Joaquim Nadal i Farreras

QUAN ÉREM FELIÇOS

El Punt Avui

Fa una setmana, per la Candelera, hem tret el pessebre i s’ha acabat el cicle festiu més llarg de l’any. L’encadenament de festes lligades a la tradició i al calendari litúrgic esmorteeix el ritme ordinari de la vida i crea un temps diferent més lent i feixuc que ara  ha culminat. Aquests dies transcorren entre un entendriment amorosit i un embafament real i imaginari. Però per ganes de veure passar aquests dies que hi posi molta gent, els dies passen com una invitació al recolliment, a l’aixopluc permanent, a cloure’ns en el refugi més íntim a mirar de trobar-nos nosaltres mateixos en els contorns ondulants i punxeguts d’una fulla de grèvol. La permanent invitació del Nadal a la intimitat familiar té sempre aquest caire agredolç que traspua tota la literatura de la nostàlgia o la de l’embafadora felicitat forçada.

S’ha acabat el cicle i hem tornat a la normalitat. Però just el mateix dia de Reis a la nit arribava el darrer regal, el premi Josep Pla atorgat a Rafel Nadal Farreras pel seu llibre Quan érem feliços (Destino, 2012), una crònica d’una adolescència gironina. La notícia va arribar a tota la família per sorpresa i va ser rebuda amb gran discreció, satisfacció i també amb eufòria continguda, amb austeritat de gestos, com solen ser les celebracions a casa. Poc o molt, tots havíem llegit, algun fragment o altre del llibre d’en Rafel. Finalment, el Pla s’ha convertit en un darrer regal de Reis i en un regal anticipat per a tots els Nadals. Estem contents d’aquesta excursió per la nostàlgia i la tendresa, d’aquesta visió infantil d’una etapa, del record emocionat i trist també. I no ens preocupa massa la curiositat morbosa que hagi pogut despertar. Més aviat estem convençuts que aquest llibre, que aquesta setmana s’ha presentat a Barcelona i a Girona, desmentirà molts dels tòpics que han envoltat la família dels Nadal de Girona.

Vet aquí una primera qüestió que val la pena d’aclarir. Els Nadal de Girona són en realitat els Nadal de Cassà de la Selva. Només un dels vuit germans Nadal-Oller, nascuts a Cassà, va acabar anant a viure, a treballar, es va casar i va fer créixer la família a Girona. El quart germà Nadal-Oller va començar a exercir de gironí un cop acabada la Guerra Civil, va entrar a treballar a can Farreras i es va casar l’abril de 1947 amb la filla única de la família Farreras-Forns. Algú pot pensar que potser les arrels gironines més profundes vinguin pel costat Farreras, però ja ara està del tot acreditat que el besavi Esteve Farreras, carboner illetrat, va arribar a Girona l’any 1880 i va adquirir el negoci de fusta que hi havia a Sant Nicolau l’any 1904, i l’hort i les cases del costat a la plaça de Santa Llúcia el 1911, que es van convertir en el domicili de la família Farreras el 1923, tot compartint-ho amb les instal·lacions pròpies d’unes serres i un magatzem de fusta. Així, doncs, gironins de soca-rel, sí, però d’arribada recent, lluny d’aquell concepte tant estès de la suposada Girona de sempre. Ni els Nadal (de Cassà) ni els Farreras (de Sant Esteve de Llémena) no són nissagues seculars de les que enfonsen les arrels en els murs de la ciutat des d’èpoques molt reculades.

Després, el tema de la influència de la família. En paraules d’una presentadora de televisió ‘una poderosíssima família gironina’. Si associem el poder a la política podem dir que no. Que més aviat escaldats per l’experiència i la vida, les generacions de Farreras i la primera de Nadal a Girona es van dedicar a la seva feina, no es van implicar en la vida política, mai no van tenir cap càrrec públic i la seva dimensió pública es va orientar, en el cas d’en Manel Nadal Oller a l’Acció Catòlica, a l’escoltisme i,  més tard, a l’Opus Dei. Això sí, els nostres pares han tingut dotze fills. I quan jo mateix, el gran de la colla, vaig ser elegit alcalde de Girona als trenta-un anys vaig dir, en alguna entrevista, que vist que a darrere meu n’hi havia onze, les coses no havien fet més que començar i que l’aigua que baixava seria molta i que dels Nadals se’n sentiria parlar. M’estava referint a un fet estrictament biològic. Dotze són dotze. I en Pep seria rector amb el mèrit de tenir la Universitat al cap i d’haver-se acreditat com un gran historiador de la llengua; en Manel seria secretari de mobilitat i esdevindria la persona que té més al cap les infraestructures de Catalunya, i en Rafel, dedicat al periodisme, hauria acabat, amb vocació d’escriptor, aixecant acta de tot plegat. Alguns hem tingut una dimensió pública, és cert. Però com no s’ha estat de dir aquests dies en Rafel no hi ha en aquesta dimensió pública cap projecte clànic, familiar, sinó les justes aspiracions individuals de cada germà o germana des del seu camp de treball i des de la seva vocació més o menys pública. Tots ens hem alegrat sempre molt dels èxits dels germans, però més aviat esquerps i poc comunicatius no n’hem fet gaire festes, i cadascú ha tirat per on ha volgut i hem deixat aquesta condició a la vora de la taula familiar quan ens hi hem aplegat molta colla.

