Joaquim Nadal i Farreras

EL VALOR DE LES COSES PETITES

Diari de Girona

Pensar en el conjunt i actuar en el detall sempre ha sigut una bona manera d’encarar les coses  de la col·lectivitat i també de la vida de les persones. És evident que l’ambició, la utopia, els horitzons amplis, la perspectiva a llarg termini ens dóna sempre una dimensió de les coses que ho fa tot més abastable i més comprensible. Saber dibuixar aquests horitzons i seduir, engrescar, atrapar la complicitat de les persones és un mecanisme indispensable per convertir idees aïllades en un gran projecte. No es construeix un model de país, o de ciutat o, fins i tot, d’empresa sense la capacitat d’articular un discurs creïble, solvent, basat en el coneixement dels fonaments, de les arrels, del teixit que composa la realitat per després iniciar de forma gradual i segura la construcció efectiva del nou projecte.

Però la definició d’aquest pensament ampli passa prèviament per haver resolt les qüestions més peremptòries i elementals. L’experiència em diu que totes les realitats, socials i materials, són permanentment canviants. I que de la percepció d’aquest canvi en depèn la capacitat per atendre al detall més mínim i corregir les desviacions bàsiques que es puguin produir.

Naturalment, aquesta capacitat per avançar en el detall per arribar al conjunt passa per tenir les idees clares del que interpretem com la realitat normal desitjable. Si ens agafem l’exemple d’una ciutat, la nostra o qualsevol altra, la normalitat és tot el que representa la garantia del servei bàsic i la no alteració de les prestacions d’aquest servei bàsic. Posem per cas un carrer. Cal que tingui clavegueres eficients, separació de les aigües residuals i les pluvials, un bon paviment, voreres generoses i ben construïdes i afermades, un bon arbrat, un enllumenat eficient i sostenible. Un espai transitable que segregui amb seguretat cotxes i vianants. Doncs bé, l’anonmalitat, l’agressió al ‘model’ són les basses d’un paviment irregular, els panots aixecats i que ballen, les tanques de protecció despintades, rovellades i potser escrostonades, és una paperera arrencada, un arbre trencat o mort, un escossell buit, o ja el punt àlgid de l’anormalitat és l’eterna cançó de les rases obertes per les empreses de serveis en un inexplicable laberint incessant de tapar i destapar, ara pel gas, ara per l’aigua, ara pel telèfon, ara per la fibra òptica. L’objectiu hauria de ser situar les coses en el punt de la normalitat absoluta. Que res no alteri la visió de conjunt acabat, net, polit, fet.

Situem-nos en un punt de la nostra ciutat on conflueixen l’ambició de futur, l’anormalitat absoluta i la necessitat imperiosa de recuperar la normalitat del petit detall. La plaça d’Europa i el parc central. Aquí hi ha la clau de volta del gran projecte ferroviari. La part més aparatosa de l’obra ja està feta. D’aquí uns mesos començaran els serveis de l’alta velocitat entre Barcelona-Girona-Figueres i França. Anar a Barcelona serà un passeig, a Perpinyà un pensament, i anar a Madrid o a París una aventura confortable de poques hores. Canviarà l’escala de la nostra ciutat i viurem transformacions inesperades i positives. Començarem a veure el retorn de tants anys de molèsties i malentesos. Però quan ja circulin trens, quan l’objecte del desgavell ja s’hagi superat, a la superfície de la ciutat, a la pell de la ciutat quedaran les ferides. Com  i quan es reconstruirà el teixit urbà? La trama dels carrers, les places, els parcs, quan tot el que passi en el subsòl deixarà de ser un malson per la superfície de la ciutat? Quan la plaça recuperarà estructura de plaça? Quan  l’escultura d’Alfaro tornarà al seu lloc originari? Quan els nous espais recuperaran el sentit elemental del passeig, el joc, el descans? Quan els colors dels liquidàmbars ens faran oblidar la pols i les màquines? Queda per fer segurament el més fàcil i el menys costós. Però s’ha de fer i s’ha de fer ràpid per tornar l’alegria als veïns de Sant Narcís, de la plaça d’Europa, del parc Central de Santa Eugènia. Quan les inversions multimilionàries s’acaben arriba l’hora dels petits detalls. Tornar a la normalitat perduda allò que reclama normalitat cada dia.

