Joaquim Nadal i Farreras

TERTÚLIA A CLUB 21

Programa “Club 21”, de Ràdio 4

Tertúlia dirigida per David Escamilla amb participació de WALTER RISO (psicòleg i assagista), MATTHEW TREE (escriptor anglès) i JOAQUIM NADAL

 

Si voleu escoltar-la cliqueu aquí.

Anuncis

18 Març 2012 Posted by | Ràdio, Ràdio 4 | , , , | Comentaris tancats a TERTÚLIA A CLUB 21

EL CORREDOR MEDITERRANI

El Punt Avui

Finalment aquesta setmana, la Comissió Europea ha fet pública la seva decisió sobre el nou mapa de prioritats de la xarxa transeuropea de transport de mercaderies. El pronunciament favorable a l’eix del Mediterrani, connectant Algesires amb la frontera francesa tot al llarg de la costa peninsular, és un acte de justícia. La decisió corregeix una anomalia històrica enquistada en els mapes europeus: el gran forat negre (cartogràficament blanc) de tot el litoral de Catalunya, València, Múrcia i Andalusia, mancat de qualsevol previsió en l’ordre de prioritats de la Comissió fins dimecres passat, 19 d’octubre de 2011.

Parlem d’anomalia perquè es feia molt estrany que el que reclamava la lògica geogràfica, demogràfica i econòmica no ho recollís la lògica política. Aquest contrasentit té els seus orígens en decisions del passat que ara no discutirem. Però als ulls de qualsevol observador era molt sospitós descobrir que on els passos físics són materialment més fàcils, on es concentra el més alt percentatge de població i d’activitat econòmica no estigués prevista la connexió adequada amb una xarxa ferroviària moderna i eficient, dissenyada i proporcionada per al tràfic de mercaderies i per connectar tot el front marítim mediterrani peninsular i els grans ports comercials d’aquesta costa.

Avui ja no és discutible que té tot el sentit del món concentrar les inversions i les subvencions europees en un corredor que, en un cert sentit, una mica precari ja existeix i en el qual ja s’estan fent inversions, per part del Govern central, des de força abans de la decisió de la Comissió. Ara és hora, doncs, d’aprofundir en aquesta línia i d’accelerar el procés d’inversió i de modernització, facilitant la millor connexió entre Castelló i Tarragona, invertint en la xarxa de la regió de Múrcia, superant els diferents colls d’ampolla i definint una xarxa, ja prevista, d’apartadors suficient per tal de compaginar els diferents fluxos i d’assegurar trens de prou llargada com per ser més competitius.

En aquest context de celebració raonable pel reconeixement final de la racionalitat ha sonat una mica sobrera la corredissa dels darrers dies per tal de veure qui s’atribuïa el mèrit del resultat, i encara ha sonat més estrany el cúmul de greuges que en algun moment s’han formulat. A hores d’ara hem de passar per alt, fins i tot, la relliscada arriscada d’un eurodiputat que amb un cert afany de notorietat havia volgut posar les coses en el punt que han quedat finalment, però accentuant el risc de les rivalitats regionals pocs dies abans de la decisió definitiva.

Cal recordar que, més enllà de les reunions, trobades, viatges a Brussel·les, assemblees de lobby a València (especialment les Jornades de l’Euram convocades per l’Institut Ignasi Vilallonga el 7 de maig de 2010), a Barcelona o a Brussel·les mateix, les entrevistes amb els successius comissaris, el canvi d’orientació de la política espanyola en relació amb el tema que ens ocupa ve marcada per diferents moments. Primer de tot, la contribució del Govern de Catalunya a la gran consulta pública que, sobre els corredors prioritaris va fer el grup d’experts de la Comissió, i que es va presentar el dia 1 de març de 2006, deixant molt clar que calia apostar per un corredor complet fins a Algesires. En segon lloc, hauríem de situar el compromís creixent del comissari Jacques Barrot, que es va mostrar favorable al corredor del Mediterrani en les entrevistes que hi vaig mantenir (Brussel·les 22 de febrer de 2006, Barcelona 24 de maig de 2006 i Madrid 19 d’octubre de 2007). Aprofitant la visita a Barcelona, el comissari Barrot va fer unes declaracions públiques a favor del corredor del Mediterrani al periodista Francesc Arroyo. Amb posterioritat, els comissaris successius, Antonio Trajani i Sim Kallas, ja tenien una part important de la feina feta i van continuar el camí que ja estava traçat. En tercer lloc, el nomenament com a ministre de Foment de José Blanco, el 7 d’abril de 2009, marca un punt d’inflexió i l’inici d’un camí recte cap a la decisió que ara celebrem, mantenint sempre un compromís públic en aquesta matèria i defugint qualsevol ambigüitat. Finalment crec que hem d’afirmar, amb rotunditat, que la passió que ha esmerçat en aquest tema el senyor Joan Amorós i el grup Ferrmed ha marcat el nivell més alt de compromís cívic i col·lectiu de la societat civil a favor d’un projecte transeuropeu que, ara, inicia la seva hora de la veritat, sempre amb la contribució i col·laboració al costat de les Cambres de Comerç i dels diferents Governs.

Efectivament és l’hora de superar les velles querelles i de contribuir, des de tots els camps, a fer viable i competitiu el corredor. Convé, en aquest sentit, modernitzar i completar el traçat i la xarxa, construir les connexions ferroviàries corresponents amb els ports de referència de tot el corredor i generar uns nivells de confiança en el transport ferroviari que permetin superar les actuals limitacions del tram, en ample europeu, port de Barcelona- frontera francesa pel qual circulen avui escassament sis trens de mercaderies a la setmana. Només incrementant les prestacions del corredor aconseguirem carregar-nos de raons per fer callar els vells detractors que, contra tota lògica, encara queden.

