Joaquim Nadal i Farreras

‘SÍ’ AL PACTE FISCAL

El Periódico

Estic a favor del pacte fiscal. A favor de tenir la clau de la caixa, de tenir una agència tributària integrada. Estic també a favor de garantir la solidaritat i limitar-la. Vull una relació bilateral amb l’Estat i estic a favor d’un règim específic per a Catalunya.

Coincideixo també en la diagnosi, en el reconeixement que de l’estudi de les balances fiscals se’n desprèn que Catalunya aporta molt més que no rep, i que el nostre dèficit fiscal és un llast per al propi desenvolupament de les potencialitats de Catalunya com a motor econòmic i per a les seves pròpies aspiracions d’autogovern.

És possible que els socialistes haguem estat massa lents de reflexos en la definició de les nostres pròpies posicions, i massa tímids en l’exigència del compliment dels compromisos de l’Estat amb Catalunya pactats el 2009. I no obstant això,  el primer secretari del PSC va avançar una proposta el dia 29 de febrer i en la primera de la primera cimera amb el President de la Generalitat va lliurar un document, que tenia moltes portes obertes i, fins i tot, feia possible el concert.

Però ha arribat l’hora de la veritat. És el moment de fer un gran acord de país que sigui un bon fonament per a una negociació que serà dura, però que és imprescindible per corregir tots els desequilibris que hem esmentat.

Ara, el problema radica en el fet que el debat sobre el pacte fiscal s’ha barrejat i ha quedat desvirtuat enmig del debat sobre el sobiranisme i les aspiracions d’independència. Els sectors més radicals del sobiranisme i de l’independentisme han instal·lat l’equació: pacte fiscal = concert econòmic = independència. Parteixen d’una formulació simple, si fem que s’equipari pacte fiscal i concert econòmic haurem fet drecera i haurem escurçat el camí cap a la independència per frustració de la solució negociada.

No defujo el debat sobre la independència. No queda lluny en el temps el moment que els estatuts del PSC recollien el dret d’autodeterminació dels pobles i aquest dret s’ha votat, l’hem votat, més d’una vegada al Parlament. Fins i tot, m’atreveixo a dir que des de les meves conviccions catalanistes trobo en l’horitzó de la independència un punt de lògica intel·lectual. Puc afegir que no veig clar el camí i, encara menys, els resultats. Ho sento, però a l’entusiasme col·lectiu hi contraposo unes dosis de racionalitat i pragmatisme, i greus interrogants sobre l’itinerari cap a resultats plausibles i tangibles.

Però sobretot vull ara insistir que a l’hora de parlar de finançament, solapar-hi el debat de la independència tergiversa les coses, modifica els objectius immediats i afebleix la unitat.

Hi ha, esclar, qui pot portar els seus plantejaments a l’extrem i formular la següent asseveració. Volem el concert. Si ens neguen el concert, volem una consulta i fruit del resultat de la consulta volem que el Parlament de Catalunya formuli una declaració unilateral d’independència.

Justament per això és legítim que ens preguntem ara què volem. Els diners i el model o la independència? Un gran acord, un nou model amb la limitació de la solidaritat o la independència de Catalunya? Per alguns la resposta és clara: tenim pressa, diuen, i conceptuen la independència com la clau de totes les solucions, com un gran principi ordenador de les coses de Catalunya, sense cap condicionant. No sé si a hores d’ara, en el context actual, en el moment de màxima limitació de sobirania a favor de Brussel·les i en un context de brutal restricció econòmica és realista plantejar l’objectiu de la independència.

De moment jo em pensava que volíem els diners i que en això podíem estar tots d’acord. Però tal com estan les coses és el Govern de Catalunya qui ha d’aclarir si vol els diners i el model o busca directament la confrontació fins a les últimes conseqüències.

Els socialistes, com deia al principi, estem a favor del pacte fiscal i no estem a favor del concert econòmic en els termes del finançament específic de Navarra i el País Basc. Per què?, doncs simplement perquè els hem de considerar una anomalia i una excepció. L’anomalia té arrels històriques, remotes i recents, i aquestes arrels són les que porten en el context basc els  socialistes d’Euskadi a defensar per al seu territori el concert.La generalització del sistema de concert és avui inviable i l’extensió a Catalunya d’un model equivalent al del País Basc, insostenible. Els que diuen concert o independència ho diuen perquè saben que el concert no és possible.