Per molts inventaris, reculls, estadístiques, maquillatges, canvis d’orientació, noves direccions, grans equipaments, que es facin o es posin en servei, el que compta finalment per l’edifici és la cohesió social i la satisfacció quotidiana de veure les coses elementals fer-nos la vida fàcil.

Anuncis

6 Juliol 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a EL VALOR DE LES COSES PETITES

GIRONA, NOVES OPORTUNITATS

Diari de Girona

Els mitjans de comunicació s’han fet ressò aquestes darreres setmanes d’alguns canvis imminents en la geografia dels equipaments de la ciutat. En primer lloc s’ha recordat, i els gironins ho poden veure quan van a l’Auditori o quan simplement fan servir el pont de Fontajau, com ja fa uns mesos que és a punt el nou Palau de Justícia de Girona, davant per davant del Palau Firal, i ocupant un lloc preferent en l’illa que havia ocupat fins no fa gaire anys l’antiga plaça de braus.

En segon lloc fa molt pocs dies aquest Diari s’ha fet ressò de l’impacte de la nova Biblioteca Pública de Girona, al carrer Emili Grahit, el canvi que comportarà en el servei i la novetat que representa l’edifici en termes arquitectònics en aquesta part de l’Eixample.

I, finalment, si bé tot està més endarrerit, és evident que en els terrenys de Fontajau, on hi havia hagut fa uns anys les instal·lacions provisionals de la Facultat de Dret i on després els antics barracons van acollir fins no fa gaire l’associació de veïns i les entitats de l’entorn, s’ha fet una neteja i explanació i que el solar és a punt per a la construcció del futur Arxiu Històric de Girona.

En tots tres casos hem de remarcar l’oportunitat de nous edificis d’equipaments en terrenys del patrimoni municipal del sòl, que han permès captar inversions de les altres administracions -Estat i Generalitat- i executar unes obres singulars que han de contribuir de forma immediata a una millora substancial dels serveis que s’hi han de prestar.

Pel que fa el Palau de Justícia és del tot evident que, un cop en funcionament, la majoria dels jutjats en el nou edifici de l’avinguda de Ramon Folch quedava pendent el problema de l’Audiència Provincial durant molts anys a l’edifici de la casa Pastors, a la plaça de la Catedral. Construir una nova Audiència era una assignatura pendent per tal de completar la nova geografia judicial de la ciutat que, malgrat tot, té ara nous jutjats en edificis privats i en instal·lacions de caràcter provisional.

En el cas de la nova Biblioteca de Girona ens trobarem que s’acaba la provisionalitat heroica, i eficaç, que en el seu moment va saber definir, a cop de tenacitat, el Sr. Enric Mirambell en l’edifici de l’antic Hospici o Casa de Misericòrdia, i els fons de la Biblioteca tindran la unitat i la funcionalitat que fa temps reclamaven per a uns fons bibliogràfics i d’hemeroteca de primeríssim nivell. La convivència amb la Casa de Cultura ha sigut, durant molts anys, una convivència fructífera, però ara havia esdevingut una convivència incòmoda i calia separar els dos equipaments.

Finalment, l’Arxiu en un nou edifici deixaria el peu forçat d’un convent desamortitzat, l’antic convent de Sant Josep, i que amb anterioritat a acollir l’Arxiu havia sigut durant molts anys un catau que feia les funcions de Delegació d’Hisenda.

Els nous edificis són, doncs, noves oportunitats que s’han d’aprofitar. Ja aprofitades en el marc de l’atracció d’inversions externes que han contribuït a enriquir el patrimoni en equipaments de la ciutat, i per aprofitar en la prestació dels mateixos serveis en condicions de modernitat i eficàcia fins ara insuficients.

