Joaquim Nadal i Farreras

JOAN BALLESTA “CALAFAT”. UN ESCALENC ALCALDE DE LA GIRONA REPUBLICANA

Pròleg a Joan Ballesta “Calafat”. Un escalenc alcalde de la Girona republicana, de Rafael Bruguera, Lluís Colomeda i Anna Ballesta. Girona, CCG Ed. 2008

 La Catalunya del segle xx està marcada profundament per la gran convulsió de la Guerra Civil i el daltabaix posterior. Les vides perdudes, les famílies trencades, els projectes frustrats, els somnis ensorrats es compten per milers. El conjunt de drames humans, individuals i col·lectius, viscuts a l’exili i a l’exili interior, no es poden mesurar. El dolor acumulat pels que mai no pogueren tornar i s’entristien d’enyorament i desesperació, el dolor per les morts injustes i violentes injustificables, el dolor de la separació, són sentiments que difícilment encaixen en una aproximació històrica dels esdeveniments. La fredor de les estadístiques, els allunyaments analítics ens separen dels ressorts reals que impregnaren tota una peripècia col·lectiva.

El drama institucional, col·lectiu, l’aniquilació de l’autogovern, l’ensorrament republicà per causes endògenes i per causes exògenes, ha deixat en un segon pla la dimensió humana del daltabaix.

Hi ha una història humana, plena de sentiments, de passions, d’ideals que s’haurà de refer per entendre tots els silencis, les pèrdues forçades de memòria, els oblits injustificables. Esvair la boira que tot ho tapa, desfer la teranyina que ho ofega, trencar les barreres abismals que separen ha d’esdevenir una tasca primordial. Ens cal per a poder copsar de veritat l’autèntica dimensió del drama, per atorgar perfils identificables a tots els fils perduts d’un mateix teixit.

I ens cal fer-ho sense límits de cap mena, amb una voluntat de comprensió total i aprofundida, per mirar de saber-ho tot i entendre-ho millor. Per analitzar els comportaments individuals i socials, per saber les renúncies, les desercions, les fidelitats, les contradiccions, les integritats innegociables que posaren a prova un país sencer.

Aquest és el sentit que cal atorgar a l’esforç enorme de moltes generacions d’historiadors, d’estudiosos i de publicistes per rescatar de l’oblit, per recuperar personatges, textos, memòries, correspondència, dietaris que han esdevingut una font inesgotable de riquíssims matisos per entendre’ns millor.

I aquest és el sentit i l’aportació d’aquest llibre que presenta el perfil biogràfic i l’obra escrita de Joan Ballesta Molinas (1893-1962). Fill de l’Escala, estudiant a Begur (1898-1908), pescador sardinaler, obrer i dirigent polític a Girona (1928-1939), exiliat a França (1939-1962).

Joan Ballesta va combinar la seva passió política, d’autèntic activista, amb la seva passió per la cultura que va conrear escrivint poesia, teatre i articles periodístics de contingut polític o de recuperació de costums, paisatges o personatges del territori empordanès i que es concretava, sobretot, en la seva vocació per la dramatúrgia. Va escriure a Costa Brava de l’Escala, entre 1919 i 1922, a l’Avi Muné de Sant Feliu de Guíxols, entre 1921 i 1929, a Acció Ciutadana entre 1932 i 1933 i a Front entre 1937 i 1939.

Activista republicà va passar dels rengles del Partit Republicà Federal Nacionalista a ERC i d’aquí i en l’esclat de la Guerra Civil des de la Unió Socialista de Catalunya s’integrà al PSUC.

Després de provar diversos treballs, en arribar a Girona es va integrar a la plantilla dels Químics de Palau l’any 1931, anà a viure a Palau Sacosta, aquí feu la seva activitat política municipal a l’ensems que amb els principals dirigents del republicanisme recorria tota la demarcació en una activitat d’activisme frenètic.