Vull concloure aquest article d’urgència assenyalant que aquest és un projecte europeu, un projecte de país i un projecte col·lectiu de tots i que, en aquest sentit, no és de ningú. Però si algun nom propi haguéssim de retenir hauríem d’esmentar, mal m’està dir-ho però és de justícia, els de Manel Nadal, tant quan va ser secretari de Mobilitat i com abans, el de Joan Amorós i el del comissari Jacques Barrot. Ells i molts altres han fet una contribució decisiva per tal d’assolir, finalment, l’objectiu plantejat tot i sabent que per culpa de moltes inèrcies ha fet gastar més esforços i energies dels que haurien calgut de prevaler l’imperi de la raó.

PUBLICAT A: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/466365-el-corredor-mediterrani.html

22 Octubre 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt Avui | , , , , | Comentaris tancats a EL CORREDOR MEDITERRANI

“A CATALUNYA NO S’ENTÉN L’EQUIDISTÀNCIA DE CiU AMB EL PP I ERC.I AQUESTA EQUIDISTÀNCIA PELS EXTREMS ES POT TRENCAR”

Entrevista al programa “Els matins” de TV3, amb Ariadna Oltra
 

Què opina de l’equidistància CiU – ERC?

Ho diria en paraules del grup parlamentari d’ERC. Ho podria haver dit jo. És molt difícil que a Catalunya la gent entengui justament aquesta equidistància entre CiU al mig, donant la mà al PP, l’enemic històric de Catalunya, el que va presentar el recurs contra l’Estatut al TC, li diu “amb tu pactarem els pressupostos”, “i les essència identitàries: pacte fiscal, dret a decidir i tot això, ja ho pactaré amb els nacionalistes sobiranistes d’ERC.”

Arriba un dia que aquesta equidistància amb els extrems s’esqueixa. I la part central del país, el gruix central del país, diu “Què estan fent?” Però, ¿com poden donar tant la mà a aquells amb qui van dir que no hi pactarien mai, i ho van anar a dir davant d’un  notari? Si, Josep Pla ja havia explicat que els notaris havien fet la història d’aquest país.

Si parlem d’enemics històrics, hem tingut una reforma exprés de la Constitució pactada entre PSOE i PP. Se sent incòmode amb aquest pacte essent del PSC?

Em sento incòmode sobretot amb les formes amb què s’ha fet això. Precipitació i una mica de nocturnitat; si fins ara s’havia dit que era tan difícil reformar la Constitució, ara no ho és gens? I jo vaig dir molt ràpidament, escolta, perquè no aprofiteu i col·loqueu també la reforma del Senat, convertiu el Senat en una veritable cambra de les autonomies i recuperem una part del temps perdut amb la sentència de l’Estatut. Aquest argument és evident. Ara, també fa una mica de gràcia que CiU, fent-se l’ofesa, digui que hi ha una cosa molt fonda aquí, que PSOE i PP volen fer una ofensiva centralitzadora es volen carregar l’esperit de la transició. D’entrada, el PP, com a Aliança Popular, en l’esperit de la transició va jugar poquet. No hi era, hi havia la UCD i les coses eren d’una altra manera. En qualsevol cas, després, d’entusiasme constitucional, hauríem de prendre la temperatura de tothom i veure què havia passat en el moment de la votació de la Constitució del 78. Jo vaig dir ahir en el debat molt clarament: escolti, estàs a l’estatut el que ara es posarà a la Constitució. Sostre de despesa, límit pressupostari. Esta a l’Estatut de Catalunya i estava a la Constitució no nata europea. No estava a l’espanyola i se li ha posat. Han estat descortesos no trucant a un tercer, a qui per cert sí que van trucar uns i altres? D’acord, però és molt, molt, molt més greu la sentència del TC en termes de dinamitació de l’esperit d la transició. Qui s’ha carregat 33 anys de transició ben fet és la sentència del TC.

Però no està amb Mas quan dóna per morta la via estatutària.

El que dic és que els itineraris cap a un horitzó nacional, tothom tria el que vol, Mas creu que el seu el pot portar a un  grau de sobirania màxim; jo no sé què passarà, el que sí se és que avui per demà, rescatar l’Estatut en la seva integritat, recuperar l’esperit de l’Estatut votat pel poble de Catalunya, no el que va mutilar el TC, és una via, i és una via d’un  possibilisme raonable. El president Mas diu “a mi no m’interessa”. D’acord, però jo el que dic és el pacte fiscal el farem al marge de la Constitució i l’Estatut? Quin serà el mecanisme legal per arribar al pacte fiscal sinó la pròpia reforma de la Constitució o de l’Estatut o de la LOFCA? I tot és possible, però els camins o son uns camins que van pel marc legal establert o marquen una altra via.

No faran la pinya que demana el president

Ja vaig dir que depèn del que surti de la comissió que estudia el pacte fiscal. El PSC no estarà mai en contra de tenir més ingressos per a Catalunya. Més diners per a Catalunya? I tant que sí. Solidaritat amb altres comunitats? La que toqui i no més de la que toqui. Per tant, finalment ahir, una de les coses grans que van passar al debat, amb lletres grosses el president Mas va dir  sí, reconec que el model de finançament, com tots els altres abans ha comportat més diners per a Catalunya. Ja era hora! És veritat, és millor l’actual  que el del Majèstic.

