Joaquim Nadal i Farreras

N-II, UNA VERGONYA COMPARTIDA

Diari de Girona

Les notícies sobre el tram de Girona de l’N-II no paren. Els rius de tinta ocupen pàgines i més pàgines des de fa dècades. La qüestió de l’N-II ha sigut un element de debat a la demarcació de Girona d’arrels molt profundes. Primer per la ronda de Figueres, que va néixer petita però va arribar relativament a temps, després per la variant de Girona, que va ser objecte de polèmica incessant i de moltes ambigüitats per part de les forces polítiques gironines i no diguem per part del Ministeri d’Obres Públiques, ara Foment. Gonzalo Fernández de la Mora, Josep Borrell, Javier Sáez de Cosculluela, Rafael Arias Salgado, Francisco Álvarez Cascos, Magdalena Álvarez, José Blanco, Ana Pastor són només alguns dels noms associats a aquest immens despropòsit, que és la pitjor carta de presentació d’Espanya per a tots els que entren per la frontera del Portús.

Un cop liquidats els temes de les dues grans variants urbanes, la qüestió central va esdevenir el desdoblament de tot el trajecte amb l’objectiu d’equiparar la província de Girona a la resta de les províncies de l’Estat, que gaudien d’una xarxa d’autovies molt espectacular. Però l’N-II a Catalunya va esdevenir el fons del sac de les infraestructures de tot Espanya. Començat el  tram Fornells-Caldes i acabat, començat el Caldes-Sils i Sils-Maçanet i avortats, successivament, per problemes de projecte o empresarials tots dos, començat el Medinyà – Orriols i avortat també per la crisi econòmica, tots aquests trams començats i inacabats han obert una ferida en el territori, en el paisatge i en els sentiments i l’orgull dels gironins, d’una enorme profunditat. Però tota la indignació i tota la irritació de milers de gironins, d’alcaldes i alcaldesses, d’autoritats locals, provincials i nacionals, de centenars de milers d’usuaris, tota la llarga llista d’accidents molts mortals, no han servit per desencallar un panorama devastat i desolador. No hi ha res pitjor, no hi ha pitjor insult, que una obra començada i deixada estar.

Aquesta situació és una responsabilitat i una vergonya compartida per tots. Pels governs d’Espanya i de Catalunya, pels  ministres i els consellers, pels diputats que han exhibit múscul polític i no han aconseguit tampoc res. Ningú  no s’escapa d’una immensa vergonya col·lectiva.

També, naturalment, la meva responsabilitat. Durant la meva vida política i abans, el tema de l’N-II m’ha acompanyat sempre des de una ja molt remota carta oberta al president Suárez, que vaig publicar a Presència en els anys setanta. Després, en la meva responsabilitat d’alcalde vaig maldar per treure la carretera del centre de la ciutat. Una carretera que en la més vella tradició romana havia sigut primer la Via Augusta, pel carrer del Llop, la Força i Ciutadans, després el carrer de les Ballesteries i la Rambla, més endavant la Gran Via i la carretera de Barcelona i, finalment, el passeig de la Devesa, la ronda de Ferran Puig i la carretera de Barcelona, abans de la polèmica variant est de Girona. El resultat és opinable, però és evident que ara que s’han comptat els vehicles que passen, encara cada hora, per la carretera de Barcelona seria insuportable afegir-hi els que absorbeix la variant i el sector de l’AP-7 de nord a sud. Durant els set anys de conseller vam resoldre, a través del conveni amb Abertis, el desdoblament gratuït per l’oest de Girona i els nous accessos de Fornells i Sant Gregori, que ara s’estan construint i el de Medinyà, que no trigarà gaire. Vam empènyer com vam poder les obres del tram Fornells-Caldes fins que es van acabar, vam intentar, sense èxit, que el tram Tordera.-Maçanet amb el traçat resolt i un projecte complet de més de 400 milions d’euros fos licitat pel sistema de peatge a l’ombra, malgrat les reiterades promeses del ministre Blanco, i vam moure tots els fils necessaris per rescatar el tram Caldes-Sils, que es va licitar i adjudicar provisionalment. També vam advocar per la gratuïtat de l’AP-7 des de Girona fins a la Jonquera, mentre no es desdoblés l’N-II.