El llibre d’en Rafel ens il·lustra, doncs, sobre un món que es transforma i es dilueix i sobre la trajectòria d’una família de dotze germans, els Nadal de Girona. Més els Nadals que els Nadal, perquè conscients d’on venim i amb la formació que hem rebut sabem que el futur no gaire llunyà ens anuncia la fragmentació definitiva del tronc comú, en dotze troncs més limitats, diluïts en unes noves classes mitjanes que viuen i pateixen el món d’avui amb els ulls posats en el futur de tots. Ens permetem, això sí, un exercici de nostàlgia i de memòria per a refer el fil del passat que hem compartit a estones sabent que aquell món reconstruït en els records és una realitat irrepetible.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

11 febrer 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt Avui | , , , , | Comentaris tancats a QUAN ÉREM FELIÇOS

SEGON LLIBRE DE FAMÍLIA. SANT NICOLAU, SERRADURES DEL TEMPS

Títol: Segon llibre de família. Sant Nicolau, serradures del temps

Autor: Joaquim Nadal i Farreras

Imprès per Norprint SA

Lloc i any: Girona, 2011

“La presència dels nobles murs de Sant Nicolau, gairebé incrustrats al jardí de la casa familiar, i el record ben viu de quan, en els anys cinquanta i malgrat que l’església ja feia uns anys que era propietat municipal i s’havia restaurat, a casa guardàvem la clau i la deixàvem a qui la demanava per visitar el monument”. [del text del llibre]

28 Octubre 2011 Posted by | Llibres propis (Referències bibliogràfiques), PUBLICACIONS | , , | Comentaris tancats a SEGON LLIBRE DE FAMÍLIA. SANT NICOLAU, SERRADURES DEL TEMPS

SANTIAGO SOBREQUÉS VIDAL (1911-1973)

Diari de Girona

Els actes del centenari del naixement de Santiago Sobrequés van arrencar amb força institucional el dia 28 de març, al saló de descans del Teatre municipal de Girona, on es van reviure amb emoció alguns dels moments àlgids de la biografia intel·lectual i cívica de Sobrequés. Ara, divendres passat 15 d’abril es va obrir al Museu d’Història de la ciutat l’exposició que defineix la triple dimensió del personatge: gironí, historiador, professor. El llibre-catàleg-àlbum que han preparat per a l’exposició el seu fill Jaume Sobrequés i Callicó i la professora Mercè Morales és un compendi de la història de Girona i del perfil biogràfic de Sobrequés, que dóna testimoni generós de les seves aportacions.

Esperem per a finals d’estiu la biografia que ha escrit el professor Josep Clara i Resplandis, que completarà la bibliografia disponible i farà la síntesi de les seves principals aportacions. Mentrestant, em plau d’oferir-vos alguns dels apunts de la meva intervenció a la sessió del dia 28 de març.

El senyor Sobrequés anava sovint amb barret, abric de quadres (de xeviot), maleta a la mà. Decantava una mica el cos. Prim, de cara afinada. Fumava molt. Mossegava el filtre de la cigarreta. Aquest gest i el nas li subratllaven el perfil dels llavis. Tenia un aire distret, gairebé inalterable. Era un home tranquil. Exterioritzava poc les emocions. L’he vist enfadat en comptadíssimes ocasions. Potser he de precisar, semblava distret, feia com si les coses no anessin amb ell. Però puc certificar que estava sempre al cas de tot. Fins i tot en el detall. La seva profusa correspondència dóna prova d’aquest ser-hi sense ser-hi. Aquesta manera de mirar-se el món que el voltava una mica com de reüll. Tenia una paciència inacabable i estava dotat d’una gran curiositat i per d’una tenaç capacitat i voluntat de treball.

