Joaquim Nadal i Farreras

UN DESFICI SOCIALISTA

El Punt Avui

Els socialistes catalans ens trobem cada dia a l’ull de l’huracà. Es vulgui o no, la societat catalana, els mitjans de comunicació, els opinadors ens tenen de forma permanent en el punt de mira. Estic segur que la immensa majoria dels votants, dels simpatitzants i dels dirigents del PSC no desitgem aquest protagonisme i ens estimaríem molt més disposar de la calma necessària per abordar els debats que ens són imprescindibles. Però els temps de la política no donen treva i no hi ha marge per a la serenitat que esperaríem.

Sense anar més lluny, la recent sentència del Tribunal Suprem contra un reglament de la Generalitat sobre la llengua catalana com a llengua vehicular de l’ensenyament de l‘etapa de tres a sis anys ha portat algú a interpel·lar-nos sobre els atacs a la unitat civil del poble de Catalunya. De la mateixa manera que fa dos anys quan es va produir la sentència del Tribunal Constitucional de l’Estatut més d’un va voler situar els socialistes catalans i les seves suposades contradiccions al centre de la polèmica.

És indubtable que una sentència i altra constitueixen atacs, en tota la regla, contra els fonaments bàsics de l’autogovern de Catalunya. És també indubtable on radica l’origen de les denúncies que han propiciat aquestes sentències. Però malgrat tot, hi ha qui insisteix a fer-nos responsables o corresponsables, d’aquesta maror anticatalana, als socialistes catalans. Ens podem preguntar tots plegats fins on la justícia contamina la política i fins on la política contamina la justícia. I, si bé és veritat que les cúpules de les instàncies més altes dels tribunals estan formades per magistrats que reflecteixen les proporcions del poder polític, no ho és menys que una cosa són els tribunals i una altra és la política.

Com és ben evident ni en una ni en l’altra es pot frívolament erigir el PSC en el culpable de la situació actual. Si ens referim a la llengua catalana, el PSC, des de la immersió lingüística en els anys vuitanta i la Llei de política lingüística en els noranta, ha mantingut una actitud invariable de defensa del model lingüístic i les apel·lacions a la cohesió social i a la unitat civil del poble català. Amb tanta o més coherència que moltes altres forces polítiques de, en el seu llenguatge, catalanitat més indiscutible i  no discutida. En el cas de l’Estatut, la situació és encara més flagrant. Els socialistes vam aixecar abans que ningú la bandera de l’aprofundiment de l’autogovern i la revisió de l’Estatut i n’hem reclamat sense parar la devolució de la seva integritat. Vam encapçalar la manifestació i, malgrat tot, sembla com si la societat catalana o alguns dels seus oracles ens vulguin en crisi permanent o esquerdant-nos des d’aquell moment.

La reflexió i la reacció socialista hem de situar-la en diversos camps. El primer de tots el de la relació amb el PSOE, considerada sempre sota sospita de subordinació i més un problema que un valor o una solució. Mentre Pere Navarro tracta de refer les bases d’aquesta relació des de la confiança i la independència, Antoni Castells porta les coses al límit i diu que el projecte socialista només es pot refer des de la plena independència del PSOE. Mentre no sigui veritat que en un sol tema, només un, que afecti Catalunya el PSC no voti diferent del PSOE, als ulls de la necessària credibilitat, aquesta estarà sota sospita. Si no hi ha confiança federal el federalisme no existeix. Pere Navarro vol reconstruir aquesta confiança i té un mandat per fer-ho.

Mentre, però, el debat intern continua i el PSC es disposa a abordar totes les qüestions de l’agenda política. Ahir mateix, la Fundació Campalans, amb gran expectació, va convocar una jornada per tractar de federalisme, d’autodeterminació, fins i tot d’independència. Es tracta d’abandonar la por a les paraules i que les qüestions que giren al voltant dels drets dels pobles tornin a l’ideari bàsic del PSC, en el qual sempre han estat presents. Simplement es tractaria, a parer meu, que sense por es pogués admetre que en el PSC, que no és un partit independentista, hi hagués una tendència independentista admesa i organitzada, que segurament seria minoritària, però quedaria clar que no ens fan por determinats temes de l’agenda política.

