Joaquim Nadal i Farreras

“HERIBERT BARRERA VA SER UN VELL LLUITADOR, UN PATRIOTA, COHERENT I LLEIAL AMB ELS SEUS VALORES REPUBLICANS”

Entrevista al programa “L’entrevista” de Catalunya Informació

Hem de començar parlant d’Heribert Barrera

Heribert Barrera va ser un vell lluitador, un patriota, coherent i lleial amb els seus valors republicans. Hem de destacar que en l’exili va fer una carrera acadèmica, va conèixer dirigents europeus i va tornar sabent el que era el desplegament de l’Europa democràtica.

Havia criticat la supeditació de Catalunya a Espanya. Hi està d’acord?

Heribert Barrera, érem amics i ens coneixíem de l’Autònoma (ell era més gran que jo). Teníem discrepàncies però teníem coincidències. És evident que el respecte a la seva trajectòria política i també en la seva trajectòria professional va molt més enllà de la coincidència i la discrepància en algun dels seus punts. Jo no sóc independentista i no ho sóc perquè em sembla que tenim una millor sortida d’una altra manera. En qualsevol cas, màxim respecte i absolut reconeixent a la forma de fer política d’Heribert Barrera que va ser el primer president del Parlament a la Generalitat restaurada.

Parlem de política, demà la direcció del El PSC demà formalitza la posició per la reforma de la Constitució pactada divendres per PSOE i PP. Vostè va dir que l’acord final és millor del que es preveia en un principi.

Vol dir simplement que és més flexible, menys rígid, imposa menys sostre, que ho deixa per una llei orgànica, obre portes, un marge de maniobra en circumstàncies difícils i situa la decisió final sobre els anys 2018 i 2020 i que això matisa molt la por inicial que s’havia generat. Va ser molt sorpresiva la sortida a Prada de Conflent del portaveu Homs, es contradeia amb el que deia al debat Duran i amb el que va acabar dient el conseller d’Economia, Andreu Mas Colell. Demà nosaltres valorarem si el procediment, el mètode, el contingut i el resultat que s’espera són des del punt de vista del PSC suficients i si hi ha o no marge per aconseguir la incorporació d’altres formacions i no convertir aquest tema en uns més dels que de forma reiterada, gent d’una manera molt interessada, vol fer servir PSOE i PP contra Catalunya. És una operació diferent, no és contra Catalunya. És a favor l’estabilitat pressupostària. I el que hauríem d’entendre si ens ho expliquessin bé, més enllà de que el sistema triat que és la reforma de la constitució és una mica insòlit, és que està passant a l’economia espanyola en relació amb l’economia europea i qui ens està dient que hem de fer això.

Entenc que diu que està més a prop el sí?

Fins demà no ho sabrem i jo no ho anticiparé. Simplement dic el que hem dit diferents dirigents del PSC: el mètode triat és insòlit, es podia triat per altres coses en altres moments de contingut més polític i més autonomista i no es va fer. Ara sembla fàcil el que durant molt de temps ha sigut era difícil, reformar la Constitució. Aturem-nos un moment a reflexionar sobre això i que ens expliquin millor que és el que està passant. Després veurem com l’Executiva del PSC decideix què fan els seus diputats i diputades a Madrid.

Hi ha hagut malestar al PSC per aquesta reforma?

En tot el conjunt de la societat espanyola ha sorprès que sortís aquest acord per la via d’un debat parlamentari i que semblés que era via inevitable que només es podia fer així. Jo estic d’acord en controlar despesa, jo estic d’acord en que hem de limitar el dèficit, estic d’acord en que no ens podem endeutar perpètuament, estic d’acord en que Espanya i també Catalunya, correlativament, hem viscut per sobre de les seves possibilitats i ens hem cregut més rics del que érem. D’acord. Però calia reformar la constitució per això? Hem de saber quins són els condicionants de caràcter internacional que encara no s’han explicat suficientment.

El fet que suposi un esforç més grans per part de les comunitats autònomes que no pas per l’Estat, com ho veuen?

Ha d’afectar a totes les administracions públiques. S’ha de fer de dat a baix: l’Estat ha de fer més esforç que les comunitats autònomes, i aquestes han de fer molt més esforç que els ajuntaments, i els ajuntaments han de fer el just per sobreviure en aquesta situació en què estan ara.

El Govern de la Generalitat vol aprofitar el debat per introduir altres reivindicacions com per exemple que s’acoti la solidaritat de Catalunya respecte les altres comunitats per reduir el dèficit fiscal.

Aquest és un debat obert. El Govern de la Generalitat ens sorprèn sempre amb dos o tres baralles diferents del joc que està fent servir. Una va a ser a Prada de Francesc Homs. L’altra és aquesta. I l’altra és la comissió del Parlament de Catalunya per revisar el sistema de finançament.  És evident que Catalunya necessita reduir el seu dèficit fiscal amb Espanya. I és evident que els ingressos de Catalunya han de créixer de forma proporcional a la nostra contribució a la riquesa conjunta. La solidaritat també té un límit. Per això diem, és l’hora d’un pacte fiscal solidari. Quina solidaritat? Fixem-la. Pacte fiscal en quins termes? Treballem-ho de forma conjunta, avaluem el resultat de l’actual sistema de finançament i esperem a sabre quin és el dèficit fiscal ara, un cop conegudes les liquidacions pressupostàries de l’any 2009.