Fou finalment Comissari d’Ordre Públic a Girona i alcalde de la ciutat del 28 de gener al 4 de febrer de 1939. Aquest dia sortia per la Devesa amb un  vehicle mentre les tropes franquistes el metrallaven. Fou la darrera autoritat política republicana a sortir de la ciutat.

Els anys de l’exili són els anys de l’enyorament i del silenci, dels contactes interromputs i represos amb dificultats, d’un esqueixament personal i col·lectiu sense precedents. Una ferida profundíssima que mai no podrem curar del tot. La fèrtil història de l’exili deixa una corrua de damnificats anònims a les cunetes dels camins de tot el món.

Refer ponts, teixir diàlegs, reconstruir la memòria ens és indispensable per comprendre i també per reivindicar aquesta memòria.

Aquest treball recupera una biografia perduda, estableix i restitueix l’obra escrita del personatge que es publica en annex i ens acosta al perfil d’un dirigent polític amb una trajectòria personal i política amb molts paral·lelismes a la Catalunya dels anys trenta, quan la cultura, l’educació i l’agitació política es conreaven de forma indestriable.

Personatge de l’Escala, conegut, valorat i mitificat, és ara l’Escala que ens el recupera per a la història de Girona i per a la Història de Catalunya.

(Aquest text forma part del recull Noves vides amb nom, amb el títol “Joan Ballesta Molinas”. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 139-141)

14 Juny 2008 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , , , | Comentaris tancats a JOAN BALLESTA “CALAFAT”. UN ESCALENC ALCALDE DE LA GIRONA REPUBLICANA

ANTÒNIA ADROHER I PASCUAL

Diari de Girona

Dissabte passat vam tenir un matí atapeït d’activitats al Centre Cívic del Ter. Primer, un acte de presentació d’un llibre de Carmel Rosa, Roc, editat per Curbet Comunicació Gràfica: Quan Catalunya era revolucionària (i feia la guerra), que aplega la reedició de la primera part editada amb anterioritat, l’any 1986, i incorpora la part de la guerra, que és un text inèdit. El mateix editor Quim Curbet, Raimon Obiols i Pia Bosch van ponderar el contingut del llibre i Obiols va desgranar el seu coneixement i la seva experiència de la incorporació al PSC de vells militants del POUM a l’exili que, en el seu retorn, trobarien en el socialisme democràtic la continuïtat de les seves aspiracions de justícia i llibertat.

Més tard, Lluís M. de Puig, Puri Molina, Mon Marquès, Anna Pagans i Germinal Rosa van fer un recorregut per la biografia d’Antònia Adroher, la primera dona regidora de l’Ajuntament de Girona, que ha donat nom a la biblioteca de l’esmentat Centre Cívic del Ter i a qui aquests dies es dedica, en el hall de la biblioteca, una exposició explicativa, rica en informació gràfica, de la seva biografia i del seu encaix en la història de conjunt de la ciutat i de Catalunya.

De Puig va fer un repàs exhaustiu de l’exili de l’Antònia i d’en Carmel; Mon Marquès va glossar la personalitat de mestra de l’Antònia, i Puri Molina va transmetre’ns les seves emocions de la descoberta de la forta personalitat d’Antònia Adroher quan va escriure el perfil biogràfic, Antònia Adroher Pascual, aproximació biogràfica, publicat l’any 2002 pel grup Mestres 68 de l’Associació de Mestres Rosa Sensat.