Li queden dos anys, a aquest model

Que s’ha de revisar. Perquè té una clàusula de revisió que no tenia l’anterior. I que dins d’aquest hi pot haver l’esperit, la llavor, d’aquets pacte fiscal que ens ha de fer més autònoms pel que fa a la capacitat recaptatòria i administració d’impostos que es paguen a Catalunya. Però s’ha de trobar el camí i trobar el camí a vegades és l’encert de trobar la via. El president Mas diu que no vol portar el país a la frustració  i fa una fugida endavant per no portar el país a la frustració. És una opció tàctica que jo puc entendre. A risc de portar-lo a la frustració.

Vostè va parlar d’immolació

Però no del país. Dic que algunes retallades semblen portar no al sacrifici de la gent, sinó a la immolació. Hem de contenir la despesa? Sí. Hem de ser més austers? D’acord.

Austers, en què?

Ja ho vaig dir ahir. No trenquis el pacte que has fet amb els ajuntaments i amb els pares i mares pel que fa a les escoles bressol. Digues que durant cinc anys no en podràs fer gaires de noves. Però allò que ja tens pactat, que és que us repartireu a terços el cost del funcionament de l’escola bressol, no ho tallis. Talla allò que no fa mal i no tallis allò que fa mal a la vida de les persones directament.

Digui’m alguna cosa en concret que no fa mal a la vida de les persones

El mateix president Mas ho va dir: hem tallat molt més en infraestructures que no pas en funcionament de l’estat del benestar. Només faltaria! Les carreteres ni ploren, ni mengen ni es queixen. I es poden esperar.

Però els que fan les carreteres volen més inversió pública

És l’element central del meu discurs. Si només penses a retallar, si cada dia retalles una mica més, si anuncies les retallades amb compta-gotes com una mena de martiri de gota malaia, si avuil és A, demà és B, demà passat és C i finalment és la paga doble dels metges i les infermeres per Nadal. I l’endemà, què? I si no penses en l’economia productiva, si no et gastes els diners que tens de transferència de l’Estat per a la formació ocupacional, com dinamitzaràs l’economia? Per tant, arriba un moment que això és el peix que es mossega la cua. El peix que es mossega la cua acaba arribant al cap. S’acaba menjant a si mateix.

Encara ens han de pagar el Fons de competitivitat

Tard o aviat, això el Govern espanyol haurà de pagar-ho.

El PSC ha pogut fer pressió

Aquí el PSC ha proposat una cosa i el Govern no li ha volgut fer cas.  Posa-ho en el pressupost, comptabilitza-ho com un ingrés possible, com fan els ajuntaments.

Mas-Colell ha dit que ells no ho farien

Perquè Mas-Colell ha preferit tenir un element de pressió i dir “jo faré més dèficit del que tu em recomanes o em manes i et diré que no hi poso allò que tu em deus perquè em dius que no m’ho pagaràs”. Ara, al final, tot això es tradueix en posar pressió a les famílies que no arriben a final de mes, fent-los un xec en ple mes d’agost i portant-los a una manifestació al Palau de Mar? Aquest no és el camí.

Va parlar també d’apujar impostos, però no va concretar…

Jo no vaig parlar d’apujar impostos. Que quedi clar, vaig parlar d’apujar ingressos, i es pot fer de diferents maneres: una apujant impostos, una altra no suprimint-ne, una altra seria dir que suprimiràs l’impost de patrimoni i que en faràs un de grans fortunes? Eh! que has fet la petita trampa d’anunciar un impost de grans fortunes que no pots fer tú perquè ha de ser d’àmbit estatal! Però què estàs dient? Fem un impost de grans fortunes però portem-lo a Espanya, que és allà on toca

El mateix president Mas ha admès que la seva capacitat és limitada. El PSC se sent responsable de la situació financera de la Generalitat? Recordem que la intervenció general ha elevat el dèficit del 3,8 al 4,2%

Jo tinc un punt de indignació i alhora de corresponsabilitat en un fet.  El President Mas s’ha plantejat la nova etapa postgoverns de progrés (Maragall i Montilla), com una mena de “passar comptes” amb el passat. Amb els 7 anys de Maragall Montilla i, fins i tot el seu propi passat convergent. Nosaltres vàrem fer una auditoria interna, no ens vam gastar el milió i mig de Deloitte, vam explicar com ho havíem trobat, no vam fer sang, i vaig explicar ahir que la mateixa limitació per fer inversions públiques que ha trobat el Govern Mas quan ha entrat a principis d’aquest any és la que em vaig trobar jo mateix, per la hipoteca de la Línia 9, en espera d’una etapa de molts ingressos que ens va anar bé per fer moltes infraestructures. Més del compte? Ja ho dirà el temps.

Ens sentim responsables d’haver endeutat el país per fer els equipaments i les infraestructures que el país necessitava per fer front a l’increment d’1 milió i mig de persones? Sí, ens en sentim plenament responsables. Això ha generat un dèficit pel seu propi mecanisme perquè han caigut els ingressos. Perquè inesperadament, malgrat que el conseller Castells anava fent retallades des del 2008, la caiguda dels ingressos des del 2010 va ser superior a les previsions que per dues vegades va fer el conseller Castells en el pressupost. A finals de desembre resulta que hem fet més dèficit del que es va pressupostar, han caigut els ingressos i algun dia es recuperaran. Ara, algú està disposat a renunciar a les infraestructures o a algun dels equipaments que s’han fet? No sembla pas que ningú estigui disposat a renunciar a l’escola bressol, al CAP, al palau de justícia o a la residència que té al costat de casa seva.

