Joaquim Nadal i Farreras

GABRIEL ROURA I GÜIBAS (1932-2008)

Diari de Girona

L’Institut d’Estudis Gironins acaba de publicar un volum de pes. És el volum cinquanta-dos corresponent a l’any 2011 i s’ofereix com a Miscel·lània  d’homenatge a Gabriel Roura i Güibas. Avui no comentaré el contingut d’aquest volum que, com indica el seu mateix títol, és de caràcter miscel·lani, s’organitza cronològicament per les etapes de la història i recull un conjunt ampli i interessant de treballs de dictats a Mn. Gabriel Roura per part d’amics, companys i deixebles. Només dir que amb les aportacions que cada any publiquen els Annals anem avançant cap al millor coneixement de la història de les terres de Girona i anem coneixent aportacions i novetats sobre les principals qüestions de la nostra peripècia comunitària.

Vull, en canvi, referir-me a la persona i a la biografia de l’homenatjat, tot subratllant que el mateix volum l’encapçalen dos treballs de caràcter biobibliogràfic sobre Mn. Roura. D’una banda, l’article de Joan Villar Torrent, “Mn. Gabriel Roura i Güibas (1932-2008), canonge arxiver de la catedral de Girona”, i el d’Isabel Juncosa Ginestà “Bibliografia de Gabriel Roura i Güibas (1932-2008)”. Cal dir, així mateix, que en aquest mateix volum es publica un darrer treball inèdit de Mn. Roura, un petit article pòstum, dedicat a la figura de Dalmau de Raset.

Si ens fixem en la bibliografia cal destacar nombrosos treballs relacionats amb la Catedral de Girona, amb l’edició de col·leccions documentals, amb diferents aspectes de la història de l’església de Girona i amb el repàs d’alguns monuments i les seves singularitats. Cal destacar, en aquest sentit, els articles que amb caràcter biogràfic i d’homenatge va dedicar a mossèn Jaume Marquès Casanovas l’arxiver, antecessor seu, i a les tombes de Ramon Berenguer II i la comtessa Ermessenda; principalment aquest darrer perquè aclareix de manera concloent que es tracta efectivament del sepulcre de la gran comtessa Ermessenda i no de Mafalda, com en algun moments s’havia dit. I, molt especialment, les seves aportacions a edicions de facsímils del llibre del Beat de Lièbana de la Catedral o del Martirologi d’Usuard. El seu coneixement li va permetre també fer aportacions generalistes i de síntesi, la més important de les quals el llibre Girona carolíngia: comtes, vescomtes i bisbes, del 785 a l’any 1000 (Girona,1988), dins de la Història de Girona editada conjuntament per l’Ajuntament i la Diputació. No cal dir que guardo un record molt singular i afectuós de la seva col·laboració en el llibre que vam dedicar a la Catedral de Girona l’any 2002, en una edició de l’editorial Lunwerg.

Però més enllà dels seus treballs científics i acadèmics, m’interessa ara destacar el perfil biogràfic, el rostre humà d’una persona que vaig tenir d’alumne i que com en molts altres casos va superar el mestre en els temes de la seva especialitat que, com la paleografia i la història de l’Església, van ser finalment el seu camp de treball un cop acabada la carrera. Tant que a partir de 1977 va ensenyar al Col·legi Universitari de Girona i, més endavant, també al Departament d’Història Moderna de la Universitat Autònoma de Barcelona. Per altra banda, des de 1975 va començar la seva tasca d’arxiver primer a l’arxiu diocesà, després (1977) a l’arxiu de la Catedral i de 1981 endavant, un cop traspassat Mn. Marquès, com a arxiver de la Catedral.

Aquest vessant no va ser mai incompatible amb la seva tasca pastoral que estrenà a Llagostera (1955), va continuar a la parròquia del Carme (1958), a Sarrià de Ter des de 1965, Colera de 1882 a 1890 fins que fou elegit president del capítol de la Catedral el 23 d’abril de 1990, càrrec que va mantenir  fins el 2006. La notícia de la seva mort sobtada el 26 de febrer de 2008 va deixar una empremta de tristesa, emoció i trasbals.

