Joaquim Nadal i Farreras

EL GRUP PRAXIS 75

Diari de Girona

Dilluns d’aquesta setmana, amb un fred intens i passades les nou, vaig pujar lentament el carrer del Llop fins la plaça de la Catedral. Aparcat davant de l’edifici de la Pia Almoina hi havia un camió de Transports Corcoy. Vaig pensar que hi havia moviment al Museu d’Història de la Ciutat. Només d’entrar al Bau-bar en vaig tenir la plena confirmació. Hi havia, esmorzant, els treballadors del Museu i els treballadors de l’empresa de transports. També hi era en Bep Marquès, que em va explicar que estaven desmuntant l’exposició.

Després d’esmorzar i com que anava a l’Arxiu Municipal a consultar uns documents, just darrere els vidres de la porta del Museu vaig veure nítidament la imatge dels dos components del grup, en Lluís Bosch Martí i en Bep Marquès. Hi havia d’ entrar.

La moqueta d’un vermell pujat encara es mantenia intacta, l’obra havia estat ja del tot desmuntada i despenjada, i els plafons i paraments havien començat la fàcil deconstrucció. La sala del Museu era un espai en moviment. Gairebé es pot dir que vam repetir la cerimònia del dia de la inauguració i per deixar-ne constància ens vam fer una altra fotografia de tots tres.

Des del dia de Sant Narcís fins la primeria de febrer l’exposició havia esdevingut un taller, un centre d’ activitat i d’activisme, un nucli de debat i trobada ciutadana, un espai per reviure, repensar i reescriure uns anys crucials de la història contemporània de Girona. Amb el mateix esperit i el mateix entusiasme combatius, en Bep i en Lluís havien retrobat per uns mesos i ho practicaven cada cap de setmana l’activisme comunicatiu que havia caracteritzat la seva obra. Amb una hiperactivitat dialèctica incansable tots dos, i potser en Lluís més que en Bep, havien convertit el Museu en la nova àgora ciutadana per a les seves explicacions, consignes, proclames. Uns quants milers de gironins i de gironines han fet aquest exercici i han volgut compartir l’exercici de memòria, d’història i d’activisme que l’exposició proposava. Dilluns tancava les portes físicament aquesta “revisió historiogràfica” que ens ha proposat Narcís Selles i que ha anat molt més enllà per formular una recreació, un diàleg nou amb els materials dels quinze anys d’activitat del grup.

L’exposició, dissenyada i pensada per Marcel Dalmau, ens ha proposat un diàleg interactiu amb l’obra i les tècniques del grup Praxis. En tota mena de formats i suports desfilaven i es desgranaven els seus grans temes i les propostes artístiques. Emili Marquès, germà petit d’en Bep i Jordi Gispert van ajudar al joc de refer, des de les maquetes primàries i els muntatges preliminars, els grans fotomurals del Grup. Els polítics i la política, els grups de poder, els temes de debat, la duresa de la transició, la llarga agonia de la dictadura i les seves seqüeles, la difícil construcció de la democràcia, la dissolució i renúncia del marxisme, la reclamació de drets, llibertats i amnistia, el trencament dels poders oligàrquics, la denúncia d’ una societat i un món militaritzats, el referèndum de l’OTAN, o la vida política i l’agitació social pel canvi a la ciutat de Girona tenen la mirada atenta, mordaç, crítica, dialècticament interpel·lant del Grup. Deixeu que subratlli un instant la poètica del cartell, delicadíssim i insòlit, dedicat a en Just M. Casero i també perquè ha recuperat actualitat amb l’ exposició aquest grans retaule barroc de la Girona contemporània que la llibreria 22 ha convertit en el seu calendari de 2012 i que és un bigarrat retrat dels personatges i de les forces que es desplegaren en els anys setanta i vuitanta en l’ eclosió de la Girona democràtica.

El llibre Grup Praxis 75. (1975-1990).Una guerrilla comunicativa, que ha escrit i coordinat Narcís Selles és una eina indispensable per a aprofundir la circumstància històrica del Grup i la seva relació amb l’entorn político-cultural de la Girona dels anys setanta i vuitanta i per a conèixer la temàtica i la tècnica o les tècniques que el Grup va utilitzar en la seva producció.