Creu que aquesta reforma s’hauria de validar en forma de referèndum?

No li puc avançar, perquè el jo pensi o cregui queda supeditat a l’Executiva Nacional del PSC. I és molt probable que la fórmula referèndum, que podria ser útil, sigui massa just en el temps, vist el calendari de les eleccions. Prefereixo no pronunciar-me per deixar que demà coneguem totes les dades que tenim sobre això i puguem decidir de forma col·legiada.

El PSC obre termini per presentar candidatures del cap de llista a Madrid. Podem donar per fet que serà Carme Chacón?

Jo no ho vull avançar, però crec que Carme Chacón té clar que ella vol ser cap de llista per BCN, crec que a la major part del partit li està bé que ho sigui. Sinó demà, de seguida, la Carme Chacón ho dirà. I després si n’hi ha més d’un, hi haurà primàries, però sinó no caldrà. Anem clarament cap a fer Carme Chacón cap de llista del PSC.

Ella no va ser crítica amb la sentència que retallava l’Estatut, no li passarà factura a Catalunya?

Jo espero que no. La Carme Chacón en el seu moment va fer aquest pronunciament de forma col·lectiva amb un article signat, sap perfectament que a Catalunya la sentència de l’Estatut ha limitat moltíssim la capacitat d’aprofundir en l’autogovern i és evident que qualsevol programa polític ha d’incloure la recuperació íntegra de l’Estatut que va votar el poble de Catalunya.

Quin resultat dóna per bo el 20N?

Tampoc vull fer especulacions. Sabem que venim d’un resultat òptim, 25 diputats sobre 10 de la segona força política a Catalunya, és un resultat excepcional d’un moment excepcional. Ara són moments diferents, difícils, més dolents per nosaltres. Venim de dues derrotes, a les eleccions autonòmiques i municipals, però hi ha elements suficients per afrontar el redreçament de l’espai polític socialista i espero que aquells que es fregarien les mans d’una gran derrota socialista es trobin amb una sorpresa i els resultats sigui millor del que molta gent espera.

Fa unes setmanes CiU treia una enquesta que apuntava que podria haver-hi sorpresa en aquestes eleccions. Tenen enquestes vostès que els digui que això es podria produir?

No, però vaja CiU es va afanyar a tirar aigua al vi i diferents dirigents polítics van dir que tenim una enquesta que diu això, però també tenim la percepció que això serà molt difícil. Venim d’on venim. Venim de 25 a 10, crec que els convé ser més realistes i prudents, practicar una certa humilitat. I malgrat l’enorme poder que ara acaparem, i l’estan fent servir per retallar prestacions socials, la RMI, les prestacions dels hospitals… Doncs potser hauran de repensar alguna de les coses si volen concórrer en aquestes eleccions oferint als ciutadans de Catalunya alguna cosa diferent a les que ha ofert fins ara.

El PSC també va ajornar al desembre, arrel de les eleccions, el Congrés que ha de servir per triar el successor de José Montilla. El resultat de les eleccions afectarà al Congrés i sobre l’estratègia que hauran de seguir els socialistes aquí a Catalunya?

Més que condicionar-lo ens facilitarà les coses. Teníem el risc d’una coincidència en el temps. Avançades les eleccions queda clar que no podíem mantenir el Congrés, perquè coincidia amb l’inici de la campanya electoral, i per això vàrem decidir sense aturar el procés de convocatòria del Congrés, endarrerir-lo als dies 16, 17 i 18 de desembre. Saben què ha passat a aquestes eleccions, els documents congressuals s’hauran treballat abans, les esmenes de les federacions ja hauran arribat abans, per tant entrem en un procés paral·lel en el que és evident que qüestions clau com la visibilitat i veu pròpia del PSC al Congrés hauran estat parlats, debatuts i en un cert sentit definits en una línia de major claredat de la nostra relació amb el PSOE.

Quina ha de ser aquesta veu pròpia?

Ho he dit sovint, hi ha que d’una forma en part reduccionista parla del grup propi. Jo que al llarg de la meva vida he plantejat el grup propi diverses vegades, ara penso que si fóssim capaços de redefinir en un document els termes del pacte de federació entre PSC i PSOE d’explicitar els casos en els que el PSC pot o ha de votar diferent, segurament seria més interessant que tenir un grup parlamentari propi. A vegades vol dir el mateix, però des d’una cobertura única que ens permetés dir que en tots aquells casos en què es resti autonomia al Parlament de Catalunya o al Govern de Catalunya en relació amb el text estatutari votat pel Parlament i el poble de Catalunya en referèndum, noi l’actual Estatut vigent, els diputats catalans si l’Executiva així ho resol hauran de votar diferent del PSOE si hi ha algun tema en aquesta direcció. O si hi ha qüestions del finançament autonòmic o que afectin al model de l’autogovern, els diputats catalans votaran diferent, crec que amb dues o tres clàusules de salvaguarda estaríem més que salvats respecte un tema que fa molt temps que dura i que voldríem resoldre per la via de la simplificació. El meu punt de vista és més realista per la immediatesa de les eleccions i perquè no sempre tenir dos barrets assegura un comportament i una disciplina de vot exactament diferenciada.