Però és que, a més, en molt pocs dies de diferència es reunirà ‘Avancem’ que sota el guiatge de Joan-Ignasi Elena des de l’Executiva del PSC tracta de posar les bases d’un reagrupament de les forces d’esquerra sobre la base de la compatibilitat plena de l’agenda social i l’agenda nacional. Polítiques d’esquerres i catalanistes. Altre cop un mandat congressual i estatutari dels socialistes catalans. I també es reunirà una taula autoconvocada amb l’assistència de diferents dirigents socialistes que, sobre bases menys orgàniques, buscaran els mateixos objectius.

Hi ha qui a la voluntat de transparència, a un programa de regeneració política i democràtica està disposat a dir-ne esquerdes. El risc d’esquerdes hi és; però és molt pitjor el risc de la paràlisi, l’anquilosament i la burocratització que el risc d’afrontar els temes. Tots i sense por. Si els socialistes demanen una comissió d’investigació, la iniciativa es considera, o bé sota sospita o, fins i tot, hi ha qui opina que ens volem tirar pedres sobre la pròpia teulada. La voluntat de transparència i de regeneració no se’ns atorga. Si els socialistes aprofundim en el debat dels models territorials, dels usos del sòl, del model de creixement, si contraposem Massachussets a Eurovegas, també ens estem esquerdant.

Doncs bé, només si abordem aquests debats des de la por ens esquerdarem de veritat, que és el que alguns voldrien. Si els abordem des de la diversitat i la pluralitat, des de la riquesa de les idees, des de la coherència amb el nostre ideari, si ho fem responent a les expectatives i esperances dels nostres simpatitzants i votants i de tota la societat catalana, no ens estarem esquerdant, ens estarem enfortint. El debat és un valor democràtic, no una esquerda.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

Anuncis

30 Juny 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt Avui | , , , , | Comentaris tancats a UN DESFICI SOCIALISTA

“PENSA FER COMPLIR ELS ARTICLES DE L’ESTATUT QUE GARANTEIXEN LA GRATUÏTAT I UNIVERSALITAT DE LA SANITAT?”

Intervenció en el Ple. Pregunta al president de la Generalitat sobre el compliment dels articles de l’Estatut relatius a la garantia de l’accés lliure i gratuït als serveis sanitaris públics

La presidenta

La pregunta següent és sobre la situació política i la formula l’honorable senyor Joaquim Nadal, del Grup Parlamentari Socialista.

Joaquim Nadal i Farreras

Molt honorable presidenta, molt honorable president. Pensa complir i fer complir els articles 23, 37 i 42 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que garanteixen als ciutadans de Catalunya el lliure i gratuït accés i el dret a aquests serveis sanitaris públics amb gratuïtat i universalitat?

La presidenta

Per respondre té la paraula el molt honorable president de la Generalitat.

El president de la Generalitat

Gràcies, senyora presidenta. Senyor Nadal, la resposta és òbvia, és fàcil i és evident: sí, i a més a més s’està fent.

La presidenta

Per repreguntar té la paraula l’honorable senyor Joaquim Nadal.