En Bep Marquès, entre els anys 62 i 66, va ser el meu cap de secció a l’agrupament escolta Sant Narcís. Era dels grans, però ens devem portar no pas més de cinc anys. Un abisme en l’adolescència. Els grans ens iniciaven en la democràcia i el catalanisme quan els petits encara vèiem visions! Amic amb en Mili Marquès freqüentava el pis de la família Marquès, a la plaça del Gra, i passava sovint en els meus recorreguts entre el Cau de casa Carles i casa meva pel carrer de la Força, on a la plaça del Correu Vell el senyor Ramon Marquès, des de la porta de la impremta, un local atapeït i ple de màquines i una bona colla de treballadors, vigilava aquella cruïlla de la ciutat exercint d’ autèntic alcalde de barri. Parlava un  moment amb en Bep i seguia.

A tocar de la impremta Marquès hi havia, a Força, 4, la redacció de Presència, on erm vaig iniciar en una certa activitat literària i periodística a partir de 1968. És quan ja a cavall de Girona i Barcelona que vaig conèixer bé en Lluís Bosch Martí. En les caminades cap al seu estudi del carrer dels Calderers repassàvem molts temes de la ciutat, de la política i de la cultura. Si passava per Ballesteries, Calderers i el carrer de la Barca era fàcil que em trobés en Lluís al peu del Forn Montserrat en animada conversació amb en Joan Pujolràs, un altre alcalde de barri, com el senyor Ramon Marquès, tristament desaparegut ja fa anys. Teixíem complicitats que fructificarien. Tinc, d’aquesta època, algunes reproduccions dedicades de treballs d’en Lluís Bosch Martí que recullen la millor tradició del cartellisme revolucionari, dels murals de la revolució mexicana, o de les noves tendències artístiques europees, i esdevenen una fusió barroca de tot en un afany globalitzador amb por de no deixar-se res.

He estat sovint objecte i objectiu de la mordacitat irònica del Grup Praxis75. També n’he estat amic i còmplice. La trobada de dilluns passat va tenir aquest regust de repàs de tota una vida com si en les parets de l’exposició en desmuntatge hi trobéssim encara les escletxes per retenir els temps viscuts i les hores passades.

Amb tranquil·la fe revolucionària, l’exposició ha actualitzat la vigència d’una obra i apunta als grans reptes, i als grans dubtes, per al futur.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2012/02/17/grup-praxis-75/547628.html

Anuncis

17 febrer 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a EL GRUP PRAXIS 75

LA CULTURA I ELS MAGATZEMS

Diari de Girona

A finals de la setmana passada vam conèixer una notícia que es convertia en un gran esdeveniment ciutadà. Es tracta de l’anunci que el gran quadre de Ramon Martí Alsina, “El Gran dia de Gerona”, serà restaurat i en el termini d’un any podrà ser vist instal•lat de forma adequada a la capella de l’antic Hospital de Santa Caterina, un cop convertit tot el complex en la nova seu de la Delegació de la Generalitat a Girona.

Amb aquest motiu s’han prodigat articles que han ponderat el sentit històric, el context i l’oportunitat d’una decisió com l’esmentada. De cop, entre tots hem atorgat valor a un fet simbòlic que es concreta en la recuperació d’un quadre de grans dimensions, del qual se’n tenia constància però que feia prop de setanta anys que romania enrotllat i malmès en els magatzems del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Lluïsa Faxedas i Genís Barnosell han posat l’èmfasi en aquesta valoració que comentava. Fins ara tothom es refiava només de la referència clara, però escadussera, de Francesc Fontbona. Vull recordar ara que ja al núm. 163 de la Revista de Girona,de 1994, Narcís-Jordi Aragó, sempre molt atent a totes les qüestions relatives a la ciutat, ponderava en un text gairebé editorial, “El somni gironí de Martí Alsina”, la trajectòria de l’artista, el seu pes a l’art català del XIX, la seva influència i mestratge en els paisatgistes de la segona meitat del segle, l’ambició de la seva carrera professional i l’esforç important per deixar fet un quadre de cuny romàntic i amb tots els ingredients de dramatisme i heroisme que la resistència de la ciutat mereixia.

