Joaquim Nadal i Farreras

“EL PSC HA ACABAT PERDENT VOTS EN TOTES DIRECCIONS”

Entrevista al Punt Avui

Joan Trillas

“En unes circumstàncies concretes com aquestes no hem sabut donar respostes creïbles a la ciutadania que ens havia fet tanta confiança”

“No vull que la gent es pensi que no fem autocrítica i que ho situem tot com a conseqüència de la crisi econòmica”

“Sóc dels que creu que del congrés n’ha de sortir una executiva unitària”

 

Joaquim Nadal, ahir al matí, a la plaça de les Castanyes, de Girona, abans de l’entrevista.

Foto: MANEL LLADÓ.

“Intento analitzar el que ha passat i miro de saber el que pensa la gent i fer autocrítica”
 
Nadal va arribar ahir a les deu en punt del matí al bar Artusi, a la plaça de les Castanyes de Girona, amb el posat pausat d’aquell que sembla que ja fa hores que ha fet tots els deures. Pren un tallat i, seguidament, i sense complexos, passa a fer-me una reflexió, entre la lliçó i la sinceritat, d’autocrítica política, en què no deixa cap cantonada sense analitzar. Moments difícils per als socialistes, que Nadal, primer secretari del PSC de les comarques gironines, valora, però sense llançar la tovallola i amb la voluntat que el PSC torni a ser el pal de paller de catalanisme d’esquerres.

Com analitza la davallada que ha tingut el PSC?

Som la segona força política a Girona i això ens representa haver perdut el 50% dels vots que havíem tingut fa quatre anys. És cert que aquell resultat, amb 3 diputats a Girona i 25 a Catalunya, segurament estava primat pel vot de la por al PP, que aquesta vegada no ha existit.

La pèrdua de vots, aquest 50% que diu, cap on ha anat?

Creiem que aquesta vegada hem perdut vots cap a l’abstenció, segurament els que més. Gent que és socialista de convicció però que entre haver de votar els socialistes, tal com ens presentàvem ara, o quedar-se a casa, ha escollit això darrer. Hi ha hagut un vot en blanc que per no esperat ha deixat de ser sorprenent, pel que fa a l’entitat. Alguns vots han anat cap a CiU; d’altres, cap al PP, i alguns, potser més, cap a ICV. Aquesta vegada el PSC, tant a Girona com a Catalunya, ha perdut vots en totes direccions. Potser perquè ara fa quatre anys n’havíem guanyat de totes direccions.

Quines creu que són les causes perquè n’hagin perdut?

De tot tipus. Internes, amb processos mal acabats: la interinitat, el retrocés en les autonòmiques i les municipals, un cansament històric arran de l’excessiva concentració de poder i les inèrcies que això havia comportat… També he arribat a pensar que l’excés de responsabilitats polítiques ens ha portat cap a una actitud excessivament responsable i que, per tant, ens hem contingut més del compte per tal potenciar la responsabilitat institucional per sobre de la coherència política. Respostes liberals a una crisi econòmica brutal, que ens converteixen en un fotocòpia dels liberals que les apliquen. Desdibuixament del projecte a tots els nivells: lideratges diluïts en molts aspectes i candidatures controvertides, el fracàs de les polítiques del PSOE, pel que fa afrontar la crisi, i les dificultats del PSC per tenir veu i perfils propis. També el desplaçament de l’eix de la política catalana cap a opcions més sobiranistes des de la sentència del Constitucional contra l’Estatut.

Veig un Joaquim Nadal molt autocrític i molt sincer.

Intento analitzar el que ha passat i miro de saber el que pensa la gent. I a més de fer autocrítica de mi mateix, que també, la faig de l’espai socialista. Em pregunto què penso jo i no vull enganyar-me a mi mateix. Començo des de dins i vaig cap enfora. I situo en últim extrem la brutalitat de la crisi econòmica que castiga els que governen. No vull tampoc que la gent es pensi que no fem autocrítica i que ho situem tot com a conseqüència de la crisi econòmica. També és cert que si haguéssim reconegut la crisi i haguéssim parlat amb sinceritat als socialistes no ens hagués anat tant malament.

I la traducció?

En unes circumstàncies concretes no hem sabut donar respostes creïbles a la ciutadania que ens havia fet tanta confiança. Ara bé: a Girona 65.000 persones ens han votat i a tot Catalunya, 920.000. I no voldria que totes aquestes persones es pensessin que les abandonem. Ben al contrari: volem tornar a ser el milió i mig perquè molta gent confia en els ideals socialdemòcrates que representem.

Com es planteja el congrés?

La urgència màxima és acabar aquest any llarg de previsió congressual. El més urgent és tenir nova executiva i primer secretari. Jo sóc dels que creu que del congrés n’ha de sortir una executiva unitària.

La pau del veterà
 
Nadal va anar desgranant ahir, i sense complexos, una visió de la situació actual del partit que aboca a pensar en la necessitat de fer servir l’autocrítica com a instrument intel·lectual per avançar. Joaquim Nadal, home de caràcter fort –diuen que a vegades massa i tot– sembla que això ho té clar.
 
Anuncis

27 Novembre 2011 Posted by | El Punt Avui, Premsa escrita | , , | Comentaris tancats a “EL PSC HA ACABAT PERDENT VOTS EN TOTES DIRECCIONS”

GIRONA I EL FUTUR

Presentació de l’opuscle La política: un compromís de present i de futur, publicat pel PSC de les comarques gironines amb motiu de les eleccions generals 2011

Ernest Lluch ens va ensenyar moltes coses. L’austeritat, la simplicitat. Les ganes de viure: la valoració del futbol, la música, la vida. I també la política. Ens va ensenyar a fer política i, sobretot, a fer campanya amb una sabata i una espardenya. A estudiar i treballar molt, a córrer món. A llegir i escriure.