Res de tot això no s’ha fet i, ara, el ministeri ens despista amb anuncis contradictoris de devolució dels terrenys expropiats, amb afirmacions, d’abans-d’ahir mateix, de la ministra que reiterava la voluntat de desdoblar, i amb dilacions injustificables de l’adjudicació del tram Sils-Caldes, que hauria de significar el retorn d’una petita part de la carretera a la normalitat de les obres que mai no s’haurien d’haver interromput.

Assumim la nostra part de responsabilitat, exigim la de tots i totes els que s’han  omplert la boca de gestions fracassades i exigim que assumeixi la seva responsabilitat el Govern de Catalunya, pel passat i pel present i que, sobretot, assumeixi plenament les seves responsabilitats el PP i el govern del PP, que van donant llargues a un tema irrisori en termes econòmics mentre segueixen licitant i adjudicant obres de molts milions d’euros a d’altres territoris amb una demanda inferior i sense cap greuge acumulat.

En la festa de l’11 de setembre, la Nacional II de Girona és només una gota. Però la suma de gotes que han  acabat amb la paciència dels catalans potser no hi ha un cas més paradigmàtic que la contumaç resistència burocràtica i política a correspondre a les necessitats de la gent i de l’economia amb una mínima intel·ligència política.

Les vides i les consciències de la gent de les terres de Girona mereixen un respecte i reclamen màquines en les ferides obertes al territori per tancar ràpidament les cicatrius i endreçar un paisatge que forma part d’un dels pocs atractius que encara ens fa competitius en el terreny econòmic.

 

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

Anuncis

14 Setembre 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a N-II, UNA VERGONYA COMPARTIDA

EL PATRIMONI MUNICIPAL

Diari de Girona

Fa quinze dies vam explicar el sentit dels acords de caire institucional que van fer possible la urbanització dels accessos nord de la ciutat en l’entorn de la Devesa. La negociació, signatura i compliment estricte d’aquells acords hem de considerar-los com una operació fructífera per a la ciutat, de poc cost econòmic i d’alt rendiment social. En aquell article esmentava altres operacions de caràcter patrimonial que em servien per emmarcar els acords esmentats.

Avui vull explicar el sentit i la transcendència de les operacions de compra de tots els terrenys de Renfe i de FEVE que es van negociar en el primer mandat, de 1979 a 1983, i que es van escripturar l’any 1984. Les propietats de Renfe ocupaven una superfície enorme, des de Palau Sacosta, a l’alçada del pas a nivell de la carretera de Santa Coloma, avui desaparegut,  fins a la carretera de Santa Eugènia. I les propietats de FEVE, més modestes, anaven des de la Creueta fins a la plaça d’Espanya actual, i ocupaven una tira al llarg del carrer Emili Grahit, feien un revolt emmarcat per la tanca amb glicina de la farinera Montserrat, i arribaven pel carrer Pierre Vilar fins a la plaça d’Espanya, on l’estació del tren de Sant Feliu ocupava la part més important dels jardins d’aquesta plaça reconvertits, més tard, en estació d’autobusos provisional.

El plantejament d’aquestes compres no era una novetat. Els ajuntaments anteriors al de 1979 havien fet diversos intents i havien concretat algunes operacions parcials vinculades a la construcció del viaducte i a l’expropiació dels terrenys per a la construcció de l’escola Cassià Costal, dels quals en arribar a l’Ajuntament només se n’havia pagat el just-i-preu.

Per altra banda, a la ciutat i la societat gironines, les desenes d’hectàrees abandonades, tancades i convertides en espais residuals al centre de la ciutat s’havien convertit en un clamor de reivindicació, sobretot, en el món del comerç i en els moviments veïnals de Sant Narcís i de Santa Eugènia, que hi veien un obstacle físic per a la connexió del centre de la ciutat i els barris que eren a tocar, però que estaven a una distància real i psicològica enorme.

Finalment, doncs, i amb un gran esforç es va materialitzar una negociació per a la compra de tots els terrenys d’una companyia i altra amb un cost total que no superava els 350 milions de les antigues pessetes.

El rendiment urbanístic, social, viari i econòmic de les operacions va ser extraordinari i va tenir un efecte multiplicador de gran transcendència. Fem-ne un repàs de sud a nord.

