Joaquim Nadal i Farreras

EL COLL DE BANYULS

Avui / El Punt

Un vell camí, ara asfaltat, deixa Espolla i s’endinsa en les profunditats suaus de les darreres ondulacions dels Pirineus, més localment les Alberes. Algunes vinyes i olivars prop del poble marquen el final de la terra conreada, camí del coll de Banyuls. Després, pel terme de Rabós d’Empordà, seguint el camí de Mas Pils i la vall ampla de l’Orlina, domina un bosc baix arbustiu amb alguns suros i alzines i predomini d’argelagues, ginesteres, llentiscles, brucs, i arboços. Els vells camps són ara pastures per a alguns ramats de vaques de l’Albera. Mas Pils és una vella casa abandonada i en risc de ruïna, alçada en un turó en el punt de coincidència amb el camí fins a Sant Quirze de Colera. En el darrer gual, abans de la pujada suau al coll, un passallís reté una bassa important d’aigua, que recull la que baixa pel rec de Banyuls i que travessa el camí amb un filet líquid per reprendre després el curs d’algun ramal de l’Orlina. Aquest bassal vorejat de joncs, en plena primavera té la superfície esmaltada de petites flors blanques. Després, el camí, amb projectes d’ arbres prims i ajaguts batuts i encorbats per la tramuntana, s’enfila fins els 357 m d’altura que els atles i les fites geodèsiques atorguen al coll de Banyuls.

A partir del coll, amb una visió esplèndida del mar al fons de la vall, la carretera baixa molt ràpid fins a assolir la cota de recorregut planer fins el poble de Banyuls de la Marenda. El camí deixa aviat el bosc amb alguns exemplars potents d’alzines i alguns fruiters plantats a les feixes més escarpades per entrar en una zona de vinyes excepcionals. Els desguassos construïts amb intel·ligència dibuixen una geometria singular que recull i triangula les aigües fins a baixar-les per canals de pedra seca fins al riu mateix tot protegint les feixes que aguanten la terra des de temps seculars. L’hivern mostra la nuesa dels ceps. Aquestes vinyes viuen, ara, una esplendor singular. El treball de la vinya és laboriós i minuciós. Podar, llaurar, ensulfatar, veremar, segons els temps i les èpoques, les estacions. Camí de Banyuls i amb edificacions a banda i banda del camí, la finca Bertha Maillol anuncia la proximitat de les vinyes que havien sigut del pare d’Aristides Maillol, i ens acosta al trencant  que condueix a la masia i taller que l’escultor havia triat com a refugi de silenci, connexió directa amb la natura i que oferiria com a amagatall discret per al pas de la frontera. És en aquestes terres feréstegues i tendres alhora, hostils sovint i enlluernadores per una bellesa singular que tindrien Maillol sempre captivat, on toparia amb un plàtan de carretera, el 15 de setembre de 1944, en un accident de cotxe en un intent d’anar a veure Raoul Dufy a Vernet-les-Bains. Maillol, que havia nascut a Banyuls l’any 1861, moriria el 27 de setembre, uns dies després del seu malaguanyat accident. Les seves despulles reposen en una de les feixes dels patis del mas, a sota  La Mediterrània, una de les escultures que l’havia fet més famós.

Ressegueixo la vida d’Aristides Maillol amb l’ABCdaire de Maillol  (Flammarion, 1996 i 2009) i, molt especialment, el llibre-entrevista Dina Vierny. Histoire de ma vie racontée à Alain Jaubert  (Gallimard, 2009), la persona que l’acompanyaria com a model durant deu anys de 1934 a 1944. Retinc, sobretot, tres imatges que Vierny explica. La primera la germana de Maillol, Maria, arremangant-se les faldilles per damunt els genolls i entrant al mar a la platja de Banyuls, després la figura femenina en el treball de la vinya amb el cos encorbat accentuant formes i vinclaments i, finalment, Maillol a la platja, recollint la ferralla abocada pel mar. Aquest joc escultòric de rovells amuntegats, sovint suport i estructura de les seves escultures, establiria un lligam estret entre el rebuig elemental de la natura  abocada a la platja i una recerca de formes gens afectades en el nu femení, sense moviment, que en lloc de deformar, com haurien fet els escultors precedents, Rodin, per exemple, accentua les formes. És la recerca d’una visió intangible del cos femení que Maillol utilitza per a qualsevol simbolisme escultòric, ja sigui l’homenatge als revolucionaris (monument a Auguste Blanqui), com el reconeixement als morts de la gran guerra (Monuments de Céret, Port-Vendres i Banyuls).