En darrer terme sorgeixen unes altres oportunitats. L’antiga Audiència, Casa Pastors, amb els seus testimonis arqueològics i monumentals, amb el seu encaix en el perímetre de la Força Vella, quedarà buida. Algú ja ha avançat que podria ser la seu d’una oficina de turisme. Però de quina mena d’oficina parlem? No hi ha oficines a l’estació de la plaça d’Espanya, al carrer Joan Maragall a la seu de la Generalitat i a la Sala Municipal de la Rambla? Quins turistes atendrà l’oficina de l’Audiència? Com hi arribaran? I si ja hi ha arribat i tenen al davant la barroca evidència de la gran escala monumental de la Seu, què més poden necessitar? És evident que una funció didàctica i d’acompanyament, que per altra banda també fa el punt de benvinguda, pot ésser necessària. No discutim, doncs, aquesta funció. Discutim que pugui o hagi de ser la funció única. L’edifici és immens, les oportunitats moltes i potser entre tots hauríem de pensar en alguna activitat generadora de valor afegit, bé sigui en el terreny universitari, cultural o hoteler, i si pot ser amb capacitat de generar una ara imprescindible col·laboració público-privada amb el sector privat apostant també per inversions productives en aquest camp.

La Casa de Cultura sense la biblioteca podrà respirar. Ja no caldrà tirar endavant un projecte grandiloqüent i, en part, innecessari. Els temps no estan per floritures. Però és evident que la rehabilitació, adaptació i ampliació dels serveis de la Casa de Cultura en els espais alliberats per la biblioteca permeten el disseny d’un nou pla estratègic que, per altra banda, seria convenient que per tal d’evitar redundàncies amb la Mercè fos acordat i consensuat entre l’Ajuntament i la Diputació.

Quedarà més temps per pensar un destí últim per a l’antic convent de Sant Josep i, aquí, jo m’apunto a les tesis dels que creuen que aquest edifici ha de ser cedit a l’Ajuntament perquè aquest completi la seva xarxa d’equipaments i estructuri de forma definitiva una gran illa administrativa, cultural, social i de serveis en el rovell de l’ou de la ciutat antiga.

Els reptes són grans, les oportunitats immenses. És hora de planificació, d’estalvi i de prudència, però també d’ambició i imaginació. Els metres quadrats que ara s’alliberaran no s’han pas d’ocupar de seguida i amb voracitat d’espai. Hi ha temps per pensar-los amb intel·ligència, de disposar dels projectes i d’anar definint, a poc a poc, un horitzó de futur raonable, creïble i d’efectes dinamitzadors sobre la ciutat.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

8 Juny 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a GIRONA, NOVES OPORTUNITATS

SANTA EUGÈNIA DE TER

Diari de Girona

Fa pocs dies vaig llegir al Diari de Girona que els veïns de Santa Eugènia es manifestaven contra el tancament de l’esplai Sant Jordi, centre per a la gent gran de llarga tradició al barri i vinculat a l’antiga Caixa de Catalunya. Situat a la carretera de Santa Eugènia, entre el carrer Agudes i la frontissa, aquest local ha acollit diàriament desenes de ciutadans i ciutadanes que s’hi han aplegat per llegir el diari, jugar a cartes, fer cursos, compartir una amable tertúlia, desenvolupar activitats formatives; homes i dones s’ hi han trobat a ballar o a compartir moments agradables o les lentes hores de la tarda. En els darrers trenta anys hi he anat sovint. He participat en actes d’homenatge i reconeixement, hi he anat diverses vegades en campanya electoral, he repartit diplomes, he visitat veïns i coneguts. Sembla que tanca un equipament que ha fet un llarg servei a la ciutat. I crec, sincerament, que per molt difícils que siguin les circumstàncies actuals del sistema financer català i espanyol, per complexa que sigui la situació de l’actual Catalunya Caixa, les activitats i centres de l’obra social no haurien de ser negociables. Formen part dels equipaments de la ciutat, són patrimoni col·lectiu i compartit, i res ni ningú no hauria de poder tancar un servei comunitari que pertany a la vida cívica des de fa tant de temps. No ho hauria de fer la caixa i no ho hauria de permetre l’Ajuntament. Ha costat massa dotar la ciutat d’una xarxa de serveis i equipaments com perquè ara resulti que la crisi s’emporti per davant els avenços socials més notables dels darrers trenta-cinc anys. Amb un munt de records, amb cares que se’m fan presents, amb moments tristos i alegres al cap sé que no és admissible que ara tanqui el casal Sant Jordi.