Potser l’envergadura del quadre i la cura d’humilitat del seu exili de dècades en els magatzems del MNAC ha estat la purga necessària per a saldar un deute històric de la ciutat amb la Guerra del Francès i poder entomar el tema de nou sense complexos ni hipoteques amb motiu del bicentenari en una revisió saludable i gens dramàtica ni mítica d’aquells esdeveniments. La regeneració per la cultura del tema situa el quadre en el context concret de l’evolució de la pintura catalana de l’època i reivindica una manera de fer que busca la recuperació del nostre patrimoni.

Si mirem enrere, la política de recuperar dels magatzems o dels dipòsits dels museus obres d’art que a Barcelona romanien oblidades i que a Girona podien lluir de primera, es va concretar d’una manera brillant amb la instal•lació al Museu d’Història de la Ciutat del mosaic de Bell-lloc o de can Pau Birol que amb prou feines havia sortit mai dels magatzems del Museu Arqueològic i que en va sortir per a ser exposat a Girona l’any 1991, després a Sevilla amb motiu de l’Expo l’any 1992 i ja va tornar directament a Girona (novembre 1992) per ser exhibit de forma preferent i gairebé com a emblema del nou Museu després d’un acord subscrit entre l’Ajuntament i el president de la Diputació Manuel Royes.

Uns anys més tard, l’any 2000, un acord entre l’ Ajuntament i la Generalitat subscrit amb el director general de patrimoni, Marc Mayer, va permetre el trasllat de la col•lecció de làpides hebraiques del Museu de Sant Pere de Galligants, exhibides al claustre, a les noves sales del Museu d’Història dels Jueus, al carrer de la Força. He de dir que aquest cas no és comparable ni al quadre de Martí Alsina ni al mosaic de Bell-lloc, perquè a Sant Pere, l’Aurora Martin ja s’havia ocupat de tenir cura de les làpides i d’editar opuscles amb l’inventari i la transcripció del contingut d’aquestes làpides. Però sí que en el context de la força del romànic benedictí, les làpides passaven en part desapercebudes i en la nova instal•lació del Museu dels Jueus lluïen amb una total singularitat.

Finalment no em puc estar de recordar que després de la gran experiència de l’any 1985 amb l’exposició “Girona dins la formació de l’Europa medieval, 785-1213”, que es va concebre per a commemorar els 1.250 anys de vocació europea de Girona, es va iniciar al Museu d’Història de la Ciutat una sèrie espectacular d’exposicions.

Efectivament, un cop es va anunciar que les sales del MNAC tancaven per a procedir a la gran reforma que havia projectat Gae Aulenti com a preparació dels esdeveniments olímpics, l’Ajuntament de Girona es va llençar a demanar el trasllat provisional de les obres d’art del Museu a Girona amb la voluntat d’omplir temporalment el Museu d’Història de la Ciutat. Sabíem que calia posar imaginació en la gestació d’un museu sense col•leccions. Fruit d’aquell impuls va ser un acord subscrit entre Pasqual Maragall i jo mateix, en el qual segellàvem el que en algun moment, amb gran gosadia, en vam dir “l’eix Barcelona-Girona, carrer major de la cultura de Catalunya”.

D’aquí en va néixer, l’any 1987, la impressionant L’època dels genis, Renaixement i barroc, més tard, el 1988, L’època de les Catedrals .Romànic i gòtic, per culminar el 1991 amb L’època dels artistes. Modernisme i noucentisme.

Acudir als catàlegs d’aquelles exposicions avui i repassar el conjunt d’obres d’art de primer nivell que de la mà de Joan Sureda i de Pere Freixas van viatjar de Barcelona a Girona és molt i molt impressionant.

Però, tornant al fil de Martí Alsina, només vull recordar, ara, que amb coordinació i cooperació institucional es pot fer una política cultural que optimitzi els fons i les propostes, i que en alguns casos es concreti en desenterrar del magatzem i de l’ostracisme peces singulars de la nostra cultura. En aquest cas al servei de la cultura de Catalunya a Girona. Fent gran a Girona allò que era desconegut i arraconat a Barcelona.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2009/09/25/cultura–magatzems/359376.html

25 Setembre 2009 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a LA CULTURA I ELS MAGATZEMS

LA CIUTAT OCULTA

Diari de Girona

Ara fa dos anys, l’Ajuntament de Girona i la Generalitat ens van presentar, en una exposició i un catàleg encapçalat amb escrits d’Anna Pagans i Pia Bosch, els resultats de les excavacions fetes a la plaça de l’Hospital i a la plaça Pompeu Fabra abans de la construcció de l’aparcament subterrani. Santa Caterina i el Mercadal. Conèixer el passat per viure el futur era una mostra molt atractiva que recollia els treballs i les interpretacions realitzats per l’Institut del Patrimoni Cultural de la Universitat de Girona, amb la contribució dels professors Josep M. Nolla, Lluís Palahí i David Vivó.

