó de l’aigua caient als embornals i nodrint els rius i rieres dels voltants de la ciutat. He vist saltar l’aigua com feia temps que no veia.

He sentit el goig de viure la ciutat i la seva Festa major, de ser foraster a casa meva mateix, d’agafar festa per poder ser aquí, de seguir el ritual més elemental i deixar-me portar simplement pel plaer de seguir el ritme de la natura i de la festa a la ciutat. He viscut aquest plaer com mai. M’ha semblat diferent i potser és sempre tan igual.

Com sempre defujo el brogit, m’amago de les gran parafernàlies i m’encanto en les coses petites. Per això m’ha quedat, en les meves passejades entre la pluja de les Fires i la transparència del cap de setmana, la imatge senzilla d’una ciutat sense fils, el detall imperceptible d’un canvi transcendent i subtil: la progressiva i lenta però tenaç desaparició de les teranyines de fils elèctrics que abans senyorejaven els carrers de la ciutat i ara s’endrecen en conduccions amagades que deixen l’horitzó net d’entrebancs i a punt d’una visió civilitzada de la nostra societat urbana.

M’agrada entrar pel carrer del Carme després de les obres, pel Pont Major o recórrer molts dels carrers de l’Eixample, com la nova Rutlla, i buscar els fils que no trobo i deixar-me sobtar per alguna conducció  escadussera que ha resistit el seny ordenador que ha netejat de teranyines la ciutat.

Busco la vermellor intensa dels liquidàmbars a l’accés nord, tocant el pont de la Barca, el groc pàl·lid dels bedolls a l’avinguda Pericot, la força del color de vi dels roures americans, el torrat lent i retardat, només incipient, dels plàtans de la Devesa i de totes les deveses. Enyoro l’esclat de colors del parc central i em conformo amb l’anunci d’una gran transformació ferroviària.

Miro i escolto la ciutat, admiro la ciutat sense fils, m’encanto en el cant de l’aigua. M’emociono cada dia.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008112100_4_299642__Opinio-cant-laigua

LES FIRES I SANT NARCÍS

Diari de Girona

Aquest any les Fires s’acabaran quan encara amb prou feines no s’haurà encetat el mes de novembre. Aquesta relativa anticipació en el calendari ens ha portat unes Fires una mica sobtades, que ja s’acaben quan encara no hem acabat d’assaborir-ne les fites més importants.

Ja queda enrere la diada de Sant Narcís i totes les solemnitats que comporta aquest any, amb la novetat del nou bisbe Francesc Pardo com a celebrant de l’ofici, i les dues primeres crugies restaurades de l’interior de l’església, que han posat definitivament al descobert les qualitats dels paraments de la nau, dels arcs apuntats de la volta, de les policromies de les claus.

Queda també enrere la presentació, dilluns passat, del nou volum de Girona a l’abast, que ens ha portat el record vivíssim i tristíssim d’en Xavier Fàbrega, ànima des de Bell-lloc del Pla, d’aquest cicle que ja ha deixat un conjunt remarcable de quatre volums dedicats a la història de Girona. En aquest mateix acte vam poder escoltar la pormenoritzada conferència del doctor Enric Mirambell, dedicada a la figura i a l’obra del bisbe Lorenzana. Sabem, així, més cada dia del pes de la tasca reformista d’aquest prelat vinculat a una família lleonesa d’eclesiàstics notables i dedicat a Girona a posar en pràctica, potser com a bon funcionari dels reis i del papa, diria mossèn Josep M. Marquès, un programa de reformes orientat fonamentalment a modernitzar i centralitzar les institucions benèfiques dedicades a la caritat pública.