Ernest Lluch va imprimir caràcter a les campanyes i a les propostes dels socialistes gironins, i ens va portar a pensar i escriure sobre el passat, el present i el futur de les comarques de Girona. Sobre el territori i sobre la gent, sobre l’activitat econòmica i les lluites polítiques, sobre el republicanisme i el federalisme.

Amb ell vam repetir, una i una altra vegada, quina era “L’alternativa socialista a les comarques gironines”.

I Ernest Lluch va ser ministre, professor, home de diàleg. Era apreciat per molts i, sovint, poc estimat pels adversaris dels socialistes. Mentre va viure, l’Ernest Lluch no va desvetllar l’aura de consens que ara l’acompanya.

Ho hem de recordar per deixar constància de la hipocresia que comporta aquesta actitud que molts ja no recorden.

Però justament el seu testimoni val molt més. La mort violenta i brutalment injustificable no esborra el testimoni de vida i les lliçons que ens va donar.

És aquest el punt de referència del qual hem de partir ara, en hores baixes del socialisme català, i més del socialisme espanyol i, en general, de la socialdemocràcia al món.

Però justament les noves generacions que s’emmirallen en Lluch han de reflexionar sobre les causes de la crisi, la pèrdua de valors, el desgast dels ideals del socialismes desvirtuats sovint, i les causes més profundes que han alimentat la desafecció, l’absentisme i la pèrdua de crèdit de la política en general.

L’esforç que ara podem reclamar és doble. Hem de recuperar el crèdit perdut i hem de reformular les propostes per engrescar de cara al futur, per modernitzar el llenguatge i el missatge, per arrelar-nos en el testimoniatge dels que ens han marcat el camí.

Àlex Sáez i Edu Madina pensen en aquestes coses, i ens ho expliquen en aquest opuscle que recull les seves intervencions plenes de valors sentiments, emocions i ideologia.

No sé si els ciutadans saben reconèixer en aquests dirigents socialistes i en tots nosaltres aquests valors.

M’esgarrifa el sol dubte i m’encoratja a estimular tothom, i els joves més, a redoblar els esforços per simplificar els missatges, per ser clars, per no diluir-nos, per defensar els valors de la justícia social, per dir les coses pel seu nom.

Molts anys d’exercici de responsabilitats de Govern ens han portat, potser, a un excés, no de responsabilitat, sinó d’inèrcia conservadora, de manca de coratge transformador, de manca de radicalitat democràtica. Hem volgut defensar les institucions i la gent ha interpretat que defensàvem el poder, l’exercici del poder i la nostra presència en el poder.

Doncs no. El poder pel poder no ens interessa. Ens interessa la força transformadora de la democràcia i dels programes, i no ens interessen les excuses de mal pagador a l’hora de no prendre els compromisos que toquen.

És per això que a les terres de Girona l’assignatura pendent del desdoblament de l’N-II fa més mal al crèdit de la política que totes les coses grans i ben fetes que es puguin haver fet. Hi ha una lògica elemental que penalitza els incompliments bàsics.

I ho hem de denunciar i ens hem d’arrenglerar amb aquells que en comptes de voler justificar-ho tot estem disposats, com l’Alex Sàez, la Iolanda Pineda, l’Enric Pérez, en Rafel Bruguera, la Pepa Celaya, la Magda Casamitjana i tots els nostres candidats i tots els responsables polítics en el món local i en les agrupacions del partit, a exigir el compliment dels compromisos bàsics, fer les coses que calen i abordar les transformacions necessàries per adequar el llenguatge de la política al llenguatge de la realitat.

Aquest és el compromís d’aquest llibret. Un compromís sense concessions, el compromís amb l’austeritat, amb la veritat, amb la llibertat, amb la creativitat, amb la renovació i amb l’aprofundiment de l’exercici permanent de la democràcia i les llibertats públiques.

Tornem a l’arrel, tornem a l’essència, assumim els errors i els encerts, donem la veu al poble i fem-nos poble en el poble per sempre més.

16 Novembre 2011 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a GIRONA I EL FUTUR

EL VALOR DE LA INVERSIÓ PÚBLICA

El Punt Avui

Durant molts anys hem defensat que la inversió des del sector públic havia de tenir com a principal valor afegit la resposta a les necessitats bàsiques de la col·lectivitat, la dinamització de l’economia, la potenciació de l’equilibri territorial, l’aprofundiment de la cohesió social i la defensa de l’equitat.

Les oposicions successives i també algunes entitats corporatives han reclamat més i més inversió pública en una espiral inacabable. A cada nou esglaó de major inversió pública hi corresponia una denúncia de mancances i dèficits en equipaments i infraestructures. Tant és així que sovint tots havíem arribat a fer servir la licitació i la comparació d’un any amb l’anterior com a paràmetre per a mesurar la capacitat real dels governs de respondre al doble repte de reduir el dèficit acumulat d’infraestructures i de mantenir un estímul permanent per a la creació d’ocupació.

Aquest criteri ha desaparegut de les agendes públiques d’aquells que fins ara no paraven de reclamar. Sobre aquest silenci sobtat han començat a construir la nova  teoria de l’herència nefasta com a única justificació de l’absoluta paràlisi.

Ha deixat de tenir valor el pes de la inversió en ella mateixa i el volum real de les necessitats acumulades i de les exigències d’una població que no parava de créixer. La referència ja no és la cohesió social i ha començat a prevaldre, com a únic argument, la dificultat afegida per la crisi a un sistema tensionat per la necessitat de recuperar un endarreriment acumulat històricament.