Transcorreguts dos anys, el Departament de Cultura de la Generalitat publica, ara, una extensa monografia que incorpora aquelles excavacions i l’estudi concret de l’evolució urbana al llarg de la història, des del segle xi fins a l’actualitat. Es tracta d’Entre l’hospici i l’hospital. Evolució urbanística d’un sector de Girona. El carrer de Savaneres, treball coordinat per Lluís Palahí i Josep M. Nolla i realitzat per Sílvia Callavé, Eduard Canal, Maria José Lloveras, Joan Margall, Josep M. Nolla, Lluís Palahí, Antoni Prados i Jordi Sagrera. Amb una presentació de Jordi Martinoy, aquest llibre és una contribució molt valuosa al coneixement de les estructures urbanes i de les estructures socials de la nostra ciutat en els darrers mil anys.

Podem resseguir així l’evolució urbana d’un sector que ha sofert una gran transformació i que quedaria emmarcat per l’espai que, en el passat, havia estat ocupat en el extrem nord pel convent de Sant Francesc, els vestigis del qual se situen avui al carrer Nou i a l’avinguda Sant Francesc i, en el extrem sud, per l’Hospital Nou que acabaria sent substituït per l’Hospital de Santa Caterina, al cor de l’espai ara estudiat.

Coneixem amb detall l’estructura física d’aquell territori. La passera (les Passadores) que marcava la cruïlla dels diversos camins, que confluïen en aquell punt per travessar l’Onyar en direcció a l’acròpoli de la ciutat, per seguir la vella via Augusta cap al nord. El rec i el carrer de Cuguçacs, a l’extrem sud de l’espai estudiat, i el carrer de Savaneras, cor de l’excavació, disposat d’est a oest amb una renglera de cases adossades amb un petit hort al darrere per la banda de migdia.

Sabem també com antigues possessions agrícoles (vil·les) esdevingudes masos (Mas del Pla) cedirien a una progressiva fragmentació, parcel·lacions medievals, que donarien lloc a les primeres mostres de l’urbanisme a la riba esquerra de l’Onyar, en la zona que englobaria els antics carrers d’en Ginesta, del Pago, de Fontanilles, de Canaders, en l’entorn del encara més antic carrer de Savaneres.

Amb dibuixos atractius, entenedors i ingenus, de Jordi Sagrera, Lluís Palahí i David Vivó, podem anar resseguint les capes del palimsest que, en sentit invers des de les èpoques més reculades, ens porten fins a la realitat més simplificada d’avui.

El que m’interessa de remarcar és que un cop construït el nou aparcament, un cop feta la rehabilitació de l’antic hospital de Santa Caterina hi ha un conjunt de preexistències que coneixem bé, amb gran detall, però que ja han desaparegut per sempre més. Això vol dir que en el bagatge cultural de la ciutat, l’arqueologia urbana ens ha aportat, conjuntament amb l’exploració intensíssima dels documents, un coneixement molt ajustat del passat ocult, de la ciutat desapareguda, d’una realitat històrica que, en la seva forma originària, és ja del tot físicament irrecuperable.