Sortirà del Congrés del desembre?

Sabem que hi ha hagut aquesta aproximació, una esmena pactada entre Àngel Ros i Manel Bustos que pot ser una fórmula del tipus que jo estic explicant. Veurem al Congrés  i a la preparació del programa electoral com el PSC explica a la ciutadania que com que som dos partits independents la veu pròpia del PCS es farà sentir alta i clara en el congrés dels Diputats.

Qui veu amb més opcions per ser primer secretari?

és difícil de dir perquè hi ha un sol candidat explícit tot i que encara no s’ha obert el procés, que és el Joan Ignasi Elena, i sonen diferents noms com Iceta, Ros o Navarro. I és evident que s’ha de decidir si el primer secretari ha de ser candidat a la presidència de la Generalitat. A aquestes alçades molts creiem que no podrà haver-hi coincidència, almenys momentània, entre el primer secretari i el candidat i que aquest tema segon ha de ser objecte d’unes primàries i no es tractarà en el Congrés de desembre. Si és així, més que del nom hauríem de parlar de quin model de direcció, de partit, de com orgànicament el PSC es reestructura per readaptar-se a la militància i a la societat i de quina persona està més preparada per fer aquesta obertura i acostament a la societat. He dit en públic i no me n’amago, que a hores d’ara i donades la seva habilitat dialèctica i la seva capacitat i fórmula de fer les coses, un dels que està més ben posicionats és el Miquel Iceta però no prejutja res i simplement és indicar com veig jo les coses en aquest moment del procés precongressual. després veure si cadascun d’aquests candidats defineix l’equip que els acompanyarà en els llocs clau en la direcció del PSC, i en funció d’això la gent podrà jutjar.

Quin paper tindrà l’actual primer secretari, José Montilla?

Ell ja ha dit que no hi serà i que fa un pas enrere. El PSC li reservarà sempre un paper directe o indirecte en els elements de direcció del partit, però és evident que ha fet un pas enrere i que ha d’exercir en plenitud la seva condició d’expresident. Opinant i actuant des del respecte i la dignitat que mereix un expresident.

I vostè?

Sóc president del Grup parlamentari, he dit en públic que no aspiraré a ser primer secretari del PSC. També he dit que havent-ho estat el 95 no  em sembla que hagi de repetir de candidat a la Generalitat. Em veig a la direcció d’aquest partit i tinc ganes d’estar a l’Executiva però depenent de qui és el primer secretari que surti i a quin paper puguem acordar el primer secretari i jo mateix a l’hora d’estar en la direcció del partit. Mentrestant faré en plenitud la meva feina com a cap de l’oposició i  modularem plegats els 28 diputats que som una oposició que serà clara, contundent, exigent, crítica, constructiva i alternativa. I això vol dir que aquells que sovint diuen “ah, els socialistes és com si estiguessin ballant, ara la dreta, ara l’esquerra, ara li votem alguna cosa a CiU…”. No. Allà on hi ha hagut converses i possibilitats d’acord, hem votat amb CiU. I allà on no han volgut tenir converses i no han pogut avançar en la direcció de treballar conjuntament pel país, nosaltres hi hem votat en contra. Vam votar la investidura, vam votar les quatre lleis que han substituït els quatre projectes de llei de la Llei Òmnibus, però això no té res a veure, perquè hem sigut durs i clars contra el pressupost i contra la Llei d’Acompanyament. Recordo que vàrem votar contra la llei d’acompanyament dels pressupostos, i és aquí on hi ha hagut l’escletxa i la metxa que ha fet que esclatés el conflicte de la Pirmi i que ha posat a molta gent que està en situació greu a la societat catalana al límit de la supervivència.

Al setembre comença el curs parlamentari, quines espera que siguin les relacions amb CiU? Canviaran aquestes relacions?

Tots plegats ens hauríem de preguntar fins a quin punt CiU i PP ja tenen establert que segons com vagin les generals hi haurà acostament més clar encara i més definitiu del que hi ha hagut fins ara. Però si no és així, al DPG que es farà a finals de setembre es despendrà un debat per part nostre amb condicions i propostes pel que fa al pressupost de l’any que ve, pel que fa a les lleis, pel que fa a les prestacions i l’estat del benestar, i si CiU vol parlar a la taula de les negociacions, no amb declaracions públiques, d’aquestes coses que nosaltres plantejarem, poden ser relacions constructives, com vaig publicar en un article a La Vanguardia. i sinó no. Ara, aquest estil de governar de qui no té la majoria i que va picotejant i que de forma preferent s’entén amb el PP però que per dissimular de tant en tant s’entén amb altres forces polítiques, també té un límit i a la ciutadania no li agrada.