Molts amics i també els familiars vam reviure així, en un merescudíssim homenatge, les hores compartides i el treball conjunt des d’una activíssima militància apresa en la duresa dels combats ideològics durant la República i la Guerra Civil, i refermada sistemáticament des de l’exili en un treball continuat de combat antifranquista. La dimensió de l’exili, les connotacions dramàticament exigents de la lluita per la supervivència no van apagar la flama ardent de la política en aquesta parella, que van viure com a observadors privilegiats a París els esdeveniments que ara hem recordat i dels que hem fet balança: el maig del 68. Hi ha unes pàgines dedicades a aquests esdeveniments en el llibre La llavor dels somnis, escrit per en Carmel Rosa i l’Antònia Adroher, i editat també per Curbet Comunicació Gràfica. Aquestes pàgines transmeten una visió directa, planera, analítica, intuïtiva d’uns fets que van trasbalsar, durant setmanes, la vida de França i van sacsejar el món sencer posant en evidència les limitacions i les contradiccions de la societat contemporània. Observadors atents i implicats a fons en el joc de les idees, en Carmel i l’Antònia ens fan veure l’impacte profund dels fets de maig del 68 i la dificultat, per manca de lideratge i per saturació de contradiccions, per culminar totes aquelles energies en un procés de transformació revolucionària. El maig del 68 va canviar el món, però no va alterar els equilibris polítics i l’hegemonia d’un sistema quer podia veure canviar els costums, les actituds, els valors, però que no estava en disposició de ser capgirat del tot en les arrels mateixes del sistema.

Hi ha en les vides d’aquests dos personatges, durant la República, la Guerra, l’exili, i el retorn compartit entre Girona i Banyuls, una profunda càrrega emocional que no hem desgranat encara suficientment.

Veig l’Antònia de mestre vocacional a Ultramort i la veig a Girona convençuda de la força transformadora de la cultura i l’educació, me la miro una vegada i una altra en aquesta fotografia tan antiga i tan moderna alhora, jaqueta negra de cuir cordada amb cremallera, i un aire juvenil i lliure, extraordinàriament atractiu, amb una mirada penetrant i un somriure de fons que l’acompanyaria sempre. Els veig tots dos a les assemblees del Partit, demanant la paraula per treure’ns del marc petit i massa endogàmic de la ciutat, i per portar-nos a una mirada oberta a Catalunya, a Europa i al món. Sento, encara ara, en Carmel posant-nos a un pam de nas la realitat internacional, els corrents més recents del socialisme europeu, introduint-nos en els debats més rellevants i més ideològics dels partits de llarga tradició democràtica. Els veig asseguts en el Consell de la Gent Gran de Girona i en el Consell de redacció d’El Roure, compartint taula amb en Francesc Pararols, que ens acompanyava també en l’acte de dissabte. Tots junts en un exercici esplèndid de memòria històrica, cadascú en la seva dimensió, i de pensament lliure i solidari. La lliçó que vam aprendre al costat i junts amb aquests dos vells militants del POUM i aquest vell militant del PSUC i oficial de l’exèrcit soviètic, tan joves tots, val més que tots els exercicis que puguem fer ara de comprimir en les noves formes de legislar sobre la memòria històrica i ens situaven davant d’una interpel·lació refrescant i una magnífica demostració de reconciliació democràtica.

Ara que ahir mateix es va anunciar el retorn de la maleta amb la qual va emprendre el camí de l’exili l’alcalde republicà de Girona (1931-1933), Miquel Santaló, més tard ministre i conseller, ens adonem, un cop més, de la vibració emocional que ens produeix refer les biografies d’aquells que, per les circumstàncies d’una guerra absurda, es van veure forçats a viure, i alguns a morir, lluny de la terra que estimaven, de la ciutat que estimaven tant i d’una part de la família que tenien.

Que el simbolisme d’aquest acte de dissabte passat i d’aquesta maleta retornada ahir siguin la millor manera de reivindicar el retorn efectiu de la plena reconciliació de tots amb els ideals de llibertat i de justícia, i de plena reconciliació  amb la terra que ens ha vist néixer.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008052300_4_267380__Opinio-Antnia-Adroher

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 25-27)

23 Mai 2008 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , , | Comentaris tancats a ANTÒNIA ADROHER I PASCUAL

FERRAN SOLDEVILA

Levante. Publicat també a Diari de Girona el 22 d’abril

Acaba de sortir a València (Tres i Quatre) l’edició que Enric Pujol ha preparat dels Dietaris retrobats (1939-1943) de Ferran Soldevila. Aquest volum completa el conjunt impressionant de notes de dietari que Soldevila va anar desgranant i que ja en vida seva havien adquirit la condició de clàssics: Al llarg de la meva vida, I, 1926-1939, Barcelona, edicions 62, 1970, (Clàssics catalans del segle XX). Vingueren després els Dietaris de l’exili i el retorn que, de la mà d’Enric Pujol, ens oferien les notes de l’Exili, (1995) i les del Retorn (2000) publicades també per Eliseu Climent.

