Joaquim Nadal i Farreras

EL COLL DE BANYULS

Avui / El Punt

Un vell camí, ara asfaltat, deixa Espolla i s’endinsa en les profunditats suaus de les darreres ondulacions dels Pirineus, més localment les Alberes. Algunes vinyes i olivars prop del poble marquen el final de la terra conreada, camí del coll de Banyuls. Després, pel terme de Rabós d’Empordà, seguint el camí de Mas Pils i la vall ampla de l’Orlina, domina un bosc baix arbustiu amb alguns suros i alzines i predomini d’argelagues, ginesteres, llentiscles, brucs, i arboços. Els vells camps són ara pastures per a alguns ramats de vaques de l’Albera. Mas Pils és una vella casa abandonada i en risc de ruïna, alçada en un turó en el punt de coincidència amb el camí fins a Sant Quirze de Colera. En el darrer gual, abans de la pujada suau al coll, un passallís reté una bassa important d’aigua, que recull la que baixa pel rec de Banyuls i que travessa el camí amb un filet líquid per reprendre després el curs d’algun ramal de l’Orlina. Aquest bassal vorejat de joncs, en plena primavera té la superfície esmaltada de petites flors blanques. Després, el camí, amb projectes d’ arbres prims i ajaguts batuts i encorbats per la tramuntana, s’enfila fins els 357 m d’altura que els atles i les fites geodèsiques atorguen al coll de Banyuls.

A partir del coll, amb una visió esplèndida del mar al fons de la vall, la carretera baixa molt ràpid fins a assolir la cota de recorregut planer fins el poble de Banyuls de la Marenda. El camí deixa aviat el bosc amb alguns exemplars potents d’alzines i alguns fruiters plantats a les feixes més escarpades per entrar en una zona de vinyes excepcionals. Els desguassos construïts amb intel·ligència dibuixen una geometria singular que recull i triangula les aigües fins a baixar-les per canals de pedra seca fins al riu mateix tot protegint les feixes que aguanten la terra des de temps seculars. L’hivern mostra la nuesa dels ceps. Aquestes vinyes viuen, ara, una esplendor singular. El treball de la vinya és laboriós i minuciós. Podar, llaurar, ensulfatar, veremar, segons els temps i les èpoques, les estacions. Camí de Banyuls i amb edificacions a banda i banda del camí, la finca Bertha Maillol anuncia la proximitat de les vinyes que havien sigut del pare d’Aristides Maillol, i ens acosta al trencant  que condueix a la masia i taller que l’escultor havia triat com a refugi de silenci, connexió directa amb la natura i que oferiria com a amagatall discret per al pas de la frontera. És en aquestes terres feréstegues i tendres alhora, hostils sovint i enlluernadores per una bellesa singular que tindrien Maillol sempre captivat, on toparia amb un plàtan de carretera, el 15 de setembre de 1944, en un accident de cotxe en un intent d’anar a veure Raoul Dufy a Vernet-les-Bains. Maillol, que havia nascut a Banyuls l’any 1861, moriria el 27 de setembre, uns dies després del seu malaguanyat accident. Les seves despulles reposen en una de les feixes dels patis del mas, a sota  La Mediterrània, una de les escultures que l’havia fet més famós.

Ressegueixo la vida d’Aristides Maillol amb l’ABCdaire de Maillol  (Flammarion, 1996 i 2009) i, molt especialment, el llibre-entrevista Dina Vierny. Histoire de ma vie racontée à Alain Jaubert  (Gallimard, 2009), la persona que l’acompanyaria com a model durant deu anys de 1934 a 1944. Retinc, sobretot, tres imatges que Vierny explica. La primera la germana de Maillol, Maria, arremangant-se les faldilles per damunt els genolls i entrant al mar a la platja de Banyuls, després la figura femenina en el treball de la vinya amb el cos encorbat accentuant formes i vinclaments i, finalment, Maillol a la platja, recollint la ferralla abocada pel mar. Aquest joc escultòric de rovells amuntegats, sovint suport i estructura de les seves escultures, establiria un lligam estret entre el rebuig elemental de la natura  abocada a la platja i una recerca de formes gens afectades en el nu femení, sense moviment, que en lloc de deformar, com haurien fet els escultors precedents, Rodin, per exemple, accentua les formes. És la recerca d’una visió intangible del cos femení que Maillol utilitza per a qualsevol simbolisme escultòric, ja sigui l’homenatge als revolucionaris (monument a Auguste Blanqui), com el reconeixement als morts de la gran guerra (Monuments de Céret, Port-Vendres i Banyuls).

