Joaquim Nadal i Farreras

LA CIA I EL COP DE PINOCHET

L’Avenç núm. 381, juliol 2012

Avui coneixem millor que mai les dificultats i les estretors que va patir Jaume Vicens Vives des del febrer de 1939 fins que va assolir primer la càtedra de Saragossa (1947) i després la de Barcelona (1948). Durant aquests gairebé deu anys es va haver d’espavilar amb classes diverses, col·laboracions editorials i, des d’octubre de 1942, entrant en el terreny de les empreses editorials, amb una empresa pròpia compartida amb el seu cunyat Frederic Rahola: Ediciones Teide[1].

Jaume Vicens va explorar molt ràpidament el mercat dels llibres escolars, els manuals de divulgació i els mapes i atles. Editorial Teide va marcar de seguida una línia de modernitat, tant en el contingut com en les il·lustracions, amb un recurs molt calculat a la fotografia, els gràfics i els mapes i, així, ben aviat els manuals de Teide, que Vicens escrivia directament o encarregava als seus amics i companys, van assolir un gran prestigi i una amplíssima divulgació.

Correspon a aquests primers anys la idea d’un manual d’Història universal que es va concretar en el llibre Polis. Historia Universal, escrit per Lluís Pericot, Alberto del Castillo i el mateix Jaume Vicens, i publicat en la seva primera edició el 1945. D’aquest llibre se’n feren moltíssimes edicions i va ser utilitzat aquí i fora d’aquí per moltes generacions d’universitaris. En conservo un exemplar de la desena edició de 1965 i que em fou dedicat per Lluís Pericot el dia 7 de març de 1967 quan jo estava estudiant el segon curs de comuns a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona[2]. Feia set anys, quan jo començava el batxillerat, que Jaume Vicens Vives havia mort a Lió. A la facultat encara vaig trobar en actiu Pericot i Castillo i vaig ser alumne seu.

Més endavant, l’any 1976, Albert Vicens va voler fer una edició actualitzada del “Polis” amb alguns canvis en l’estructura del llibre i una actualització dels continguts de la tercera part, que és la que havia escrit Jaume Vicens Vives. La mort de Vicens el 1960 deixava un buit per als darrers anys, i havien succeït prou coses com per intentar una actualització temàtica i cronològica. Albert Vicens, que figura com a coordinador de la dinovena edició de 1978 (fou la darrera amb set reimpressions), em va encarregar aquesta actualització i així figura en els crèdits del llibre “Revisión y puesta al día de la tercera parte a cargo del Pr. Joaquín Nadal  Carreras (sic)”.

Passats ja uns anys d’aquesta actualització, l’any 1985, es va produir un episodi singular que voldria explicar i documentar relacionat amb el contingut de la part de la meva actualització referida a Xile. Hi deia literalment:

“En Chile, después del período de gobierno democristiano de Eduardo Frei (1964-1970), llegó al poder el presidente Salvador Allende como candidato de la Unidad Popular. Desde su acceso al poder, Allende intentó la transformación socialista de su país, respetando los mecanismos de las Instituciones democráticas y practicando una clara política de nacionalizaciones económicas que pretendían minimizar las influencias del capital norteamericano en Chile. Esta experiencia quedó truncada el 11 de septiembre de 1973 con el golpe de estado del general Augusto Pinochet, quién ocupó el Palacio de la Moneda, donde cayó Allende, e instauró una dictadura militar (con colaboración de la CIA) que ha ignorado, según la ONU, los derechos humanos.”[3]