Joaquim Nadal i Farreras

Senyor president, sap que no, que no s’està fent, que ho hauria de fer, que és una garantia que ens vam donar tots plegats primer en la Constitució, després en l’Estatut, entremig en la Llei de 1986, Llei general sanitària, i que en aquests moments a Catalunya està passant una cosa molt greu, que és el doble greuge, retallades d’iniciativa del Govern de Catalunya, retallades en les prestacions sanitàries a iniciativa del Govern de l’Estat, i per altra banda el trencament radical d’un model que atorgava el dret a la universalitat i a la gratuïtat dels serveis públics sanitaris, i això s’està trencant, i fa aigües per tots costats, i els ciutadans de Catalunya reben una re-retallada d’aquests drets sanitaris, primer aplicada pel seu Govern, després aplicada un altre cop amb més contundència encara i amb un caràcter més discriminatori per part del Govern de l’Estat, que en el decret que vol atorgar sostenibilitat i estabilitat a les prestacions sanitàries el que fa és girar full, trencat amb una tradició que comença amb la Llei general sanitària de 1986, que figura a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que es va desplegar amb una llei catalana vigent de l’any 2010, i que correm el risc que s’incompleixi i que arribem a un punt en què se’ls negui als més febles el dret més elemental, a la sanitat.

I si vol li diré, senyor president, amb paraules d’un altre, que no li sonaran estranyes. Diu avui un articulista a La Vanguardia: «Els grans partits de dreta i d’esquerra –i a Catalunya Convergència i Unió és un partit gran– no poden cedir en aquesta batalla per la dignitat de la persona. Si cedeixen, legitimaran de manera suïcida els pitjors enemics de la llibertat i del benestar.» Si vostè no planta cara al decret espanyol, si no decideix incomplir-lo, farà que no s’estigui complint la seva afirmació que garanteix el que l’Estatut atorga als catalans.

La presidenta

Té la paraula per respondre el molt honorable president.

El president de la Generalitat

Gràcies, senyora presidenta. Senyor Nadal, de veritat que vostè ha fet un discurs que pot sonar magnífic, però jo no l’entenc, perquè és com si s’hagués trencat la universalitat i s’hagués trencat la gratuïtat per accedir al sistema sanitari. Escolti’m, ja ens ho explicaran, perquè que jo sàpiga en aquest moment tothom pot accedir al sistema sanitari, una altra cosa és que després hi hagi llistes d’espera, però tothom hi pot accedir, i a més a més a Espanya i a Catalunya, a diferència de tot l’Europa continental –de tota, absolutament de tota, de tots els païso, a Espanya resulta que s’hi accedeix d’una manera gratuïta. No hi ha copagaments, excepte en l’àmbit dels medicaments. Ah, però facin-me un favor, agafin el mapa d’Europa, que nosaltres devem estar aquí, no devem estar ni al Nord d’Àfrica, ni a l’Àfrica Subsahariana, ni a l’Amèrica Llatina ni als Estats Units d’Amèrica, devem estar a Europa, no? Vostès agafen el mapa de l’Europa continental i digui’m un sol país d’Europa continental, un sol, que només tingui copagament en l’àmbit de la farmàcia, un sol –un sol. Per tant, escolti’m, si en algun lloc en aquest moment a Europa encara la sanitat és absolutament gratuïta, excepte en el tema dels medicaments, l’únic lloc és l’Estat espanyol, i Grècia. L’únic lloc. Per tant, presentin-ho com vulguin.

Poden dir –i això seria legítim– podríem plantejar-lo en uns altres termes –i això fora legítim. Podríem dir: «Podrà Espanya –i en aquest cas Catalunya– mantenir aquesta situació, que és completament diferent de la de la resta d’Europa, inclosos els països tipus, per exemple Alemanya, que són molt més rics i molt més productius? Podrà Espanya mantenir aquesta situació? Podrà Catalunya?» Això seria un interrogant de cara al futur, en qualsevol cas seria un interrogant. Però dir que en aquest moment s’ha trencat la gratuïtat, senyor Nadal, és simplement enganyar la gent, i això no es pot fer, no es pot enganyar la gent. En aquest moment hi ha gratuïtat en el sistema sanitari, a Catalunya i a la resta de l’Estat, hi és excepte en el tema dels medicaments.

Si voleu veure el video cliqueu aquí.

9 Mai 2012 Posted by | Al Parlament, INTERVENCIONS | , , , , | Comentaris tancats a “PENSA FER COMPLIR ELS ARTICLES DE L’ESTATUT QUE GARANTEIXEN LA GRATUÏTAT I UNIVERSALITAT DE LA SANITAT?”