Gronxant-se al balancí del menjador, amb moviments molt pausats, seguia totes les converses, hi intervenia precís, i esbossava, de tant en tant, algun somriure irònic. Teclejava la màquina d’escriure fins a altes hores de la matinada i no parava mai de rumiar el rerefons i les interpretacions dels documents que manejava amb docta familiaritat.

Va treballar tant que amb caràcter pòstum o gairebé pòstum s’han publicat treballs seus que van romandre inèdits però que eren l’expressió de la seva intensa activitat. Podem fins i tot dir ben bé que els grans reculls de la seva obra, la síntesi comercial de tota una vida de recerca arribarien molt en el moment final de la seva vida o amb posterioritat. Així, els dos volums, amb el seu fill sobre La guerra civil catalana del segle XV (Barcelona, Ed. 62,1973) es publicarien molt pocs mesos abans del seu traspàs, com també el recull El compromís de Casp i la  noblesa catalana (Barcelona, Curial, 1973). Ja una mica posterior seria l’imprescindible recull per a la història de la nostra ciutat Societat i estructura política de la Girona medieval (Barcelona, Curial,1975), on hi podem resseguir qüestions lligades a l’activitat econòmica, a la societat, a la vida municipal, a les famílies jueves, etc.

Però, com us deia, el més rellevant és el fet que gairebé quaranta anys després del seu traspàs, encara amb els materials que va deixar, puguin anar sortint, amb poc treball d’edició, estudis confegits per Sobrequés. És el cas del recentíssim llibre de síntesi sobre Catalunya al segle XV. De la sentència de Casp al regnat del Catòlic (Barcelona, Ed. Base, 2011) o una mica més enrere, la brillant biografia d’un dels gironins més universals Joan Margarit i Pau. La tràgica fi de l’edat mitjana a Catalunya (Barcelona, Ed. Base, 2006). Una menció molt singular cal fer de l’edició del vol. V de la gran obra impulsada per Ramon d’Abadal sobre La Catalunya carolíngia. Els comtats de Girona, Besalú, Empúries i Peralada (Barcelona, IEC, 2003), que acabarien Sebastià Riera, Manuel Rovira, i Ramon Ordeig. Sobrequés s’havia bolcat en el treball d’establiment d’aquest diplomatari de l’època carolíngia, li feia una especial il·lusió, que destil·lava de forma explícita i hi treballava amb entusiasme un cop havia culminant la seva carrera acadèmica amb la superació de les oposicions a la Universitat Autònoma, que li permeteren alliberar-se de la tasca de l’Institut i li donaren un major grau d’independència en el context dels anys 1970-1973, quan va haver de patir les principals escomeses del governador civil en el seu intent de silenciar-lo o de fer-lo fora de Girona, com va explicar de forma evident Narcís-Jordi Aragó en la mateixa sessió del dia 28.

Sobrequés se sentia íntimament lligat a Girona. Hi exercí la docència i la ciutadania. Tingué cura de la botiga de música de la Rambla que compartia amb la seva germana i que procedia de la dedicació i tradició musicals del seu pare Tomàs Sobrequés. Ha quedat ja prou ponderada la diversitat del seu compromís cívic.

Passejava els diumenges per la Gran Via, feia l’aperitiu a la granja de l’Hotel Ultònia, freqüentava amb matrimonis amics el Savoy del Peninsular del carrer Nou, i no faltava mai a la seva localitat de tribuna als partits de futbol del Girona.

Aquest arrelament gironí li va donar estabilitat, però potser li va treure oportunitats. Però no ho visqué malament. L’amistat amb Jaume Vicens Vives li va significar sempre una finestra oberta al món i un peu a Barcelona. El món editorial, el de les acadèmies científiques i els congressos, especialment els d’Història de la Corona d’Aragó, li donaven sovint l’oportunitat d’airejar-se de l’asfíxia provinciana.

Era, però, conscient d’aquest afermament gironí i l’expressava amb un toc d’humilitat. Ho escriu obertament quan relata el seu contacte amb el professor Robert Brian Tate, mort recentment: “D’aleshores ençà (1949), s’ha establert una col·laboració profitosa entre l’intel·ligent estudiós del nord d’Irlanda i l’obscur professor d’institut provincià autor d’aquestes ratlles”, (Margarit, 2006, pàg. 23).