Tornem, però, al camí de Banyuls. Els cinc quilòmetres que separen el poble del mas són part de l’anomenada “ruta Maillol”, un dels camins per passar la frontera. Pel coll de Banyuls o per altres camins en una doble direcció. Primer ,el 1939, Maillol resta corprès per la imatge dels republicans camí de l’exili, l’exèrcit i els civils, l’apilonament a la platja, el fred i la fam, i immediatament, els inevitables camps de concentració en els dies següents. Després, a partir de 1940, el camí a l’inrevés. Maillol, malgrat les reticències d’alguns, hi col·laboraria en tots dos casos. Exili de refugiats alemanys, jueus o no, que passarien la frontera, buscarien el camí de Port-Bou i, a peu o amb tren, desfilarien per tota la península fins a Lisboa en un intent d’embarcar cap als Estats Units. La biografia de Dina Vierny afegeix ingredients singulars a aquesta peripècia per la seva relació amb Rússia i els moviments polítics posteriors a la revolució russa, viscuts de forma singular per la seva família, part de la qual tenia arrels jueves sefardites.

L’extrema suavitat d’ara, el confort radical, no pot esvair les imatges potents d’aquells moments històrics i de les circumstàncies personals i col·lectives d’uns anys marcats profundament per la lluita contra el feixisme i les contradiccions socials que desencadenava el perill i el risc.

Però, ara, el camí del coll és només un recurs per a la memòria històrica, una eina d’evocació permanent, un vehicle per desvetllar emocions. Podem refer, en el paisatge, una lectura culta de la peripècia humana que ha deixat en la profunditat d’aquestes valls petjades mil·lenàries, com el monestir de Sant Quirze de Colera, feliçment en fase de recuperació per al patrimoni de Rabós, i passos feixucs d’homes i dones cansats, afermant el peu a la terra en el treball de la vinya, que fructifica sempre, o escapant les dictadures deixant les arrels i guanyant la llibertat.

La intensíssima mediterraneïtat dels nus femenins de Maillol beu de les fonts d’aquests paisatges i d’aquestes petjades, cruels a vegades i font de felicitat d’altres.

 

PUBLICAT A: http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/432269-el-coll-de-banyuls.html

8 Juliol 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Avui, El Punt | , , , , | Comentaris tancats a EL COLL DE BANYULS

EL RETORN DE FIDEL AGUILAR

Diari de Girona

Abans-d’ahir ens vam aplegar a la Fontana d’Or una bona colla de gironins i gironines per recordar en Pere Rodeja, en Pere de can Geli. La Rosa Gil, quan vaig arribar, m’explicava satisfeta que estrenàvem com a sala per a actes i conferències la sala romànica, que havia quedat molt bé. I és veritat. La sobrietat dels murs, la visió dels finestrals, la finesa de les columnes i els capitells atorguen a aquest espai una senzilla solemnitat molt apropiada. La sala es va omplir de gom a gom i la majoria de llibreters i llibreteres de la demarcació, i de fora, convocats pel gremi van compartir acte amb molts ciutadans que volien recordar el ciutadà i l’amic, i acompanyar els familiars emocionats pel record ben viu d’en Pere. El mateix gremi es va ocupar de promoure, gràcies a l’activisme editorial d’en Quim Curbet, l’edició d’un petit llibre Memorial. Pere Rodeja i Ponsatí que és un aplec dels articles, molts d’ells al Diari, que es van publicar arran del traspàs d’en Pere. Un conjunt de textos que junts ens fan l’efecte d’un gran homenatge espontani a les principals virtuts del nostre llibreter que, des de la bondat, la discreció, l’eficàcia, el coneixement, l’amabilitat, la senzillesa i la naturalitat va exercir durant molts decennis la seva vocació de llibreter de capçalera, en expressió d’en Joaquim Jubert, a can Geli. Una llibreria que és com un carrer de llibres, un passatge, un carrer cobert, entre l’Argenteria i la Cort Reial.