No puc donar detalls del seu pas per les parròquies on va innovar i renovar els mètodes pastorals i va introduir casals i colònies com un camí per incorporar els infants i els adolescents a les tasques parroquials. Sí que puc explicar més de prop que era un home afable, contingut i discret, amb un punt d’elegància vestia sovint amb corbata i en els dies d’hivern no deixava l’abric i un barret. Li agradava la conversa i la tertúlia al voltant d’una taula, el futbol i el ciclisme, amb una afició especial al Tour, que va heretar del seu pare i procurava donar a la Catedral la dimensió social i cultural que es correspon al primer temple de la ciutat i de la diòcesi. Exercia la presidència del Capítol amb afany de donar projecció a la Catedral cap enfora i cap endins, per interès pastoral, litúrgic i cultural. Li agradava viatjar, anar a visitar els amics que havia deixat arreu i trobar-se amb les persones que havia conegut i vivien en d’altres països.

És en aquesta etapa, més directament vinculada a la Catedral, que es relaciona amb les tradicions i les celebracions ciutadanes i exerceix de consiliari de confraries i entitats d’una gran dimensió ciutadana. Per tots aquests motius li agradava que els gironins truquessin a la porta de la Catedral per casar-se o batejar els seus fills, i donar també, així, al temple, més enllà de les grans solemnitats, l’oportunitat de ser vist i gaudit per molts ciutadans que d’una altra manera potser no s’hi haurien acostat mai.

El recull que suscita aquest article és un reconeixement a la trajectòria d’un capellà il·lustrat que, nascut a l’Empordà i amb profundes arrels figuerenques, va deixar la seva petjada per les parròquies de la diòcesi i finalment a la ciutat de Girona. Del record d’en Gabriel Roura ens queda una gran recança, un pòsit de tristesa, la gran satisfacció de tota la feina feta i la constatació que ja no va poder veure les darreres novetats de la nostra Catedral.

 

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/12/23/gabriel-roura-guibas-1932—2008/538083.html

23 Desembre 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a GABRIEL ROURA I GÜIBAS (1932-2008)

LES HOMILIES DE MEDINYÀ

Diari de Girona

Demà potser sobre la gespa humida dels entorns de Vista Alegre brotarà l’emoció compartida del goig per la paraula dita i escrita. Més que això, brollarà carregada d’humanitat tota la tendresa dels afectes compartits i acumulats. Coneixerem de primera mà el text de les Homilies de Medinyà, de Modest Prats, que acaba d’editar l’editorial Empúries sota l’impuls de Xavier Folch i la tria i la cura de Salomó Marquès.

He anat un moment a les Homilies d’Organyà, en l’edició que l’editorial Barcino (“Els Nostres Clàssics”), va fer el 2001 a cura d’ Amadeu – J. Soberanas, Andreu Rossinyol i Armand Puig. Constato que separen uns vuit-cents anys els dos aplecs d’homilies. Les d’Organyà, descobertes per Joaquim Miret i Sans en un dels seus viatges al Pirineu, l’any 1905, quan va examinar el fons documental de la canònica: “Les Homilies d’Organyà són, en el seu estat actual, la part que resta d’un homiliari quaresmal complet, que començava el diumenge de Septuagèsima i probablement acabava el diumenge de rams”.

Entre unes homilies i altres, un pont sòlid d’arcs ferrenys. La llengua tremolosament incipient a Organyà, amb tota la potència recitadora de l’avi d’en Modest a Medinyà, i la Quaresma com a fil conductor d’uns altres i dels mateixos sermons que ja, el 1984, Miquel Plana va editar a Una Quaresma i altres sermons.

Però el llibre de Modest Prats és molt més que un llibre d’homilies. Hi ha un compendi de vida, d’observació del món i de la vida, de reflexió serena sobre el país, el paisatge del país, la llengua que parla la gent, la vida de la gent que parla aquesta llengua. La feina, les eines de la feina, apreses a casa seva mateix, a Castelló, a cal Ferrer de les alegries.

La memòria fidel del nen sense pare des dels tres mesos, assegut sobre els genolls de l’avi, emmurriat perquè aquest no va anar a la representació que va fer a l’escola, i com l’avi li recitava els versos que l’acompanyarien sempre: “‘Sóc barretinaire de Prats de Molló…’ aquest fragment em sembla que l’he sabut des de sempre. Fou el meu primer contacte amb la poesia catalana. Verdaguer ja no m’ha pogut ser mai indiferent”. Ho vaig comprovar no fa gaire un dia que, sabent-ho, li vaig parlar provocativament de Verdaguer amb un punt d’ironia i en Modest amb severitat carinyosa em comminà a guardar respecte per mossèn Cinto.