Aquest paràgraf no degué agradar gaire a les autoritats xilenes i, concretament, amb una carta datada a Santiago de Xile el 9 de setembre de 1985, el ministre d’Educació del govern de Pinochet, Sergio Gaete Rojas, m’ho feia saber directament.[4] I em deia que la meva referència a la col·laboració de la CIA “constituye un grave error de información, ya que puedo asegurar a ud. que el movimiento que dirigió el general Pinochet junto al cuerpo de Generales y Almirantes de todas las ramas de las Fuerzas Armadas y de orden, constituyó una reacción lógica frente a las reiteradas peticiones del pueblo, Corte Suprema de Justicia y Cámaras legislativas que por excederse en el marco constitucional, habían declarado ilegal al gobierno del Presidente Allende”,  i acabava la carta demanant-me “rectificar el citado párrafo del texto Polis, dejando en claro que la intervención militar fue únicamente responsabilidad de Chile y los chilenos.”[5]

Molt recentment, en l’edició d’El País del dia 27 de maig de 2012 es publica amb el títol “El presidente se confiesa”, una entrevista amb el president Patricio Aylwin, primer president democràtic el 1990 des del cop d’estat de 1973.[6] Aylwin, des de la presidència i administrant el nou mandat constitucional, va assolir un procés de reconciliació nacional que va permetre passar pàgina del conflicte que es va viure entre 1970 i 1990 al seu país amb l’episodi sagnant de 1973, que havia donat lloc a una dictadura de disset anys (1973-1989). L’autora de l’entrevista, Rocío Montes Rojas afirma “Durante la dictadura, entre 1973 i 1989, fue enemigo de la derecha: convertido en uno de los líderes clave de la oposición a Pinochet, fue uno de los artífices de la peculiar alianza entre el centro y la izquierda que permitió derrotar al dictador tres un plebiscito. Fue la génesis de la Concertación.”[7]

I en aquesta entrevista trobem, en part, la resposta al tema del requeriment del ministre xilè, Sergio Gaete. L’autora segueix el fil conductor de l’entrevista i el porta al judici de les causes de la caiguda d’Allende i del cop d’estat. Per Aylwin, Allende va caure pels seus propis errors i pel fet d’haver quedat presoner dels partits d’esquerra. Però a la llum de l’informe Church, amb tota la documentació que va ser desclassificada l’any 1975 per part del Congrés dels Estats Units, és evident que els nord-americans, després d’invertir molts de diners a Xile per tal d’impedir un procés revolucionari similar al de Cuba, van aconseguir desestabilitzar el govern del president Allende. Aylwin matisa i precisa: “El golpe se habría producido sin la ayuda de Estados Unidos. Estados Unidos lo empujó, pero la mayoría del país rechazaba la política de la Unidad Popular, eso era evidente.”[8]

Vet aquí, doncs, que amb el temps es reforça la idea que jo vaig esmentar el 1978 d’una intervenció dels Estats Units, per molt que avui, amb més perspectiva i amb una anàlisi més ponderada, hi haguéssim pogut afegir a les causes externes que el van precipitar algunes causes endògenes sobre el procés mateix del govern d’Unitat Popular.

Com és evident ni jo ni l’editorial no vam rectificar i crec que ni vam respondre a la carta del ministre xilè Sergio Gaete. I amb les evidències posteriors és ben clar que vam fer bé.

ANNEX

Ministerio de Educación Pública

Gabinete del Ministro

Chile

 

Santiago, setiembre 9 de 1985. nº 0001769.

Pr. Joaquín Nadal Carreras.

Ediciones Vicens-Vives S.A.

Avda de Sarrià, 130.

Barcelona – 17. España

 

 

 

De mi consideración:

Me dirijo a Ud., en su calidad de autor de la revisión y puesta al día de la tercera parte del texto de Historia Universal “Polis”, de los autores Luís Pericot García, Alberto del Castillo y J. Vicens Vives, que en su decimonovena edición 1978, está siendo utilizado frecuentemente en los establecimientos educacionales de nuestro país, por su alta calidad académica, objetividad en el tratamiento de los hechos investigados, como asimismo la amplitud de criterio y rigor científico, para presentar temes relacionados con la vida económica, social y cultural en las diferentes épocas estudiadas.