Comparteix les paraules de Chaves que deia que una victòria del PP a Madrid significaria el concert econòmic per Catalunya?

Si hagués dit això el senyor Chaves, i no ho va dir, almenys pels talls de veus que jo he sentit, no va dir això sinó que es temia que com estan coquetejant, el PP acabaria parlant català en la intimitat. L’altre, li dic que el PSC estarà a favor d’una millora en el model de finançament, si representa una millora i una reducció del dèficit fiscal. En tot cas, jo no crec que el PP, que ja ha posat límits a la seva promesa d’un pacte fiscal, estigui en condicions de fer això que se li està atribuint, i jo no li he escoltat que ho digués.

Felicitar a Renfe, al Govern de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona per l’èxit en l’operació de tall al servei de Rodalies tal i com va passar l’any passat quan es van tallar les línies del nord durant més temps i també amb èxit d’informació.

Si voleu escoltar-la cliqueu aquí.

28 Agost 2011 Posted by | Catalunya Informació, Ràdio | , , , , , | Comentaris tancats a “HERIBERT BARRERA VA SER UN VELL LLUITADOR, UN PATRIOTA, COHERENT I LLEIAL AMB ELS SEUS VALORES REPUBLICANS”

DEMOCRÀCIA I COP D’ESTAT

Presència. Dossier “Trenta anys del 23-F”

La tarda del 23 de febrer de 1981 era a la Facultat de Lletres fent classe. Era l’antic seminari  construït pel bisbe Cartañà, actualment flamant Facultat d’Educació.

Han passat trenta anys i moltes coses. Joves de trenta anys, trenta! ja han nascut després del cop d’Estat.

El relat inicial era molt confús i arribaven notícies disperses.  De seguida vam ser conscients que al Congrés hi teníem, entre  altres, el company Lluís M. de Puig. Modest Prats se’n feia creus i no s’ho acabava de creure. Fa trenta anys les comunicacions no eren tan fluïdes com ara; només la ràdio i de forma mig clandestina va salvar un relat que altrament hauria estat segrestat del tot.

Vaig decidir que el meu lloc era a l’Ajuntament i que ens hi havíem de quedar fins que s’aclarís tot plegat. Era una decisió clara però també contradictòria perquè si el cop d’Estat hagués prosperat allà hi haurien trobat mig consistori. Al despatx de l’alcaldia vam organitzar una mena de Permanent que es va anar ampliant amb regidors de tots els partits, com el malaguanyat Ricard Dalmau, la veu de l’experiència d’altres èpoques convulses. Quan vam veure que anava per llarg, que a València circulaven els tancs pels carrers i que Milans del Bosch havia fins i tot anunciat la dissolució dels ajuntaments vam témer el pitjor. Així i tot, vam decidir que esperaríem, vetllaríem la democràcia i atendríem fins on poguéssim el conjunt de la ciutadania inquieta.

Les notícies sobre Girona eren escasses i la trucada al general Ricardo Oltra, aleshores governador militar de Girona, no ens va aclarir res de res. De forma circumspecta em va dir que no passava res i que ja em tindria al corrent; sembla que a la sala de banderes i d’oficials de les casernes d’Emili Grahit hi havia celebracions, però ningú no ho va confirmar.

Vam decidir sopar al mateix despatx i vam encarregar algunes coses al Capritxo. Des de l’alcaldia vaig rebre trucades i vaig fer trucades. Una del treballador de correus i destacat sindicalista, Xavier Lao, que es posava a disposició de l’Ajuntament i em demanava instruccions per “armar el poble”. Li vaig preguntar d’on creia que podíem treure les armes i em va dir que de les “armeries” de la ciutat. Li vaig dir que era millor quedar-se a casa i confiar en la fortalesa de la democràcia.

Després vaig trucar a un company de curs vinculat a Fuerza Nueva, Jaime  Serrano de Quintana, advocat gironí, molt i molt de dretes, però molt gironí i molt simpàtic. “Jaime, cómo ves las cosas?”  “Tranquilo Joaquim, en Girona no correrá la sangre!” Comentada la trucada amb els companys vam riure per no plorar i no crec que això ens tranquil·litzés. Vaig fer una altra trucada, aquest cop a Narcís Serra, alcalde de Barcelona. La mateixa desinformació, i un apunt: “He parlat amb el capità general que m’ha dit que si van maldades  em posarà un cotxe per passar la frontera”. Li vaig contestar que si era el cas que em passés a recollir! També vaig parlar amb en Josep Coderch, ja traspassat, aleshores governador civil de Barcelona, tampoc gaire informat.

Després la música militar a les emissores, la manca de programació a la televisió, la sensació d’un gran desconcert i d’un gran desert. Tota la pel·lícula de l’exili que havia estudiat dels republicans. Tot desfilava davant nostre amb profunda preocupació. Un sentiment de gran tristesa i d’impotència. Finalment, l’aparició del Rei a la televisió amb uniforme militar i un discurs sever i seriós anunciant l’avortament de l’intent colpista.