PROCLAMAREM LA INDEPENDÈNCIA?*

El Punt Avui

L’expresident Jordi Pujol sosté un dia i un altre que es va equivocar. I alçant el to cada vegada una mica més anuncia, successivament, el fracàs de Salvador Espriu, de Jaume Vicens Vives i aquesta setmana del nacionalisme català. Per ell només queda un camí, el de la independència. Però gat vell com és i experimentat apunta immediatament les dificultats objectives d’un camí extremadament difícil i eventualment frustrant.

Mentre, en el dia a dia polític sembla cada cop més evident que el Partit Popular està  més i més disposat a portar, des de tots els ressorts del Govern i del poder, la lògica de les seves posicions sobre Catalunya (contra Catalunya) i sobre Espanya fins a les últimes conseqüències. La contumàcia contra Catalunya s’orienta a desmuntar les perspectives de l’autogovern català contingudes a l’Estatut d’Autonomia de 2006, a diluir-ne les seves expectatives, a afirmar un model d’estat centralista i jacobí, i a insistir en una lluita frontal contra el model de convivència lingüística aprovat, assajat i acceptat amb èxit des de fa més de trenta anys. Amb la bandera de la Constitució, que mai no havia estat massa bandera per al PP, sembla que es vulgui assajar un desmantellament de l’estat de les autonomies, interpretar restrictivament la Constitució espanyola i de passada fer una relectura interessada de la transició de la qual no van saber i no van poder ser protagonistes massa directes. Tot al servei d’un concepte d’Espanya que no és el nostre i que encara menys no ho és de milers de ciutadans de Catalunya que observen com s’empetiteix, més i més cada dia, el nostre autogovern, el poder real de Catalunya i la dignitat de la nació.

Ara, aquest determini destructiu s’està materialitzant des del poder atorgat per les urnes. Contra les promeses electorals i les afirmacions de bon veïnatge, que durant tota la campanya es van venir a pronunciar. Recentralització, intervenció, control pressupostari previ, asfíxia econòmica i incompliment de la promesa de pagar el deute pendent, que el PSOE tampoc no havia liquidat, de la disposició addicional 3a de l’Estatut corresponent a 2008, ni cap bestreta del fons de competitivitat.

En aquest context, el president Artur Mas ordena no votar la investidura de Mariano Rajoy (per primera vegada CiU no votaria la investidura d’un president del PP), però, alhora i sense que ho necessiti, atesa la majoria absoluta, li regala el vot favorable a la pujada d’impostos i a noves restriccions pressupostàries. En el llenguatge de Mas, aquest gest seria com una mena de lliurament a termini, versió sofisticada per al segle XXI del peix al cove conjuntural que tant havia popularitzat el president Pujol. Es configura així la confirmació d’un escenari d’aliança entre el PP i CiU, en aquest cas amb una geografia variable segons que s’apliqui a Catalunya o a Espanya. Res de nou des de l’inici de la legislatura amb el PPC disposat a imposar la seva lògica de ferro amb guant de seda.

Ara bé, Catalunya endins, el president Mas ha fiat tota la seva estratègia a la recerca de la unitat civil i política al voltant de la bandera del pacte fiscal en la línia del concert econòmic. Per a uns això vol dir amb rendiments equivalents al concert econòmic del País Basc. Per al president Mas vol dir, més modestament, disposar del mateix poder que Euskadi sobre la recaptació i la gestió dels impostos cobrats a Catalunya sense els rendiments garantits allà. No cal dir que per a alguns, per exemple el PSC, la paraula màgica ‘pacte fiscal’ encara no ha escatit del tot el seu sentit i contingut, i que se’ns trobarà sempre si es tracta de obtenir més diners per a Catalunya i de recaptar-los de forma unitària a través d’un consorci tributari des d’aquí. Només caldria orientar correctament la revisió i millora de l’actual model de finançament per assegurar més recursos i més poder.