Fins i tot ha deixat de tenir sentit i valor el pes acumulat per la continuïtat institucional i per l’assumpció responsable de decisions pretèrites que comportaven ja un allargament considerable en els terminis del deute i feien créixer el seu volum.

S’ha construït, així, tot un sistema de valors esbiaixat que només ha considerat alguns aspectes del problema i ha deixat de banda altres qüestions d’igual o major rellevància. Ha dominat la voluntat de buscar culpables per damunt de la de voler trobar solucions; s’ha insistit més en la deconstrucció de l’herència que en la seva valoració ponderada. Ha prevalgut més un instint de demolició indiscriminada que l’adequada valoració dels diferents factors que han incidit negativament en els comptes públics, començant per l’espectacular caiguda dels ingressos i de la recaptació de les administracions.

La caiguda dels rendiments de la fiscalitat, efecte i causa, alhora, de la contracció de l’activitat econòmica, no s’ha considerat una dada rellevant del problema i s’ha estimulat una política restrictiva de tal magnitud que hem arribat al punt en què el peix que es mossega  la cua s’acosta a l’inici del seu cap. L’estalvi i la contenció necessaris, aplicats amb radicalitat indiscriminada, acaba per forçar una caiguda del consum i de l’activitat amb efectes demolidors sobre l’atur. El peix no només es mossega el cap, sinó que comencem a viure una etapa en què els estalvis foraden les tovalles.

Algú, però, s’ha aturat un sol moment a pensar on seríem avui sense les escoles i els instituts que s’han construït? O sobre el grau de seguretat de la nostra societat si no s’hagués culminat el desplegament dels mossos d’esquadra i la política dels serveis d’emergències amb la corresponent dotació dels serveis i equipaments necessaris? O sobre el risc de saturació i sobreocupació de les presons catalanes i la importància dels nous centres penitenciaris construïts o en construcció? Algú pot posar en dubte la xarxa dels centres d’atenció primària i la d’hospitals que modernitzava instal·lacions obsoletes i no sempre ben gestionades per un mapa més d’acord amb la demanda real de la població? O creure que es pot defensar una política d’accés de la dona al mercat de treball i de conciliació de la vida laboral i familiar sense l’impuls que s’ha donat a la xarxa d’escoles bressol a tots els municipi? Hi ha algú que vulgui tornar als vells edificis judicials més propis dels segle dinou? No vull pensar què estarien dient i pensant els ciutadans de Catalunya si no s’hagués fet un esforç considerable en el sistema de transport públic, a la xarxa de metro i a la millora de tota la xarxa d’infraestructures del transport. Hi ha algú que vulgui prescindir de determinats trams de carreteres millorades perquè s’estan pagant a crèdit i a termini? Quan, fa dos anys, era moda reclamar la col·laboració público-privada, algú posava com a objecció el fet ineluctable que els diners avançats pel sector privat s’haurien de tornar? I un apunt més. La col·laboració estreta entre el Govern de Catalunya i els governs locals ha donat fruits molt sòlids i madurs a favor de la cohesió social. Aquest és un valor amb el qual no es pot jugar i que ningú no hauria d’estar disposat a malmetre.

Tan miops som tots plegats, i principalment els responsables públics, que per un càlcul immediatista i tàctic ens estimem més la demolició de l’herència que la seva sàvia administració, des d’un reconeixement mínim i els necessaris replantejaments atesa la conjuntura i les dificultats actuals?

No serà que una política d’oposició de l’oposició té alguns rendiments immediats, però ens porta, inexorablement, a un sistema polític on preval l’estil de tirar-nos els plats pel cap, negar-nos qualsevol crèdit i alimentar el descrèdit?

Fa dos dies que ha començat la campanya electoral. No em fa gens feliç la forma que prenen els debats. En un altre ordre de coses m’esgarrifa pensar que en el bressol de les civilitzacions més clàssiques, no diré bressol de la democràcia perquè seria, a hores d’ara, un abús, en nom de no se sap ben bé què, s’estigui jugant el nostre futur més que no pas en les eleccions que tenim al davant. Com m’esgarrifa pensar que nosaltres mateixos podem arribar a tenir prou capacitat d’autodestrucció com per liquidar les conquestes més recents!

En aquest punt, crec, és la democràcia mateixa que està en joc. I no estem per malmetre les llibertats que no teníem i ara sí.

PUBLICAT A: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/471544-el-valor-de-la-inversio-publica.html

5 Novembre 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt Avui | , , , , | Comentaris tancats a EL VALOR DE LA INVERSIÓ PÚBLICA

“NO SERIA BO UN CONGRÉS DEL PSC PRECUINAT, AUTOREGULAT DES DE DALT”

Entrevista a El singular digital
 
El president del grup parlamentari del PSC, és un dels grans polítics que ha tingut aquest partit. Té fama de nedar i guardar la roba, però llegint les seves declaracions entre línies es copsa una transparent radiografia del moment complicat que travessen els socialistes catalans. Nadal no aposta en exclusiva per Àngel Ros, el candidat que no vol l’aparell del Baix Llobregat, com a primer secretari del PSC. I admet que l’alcalde de Lleida no li va dir dilluns clarament que faria aquest pas. Però Nadal rebutja que el congrés socialista, previst pel desembre, sigui precuinat per la direcció. Adverteix que els delegats no ho entendrien.
 
Joaquim Nadal

 
Foto i entrevista de Lluís Bou
 

Àngel Ros seria un bon líder per al PSC?
És prematur respondre a la pregunta tal com la formules. Ell ha fet bé d’avançar-se, tal com també va fer correctament l’exalcalde de Vilanova Joan Ignasi Elena. I com també poden fer-ho altres persones que vulguin aspirar a la primera secretaria del PSC.