Ha tancat també, no lluny d’aquest esplai, l’antiga biblioteca Salvador Allende que, en el seu moment, va venir a inaugurar Isabel Allende. En un antic edifici prop del carrer Montseny, en un interior d’illa enrevessat, un vell local tenia els veïns en peu de guerra per les molèsties que provocava i amb la reivindicació d’un equipament públic. L’Ajuntament va adquirir el local el va transformar en centre social i finalment hi va habilitar la nova biblioteca amb lletres grosses i atractives pintades a la façana per iniciativa del malaguanyat arquitecte Miquel Ferrer. La vella ignomínia d’un urbanisme miserable havia esdevingut un nucli viu de vida local, d’activitat cívica, de desenvolupament comunitari. El barri vibrava d’activisme compromès. Estàvem convençuts que la cultura era una eina imprescindible i que la regeneració urbana començava amb la dotació sòlida de la ciutat i els barris amb equipaments destinats a respondre a una demanda real que mai no havia estat abans atesa. Després de molts anys de servei, ara, la biblioteca s’ha traslladat als baixos de l’antiga fàbrica Marfà. El vell local del carrer Montseny ha perdut un dels seus motors. Traslladada la biblioteca es planteja el dubte del destí de l’antic local. És evident que la dotació del barri en fa un punt neuràlgic, però també és evident que la concentració d’equipaments és avui molt notable. Ha de ser centre social, local per a joves, centre de múltiples activitats? O pot simplement ser objecte d’enderroc per esponjar l’espai, generar un nou buit urbà i dotar millor d’espais lliures aquell sector de densa població de Santa Eugènia a tocar del Veïnat? Tinc dubtes. Però traslladada, no perduda la biblioteca, estic convençut que després de molts i molts anys de veure uns baixos poc afortunats, una construcció atípica, un racó de carrers interiors, potser l’aparició d’una nova plaça pública pot ser un motiu que il·lumini la zona, que la faci més humana i amable i que doni als pisos de l’entorn una nova visió urbana i de l’espai que mai fins ara no s’havien pogut imaginar. No tinc els elements per a tenir una opinió tancada. Sóc ara massa lluny de la vibració diària del barri per fer-me una idea del tot clara de la solució. Però em sembla que no s’han de descartar les hipòtesi possibles i que potser poden ser objecte d’una àmplia consulta ciutadana.

Finalment també he visitat la Marfà que ja ha obert i funciona a mig gas. Tinc ben viu el record de l’adquisició de l’edifici i de les diverses vegades que hi havia anat a admirar les immenses sales de màquines plenes de columnes, la magnífica arquitectura industrial del conjunt i la coincidència en el mateix edifici de les turbines i els elements hidràulics que alimentava i movia la sèquia Monar, el vell rec Monar medieval, fil essencial de la industrialització de Salt, Santa Eugènia i Girona i dels molins de la ciutat i una certa regulació del cabal de l’Onyar. L’equipament és magnífic; un auditori exterior, les instal·lacions àmplies i lluminoses de la biblioteca, el bar, els espais comuns, els despatxos i les dues plantes d’aules, sales de reunions, i espais per a assaigs de grups musicals. L’eix cívic Marfà-Can Ninetes esdevé, així, el motor bàsic de dinamització social i cultural de Santa Eugènia. Un equipament potent que ha d’anar agafant ritme i força i que ha d’esdevenir el nucli dur de l’activisme cívic que abans es desenvolupava en el local de prop del carrer Montseny. I encara romanen intactes les possibilitats immenses dels espais annexos, on els antics tallers, la sèquia i les turbines poden ser la base d’un museu industrial que substitueixi o complementi les sales d’arqueologia industrial del Museu d’Història de la ciutat.

No vull tancar aquest article sense explicar que, tot treballant en una conferència sobre el govern de la ciutat, he trobat els antecedents de l’annexió de Santa Eugènia a Girona. I crec que s’ha de fer justícia recordant i atribuint a ERC durant la II República la iniciativa de promoure un expedient d’annexió, que en aquell moment no acabaria de prosperar, però que hauria de servir de base per a futures annexions plantejades ja en un altre context. Efectivament tal com consta en el Llibre d’actes del Ple de l’Ajuntament, en la sessió del 4 d’ abril de 1934 es va veure, es va votar i es va aprovar, una iniciativa de la minoria republicana per a constituir una comissió especial per a l’eixamplament del terme. “S’acordà per unanimitat la designació dels senyors Gispert, Cervera, Camps i Tarrés per a constituir sota la presidència del senyor alcalde la Comissió especial d’estudi per agregació de terrenys de termes municipals veïns”. Posteriorment, ja l’any 1937, la publicació Tres mesos de govern municipal. Setembre de 1937, promoguda per ERC, donava compte que “Girona té un terme municipal reduïdíssim, gairebé totalment edificat, i amb totes les anormalitats que pot presentar un terme municipal”, recordava que els cementiris de la ciutat eren tots fora ciutat i es plantejava les annexions de terrenys de Pla de Ter (Santa Eugènia), Vall de Galligants (Sant Daniel), Palau Sacosta i Campdorà. “Totes aquestes raons aconsellaren a la comissió de govern que passant per alt els interessos particulars i els de partit, proposés al Ple Municipal la iniciativa de l’expedient d’agregació”. L’acord s’adoptà per unanimitat en el ple del 27 d’agost de 1937. A l’Arxiu municipal es guarden els documents dels treballs de l’esmentada comissió.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