Sortint de l’acte, precisament a la Cort Reial, em vaig poder adonar que l’escultura en bronze que reprodueix una de les peces d’en Fidel Aguilar que l’Ajuntament havia situat recolzada a la base del primer pilar, del primer arc de les voltes d’en Rosés, havia tornat al seu lloc. El dia abans, la mateixa alcaldessa Anna Pagans m’havia informat d’aquesta recuperació, que posava fi a un parèntesi de molts mesos sense l’escultura perquè la casa d’aquesta primera volta havia estat en obres i en realitat totalment reconstruïda.

Vaig observar una estona llarga la convivència de les formes elegants i sensuals de la figura femenina de l’escultura amb les terrasses dels bars, plenes de gom a gom de gent sopant o fent el toc, en un ambient vivíssim i animat que em va complaure especialment. És justament aquesta idea de fusió entre l’espai construït, la ciutat de pedra, i l’ànima de la ciutat, la gent, la vida, la que dóna sentit ple a les formes urbanes i al desenvolupament d’un model de ciutat que ha fet del comerç, del turisme, de la gastronomia i de la cultura i el coneixement elements essencials del seu full de ruta. I que han esdevingut un senyal d’èxit i una causa de la dinamització concorreguda del barri vell, en altre temps adormit exclusivament en les glòries del passat reservades al consum immortal de ciutadans inexistents.

La reposició de l’escultura d’en Fidel Aguilar em sembla també una recuperació justa i necessària, una devolució estricta, d’un personatge recuperat per a la memòria de la ciutat després de moltes iniciatives que es remunten a l’any 1930, quan els Amics de les Arts van promoure un moviment ciutadà que va culminar amb la instal·lació d’un monument elegant i senzill dedicat a Fidel Aguilar en un racó discret dels jardins de la Devesa. No sé ara si amb aquest monument podem estar tan feliços com amb l’escultura de la Cort Reial, perquè tinc vagament en el record la idea que ja fa uns anys, la figura femenina que coronava el monument va ser sostreta i mai no he sabut si es va recuperar i si aquell homenatge dels anys trenta, que va glossar en el seu moment Josep Colomer, es manté vigent o roman escapçat.

Després vindria, l’any 1972, l’exposició que li va dedicar l’Ajuntament de Girona i el Col·legi d’Arquitectes, comissariada per en Jaume Fàbrega, i que va donar lloc a un catàleg esplèndid amb textos del mateix Fàbrega, del ja esmentat Josep Colomer i d’Eugeni Ribalta (Enric Marquès). Aquesta exposició és a l’origen de la col·lecció d’obra de Fidel Aguilar que conserva i exposa el Museu d’Història de la Ciutat i que va servir també per a l’exposició de Fires que se li va dedicar en el marc de la sèrie d’exposicions que en els anys noranta es van fer, sota l’impuls de Narcís Comadira, per a la recuperació del noucentisme gironí (Aguilar, Marcó, germans Busquets, Fargnoli, Casanovas…). El conjunt dels catàlegs d’aquest cicle conforma un corpus essencial per a conèixer la producció artística a la nostra ciutat en el primer terç del segle XX.

M’interessa, però, per damunt de tot subratllar més directament el fet urbà. La recuperació d’un racó de ciutat amb identitat pròpia i amb un referent concret. Les ciutats estan fetes d’espais i formes i ens hi identifiquem millor quan, més enllà de la grisor anodina i avorrida, trobem referents singulars que ens apropen a una ànima culta i viva de la memòria de la ciutat. Aquest és el sentiment que em va suscitar la presència recuperada de l’escultura de Fidel Aguilar. Malgrat ser molt recent se’m feia estrany el pilar sense l’escultura, cada vegada que hi passava trobava a faltar quelcom que em semblava integrat, incrustat, en la pedra que conforma els arcs de les voltes d’en Rosés.

Ara, Fidel Aguilar (1894-1917), tan jove i tan creatiu, tan delicat, tan noucentista, ben custodiat al Museu d’Història, reproduït incessantment en les peces de can Marcó de Quart surt a passeig per la ciutat i situa a la Cort Reial una pinzellada de memòria integrada a la vida. Mentre la bellesa extrema de la seva ‘Eva’, un marbre delicat i sensible, honora de tant en tant ciutadans exemplars en un dels premis Athenea que lliguen el present de la ciutat al moment més brillant i  creatiu de la ciutat de fa ara prop més d’un segle.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

1 Juliol 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , , | Comentaris tancats a EL RETORN DE FIDEL AGUILAR

EPISODIS GIRONINS

Diari de Girona

Dijous de la setmana passada era a primera hora del matí a la Seu d’Urgell. Davant de la Catedral, assegut en una terrassa d’un bar a les vuit del matí feia una temperatura fresqueta i agradable. Poc més de quinze graus. Vaig repassar un cop més els volums i les formes de la magnífica arquitectura romànica que tenia al davant. Veient un monument romànic complet m’és més fàcil imaginar la força que havia de tenir la Catedral de Girona en els segles XI, XII i XIII. La proximitat del Cadí donava a la meva visió matinal un aire d’una serenitat extrema.