És positiu que apareguin diversos candidats, doncs?
Que existeixi una diversitat de propostes és positiu. Per tant jo valoro positivament el gest d’Àngel Ros. Però en el context dels altres que també s’anuncien o que hi pugui haver en el futur. Ara és el moment de veure com es decanta tot plegat.

Què vol dir?
Veure si quan arribi l’hora de la veritat, quan s’acosti el congrés del desembre, es produeix una concentració d’energia i esforços al voltant d’algun dels candidats. Quedarà clar llavors si el PSC arriba al congrés amb més d’un candidat, o bé si s’han acostat posicions ideològiques en la ponència marc i si arribem a un congrés ja molt treballat.

Sempre millor un congrés lligat, no?
Però no seria bo un congrés precuinat, amb tot previst i calculat fins al darrer detall. Els delegats i delegades no admetrien un congrés que s’hagués autoregulat des de dalt en el procés previ.

Així creu que hi haurà diversos candidats a dirigir el PSC?
Ara no es pot ni entreveure. Seria bo que tothom arribi al congrés sabent amb quins suports compta. Podem tenir una certa percepció de per on van les majories al congrés, però fins que no sapiguem qui són els delegats no copsarem exactament com està repartit.
 
Àngel Ros li va avançar que faria el pas. Van parlar?
Dilluns a la tarda vam parlar un moment. Em va explicar que havia concedit una entrevista a El Periódico i una altra a 8TV, i que allà anunciaria la seva voluntat de col·laborar en el procés intern al PSC.

Així, genèricament?
No em va concretar que diria de forma explícita que volia ser primer secretari.

Si finalment Àngel Ros aconsegueix aquest càrrec, seria bo que es desplacés la llista de diputats i entrés com a parlamentari al legislatiu català? Ell tancava testimonialment la llista de Lleida.
No ho puc jutjar. És la gent de Lleida qui ho hauria de decidir, perquè la llista és de Lleida.

Després del congrés del mes de desembre, vostè espera seguir a la direcció nacional del PSC?
Dependrà de qui sigui el primer secretari, no? Pot ser que n’hi hagi algun que no compti amb mi, no? Però jo crec que tinc un paper. Encara que no vull un paper de primera línia: ni primer secretari, ni candidat, ni nosequè.  

Però presideix el grup parlamentari socialista…
Sí, sí, com a president del grup tinc una responsabilitat, i crec que l’exerceixo raonablement. Des d’aquesta perspectiva, qui sigui el nou primer secretari pot comptar amb mi i amb les meves energies per col·laborar en el projecte de renovació del PSC i de rellançar el projecte socialista.
 
Una de les qüestions que debatrà el congrés serà si el PSC té un grup parlamentari propi. Precisament Àngel Ros i Manuel Bustos, alcalde de Sabadell, proposen renunciar al grup però amb llibertat de moviments en qüestions que afectin Catalunya. Hi està d’acord?
Jo crec que la via intermitja té tot el sentit del món si som capaços de concretar que, sense necessitat de tenir grup parlamentari propi, definim un nou document de relacions parlamentàries entre el PSC i el PSOE.
  
Un nou document? I què hauria de dir?
Hauria de detallar aquells temes en els quals el PSC tindria autonomia de vot, si l’executiva nacional així ho decidís. Per exemple, hauria d’incloure totes les matèries de desplegament estatutari i de recuperació de la integritat de l’Estatut per superar la sentència del TC. També, tot el que faci referència al finançament autonòmic i a la superació d’un cert dèficit fiscal entre Catalunya i Espanya. I un altre capítol seria la defensa del model lingüístic. Ara bé, el desig seria que el PSOE també hi acabés votant a favor, com ha fet ara al Congrés amb la immersió.

El PSC torna a presentar com a cap de llista a les eleccions general del 20-N Carme Chacón. És la millor candidata, tenint en compte la seva afinitat al president Zapatero i que aquest s’ha retirat?
És una bona candidata perquè farà una bona campanya. Carme Chacón té un gran instint polític pel que fa al gran debat entre Catalunya i Espanya, i ja veuràs com l’aplicarà. Aquests dies ha començat a posar tota la seva capacitat d’anàlisi a favor que a Catalunya hi hagi un reconeixement de drets socials, del manteniment de l’Estat del benestar i amb una plena defensa de l’autogovern.

Com a ministra no se l’ha vist gaire interessada per les qüestions catalanes…
En la seva trajectòria al govern, certament algú pot haver formulat dubtes. Però jo crec que en el fragor de la campanya Carme Chacón serà perfectament capaç de posar els punts sobre les is del que ha defensat sempre el PSC.

I aquí al Parlament ens trobarem a l’octubre amb la negociació dels pressupostos per al 2012. S’ofereixen per parlar-ne amb el govern?
Hores d’ara no sabem encara si el govern està disposat a negociar-los. Per a nosaltres, parlar dels pressupostos de l’any vinent passa perquè el govern rectifiqui la seva política de retallades, i vagi cap a una auteritat pressupostària en la qual no se’n ressentin la relació amb el món local, l’Estat del benestar i les prestacions bàsiques.

Han mantingut algun contacte previ?
No, per ara no. Crec que el govern encara és una mica lluny de tenir definits els paràmetres.

 
PUBLICADA A: http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2011/09/_73681.php

14 Setembre 2011 Posted by | Mitjans digitals | , , , | Comentaris tancats a “NO SERIA BO UN CONGRÉS DEL PSC PRECUINAT, AUTOREGULAT DES DE DALT”

“AMB LA RMI EL GOVERN HA COMÈS UN ERROR I EL MÉS NOBLE SERIA RECONÈIXER-HO”

Entrevista al programa “El matí de Catalunya Ràdio d’estiu”

El senyor Nadal ens escolta des dels estudis de Catalunya Ràdio a Girona. Està de vacances encara, senyor Nadal?