Tornem, però, al camí de Banyuls. Els cinc quilòmetres que separen el poble del mas són part de l’anomenada “ruta Maillol”, un dels camins per passar la frontera. Pel coll de Banyuls o per altres camins en una doble direcció. Primer ,el 1939, Maillol resta corprès per la imatge dels republicans camí de l’exili, l’exèrcit i els civils, l’apilonament a la platja, el fred i la fam, i immediatament, els inevitables camps de concentració en els dies següents. Després, a partir de 1940, el camí a l’inrevés. Maillol, malgrat les reticències d’alguns, hi col·laboraria en tots dos casos. Exili de refugiats alemanys, jueus o no, que passarien la frontera, buscarien el camí de Port-Bou i, a peu o amb tren, desfilarien per tota la península fins a Lisboa en un intent d’embarcar cap als Estats Units. La biografia de Dina Vierny afegeix ingredients singulars a aquesta peripècia per la seva relació amb Rússia i els moviments polítics posteriors a la revolució russa, viscuts de forma singular per la seva família, part de la qual tenia arrels jueves sefardites.

L’extrema suavitat d’ara, el confort radical, no pot esvair les imatges potents d’aquells moments històrics i de les circumstàncies personals i col·lectives d’uns anys marcats profundament per la lluita contra el feixisme i les contradiccions socials que desencadenava el perill i el risc.

Però, ara, el camí del coll és només un recurs per a la memòria històrica, una eina d’evocació permanent, un vehicle per desvetllar emocions. Podem refer, en el paisatge, una lectura culta de la peripècia humana que ha deixat en la profunditat d’aquestes valls petjades mil·lenàries, com el monestir de Sant Quirze de Colera, feliçment en fase de recuperació per al patrimoni de Rabós, i passos feixucs d’homes i dones cansats, afermant el peu a la terra en el treball de la vinya, que fructifica sempre, o escapant les dictadures deixant les arrels i guanyant la llibertat.

La intensíssima mediterraneïtat dels nus femenins de Maillol beu de les fonts d’aquests paisatges i d’aquestes petjades, cruels a vegades i font de felicitat d’altres.

 

PUBLICAT A: http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/432269-el-coll-de-banyuls.html

Anuncis

8 Juliol 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Avui, El Punt | , , , , | Comentaris tancats a EL COLL DE BANYULS

CADAQUÉS DE PICASSO

Presentació del catàleg de l’exposició “Cadaqués de Picasso. Centenari de l’estada de Pablo Picasso a Cadaqués 1910-2010”. Cadaqués, Ajuntament, 2010

Com és sabut la relació de Picasso amb Catalunya fou fructífera i intensa. Barcelona, Gósol, Horta de Sant Joan, Cadaqués… El Museu Picasso de Barcelona és una referència bàsica per a fixar el testimoni i la memòria d’aquesta relació. La pròpia voluntat de l’artista va permetre que aquesta relació fos tangible en aquest museu, que aglutina els màxims esforços per explicar la trajectòria de l’artista i vincular-la al context històric i social que va viure a Catalunya.

És el que ara fem amb Cadaqués. Per veure si som capaços de copsar què és el que l’any 1910  va sacsejar l’esperit de Picasso i en quin context es van desplegar els dies de la seva estada en aquest punt descarnat de la costa catalana, racó recòndit, vila marinera, girada més als vents mariners que omplen les veles que a la torturada carretera per sortir cap a Roses o al Port de la Selva en un intent feixuc per anar a Figueres.

Com era Cadaqués fa cent anys? I què en conserva ara? És evident que la gent és diferent i que les generacions no s’aturen, com és evident també que el món ha fet canvis vertiginosos. Però quina realitat profunda ha romàs i quina part s’ha perdut?

La nostàlgia pura no ens és permesa perquè sabem com eren les condicions de vida, i les dificultats, d’una vila marinera a principis del segle XX, per molt que també en coneixem totes les oportunitats que es podien trobar mar enllà. Però la visió de les imatges, del mar, de la muntanya, del paisatge, de la vegetació elemental, de la societat ens posa davant la pista d’un temps, d’uns costums, d’una vida, d’un llenguatge!