Sembla, però, que CiU es planteja el pacte fiscal com una mena d’ultimàtum, tot i que costa d’entendre la seva sintonia amb el PP mentre estira la corda en aquesta altra direcció. El pacte com a termòmetre de la reconciliació o del trencament. Moltes veus s’han alçat a preguntar de diferents maneres què passarà si el mur impenetrable i altíssim del PP a Madrid fa del tot inviable la idea de pacte fiscal amb la qual Artur Mas ha intentat d’engrescar Catalunya el darrer any i abans des de 1999. Ras i curt si, si van mal dades, si hi ha un pla B. Hi ha un pla B?

Alguns creuen que sí i que la societat marxa inexorablement cap a posicionaments més i més sobiranistes. Però si arribat a un cul de sac hem de decidir, què farem? Proclamarem la independència? Com? Des d’on? Amb quins avals? Amb quina acceptació per part d’Europa? Amb quina resposta per part dels actuals aliats de CiU a Espanya o sectors amplis del socialisme espanyol també? Creixen també les veus que alerten del risc de no tenir prou força per aguantar l’escomesa, ni de tenir prou arguments per no generar una àmplia frustració a la societat catalana.

L’experiència ens diu que si equivoquem el camí aquesta vegada el risc de desnacionalització pot causar ferides encara més profundes que d’altres vegades. Temo que no hem calculat prou bé les jugades i que els reptes, en temps de tanta i tanta prostració social són, amb tota seguretat, uns altres. Al cap i a la fi, l’agenda política s’hauria d’ajustar, més i més cada dia, als temors, les preocupacions i la pèrdua de confiança de la ciutadania. No hi ha cap projecte que es pugui construir des de la desconfiança o des de l’escepticisme. Ni tampoc des del càlcul tàctic extremadament arriscat.

Només que no m’agradaria que la irresponsabilitat d’alguns i l’asfíxia sistemàtica, política i econòmica, deixessin com a únics arguments per seguir defensant una via federal, els de la por a equivocar-nos en les grans decisions.

[*Aquest és el títol original proposat per l’autor. Els editors del diari el varen canviar per motius d’espai per “Declarem la independència?”]

PUBLICAT A: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/495055-declarem-la-independencia.html

14 gener 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt Avui | , , , , , | Comentaris tancats a PROCLAMAREM LA INDEPENDÈNCIA?*

CATALUNYA: CATALANISMO Y FEDERALISMO

Intervenció en la Convenció municipal i autonòmica del PSOE. Saragossa , 29 de gener de 2011

 Unas primeras consideraciones con carácter inicial.

 1. Esta Convención se convoca en el contexto de las elecciones municipales y autonómicas del 22 de mayo. Como es obvio, algunas comunidades autónomas ya han realizado estas elecciones en fechas recientes, de acuerdo con sus Estatutos respectivos. Así lo quiso la Constitución de 1978 y así debe ser. 

No cabe la menor duda que la óptica de quienes preparan la cita electoral y la de los que ya la han superado es distinta. En el caso de los socialistas catalanes con más motivo, si cabe, por el resultado electoral negativo y el significativo retroceso de nuestras posiciones.

2. En Catalunya, por tanto, ahora se sitúa en el primer plano y en la perspectiva del 22 de mayo el escenario municipal. En este contexto, Barcelona es para el Partido de los Socialistas de Catalunya la madre de todas las batallas, aunque el esfuerzo por situar listas y propuestas progresistas deberá ser enorme en una circunstancia en la que todavía no hemos coseguido erradicar del todo viejas y conocidas prácticas clientelares que ahora resurgen. Para el PSC conseguir una potente presencia municipal y continuar liderando el municipalismo catalán en toda la geografía de Catalunya es ahora un objetivo prioritario 

3. Por encima de todo y como debate imprescindible nos planteamos la necesidad de hallar respuestas a múltiples interrogantes 

¿Con qué propuestas concurren las izquierdas a la cita electoral?