Jo faig sempre mitges vacances, vol dir que hi sóc i no hi sóc, però que procuro ser-hi sempre.

Intervindrà vostè al  Parlament la setmana vinent durant la compareixença dels consellers sobre el PIRMI?

Molt probablement ho farà la diputada Eva Granados, però veurem com es desenvolupa el debat i el que sí que direm i el que està molt clar és que sona una mica ridícul sentir parlar el conseller Recorder ahir de suposats receptors del PIRMI que estan a determinats països africans, això que ho diguin als que estan fent cua a Palau de Mar o a les diferets delegacions del Departament de Benestar i Família arreu de Catalunya i que encara no han cobrat.  Vull dir que la persecució del frau no té res a veure o no hauria de tenir res a veure amb la percepció d’un dret reconegut per una llei, que la gent ha estat cobrant tradicionalment a primers de mes, com tothom cobra la nòmina. Provocar una crisi general de percepció d’aquesta renda a les persones que la cobraven, deixant-los sense cap explicació a primers d’agost, i després anar progressivament explicant que a partir d’ara es pagarà amb taló és un disbarat, perquè és una provocació innecessària. La gent que ho passa malament necessita tenir els diners a primer de mes.

El factor sorpresa no era necessari

De cap de les maneres. La persecució del frau, el control de les irregularitats s’hauria de fer de forma continuada. Es pot fer al llarg del mes. En la filosofia de la PIRMI hi ha programa que diu que la persona ha d’estar localitzada i se l’ha de poder tutelar i seguir. No veig com aquest invent, que va ser un bon invent, sigui distorsionat afectant greument milers de famílies que han estat sense cobrar.

Van detectar irregularitats.

No li puc dir. No és un tema que jo hagi portat i no tinc cap detall directe.

Només es persegueix frau quan no hi ha diners…

No, el frau es persegueix sempre. I la prova l’hem tingut aquests dies amb el frau fiscal. Fa molt de temps que es persegueix el frau fiscal i s’hauria de continuar perseguint. Tothom s’omple la boca d’economia submergida i aquesta s’ha de perseguir, no pas tancant les activitats sinó detectant les que no tributen, simplement, però només faltaria que per detectar les empreses que defrauden es tanquessin totes i es tornessin a deixar obrir quan haguessin comprovat qui està al corrent amb Hisenda. En fi, hi ha hagut un error i el més noble, el més valent seria seria reconèixer dir “d’acord, en hem equivocat, ho hem fet malament i tornem a començar. Perseguirem el frau, denunciem que hi ha gent que defrauda”,  amb això hi estem d’acord, però no podem estar d’acord a menystenir permanentment els  beneficiaris d’aquesta renda fins a considerar-los molt poca cosa per intentar justificar una mesura que ha estat equivocada de soca-rel.

Demanaran assumpció de responsabilitats i una rectificació.

Efectivament, ja ha estat dit aquests dies amb molta contundència i molta claredad. Aquest és un tema que vam exposar, per no dir destapar,  molt a primers d’agost, en una roda de premsa, concretament el 2 d’agost, l’últim dimarts de Govern. Jo mateix vaig llegir la carta del funcionari que havia comunicat als serveis socials dels ajuntaments  que canviava el sistema, i que estava penjada a la web del Departament però que no havia rebut ningú i que els ajuntaments es van trobar amb cues de gent que preguntava que què estava passant amb allò que s’havia estat cobrant amb tanta regularitat fins a aquell moment  i que s’havia deixat de cobrar.

Torno a insisitir. Separem les coses: hi ha qui enganya, sancionem-lo i retirem-lo de la llista, però els qui perceben perquè ho necessiten no els pots posar en la pressió de, a primer de mes, no poder pagar el lloguer perquè no han rebut el taló. Quan rebran el taló? Aquests dies crec que el Govern s’està preparant perquè quan hi hagi la compareixença dels consellers puguin dir que gairebé el 90 per cent ja han cobrat. D ‘acord, però la compareixença serà el 26 d’agost i són percepcions degudes a 1 d’agost. Exhibir ara un percentatge alt de gent que ha cobrat és una mica ridícul, perquè és insultant. La gent ja hauria d’haver cobrat el dia 1. Tot allò que sigui regulartizar al llarg del mes està bé, però se’ls enganxarà el mes següent  i encara no haurà arribat al 100 per cent.

Duran i Lleida i Recoder diuen que no haguessin acceptat transferència de rodalies. TALL RECODER: nosaltres no haguessim acceptat en aquestes condicions. Va ser un error la transferència de rodalies? 

De cap de les maneres.  L’error és mirar-se les rodalies com una cosa que no anés amb el Govern,  mirar-se-les des de fora i donar excuses de mal pagador. Vull recordar i recordo, solemnement, que el conseller Recoder, que és el que ara ha parlat,  bé que va exhibir l’R-8 amb totes les noves parades i circuits en la línia del Vallès, del Papiol a Mollet, amb error inclosos, però en tot cas va fer un do de pit i va dir “nosaltres que tenim la competència creem nous serveis i línies”. I bé que ha anunciat també el secretari de mobilitat  l’èxit de l’operació de la supressió de trens com a conseqüència de les obres de la cobertura de les vies de rodalies a l’Hospitalet. En fi, no es pot estar mirant-se les coses des del despatx de la conselleria, no entrar a fons al tema i no assumir competènciesque tens. “Ets l’amo, doncs fes d’amo! No vinguis amb històries, s’ha acabat!” Les inversions, que com que són en infraestructures van per una altre costat,  “exigeix-ne el compliment.” I pel que fa a les inversions en material mòbil jo crec s’estan complint puntualment. El govern actual va crear una ficció amb la transferència de rodalies, quan es va produir  fa més d’un any, i va dir “ni trens, ni vies…” i ha de mantenir aquesta idea. I la segueix mantenint, i això vol dir que no s’ha arremangat, no s’ha mullat ni  implicat, i no imposa dinàmica pròpia per rodalies. No va ser un error, l’error és mirar-s’ho des de la barrera i no implicar-s’hi a fons.