Picasso potser, vital com era, va coincidir amb els amics que trobaven refugi en aquest lloc apartat, amarats de mar, de vent, de sol, de llum. De llevants gloriosos i de ponents apagats. I una arquitectura encimbellada, blanca de calç, de formes amuntegades, esglaonant volums.

Qui sap si el destil·lat més pur del paisatge de Cadaqués el 1910, les muntanyes nues, la costa retallada amable i hostil, alhora, és una visió cúbica, i potser ja cubista, de la seva arquitectura essencial.

Té tot el sentit ara tornar-hi, refer el segle, tornar enrere i pensar el temps curt i el temps llarg per ponderar uns dies de l’estiu de 1910, l’ambient, els amics i els quadres, i mirar-ho amb ulls de 2010.

Civilitzats i cultes tenim potser més oportunitat de construir el futur que esperem i ens cal.

31 Juliol 2010 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , , | Comentaris tancats a CADAQUÉS DE PICASSO

QUÈ PASSA AMB LA C-31 A L’EMPORDÀ?

Diari de Girona

L’enrenou que està generant la construcció de la C-31 entre Vilacolum i la Tallada pot generar una certa confusió i pot induir a pensar que les coses s’estan fent malament i sense fonament ni criteri. Aquest és l’aire que prenen algunes opinions de caràcter personal per part de persones sensibles o de caire institucional de grups ecologistes i ambientalistes. Crec que totes les opinions són respectables i és ben probable que en molts casos s’estigui expressant una preocupació sincera pel futur del paisatge de l’Empordà. Cap de les opinions que he escoltat o llegit no m’ha deixat indiferent. Algunes m’han portat a una reflexió serena que intentaré desgranar. Unes altres, per sort minoritàries, m’han provocat indignació davant la hipocresia que representa l’intent d’erigir-se en garant de la integritat territorial de l’Empordà, quan s’ocupen residències de nova construcció en sòl no urbanitzable o quan es prové d’unes trajectòries perfectament descriptibles en relació amb l’ús i l’abús del territori.

Vagi per davant també que sóc lluny de creure que s’estigui fent tot bé al cent per cent, i que estic convençut que mai no donem prou voltes de cargol als projectes per assegurar una adequada integració al territori i al paisatge. Sostinc fermament que les infraestructures han de ser una incrustació i no poden ser una emergència en el paisatge. Sé prou bé que no sempre s’actua així. Com sé també que el pitjor moment per jutjar una infraestructura és quan s’està construint, perquè l’aparatositat dels moviments de terres o de les obres de fàbrica a mig construir pot donar lloc a sengles equívocs que després el temps s’encarrega d’esborrar i desmentir.

La meva reflexió serena sobre les obres de la C-31 passa per alt també els adjectius destructiusque en algun moment s’han fet servir i, sobretot, passa per alt les desqualificacions de caire personal que en un exercici de maniqueisme cínic voldria atribuir a uns la virtut de la defensa del territori, del paisatge i per què no també de la identitat, i a uns altres, entre els quals m’inclouen, la condició de bàrbars aberrants que no són capaços de fer una lectura culta del territori.

Vegem, doncs, algunes qüestions.

1. La secció i la dimensió de l’obra

No es tracta en cap cas d’una obra sobredimensionada. Convé recordar que estem parlant de la carretera de Pont del Príncep a Corçà i que és fins a Verges la C-31 i de Verges a Corçà la C-252. Aquesta carretera, que respon a una nomenclatura doble, ja està feta des de fa uns anys des de Pont del Príncep a Vilacolum i des d’Ultramort a Corçà. Ara es tracta, doncs, de fer el tram central de la carretera i de fer-lo amb les mateixes característiques de secció i enllaços. Res nou doncs que no fos conegut ja i acceptat en els dos extrems de la carretera des de fa una colla d’anys.

Més aviat convé dir que aquesta carretera amb una secció amb vorals i proteccions tancades amb biones és una actuació imprescindible per superar una carretera altament transitada i altament perillosa amb secció massa estreta i amb cunetes enfondides que sempre són un perill evident.