Només que, mort el 1973, la biografia intel·lectual i ciutadana de Santiago Sobrequés i Vidal no ha parat de créixer, com ho acrediten ara sobradament totes les aportacions d’aquest Centenari i la multiplicitat de publicacions a què ha donat peu la seva profusa correspondència amb aportacions impagables per al coneixement de l’època i la seva vida.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 239-242)

23 Abril 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , , | Comentaris tancats a SANTIAGO SOBREQUÉS VIDAL (1911-1973)

PRIMER LLIBRE DE FAMÍLIA

Títol: Primer llibre de família

Autor: Joaquim Nadal i Farreras

Editat per:  Marquès Tallers Gràfics (edició privada)

Lloc i any: Girona, 2007

“Ara fa 60 anys… (…) Si fa deu anys vam explorar els fogons, i amb el text que reproduïm els primers racons de la memòria, ara, volem afegir-hi un recorregut pel jardí de la casa de sempre. (…) Aquest és un dels nostres paisatges, un dles nostres jardins, que mirem cada setmana de reüll (…) Un dia refarem la història i tornarem a plantar muguet al jardí.” [de la introducció de l’autor]

27 Mai 2007 Posted by | Llibres propis (Referències bibliogràfiques), PUBLICACIONS | , , | Comentaris tancats a PRIMER LLIBRE DE FAMÍLIA

ARA FA SEIXANTA ANYS

Presentació del llibre Primer llibre de famíliade Joaquim Nadal i Farreras. Girona,  Marquès Tallers Gràfics (edició privada), 2007

Quan vam celebrar els cinquanta anys del casament dels papàs al Mas Cantalosella d’Aiguaviva es van destapar moltes emocions contingudes i potser reprimides. Les paraules d’en Pep al final del dinar, carregades de sentiments, van caure en un terreny abonat. Ens convenia a tots dir-nos unes quantes coses en veu alta, ben fort, sense cap punt de timidesa i de vergonya. Havíem de plorar serenament, sabent-nos junts, tocant-nos, la mort d’en Toni. I ho vam fer i vam començar una exploració constant de les vides de tots, els espais compartits, els moments viscuts, els itineraris diversos, els punts de confluència. Ens hi empenyia amb autoritat subtil la mamà, amb l’àlbum que ens va regalar a cada fill, com si ens volgués donar les coordenades bàsiques i les instruccions per continuar el recorregut de la vida amb un imperatiu moral de vida col·lectiva i compartida de família gran.

 

En aquella ocasió vam explorar, amb una edició delicada preparada per l’Helena i il·lustrada per en Leo Beard, els camins dels plats, de la cuina i dels àpats de cada dia i dels dies més assenyalats. Vam fer un recorregut pel que hem menjat. Un recorregut que ara podríem ampliar i que en realitat s’ha anat ampliant, allargant cada any una mica més amb noves incorporacions, una taula que no s’acaba mai i que els papàs amb dedicació absoluta volen tenir sempre a punt per saber que ens tenen a tots, encara que mengem de pressa, i potser mengem massa, perquè la mamà sempre té por de fer curt.

Però la cita dels dissabtes, amb regularitat intermitent i amb freqüències variables per part d’alguns, ha mantingut el to d’aquella celebració. El dinar d’ Aiguaviva va ser una catarsi singular, excepcional; els dinars dels dissabtes exploren setmanalment la catarsi de la quotidianitat.

Guiats per l’àlbum de la mamà anem buscant camins per fixar el temps, per atrapar la memòria, per definir els escenaris, per sentir-nos junts i continuar sabent-nos.

Portat per aquest afany de fer arqueologia de la memòria, quan el papà va fer setanta-nou anys vaig preparar un text que volia ser el primer capítol d’un llibre llarguíssim, d’una història familiar, plena de capítols pendents que hauran d’escriure uns altres, mirant endavant i mirant enrere. Però volia fixar per a mi i per a tots, les vivències a casa, el procés de formació d’un entorn familiar, en els anys ja molt reculats quan tot va començar. Per als germans podia servir com una pauta, com una referència, per afegir més tard nous capítols, per als néts que han anat venint i els besnéts que ara comencen a arribar hauria de ser un testimoni del camí que hem recorregut plegats i dels escenaris que ens han fet viure.