Altra cosa és, i faig un punt i apart,  que el Govern [de l’Estat] estigui incomplint inversions en la infraestructura a través d’ADIF. Ho està fent, està incomplint. Està endarrerint els compromisos, però hem parlat de la cobertura de vies a l’Hospitalet, que és una d’aquestes inversions, que és urbanisme i circulació de trens alhora. Figurava al Pla de rodalies i s’està fent com tantes d’altres. Ara, s’estan  massa a poc a poc, executen menys del que havien dit, però una cosa és la titularitat de la infraestructura, que segueix sent de l’Estat pel que fa a la gestió, en canvi la circulació de trens és cent per cent competència de la Generalitat i en conseqüència l’han d’assumir i exercir.

I pel que fa al senyor Duran i Lleida, vull recordar que és el qui  en la Comissió bilateral darrera renuncia al traspàs de  Girona, Reus i Sabadell i accepta el model intermig de gestió individualitzada i autònoma d’aquests aeroports. I això no s’ha dit prou i ho hem de dir perquè si no ens vindran un altre cop amb la cantarella famosa de “hem de ser determinants i volem que transfereixin la totalitat de la infraestructura de l’aeorport de Girona, de l’aeroport de Reus  i de l’aeroport de Sabadell”. Explícitament el president de la  part catalana de la Comissió va renunciar al traspàs en benefici d’un sistema mixt de gestió individualitzada i autònoma amb un 51 per cent de la la societat de gestió d’AENA i un 49 per cent dels ens locals i del Govern de la Generalitat.

I quan sento el conseller Recoder dient apujarem i abaixarem tarifes, smira, de moment, com que no hi haurà  pressupostos fins després de les eleccions del 20 de novembre, la pujada de tarifes que el Secretari d’Estat de Transports volia fer, crec, en el Projecte de llei de pressupostos ja no serà aquest any, ja que serà el nou govern, sigui del color que sigui,  qui tramiti els pressupostos de 2012. Per tant, de moment, qui ens rescabalarà de les pérdues que s’estan produint als aeroports de Girona i Reus com a conseqüència d’una mala gestió dels acords amb una determinada companyia de baix cost?

Parlem del seu partit. Iceta és la millor opció per substituir José Montilla la Primer Secretaria? Vostè el considera la millor opció?

Això ho diran els delegats que participaran en el Congrés del proper mes de desembre. Aquest delegats seran elegits durant el mes d’octubre i, en aquell moment sabrem quina música fa el conjunt  els vuit-cents i escaig delegats que hi participaran. Aleshores sabre qui més, a part de Joan Ignasi Elena, opta a la elecció com a Primer Secretari.

Quina és la seva millor opció?

El que he dit és que Iceta està ben situat, sobretot partit endins. De cara a l’estructura orgànica del Partit, militants i simpatitzants. N’hi ha d’altres que també ho estàn fruit dels resultats de les darreres eleccions municipals? Per exemple, Pere Navarro o Àngel Ros? Sens dubte.  I així he esmentat els quatre noms que directa ment o indirectament s’estan  esmentant aquests dies. No hi haurà una radiació anticipada del Congrés.

Ros el veu més com a candidat a la Presidència de la Generalitat?

És una altra possibilitat. Angel Ros és una pesona que al seu municipi ha fet dues majories absolutes consecutives. És un actiu electoral.

Bon tàndem amb Iceta?

No ho sé. No sé, sobretot, com veure-ho ara, perquè tin la impressió que això segurament es produirà en dos temps. Perl que fa al candidat a la Presidència de la Generalitat de Catalunya, el PSC convocarà unes eleccions primàries. Iceta ha dit que estaria bé que fossin unes primàries obertes. Jo no diré tant, simplement diré que el procés d’elecció de candidat s’orienta, perquè així està establert en els Estatuts del Partit, cap a unes eleccions primàries, doncs esperem a veure si hi ha eleccions primàries perquè hi ha més d’un candidat, com hi va haver a la ciutat de Barcelona. O no n’hi ha perquè només hi ha un candidat.

A vostè l’hem sentit, Montilla no. Com afecta tenir secretaria general interina. Han hagut de fer oposició feble?

No. La veritat és que com a primer i màxim responsable de l’oposició, quan em diuen que hem estat febles o ondulants, m’enfilo per les parets perquè recordo com ens estaven triturant abans de la investidura perquè dèiem que no la votaríem. I quan la vam votar, en segona volta algú va dir “Mira, aquests nois tenen un cert sentit de la  responsabilitat”, enperò d’altres van dir “Us heu venut molt  “barato”, els heu regalat la Presidència de la Generalitat”. En fi, qui en realitat els havia regalat Presidència havien estat els electors amb els seus vots i, això, a nosaltres ens semblava indubtable.