¿Cómo concliamos reformas necesarias y estado del bienestar?

¿Cómo otorgamos a las reformas un contenido ideológico que evite la asimilación con las propuestas de la derecha o con las inercias de los poderes económicos y finacieros? Y,

4. Conviene no perder de vista que los intentos de involución conservadora pueden convertirse en una trampa mortal para las izquierdas. Especialmente si convertimos los miedos que alimenta la derecha en pasos atrás de nuestros postulados ideológicos y de nuestras propuestas políticas 

Así pues, desde el punto de vista de los Socialistas de Catalunya hay un punto de partida de mínimos innegociable: ni un paso atrás en el modelo autonómico.

Reconozcamos el éxito, la eficacia,la función descentralizadora y de revulsivo para todos los territorios. Es posible que con algunos desajustes, pero por encima de todo con solvencia, con coherencia y con ambición legítima de todos los territorios. En estricta correspondencia con los acuerdos, los consensos y las renuncias del pacto constitucional que dio una salida airosa a la transición.

Quiero dejar claro que este primer punto es meramente preventivo y claramente insuficiente para los planteamientos del PSC. Recuerdo que en relación al modelo siguen pendientes la efectiva transformación del Senado en cámara territorial y la reforma de la Constitución, cuando corresponda, para adaptarla y atender a la realidad de las circunstancias actuales.

En tercer lugar conviene dejar meridianamente claro que no existe ninguna contradicción entre desarrollo económico y desarrollo autonómico. Dicho de otro modo, la profundización del modelo autonómico es una de las vías más importantes para propiciar un nuevo impulso de la economía productiva y para la creación de riqueza y la imperiosamente imprescindible creación de empleo.

Es fundaqmental ponderar el peso del déficit relativo de cada una de las administraciones a la luz del paquete competencial asumido y a la luz de la diferente sensibilidad a la coyuntura de los impuestos propios y cedidos. Se trata de evitar que se culpabilice el modelo autonómico de la dimensión del déficit del Estado cuya parte más importante le corresponde directamente.

En la actual circunstancia de profunda crisis económica es esencial calibrar la eficiencia en la utilización de los recursos públicos de todas las administraciones antes de emitir una opinión que pueda poner en tela de juicio el papel de las comunidades autónomas. No sólo eso sino que ahora más que nunca y por un claro sentido de la oportunidad deben priorizarse las inversiones allí donde tienen un efecto más inmediato sobre el tejido productivo, la actividad económica en general y más específicamente las exportaciones como estímulo básico para impulsar la actividad económica y la creación de riqueza.

En cuarto lugar; quiero recordar que en Catalunya la sentencia del TC contra su Estatuto de Autonomía, en respuesta al recurso del Partido Popular, ha abierto una brecha en la sociedad. No sólo eso sino que ha producido un deslizamiento de los espacios políticos y una explosión fragmentada y fragmentaria de los sectores soberanistas.

La escena política catalana ahora con siete partidos políticos con representación parlamentaria no admite la bipolarización, ni los esquemas del bipartidismo. Cualquier intento en esta dirección será de consecuencias letales para la convivencia y la cohesión social. El papel de los Socialistas catalanes está ahora en una encrucijada. Nuestro objetivo es ampliar la base social de nuestro proyecto, recuperar centralidad en la escena política catalana sin renuncia de ningún tipo ni en la exigencia social ni en la exigencia nacional.

Las propuestas, el lenguaje, el discurso deben recuperar el atractivo y la capacidad de generar un nuevo entusiasmo colectivo en una sociedad que ha cambiado mucho, en parte gracias a nuestras propias políticas. ¿Tendremos la miopía de no dar respuesta a los miles y miles de ciudadanos que habitualmente han dado su voto y su confianza a nuestro proyecto integrador y modernizador del que ahora muchos desconfían? Ésta es la clave hoy de nuestra circunstancia política.