A mig matí i acabada la feina vaig baixar cap a Girona, pel túnel del Cadí i per l’Eix Transversal. Enguany tot és més verd, més fresc, que en estius anteriors. No hi ha cap racó recremat. Les muntanyes continuen vessant generoses d’aigua. Però arribant a Girona, el rellotge termòmetre de la plaça del Carril, potser espatllat, marcava quaranta graus i el de la façana de la farmàcia de la Susanna Palau, a la plaça del Marquès de Camps, marcava trenta-cinc a l’ombra. Devíem estar ben bé a trenta-vuit.

Però l’efecte de la calorada no em va fer perdre de vista el canvi visual i físic de la carretera de Barcelona des de l’accés mateix a l’autopista fins a la Ronda de Ferran Puig. Després de tota la polseguera polèmica del tema de l’amiant, la solució adoptada em sembla simple i eficient. És evident que el paviment de la carretera de Barcelona era ja molt desigual i fragmentat, i presentava un aspecte dolentíssim i que malgrat la troballa de l’amiant calia trobar alguna solució, en aquest cas sense fresar. El paviment continu, i pintat, atorga homogeneïtat, civilització, sensació d’eficàcia. Potser no durarà tant com si s’hagués anat més a fons fresant. Però en qualsevol cas ara tenim com hem tingut fins ara l’amiant confinat, i tenim la carretera en solfa i en ordre. Aquesta visió em va portar a consideracions sobre el retorn a la normalitat, sobre la superació dels episodis d’obres, sobre la provisionalitat inacabable de les rases obertes, dels carrers tancats. La importància tant de començar les coses com acabar-les. És el cas, per exemple, de la plaça del Marquès de Camps i també de totes les obres de canalitzacions diverses que l’Ajuntament ha abordat amb els recursos del Pla per a l’ocupació que el Govern espanyol ha atorgat als ajuntaments.

Aquest és el motiu pel qual m’ha proporcionat una gran alegria veure finalment acabada la plaça de Sant Agustí, pendent d’instal•lar la vella escultura. Algú potser trobarà a faltar els parterres i els boixos, l’ordre arrenglerat de la geometria de l’enjardinament. Però també és cert que, ara, la plaça ha guanyat ordre en tot l’entorn, que el paviment de sota les voltes ha arribat a assolir la regularitat acabada que tots esperàvem, que els escocells dels arbres, les llambordes , tenen la solidesa potent que reclamava una plaça com aquesta. Les terrasses ordenades que podien preocupar els veïns s’arrengleren a les voreres eixamplades sense envair ni la calçada ni la plaça, i tots els establiments ofereixen un servei millorat i esmerat a disposició d’un turisme creixent que ja no entendria una ciutat a mitges i sense establiments de qualitat diversa a la seva disposició.

És el mateix efecte que vaig percebre en el moment d’anar, uns dies abans, a Ràdio Girona convidat amablement per la Carme Martínez, quan em vaig adonar que s’havien acabat els treballs de restauració de les façanes de darrere de les cases del carrer Nou. Aquesta era una vella lluita pendent de resoldre que mai no podria servir per regenerar la imatge de la plaça Josep Pla, sempre tocada per un pecat original, però que ha permès finalment acabar amb la sordidesa lamentable del calçobre caient i desfent-se cada dia.

És l’efecte renovat que podrem gaudir quan l’Ajuntament reprengui un programa de manteniment i millora de les façanes de l’Onyar, ara ja envellides de més de vint-i-cinc anys i necessitades d’un repàs general per tornar-les a situar en la imatge emblemàtica que ha fet canviar la percepció de la ciutat arreu del món.