La mamà volia que li ajudés a fixar la cronologia i les circumstàncies de l’arribada a Girona dels Farreras. La compra de la casa de Santa Llúcia, Sant Nicolau, la venda a l’Ajuntament l’any 1936, el perfeccionament de la permuta en acabar la Guerra Civil, amb els terrenys de l’antic baluard que serien el magatzem de Maderas Farreras, fins al trasllat a Vilablareix. I ho vaig fer amb un dossier complet d’escriptures i documents que acrediten la peripècia dels carboners de la vall del Llèmena que s’acabarien afincant a Girona, deixant el carbó per la fusta i consolidant una empresa familiar que el papà i, ara, en Nando fan créixer.

I el papà, que ha viscut sempre destil·lant un coneixement profund de la geografia, física i humana, de les terres de Girona, que ha comprat boscos i ha restaurat cases i esglésies, que ens ha ensenyat cada dia la lliçó de l’observació atenta de la natura i de l’arquitectura, i que encara no fa gaire ens ensenyava què són els pollancres ametllats de l’Empordà.

Junts són el nervi d’una narració elemental, incipient, subjectiva que, ara, editem amb algunes de les fotografies dels àlbums de la mamà. Per fixar més encara els fils de la memòria, per establir les arrels, per conèixer els valors, per situar els sentiments d’abans i d’ara per administrar-los de cara al futur. Sempre com un llibre obert, només com un primer capítol, sense cap pretensió, sabent només que hi ha tantes narracions possibles com germans i vides construïdes des del tronc comú que aquí i avui commemorem.

Quan l’Elena va néixer jo ja estudiava a Barcelona. No hem viscut mai junts a casa d’una forma continuada. Amb el temps, la distància s’escurça. L’abisme dels primers divuit anys  es condensa i es comprimeix. Passats els canvis radicals de l’adolescència tot succeeix molt de pressa i el temps s’escola igual per a tothom. Som diferents, però som més iguals. El vertigen inconscient dels primers anys esdevé més endavant un vertigen diferent. Quan creixem volem ser grans i quan hem crescut i tots ens assemblem més, mirem enrere i el vertigen retrospectiu ens posa davant l’evidència d’un temps escolat de forma quasi imperceptible, mai tan ben dit, vertiginosa. Mirat en el calendari que de pressa enfilem ara un Nadal darrere l’altre. Per als més grans, com més va més i més pressa tenim per fixar les imatges que ens han conformat.

Si fa deu anys vam explorar els fogons, i amb el text que reproduïm els primers racons de la memòria, ara, volem afegir-hi un recorregut pel jardí de la casa de sempre. El jardí-magatzem de fusta, antic cementiri, convertit, a poc a poc, en el racó de la vida dels avis i dels papàs i, ara, de tots. El jardí de l’oli de l’Aguilera, que va pintar per a l’avi Farreras i que l’avi no va comprar perquè no es van posar d’acord en el preu. El quadre que després de dècades de senyorejar altres menjadors, en Rafel ha rescatat per a la família, amb els bons oficis del papà i la bona disposició dels propietaris. Un oli que té la llum de  ponent d’un dia de primavera i que torra les façanes dels edificis enganxats a la muralla i que ja no hi són. Un jardí ple de flors, i una mirada oberta als nostres paisatges de cada dia. El campanar de Sant Pere, tal com era quan vam néixer. Les primeres flors de la “baba”, els primers parterres, la primera neteja de les incrustacions necessàries per al negoci de la fusta. Un oli que ens obre el camí a un recorregut per les fotografies de tots els jardins de totes les èpoques. Els canvis i les permanències i la incorporació creixent a la retina de tots del paisatge més italià, més florentí, de tota la ciutat. La raconada del jardí és la reculada justa per acostar la mirada, des de la suavitat vegetal del primer pla a l’esglaonament de pedra que s’enfila i enfila des del pla de Sant Pere, fins al cupulí de la Catedral, en un joc de volums d’una qualitat excepcional.

Un jardí i un paisatge que hem relativitzat a cop de familiaritat i que ens sorprèn i enlluerna cada vegada que ens hi acostem amb ulls de foraster, encuriosits, per la simfonia de teulades més harmònica que mai haguem vist.

Aquest és un dels nostres paisatges, un dels nostres jardins, que mirem cada setmana de reüll mentre ens apleguem a la taula des papàs des que fa seixanta anys van posar les primeres lletres a una cançó d’amor, que el papà cantava els diumenges al cotxe entre Girona i Cassà.

Un dia refarem la història i tornarem a plantar muguet al jardí.

27 Mai 2007 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , | Comentaris tancats a ARA FA SEIXANTA ANYS