Mas diu que la seva proposta és la del pacte fiscal i ERC en la línia del concert econòmic. Això ho pacten amb ERC, malgrat que el president volia fer front comú… el PSC no creu que podria anar per aquí, com per exemple els socialistes defensen al País Basc…

No, no el defensen, l’apliquen, el tenen. El tenen com Navarra, des d’aquella transició que Catalunya no va tenir. Si jo fos socialista basc i tingués el concert no em caldria teoritzar, el tinc i l’aplico. L’equivalent del concert econòmic a Catalunya altera l’equilibri de tot el sistema i fa inviable un sistema que és solidari i integrat amb la resta d’Espanya. Nosaltres estem d’acord amb que Catalunya necessita més ingressos, i que d’això se’n pot dir pacte fiscal solidari, i que això pot comportar el concert econòmic com el concert al país basc: no, perquè no serà veritat i això pot generar frustració. Ara, podem administrar millor el que cobrem, podem administrar-ho des d’aquí, podem establir acords amb el govern de l’Estat, podem fer una agència tributaria compartida… per això depèn de quin sigui el resultat de la comissió del pacte fiscal nosaltres estarem en l’acord o no estarem en l’acord.

El 31 d’octubre ho sabrem…

És una mica sospitós no? Perquè si estem en ple context de campanya electoral o juguem a tot i presentem el Pressupost ara i el discutim en plena campanya, amb retallades incloses, i fem un pim-pam-pum, que no serà bo per ningú, i hi posem també el pacte fiscal i aleshores el pim-pam-pum serà màxim… o hi posem una mica d’ordre i sensatesa en tot el calendari i l’agenda política que és molt i molt complicada.

En canvi, després d’aquest Debat de política general sí que hi ha acord entre CiU i PSC en el tema de la Llei electoral… què els fa pensar que ara hi pugui haver acord?

Que els papers que hem fet fins ara, les propostes que hem fet, que la capacitat de renúncia d’uns i altres potser ens pugui portar a ser prou sensats per aconseguir CiU i PSC, forces centrals al Parlament de Catalunya, donar a Catalunya, ja que som nació, una llei electoral i trenquem l’anomalia de ser la única CCAA que no en té. Si hauríem hagut de ser els primers de tenir-la, una llei electoral pròpia, per reforçar l’especificitat catalana dins el conjunt de les comunitats. Clar que som diferents!

Aquesta sensatesa té a veure amb què ara nosaltres no tenim eleccions a la vista?

Podria ajudar-hi. Avui jo em mirava els diaris, i la meva intervenció d’ahir…

Per cert, diuen que va estar molt dur, volia anar per aquí…

Jo no em vaig trobar molt dur, sé que el president Mas em va trobar especialment dur i alguns sectors de CiU em van trobar massa dur. Ara, de les meves 40 pàgines espaiades que tenia, les últimes 15 eren de propostes en positiu. El to quan és propositiu és estrictament propositiu. Jo faig un crescendo crític al començament i després, durant 10 ó 12 minuts, propostes, propostes i propostes per a la reactivació econòmica.

No s’hi va enganxar perquè es va picar en la primera part. Aleshores, en els torns de rèplica va ser un debat que jo vaig trobar que tenia la força de la dialèctica d’un i altre. I el president Mas és un hàbil parlamentari i jo tinc una certa experiència i sóc gat vell en aquesta matèria. Va haver-hi un rifi-rafe…  i hi ha qui diu que això ha matat qualsevol possibilitat d’acord… doncs miri, potser fem la Llei electoral. Igual resulta que som nosaltres que vam permetre que passéssim de la vergonya inicial a la investidura del president Mas, i igual resulta que pel que a la simplificació de les lleis, malgrat que això no li agradi massa a Iniciativa, vam ser nosaltres els que vàrem permetre la tramitació de les lleis de simplificació.

I amb els pressupostos què passarà senyor Nadal? Perquè vostès van posar una condició molt clara…

Depèn, només es poden acordar aquelles coses que es negocien. En el Pressupost vigent no hi ha hagut amb nosaltres perquè mai hi ha hagut una proposta seriosa de negociar-los. Només es pot acordar allò que es negocia a la taula de la negociació. Quan el president Mas el que vol és una adhesió incondicional a la seva manera de fer i de portar les coses no la tindrà. Cal contenir? Sí. Cal fer algunes retallades? Sí. Cal fer les que fa, de la forma que les fa i amb la brutalitat amb la que les fa? I amb la discrecionalitat amb què les fa? No. De cap manera.

No es trucaran per quedar i parlar-ho?

Podem trucar-nos i quedar… de fet, a l’hemicicle sembla que hi ha poc feeling entre el president Mas i jo. Però quan ell i jo ens veiem, la comunicació és bastant fluïda.

Deixa la porta oberta…

Si és normal. El cap de l’oposició s’ha de veure amb el president de la Generalitat. Si el que no era normal era… fa uns dies repassava algunes  coses de quan era cap de l’oposició en el passat, del 95 al 99. Jo faig un article i li dic al president Pujol: “veiem-nos un cop al mes”. I em diu:  “no”. I no ens vam veure més. En el fons li molestava veure’s amb el cap de l’oposició.