En darrer terme és l’alegria de comprovar que aquelles lletres toves que fa més de vint-i-cinc anys, en Paco Torres Monsó ens va fer per la plaça de l’Hospital i la plaça Pompeu Fabra tornen a ser al seu lloc i en el seu variat i atrevit cromatisme, posen una mica de color a la façana noble i ja pràcticament acabada de l’antic hospital de Santa Caterina. Sempre quedarà per a la petita història que els diners per aquella escultura els va oferir la Banca Mas Sardà, on treballaven en aquell moment en Dídac Caparrós i un encara força jove, i només incipient gestor empresarial, Jordi Dagà, molt abans d’anar a fer companyia a en Pedro Farreres a la direcció de la SEPI durant uns anys decisius.

Tornar a la normalitat, tornar les coses al seu lloc, és fer fàcil les coses, és fer amable la vida. I en aquest retorn d’estiu tenim, a Girona, uns quants motius interessants de retorn a la més genuïna normalitat quotidiana.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2009/08/28/opinio-episodis-gironins/353237.html

28 Agost 2009 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , , , | Comentaris tancats a EPISODIS GIRONINS

ESCULAPI I EUDALD

Diari de Girona

L’inici del retorn de l’escultura d’Esculapi a Empúries, en un viatge per etapes, marca un moment culminant de les commemoracions del centenari de les primeres excavacions. Hi ha, a Catalunya, un cor i una ànima grecs que bateguen des de fa temps i malden per reviure els temps gloriosos de les civilitzacions clàssiques. Les aproximacions històriques de Joseph de Maranjas (1808) o de Joaquim Botet i Sisó (1879) són només alguns dels precedents històrics anteriors a l’inici de les excavacions sistemàtiques que Emili Gandia realitzaria de forma directa des de 1908 fins a 1939, com ho palesen els seus resultats i els Diaris de les excavacions que són uns manuscrits apassionants. Cal fer esment també de la petjada histórica de Josep Puig i Cadafalch, Pere Bosch Gimpera o Martín Almagro.

Fer coincidir els actes de commemoració del centenari de les excavacions amb aquest viatge de retorn de l’escultura d’Esculapi és una feliç iniciativa, que ha de tornar un cop més l’antiga esplendor als pendents suaus dels turons d’Empúries encarats a llevant i a l’obertura gloriosa del golf de Roses batut per la tramuntana. És el que ja va succeir en un acte postnoucentista amb l’arribada de la flama olímpica dels jocs de Barcelona.

L’ànima grega d’Empúries tant com l’admiració per la petjada secular dels grecs a la Mediterrània ha dreçat un pont entre l’antiguitat clàssica i el món contemporani, i ha alimentat el treball d’historiadors i escriptors que, seduïts pel passat remot, han reivindicat també el present convuls en un doble pont de mar blava del present cap al passat i del present cap al present, mirant a Grècia i inspirant el neohel·lenisme de noves generacions d’estudiosos. Darrere les petjades  de Lluís Nicolau d’Olwer i d’Antoni Rubió i Lluch seguiria la tasca traductora, redemptora i poètica de Carles Riba tant seduït per Homer com pels poetes contemporanis i exaltat de passió en els paisatges redescoberts. Aquest és el fil que volia continuar Alexis Eudald Solà en tota la seva tasca i amb les traduccions de Kavafis i de Kazantzakis i la seva vital i animosa militància hel·lènica i neohel·lènica.

Però, ara, en el retorn d’Esculapi a Empúries m’imagino l’Alexis abrandat de passió dialèctica assajant camins diversos per fer reviure i compartir les emocions vibrants que trasbalsaven el seu cos i el seu cap a Roma, a Atenes, a Delfos, a Corint o a Ítaca. És com si ens disposéssim a escriure un darrer capítol, pòstum de la seva suite, Empúries,un viatge de retorn que, amb dibuixos i gravats de Joan Barbarà, concentra un destil·lat puríssim de la bellesa del mar grec solcat sovint per l’Eudald amb Lluís Llach.

Ell mateix, instal·lat a les pinedes i les dunes al costat de l’Hotel Empúries diria “No és pas per un atzar, doncs, que els jonis vinguts de Focea haguessin triat aquest areny per fundar-hi una altra colònia”, i amb la mateixa passió que ens llegia passatges de l’Odissea a Ítaca desgranaria les seves pròpies paraules encimbellat en els murs inerts del port “Uns pins i la mar, el sol que va a la posta i que brilla encara amb l’esclat d’una claror ocre viva, gairebé vermellosa. Uns quants xiprers per entre els murs i les habitacions adornades amb mosaics de la ciutat romana. Més al nord la Paleòpolis grega, el primer establiment dels foceus a Catalunya, el punt exacte on, amb l’ajut de la història i de la poesia, s’iniciava aquest retorn evocador, continua dominant des de la seva altura l’immens horitzó aqüífer amb els seus camins tan clarament delineats i que tothora inviten a reemprendre el viatge”. Els mateixos camins solcats en el passat per l’escultura d’Esculapi cap a Empúries i represos ara, tot vorejant la mar més pròxima per belles i antigues ciutats de la nostra costa que com Baetulo o Iluro la succeirien.