2. Una qüestió de traçat

Alguns discuteixen la necessitat de fer les variants dels pobles i esgrimeixen una suposada linealitat de la carretera que ara s’hauria perdut. Fet que una simple contemplació en planta del traçat actual i del traçat en execució desmentiria rotundament i posaria en evidència una sinuositat semblant. També es fa esment del paradigma francès i de les filmacions del Tour de França. Nou desmentit de la realitat que ens posaria al davant actuacions cada cop més perfectament comparables. És evident que a tot Catalunya podríem trobar carreteres i paisatges equiparables als paisatges francesos que la televisió ens mostra. Si de cas ens trobaríem que fa més mal als ulls l’urbanisme i la construcció que les infraestructures. En realitat hi ha algun cas de solucions iguals per a problemes iguals. Com succeeix amb la carretera del Voló a Banyuls que, fins a Argelers, va fent diverses variants dels pobles deixant la vella carretera com una carretera interior de comunicació local. Fins i tot veiem que en algun punt aquesta carretera passa més atalussada que la C-31.

Més aviat puc afirmar que m’he trobat darrerament alguns ciutadans francesos que ponderen la política de senyalització i manteniment de les carreteres catalanes i consideren que d’un temps ençà en alguns casos els hem avançat. No afirmaré tant. França ens guanya, segur, en la senyalització horitzontal (m’indigna la nostra pintura al costat de la de les carreteres franceses) i més encara en la senyalització de les obres i les mesures de seguretat i contenció. Però ja no es pot afirmar que hem d’anar aquí al costat a copiar el que fan. Afirmacions d’aquesta mena acrediten un dèficit de viatges de coneixement directe.

D’altres afirmen que passem pel costat equivocat i que no anem a buscar el contacte amb la garriga. Només cal veure el traçat per saber que anem a ponent sempre que podem, i que en els casos del pas per l’est s’expliquen sobretot per la voluntat de la Tallada de mantenir a un mateix costat de la carretera els nuclis de Tor, Marenyà i la Tallada en un instint ben raonable de buscar cohesió territorial al municipi.

Puc dir també amb la planta a la mà que hi ha tants trams de superposició del traçat actual com trams nous en termes de longitud.

3. La presumpció de l’efecte barrera

Els escarafalls màxims se situen en un traçat que presumptament s’alça en un talús insalvable que parteix la plana.

Precisament, un dels aspectes més discutits de l’obra -els ponts- és conseqüència directa de l’opció raonable de fer la carretera a nivell i de resoldre els passos sempre per dalt. És clar que, ara, passant per la carretera vella a vegades sembla que hi ha un talús que s’aixeca com barrera infranquejable. Però només cal anar al tram d’Ultramort, ja fet, a la recta anterior al pont del Ter a Verges per veure que tot el traçat nou de la C-31 passa a nivell i només té una caixa una mica aixecada per evitar els fondals inundables dels camps, com passa al llarg de tot el traçat ja construït fa més de sis anys. En tot el recorregut la carretera no trencarà la percepció d’una plana continua i la geometria dels conreus.

4. Les obres de fàbrica. Els ponts

És evident que es tracta de la part més sensible i més delicada. Però per les característiques de la carretera i de tots els creuaments amb els requeriments actuals de seguretat sembla molt evident que no es podien evitar aquests passos superiors i que són el mal menor per evitar un gran talús lineal. Aquests passos en la majoria de casos donen continuïtat a diferents camins locals i permeten la comunicació entre finques que, d’altra manera, quedarien separades per la carretera. És, justament, per donar satisfacció a la demanda d’accessibilitat i permeabilitat que s’han fet. De fet ja fa molts anys, més del record de molts, que la carretera d’Orriols a L’Escala s’alçava a Viladamat amb un talús ofensiu i uns enllaços precaris que martiritzaven el municipi i no permetien el creuament adequat. Ara s’ha substituït un dels passos per un giratori i finalment Viladamat no serà la gimcana necessària pels seus carrers per anar de Figueres o de La Bisbal a L’Escala. Precisament, tots els passos salven les petites carreteres locals i el teixit de camins que ara es preserven i mantenen unes prestacions de seguretat que fins ara no tenien.

En conjunt, doncs, em sembla que hi ha arguments suficients per ponderar l’obra que s’està fent i per no desqualificar-la des de la subjectivitat o des de la simple irritació.

És evident que no em fa feliç el moment present i l’enrenou de les obres. Però em sembla també molt evident que cal posar totes les qüestions damunt de la taula i establir en tot cas una opinió contrastada que accepti els aspectes positius de l’obra alhora que insisteixi en els aspectes d’impacte negatius que també pot tenir.