I un itinerari vital que transita des de Castelló d’Empúries a Girona, d’aquí al país i el seu paisatge, i d’aquí a la gent que pateix i viu tocant de peus a terra. Tota la força intel·lectual d’en Modest es concreta també en la capacitat de copsar la intensitat del moment concret, de la crua realitat de la vida dels fidels de les seves parròquies, d’un ministeri carregat d’humanitat, de converses a la vora del foc, de llibres i de realitats tangibles, de complicitats radicals des de la incomprensió inicial. D’un compromís profund  amb els valors de la vida, de la llibertat, del país.

“Vaig néixer en una família, en un poble en un país que avui m’ha vagat d’evocar amb breus pinzellades”, resumia al seu poble explicant el seu itinerari vital des del número 1 de la plaça de Catalunya de Castelló. A Girona, en un nou reconeixement, afirmava: “Sóc tots els que han viscut en aquesta Girona, però, per sobre de tot sóc el nen que hi va arribar amb el matalàs a coll de la mare. A ella li dec tot el que ha vingut després.” Més endavant dirà amb la rotunditat que el caracteritza “som una pobra gent, jornalers i menestrals, però tenim una pàtria”. I en la descoberta del paisatge de la pàtria, el destil·lat més pur d’humanitat d’en Modest: “Al començament d’aquesta nota he dit que no recordava quan vaig descobrir el paisatge. I no és exacte. Perquè tinc molt present que, des de ben petit, m’impressionà el cel estrellat. Sobretot el cel de les nits d’hivern. I encara revisc l’emoció de dues o tres nits que, havent sortit al carrer amb la mare, jo li preguntava, tot mirant el cel i mentre li estrenyia la mà. –Quina és l’estrella del pare?”.

Aquest dietari, que s’inclou també en el volum, és un condensat extrem iniciat amb l’objectiu de fixar els valors i els records d’un temps, el del seu avi que hauria fet cent anys, i que li provoca dubtes per un excés d’espontaneïtat i per una manca de mètode. “No vull pensar encara si aquesta feina té valor o no en té cap. Ni si té o no té sentit. Escriuré més doncs. Faig un canvi conscient d’estil, però no em pregunto res més. D’aquí en un mes en tornarem a parlar, si Déu vol”. Això ho escrivia el 31 de gener de 1980. Dos dies més tard, el dia de la Candelera, va anar al mas Pla i van trobar-se amb Joan Corominas i el mateix Pla. Quan torna a Medinyà escriu: “La llum de la vesprada és dolça i manyaga. A ponent hi ha un incendi de núvols. Però és un incendi sense dramatisme. És com una grandiosa flamarada adormida sobre el blau intens i suau del cel. Si no fos tard hauria d’escriure les meves reflexions sobre aquests dos grans homes que he pogut veure plegats. No tinc temps”.

I el dietari s’ acaba sobtadament.

I el temps també s’acaba. Però mai més no podré mirar el cel estrellat sense pensar, amb els ulls mig entelats, si hi ha algunes estrelles que es donen la mà i reconstrueixen en el firmament les emocions i els sentiments que hem viscut plegats.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/10/28/homilies-medinya/525397.html

28 Octubre 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a LES HOMILIES DE MEDINYÀ

LA SAGRADA FAMÍLIA

Avui i El Punt

Aquests dies em ve sovint al cap Joseph la cançó que canta Georges Moustaqui amb un punt de tendra ironia. Josep, diu el cantautor, hagués pogut triar d’altres noies, però es va enamorar de la noia més bonica de Galilea. Hagués pogut, fins i tot amb ella, sense exiliar-se, tenir petits a qui hauria ensenyat l’ofici com el seu pare havia fet amb ell, mentre feia anar el ribot enmig de les corredisses de la mainada. És un fet que la Sagrada Família, que simbolitza i homenatja el gran monument de Gaudí, és una família reduïda, però emblemàtica en la tradició catòlica que impregna la nostra societat secularment.