Relaxats i feliços, de matinada, vam tornar cap a casa i vam desmuntar el campament.

Pocs dies després una gran manifestació va concloure davant l’Ajuntament en un acte cívic de compromís de la ciutadania amb les institucions de la nova democràcia. Al final, des del balcó, unes paraules i uns crits. A favor de les llibertats, de la democràcia, de Catalunya, de l’autogovern. També a favor d’Espanya. No em va sortir altra cosa que un “Visca l’Estat espanyol”, que encara ara em sona massa impostat!

La realitat duríssima d’aquell segrest en tota la regla de tots els representants de la democràcia al Congrés dels Diputats és un episodi tristíssim que hauria de formar part de la memòria històrica i de la pedagogia política per deixar clar que els avenços de la democràcia són irreversibles.

Passats trenta anys, i en plena crisi, les coses són infinitament millors que no eren aquell fatídic 23 de febrer de 1981.

Si voleu veure tot el dossier cliqueu aquí.

21 febrer 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Presència | , , , , | Comentaris tancats a DEMOCRÀCIA I COP D’ESTAT

DINAMITAR TREINTA Y DOS AÑOS

El País (edició nacional) 

 Después de la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatuto de Autonomía de Catalunya, España y Catalunya están peor.

Se ha desplazado el eje del debate político de forma incuestionable; ha crecido la desconfianza de muchos sectores de la sociedad catalana hacia España; ha saltado por los aires el espíritu del pacto constitucional; se han radicalizado las posiciones anticatalanas en sectores de la sociedad y de la política españolas; el pacto estatutario ha dejado de ser una referencia para muchos en Catalunya.

La gran manifestación del 10 de julio apunta a un hartazgo generalizado de la política de desgaste a la que se ha sometido la sociedad y la gobernación de Catalunya y encamina sectores hacia  la secesión.

El gran culpable de esta situación es el Partido Popular, aunque no debemos olvidar los demás recursos contra el Estatuto que siguen vivos y aparcados. Sin ese recurso ahora no habría sentencia y sin sentencia España y Catalunya estarían mejor, respirarían mejor.

Con naturalidad,   sin ninguna ruptura irreparable como han puesto de manifiesto los cuatro larguísimos años de agonía constitucional a la que ya casi nadie daba crédito después que, de forma sucesiva, el Tribunal Constitucional viese mermados sus efectivos por recusación, fallecimiento o mandatos vencidos.

Amparados en la Constitución, que no votaron, los sectores más conservadores de la sociedad española han hecho añicos un pacto que les molestaba. Han roto el pacto del 78 que no pudieron romper entonces, orquestando ahora un ataque en toda la regla. Aún a riesgo de cargarse 32 años de vida constitucional fructífera y la voluntad explícita del Parlamento y del pueblo de Catalunya, en un atentado de lesa patria.

En el siglo pasado uno de los problemas de la política española fue el llamado “problema catalán”. Los esfuerzos de la Transición se orientaron a resolver éste y otros muchos problemas derivados de las heridas abiertas y por la Guerra Civil y la Dictadura. Así se halló un pacto político que definía un horizonte de geometría variable y de descentralización creciente en un proceso sin precedentes en la historia de España.

Los resultados son más que evidentes y sería paradójico que la bondad del pacto estallara definitivamente por los aires víctima de su propio éxito. Las aspiraciones de más autogobierno por parte de Catalunya han sido observadas con mucho recelo y desprestigiadas, a menudo, como un afán de privilegios y desigualdades donde sólo había la voluntad radical de expresar con claridad meridiana la propia identidad. Una identidad nacional que nadie sabría negar en el terreno intelectual y académico, y que al parecer causa pavor en el contexto de una interpretación constitucional restrictiva.

En el momento del pacto de 1978, la sociedad española y los sectores más directamente implicados en las luchas democráticas respetaban profundamente a Catalunya. Quizás temían y respetaban. Rechazo la idea del temor. Me aferro al profundo respeto que las fuerzas democráticas y progresistas, que las izquierdas, que la intelectualidad, expresaba en aquellos años hacia la sociedad catalana. Con ánimo constructivo se selló un gran acuerdo que culminaba todas las audacias compartidas por Catalunya y España en el proceso de la Transición.

Transcurridos 32 años, con dos Estatutos vigentes sucesivamente (1979 y 2006), la situación ha cambiado radicalmente. Ya no se nos teme ni se nos respeta. No sólo no se nos respeta sino que con cierta sistemática se nos falta al respeto. Se niegan los hechos básicos de la identidad catalana, se combate la idea de una España plural y se intenta desmentir el carácter plurinacional, pluricultural y plurilingüístico de la sociedad española. Es más, las resistencias, los obstáculos, las cortapisas a los procesos acordados en el pacto estatutario de 2006 evidencian un abismo entre la voluntad política expresada por las Cortes Generales y los Gobiernos y la predisposición real de las burocracias estatales.

El Estatuto mutilado por el Tribunal Constitucional ha sido erosionado en su aplicación práctica. Tanto que cuando se han alcanzado resultados tangibles, el beneficio del éxito estaba ya totalmente amortizado por la carga del desgaste acumulado. La aplicación a contrapelo del Estatuto puede haber tenido en muchas ocasiones efectos igualmente letales para su vigencia y reconocimiento.