Tenim, doncs, una ciutat enterrada i una ciutat desapareguda que coneixem prou bé i que roman oculta per sempre als ulls curiosos dels contemporanis. Sabem que sota la immensa nau de la Catedral de Girona hi ha els fonaments, les bases i els esglaons de l’antiga galilea de la catedral romànica; sabem que a l’interior de la casa Pastors, a la torre del portal de Sobreportes, s’hi guarden els vestigis de les arrels romanes de la ciutat en aquell punt; sabem que al Mercadal i a Sant Feliu s’han excavat, dibuixat, i tornat a tapar, antics enterraments d’èpoques reculades; sabem que a la cripta de Sant Nicolau s’hi pot veure la vella estructura d’una edificació anterior; sabem que en les excavacions dels antics Maristes, encara a mig fer, sorgeixen elements per conèixer potser la part més desconeguda d’un dels extrems de la Força Vella; sabem que abans de refer la placeta del Correu Vell es van fer unes excavacions que van posar al descobert estructures de la part més meridional de la ciutat a l’antiguitat; sabem que a l’interior de la porta Rufina s’hi amaga, embolicada amb un parament medieval, la torre romana de les antigues muralles mil·lenàries de la ciutat; sabem que en el soterrani de la Catedral, accedint pel carrer dels Manaies, es descobreixen els budells dels enormes treballs que van donar peu a l’eixample Carolingi; sabem que al carrer de les Ballesteries, en graus de conservació molt variable, apareixen les restes discontinues de l’antiga muralla romana; sabem que a la casa Boschmonar hi ha una antiga poterna d’època romana.

Hi ha la ciutat que no es veu, hi ha la ciutat que sabem i ja no es podrà tornar a veure, hi ha la ciutat que es transforma i canvia.

Crec que ha arribat l’hora de publicar amb sentit històric i només amb la documentació gràfica i cartogràfica disponible, una monografia que per capes i amb transparències ens permeti anar reculant d’ara cap al passat fins a descobrir les entranyes de la pròpia història i poder complaure’ns en la contemplació de la nostra peripècia col·lectiva.

Hi ha algun precedent elemental en algun dels programes de Fires, per exemple el de 1998. Però allà s’hi mostrava, no només la ciutat subterrània, sinó la ciutat oculta, perquè a la llum del dia havia estat segrestada a les mirades dels gironins i posava com a cas més evident la muralla.

Ara, en canvi, proposo una capbussada cap al passat remot, un viatge en el temps, un anar despullant la ceba capa per capa, un destil·lat gràfic, amb evidències que complementaria els grans treballs de restitució cartogràfica que està fent el senyor Josep Canal i tot el seu equip. El que dibuixen els documents no es pot ensenyar gràficament, el que rescata momentàniament l’arqueologia es pot i s’ha d’immortalitzar per sempre.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008090500_4_285466__Opinio-ciutat-oculta

5 Setembre 2008 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , , , , | Comentaris tancats a LA CIUTAT OCULTA

TOSSA DE MAR, CERET, COTLLIURE

Diari de Girona

Glòria Bosch i Susanna Portell ens han proposat aquest estiu un recorregut apassionant, una biografia artística, cultural i social de Tossa de Mar en els primers quaranta anys del segle XX. “Berlín, Londres, París, TOSSA, la tranquil·litat perduda” es pot veure fins el 16 de setembre a la Fontana d’Or de Girona. El catàleg de l’exposició és una peça bibliogràfica que transcendeix l’estricte inventari dels materials exposats per entrar en l’anàlisi, des de col·laboracions molt diverses dels aspectes més rellevants i dels personatges més destacats d’un fenomen que, avui, concentrat en aquesta exposició adquireix una dimensió històrica poc comuna. Amb testimonis directes ben significatius que il·lustren aspectes de la vida de Tossa en els estius dels anys trenta i l’impacte específic de l’esclat de la Guerra Civil, el 18 de juliol de 1936,com és el cas de Josep M. Ainaud de Lasarte. Amb referències a testimonis directes de diversos moments del període, tant amb relació a la presència d’artistes, al moviment cultural que van desenvolupar a Tossa o les transformacions socials que va experimentar la vil·la en el seu procés d’assumpció d’una nova manera d’entendre la Costa Brava i el turisme que va desvetllar els esperits i també les expectatives d’una autèntica capsa tancada, d’una petxina reclosa, d’una vil•la marinera i •pescadora reproduïda amb un realisme impactant per les esplèndides fotografies de Lucien Roisin o de Dora Maar. Les referències a Joan Maragall, Joaquim Ruyra, Josep Pla, Carles Sentís, Rafael Benet amb el seu famós article sobre “Tossa, Babel de les Arts”, o Josep Palau, aporten el gruix, el tou literari, les referències històriques, el coixí memorialístic per entendre l’estreta i profunda interrelació entre la societat marinera, menestral i pescadora dels habitants de Tossa, els primers estiuejants catalans a la descoberta d’un paradís aïllat i l’arribada d’una munió de visitants del món de l’art i de la cultura que, amb caràcter esporàdic, intermitent i amb permanències variables van infondre a Tossa una significació molt singular. El teló de fons del període d’entreguerres de les dues guerres europees i l’impacte brutal de la Guerra Civil espanyola afegeix un simbolisme especial i adquireix la rellevància d’una de les causes principals d’aquest fenomen concentrat, que va donar peu a un destil·lat artístic que encara avui és un bagatge i un patrimoni vital per a la vil·la de Tossa.