30 Març 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a SANTA EUGÈNIA DE TER

SABEM BEN BÉ EL QUE TENIM?

Diari de Girona

Divendres passat a mitja tarda es va inaugurar el nou edifici del Centre d’empreses al Parc Científic i tecnològic de la Universitat de Girona. Amb motiu d’aquest acte, tothom va poder apreciar la gran transformació que s’està produint en aquell punt on es toquen els termes de Girona i Quart, a la Creueta.

Fa deu anys no hi havia altra cosa que les cases Barceló, encara en terme de Girona,el conjunt de les cases del barri de la Creueta de Quart, les velles edificacions industrials a tocar del vell pont de l’Onyar i un conjunt de camps de conreu en un estat d’explotació elemental.

En el seu moment, la Generalitat va obrir el vial de connexió de la plaça dels Països Catalans amb la Creueta i la carretera de Quart, amb un nou pont sobre l’Onyar que trencava el vell aïllament de la Creueta els dies de crescuda del riu, i obria un  horitzó de noves possibilitats a tot l’entorn. Més tard, l’Ajuntament es va cuidar de connectar aquesta zona amb el campus de Montilivi, a través de la urbanització de Puigvistós, obrint una nova via alternativa que atorgava un més alt nivell d’accessibilitat a tot el campus sud de la ciutat. I, finalment, es van engegar els treballs per a la definició a l’empara de la Universitat de Girona d’un nou Parc Científic i Tecnològic.

Fa uns mesos es va inaugurar el primer edifici, obra de l’equip conduït per l’arquitecte Xerardo Estévez i, ara, s’ha inaugurat el Centre d’empreses que respon al projecte d’un equip d’arquitectes gironins encapçalat per en Joan Tarrús i en Jordi Bosch, i amb la intervenció d’en  Narcís Comadira.

Fa deu anys ningú no es creia que seria possible una transformació tan radical, un nivell d’inversió tan potent i el desplegament d’un conjunt d’activitats de tanta transcendència vinculats a la recerca, la innovació i  la transferència del coneixement. Ara, en canvi, coneixem al detall quin és l’horitzó de futur del Parc Científic, amb nous edificis en construcció per a activitats de recerca vinculades amb l’aigua, el món agroalimentari i la biotecnologia.

En l’acte inaugural, el director del Parc, Pere Condom, va posar de manifest les dades més bàsiques per a conèixer l’aportació actual i la previsió de futur a la vida econòmica i social de les comarques. Amb un moviment diari d’usuaris dels edificis, que ja ara se situa per damunt de les cinc-centes persones i que encara ha de créixer molt en el futur. No sé si som prou conscients de l’impacte en el nostre teixit empresarial i social d’unes instal·lacions d’aquesta envergadura i del seu gran valor afegit. És un canvi d’escala i un canvi qualitatiu pel que fa les característiques de l’ocupació generada i els valors en joc, on el nivell de titulacions dels investigadors es relaciona directament amb un impacte quantificable de la Universitat de Girona en l’economia de la ciutat i de les comarques.

Sovint fem una apel·lació a una major connexió entre la Universitat i la ciutat i entre la Universitat i l’empresa, però crec sincerament que més enllà de la confirmació explícita d’aquesta connexió, la realitat diària ens confirma un camí emprès sòlidament i recorregut amb pas ferm fins a resultats que són, avui, ja molt tangibles.