Ja hem recordat, en un article anterior, quin va ser el paper clau del bisbe Lorenzana en la decisió i l’impuls de la construcció de la nova capella de Sant Narcís a l’església de Sant Feliu, i com molt al gust de l’època va fer emblanquinar tota la nau gòtica. Però darrere la iniciativa material de fer una nova capella, una obra emblemàtica d’arquitectura, molt més enllà d’aquesta voluntat de materialitzar la idea hi havia també un compromís amb el culte i la veneració al patró de la ciutat, que tan bé ens explica mossèn Llorenç Riber en el seu llibre sobre Els Sants de Catalunya i que recull les aportacions que en aquesta matèria discorren des dels sermons antiquíssims del bisbe Oliba fins als treballs erudits del canonge de la Catedral, Francesc Xavier Dorca. El culte a Sant Narcís, que superaria el culte anterior a Sant Feliu, determinaria tota una litúrgia al voltant del sant que avui queda ja molt lluny de l’imaginari col·lectiu, però que ha impregnat secularment la vida de la ciutat.

És per això que relacionant la conferència del doctor Mirambell amb una de les accions del bisbe Lorenzana, em permeto de continuar amb la transcripció del llibre de les Resolucions Capitulars de Sant Feliu (1772-1806) que ens fan reviure l’episodi molt conegut, però no sempre reproduït, del trasllat del cos de Sant Narcís a la nova capella erigida en honor seu.

– (pàg.195) “Die 22 Agost 1792. Se fan comissaris al sr Bisbe perque se dignas señalar dia y hora pera trasladar lo Preciós Cos de St Narcís, del altar ahont és, al de la nova capella; Señala lo sr Bisbe en dita traslació lo dia 2 de setembre de 1792 a las 6 horas de la tarda”.

– (pàg.196) “Die 2 setembre 1792. Se cantaren vespras solemnes ab la capella de la musica de la Ceu, en las que asistí lo sr Bisbe, las dignitats de la Ceu ab abist de cor, lo sr Governador, y clero de la Iglesia en lo cor, y la Noblesa, porrers e innombrable poble, de dins y fora la ciutat y acavadas se ana en Professo solemne al altar ahont se estava lo Precios Cos de Sant Narcís. Arribats alli se obri lo sepulcre del sant. Obert se feu un rato de oració, fet lo sr Bisbe asistit del sr Abat y canonges trague lo sant Cos y lo posa sobre un bayart ben adornat que a dit fi se havia preparat pera portarlo del antich al nou sepulcre y posat se comensa la professo que passa per a sagristia del altar major y de alli per lo corredor que passa de dita sacristia al camaril de la nova capella, portant lo bayart los quatre canonges antiquors. Arribats en dit camaril ahont tambe y eran los quatra pabordes de la confraria de sant Narcís a son Notari, ahont també se feu un breu rato de oració. Posa lo sr Bisbe lo Sagrat Cos en la nova urna haventse de un totlllevat acte per lo Notari del Vicariat per lo del capitol y per lo de la confraria de sant Narcís; y se dexa per un petit rato exposat a la vista del poble y lo sr Bisbe tanca la Urna  y entrega les claus al sr Abat. La musica estaven lo cor de la capella. Exi lo sr Bisbe y demes del camaril de la capella y davant lo altar entona lo Te Deum que canta la musica y acavat digue la oracio lo sr Bisbe.”.

-(pàg.197) “Die 3 de setembre de 1792. Baxa lo sr Bisbe demati, digue la primera misa en lo altar de st Narcís, acavada prengue xacolata en lo arxiu, ab los comissaris del capitol, ahont lo sr Abat tenia preparat un decent refresch.

Dit die a las 10 horas despues de la conventual y nona digue lo sr Abat en lo altar de st Narcís ofici solemne de gracias en el que predica lo P. M.I. Mauro Llampuig, benedictino observant.

Per raho de las extrañas pretencions del capitol de la Ceu i Ajuntament dexaren de ferse las grans festas que molt temps ha estavan preparadas, lo que senti molt lo poble,el que no obstant se esmera a porfia en fer celebrar oficis solemnes al Sant fent tambe algunas dadivas al St per lograr sa protecció que en aquella era  ja se mirava inevitable la guerra de la Fransa.”.