Es va suprimir el pas a nivell de la carretera de santa Coloma, un cop es van posar a disposició de la Generalitat els terrenys que van permetre la construcció del pas subterrani del carrer Martí Sureda i Deulovol. Entre aquest pas i els antics terrenys de Fecsa quedava una parcel·la que l’Ajuntament va subhastar per a la construcció del bloc d’habitatges actual, i entre aquest bloc i la via quedava una zona verda pública que sempre ha fet funcions d’aparcament. Just al costat d’aquest pas i successivament hi havia terrenys que l’Ajuntament va treure a concurs amb condicions i que van donar lloc a la construcció de l’Hotel Sol, avui Melià, l’Hipercor, la plaça Salvador Dalí i el carrer Bru Barnoya i Xiberta. En el preu s’hi va incloure el preu total dels terrenys del Cassià Costal, amb la tanca dels antics tallers incorporada, així com els antics dipòsits per a l’aigua de les màquines de vapor i la petita edificació que hi ha a la cantonada entre el col·legi i la carretera de Barcelona. Es van poder connectar el carrer Oviedo i la carretera de Barcelona; obrir el pas del carrer Lepant, com a condició a Hipercor; es va obrir el carrer Josep M. Gironella; es va poder fer el carrer Emili Grahit adreçant el revolt que feien les vies per encarar, pel costat de la farinera Montserrat, el tram final fins a l’estació. Es va obrir el passeig d’Olot amb la plaça d’Europa. Es va urbanitzar el parc Central fins al carrer Bisbe Sivilla, es va obrir el carrer Pierre Vilar, es va recuperar l’antiga estació del tren d’Olot, es va construir l’estació d’autobusos, es van fer els aparcaments de sota les vies, tant a l’alçada del carrer Pierre Vilar com a tocar a la plaça poeta Marquina (Carril), i es va fer la concessió de l’aparcament subterrani entre la plaça Marquina i la carretera de Santa Eugènia.

És veritat que, ara, els efectes d’aquelles operacions històriques estan, en part, diluïts per les obres del tren d’alta velocitat. Però també és veritat que el resultat d’aquelles compres va donar a la ciutat un canvi d’escala, una nova connectivitat, uns espais de lleure molt atractius i la transformació de vells racons miseriosos en espais urbans funcionals i en equipaments de ciutat de primer nivell.

Fa molt pocs anys encara alguns tècnics de Renfe, en el contacte de la meva etapa de conseller, em retreien aquelles vendes que consideraven un mal negoci per a la companyia. Naturalment, perquè havien sigut un bon negoci per a la ciutat.

Tots ells ignoraven la meva teoria segons la qual els terrenys que han sigut expropiats per tal d’exercir alguna funció pública quan la perden no poden ser considerats terrenys negociables en el mercat, sinó que en un tracte de lleialtat institucional han de cedir-se de forma gratuïta a l’Administració local que els ha de fer servir sempre per a funcions i serveis de caràcter públic, i els ha de posar a disposició d’altres administracions quan convé. Aquesta teoria  tenia l’aspiració que es convertís en una llei i impedís que les administracions portades pel principi del lucre i la valoració dels seus actius patrimonials comencessin a pujar-ne el preu i considerar-los com simples peces en el mercat.

En el cas que hem explicat i en uns quants més, allò que no es va poder fer per la via de la llei es va aconseguir per la via del preu: dotar la ciutat i fer-la moderna i competitiva, equipada, ordenada i coherent. D’escala humana.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

3 Agost 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a EL PATRIMONI MUNICIPAL

LA FRUSTRACIÓ D’UNA AGENDA REFORMISTA

El Punt Avui

La brutal crisi econòmica que ho subordina tot ha desenfocat de l’agenda política la reforma de les administracions que sempre s’havia anat posposant.

Des dels anys crucials de la transició (1975-1979), emmarcats per la mort del dictador i les primeres eleccions municipals democràtiques des de 1934, totes les iniciatives legislatives han partit d’un principi de desconfiança jeràrquica. L’Administració central, instal·lada obsessivament en una superioritat que no ha demostrat, ha batallat incansablement per tractar com a menors d’edat les administracions perifèriques dels seu propi nivell, les comunitats autònomes i els diferents nivells de governs locals. Immòbils en el principi de desconfiança han legislat amb escassa intel·ligència, màxima tutela, i una reiterada actitud de donar i treure com si d’un premi o un càstig es tractés. L’Administració central ha considerat els principis de l’autogovern i de l’autonomia local com a ‘piruletes’ que es poden donar o prendre a una criatura obedient o entremaliada.

A partir d’aquesta actitud s’ha defugit sempre una reforma en profunditat, estructural, de les administracions, que molts ajuntaments han iniciat per pròpia iniciativa més que ningú i abans, tot i que mai no han completat del tot.