Finalment, el sant Pare Benet XVI en farà la consagració el dia 7 de novembre. La força simbòlica d’aquest acte marcarà un abans i un després en el reconeixement de la basílica i la seva adscripció al culte tant com a la mera contemplació turística.

Aquest acte deixarà definitivament enrere de forma irreversible velles polèmiques. No fa tant de temps que la continuació de les obres de la Sagrada Família era discutida emfàticament per grups d’intel·lectuals, artistes i arquitectes progressistes que negaven sentit a l’afany redemptorista amb què s’emprenien els treballs de continuació de les obres. Molts creien que havia passat el temps de la gran expiació col·lectiva i que més valia retre un homenatge respectuós i sincer a Antoni Gaudí, el geni de l’arquitectura que havia gosat posar a prova les formes, els materials, els equilibris, les estructures, i deixar el monument justament inacabat per a contemplar les entranyes de la “fàbrica” tal com havia quedat interrompuda.

Aquest vell debat, ben plausible culturalment i intel·lectualment, ha quedat ja fora de circuit. A dia d’avui ja no té cap sentit perquè la força dels fets ens situa en un punt nou i diferent, on l’estat actual de l’obra converteix aquella vella polèmica en obsoleta i anacrònica.

L’empenta i la tossuderia dels responsables del Patronat ha reeixit a concloure de forma suficient les noves arquitectures fins a tancar un espai extraordinari a disposició del culte i dels fidels. Aquesta arrencada portada en alguns casos amb esperit messiànic, ben comprensible d’altra banda a la vista de l’envergadura dels treballs, va plantejar un altre cavall de batalla ben diferent en defensa de les obres d’ampliació i de la seva integritat i estabilitat.

Superada la lluita contra els que volien aturar l’obra calia abordar un nou combat contra els riscos i els perills de la proximitat agressiva del nou túnel del tren d’alta velocitat. Calia aturar com fos aquest túnel que s’acostava perillosament, deien, als fonaments del temple.

Avui també ha quedat superat aquest debat. La tuneladora ha superat amb escreix i sense fissures la frontal del Temple i avança cap a la Diagonal a una velocitat de creuer i amb màximes garanties. Aquest fet tranquil·litza tothom, aclareix incògnites i planteja la visita del Papa en termes totalment nous.

Les dues grans polèmiques que han envoltat els treballs de la Sagrada Família queden ja fora del debat ciutadà i queden fora del temps. Les obres han continuat i les obres no han sofert cap efecte per la proximitat del túnel del TGV.

Però és justament ara que cal no perdre de vista un dels advertiments que feien els tècnics i experts de la Unesco quan en el seu informe recomanaven una major vigilància del túnel i també una més intensa monitorització de la pròpia obra. Deien que potser algunes fissures detectades i visibles en algun punt de la façana caldria calibrar si no eren més ocasionades pel mateix pes de la fàbrica del temple que per causes externes.

Aquest advertiment, un cop superats els dos riscos a què s’ha enfrontat l’obra de la Sagrada Família en la segona meitat del segle passat i la primera dècada de l’actual, hauria de fer reflexionar tothom i analitzar si més enllà de les previsions en matèria de planejament que figuren en el Pla general metropolità no caldria convalidar en termes administratius, amb una llicència municipal, tots els treballs executats fins ara.

Aquesta convalidació donaria carta de naturalesa a la pròpia obra de Gaudí i als afegits posteriors i permetria evitar dubtes sobre les característiques de les successives ampliacions i intervencions, un cop convalidades i documentades de forma suficient.

Que ningú no hi vegi un excés d’intervencionisme sinó simplement la reclamació d’unes actituds garantistes que tindrien la virtut de dissipar de forma definitiva tots els malentesos, i les passions, a vegades poc inspirades en el sentit cristià de la vida, que han envoltat les diverses polèmiques contemporànies sobre les obres del Temple.

Un cop consagrat, la consagració definitiva podria materialitzar-se com un gran acte de reconciliació col·lectiva, ciutadana i nacional, fent que totes les aigües tornessin a les seves lleres.