Ara que ja s’acaben les Fires tanquem també un cicle que ens deixa la rectificació restaurada de la petjada del bisbe Lorenzana a l’església de sant Feliu, posant novament d’actualitat el paper conjunt que feren en la nostra ciutat el culte als dos màrtirs associats a la història de l’evolució de l’Església de Girona.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008103100_4_295529__Opinio-fires-sant-narcis

SANT FELIU, SANT NARCÍS I EL BISBE LORENZANA

Diari de Girona

Aquesta setmana s’ha començat a desmuntar la bastida que ha ocupat els dos primers trams de la nau principal de l’església de Sant Feliu, començant des de la façana principal. És sabut que s’hi han estat fent tasques de neteja i de restauració que van començar en ple estiu. També és sabut que les claus i les voltes han aparegut amb pintures diverses i que ha catgut afinar al màxim el treball de restauració.

Ara amb les bastides desmuntades la nau principal apareixerà segmentada en tot un tram totalment netejat i rehabilitat i la resta de la nau encara pendent d’aquestes tasques. Durant uns dies i especialment el dia de Sant Narcís es podrà admirar la diferència entre la part restaurada i netejada i la part encara emblanquinada i bruta de més de dos-cents anys. Serà un moment excepcional i irrepetible que acabarà un cop es reprenguin les obres acabades les Fires.

Mentre han durat els treballs l’expectació per la troballa de les pintures i pel mateix desenvolupament ha crescut i s’han fet nombroses visites per a contemplar de prop les claus restaurades. Va causar gran impressió la visita que hi feu l’arquitecte Joan Maria de Ribot, que tot i tenir una vista molt limitada i més de noranta anys, portat de curiositat i passió gironina i d’arquitecte, no es va voler perdre l’oportunitat de veure abans que molta altra gent el ressorgiment de les pintures amagades durant segles per la capa d’emblanquinada que s’hi feu l’any 1792.

Aquesta restauració m’ha portat a fa més de 42 anys, quan tot just començava la carrera i havia de fer un treball d’història de l’art .Vaig anar a l’Arxiu diocesà al carrer del Bellmirall, i vaig parlar amb el canonge arxiver que havia estat professor de religió a l’Institut mossèn Tomàs Noguer Musqueras. Ell em va conduir de seguida cap a les actes capitulars del Capítol de Sant Feliu i a les referències a les obres de la nova capella de Sant Narcís, on explícitament s’explicava la decisió d’emblanquinar l’església.

Portat ara per la constància d’aquell record, he tornat a l’Arxiu diocesà, on gràcies a l’amabilitat i al treball de l’arxiver Joan Villar he pogut obtenir les còpies del Llibre de Resolucions del Capítol, 1772-1806, que en les referències de 1792 contenen moltes notícies sobre l’emblanquinament de Sant Feliu i sobre el solemne trasllat del cos de Sant Narcís des de l’antic sepulcre al nou de la nova capella el dia 2 de setembre de 1792, en una solemne celebració presidida pel bisbe i per l’abat de Sant Feliu i deslluïda per manca d’acord amb l’Ajuntament i el Capítol,  de la Seu.

Concentrats, però, en les tasques d’emblanquinament podem transcriure aquí les resolucions més directament vinculades a aquest fet i que ens posen de manifest la relació directa entre aquells fets i els treballs actuals de restauració.