Efectivament, des del món local s’ha abordat la racionalització, simplificació i professionalització de l’Administració local buscant principis d’eficiència. És veritat que un conjunt d’inèrcies acumulades i una inacabable i creixent teranyina de legislació ho ha convertit en una tasca dificilíssima. Caldria afegir-hi, encara, des de l’òptica del principi indiscutible de subsidiarietat, que la força dels fets, el pes de la realitat ha portat les administracions locals a rebre una cascada de competències impròpies que han assumit de forma supletòria per inhibició o incompetència de les altres administracions.

No cal dir, doncs, que malgrat tots els intents s’ha frustrat sempre la imperiosa reforma de totes les administracions i els seus nivells, que havia d’abordar una distribució equitativa i proporcional dels recursos d’acord amb els nivells de competències i les responsabilitats assumides; i que havia de racionalitzar-les evitant les duplicitats, les redundàncies ineficaces. Reforma administrativa i Llei de finançament de les administracions com a assignatura pendent des del principi de la lleialtat institucional, la subsidiarietat i el reconeixement que totes, cadascuna al seu nivell,  són part de l’Estat i majors d’edat.

Ens trobem ara en una escalada de por, de pànic col·lectiu, d’incapacitat compartida i de tempteigs que arriben tard i no aborden el problema. Començar per la reducció del número de regidors dels ajuntaments i per l’absorció de les competències dels municipis petits per part de les diputacions és un error greu que indica un diagnòstic equivocat i que un cop més per incapacitat d’abordar els problemes reals es gesticula al voltant de qüestions menors i secundàries. El nivell de gratuïtat i d’altruisme de l’escala inferior de l’Administració local converteix en irrellevant la reducció del nombre de regidors, i la distància física converteix l’acumulació de competències en una farsa.

És veritat que sempre s’ha dit que algun dia potser caldria abordar la simplificació del mapa municipal i la seva excessiva fragmentació. Però, fins i tot en aquest cas, la reforma caldria abordar-la sobre la base de la recomposició del mateix mapa municipal i amb els ajuntaments com a peça única i essencial. Resulta, però, que aquesta no és ara la prioritat per assolir resultats econòmics, que són els que marquen les urgències. Al servei d’aquest objectiu (la contenció i l’austeritat) hi ha una colla de decisions més peremptòries. Ho explico de forma molt sintètica i de dalt a baix. 1. Supressió de ministeris (efectiva, no formal). 2. Reducció de les dimensions, aprimament, de l’administració dels ministeris amb competències compartides. 3. Aprimament màxim de l’administració perifèrica de l’Estat. 4. Reforma administrativa de l’aparell de l’Estat i de tota l’Administració central, reducció de plantilles, reforma d’horaris i dedicacions, eliminació de privilegis, estalvi efectiu en despeses prescindibles. 5. Reforma amb els mateixos criteris de l’Administració autonòmica. 6. Supressió de les diputacions i redistribució dels seus recursos al món local, i 7. Supressió dels consells comarcals.

Si ens concentréssim només en les administracions locals es tractaria de suprimir les administracions nascudes d’eleccions de segon grau, i de fer efectius els compromisos de les forces polítiques progressistes a tot Espanya i la tradició del catalanisme polític, que sempre ho ha plantejat. Ara seria l’hora de recuperar la vella idea del president Tarradellas, que es va frustrar, de suprimir les diputacions. Però no caldrien unes altres diputacions d’àmbit menor i en major nombre. En el territori i amb la seva pròpia administració ho hauria de poder fer la mateixa Generalitat. I, naturalment, els consells comarcals haurien de dissoldre’s i convertir-se, alguns, en mancomunitats voluntàries de serveis municipals agrupats en el territori. La idea de governs comarcals funcionava quan es viatjava en tartana, hi havia pocs cotxes i no existia Internet.