Sí, en canvi, que és possible tota la resta i un anivellament progressiu que, sense arribar al sistema ‘foral’ del concert, administrat, ja és curiós, en bona part per les diputacions, ens dugui a resultats similars, equivalents i proporcionals.

És veritat que a vegades sembla que som presoners de les paraules. Els sindicats, per exemple, igual com diuen que no volen un concert com el del País Basc, diuen que volen el concert del segle XXI. Doncs si és per les paraules que no quedi. Catalunya pot i ha de tenir un règim específic amb el mateix encaix legal que els altres sistemes específics, inclosos el basc i el navarrès.

Però si volem la millora real del poder i dels recursos caldrà que no ens encaparrem en un concert a la basca, que seria implícitament la negació de la premissa inicial de l’acord compartit per la immensa majoria dels catalans. Volem més diners, més poder i una solidaritat justa que no engoleixi tota la capacitat de Catalunya de generar riquesa i activitat productiva, que té i tindria  uns efectes empobridors i letals per Catalunya i per al conjunt de l’economia espanyola.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

Anuncis

23 Juliol 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Periódico | , , , , , | Comentaris tancats a ‘SÍ’ AL PACTE FISCAL

“EL GOVERN DE CATALUNYA S’HA EMBOLICAT EN UN JOC ESTRANY DE NEGOCIACIONS AQUÍ, ALLÀ I MÉS ENLLÀ”

Intervenció en el Ple. Pregunta al president de la Generalitat sobre l’assoliment d’acords amb les formacions polítiques davant la greu situació econòmica

La presidenta

La pregunta següent és sobre la situació política, i la formula l’honorable senyor Joaquim Nadal, del Grup Parlamentari Socialista.

Joaquim Nadal i Farreras

Gràcies, presidenta. Molt honorable president de la Generalitat, s’ha acabat la Setmana Santa, però sembla ser que continuem el via crucis. I donada la situació que ens anuncien cada dia, o els mercats o algun govern, veig que la situació va de mal en pitjor, i crec que donades les circumstàncies i els atacs que està rebent el poble de Catalunya pel que fa als seus drets, pel que fa a les prestacions a l’estat del benestar i l’autogovern de Catalunya en matèria pressupostària competencial i d’estabilitat pressupostària, potser sí que ha arribat l’hora, senyor president, de fer un cop de cap, de prendre alguna decisió, de liderar políticament la situació que estem vivint i de… No li digui a la senyora Simó que ens convenci a nosaltres, amb tots els respectes i amb tota la meva amistat cap a ella, qui ha de, qui té la responsabilitat de prendre la iniciativa política és vostè, i la gravetat de la situació exigeix que ara, en tots els fronts i sense fer jocs de mans entre el Parlament de Catalunya, el Congrés dels Diputats i les relacions entre governs i partits, ens posem tots plegats a treballar per canviar les coses.
La presidenta

Té la paraula el molt honorable president de la Generalitat

El president de la Generalitat

Gràcies, senyora presidenta. Senyor Nadal, em quedo amb aquesta última part de la seva intervenció. Totalment d’acord –totalment d’acord. Vostès digui’ns en què creuen que s’han de produir aquests acords, nosaltres, si són raonables i possibles, estem absolutament en disposició de fer aquest treball conjunt. Només els demano una cosa: que no ens instal·lem en què en un moment en què l’economia va pitjor, que tot Europa decreix, que Espanya té una previsió dolenta per a aquest any –Catalunya en part també– que no ens instal·lem en allò d’ara és el moment de gastar molt, sense tenir els diners, anant a buscar deutes i crèdits que ningú ens donarà.

La presidenta

Per repreguntar té la paraula l’honorable senyor Joaquim Nadal.

Joaquim Nadal i Farreras

Sí, senyor president. No, ara no és el moment de gastar més, ara és el moment de fer el que toca, i el que toca és prendre alguna iniciativa política, respondre a alguna de les agressions polítiques i econòmiques que està rebent Catalunya, reorientar les seves polítiques i, per exemple, tenir molt clar que davant de l’anunci del Govern d’Espanya que caldrà retallar deu mil milions d’euros en temes d’educació i de sanitat, si Catalunya va començar fent retallades en quiròfans, llits i serveis, i això ja està fet, que quedi clar que, com s’ha intentat amb les autopistes, per exemple, no resulti que els ciutadans i ciutadanes que viuen a Catalunya han de pagar no una sinó dues o tres vegades, i que això resulti que pot acabar passant amb consentiment del Govern de Catalunya, que s’ha embolicat en un joc estrany de negociacions aquí, allà i més enllà, embolica la troca i se situa fora del que hauria de ser l’àmbit de la negociació política aquí.