Ara això no passa

Ara ens veiem amb  una certa assiduïtat. En públic o en privat. I parlem de tot el que convé.

Sóc gat vell, ha dit. Deixarà la primera línia política si no li agrada la direcció que surti al desembre. Amb qui es planteja deixar-ho? Qui ha d’haver al capdavant?

Val la pena explicar bé això. Jo dic que no vull ser primer secretari, que no vull ser candidat a la presidència de la Generalitat, em sembla que ja no em toca. Però vull estar en la direcció del PSC, que reculli gent que ha perdut pel camí i que n’incorpori de nova. Molt fàcil de dir i molt difícil de fer. Vull estar en aquesta nova direcció. Si resulta que en el procés congressual no m’hi volen, tinc moltes altres coses a fer a la vida. Perquè tot i que sóc gat vell, encara sóc jove. Jo fixo la meva edat de jubilació a l’edat de Miterrand o de Köhl, i així que tothom quedi tranquil.

Si fos Carme Chacón qui acabés liderant el PSC… seria un inconvenient per vostè?

És que en això sóc disciplinat al màxim. Hi ha un candidat que ha dit que vol ser candidat, que és el Joan Ignasi Elena, un altre que també ho ha dit, que és l’Àngel Ros, i un altre que ho acaba de dir, que és Pere Navarro. Hi ha un altre que no ho ha dit, però que podria acabar dient-ho: Miquel Iceta. Aquí observo que no hi ha cap dona, i constato que poden haver-hi encara, en el llistat de noms que el 20N poden estar damunt de la taula per decidir qui pot liderar el nou PSC, pot haver-hi una, dues o tres dones encara. Després ens haurem de posar d’acord en qui de veritat lidera aquest partit.

En quines dones està pensant?

És igual. Vostè n’ha dit una, que és la Carme Chacón. Però pot haver-n’hi alguna altra, jo què sé. La qüestió és que fins passades les eleccions, hem quedat que d’això no en parlarem. Per tant, amb la meva responsabilitat de membre de l’Executiva del PSC i, sobreto,t com a cap de l’oposició  seria poc prudent. En quin sentit em vull pronunciar? En aquest: al PSC no hi sobra ningú, hi falta molta gent.  Hem d’incorporar  gent jove i gent nova. El projecte que sigui capaç de tirar això endavant, em tindrà entusiàsticament, i em tindrà al costat.  Em tindrà a dins. Vull estar a dins. Ara, no a qualsevol preu, i no fins que vagi amb bastó.

Àngel Ros, tot i que encara no ha presentat projecte, és un dels que millor està situat, diuen els analistes. Vostè què en pensa?

Una cosa és estar ben situat partit en fora i una altra és estar ben situat partit endins.  Guanyarà el congrés qui tingui el suport intens de delegats i delegades per guanyar el congrés. I l’òptim seria que qui acabi guanyant el congrés sumi recolzaments interns i acceptació externa, que és una cohesió difícil. Però hem d’anar cap aquí perquè el que hem de recuperar és acceptació social, és reconeixement social i espai polític en la societat.

Què en farem de tenir un congrés molt ben trabat si la gent no ens compra allò que volem oferir? Aquesta és la qüestió  que tenim davant nostre com un gran repte.

Què li sembla el document que ha signat Blanco amb el seu homòleg francès defensant el corredor central? Vostè ha estat conseller del PTOP. Quina lectura en fa?

Deixi’m explicar una cosa que em sembla que no traeixo cap confidencialitat. Ahir, a mitja tarda, va començar a haver rebombori  en els bancs de l’hemicicle del Parlament. Van començar a  córrer a les blackberrys, als telèfons mòbils, amb un tuit del corresponsal d’aquesta casa a París que deia: Pprioritat al corredor central en detriment del corredor del mediterrani”. El President Mas es gira i em diu: “què passa?” Jo miro al conseller Recoder i li dic: “Lluís, passa algo?” , i em respon: “Jo he llegit la nota i no diu el que diu aquest tuit”. Jo faig un sms al ministre Blanco i li dic: “què heu fet?” “Qué barbaridad!”, em contesta. I em truca. Sortim a Passos Perduts, el conseller Recoder i jo, i parlem tots dos des del meu telèfon amb el ministre Blanco.  Blanco diu que no hi ha cap canvi, que el 19 d’octubre el Govern espanyol jugarà a fons la carta del corredor del mediterrani Algeciras-La Jonquera-París. Una altra cosa és que el corredor central ja hi és entre els eixos prioritaris.

Què han firmat França i Espanya? Vista la nota, que aposten per tots els corredors. En el fons estan dient que el que passi el dia 19 no altera els mapes existents. Després la realitat dirà una altra cosa. Esmento a aquestes hores que la diferència entre el corredor del mediterrani i el central, és que el mediterrani ja s’està fent, per la via dels fets. Encara que sigui per una sola via, entre Castelló i Tarragona, ja s’està fent.

Només amb una via…

Ja hi ha un acord de desdoblar-la, ja estan licitades les obres. Amb cap altre corredor s’estan gastant ara tants diners com en el corredor del mediterrani, abans que Europa el faci seu i digui que és estratègic i que  hi posarà el 10%, ja s’està fent.