Vull remarcar el sentit especial que atorgo, més enllà de les individualitats que s’esmenten, a dos fets transcendents i mai prou ponderats que esdevenen el testimoni més viu i perenne per raons diverses d’aquella època. Es tracta, d’una banda, de les colònies escolars que el pedagog Artur Martorell hi va organitzar els anys trenta i fins a la Guerra. Les colònies Turissa, que integraven una visió de l’entorn natural, de l’evolució històrica i del context socioeconòmic de la vil•la, permetien una aproximació vivíssima a l’espai físic, al racó especial, que constitueix l’espai natural, feréstec i recòndit, entre boscos i rieres, de difícil accés, que va donar peu a la realitat física material d’una població com Tossa. La petjada històrica des de la vil·la romana, descoberta i excavada en diverses etapes a la fortificació medieval, i el context social que s’origina en la convivència d’activitats forestals basades en la pela del suro, agrícoles d’un entorn limitat pel mateix bosc, però necessari per a la pròpia supervivència de la vil·la, i marineres i pescadores, d’una projecció inevitable cap al mar. La modernitat d’aquesta immersió pedagògica ens emociona encara avui.

L’altre aspecte que vull subratllar és la creació del Museu de Tossa, inaugurat el dia 1 de novembre de 1935, sota l’impuls de Rafael Benet, Georges Kars, Pere Crèixams, Enric Casanovas i Albert del Castillo. El primer museu dedicat a l’art contemporani en tot l’Estat i una oportunitat única perquè Tossa fixés com a patrimoni propi una part de l’obra originada en els cercles artístics i literaris, periodístics, arquitectònics i, fins i tot, polítics que van buscar i trobar acollida i refugi creatiu a la Tossa dels primers quaranta anys del segle XX. El joc dialèctic entre un petit i bellíssim racó de món i la dimensió totalment cosmopolita, de gran projecció internacional, dels contactes amb les principals capitals europees, justifiquen sobradament el títol triat per a l’exposició i el catàleg. Desfilen, en una narració molt integrada, André Masson i Georges Bataille, Marc Chagall amb el seu violinista o Francis Picabia, i una nòmina llarga d’artistes, hotelers, filantrops, galeristes, espies i simples refugiats, que van alimentar un conglomerat heterogeni que va trobar a Tossa la tranquil•litat que buscaven sense perdre els contactes que tenien, i que va aportar a la vil•la marinera una pauta de transformació i modernització culta que, ara, potser enyorem.

L’obra d’Otho Lloyd, Olga Sacharoff, Mela Muter, Cels Lagar, Oskar Zügel i molts dels que ja hem citat queda com un referent testimonial i una visió delicadíssima, de traça, de forma, de color de modernitat que posada junta, a l’exposició, trasbalsa els sentits.

L’exposició s’inscriu en la millor tradició de les que per a fenòmens similars i comparables dels moviments moderns i d’avantguarda ha preparat, des de fa una colla d’anys, Josefina Matamoros per als museus de Ceret i de Cotlliure.

Tossa, Ceret i Cotlliure, tres refugis artístics i intel·lectuals en una Europa trasbalsada i commoguda per vendavals ideològics. La profunditat dels boscos, la intensitat variadíssima dels verds tendres de les primeres vinyes i dels verds brunyits de l’estiu avançat, l’enlluernament dels racons mariners, el contacte amb la plàcida i duríssima vida d’unes economies precàries i de subsistència dels tres pobles, esdevenen el marc per a una vida diferent, d’una durada intermitent però d’una constància superior a l’estiueig estricte de les colònies de forasters.