1. (pàg.187). “En dit Capitol  (20 de març de 1792) digue lo senyor canonge Colomer que lo sr bisbe li havia enviat un recado; que seria molt de son gust se fessen blanquejar y compondrer las bovedas y parets interiors de la iglesia y que havia respost o proposaria al capítol y li tornaria la resposta. Lo Capítol, resolgué complaurer al sr bisbe y nomena en comissaris als senyors canonges Colomer y Carbo a fi que li fessen present los bons desigs del Capítol y la cortedat de sos medis  y que procurarien en lo que alcansaven sas forsas…”

2. (pàg.197). “Die 13 de setembre de 1792. Capitol ordinari. Presidi lo sr abat. Assistiren tots los senyors canonges. En ell digué lo sr canonge Colomer que lo sr bisbe li havia dit que se li havien presentat uns ytalians blanquejadors de iglesias y ara seria bona ora per blanquejarla y que treballaven be y barato y que ell contribuiria en lo cost. Se resolgué que lo sr canonge Colomer tornas resposta al sr bisbe donantli gracias de lo molt dignava contribuir al lustra de Nostra iglesia y que li apareixia mes propi que ell cuydas de fer blanquejar la iglesia y que se fes en son nom y que lo (p.198) Capitol contribuiria a dita obra per sas forsas y que per ara podia contar ab 500 lliures.digue dit sr que era bastant y que ell cuydaria”.

3. “Die 22 de setembre de 1792. Avisa lo sr bisbe que te ajustats los blanquejadors en cent doblas y que ara treballen en Castallo de Ampurias y que acavat vindrian aquí a blanquejar la iglesia.”

4. “Die 1 d’octubre de 1792. Havisa lo sr bisbe que aquí son ja los blanquejadors que se veuran ab lo canonge Colomer. Se respongue que estava molt be.”

5. “Die 22 d’octubre de 1792. Digue lo canonge Colomer que los blanquejadors son en Gerona y que lo han vingut a trobar demanant la gabia y llibant. Diu lo Capítol que se los entreguia pero que se esta acostant la festa de st Narcís y seria millor no se comensas fins passat lo die dels morts, se los diu y sen aconsolan”.

6. “Die 9 de novembre de 1792. Capitol. Presidi lo canonge Colomer y digue que eran ja aquí los blanquejadors y que si apareixia se posarien a treballar y se digue que comensasen y se posaren luego a treballar.”

7. (pàg. 200). “Als 4 de janer de 1793. Capítol. Assisti lo sr abat. Assistiren tots los srs canonges, en ell proposa lo canonge Colomer que ja que estava acavada i adornada la capella de sant Narcís, composta y adornat lo cor, blanquejada la iglesia, apareixia bo pensar en fer una sacristia capitular perque en sant Miquel estaven indecents.”

M’ha semblat que ara que s’ha aixecat parcialment el tel blanc que van posar aquells blanquejadors italians fa 216 anys, valia la pena posar de relleu les preocupacions que en relació amb l’embelliment de l’església de sant Feliu tenia el bisbe Tomàs de Lorenzana (bisbe 1775-1796) i que feu compartir als canonges de sant Feliu.

Lorenzana fou l’impulsor de la construcció de la capella de Sant Narcís a partir de la proposta que va fer al seu sermó de març de 1782 en memòria de Sant Narcís. Amb erudició extrema i una anàlisi ponderada, Mn. Josep M. Marquès tracta aquest pontificat fructífer a “Tomàs de Lorenzana, bisbe de Girona, un funcionari benefactor (1775-1796)”, dins del llibre Bisbes, il·lustració i jansenisme a la Catalunya del segle xviii, Vic – Girona, 2000.

El fort impacte arquitectònic de la capella de Sant Narcís de gran càrrega barroca, per més que se situï en un context marcat pel neoclassicisme, ha mantingut del tot ignorat l’episodi del emblanquinament de la nau gòtica, que ara pren relleu, just per la seva eliminació.

És clar que pel gust de l’època, la tosca fàbrica gòtica de pedra i les pintures de la volta podien desmerèixer la gran obra d’arquitectura d’una planta extraordinària i d’una singularitat que ha ponderat de forma brillant Joaquim Español en la seva Anatomia de la ciutat històrica, (Girona, 2003).