Y, sin embargo, los resultados están ahí, pueden llegar más y nadie podría discutir que nunca antes en la historia de Catalunya se había dispuesto de cotas equivalentes de autogobierno.

Para algunos explorar esta vía es perder el tiempo. Muchos han decidido que el Estatuto estaba muerto. Sectores de la sociedad catalana se orientan  hacia el independentismo. Y CiU apunta a una orientación soberanista con sordina, liquida el Estatuto como vía operativa y se apunta a dos abstracciones directas: el derecho a decidir y el concierto económico. Abstracciones porqué siendo muy concretas, su aplicación práctica deviene una mera abstracción si no se perfila una ruta precisa hacia objetivos concretos.

En este contexto, el PSC busca en solitario recomponer los pactos constitucional y estatutario. Lo hace desde la afirmación clara de no ser un partido independentista. No sólo eso, sino que percibimos en la lógica del independentismo alguno de los riesgos que caracterizaron en el pasado nuestra peripecia colectiva y la marcaron con el signo del fracaso. Es legítimo que algunos piensen que ha llegado la hora de la verdad y que en la Europa del siglo XXI caben nuevas fórmulas más allá de un federalismo que algunos practican, muchos predican y probablemente pocos quieren. El PSC insiste en abrirse camino desde la centralidad política en esta vía federalizante que refuerza el pacto constitucional y estatutario.

¿Existe todavía en la izquierda española voluntad federal? ¿Estamos perdiendo el tiempo los que creemos que todavía hoy la vía abierta y flexible ensayada en 1978 y pendiente de actualizar es el camino más efectivo y práctico para orientar el futuro? ¿Con qué convicción defenderán el Estatuto los que lo votaron y lo hicieron posible? ¿Son posibles posiciones equivalentes en el Parlamento catalán y en las Cortes generales?

Las dudas e interrogantes que se plantea la sociedad catalana de cara a los próximos comicios son de una entidad sobresaliente. Hoy y desde el debate monográfico sobre la Sentencia, que se produjo en julio en el Parlamento de Catalunya, las posiciones de los partidos se han  hecho evidentes. Todos han creído erigirse en intérpretes de nuevas voluntades mayoritarias expresadas en la calle. La mayoría han expuesto los fines que persiguen aunque muy pocos se atreven a definir los medios con que plantean alcanzarlos.

Casi nadie piensa en las tensiones a las que se somete desde todos los frentes al conjunto de la sociedad catalana. Casi nadie en España se plantea los riesgos que se asumen y la carga de profundidad para la convivencia de los pueblos de España que ha supuesto la Sentencia.

Los que aún creemos que existe un itinerario compartido buscamos razones para convencernos que no nos hemos equivocado, necesitamos certezas tangibles que acerquen el imaginario colectivo catalán a un plausible horizonte federal. Porqué Catalunya está cansada de pedir y esperar “generosidad federal” y ha dejado claro ya que los términos del pacto son políticos y no admiten conceptos subjetivos como la generosidad y sí sólo los términos de la “lealtad” al pacto.

Los tiempos sociales y los tiempos políticos pueden haber perdido el compás como apuntaba recientemente Manuel Castells. De consumarse el divorcio, el conflicto está servido. De ahí que muchos estén ya construyendo sus discursos al margen de España, dibujando un horizonte utópico que, aunque a menudo vacío de argumentos, suscita entusiasmos.

De vez en cuando contemplo, con cierta ternura, la magnífica fotografía que Adolfo Suárez Illana hizo de su padre y del Rey. Ambos compartieron un gesto de coraje político sin precedentes. Ambos consumaron en la transición un primer reconocimiento preconstitucional de la singularidad institucional y política de Catalunya, y restablecieron la Generalitat con el retorno del president en el exilio, Josep Tarradellas. ¿Existe hoy coraje político para mantener el tono y el sentido de aquella decisión histórica y sin precedentes?

Estamos ante una nueva encrucijada, en un momento sensible y delicado de nuestra vida política. Es en estas circunstancias cuando se calibran los liderazgos auténticos que vencen la adversidad y construyen futuro.

Para los que dudan conviene recordar que el propio president José Montilla ha dejado meridianamente claro que en su elección antepone Catalunya a cualquier otra adscripción.

Per veure la versió digital del diari cliqueu aquí

17 Agost 2010 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El País | , , , , | Comentaris tancats a DINAMITAR TREINTA Y DOS AÑOS

UN ANY DE CANVIS

Butlletí del PSC de Vilablareix. Maig 2004

Les eleccions de 14 de març han culminat un any atapeït d’esdeveniments. Queda encara l’epíleg de les eleccions europees. Però el gruix de les transformacions ja s’ha produït. En el món municipal, en el govern de Catalunya i en el govern d’Espanya s’ha consolidat una visió progressista de la política.