En términos económicos hace falta mantener la singularidad de una propuesta progresista, de izquierdas, estimulante, creativa, lejos de las inercias y de la fosilización burocràtica.

En términos autonómicos, la recuperación de la integridad de la propuesta estatutaria refrendada es el mínimo indispensable para atender a la diversidad, a la diferencia, a la singularidad, a la identidad nacional de Catalunya.

La credibilidad de la apuesta federal del Socialismo español es la condición necesaria, el eco adecuado a las propuestas de los Socialistas catalanes para disipar las dudas sobre los riesgos de involuciones que alimenta la derecha centralista. Y es la base de la amalgama que atiende a la diferencia sin reticencias ni reparos.

Sobre esta base es posible un modelo que responda a los principios de equidad, proporcionalidad y lealtad sin menoscabo de las aspiraciones comunes, ni de la ambición nacional de Catalunya.

Los Socialistas catalanes, muy atentos a esta Convención en la perspectiva del 22 de mayo, recordamos nuestra propia circunstancia, y nuestro proyecto político, en un contexto de más largo recorrido donde prevalezcan los valores de la pluralidad y la diferencia por encima de las pretensiones de homogeneización esterilizante

.

29 gener 2011 Posted by | INTERVENCIONS, Jornades | , , , , | Comentaris tancats a CATALUNYA: CATALANISMO Y FEDERALISMO

A PÈL I REPÈL

Avui. Publicat també a  El Punt el 22 de gener de 2011

L’antiga barberia Roig de la plaça del  Vi de Girona  ha romàs tancada una colla d’anys  i, ara, ha esdevingut una floristeria elegant que ha sabut aprofitar tots els elements de l’antic establiment; els arrambadors ceràmics, les prestatgeries, els vidres, les reixes. Aquí, alguna vegada havia aprofitat que hi anava a tallar el cabell per demanar al Sr. Roig que m’afaités. Tenia la seva litúrgia. Primer moure els mecanismes per ajeure la cadira una mica, després ensabonar la cara tot resseguint la boca i el nas sense deixar que el sabó hi arribés, passar i repassar la brotxa fent que l’escuma del sabó impregnés la barba i el bigoti. Un cop ensabonat, esmolar la navalla i finalment començar a afaitar. Tensar la galta i passar la navalla, de dalt a baix, a pèl, seguint la direcció dels pèls. Feta la primera passada, una ensabonada més lleugera i una nova passada de la navalla; aquesta vegada de baix a dalt, a contrapèl, a repèl. Era la manera d’afinar al màxim i deixar la cara quasi com si no hi hagués rastre de pèl. A vegades, a les barbes dures el repàs a repèl deixava una mica d’irritació i calia anar amb més cura.

Pels temps que corren m’ha semblat una bona metàfora per abordar la problemàtica de Catalunya en la seva relació amb el conjunt de l’Estat. És, a tots els efectes, una de les maneres d’explicar allò que en podríem anomenar la doble penalització. O el que és el mateix, la pena per anticipació i lideratge. Hi ha un altre exemple que ens ajuda a situar les coses en el seu punt. És l’espinós problema de les autopistes de peatge i el greuge comparatiu que això suposa per Catalunya en relació amb el conjunt d’Espanya. De forma resumida podem dir que la qüestió rau en el fet que Catalunya va iniciar el procés de construcció de les seves autopistes de peatge en règim de concessió abans que cap altre territori d’Espanya. El fet de disposar de les autopistes en el seu moment va permetre que s’endarrerís i es considerés poc urgent la construcció de les autovies alternatives lliures de peatge. I això ha comportat un endarreriment insalvable en el procés de construcció de la xarxa lliure de peatge que a tot Espanya és nova, moderna i eficient i que a Catalunya és incompleta i insuficient. Ara, passada ja la primera dècada del segle XXI comença a obrir-se pas la idea del pagament per ús i la necessitat de mantenir els peatges com un element de regulació de la mobilitat i com una eina per tal de facilitar el finançament del manteniment de les esmentades autopistes. Posats en aquest punt ens trobem que ara Catalunya podria patir la doble discriminació de no tenir una xarxa adequada alternativa i que per adaptació del sistema a les noves necessitats resulti que no hi ha marge per a la reducció i bonificació dels peatges existents. Cal dir en aquest sentit que és imprescindible, a hores d’ara, un procés d’harmonització i la compensació suficient per tal de garantir un tracte el més igualitari possible. En aquest punt no em puc estar de dir que a primers d’any, com cada any, el nou Govern ha apujat els peatges una mitjana del 3,5%, que l’oposició que coneix el problema s’ha mantingut en un silenci prudent i que totes les declaracions estridents que en els set anys anterior havien fet els que ara ocupen la responsabilitat de Govern han sigut tractades amb sordina i guant de seda, deixant aquest increment en alguna notícia com que “els peatges s’han incrementat una mica” Aquesta mica fa un any en boca dels actuals responsables era una desqualificació amb tota la regla.