A Catalunya, Generalitat i ajuntaments com a base per articular una administració moderna, prenent com a punt de partida l’agenda reformista dels darrers setanta i primers vuitanta, que es va frustrar per temor al poder municipal i a la capacitat de transformació de la realitat que tenien i tenen els ajuntaments al costat de d’altres administracions més reticents a la seva transformació i modernització, com dèiem al principi, i més atentes a ocupar, acaparar i generar ressorts de poder.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

28 Juliol 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt Avui | , , , , | Comentaris tancats a LA FRUSTRACIÓ D’UNA AGENDA REFORMISTA

ELS ACCESSOS NORD DE GIRONA

Diari de Girona

La memòria és efímera i sovint l’imaginari col·lectiu s’adapta molt ràpidament a les realitats noves i es perd la perspectiva històrica. En els darrers trenta-tres anys, la ciutat de Girona s’ha anat fent a cop d’idees, de projecte, de model i d’operacions patrimonials que han reforçat el capital fix del municipi. S’hi sumen, encara, els acords i convenis que han permès actuacions compartides per les administracions fins a produir un resultat eficaç, tant pels fets concrets com perquè la suma de tot ens porta, ara, a una situació econòmica molt solvent i sanejada.

En el graner de la història hi queden la compra dels terrenys de Renfe i Feve i tot el que va desencadenar, la compra de Montilivi i la desqualificació de Vista Alegre, la compra de les velles instal·lacions de Fecsa i Sala i Bertran, fins alliberar un gran espai al Mercadal, l’escapçament del bolet inacabat de la plaça de Catalunya, els convenis amb el Ministeri de Defensa amb l’adquisició, per a la ciutat, del parc del Migdia i totes les instal·lacions militars de la plaça de Sant Domènec, la compra dels terrenys a l’avinguda Pompeu Fabra del frustrat edifici dels col·legis professionals, l’alliberament al costat del lleó del solar destinat a un bolet més, impedit, del Pla Perpiñà. I, així, podríem anar resseguint els registres de patrimoni de l’Ajuntament per a concretar la formació d’un patrimoni públic i d’una nova geografia urbana que ha recosit velles ferides del passat i que ha apostat per una potentíssima anella verda en els creixements perifèrics de la ciutat amb voluntat integradora.

Com també hi queden els convenis i acords que van permetre en el seu moment l’operació de les Beates i la plaça del general Marvà, la rehabilitació de tota la ronda de la Muralla i el vial fora muralla, les cases de l’Onyar, Campsa, i un llarguíssim etcètera que podríem afegir a benefici d’inventari. No es tracta de vindicar una llarga etapa d’administració de la ciutat que hem compartit tots i hem fet gran entre tots. Convenis més recents dels mandats de l’alcaldessa Pagans com el de la nova biblioteca o el de l’Arxiu acrediten que es va configurar una manera de fer que sempre ha buscat el màxim benefici per a la ciutat i un efecte multiplicador, que ha servit per generar riquesa, creixement, ordenació i urbanització, tot fent ciutat i teixint la Girona nova a què ens havíem compromès.

Un lloc apart mereixen els tractes amb el Ministeri d’Obres Públiques i Urbanisme, després Ministeri de Foment, al que vam intentar fer-li pagar el preu més alt possible per la hipoteca històrica de l’N II i l’endarreriment fet de tossuderia en la recerca dels consensos necessaris per a trobar-hi una solució. La solució seria, no cal dir-ho, controvertida, però ha culminat, ara, amb el tancament de l’anella de circumval·lació i amb l’acabament del desdoblament a través de l’autopista i els accessos nous, en construcció.

Mentre, però, l’Ajuntament va concretar diversos acords en benefici de la millora de la vialitat urbana i de l’ordenació urbana. Cal recordar com es va començar, l’any 1991, amb els acords per a la construcció del pont de Fontajau, encarregat a l’enginyer José Antonio Fernández Ordóñez, i que va esdevenir un nexe d’unió eficaç entre Taialà-Germans Sàbat-Domeny-Fontajau i Santa Eugènia i la Devesa, en una revolució viària acompanyada d’un pont, d’una factura i estètica molt reeixides. El Ministeri col·laboraria també parcialment en la frontissa del Güell, no exempta de polèmica, però culminada amb èxit i eficàcia com a estructura de relligament viari de diferents parts de la ciutat, i es comprometria, encara, en la construcció d’un nou pont per unir Pont Major i Fontajau i donar continuïtat a la inversió que havia representat el pont de Fontajau i la frontissa.