Ara, aquest volum omple els buits dels dos volums anteriors i s’hi intercala fins a assegurar la continuïtat cronològica: Dietaris d’èxode (18-1-39/12-2-39) com a annex al volum El retorn; 28-VI-39/12-XII-39 als Dietaris retrobats; 13-XII-39/11-V-41 contingut íntegre del volum L’exili; 12-V-41 a 16-II-43 continuació dels Dietaris retrobats; 23-X-43/5-X-48 al volum El Retorn i finalment Dietaris de viatges dels anys 1955,1956 i 1957.

El procés successiu de les troballes propiciades pel fill de Soldevila, Gerard, ha fet inevitable aquest trencaclosques que he intentat ordenar i que en el futur caldrà ordenar amb una edició única de tots els Dietaris que respecti la cronologia estricta i il•lustri en les notes el procés cronològic de les descobertes. És el que tracta de fer Enric Pujol en la introducció d’aquest volum i que haurà de reprendre per a aquesta edició unitària que ja des d’ara reclamo i que estic segur que està en l’ànim dels dos editors com un projecte ambiciós.

Des que el 1938 la impremta Clarassó va fer conèixer les Hores angleses (reeditades el 1947), ja s’havia pogut constatar el valor històric, cultural, social i, àdhuc, polític d’aquests textos que Soldevila anotava amb clara vocació memorialística i literària.

En realitat l’experiència dels dos cursos a la Universitat de Liverpool té un caràcter prou unitari per integrar un tast complet d’una obra en curs de molta més envergadura i que ara podem copsar en la seva globalitat.

L’esdeveniment editorial d’aquest darrer volum de Dietaris retrobats té una dimensió extraordinària, encara que podria també passar que quedés completament desapercebuda en el marasme d’edicions imparable que ho devora tot.

Per aquest motiu en parlo avui aquí. Com un intent de cridar l’atenció cap a un autor i el conjunt de la seva obra que avui no té la difusió que correspondria a la vàlua objectiva de les seves aportacions. Alguns primmirats trobaran fins i tot que els dietaris tenen un caràcter massa personal i intimista, i que en el seu desplegament cronològic són fragmentaris i en alguns moments massa esquemàtics.

Però només cal submergir-se en la lectura de les anotacions diàries per percebre les múltiples facetes que explora l’autor. Soldevila dóna testimoni de la seva peripècia intel•lectual, en el context de l’exili, i anota els treballs que elabora de caràcter sintètic, divulgatiu, narratiu o poètic. Transcriu les faules que composa, explica els progressos d’un treball sobre Ripperdà, esbossa projectes de futur. Aixeca testimoni de la seva vida a l’exili i la de la seva família; entra en el detall minuciós de l’evolució de la salut, de les penalitats, de les dificultats per trobar aliments, de la difícil convivència en els primers moments d’estada col•lectiva amb altres famílies d’intel•lectuals; ens acosta el paisatge de la Provença i anota puntualment les relacions amb altres catalans a l’exili: Companys, Tarradellas, Ventura Gassol,Dencàs,Patxot, Pous i Pagès, Sunyer, Casanoves, Riba, Fabra, Casals, Sbert, Carner, Pi-Sunyer. La dependència del subsidi, els avatars de la guerra mundial, les oportunitats a Amèrica, els contactes per desplaçar-se a Mèxic o Argentina.

La imatge reiterada de l’esposa de Soldevila fent diàriament recorreguts de molts quilòmetres a la recerca d’uns mínims queviures, d’ous i llet, amb dificultats sovint extraordinàries, ens interpel•la sobre la vida de molts exiliats. El trencament físic i el trencament moral; l’enyorament; les llàgrimes reiterades cada vegada que l’oportunitat d’embarcar marcaven el camí d’un distanciament de Barcelona i de Santa Maria de Palautordera, el dubte permanent entre la recerca de nous horitzons o el retorn a precari i amb la consciència de la repressió i la censura. La voluntat de reconstruir una cultura. El dramatisme de l’exili, que ens és conegut, empal·lideix al costat del de l’exili més anònim que no coneixem prou bé.