Potser caldrà fer encara algun pas més en la confirmació que, des de 1992 amb la creació de la Universitat de Girona, l’impacte d’aquest fet transcendent s’ha estès a tots els àmbits de la vida ciutadana amb repercussions en el consum, el mercat de l’habitatge de lloguer, els hàbits culturals i de lleure, el nivell de les nostres empreses, i la possibilitat de trobar treballadors qualificats, sense haver de sortir d’un entorn immediat que es caracteritza per una alta qualitat de vida.

En temps de crisi, una inauguració com la de divendres passat és una notícia immillorable i una aposta decidida cap al futur construït amb fonaments més sòlids i menys especulatius que els que han caracteritzat l’etapa de creixement de l’última dècada i que, ara, ha entrat en una reculada evident.

L’alcaldessa, Anna Pagans, compromesa com sempre amb aportacions de sòl des de l’Ajuntament a la UDG, la rectora Anna Maria Geli, i la comissionada Blanca Palmada  des de la seva representació acadèmica i política de la comunitat científica, i el Secretari d’Estat, Màrius Rubiralta van certificar amb les seves intervencions el compromís decidit de tots per a continuar per aquest camí del que encara no som ciutadanament prou conscients.

És urgent que ens fem nostre, que assumim com a bagatge propi de la ciutat el Parc Científic i Tecnològic, i que entenguem que ens és una eina imprescindible per a la continuïtat de la prosperitat i d’una ocupació de qualitat.

Mentre el Parc Científic avança, el parc de les Ribes de l’Onyar es prepara per estirar ciutat enfora unes ribes fluvials de grans qualitats paisatgístiques amb un entorn de vegetació exuberant que convida a la serenitat de l’ànima i a la reflexió constant.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

PUBLICAT A: 

3 Octubre 2008 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a SABEM BEN BÉ EL QUE TENIM?

UNA INVERSIÓ DE FUTUR

Endavant  núm. 79, pàg. 14-17

Aquestes darreres setmanes, el nostre primer secretari i president de la Generalitat, José Montilla, ha recordat en diverses ocasions que l’empresa pública Gisa està realitzant en aquests moments obres per valor de més de 10.000 milions d’euros. Això representa, aproximadament, el 80% del total de les inversions que realitza el Govern de la Generalitat. Efectivament, a les xifres de Gisa caldria encara afegir-hi les inversions directes que realitzen l’Agència Catalana de l’Aigua, l’Institut Català de la Salut, l’Institut Català del Sòl i les empreses públiques Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, Ports de la Generalitat i Cimalsa.

L’esforç inversor és equivalent al volum de les necessitats i al conjunt dels dèficits acumulats en matèria d’infraestructures i equipaments, i respon a una filosofia que estableix un lligam directe entre el parc d’infraestructures i el conjunt de les polítiques socials. És una interrelació indestriable, que relaciona d’una manera directa la resposta a les necessitats més elementals i el repte de crear les màximes condicions d’igualtat, social i territorial, entre tots els ciutadans de Catalunya. Un creixement sostingut i sostenible, la creació de riquesa, la garantia de la cohesió social i la resposta adequada al dret a la mobilitat esdevenen la base material que sustenta un edifici construït amb els paràmetres del catalanisme social.

Si ens cenyim exclusivament a les inversions que realitza Gisa per encàrrec del Govern, hi trobarem l’agenda principal de les polítiques de la Generalitat i les seves prioritats en matèria de seguretat (comissaries i desplegament de la policia de la Generalitat-Mossos d’esquadra), justícia (edificis judicials, Ciutat de la justícia i edificis penitenciaris), salut (centres d’assistència primària i hospitals), educació (escoles de primària i instituts) i acció social i ciutadania (residències i centres per a l’atenció a la gent gran i a les persones dependents).

En tots els casos hi ha una dada rellevant: el fet que aquestes polítiques s’han adreçat a atendre un univers demogràfic que en els darrers deu anys s’ha ampliat en més d’un milió de persones. La vella idea de la Catalunya dels sis milions d’habitants s’ha anat substituint per la Catalunya del set milions i mig, amb una demanda creixent de serveis i polítiques de caràcter universal que s’han pogut atendre raonablement bé i superant el repte de l’arribada massiva de nous ciutadans usuaris dels serveis públics. Així, una política de serveis públics de qualitat s’ha pogut fer compatible amb uns índexs de creixement que la planificació realitzada en períodes anteriors no havia arribat a intuir.