Aquests dies per Sant Narcís podrem recordar aquell episodi i preveure el futur immediat que en uns temps nous farà conciliar els dos estils incompatibles que apareixeran units com el patrimoni comú acumulat per una ciutat mil·lenària disposada sempre a llegir i rellegir la seva pròpia història i construir ara el seu futur.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 71-74)

VINT-I-NOU VINT-I-NOUS D’OCTUBRE

Diari de Girona

Visc amb una especial emoció i intensitat el dia de Sant Narcís. Potser em deixo endur per la solemnitat de la litúrgia, que m’enlluerna i em corprèn. Però també m’agrada la quietud inicial dels carrers, el silenci d’una ciutat que es desperta lentament, el discret degoteig de persones i grups que enfilen la pujada de Sant Feliu. Cada any, uns dies abans i un grapat de dies després, em martellegen els cants de l’ofici “Veniu, veniu, beneïts del meu Pare…” i, sobretot, l’estrofa que insisteix i demana: “Defenseu-nos nit i dia, Narcís màrtir del Senyor”. Aquest any també.

La nit abans em va costar de dormir i em sentia inquiet. Mig endormiscat, amb els dits de les mans, anava repassant mentalment des de 1979 els dies de Sant Narcís que havien passat. Aquest any ha fet vint-i-nou sant Narcisos seguits que he anat a l’ofici de les onze, sempre trasbalsat pel canvi d’hora d’uns dies abans.

Aquest any Sant Narcís portava la particularitat afegida que la Missa seria concelebrada i copresidida pels bisbes Carles Soler i Jaume Camprodon. El bisbe Jaume, després d’uns anys a Torelló, ha tornat a viure a Girona i acompanya des de fa unes setmanes la nostra comunitat.
La presència del bisbe Jaume i el còmput reiterat de les vint-i-nou celebracions em van portar tots aquests anys enrere. De fet, un any abans de 1979 encara es feia la celebració cívico-religiosa al final de les Fires, dedicada als defensors de Girona, i fins aquell any, la corporació municipal presidia les celebracions litúrgiques més assenyalades de la Catedral i de la ciutat. Amb un gran sentit pràctic, amb molta espontaneïtat, com una conseqüència normal de les primeres eleccions municipals, el bisbe Jaume i jo mateix vam acordar, quan encara no havia pres possessió, que mantindríem una discreta presència institucional a l’Església només el dia de Sant Narcís i que la resta de l’any viuríem la realitat des del respecte institucional a la llibertat i a la independència de l’Església de Girona i de l’Ajuntament. La ciutat va assumir i entendre la nova circumstància amb estricta normalitat, no hi va haver cap estirabot estrany, cap tensió entre grups d’opinió i de pressió. Havíem marcat una transició necessària amb una normalitat absoluta. Crec que encara ara som tributaris del respecte i la tolerància amb què vam fer les coses ja fa vint-i-nou anys.