Ara que a Ripoll, en un acte recent, han editat els parlaments de l’acte d’homenatge que se li dedicà a l’Ajuntament d’aquest municipi el 27 d’octubre de 2001 i que amb el títol Català a Grècia, grec a Catalunya. Memòria d’Eudald Solà i Farrés (1946-2001), amb textos d’Àlex Susanna, Antoni Sàbat, Josep M. Pujol, Joan Bastardas i una entrevista de Xevi Planas, he pensat que la coincidència en el temps em permetia d’unir en la memòria Esculapi i Eudald i somniar un aplegament de tots dos personatges en el seu retorn a Empúries.

I abans d’emprendre el viatge definitiu a Empúries ens deixaria una mirada a Girona, com totes les mirades tendres, que estenia per la plana empordanesa i que va descriure magistralment en la Suite esmentada.

Escrit a Roma, la tardor de 1995, en un pròleg per a les traduccions al grec de cançons sefardites que havia preparat Agathí Dimitrouka, i que ell mateix em va lliurar traduït al català junt amb el llibre bellíssimament editat i il·lustrat, ”He parlat de Girona, una bellíssima ciutat que els jueus de tot el món coneixen i estimen. Pel laberint dels carrers costers i estretíssims, que porten a una de les catedrals més belles que conec, camino molt sovint amb el record fix en aquells homes que fins a l’alba del Renaixement, vivien i convivien amb nosaltres. Contemplo, tancades, les seves cases silencioses en l’ombra fosca d’uns carrerons deserts i, en el misteri de la muda sinagoga, recordo els preceptes de l’antiga saviesa d’aquest poble que aquí, precisament, en aquest lloc ,i a redós de figures eminents, va donar dies de glòria a la doctrina i als ensenyaments de la Càbala”.

Finalment, però, en el seu viatge, com Esculapi, retornaria als orígens i a l’ombra dels murs de la ciutat grega esbossaria un nou èxtasi de civilització i de cultura després de desgranar, “hores de meditació en la solitud de les restes d’Empúries, sota la mirada protectora d’Asclepi, o en el màgic recolliment del santuari de la deessa verge sepultat per una religió nova, com ella vinguda de l’orient i arrelada amb força a les nostres ribes. Hores de meditació que, a qui ha volgut lliurar-se a uns moments de conversa íntima amb les pedres de la Paleòpolis emporitana, li hauran aportat el guany immens del poder del somni i des d’aquí li hauran fet exclamar amb el poeta: Jo he vist el temps bell i la mort que s’apropa”.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 256)

29 febrer 2008 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , , | Comentaris tancats a ESCULAPI I EUDALD

EDUARDO CHILLIDA

Diari de Girona

Fa molt pocs dies es va fer a San Sebastián un acte d’inauguració amb trenta anys de retard del Peine del Viento. És una escultura emocionant, que estableix un diàleg entre la roca abrupta de la costa donostiarra i el mar obert. Hi bat el vent i el temporal, més sovint que el sol i la calma. És una emergència metàl·lica de la roca. Incrustada en el seu moment i, avui, amarada de rovell sembla que neix de la mateixa roca. El temps i el paisatge se l’han fet seva del tot. El Peine del Viento, a cop de dies i dies d’intempèrie sembla que sempre hi hagi sigut, amb naturalitat, nascut de la mateixa natura. Aquesta és la força d’aquesta escultura que, ara, els donostiarres celebren amb goig com a símbol i emblema i li atorguen carta de naturalesa definitiva. Hi ha com una continuïtat natural entre el color de la roca, els regalims del Novell i les formes potents i corbades del ferro que es plega i amanyaga a les escomeses del vent.