No obstante, deseo hacer uso de la observación que se hace en el último párrafo de la presentación en la citada obra, en la cual se expresa “hacemos constar nuestro deseo de recibir ideas y sugerencias sobre cualquier aspecto de la misma” para manifestar a ud., que en el párrafo cuarto de la página 585 del texto ya mencionado, se afirma, equivocadamente que el pronunciamiento militar del 11 de setiembre, que encabezó el general Augusto Pinochet Ugarte, se realizó con la colaboración de la CIA, lo que constituye un grave error de información, ya que puedo asegurar a Ud. que el movimiento que dirigió el general Pinochet junto al cuerpo de Generales y Almirantes de todas las ramas de las Fuerzas Armadas y de Orden, constituyó una reacción lógica frente a las reiteradas peticiones del pueblo, Corte Suprema de Justicia y Cámaras legislativas que por excederse en el marco constitucional, habían declarado ilegal al gobierno del Presidente Allende.

Por lo tanto, ruego a Ud. Rectificar el citado párrafo del texto Polis, dejando en claro que la intervención militar fue únicamente responsabilidad de Chiles y los chilenos.

En la seguridad de haber contribuido a precisar la veracidad de los hechos históricos comentados, se despide atentamente de Ud.

 

Sergio Gaete Rojas.

Ministro de Educación Pública

(Un segell)


[1] Sobre aquests anys, les dificultats i les iniciatives de Vicens es pot  trobar tota la informació directa i indirecta al recent llibre de Cristina Gatell i Glòria Soler: Amb el corrent de proa. Les vides polítiques de Jaume Vicens Vives. Barcelona, Quaderns Crema, 2012, especialment els capítols 2 i 3 “Surar en temps difícils”, (1939-1943) i “La lluita per la càtedra” (1943-1948).

[2] Luís Pericot García, Alberto del Castillo, Jaime Vicens Vives: Polis. Historia Universal. Décima edición. Ed. Vicens Vives, 1965. “A Joaquim Nadal Farreras amb el cordial afecte d’un vell amic dels seus pares, dels seus avis i dels seus besavis. 7-3-67. Lluís Pericot”.

[3] Polis. Historia Universal .Barcelona, ed. Vicens Vives, dinovena edició, 1978, pàg. 584.

 

[4] Sergio Gaete Rojas (Santiago, 1939-2005). Advocat, professor d’universitat, ambaixador a l’ Argentina. Va ser cridat per Pinochet per fer-se càrrec del ministeri d’educació i va ocupar aquest càrrec  del 29 de juliol de 1985 a l’ 11 de juliol de 1987. Quan va escriure la carta portava escassament un mes i mig al capdavant del ministeri.

[5] Carta de Sergio Gaete Rojas a Pr. Joaquín Nadal Carreras. Santiago,  setiembre  9 de 1985. Ministerio de Educación Pública. Gabinete del Ministro.Chile. nº 0001769. Arxiu personal Joaquim Nadal i Farreras. Publiquem com a annex la integritat de la carta del ministre.

[6] Rocío Montes Rojas, “El presidente se confiesa”, El País “Domingo”, 27-05-12, pàg. 4-5.

[7] El País “Domingo”, entrevista esmentada, pàg.4.

He escrit el meu testimoni personal com a observador internacional en la meva condició d’alcalde i diputat sobre el plebiscit que es va celebrar el dimecres 5 d’octubre de 1988, en el qual va triomfar el NO a la proposta de reforma constitucional que propugnava el dictador. Aquest plebiscit és el que va dur al procés que va convertir Aylwin en el primer president democràtic després del cop d’estat. Joaquim Nadal i Farreras: Quaderns de viatge. Girona, CCG edicions, 2006, pàg.103-131.

[8] El País “ Domingo”, entrevista esmentada, pàg. 5.

Anuncis

3 Juliol 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, L'Avenç | , , , | Comentaris tancats a LA CIA I EL COP DE PINOCHET