De la mateixa manera i amb el mateix criteri, el nou Ajuntament va proclamar i es va reclamar de la més estricta catalanitat, va exigir l’Estatut, va apostar per una campanya de normalització lingüística, va decidir contribuir d’una a manera més decisiva a la convocatòria dels Premis Bertrana i va acordar l’eliminació de la nomenclatura imposada per la dictadura en els carrers de la ciutat. No va costar gens tornar al carrer Nou, recuperar la Rambla de la Llibertat o reprendre la plaça del Vi, com calia. Aquí vam plantejar una carambola que també va ser molt ben entesa per tothom. La plaça del Vi s’havia rebatejat, amb poc èxit, com a plaça d’Espanya i la plaça de l’Estació era la plaça del duc de Carrero Blanco. Vam tornar el Vi a la plaça del Vi, vam situar Espanya a la plaça de l’Estació i el vell nom d’aquesta plaça es va volatilitzar com un malson. També vam emprendre, com un fet normal, de justícia històrica, de reivindicació estricta, d’exercici bàsic de la memòria històrica, la dignificació de l’antiga fossa comuna del cementiri de Girona, on hi havia enterrats els 514 represaliats pel franquisme, les víctimes de la repressió de la dictadura. Quasi trenta anys abans de la Llei del Memorial Democràtic vam dignificar la memòria de tots els morts de la ciutat i dels afusellats per causa de la defensa de la República. Aquest record lliga també amb el Sant Narcís d’enguany perquè el bisbe Carles Soler i Perdigó acabava d’arribar de Roma la nit abans, on havia participat en la beatificació dels religiosos morts en actes violents durant la Guerra Civil. Se m’ajuntaven, així, en un sol record, el record dels morts beatificats i el record dels màrtirs laics, i sovint anònims, caiguts en defensa de la legitimitat republicana. No tenen cap sentit uns morts sense els altres, i ho recordava no fa gaire dies el professor Josep Fontana, quan plantejava a la jerarquia eclesiàstica que acceptaria el record dels religiosos màrtirs si es produïa un reconeixement equivalent en una proporció molt superior dels morts a tot Espanya per causa de la repressió de la dictadura. Ara que per llei quedaran preservades i dignificades totes les memòries és arribada l’hora definitiva d’un gest de reconciliació total, construït des del reconeixement que el progrés no es pot fonamentar mai en la barbàrie. La lliçó més directa, l’autèntica “educació per a la ciutadania” només pot néixer del reconeixement que les llibertats que gaudim, que els drets i els deures que exercim són una eina bàsica, un bé de primer ordre, una oportunitat més aviat escassa en el món, que no podem ignorar, menysprear o bandejar frívolament, perquè si mai ens fos presa recuperaríem de cop, amb lucidesa, la percepció de la seva estricta necessitat.

Un sol brillant i un cel transparent saludava la sortida de la Missa i preparava la ciutat per a una jornada de glòria, que va començar al Museu d’Història de la Ciutat amb la recuperació del fil més elemental de l’obra creativa de l’Emília Xargay, amb una plàstica madura i eficaç, com mai, en els anys més reculats de la seva producció i més directament vinculats als primers tempteigs d’un art lliure a la nostra ciutat, després d’uns anys d’academicisme ortodox estrictíssim.

Al vespre, a les escales de la Catedral, vaig veure plorar més d’un en el record d’en Salvador Donato, acomiadant-se de tots i fent-se ben present amb la seva pròpia veu.

Superat el vertigen de gairebé tres dècades, la ciutat es prepara per a nous reptes i aborda amb ambició renovada uns temps nous i diferents.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2871_4_229805__Opinio-Vintinou-vintinous-doctubre

LES FIRES

Diari de Girona

Demà seré a Monistrol per inaugurar una Fira. En el mateix moment que a Girona s’estarà inaugurant la Fira Comercial i les autoritats presidides per l’alcaldessa escoltaran en el Saló d’actes del Palau de Fires, el discurs de cada any del President de la Cambra de Comerç, aquesta vegada, Domènec Espadaler.

Any rere any, els successius presidents de la Cambra de Comerç de Girona han desgranat una anàlisi freda i continguda de la conjuntura, gairebé sempre decantada sinó cap al pessimisme sí a subratllar els aspectes negatius o els riscos de l’economia gironina. Així, en els moments de màxim creixement, d’atur estructural mínim, d’expansió de l’exportació i de l’economia gironina, els discursos han anat sempre cap al costat dels riscos de desacceleració, de pèrdua de pes del sector productiu industrial, de crisis puntuals de sectors molt determinats.

Sempre m’havia quedat amb la sensació que ens costava acceptar que les coses anaven bé, que una prudència excessiva ens feia decantar massa cap al costat de la reclamació i de la queixa, i que ens costava d’apuntar-nos a un discurs optimista i engrescador, a les sinèrgies d’un moment favorable, a les oportunitats de la col·laboració del sector públic i del sector privat, a la generació de complicitats entre tots, i a la generació d’un nou impuls basat en l’optimisme i la capacitat emprenedora.