Som un país sentimental i desmemoriat alhora, arrelat en la memòria històrica i devorador de la pròpia història, tocat per la fibra col·lectiva i ingrat amb els fills més preclars.

No sé si en aquest país tant voraç, Soldevila té el lloc que li correspon. Només espero que aquests Dietaris contribueixin decisivament a recuperar-lo amb plenitud per al patrimoni col·lectiu de la nostra cultura nacional.

11 Mai 2007 Posted by | Altres, ARTICLES D'OPINIÓ | , , , | Comentaris tancats a FERRAN SOLDEVILA

FERRAN SOLDEVILA

Diari de Girona.  Publicat també a Levante, l’11 de maig de 2007

Acaba de sortir a València (Tres i Quatre) l’edició que Enric Pujol ha preparat dels Dietaris retrobats (1939-1943) de Ferran Soldevila. Aquest volum completa el conjunt impressionant de notes de dietari que Soldevila va anar desgranant i que ja en vida seva havien adquirit la condició de clàssics: Al llarg de la meva vida, I, 1926-1939, Barcelona, edicions 62, 1970, (Clàssics catalans del segle XX). Vingueren després els Dietaris de l’exili i el retorn que, de la mà d’Enric Pujol, ens oferien les notes de l’Exili, (1995) i les del Retorn (2000) publicades també per Eliseu Climent.

Ara, aquest volum omple els buits dels dos volums anteriors i s’hi intercala fins a assegurar la continuïtat cronològica: Dietaris d’èxode (18-1-39/12-2-39) com a annex al volum El retorn; 28-VI-39/12-XII-39 als Dietaris retrobats; 13-XII-39/11-V-41 contingut íntegre del volum L’exili; 12-V-41 a 16-II-43 continuació dels Dietaris retrobats; 23-X-43/5-X-48 al volum El Retorn i finalment Dietaris de viatges dels anys 1955,1956 i 1957.

El procés successiu de les troballes propiciades pel fill de Soldevila, Gerard, ha fet inevitable aquest trencaclosques que he intentat ordenar i que en el futur caldrà ordenar amb una edició única de tots els Dietaris que respecti la cronologia estricta i il•lustri en les notes el procés cronològic de les descobertes. És el que tracta de fer Enric Pujol en la introducció d’aquest volum i que haurà de reprendre per a aquesta edició unitària que ja des d’ara reclamo i que estic segur que està en l’ànim dels dos editors com un projecte ambiciós.

Des que el 1938 la impremta Clarassó va fer conèixer les Hores angleses (reeditades el 1947), ja s’havia pogut constatar el valor històric, cultural, social i, àdhuc, polític d’aquests textos que Soldevila anotava amb clara vocació memorialística i literària.

En realitat l’experiència dels dos cursos a la Universitat de Liverpool té un caràcter prou unitari per integrar un tast complet d’una obra en curs de molta més envergadura i que ara podem copsar en la seva globalitat.

L’esdeveniment editorial d’aquest darrer volum de Dietaris retrobats té una dimensió extraordinària, encara que podria també passar que quedés completament desapercebuda en el marasme d’edicions imparable que ho devora tot.

Per aquest motiu en parlo avui aquí. Com un intent de cridar l’atenció cap a un autor i el conjunt de la seva obra que avui no té la difusió que correspondria a la vàlua objectiva de les seves aportacions. Alguns primmirats trobaran fins i tot que els dietaris tenen un caràcter massa personal i intimista, i que en el seu desplegament cronològic són fragmentaris i en alguns moments massa esquemàtics.