PUBLICAT A: http://www.elpunt.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/324276-la-sagrada-familia.html

31 Octubre 2010 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Avui, El Punt | , , , | Comentaris tancats a LA SAGRADA FAMÍLIA

LA “INSTRUCCIÓN PASTORAL”

El Punt, edició comarques gironines

Hi ha un  problema en el discurs polític de la “Instrucción Pastoral” dels bisbes espanyols. Deixo de banda els problemes i els accents diversos de la problemàtica que hagi pogut suscitar en les diverses comunitats de creients.

Des del punt de vista polític es tracta d’un acte d’apropiació indeguda des de la part unitària cap el tot compost en estricta simetria amb l’actitud del PP quan interpreta unilateralment una visió d’Espanya que des de l’unitarisme nega la diversitat. Hi ha també un abús semàntic a l’hora de judicar innecessàriament els nacionalismes i, finalment, i el que és pitjor és que la incursió doctrinal més enllà de la condemna estricta del terrorisme anul·la la seva possible eficàcia en relació a aquest tema.

Suscita ja molts dubtes un document d’aquestes característiques poques setmanes més tard de l’actitud coherent de la conferència episcopal en defensa de la posició dels bisbes bascos en relació a la llei de partits. La càrrega política de la “Instrucción” sembla massa feta per encàrrec i amb la voluntat de neutralitzar aquella actitud precedent. Així i tot i apel·lant al dret a la vida tenia tot el sentit pastoral un document de condemna de la violència i més concretament de la violència terrorista. La reiteració dels actes de violència és també condemnable moralment i l’episcopat podia incidir en aquesta qüestió subratllant la brutal injustícia que representa.

Fins aquí l’Església hauria mostrat un perfil d’unanimitat i d’acord. Les diferents sensibilitats de la jerarquia eclesiàstica haurien buscat el comú denominador per interpel·lar el conjunt de la societat i per reclamar la fi del terrorisme als seus responsables directes i els seus incitadors i encobridors.

Què va fer sacrificar aquesta unanimitat en benefici d’un contingut més ampli, més dubtós i de clara interferència en d’altres qüestions que han fet reviure vells compromisos i antigues desercions de l’Església espanyola i que han recordat antigues subordinacions i dependències?  Valia realment la pena sacrificar la unanimitat per retrocedir a qüestionaments que han situat l’Església en posicions clarament anteriors al concili Vaticà II?

S’ha parlat de “canonització” de la Constitució i això sol ja representa un acte d’interferència i d’immobilisme preocupant. Les incursions cap a l’ordre constitucional, el nacionalisme, els nacionalismes i el dret d’autodeterminació han fet aflorar la mateixa geografia de la diferència que la mateixa Constitució de 1978 intentava tímidament encarar en el seu títol VIII. Senyal que aquest és un tema no resolt i senyal inequívoc que portar les coses a aquest terreny feia perdre eficàcia a la “Instrucción Pastoral” com a instrument de condemna de la violència. Perquè es perdia la força de la unanimitat i s’introduïen factors de dubte que és la societat que ha d’afrontar-los amb una actitud valenta. Es produeix així un doble efecte negatiu: afebliment de la lluita contra el terrorisme i plantejament viciat del debat necessari sobre el model d’Estat i el paper de les nacionalitats. És potser una prova més que el terrorisme ho contamina tot i desvirtua i devalua l’imprescindible debat polític.

Si ens ho mirem més estrictament des de Catalunya podem dir que des de la diferència hi ha hagut de tot. Actitud i opinions clares i coherents però també corredisses de darrera hora seguint una mena d’imperatiu mediàtic. No m’ha semblat edificant assistir a una mena de concurs per veure qui es desmarcava més. La manca d’unitat i també de criteri propi, en aquesta ocasió, per part de l’Església catalana ha deixat una estranya sensació de campi qui pugui quan potser hauria convingut més un document específic des de Catalunya.

És clar que potser tot neix en el cinisme d’aquells que han decidit fer-ho valer tot per fer passar la seva: la seva particular manera d’entendre Espanya, i de fer-la passar tant si vols com si no; la seva particular manera d’entendre l’estat autonòmic i la seva significació constitucional i finalment de tirar pel dret en la seva particular manera d’entendre i conduir la lluita contra el terrorisme portada si cal a la directa confrontació institucional.