He fet sovint el peregrinatge de Chillida i he retut homenatge reiterat a aquest home, llarg i eixut, una canya que es vincla i no es trenca, un porter de futbol artesà de la fusta, la pedra i el ferro. Eduardo Chillida reflexiona sovint sobre la seva feina en silenci, amb poca loquacitat. Ho feia mirant profundament cap endins o amb la mirada cap enfora, orientada als espais oberts, els paisatges del verd basc, les cases, els prats i els boscos, la integració entre la ruralitat i la urbanitat industrial, fent la síntesi entre la duresa obrera del port de Bilbao, l’essència tel·lúrica de la forja i la suavitat ondulant dels prats. Ens en ha deixat testimoni en la seva obra i ho ha escrit amb text i dibuixos en les seves Preguntas, formulades a l’acte de presa de possessió com a membre de l’Academia de Bellas Artes de San Fernando. Chillida s’interroga sobre els espais i els volums, sobre la dimensió dels espais, sobre la percepció dels espais i la capacitat de l’ull humà d’abastar la tridimensionalitat múltiple del món.

De la mà d’alguns alcaldes he fet sovint un recorregut de paisatges urbans singularitzats per l’obra de Chillida. Amb Odón Elorza, tan donat a la reflexió serena des d’una taula del Niza amb un bloc i un llapis, resseguint la Concha i acostant-nos a aquest Peine del Viento que només de pensar-hi em fa sentir l’efecte dels esquitxos de l’aigua i el vent a la cara. És una imatge amb abric, contra el vent, mirant de cara el temporal, mesurant l’alçada de les ones, calibrant la llargada dels esquitxos, admirant la simfonia de l’escultura amb el mar. Amb Joan Clos a Barcelona, admirant la gran peça penjada, i no fàcil, del parc de la Creueta del coll.

Amb Xerardo Estévez, amanyagant la “Puerta de música” que obre el parc de Bonaval, construït en un antic cementiri, ple de roures, darrere d’un edifici envejable d’Alvaro Siza, el Centro Galego de Arte Contemporáneo, i al costat del Museo do Povo Galego. Hi he tornat una vegada i una altra. La “Puerta de música” s’ajeu a la gespa discreta i trenca un instant la dolça monotonia del verd, i la potència granítica del cementiri i el desordre ordenat de les parets seques de les feixes. M’agrada molt aquest parc.

Amb Vicente Álvarez Areces, alcalde de Gijón i ara president d’Astúries, en un recorregut pel litoral i els camins dels penya-segats de la costa asturiana fins arribar a l’elevació màxima que presideix una peça enorme de formigó, el “Elogio del horizonte”, que és com un gran telescopi mut, potser un periscopi de formigó cilíndric que irradia en un gran cercle la força del paisatge en la seva dimensió global de mar i terra. Per casualitats de la vida aquí hi vam anar plegats Estévez, Elorza, Clos, Álvarez Areces i jo mateix, units per la vida municipal, per l’amistat, la sintonia política i l’admiració de Chillida.

La culminació sublim, com els grans parcs d’escultures d’Henry Moore, és el Chillida Leku. Un gran parc d’escultures, un bosc amb escultures, un taller d’escultures a l’aire lliure, una simbiosi entre matèria i paisatge com poques n’hi ha al món. Un lloc per perdre’s, on domina la qualitat, l’endreça, l’ordre, la serenitat vegetal del País Basc, esmaltada de les formes obertes i tancades, arrodonides i cúbiques, amb arestes i contorns suaus de les escultures d’Eduardo Chillida.

L’escultor basc es va enamorar de la Catedral de Girona. Amb més temps i més vida hauríem promogut junts una campanya per fer treure l’orgue de la Catedral. Junts vam somniar escultures a la Catedral mateixa, a Sant Nicolau, a Sant Domènec o a la Devesa. Vam somniar escultures i vam compartir preguntes.

El seu temps a la vida no ens va donar per més. Ara, però, les seves peces s’alcen com un homenatge perenne, integrades en el paisatge.

La grandesa de l’escultura de Chillida és, per a mi, haver aconseguit aquesta identificació total amb la terra. Peces construïdes i modelades per ell, que semblen plantades, nascudes, brotades i crescudes de la terra mateixa. Són paisatges amb accent, una mirada atenta, una manyaga càlida, sense cap agressió. Només agredits, sempre tots, per la barbàrie que no es mira el paisatge, la terra, el país, els sentiments, amb els ulls sensibles, delicats i atents d’un escultor com Chillida.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest text forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 50-52)

21 Setembre 2007 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a EDUARDO CHILLIDA