Però només cal submergir-se en la lectura de les anotacions diàries per percebre les múltiples facetes que explora l’autor. Soldevila dóna testimoni de la seva peripècia intel•lectual, en el context de l’exili, i anota els treballs que elabora de caràcter sintètic, divulgatiu, narratiu o poètic. Transcriu les faules que composa, explica els progressos d’un treball sobre Ripperdà, esbossa projectes de futur. Aixeca testimoni de la seva vida a l’exili i la de la seva família; entra en el detall minuciós de l’evolució de la salut, de les penalitats, de les dificultats per trobar aliments, de la difícil convivència en els primers moments d’estada col•lectiva amb altres famílies d’intel•lectuals; ens acosta el paisatge de la Provença i anota puntualment les relacions amb altres catalans a l’exili: Companys, Tarradellas, Ventura Gassol,Dencàs,Patxot, Pous i Pagès, Sunyer, Casanoves, Riba, Fabra, Casals, Sbert, Carner, Pi-Sunyer. La dependència del subsidi, els avatars de la guerra mundial, les oportunitats a Amèrica, els contactes per desplaçar-se a Mèxic o Argentina.

La imatge reiterada de l’esposa de Soldevila fent diàriament recorreguts de molts quilòmetres a la recerca d’uns mínims queviures, d’ous i llet, amb dificultats sovint extraordinàries, ens interpel•la sobre la vida de molts exiliats. El trencament físic i el trencament moral; l’enyorament; les llàgrimes reiterades cada vegada que l’oportunitat d’embarcar marcaven el camí d’un distanciament de Barcelona i de Santa Maria de Palautordera, el dubte permanent entre la recerca de nous horitzons o el retorn a precari i amb la consciència de la repressió i la censura. La voluntat de reconstruir una cultura. El dramatisme de l’exili, que ens és conegut, empal•lideix al costat del de l’exili més anònim que no coneixem prou bé.

Som un país sentimental i desmemoriat alhora, arrelat en la memòria històrica i devorador de la pròpia història, tocat per la fibra col•lectiva i ingrat amb els fills més preclars.

No sé si en aquest país tant voraç, Soldevila té el lloc que li correspon. Només espero que aquests Dietaris contribueixin decisivament a recuperar-lo amb plenitud per al patrimoni col•lectiu de la nostra cultura nacional.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2668_4_196090__Opinio-Ferran-Soldevila

22 Abril 2007 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a FERRAN SOLDEVILA

LES RUTES DE L’ EXILI

Diari de Girona 

Tots els exilis porten aparellada una profunda tristesa. Tot el dolor, tot el neguit, tot l’enyorament, totes les privacions es fan presents en totes les evocacions. El nostre exili més recent té uns camins molt marcats, uns escenaris finals molt coneguts. Hi ha unes fites en el paisatge que impregnen les imatges més conegudes de les corrues inacabables passant els Pirineus per diversos punts més o menys fàcils. Hi ha uns quants punts d’aquesta topografia aptes per una darrera mirada plena de recança, un ràpid cop d’ull a la plana i l’horitzó amb els ulls cansats i tristos, secs, quasi incapaços de plorar, i després girar cansadament el cap per endinsar-se en la incertesa i potser no tornar a veure mai més els perfils estimats. Mai no podrem llegir els pensaments anònims de milers d’homes i dones, nenes i nens en aquest instant. Només ens en podrem fer una idea remota, una ombra de realitat. Després hem sabut tots els drames acumulats, totes les vides segades, totes les famílies trencades i la duresa del pas del temps amb el recompte inacabable del pas dels dies i del pas dels anys, amb l’esperança esllanguint-se d’un retorn somniat i d’una realitat impossible.

Aquests camins i aquests escenaris tenen a l’Alt Empordà una geografia molt precisa: La Jonquera i el Portús, Agullana, la Vajol, el coll de la Manrella, Maçanet de Cabrenys, Darnius. Són els mateixos camins del contraban abans, dels exilis de la guerra i de la resistència i el maquis en els primers anys del franquisme. Rutes enfilades en punts recòndits però encara d’aquesta banda de la frontera en un gest desesperat per plantar-se i resistir encara la decisió inevitable de passar. Rutes conegudes o amagades, fàcils o difícils, sempre apunt per a la permeabilitat constant de la frontera. Ernest Lluch va arribar a escriure que aquí, a banda i banda, la consciència de la nova frontera creada per la Pau dels Pirineus (1659) no es materialitzaria d’ una manera clara i brutal fins el desenllaç de la Guerra Civil.