I respecte a això, no som nosaltres qui li hem de dir què és el que es pot acordar. Demà si vol en podem parlar, i nosaltres farem propostes, però la iniciativa per fer ofertes d’acord correspon al Govern, no pas a l’oposició.

La presidenta

Per respondre, té la paraula el molt honorable president de la Generalitat.

El president de la Generalitat

Gràcies, senyora presidenta. Senyor Nadal, pensar-se que en la situació en què està el conjunt de l’Estat i també la Generalitat no caldrà fer res més és il·lusori, és absolutament il·lusori. Vostès estan d’acord amb què s’han de complir els dèficits a nivell europeu o no? Perquè si diuen «no», aleshores ja és una altra pel·lícula completament diferent, aleshores hem de sortir de l’euro i hem de fer altres coses. Si diuen «sí», aleshores no poden dir: «Sí, s’han de complir els dèficits, però com que ens fa mandra prendre les decisions per complir-los, mirarem cap a un altre costat», que és el que van fer mentre governaven. Sí, senyor Nadal, mentre governaven van fer això, van dir: «Sí, sí, els dèficits s’han de complir», però quan havien de prendre decisions miraven cap a un altre costat perquè prendre decisions, senyor Nadal, té un cost polític –té un cost polític, té un cost polític, és així– vostès no els varen assumir en el seu moment– no el varen assumir en el seu moment, no el varen assumir en el seu moment. No parlo del senyor Zapatero, sinó que parlo de quan vostès estaven en el Govern aquí. Els podrem posar exemples durant el ple que s’iniciarà a partir de demà, vostès veuran com hi ha molts exemples.

Ara, escolti’m, vostè em diu: «Identifiquem els àmbits on hi ha possibles acords.» Totalment d’acord amb vostès. Jo ja els dic un, per enèsima vegada. Encara no tenim la seva resposta, perquè escolti’m, si al final tenim un problema d’ajustaments a Catalunya, d’estat del benestar, de polítiques socials, de polítiques de creixement, és perquè tenim un problema estructural d’ingressos, i això és pacte fiscal. Que la riquesa que es produeix en aquest país es quedi més en aquest país, i aquest país és Catalunya, no la resta, i quan nosaltres diem això vostès fan discursos de solidaritat.

Ara crec intuir que amb alguna bona predisposició estan per avançar en aquest terreny. Jo els ho agraeixo –jo els ho agraeixo. I han d’identificar fins on podem avançar. I no només els agraeixo jo, que això és poc important, jo crec que si vostès fan el pas, si es decideixen a fer el pas de sumar-se al pacte fiscal, els ho agrairan el seu electorat i el conjunt del poble de Catalunya.

Si voleu veure el video cliqueu aquí.

10 Abril 2012 Posted by | Al Parlament, INTERVENCIONS | , , , , | Comentaris tancats a “EL GOVERN DE CATALUNYA S’HA EMBOLICAT EN UN JOC ESTRANY DE NEGOCIACIONS AQUÍ, ALLÀ I MÉS ENLLÀ”

“SOCIALITZAR LA CRISI I CONCENTRAR ELS BENEFICIS AL PODER ÉS, FINS I TOT, ANTIDEMOCRÀTIC”

Intervenció en el Ple. Pregunta al president de la Generalitat sobre la reforma laboral i el diàleg social

La presidenta

La darrera pregunta és sobre la situació política i la formula l’honorable senyor Joaquim Nadal, del Grup Parlamentari Socialista.

Joaquim Nadal i Farreras

Molt honorable president. Senyor Mas, misericòrdia davant d’aquest exemple de temprança, si us plau, la veritat és que la teatralitat permanent amb els seus aliats, que ens hi tenen tan acostumats que la credibilitat és mínima. Però anem a una altra cosa, perquè com deia el senyor Herrera, avui probablement toca una altra cosa.

Demà hi ha vaga general contra la reforma laboral, on ha quedat, senyor Mas, l’esperit que regnava al Palau el dia que vostè va presidir l signatura de l’acord interprofessional entre la patronal i els sindicats que demostrava una línia de diàleg social que s’ha trencat i que demà s’acabarà de trencar del tot?