A banda del corresponsal d’aquesta casa, els diaris avui en fan la mateixa lectura. M’agradaria que escoltés les paraules de Blanco i em diu si les troba ambigües o no: “hemos querido dar un impulso a la agrupación econòmica de interés  para el impulso de los estudios y proyectos de la travesía central. La definición de trazados, estudios y proyectos no es una cuestión de días, sinó de años. Ambos paises consideramos que a pesar de que consideramos que no es inmediato, ambos corredores, unos se sigan manteniendo y otros se incorporen a las redes transeuropeas de transporte…”

Sabent el transfons, em sembla claríssim:  que es mantinguin els que ja hi ha. I  no passa res perquè s’incorporin de nous. 

Que és el mediterrani

És clar, que no hi era. Si ara mires el mapa d’Europa de les xarxes transeuropees, hi ha un forat blanc, que és un forat negre a la costa mediterrània de la Península ibèrica. El posaran. Ja s’està fent el mediterrani, encara que no sigui a la xarxa europea. El Ministre diu que ens hem posat d’acord a tirar endavant els “estudios, que ya se sabe que es una cuestión de años”.  No em sembla ambigu, em sembla claríssim.

Encara que defensi el corredor central

Que no el defensa, que diu que ja hi és. Per què l’han de defensar si ja hi és? O és que per aconseguir el corredor del mediterrani hem d’excitar les baixes passions aragoneses? Deixem-los tranquils.

En el punt 4 de la nota diu: “además Francia y España confirman su voluntat de dar un impulso con la región de Aquitania y la Comunidad Autónoma de Aragón a la reapertura de la línea ferroviària Pau- Canfranc, que debe incluirse en la red ferroviaria transeuropea”. Hi dóna prioritat.

No. Diu “Dar un nuevo impulso” a allò que ja hi és. Què estem dient? Sembla mentida que a 15 dies de la decisió que afecta de veritat el nucli dur de la incorporació de l’eix mediterrani a les xarxes estratègiques europees  ens estiguem entretenint en coses col·laterals.

Els diners del 19 d’octubre que donarà Europa aniran…

El 19 d’octubre, no es decideix res sobre diners. Decideix si en els seus mapes, una cosa que no hi és ara, passa a ser-hi, el corredor mediterrani. Si a partir d’aquell moment, el Ministeri  de Foment, governat per qui sigui, fa obres al corredor del mediterrani i porta la factura a Europa, té opció a subvenció europea.

El 10% del pressupost

A partir d’aquell moment, un cop estigui a dins, i si ja s’està fent, les factures arribaran abans d’aquell que se ha de estudiar durante años. Sembla que estic parlant massa. Això pot provocar una falsa polèmica pocs dies abans que arribi la decisió definitiva. Deixem a tothom tranquil i que Europa decideixi amb tranquil·litat.

Però això ho ha firmat Blanco

Aquí no diuen res que no sabéssim. El problema era fins ara que Aquitània ho volia però que França no ho veia clar. El ministre francès diu, s’acosten eleccions, satisfem als d’Aquitània. Que facin el que vulguin.

Blanco ha entrat al joc.

Hi ha una lògica, la de la geografia que diu que des d’Algecires fins a la Jonquera, hi ha el port d’Algecires, Màlaga, Cartagena, Alacant, València, Tarragona, Vilanova i la Geltrú, Barcelona, Palamós, Roses… que tots han de connectar per tren per poder treure mercaderies que vénen d’Àsia i de l’Extrem Orient pel Canal de Suez, arribar aquí i descarregar cap a Europa, en trens del corredor del mediterrani, i no haver d’anar a Hamburg i donar la volta a la Península és d’una lògica tan aplastant que caurà pel seu propi pes, vulgui o no qui sigui.

Veurem si la seva lògica coincideix amb la lògica d’Europa i si té raó.

El 19 d’octubre parlarem vostè i jo.

Sí, cap problema. Quedem emplaçats

No sé si puc tornar tan sovint a aquesta casa.

Què vol dir?

No m’hi voldreu.

Si vostè continua en la primera línia política, sap que pot venir quan vulgui.

Jo no demano mai, espero que em cridin.

Doncs ja el cridarem. Tindrem relació, no pateixi.

Si voleu veure el video cliqueu aquí.

 
 

29 Setembre 2011 Posted by | Televisió, TV3 | , , , , , | Comentaris tancats a “A CATALUNYA NO S’ENTÉN L’EQUIDISTÀNCIA DE CiU AMB EL PP I ERC.I AQUESTA EQUIDISTÀNCIA PELS EXTREMS ES POT TRENCAR”

EUROPA AL QUIRÒFAN

El Punt Avui

La calma dels estius permet un cert distanciament. Pots aplicar una certa circumspecció a l’anàlisi de les coses que passen. És hora de relativitzar, de posar un contrapunt escèptic a l’atabalament de tot l’any. A l’hivern, a vegades, ens deixem endur per una activitat frenètica i acabem sense saber on som, sense temps per a nosaltres mateixos, sense marge per dedicar una atenció acurada a les qüestions de la més estricta quotidianitat. Perdem potser, fins i tot, la sensació de proximitat, d’arrelament i ens capfiquem en una dinàmica alienant.

Puc dir que inclús ara llegeixo els diaris d’una manera diferent, més reflexiva, sense presses, en un contrasentit sense solució: a menor contingut més atenció. Els diaris densos de l’hivern passen rabent davant dels ulls en llambregades que intenten fixar les idees dels grans titulars i els destacats. Aquests dies m’ha emocionat, per exemple, l’article de David Grossman sobre les manifestacions d’Israel. He retrobat el vell conegut de El viento amarillo, l’intel·lectual i escriptor compromès que ha mantingut la serenitat malgrat la duresa de la seva vida. Una mirada lúcida a la crisi, crisi de valors i de cohesió, i a una societat en permanent estat de xoc.