Però tant la barberia com les autopistes només volen  ésser l’exemple per tal d’explicar la circumstància de la suposada involució autonòmica de què es parla i que és apadrinada pels principals dirigents del Partit Popular. Aquí es barregen circumstàncies de dues menes. D’una banda el pes de les comunitats autònomes en el conjunt del dèficit espanyol i, de l’altra, la desqualificació del model de l’estat de les autonomies en el seu conjunt. En resum, per alguns sectors centralistes i intransigents les autonomies serien malgastadores i la descentralització seria una font de problemes. El primer aspecte que correspon estrictament als temes de disciplina pressupostària i de finançament dels serveis públics exigeix el mínim rigor per acreditar que el percentatge que correspon a les comunitats autònomes del dèficit total espanyol és baix, petit, en una proporció de 9 a 2 màxim 3%. Qui més gasta i més dèficit genera i qui no té ni ingressos variables afectats per la crisi ni competències en polítiques socials és l’Estat. El segon aspecte posaria en entredit el conjunt del model i, de retruc, la viabilitat de l’autogovern construït amb dificultat a Catalunya i malmès en part per la sentència del Tribunal Constitucional.

Ens trobaríem d’aquesta manera amb una circumstància molt singular. Catalunya hauria fet de tractor del model autonòmic i hauria estirat el conjunt de les comunitats cap a la primera velocitat i cap a la segona generació d’estatuts d’autonomia. Però, justament per aquest caràcter capdavanter, per la condició de màquina llevaneus o de vaixell trenca-gel,  ara, Catalunya es podria trobar amb una doble penalització fruit de l’exemplaritat exercida des de la vocació d’un autogovern singular. Primer retallats injustament i injustificadament per una sentència que ataca el cor mateix del nou Estatut de 2006 i que esmena el vot majoritari i ampli del Parlament de Catalunya, de les Corts Generals i del poble de Catalunya. I, ara, amb la nova onada recentralitzadora, harmonitzats per baix després de la sentència, resultaria que per reiteració el marge d’autogovern de Catalunya es veuria doblement retallat.

Hem arribat al punt inicial. Tal com pinten les coses podria semblar que algú ha pensat que era l’ocasió de deixar-nos l’autogovern llis i afinat com una barba afaitada a pèl i repèl. Però tot el gust que dóna una afaitada així i un bon massatge, és en el terreny autonòmic motiu d’indignació i de rebuig frontal. El poble de Catalunya ha sortit al carrer i ha dit que vol ser escoltat i respectat i que el sentit de l’autogovern que tenim s’ha d’anar a buscar, com a mínim, en el gest d’agosarament anterior a la Constitució que tingueren els que van pensar en el retorn del president Tarradellas com una restitució, el restabliment del Govern de la Generalitat de Catalunya nascut d’una doble legitimitat que ningú no hauria de poder discutir.

PUBLICAT A: http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/358839.html

21 gener 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Avui, El Punt | , , , , | Comentaris tancats a A PÈL I REPÈL