Finalment, l’acord per a la realització dels anomenats accessos nord, que culminaria el 1996, va ser el resultat d’una negociació amb el Ministeri per tal de saldar el deute de l’Administració central amb la ciutat pel fet que calia refer el paviment i els serveis dels carrers que en el seu moment havien fet i patit funcions de carretera nacional. És evident que un dels temes oberts era la carretera de Barcelona. Aquí, l’Ajuntament va creure que no tenia prou definits els projectes i les característiques de secció i urbanització del carrer per situar-lo al centre de la negociació i atès que el pla especial de la Devesa dels arquitectes Llistosella i Montsalvatge definia una millora molt substancial dels sistema viari i d’aparcaments de l’entorn del pont de la Barca, el pont de Pedret i el passeig de la Devesa, es va optar per concentrar totes les opcions aquí.

El conveni era molt clar i crec poder dir que va ser un bon negoci per a la ciutat. El Ministeri entomava les obres de tot el sistema viari de l’entorn de la Devesa i també l’avinguda de Ramon Folch, i assumia un cost màxim de 1.200 milions de pessetes de l’època. Tot el cost superior a aquesta quantitat l’assumiria l’Ajuntament. L’obra es va realitzar, el Ministeri la va pagar, va tenir un sobrecost de 129 milions de pessetes, que l’Ajuntament va consignar i pagar en els exercicis de 1999 i 2000, crec recordar. Ara sembla que el Ministeri, quinze anys més tard, reclama una revisió de preus. Caldrà discutir-ho. Però l’únic que no es pot discutir, i no té cap sentit la polseguera que ha aixecat, és intentar fer creure que el deute no assumit per part de l’Ajuntament arriba a prop de 700.000 euros. Es van pagar quan tocava i puc assegurar que les coses es feien bé i amb les previsions adequades.

No només això, sinó que amb aquell acord van passar definitivament a la història el firal del bestiar, la degradació de l’espai que en un altre temps havia ocupat un càmping, la zona del rellotge i el pedregam de tota l’antiga llera del Güell, enfangat i polsegós i mal aprofitat per aparcament de la ciutat. Un repàs a les fotografies de l’època, fa només quinze anys, ens esgarrifaria de com era aquell entorn. Les cues del pont de la Barca van desaparèixer, l’oferta d’aparcaments gratuïts, sempre plens això sí, es va multiplicar i l’ordenació dels accessos amb més arbres, espais públics, jardins, places, rotondes i avingudes, i nova vialitat va configurar una nova geografia urbana que avui s’ha integrat, de ple, en l’imaginari col·lectiu i ens sembla que sempre hagi sigut així. La normalitat construïda és un valor essencial que reivindico.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

20 Juliol 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a ELS ACCESSOS NORD DE GIRONA

“PRESIDENT, HA RECONÈIXER QUE EL QUE HA OBTINGUT FINS ARA ÉS TAN IRRISORI QUE CAL UN CANVI D’ORIENTACIÓ POLÍTICA”

Intervenció en el Ple. Pregunta al president de la Generalitat sobre el canvi en la política d’estratègies i aliances del Govern davant la greu crisi política i econòmica

La presidenta

La pregunta següent és sobre la situació política i la formula l’honorable senyor Joaquim Nadal, del Grup Parlamentari Socialista.

Joaquim Nadal i Farreras

Gràcies, molt honorable presidenta. Senyor president, inculpats des de l’Estat, com acabem de veure, «reretallats» des de dalt en la sanitat i l’educació, intervinguts de fet amb la Llei d’estabilitat pressupostària, disminuïts competencialment, no creu, president, que ha arribat l’hora d’una rectificació política estratègica i d’aliances a Catalunya per afrontar aquesta situació de greu crisi econòmica i política que viu el nostre país?

La presidenta

Per respondre té la paraula el molt honorable president.

El president de la Generalitat

Gràcies, senyora presidenta. Senyor Nadal, jo no crec que el problema siguin les aliances a Catalunya, perquè el problema que en aquest moment té aquest Parlament i aquest país és precisament que hi ha discussió sobre aliances, quan el que hauríem d’estar fent és tots plegats pinya, sense excepcions, sense voler posar fronteres, per defensar els temes que ens interessen com a país.

La presidenta

Per repreguntar té la paraula l’honorable senyor Joaquim Nadal.

Joaquin Nadal i Farreras

Miri, president, si vol mantenir les polítiques que ha fet fins ara sense cap canvi de rumb sàpiga que no pot comptar amb nosaltres. Ara, si de veritat diu el que diu avui, que és que vol fer una política de país, que vol proposar un programa de regeneració i redreça; si el que diu és que vol fer pinya de veritat per afrontar la situació, les agressions que vénen de fora i els problemes que tenim a dins; si el que de veritat vol fer és un programa equitatiu que retalli a tothom per igual però que tracti amb justícia els ciutadans de Catalunya; que tregui a qui més té i tregui menys a qui té menys, si està disposat a fer tot això ens pot tenir al seu costat.