Aquesta geografia ens proporciona els escenaris i els recorreguts per a unes rutes que ens evoquin i ens refresquin la memòria històrica, que ens ajudin a fer pedagogia de l’exili, que recuperin els escenaris més evidents: el coll de la Manrella i Companys, l’exili trencat de les edats en el monument realista de la Vajol, la mina del govern de la República i els dipòsits del Dr. Negrín, els masos que acolliren refugiats. Tot sota els auspicis, el paraigua, de la clara i inequívoca voluntat de l’Ajuntament de La Jonquera de fer, i fer aviat i bé, un Museu de l’Exili. Hi ha ja l’ espai, suficient i digne. Hi ha un projecte museogràfic que coordina i posa en marxa l’Enric Pujol, hi ha un projecte d’intervenció arquitectònica d’en Rafa Càceres i hi ha un quadre de finançament garantit amb aportacions de la Unió Europea, la Generalitat, la Diputació i el mateix Ajuntament. És un plantejament clar, correcte, eficaç, necessari. El Museu de l’Exili de La Jonquera ha de ser una gran base de dades, un centre de documentació i assessorament didàctic, i un bon vehicle per a dignificar i regenerar la memòria de l’exili. El Museu ha de ser, sense cap mena de dubte, un museu de gran qualitat, de bons materials, que no escatimi recursos. I aquest Museu ha de ser el centre neuràlgic, el pulmó, l’ànima d’una ruta, d’uns itineraris que han d’ incorporar tots els pobles esmentats. Però la qualitat del Museu ha d’impregnar tota la ruta. S’han de regenerar els espais, s’ha de canviar i millorar i ampliar moltíssim la senyalització sovint precària d’alguns dels espais, s’han de netejar els entorns, s’han  de fer practicables amb seguretats tots els espais.

La presentació pública ara de les rutes de l’ exili no pot tenir l’aire deixat. Al contrari reclama una presència molt presentable, didàctica, clara, entenedora, neta, digna. Convé un discurs unitari, un relat de conjunt, un fil conductor, una explicació que transmeti una idea clara de totes les circumstàncies de l’ exili.

El Museu de la Diàspora, l’exili més llarg de tota la història de la humanitat, pot ser en aquest aspecte un exemple. Una manera de fer que tendeix a subratllar la importància dels fets tot dedicant-hi una atenció preferent, sensible, delicada, intel·ligent. Una manera de reivindicar la memòria i la història de l’ exili que no renunciï a la duresa i a la cruesa dels fets històrics, que els afirmi. Però que ajudi a superar la malenconia, el dolor, la tristesa. Que no afegeixi pena, dolor i grisor a les circumstàncies dramàtiques viscudes per tanta gent. Que no sembli una pàgina per passar i per oblidar. Que no hi senyoregin amb fals romanticisme les heures, les romagueres, les herbes o les teranyines. Al contrari, que se’n servi una memòria viva i neta. Físicament neta i neta d’esperit. Que no ens caigui al damunt el pes del passat d’una forma feixuga i penosa sinó que la seva recuperació interpel·li les nostres consciències i les de totes les generacions futures com un antídot permanent a tots els intents de diluir, minimitzar, esborrar-ne el rastre.

És per això que ens convé un Museu i una ruta de l’exili de gran qualitat, de primera magnitud, de total dignitat. Així se’ns farà sempre present l’horrible malson forçat per l’autoritarisme i la insensatesa i se’ns farà més viva la força dels drets i de les llibertats.

Si voleu veure l’edició en paper cliqueu aquí.

10 Octubre 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a LES RUTES DE L’ EXILI