Estic convençut que el temps farà de la C-31 un eix adequat i proporcionat i una eina de distribució de trànsits i de respecte i manteniment de la capil•laritat dels camins secundaris i de la geografia i la geometria dels conreus que emocionen tothom i, és clar, ara fereixen la sensibilitat afinada d’alguns. Ho entenc, no ho comparteixo, estic convençut que hi ha arguments suficients per defensar la carretera i em reitero en la idea que no es pot desqualificar amb la rotunditat que s’ha fet volent establir una divisòria inexistent entre uns que segons diuen estimen el territori i uns altres que suposadament mancats de sensibilitat no ens l’estimaríem.

En això no hi ha competició possible. I, per altra banda, torno a dir que m’inclino respectuosament per tots aquells que s’indignen amb sinceritat, tant com jo m’indigno amb aquells que sense aflorar les seves pròpies contradiccions ataquen ara amb arguments espuris sense mirar ni un instant als seu voltant.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/portada/2009/09/11/girona-passa-lemporda/356139.html

11 Setembre 2009 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a QUÈ PASSA AMB LA C-31 A L’EMPORDÀ?

PERSONATGES IL·LUSTRES DE L’ALT EMPORDÀ

Pròleg a Personatges il·lustres de l’Alt Empordà. Barcelona, Abertis, 2009.

 Els territoris són sempre rics d’història, de testimonis i de petjades de la humanitat, de paisatge modelat per l’activitat de l’home i la dona, de pòsit de generacions, d’herència cultural. Darrere un territori, una comarca i més si és l’Alt Empordà, hi batega una ànima més que mil·lenària de generacions i generacions d’habitants d’aquestes terres. Fills de cultures i de civilitzacions diverses que han anat conformant una personalitat col·lectiva que es nodreix del testimoni de molts personatges, i que es modela any darrere any amb el treball inexorable de la tramuntana.

 Si mirem als cims del cap de Creus o a les feixes de la serra de Rodes ens corprèn el testimoni mut de l’esforç acumulat, del treball incansable i anònim per esgarrapar un pam de terra productiva per fer que la vinya s’enfilés fins els cims més alts de les darreres ondulacions pirinenques abans d’enfonsar-se al mar.

 Hi ha, en tot aquest bagatge, una càrrega d’humanitat tan profunda que costa de singularitzar els personatges més notables, perquè són només la part més visible d’un personatge col·lectiu, el poble empordanès, que encarna els valors i la psicologia d’un poble compromès, actiu, lluitador i tenaç, capaç de ponderar els valors de la civilització, capaç de gaudir dels plaers de la vida i capaç dels més alts sacrificis en la lluita per les llibertats.

 Com és el cas de personatges del republicanisme federal empordanès, Abdó Terradas i Francesc Sunyer i Capdevila, per posar només dos exemples que van marcar tota una etapa de les lluites democràtiques del segle xix.

 Ara, però, repassant poble per poble la nòmina d’aquest llibre m’adono que els personatges són només el destil·lat més pur, l’escuma més sòlida, de tot un poble. Guerrers, cronistes, nobles, bisbes, pintors, escultors, escriptors, historiadors, metges, cuiners desfilen davant nostre amb la seva intensa personalitat.

 Deixeu-me que subratlli, en la meva tria personal que no és excloent, els cuiners Josep Mercadé i Ferran Adrià; el director del Museu del Joguet, Josep M. Joan; els historiadors Pere de Palol, Joan Reglà, Jaume Vicens, el benemèrit Carles Rahola, bàrbarament assassinat; un joveníssim Carles Causa, Joan i Jaume Guillamet, Joan Casanovas i Maria Crehuet; i la delícia literària i tipogràfica de Pere Corominas a Les Gràcies de l’Empordà. I sóc conscient que en la tria esmento alguns personatges que no surten al llibre per evidenciar la riquesa i la multiplicitat d’un territori de ressonàncies mil·lenàries.