Ara, vostè té l’obligació moral i política de prendre el lideratge, i no es pot estar quiet aquí esperant que uns i altres li diguin «compti amb nosaltres», ha de dir què vol fer, com ho vol fer, amb qui ho vol fer i a més a més ha de reconèixer que el que ha obtingut fins ara és tan irrisori que cal necessàriament un canvi d’orientació política, un canvi de prioritats, un canvi de forma de fer les coses i una manera d’afrontar els reptes que ens vénen de fora i els problemes que tenim  que ha de ser necessàriament diferent, perquè als ciutadans de Catalunya no els pot demanar vostè, president, que un cop han vist i patit indiscriminadament retallades per baix en la sanitat, en l’educació i en molts altres temes, com vostè ha dit avui, que hi hagi un pic i repicó que ve de dalt i que afecti la salut i l’educació. I que un cop, cop de destral, cop de destral, cop de destral des de dins a la qualitat dels serveis públics que es rematin aquest serveis públics des d’una decisió que ve de fora. Lideri el procés i ens tindrà al seu costat.

La presidenta

Té la paraula per respondre el molt honorable president.

El president de la Generalitat

Bé, suposo que la pregunta és sobre el lideratge, m’imagino, no?, perquè és en el que més ha insistit vostè. Doncs, clar, això són percepcions diferents, jo crec que ho estem fent. Vostès pensen que no; nosaltres pensem que sí.

I a més a més, allò que vostè ens recomana que hem de fer crec que també ho estem fent, crec. I no fem molt diferent del que estan fent molts altres països europeus. Miri, a Holanda mateix ara hi ha, doncs, un govern que està caient, que ha de convocar eleccions anticipades perquè internament no s’ha pogut posar d’acord en el tema de les retallades. Holanda, Holanda que va bé, que creix, que és més rica, que està enganxada a Alemanya, etcètera, no? Aquesta és la realitat. Afortunadament, aquí tenim un govern que no sé si tindrà més o menys lideratge, això ja és una percepció seva, però és un govern cohesionat i que està mantenint un rumb, complicat, molt difícil, però l’està mantenint des del començament de la legislatura.

Vostè em diu: «fem les coses junts», escolti’m, jo ja ho estic intentant, d’aquí a pocs dies em veuré amb el primer secretari del PSC un altre cop, igual que em veuré també amb els responsables dels altres partits catalans. I a veure, és clar, però les actituds han de ser mútues, eh?, les actituds han de ser mútues. Jo els convidaré una vegada més a sumar-se a una estratègia de país que és el tema del pacte fiscal.

Ara, posats a parlar de lideratge, perquè vostès parlen molt, molt, molt de lideratge, no?, no podrien liderar una cosa d’una vegada per totes, que és veu pròpia i decisió pròpia a Madrid? Perquè jo sempre els he demanat una cosa a vostès, els he dit: «Volen fer coses junts a Catalunya? Encantat de la vida, però, home, compleixin una condició, que allò que després és l’agenda catalana i els temes catalans vostès els votaran igual a Madrid que a Catalunya.» Sí, no, no, igual a Madrid que a Catalunya. I això vostès no ho garanteixen mai. I això és un escull i vostès ho saben perfectament. I això ho han de resoldre vostès, no els ho podem resoldre nosaltres per vostès. I discussions en el seu partit en aquest sentit n’hi ha, i, per tant, espero que en algun moment vostès agafin aquesta línia definitivament, no?

Però disposats a parlar amb vostès? Absolutament. Disposats a arribar a acords amb vostès? Absolutament. I d’entrada el del pacte fiscal, que això ens resoldria moltes de les coses que estem plantejant precisament en aquest país, com un problema com les famoses retallades, com el tema de l’austeritat, com l’afectació sobre els serveis públics que vostè deia, etcètera.

Si voleu veure el video cliqueu aquí.

25 Abril 2012 Posted by | Al Parlament, INTERVENCIONS | , , , | Comentaris tancats a “PRESIDENT, HA RECONÈIXER QUE EL QUE HA OBTINGUT FINS ARA ÉS TAN IRRISORI QUE CAL UN CANVI D’ORIENTACIÓ POLÍTICA”