No és una apreciació banal. Hem deixat enrere un pensament únic, una idea centralista d’Espanya, una visió endogàmica i tancada de Catalunya, l’estratègia de la tensió i de la por, la política de l’arbitrarietat i la discrecionalitat, una concepció raquítica d’Europa, una política exclusivament atlantista, una visió rígida de l’educació, una concepció radial de les infraestructures.

L’endemà del 14 de març Espanya es va desvetllar amb cares somrients. L’alleujament fou el sentiment més estès. La percepció que ens havíem tret un pes de sobre, que s’havia acabat un malson, que tots érem més lliures, que ens era més fàcil respirar tranquils.

Serenament podem dir que la sotragada de l’11 de març va culminar una etapa amb un dramatisme brutal i va actuar de revulsiu. La societat ha sabut reaccionar amb encert, d’una manera oberta i transversal, transcendint l’àmbit dels partits polítics i impregnant tota la societat. Tornant de cop la política al carrer, fent-nos partícips, protagonistes directes d’un gran canvi.

És el moment de saber comprendre, d’implicar, d’embrancar-nos a tots en un moviment popular i espontani de regeneració, de sinceritat, de claredat. Ha arribat l’hora de depurar la vida pública d’intrusions i excrescències Tot ha de ser clar, planer, transparent. El  barroquisme inquietant i estèril ha de cedir tot l’espai a l’hora de la veritat pura i simple. Diem les coses pel seu nom, fem-ho tot més fàcil i no ens costarà tant d’acostar-nos a la felicitat.

31 Mai 2004 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Butlletí PSC | , , , , | Comentaris tancats a UN ANY DE CANVIS

LA HISTORIOGRAFIA CATALANA: ANEM AL GRA. DEIXEM-NOS D’HISTÒRIES

L’Avenç núm. 175

Tinc la impressió que ens trobem davant d’un fals debat. O si més no davant d’un debat que en els termes que es formula no té sortida. Des del meu punt de vista, el mateix debat i les aportacions que s’hi han fet fins ara serien una mostra més de la paràlisi i el desconcert que presideixen l’evolució més recent de la historiografia catalana.

Amb tot i abans d’entrar en la formulació de la meva opinió voldria matisar la rotunditat de les meves primeres paraules. Primer per deixar constància del mèrit de les primeríssimes aportacions al debat, avui ja no gaire recents, que van servir per sacsejar incipientment un món acadèmic ensopit i tancat sense una projecció autèntica cap al món real. Però també per lamentar-nos que aquells primeríssims revulsius no hagin traspassat el llindar de la col·laboració periodística o quasi i no hagin suscitat l’atenció dels professionals més consolidats i acreditats, per prestigi i edat, de la historiografia catalana. Vull dir que també se’m apareix tot el debat com un joc d’esgrima entre segones generacions, mentre els historiadors més consolidats mantenen un treball persistent i continuat completament al marge dels escarafalls que fan i fem els quarentons.

Pel que fa als dos pols de la crisi: la historiografia marxista i la historiografia nacional.

És cert que el món del socialisme real ha fet crisi i fallida i que la caiguda del mur de Berlín ha arrossegat un munt d’idees i conceptes que havien prevalgut com a teló de fons d’una historiografia compromesa i adscrita en el marxisme. Però en l’àmbit de l’Europa occidental el marxisme acadèmic era i és crític, creatiu, lliure, flexible i operatiu en l’anàlisi de la realitat passada i present.

En realitat la crisi s’ha emportat per davant en una saludable operació profilàctica tots els catecismes, les interpretacions mecàniques, lineals i simplistes. Els dogmatismes, els radicalismes doctrinaris han desaparegut del mapa.

Però, així i tot, hi ha unes quantes idees senzilles, elementals, clares, sobre les relacions socials, la producció, l’explotació, la justícia o les desigualtats que beuen amb eficàcia del marxisme i que en l’àmbit de la historiografia catalana han estat i són una aportació positiva i un antídot per la carrincloneria, la mitologia nacional o la petulància grandiloqüent d’un país petit que pensa sovint la seva història en termes tan distorsionats que podrien portar-nos a creure que som el melic del món.

Pel que fa a la historiografia nacional tinc molt la impressió que l’hem de donar per desapareguda ara per ara. M’explico: el segle XX ha donat dues mostres conspicues d’historiografia nacional. Primer, Antoni Rovira i Virgili amb un projecte evident d’història nacional però amb una realització plena de limitacions i contradiccions. Més endavant, Ferran Soldevila assolí un èxit manifest en les seves dues grans obres de síntesi: tant la Història de Catalunya com la Historia de España amb un enfocament global que ningú no dubtaria a catalogar d’història nacional. És clar que aquest caràcter es veié accentuat per antagonisme i polèmica, coneguda abastament, amb Ramón Menéndez Pidal.

Però el mateix antagonisme història nacional catalana – història nacional espanyola es va diluir força en vida encara de Soldevila i Menéndez Pidal. Aquest, per exemple, no va dubtar a acudir a un historiador la visió nacional del qual ningú no posaria en dubte: Ramon d’Abadal, per explicar la crisi de la Baixa Edat Mitjana. El resultat no deixa de ser sorprenent sobretot perquè Abadal reuneix, anticipant-se uns anys, els ingredients de la polèmica que ara ens entrebanca.