Llegir adequadament les dades de la societat és imprescindible per poder respondre com oposició. Vam ser radicals amb els pressupostos, i els vam dir “o suspeneu per un any el tema de l’impost de successions o per nosaltres no tindreu el vot favorable o l’abstenció per tirar-los endavant”. Van dir que no hi havia res a parlar i, per tant, mai hem negociat els pressupostos, perquè no ens hem assegut mai a parlar, digui el que digui qui sigui,  perquè ja d’entrada ens van dir que no a la nostra única condició que nosaltres havíem posat que era la de no suprimir l’impost de successions. Això que ara es diu, en relació amb la PIRMI, beneficiar els rics quan s’ha estat tan ben disposat a perjudicar els pobres en altres aspectes.

En la Llei d’acompanyament hi anava la modificació de la PIRMI, que la desnaturalitzava i obria la porta a aquest disbarat que es va produir a primers d’agos i que esperem que sigui adequadament rectificat. En canvi, quan es tractava de simplificar, escurçar, sistematitzar, racionalitzar, en definitiva de fer les coses més fàcils, per exemple de cara a la creació d’ocupació o d’empreses, vam dir que aquesta filosofia ens agradava. I en el cas d’aquesta llei òmnibus, que va estar mal feta d’entrada, vam dir que si la convertien en 4 lleis més una de la Corporació de Mitjans Audiovisuas, en total 5 lleis,  i ens acceptaven quatre idees generals de principi, ens hi podíem abstenir en la primera votació. I així vam facilitar la tramitació de les lleis en què s’ha convertit la llei òmnibus, no votant l’esmena a la totalitat que altres forces van esgrimir.

Alguna força ha dit que s’han quedat sols en defensa de l’estat del benestar, resulta, però, qui va aixecar la bandera del PIRMI vam ser nosaltres, després s’hi ha afegit tothom, cosa que em sembla fantàstica

Fins i tot el Partit Popular…

Efectivament, que no ha signat la petició de compareixença però sí que ha llegit la cartilla al s senyors del Govern.

En fi, la nostra forma de fer oposició és ser dur i contundent quan el Govern creiem que s’ho mereix i s’equivoca, som constructius perquè som opció de govern i naturalment, volem construir la nostra alternativa i convèncer la ciutadania de Catalunya que som partit amb cultura de govern.

Marge per negociar llei CCMA.

Jo crec que sí però com que havíem quedat en  l’acord d’investidura que la negociaríem conjuntament i de moment no l’hem negociada, perquè hi ha hagut una única convesa entre el Secretari de Presidència i el Grup parlamentari en la qual no es va concretar res. I l’entrada al registre del Parlament d’aquesta llei, en els termes que està redactada, no ens satisfà. Algú pot pensar que  si es tracta només de reduir el nombre de membres dels dos Consells és una qüestió de cadires i de sous, i per nosaltres és una qüestió de model.

TV3 i CATRADIO mereixen tractament singular per part del Parlament del qual depenen,  i cal una definició de quin model de televisió i de ràdio pública volem tenir a Catalunya, sens perjudici de les ràdios i televisions privades que s’estan creant i que van creixent. La definició d’aquest model la considerem imprescindible, per tant, o parlem de model o no  hi haurà res a negociar.

És que ha semblat que era una qüestió de cadires, senyor Nadal…

Justament per això. Com que han fet una llei en què  l’únic que apareixen són les cadires, nosaltres hem dit: u, no hi estem d’acord; dos, o poseu aquí dintre el moll de l’os del model de televisió i un contracte-programa que permeti la continuïtat d’aquest model que va crear el Govern de CiU de l’època, o no hi ha res a parlar. No per les cadires, que ens són una mica igual. Nosaltres som un partit que estem acostumats a tenir govern o estar a l’oposició. La professionalització de la política duta a l’extrem és negativa. Tothom ha de tenir una alternativa professional per dedicar-se a altres coses. Això no sempre és fàcil, però és molt saludable perquè la gent sàpiga que a la política s’hi està només si la gent t’hi vol i si la gent et vota. Els contractes en la política són temporals, per quatre anys i renovables només si el partit et proposa i la gent et vota.

Vol continuar en primera línia.

Jo tinc una edat, tinc 63 anys, fa  32 anys que sóc a primera línia, perquè fa 32 anys que em van elegir alcalde de Girona per primera vegada, però sense cap petulància vull recordar que François Miterrand va ser president de la República francesa que passava dels 70. Vull dir que puc estar o no estar en primera línia. Sóc catedràtic d’universitat, puc tornar a donar classes, m’és una mica igual, m’agrada la política, ara estic en primera línia i estic disposat a continuar-hi estant si  qui surt primer secretari del PSC creu que encara sóc útil.

Parlem d’eleccions generals. CiU parla de pacte fiscal. Què oferiran vostès, des del PSC a les generals?

Nosaltres oferirem allò que és propi del PSC, un model, unes idees, unes propostes, un candidat. Contraposarem candidat al candidat de la dreta, direm a la gent que ha de triar entre un o altre.

Una Carme Chacón que li sembla bé la retallada a l’estatut és prou ganxo electoral?

La Carme Chacón serà, probablement,  la cap de llista per Barcelona i la Carme Chacón jo crec que sap perfectament que l’Estatut que va votar el Parlament de Catalunya és una peça fonamental, avui oblidada per tothom i, no serem nosaltres els qui ens donarem de menys de l’Estatut quan justament aquí sí que ens hem quedat bastant sols en la defensa de l’ Estatut que va ser finalment aprovat  malgrat la mutilació del Tribunal Constitucional.

La questió és pacte fiscal ja ho és ara el sistema de finançament actual. Pacte fiscal solidari és  imprescindible. Més diners per Catalunya és imprescindible. Però siguem realistes, analitzem la liquidació de l’any 2009 veiem en què ha quedat el dèficit finalment respecte a les arques de l’Estat i avancem en un model de finançament que com que s’ha de revisar necessàriament  l’any vinent, ja hi som  pel tros. Per nosaltres revisar l’actual model de finançament, que té clàusula de revisió, és d’ofici, neix naturalment i estarem d’acord a revisar-lo.