Aquest és un tema que requereix més unanimitat dels demòcrates que moviments tacticistes. En aquest sentit no entenc que l’Església, tan hàbil sempre, sabent com són els del PP s’hagi deixat temptar ara quan ja feia algun temps llarg que s’havia exercitat en la seva independència de criteri. O potser tot és molt més senzill i han seguit el mal exemple de la col·laboració que CiU presta al PP sense adonar-se de la migradesa dels resultats.

 

6 Desembre 2002 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , | Comentaris tancats a LA “INSTRUCCIÓN PASTORAL”

MOSSÈN MANUEL FUENTES

Diari de Girona 

A l’església de Sant Feliu, la seva parròquia, vam comprovar que mossèn Fuentes tenia poca família, però molts amics. Ha deixat molts amics. I ha deixat també un buit a la història de la ciutat. Un buit que haurem d’omplir entre tots i de pressa perquè si no, és possible que ja no hi siguem a temps.

No serà difícil reconstruir els aspectes bàsics de la biografia i l’itinerari intel·lectual de mossèn Fuentes. Els seus anys de veí de la plaça de Sant Pere, de professor de l’Institut, de capellà de la clínica Muñoz. Alguns dels seus companys de claustre s’haurien d’afanyar a deixar-ne testimoni. Ell mateix ho va fer en diverses ocasions circumstancials i commemoratives, ara un final de curs, ara una reunió d’exalumnes, ara una publicació per recordar els 150 anys de l’Institut.

Jo vaig fer ciències fins a sisè i mai no el vaig tenir de professor. Però en la distància de l’edat jo formava part d’aquells escenaris familiars, quotidians, que ell mateix citava fa poc, en el seu itinerari perdut de casa seva a la plaça de Sant Pere, fins a l’Institut Vell del carrer de la Força.

Elegant, amable, ben plantat, exigent, contundent, mossèn Fuentes passejava per la ciutat i l’Institut un esperit juvenil, una actitud liberal, una visió crítica, una obertura constant. Amb una veu greu i potent sentíem la seva cantarella iniciant el recorregut pels verbs grecs. “Repitan conmigo, diuen que deia, “eimi, ei, esti, esmen, esté, eisin”, treia caixa (i en tenia molta) i tornava a començar.

La seva formació a l’Institut, al Seminari i a la Universitat Autònoma de Barcelona en feien un híbrid intel·lectual molt especial. Eloqüent, lúcid, cultíssim, no podia encaixar en la Girona oficial de postguerra. Va trobar, això sí, i retrobar, els seus antics companys de batxillerat: Jaume Vicens, Santiago Sobrequés, Eduard Valentí; va coincidir amb antics companys seus de la Universitat Autònoma de Barcelona, i va recuperar antics alumnes seus ja en la darrera fornada, com a companys de claustre. Això li va fer més suportable un cert instint rebel que traspuava en la seva mirada, el seu físic, la seva manera de vestir, caminar, ensenyar, viure.

Però, fruit de les circumstàncies, va ser un intel·lectual i un capellà especial, diferent. No ha deixat gaire res escrit i això ens obliga a buscar resposta a moltes preguntes per refer una biografia que necessitem.

Jo no puc, no el coneixia prou, contestar la majoria de les preguntes que em faig. I els que el van conèixer més a fons ho han de fer.

Hem de saber per què Jordi Pujol es va fer amic de mossèn Fuentes quan va viure a Girona; algú ens ha d’explicar qui era la colla d’amics de mossèn Fuentes, quines passejades feien, de què parlaven.

Les pedres de la muralla guarden el secret de llargues passejades de Santiago Sobrequés, Pompeu Pascual, el senyor Fraga, mossèn Fuentes i d’altres. En uns temps dificilíssims, quan fins i tot les parets tenien orelles i no es podia parlar de tot, només les pedres mil·lenàries podien escoltar les llargues converses d’una colla d’amics que necessitaven fugir de tant en tant de la rutina i esbravar-se contra la vida quotidiana, cansada, i reprimida d’una ciutat abatuda i absurda, lluny de la vida que havien conegut en els seus anys d’estudiants adolescents i que enyoraven amb raó.

Només les profundes arrels de la història, i el lligam de l’amistat, podien reconciliar aquells joves diletants amb la Girona que somiaven i estimaven.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

 (Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 127-128)

11 Novembre 1997 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a MOSSÈN MANUEL FUENTES