13 Març 2009 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a PERSONATGES IL·LUSTRES DE L’ALT EMPORDÀ

L’HORA DE SUMAR ESFORÇOS

Factor F – Butlletí del PSC de Figueres, núm. 2. primavera 2008

Sovint apareix a l’horitzó l’anunci imminent de moltes infraestructures a l’Empordà. M’adono que en més d’una ocasió les notícies al voltant d’aquest gran esforç inversor són viscudes negativament i presentades més com un obstacle que com una oportunitat. Vull subratllar en aquest mitjà el caràcter positiu, necessari, oportú d’aquesta onada inversora llargament reclamada per molts agents econòmics i socials. La paradoxa és aquesta: constatem els dèficits, reclamem les inversions i anunciem grans desastres quan arriben.

Però l’Empordà i la ciutat de Figueres es troben en una cruïlla decisiva amb grans oportunitats de cara al futur i amb la possibilitat d’emprendre una acció concertada, on els valors simbòlics, artístics, ambientals i paisatgístics, tota una lectura culta de l’Empordà, poden esdevenir el motor d’un canvi racional i equilibrat que asseguri la continuïtat i la reproducció d’aquests valors i, alhora, garanteixi la qualitat de vida dels ciutadans i en millori la qualitat dels serveis públics.

Avui ja estan definits els eixos principals i els espais que s’han de preservar. Del conjunt de l’Albera, la serra de Rodes, l’eix cultural Sant Pere de Roda-Sant Quirze, el massís Salines-Bassegoda, els aiguamolls de l’Empordà. Les rutes de l’exili han esdevingut també els camins d’una nova permeabilitat i d’una nova confraternització catalana, el Museu i els tres espais dalinians han esdevingut un referent i un atractiu universal. I el conjunt de les poblacions de mar, en un rosari inigualable, ens proposen un camí lent cap a la regeneració de la seva oferta turística.

Però l’Empordà no és a Catalunya l’últim racó, sinó la porta d’entrada, el corredor bàsic, el nervi de la dimensió europea de la nostra nació. El coll del Portús ha esdevingut per determini de la geografia i de la història, l’accés principal per franquejar la barrera del Pirineu. Una barrera que ha esdevingut més dràstica a la societat motoritzada de la segona meitat del segle xx que a la societat anterior, que havia fet de la gran serralada una autèntica esponja d’intercanvi.

Aquest corredor marca el destí i l’oportunitat de la ciutat de Figueres. La confluència dels corredors de l’N-II, de l’AP7, del tren d’ample ibèric fins a Portbou i Cervera, i del tren d’alta velocitat pel túnel Figueres-Perpinyà. Una solució intel·ligent d’aquest nus posarà Figueres en el mapa del segle xxi i atorgarà a la capital empordanesa un paper central sempre reivindicat.

Estic convençut que la clau d’aquest esdevenidor ve donada per la decisió, sempre perseguida amb tenacitat per l’Ajuntament de Figueres i assolida en el darrer mandat de l’alcalde Armangué, de tenir una estació intermodal lligada a una parada del tren d’alta velocitat. Aquesta és la clau de moltes coses i em sembla un fet transcendent. Amb la decisió de concentrar per l’oest totes les infraestructures ferroviàries, Figueres feia una opció valenta però clara: apostava per ser la única ciutat catalana no capital (amb l’excepció potser del Prat, per raons òbvies) que tindria una estació del TGV. La clau de l’èxit s’ha d’anar a buscar en la compactació en un mateix lloc de totes les infraestructures ferroviàries. Si no fos així, Figueres arriscaria del tot la seva aposta per una estació del TGV. Aquesta és la intel·ligència de la proposta: Figueres aposta per eliminar una barrera històrica, secular, la via i el pas a nivell de la carretera de Roses, es disposa a redefinir el seu creixement a llevant sense la cotilla del tren i amb un bon aprofitament per a un urbanisme avançat dels espais alliberats, i es decanta per concentrar a l’oest un corredor i un paquet d’equipaments que en reforçaran la capitalitat.

Les decisions fa molt temps que són preses i van ser assumides amb la complicitat i la corresponsabilitat de moltes forces polítiques. La política no es pot definir sense les seves arrels, i les utopies es construeixen sobre la realitat de les decisions preses. Ara és l’hora de sumar esforços i no és l’hora de dividir ni de dubtar. El dubte és letal i destructiu, la valentia d’assumir les decisions ja preses és la millor aposta de futur.

31 Març 2008 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Butlletí PSC | , , , , | Comentaris tancats a L’HORA DE SUMAR ESFORÇOS