 Tant Duran com Mas s’omplen la  boca de pacte fiscal però encara no han dit de què parlen exactament, crec  que  tots haurem de dir de què estem parlant. Si es tracta d’aquest consorci tributari que no s’ha creat i que ja estava previst a l’Estatut, que ha de permetre  l’existència  d’una mena d’agència tributària de Catalunya que es faci càrrec de la percepció dels impostos a Catalunya, nosaltres hi estarem d’acord, perquè en som, en part, pares. I el conseller Castells té molt a dir en aquestes coses.

Troba a faltar el posicionament més clar de Castells?

No. El conseller Castell ha fet una opció, tornar a la Universitat, passar a una segona línia, fer classes, ha fet alguna conferència, alguna d’elles citant títols famosos de conferències en defensa pròpia però també sobretot d’una política i d’un model i, per exemple, la que va fer al Cercle d’Economia va posar el punt sobre les I a moltes coses que s’havien anat dient i falsejant des de primers de gener

El sector catalanista queda disminuit sense Castells

No hi ha sector catalanista. perquè tot el PSC és catalanista. Acabem d’una vegada per totes amb aquesta història. El PSC va nèixer d’una ànima catalanista que deia: “Volem governar Catalunya, volem ser alternativa de Govern a Catalunya, unim totes les forces socialistes de Catalunya per anar en aquesta direcció”. I és evident que no som partit independentista sinó federalista i a partir d’aquest federalisme defensem les idees del catalanisme amb molta profunditat. Li posaré un exemple. Ara s’està celebrant  la  Universitat Catalana d’Estiu. Probablement ha mosrat més interès i més  tingut més sensibilitat cap a aquesta Universitat alguns governs anteriors que el govern actual.

En què es concreta?

En subvencions, en compromisos econòmics i en  reconeixement. Quan la gent s’omple la boca de catalanisme i només ho fa en una formulació de patriotisme abstracte, tot és molt fàcil.  Però i la llengua, les  institucions, la cultura? Per exemple, què vol fer el govern amb l’Institut d’Estudis Catalans. Què vol fer de la gran Acadèmia amb reconeixement internacional, que té pocs recursos i que mereixeria tenir-ne més. Doncs de totes aquestes coses són de les que hem de parlar si volem posar un termòmetre del catalanisme de la gent. I torno a insistir, no hi ha sector catalanista perquè tot el PSC és catalanista. Hi ha gent que ve d’unes tradicions, d’una cultura… fins i tot d’uns estaments socials, com podria ser el meu cas, però a part d’això, en la forma de ser, en l’ADN que es diu ara, del PSC hi ha una idea clara de la Catalunya nació que volem que sigui.

Diputacions. Cal suprimir-les?

Fa molts anys que hi estic d’acord i com que fa molts anys que hi estic d’acord ara estic en disposició de relativitzar-ho tot.  Ningú no ha estat capaç de suprimir-les i ara el tema seria decidir si amb la consolidació de l’Estat de les autonomies volem prescindir de les diputacions i si en volem prescindir una una part molt important dels recursos de les diputacions són d’origen i destí de governs locals i, per tant, hi hauria d’haver una transferència de competències i recursos cap als ajuntaments o cap a entitats supralocals de govern local, que si no són les diputacions en el cas de Catalunya podrien ser les vegueries i si això ho hagués de complicar, traspassem els recursos al Fons de Cooperació Local, fem que els ajuntaments tinguin més recursos, més diners i deixem-nos d’històries.

Jo que estic a favor amb la  proposta que ha fet Alfredo Pérez  Rubalcaba el que dic és si n’hem de parlar de veritat parlem-ne i fem-ho. Ja veig, però que el PP no està per la labor, perquè deu comptar quantes presidències de diputació té i com controla el territori amb aquests recursos. Això és com suprimir municipis, o reduir el nombre d’administracions, que tothom en parla ningú ho fa, fins que un país, com ara Grècia o Itàlia es veu obligat a fer-ho.

I dels consells comarcals, què en fem?

Si són òrgans de cooperació municipal, és a dir, mancomunitats voluntàries per a aquells ajuntaments  de la comarca que necessitin serveis mancomunats , a mi m’estan molt bé, i aquests podrien rebre una part dels diners de les diputacions. Però ha de quedar clar  que no sónn organismes polítics i que estan disposats a fer allò que els municipis per separat no estan en disposició de fer.

S’hi pot veure obligat el proper govern?

El proper govern central, sigui del color que sigui, tindrà moltes obligacions pendents i molts problemes, molts d’ells no originats a Espanya, sinó al món, i amb la facilitat dels poders econòmics i financers per comprar i vendre, aprofitant fins i tot els canvis d’horaris entre països. La globalització informàtica i financera ha trencat molts esquemes de vells poders i estats-nació. Europa s’ha de repensar en base a aquesta realitat. I en aquest sentit em sembla molt feble la reacció d’ahir de la cancellera d’Alemanya i del president de la República francesa en la reunió que van matenir. Hem d’anar molt més lluny, necessitem molta més Europa, amb molt més poder polític i econòmic.

Si voleu escoltar-la cliqueu aquí.

17 Agost 2011 Posted by | Catalunya Ràdio, Ràdio | , , , , , | Comentaris tancats a “AMB LA RMI EL GOVERN HA COMÈS UN ERROR I EL MÉS NOBLE SERIA RECONÈIXER-HO”