Voldria, però, centrar-me en les polítiques que representen l’esforç inversor de més volum i que es refereixen a la cohesió social dels barris i a les infraestructures del transport, amb especial èmfasi al transport per ferrocarril i per carretera.

Vull assenyalar, en primer lloc, que abans del 15 de juliol el Govern donarà a conèixer els ajuts de la cinquena convocatòria de la Llei de barris. Que amb aquesta convocatòria se superaran els 1.000 milions d’euros d’inversions realitzades, a parts iguals, entre els governs locals i el Govern de la Generalitat, i que ens acostarem molt a l’objectiu que ens havíem fixat per aquesta legislatura d’arribar a l’atenció a un mínim de cent barris des de la primera convocatòria de 2004.

En el terreny de la mobilitat, les grans inversions que es realitzen en matèria ferroviària i viària estan donant els seus fruits i comencen a culminar els treballs iniciats ara fa cinc anys. Voldria assenyalar, això sí, que les obres mentre es realitzen generen molèsties, i la visibilitat dels entrebancs és sovint  molt més evident que la visibilitat de la normalitat recuperada i de les millores realitzades. Però m’agradaria que progressivament anéssim fent-nos a la idea que cada entrebanc nou que trobem a la via pública és una millora en curs, que acabarà produint nous beneficis i millores en la prestació dels serveis públics.

En aquest sentit adquireix una rellevància molt especial l’amplíssim programa d’obres d’adaptació de la xarxa de transport públic a la llei d’accessibilitat, i que en pocs anys convertirà la xarxa de metro de l’àrea de Barcelona en una de les més, sinó la més, accessibles d’Europa. Cada nou ascensor, cada nova escala mecànica o cada nou intercanviador representa un volum enorme d’inversió de recursos públics, que acabarà transformant-se en una millora evident i perceptible. Només cal recordar l’impacte ara i la millora que representaran els intercanviadors de Meridiana, Arc de Triomf o Diagonal.

En el terreny ferroviari hi ha avui en curs les obres de la línia 3 del metro, que es podran inaugurar aquesta tardor; les de la línia 5 que avancen a bon ritme després de l’entrebanc del Carmel; les de la línia 2, a Badalona, que permetran un nou espai públic, una nova estació i un nou aparcament de concessió  municipal, i els grans treballs de la línia 9 que ara, amb un projecte molt madur i un control exhaustiu, avancen a bon ritme i permeten albirar un calendari segur per a la successiva posada en servei dels diversos trams d’aquesta obra de gran envergadura i de novetats tècniques de gran nivell. Hauríem d’afegir aquí els treballs en curs dels metros de Sabadell i Terrassa, que han d’acostar la xarxa d’FGC als nuclis urbans d’aquestes dues ciutats vallesanes fins a disposar d’unes freqüències similars a les de la xarxa de metro. És el pas endavant que ha significat el metro lleuger del Baix Llobregat des que s’ha desdoblat la línia fins a Martorell i amb les grans obres de la cobertura de la via a Pallejà. El túnel del Roc del Dui, ja en fase molt avançada, permetrà al primer trimestre de 2009 el servei de cremallera a Núria amb renovades prestacions de seguretat i amb garanties per a una etapa de creixement de l’activitat a aquesta estació de muntanya que gestiona el Govern.

Entre els projectes madurs de futur hem d’assenyalar el perllongament de la línia 2 del metro entre plaça d’Espanya i plaça d’Europa, amb connexió entre els dos recintes firals i l’aeroport a través de la continuïtat amb la línia 9 del metro. I també la previsió d’FGC de perllongar les línies ferroviàries de passatgers, aprofitant la infraestructura de les potasses fins a Súria i Sallent per les valls del Cardener i el Llobregat, respectivament. Manresa adquirirà, així, una centralitat bàsica que haurem de reforçar amb la millora de la línia de Renfe a Barcelona i que emprendrem un cop es concretin les transferències de les línies de rodalies. Aquesta transferència, en l’àmbit de totes les rodalies, ha de significar un gran repte i, alhora, un salt qualitatiu en la prestació dels serveis de transport de viatgers a tot Catalunya.