És per això que jo he canviat el títol. Perquè veig una indiferència superior en la nostra exposició que en les de Ceret, perquè no veig les mateixes cues, perquè no veig la mateixa vibració i repercussió. Perquè tinc la impressió que volem passar de puntetes per un moment que, vist ara amb perspectiva, és un destil·lat de gust i d’excel·lència, de qualitat, que hauríem de convertir en paradigma del model de turisme i de costa que propugnava, en els seus manifestos, el GATCPAC.

Seria una llàstima que no sabéssim aprofitar prou bé la lliçó, íntima i política alhora, que transcendeix d’aquesta exposició que encara teniu quinze dies per anar a veure.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2794_4_215664__Opinio-Tossa-Ceret-Cotlliure

31 Agost 2007 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , , | Comentaris tancats a TOSSA DE MAR, CERET, COTLLIURE

TEMPS DE FLORS

Revista BonArt 

Aquest any m’ha passat com desapercebut el final de l’hivern. De fet, Setmana Santa ens va arribar massa d’hora i, com deia Narcís Comadira en una  de les seves col·laboracions periodístiques, el dia del Ram ens va arribar amb les branques de llorer encara sense florir. M’han passat per alt les primeres mimoses i els ametllers més primerencs. Però ara ha començat la seqüència inexorable de l’esclat de colors continuat que al camp assenyalen els fruiters escampats aquí i allà o les grans plantacions de pomeres i presseguers, i a ciutat venen marcades per l’avís dels prunus i l’esclat posterior dels arbres de l’amor. Ha començat el temps de flors i el temps de colors. Colors successius, primer tímids, merament insinuats, i més tard esclatants.

L’altre dia vaig veure al costat de l’autopista d’un camp immens groguíssim, de naps o colza.. En el pas frenètic de l’automòbil la visió d’aquest camp, un grup de camps, ordenat, florit, ben conreat em va posar l’esclat dels colors vius, de la natura, com un tema nou i amb tot viscut amb intensitats i sensibilitats diverses any rere any.

El groc em va quedar prou gravat per situar en primer pla aquesta sensació com l’anunci anticipat de l’esclat que ve. Després vindrà Sant Jordi amb una saturació de roses insípides, per no dir inolores, manipulades genèticament per produir tots els creuaments i totes les perversions de totes les combinacions cromàtiques fins a les més rocambolesques.

Tot plegat em ve al cap al fil dels dies que venen, dels esdeveniments que s’acosten i potser d’una necessitat vital d’adonar-me que el temps passa, les boires es dissipen, els freds se’n van i tornen els dies llargs i les tardes tranquil·les. Però sobretot per avançar-me a la convocatòria enguany de la cinquantena edició de Girona, Temps de Flors.

Serà com cada any un gran esdeveniment i una gran convocatòria que situarà, un cop més, Girona en la primera línia de l’atracció de visitants i de difusió dels seus valors de caràcter cultural i patrimonial. Però no podrà ser una més. Cinquanta anys mereixen una atenció especial, un punt més alt de vibració ciutadana, una exaltació col·lectiva major, pensada per ressaltar una trajectòria que permet un balanç molt brillant. És fins i tot potser el moment de pensar i repensar el futur. D’analitzar les possibilitats i els límits, de saber les possibilitats que encara queden per explorar, de pensar nous horitzons. De pensar també, com ja s’ha fet diverses vegades, nous esdeveniments que atapeeixin l’agenda de la ciutat fins a saturar-la fins dalt d’atraccions de la força i la potència del Temps de Flors o de la Temporada Alta. Aquesta reflexió és una inversió de futur, és una aposta, ha de ser un revulsiu, un factor de desvetllament de nous valors i de noves propostes encaixades en el calendari de la ciutat. Temps de Flors ha de ser permanentment renovat, i l’exemple de Temps de Flors ha de ser motiu per una reflexió més àmplia sobre les tradicions que es creen, les que s’hereten i les que s’inventen. L’exposició de flors va ser en el seu moment un gran invent i ara aquest invent té vida pròpia i una dinàmica extraordinària. És per això que la ciutat es bolca cada any i ja ha reconegut i retut els homenatges deguts a les persones que en foren les iniciadores i les principals impulsores durant aquest llarg cinquantenari.

30 Abril 2005 Posted by | Altres, ARTICLES D'OPINIÓ | , , , , | Comentaris tancats a TEMPS DE FLORS