No sé si ara que la conjuntura ha variat una mica, ara que s’ha produït finalment, després d’una dècada d’anunciar-ho, una frenada de la construcció, ara que tot s’ha de mirar amb una mica més de cautela serà el moment de girar els discursos i d’orientar-los cap a una vessant més optimista, de més autoestima, de reconeixement que hem assolit uns nivells de renda i de qualitat de vida que ens equiparen, i bé, a les mitjanes dels països més avançats de la Unió Europea.

Sigui com sigui, jo sóc dels convençuts que a les terres de Girona vindran encara millors moments, que els colls d’ampolla de les infraestructures se superaran i que els valors de l’equilibri entre el sector terciari, els sector industrial i les activitats lligades directament al territori es desenvoluparan amb equilibri. Equilibri i preservació d’uns valors d’identitat, cultural i paisatgística, que ens defineixen i defineixen un model de vida i unes aspiracions col•lectives. Calen, és clar, correccions i cal, sobretot, definir amb valentia el punt just d’equilibri entre les necessitats d’una demografia que creix, un territori que s’ha de preservar i uns mínims de serveis, d’equipament i d’infraestructures que són imprescindibles.

Però si el discurs dels successius presidents de la Cambra de comerç ens posava un toc de fredor realista he de reconèixer que la seva actitud pragmàtica, el seu sentit de la col·laboració institucional, la seva vocació de “partenariat” publico-privat, conduïa les coses més enllà dels discursos per terrenys constructius, positius, tangibles. En realitat vull deixar constància aquí, en el moment de començar les Fires, del paper singular, rellevant, transcendent dels presidents Josep M. Ginès i Antoni Hostench per a la consolidació de la Institució Firal i per fer de Fira de Girona un referent clar i un cas força excepcional, més enllà dels límits ja coneguts de la Fira de Barcelona. La suma del Palau Firal i de l’Auditori i Palau de Congressos és una aposta compartida i decidida entre les administracions i la Cambra. És una proposta conjunta, és una ambició de la ciutat i del territori per donar gruix i consistència a un espai firal, de congressos i d’activitat cultural com molt poques altres ciutats tenen. L’èxit d’Equus Catalonia, que va emprendre el camí de Barcelona i ha tornat amb més força per consolidar-se com un saló de primeríssim nivell, podria ser el símbol que tradueix la tenacitat, la tossuderia, el sentit de l’oportunitat dels presidents de la Cambra de Comerç que no van vacil·lar mai a l’hora de combinar prudència i astúcia per fer navegar la Fira per un camí segur i convincent. És veritat que el gruix de les inversions ha correspost a les Administracions, però és també veritat que la intuïció dels presidents Ginès i Hostench va permetre que la seva aposta arribés en el moment oportú i truqués a les portes adequades.

És més, penso que encara no ens hem acabat d’adonar de les potencialitats, de la força,del valor afegit que aporta a la ciutat aquest conjunt d’equipaments que formen l’Auditori i Palau de Congressos i el Palau Firal. Un conjunt eficaç, de singularitat i qualitat arquitectòniques, en un punt estratègic, en diàleg permanent amb la Devesa, les Ribes del Ter i el Pavelló de Fontajau, i amb capacitat per explorar nous camins i obtenir un rendiment ciutadà, cultural, cívic, promocional i comercial sense precedents.

Demà seré a Monistrol i no seré a la Devesa, però faig des d’aquí un homenatge als presidents Ginès, ja traspassat, i Hostench per la seva contribució a la Fira de les Fires, i dilluns seré a Girona per Sant Narcís. I acompanyaré, amb centenars de gironins, el grup Terra Endins de Girona per ajudar-los a desfer el nus a la gola i el pes a l’estómac i desfermar plegats les emocions contingudes i vibrar plegats en un escenari etern en homenatge a Salvador Donato, que ja no hi és però que canta amb nosaltres i ens fa cantar a tots. Bones Fires!

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 133-135)