Encara en el terreny ferroviari voldria assenyalar que compartim amb el Govern de l’Estat el projecte de la línia ferroviària de Cornellà a Castelldefels, el desdoblament de la línia de Barcelona a Vic, la millora de la línia del Maresme i la millora de la línia de Lleida a Manresa. La màxima ambició la situem en un projecte d’àmbit metropolità, que és la línia orbital ferroviària i que hauria de connectar per ferrocarril des de Mataró, per Granollers, Sabadell i Terrassa fins a Vilafranca i Vilanova.

Per a més endavant, però amb una preparació a consciència des d’ara, el Govern elabora tots els plans necessaris per fer possible l’Eix transversal ferroviari que, amb la connexió ferroviària entre Lleida i Girona, ha d’assegurar millors prestacions en el transport de passatgers i mercaderies en l’àmbit d’un tercer corredor ferroviari que serà imprescindible per d’aquí a vint anys.

En el terreny de les infraestructures viàries s’estan culminant els projectes del primer Pla d’eixos viaris amb la culminació de la C-16, eix del Llobregat fins a Berga i  l’autovia Reus-Alcover, C-14; la posada en servei dels quatre carrils l’autovia Maçanet de la Selva-Platja d’Aro, que ha canviat la perspectiva d’aquest estiu en la mobilitat entre Barcelona i la Costa Brava Centre; la posada en servei de la variant de les Masies de Voltregà de l’eix Vic-Ripoll, C-17, en construcció; l’inici a l’enllaç de Juncadella de les obres de desdoblament de l’eix Transversal i la licitació imminent de la C-15, eix Diagonal.

Completat aquest primer paquet abordem, ara, un segon Pla d’eixos viaris que inclou la culminació de la C-14 entre Ponts i Oliana i entre Coll de Nargó per Organyà fins a Adrall; el desdoblament de l’eix de l’Ebre; el nou túnel de la Conreria entre Badalona i Montcada.

Però en matèria d’infraestructures viàries, més enllà de les vies d’altes prestacions, adquireixen una gran importància inversions en el territori que responen a velles aspiracions històriques que ara es comencen a atendre. És el cas a l’Ebre del nou pont entre Sant Jaume i Deltebre,  la carretera entre Vinallop i Ulldecona, la variant de Batea al límit d’Aragó o la carretera d’Horta de Sant Joan a Xerta; a Lleida de la variant sud, de licitació imminent, de la carretera d’Àger a la Passarel·la, que es posarà en funcionament en les properes setmanes; dels nous accessos a la Bonaigua o a la Molina, al Pirineu; de la nova via entre Valls i Vendrell, al Camp i el Baix Penedès; del nou pont sobre el Llobregat al Prat; de la carretera d’Olost a Olvan, que completarà les comunicacions pel Lluçanès entre Osona i el Berguedà; de la carretera de Platja d’Aro a Palamós, que completarà el desdoblament dels accessos a la Costa Brava centre. Parlo, ara,  només d’obres que, com la variant d’ Igualada, la ronda nord de Granollers, el soterrament de la C-17 a Montcada, o el nou eix Vic-Olot per Bracons que, o ja estan en obres, algunes molt avançades, o estan a punt de començar perquè ja s’han licitat.

A l’agenda del Govern figuren, molt en primera línia també, la nova carretera de Comiols, la millora de la C-242 entre les Borges del Camp i Ulldemolins; la variant d’Artesa de Segre;  el desdoblament de Serinyà a Banyoles, el desdoblament de la C-55 entre Castellbell i el Vilar i Manresa, o el desdoblament de la  B-224 entre Martorell – Masquefa – Piera i Vallbona d’Anoia.

No podem dedicar més espai a les inversions, però a títol d’exemple i en el camp dels ports i dels aeroports val la pena d’assenyalar la immediata entrada en servei dels ports esportius de Roda de Barà i de Sant Carles de la Ràpita, i l’aeroport de Lleida – Alguaire.

La llista és més extensa i la meva tria encara no fa prou justícia.

Vull només insistir que és feina de tots fer visible l’obra del Govern de la Generalitat i fer palès que mai com ara no s’havia invertit en tots els camps, en un esforç ingent per recuperar el temps perdut i situar Catalunya en primera línia dels serveis públics i de les seves infraestructures.

31 Juliol 2008 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Butlletí PSC | , , , , , | Comentaris tancats a UNA INVERSIÓ DE FUTUR