Però també he aprofitat per retrobar vells coneguts. Fa un temps em vaig deixar seduir per la personalitat d’Annemarie Schwarzenbach, amb un llibret que acapara poca estona, Ver a una mujer (Minúscula), escrit l’any 1929 i una vida trepidant. Ara he reprès aquell gust amb un conjunt de relats apassionants aplegats sota el títol Con esta lluvia  (Minúscula). L’autora només va viure trenta-quatre anys, però va deixar mostra d’una agudesa singular i d’una gran capacitat per relatar situacions diàlegs i paisatges. Els escrits d’aquest darrer llibre es corresponen als anys 1934 i 1935, en ple període d’entreguerres. I hi he trobat aquest diàleg sensacional:

“-¿Sabe una cosa? –dijo el capitán a Claude- Deberíamos quitarnos Europa de la cabeza! Esa vieja y querida Europa que vive de sentimentalismos!

-Algunos de esos sentimentalismos me gustan mucho- dije. El capitán:

-Pero de eso no se puede vivir. En Europa la gente se niega a mirar a la cara a la realidad. Todos esos políticos medio conservadores, o totalment conservadores, querrían que Europa viviese de sus nobles sentimientos, de su respeto al pasado y de su fe en que la propiedad, las prerogativas de clase y los privilegios de la educación son eternos e inmutables.

-No -dijo Claude-, sólo tienen miedo al cambio. Saben que los grandes cambios traen desórdenes, desgracias y miseria y no quieren assumir la responsabilidad de todo eso.”

La cita és llarga, però si no fos que sé que va ser escrita abans de la Segona Guerra Mundial i que ha plogut molt des d’aleshores, em pensaria que és perfectament aplicable al moment present.

En realitat aquests dies constatem que la vella i bella Europa que ha captivat George Steiner i que li va fer ponderar la geografia dels cafès, la santedat del moment concret, la contraposició del temps i dels contorns europeus en contraposició al temps americà, és potser una intuïció literària i cultural, una idea filosòfica, però que està lluny, encara, de ser una realitat política potent i coherent.

Patim un dèficit d’Europa i patim una saturació d’Europa. Manquen líders d’europeisme convençut, manquen polítiques comunes en matèria econòmica i política exterior. Manca claredat d’idees i d’acció. Sobra càlcul tàctic, interessos dels estats, predomini de la jugada curta, supeditació als grans interessos econòmics, burocràcia, allunyament de la realitat. Fins i tot, la gran jugada de l’euro s’ha posat en risc. En una hora greu com la que vivim ara mateix, el tempo europeu ha sigut horrible, la reacció tèbia i tardana, la unitat d’acció pràcticament inexistent. Les solucions abordades mínimes. La coincidència amb la crisis dels Estats Units ha fet més evidents totes les mancances i la distància entre la política convencional, les dinàmiques financeres d’un món global i les inquietuds col·lectives de la societat, que han trencat barreres d’incomprensió i silenci i han fet del desànim i de la desesperació l’aglutinant de la mobilització.

El carrer bull, els despatxos romansegen i grups minoritaris d’interessos mouen els fils del món amb total impunitat capgirant ordres establerts i impedints solucions creïbles i la recuperació de la confiança. Què hi ha darrere dels moviments de les agències de qualificació? Una mera asèpsia tècnica per descriure la gravetat del moment? O l’estultícia generalitzada dels qui no han fet un càlcul responsable de les conseqüències de les seves accions?

Quin és l’antídot, a Europa, per tot plegat? Alguns propugnarien més Estat i, en un cert sentit, menys Europa, en un clar replegament conservador cap a les casernes d’hivern i el reforçament dels grans estats-nació. D’altres voldríem menys Estat i més Europa a condició, esclar, que Europa fos una idea que anés més enllà dels estereotips literaris o de la burocràcia de Brusel·les i comencés a construir una nova realitat amb poders nous i capacitats noves de decisió conjunta que puguin acompanyar, ja de forma irreversible, la moneda única que ara trontolla.

M’he permès dir aquests dies que Europa trontolla, que Anglaterra tremola i que els estats no estan a l’alçada i els líders tampoc. Cal una reformulació total dels organismes europeus, de les seves competències, i cal el seu apoderament per impedir que les forces centrípetes dels grans socis de la Unió, incloent-hi Espanya, posin en risc un invent que hauria de ser garantia de llibertats, de democràcia i de cohesió social. Amb progrés, creant riquesa.Tornant a la fàbrica i guardant el balneari només per als pocs instants de lleure com els estius.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

25 Agost 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt Avui | , , , | Comentaris tancats a EUROPA AL QUIRÒFAN

UTOYA

El Punt Avui

Tinc una certa debilitat pels països nòrdics, tot i que no hi he estat mai. M’agrada saber que nord enllà podria fugir de la calor (com va fer Descartes per pensar més tranquil i aïllat) i que hi trobaria països civilitzats, poc poblats, de paisatges tranquils i serens, de grans raconades marines, de fiords profunds, de capvespres eterns que es confonen amb la matinada. Hi ha una llum singular al nord, que allarga les hores de claror i les arrossega d’una manera especial i tènue. M’agrada pensar en els llacs i els illots, en els boscos immensos, en els grans proveïdors de fusta de molts mercats. És evident que aquesta percepció idíl·lica contrasta amb la duresa de les condicions de l’hivern, la severitat del clima, l’abundància de neu i els llargs dies de fred. És el conjunt que en fa uns països d’economia molt evident i que hi han construït unes societats que han combinat la laboriositat i la innovació amb un sentit social de la democràcia que els ha dut a desplegar les visions més avançades de l’estat del benestar.