Dins d’una “Historia de España” s’hi incrusta una aportació des del terreny de la “Història nacional catalana” amb una introducció que conté un alegat frontal contra la historiografia marxista (econòmica i social) i un estudi, que sense embuts, en recull magistralment les principals aportacions metodològiques en clara contradicció amb les afirmacions inicials.

Aquest exemple seria un bon punt de partida per a palesar la impossibilitat de plantejaments simplistes i maniqueus, en el nostre debat.

Ho dic sobretot per les darreres aportacions a la polèmica publicades per L’Avenç. Si hi hagués un neonacionalisme espanyol tan clar i una historiografia nacionalista espanyola tan evident no dubto que Catalunya produiria d’immediat l’antídot. Si no hi és ací és que almenys explícitament no es practica a Espanya. Vull dir d’una forma coherent, global, prejutjada com un gran pla de neocolonització intel.lectual al fil de l’actual situació política. El tipus de coherència nacional que es reclama se situa en el terreny de la més elemental polèmica política actual: o s’està amb Catalunya o s’està amb Espanya. L’única manera d’estar coherentment amb Catalunya és l’adhesió nacional a un projecte polític que postuli la independència de Catalunya. És a dir, ras i curt, els historiadors catalans o són independentistes (i s’acosten als postulats d’ERC, afegeixo jo) o són anticatalans, s’afirma en aquestes darreres aportacions.

Aquesta simplificació explicaria que una bona colla d’historiadors catalans no acceptin aquesta identificació i es mantinguin al marge de la polèmica.

O és que cal prendre la temperatura nacional d’aportacions tan crucials per la historiografia de Catalunya com les de Josep Fontana, Josep Termes, Jordi Nadal, Emili Giralt, Casimir Martí, Jaume Torres o Jordi Maluquer, per esmentar-ne només alguns? O per exemple, com podríem pendre la temperatura nacional d’aportacions internacionals de la qualitat de les de Bisson, Zimerman, Elliott, Bonnassie i d’altres?

A mi, francament, no em satisfà mesurar un projecte nacional per la Història de Catalunya a partir dels plantejaments metodològics individuals de cada historiador.

Més aviat em decanto per considerar una formulació magistral dels nostres problemes actuals i de la nostra història el títol mateix i el subtítol del gran llibre de Pierre Vilar: “Catalunya dins l’Espanya moderna. Recerca sobre els fonaments econòmics de les estructures nacionals”. Una síntesi perfecta en el títol i en el contingut dels camins que hauria d’emprendre i continuar la nostra historiografia.

Qui podrà negar a Vilar, des d’una formulació metodològica inequívocament marxista, una perspectiva nacional catalana en el seu enfocament com a objectiu metodològic?

En canvi la coherència nacional de la nostra Història s’hauria de jugar en el terreny d’un projecte institucional coherent i global sobre aquesta qüestió.

Després de més de deu anys d’autogovern suficient per a dissenyar una política cultural vivim en el camp de la Història l’anomalia feliç d’haver de dependre de l’abadia de Montserrat per a publicar monografies, o de recolzar-nos en la Fundació Vives i Casajuana o la Fundació Noguera per a la publicació dels grans cartorals i les principals col.leccions documentals.

L’estratègia nacional de l’IEC i la Mancomunitat, on és ara?.

Mentre, romanen sense publicar els darrers volums de la Catalunya Carolíngia, no hi ha cap projecte coherent per a la publicació dels principals còdexs municipals, eclesiàstics o de la Corona per a l’època medieval, els clàssics del nacionalisme o del pensament econòmic català els publica la diputació de Barcelona, i la publicació de les actes de Corts del s. XVI i XVII ha estat rebutjada més d’una vegada pel Govern de la Generalitat.

Quantes col.leccions documentals o de textos s’han perdut en la dispersió de les iniciatives o en la incoherència de les edicions facsimilars de prestigi sense cap cura científica?.

Sigui quina sigui la perspectiva metodològica de cada historiador individual, on són les pautes elaborades per un grup d’experts per a donar a conèixer la coherència nacional de la nostra trajectòria històrica?.

Per mi el cor del debat, si s’ha d’orientar cap a plantejaments polititzats, passa per ací. Passa per examinar, criticar, passar factura i formular alternatives a la presumpta cohesió nacional de la nostra política cultural avui.

Només sobre fonaments sòlids, infraestuctures planificades, equipaments adequats, arxius ordenats i catalogats, biblioteques ben nodrides i coordinades podrem donar peu a la lliure i plural expressió d’una producció intel·lectual que no pot quedar encotillada per una polèmica massa polaritzada.

 PUBLICAT A: http://www.lavenc.com/index.php/cat/revistes/l_avenc/175

30 Novembre 1993 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, L'Avenç | , , , , | Comentaris tancats a LA HISTORIOGRAFIA CATALANA: ANEM AL GRA. DEIXEM-NOS D’HISTÒRIES