És també molt evident que la gran crisi mundial ha forçat la revisió de molts paradigmes i, especialment, els de la sodialdemocràcia, però també és sabut que aquests països han fet revisions i reformes agosarades dels seus propis models en un intent valent de preservar els seus guanys. Segurament aquí és on apareixen, d’una manera més nítida, les disjuntives contemporànies i els camins que cal emprendre per revisar i reformular l’ideari socialdemòcrata.

En un d’aquests paisatges de Noruega, en aquests boscos, en aquests llacs i en aquestes illes, com arreu d’Europa i com també a Catalunya, es desenvolupen les escoles d’estiu. Escoles a vegades de contingut estrictament pedagògic per a l’actualització de mètodes i coneixements, escoles esportives amb la mateixa finalitat i per a l’actualització de coneixements, colònies també en una proposta posada de moda en els inicis del segle XX i que no ha exhaurtit les seves possibilitats. És en aquest marc que s’inscriuen les escoles d’estiu dels partits, dels sindicats, de les organitzacions juvenils. Un marc idoni, un campament ben estructurat, uns dies de formació i distensió, un paisatge relaxant, un contacte creatiu amb la natura. Una vida a cel obert lluny de les reclusions hivernals. Alguns centenars de joves que ara contemplo, de mirada somrient i espavilada, de faccions optimistes, de joventut plena. Vides diverses, ulls penetrants, cabells rossos, actituds despertes.

L’horror tràgic i fanàtic ha penetrat una d’aquestes escoles. Desenes de vides segades i desenes de famílies trencades. En aquest sàdic assassinat múltiple hi ha molts drames humans, individuals i col·lectius, acumulats. La fredor de les xifres amaga, cas a cas, segurament uns pares, uns germans, uns avis, uns parents, uns amics, unes parelles. Vides que no podem aïllar en la fredor de les xifres. Vides que havien teixit, en la seva adolescència compromesa, xarxes socials i familiars que ara s’han trencat. Una brutalitat incomprensible.

No podem ignorar que es va tractar d’un assassinat múltiple, ideològic. Diríem el mateix en qualsevol altre cas. I també direm que el valor de les vides trencades és el mateix a Noruega que a Síria, l’Afganistan o Somàlia, encara que s’hagin originat per causes diverses. Però la violència es fa més evident ens uns casos que en d’altres. I a Noruega, la violència ha triat explícitament, específicament, un campament de joves socialdemòcrates. Alguns potser fills de socialdemòcrates, però altres també potser fills de famílies d’altres ideologies. L’assassí, des del fanatisme d’extrema dreta, no ha triat un campament qualsevol, ha triat un campament connotat ideològicament. El fet seria igualment execrable en qualsevol cas, però sí que convé assenyalar que el fanatisme ultra assenyala amb el dit i tria l’enemic: els artífexs de les reformes més profundes i estables de la societat contemporània en la línia de crear drets universals des de l’equitat i la justícia social. És fàcil de dir i és tremendament difícil de fer. I, ara, més que mai des d’un nou paradigma. L’agressió és, en aquest sentit, rellevant i posa el dit a la nafra de les reaccions de la dreta i la ultradreta a la socialització dels drets i dels deures.

L’horror, el fanatisme, la violència no coneix límits de raça o cultura. Matar per fanatisme ideològic no és un patrimoni d’uns o d’altres. Les formes de la violència, amb coartada o sense, expressen o desesperació o impotència. Els terrorismes són tots igualment detestables. Per això adquireix una rellevància especial que en un primer moment algú tingués la temptació, perquè hi estem acostumats, d’atribuir els atacs d’Oslo i Utoya al terrorisme islamista. És, com el cas d’aquella famosa simulació d’uns cursos de formació, en què en unes imatges en moviment amb diverses persones participant en una persecució a la pregunta de qui és el delinqüent si el blanc o el negre, tothom en la nostra civilització atribueix la condició de policia al blanc i la de delinqüent al negre, quan resulta que en la realitat tot és a l’inrevés.

Les lliçons d’Utoya, enmig del dolor i la tristesa que hauran marcat per sempre els paisatges deliciosos d’aquell entorn, són justament que els valors de la democràcia, l’exercici de les llibertats, el respecte i l’acceptació de la pluralitat, i la discrepància ideològica formen part dels valors estables dels sistemes democràtics i han de ser preservats contra tots els atacs, vinguin d’on vinguin, sabent que no hi ha exclusivitat que marqui la violència dels uns i el pacifisme d’uns altres. En realitat, aquesta vegada hem vist d’on provenia la bogeria i contra qui s’adreçava. Aquest és el drama que tímidament alguns noruecs han expressat quan han dit, ’i justament era un dels nostres’! Doncs no. Era noruec, però s’havia autoexclòs, havia trencat les regles del joc i combatut el mateix sistema que havia fet gran Noruega. Per això les institucions de l’Estat i el primer ministre van reaccionar com van reaccionar. Perquè el fanatisme d’un no pot posar en perill els valors compartits majoritàriament per tota una societat.

 

PUBLICAT A: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/440741.html

4 Agost 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt Avui | , , , | Comentaris tancats a UTOYA