La presidenta

Per respondre té la paraula el molt honorable president de la Generalitat.

El president de la Generalitat

Gràcies, senyora presidenta. Senyor Nadal, jo li recordo que la forma laboral no la fa el Govern del Catalunya, s’ha confós de Parlament, la fa…

La presidenta

Un moment. Continuï.

Eñ president de la Generalitat

…la fa el Govern espanyol i, a més a més, amb majoria absoluta. Altra cosa és els partits polítics quina opinió en tenen o, fins i tot, el Govern, si vostè ara me la demana jo l’hi donaré. Dit això, doncs, li recordo que no és la primera reforma laboral que es fa. Li recordo que el seu partit, de reformes laborals n’ha fet més d’una i més de dues, i li recordo que gairebé totes van comportar una vaga general.

La presidenta

Per repreguntar té la paraula l’honorable senyor Joaquim Nadal.

Joaquim Nadal i Farreras

I li recordo que aquesta que està ara en joc vostès la van votar en el Congrés dels Diputats, vostès, vull dir, el partit que dóna suport al seu Govern. Però, miri, senyor president, cada vegada és més clar i hi ha veus més autoritzades i més expertes, que diuen que no pot haver-hi austeritat sense alternatives. Que no hi pot haver retallades sense esperança, que no hi pot haver por sense horitzó, que no hi pot haver retrocés social, que no hi pot haver retrocés del diàleg social, que no hi pot haver el trencament del principi de la negociació col·lectiva, i que socialitzar la crisi i concentrar els beneficis al poder i als drets, és finament, fins i tot, antidemocràtic. I, per tant, president, per generar confiança i per neutralitzar la por que té la gent d’aquest país, què ha fet vostè i el seu Govern per impedir, per evitar la vaga general i per assegurar els drets dels treballadors i sobretot l’estat del benestar.

I li canvio un moment de tema. Senyor president, nosaltres mai no direm que l’eufemisme que van acordar vostès ahir d’acord d’ocupació per a la funció pública, sigui una ocurrència d’Unió Democràtica. Perquè és un acord del Govern. Li prego que li digui als consellers i conselleres del seu Govern, que eliminin del seu llenguatge allò que hem sentit aquí a l’hemicicle, perquè l’ICASS, senyora diputada, el governava el seu partit. No, el Govern de Catalunya. I, per tant, en benefici de la dignitat de les institucions i del prestigi de les institucions, el Govern,…

La presidenta

Senyor diputat…

Joaquim Nadal i Farreras

..és el Govern sempre.

La presidenta

Per respondre té la paraula el molt honorable president.

El president de la Generalitat

El Govern és el Govern, senyor Nadal, i l’oposició és l’oposició…

…i ara hi són vostès. Abans hi érem nosaltres i recordo moltes vegades que vostès intentaven, a dintre de Convergència i Unió, ficar cullerada entre Convergència i Unió. O no se’n recorda ja vostè, d’això? Sí. N’hi puc recordar moltes, de coses d’aquestes.

Dit això, senyor Nadal, anem per feina, perquè això diguéssim que és anecdòtic, no? Primer, efectivament, Convergència i Unió –en nom de la qual jo no hauria de respondre, però puc fer-ho perquè suposo que s’entén–, va votar a favor de l’inici d’aquesta reforma laboral amb una condició, que és que s’havia de tramitar com un projecte de llei. Per tant, ara es poden fer esmenes. I tothom en podrà fer. El Partit Socialista en farà, estic segur que Convergència i Unió també, no sé quines, però estic segur que també les farà Convergència i Unió. Veurem si a partir d’aquí, doncs, es pot millorar aquest projecte de llei que va entrar a les Corts i que com tot projecte de llei té la seva tramitació.

Segona cosa que li volia dir. També estic totalment d’acord amb vostè que només amb austeritat no n’hi ha prou. Però si jo ho dic cada dia, aquest Govern ho diu cada dia. El Grup Parlamentari de Convergència i Unió ho diu cada dia. I ho fa, senyor Nadal –i ho fa, clar que ho fa. Totes les lleis que s’han fet en aquest Parlament, totes, totes les lleis «òmnibus» van totes en la línia d’intentar estimular l’economia d’aquest país. S’han fet amb un sol any, vostès hi han participat. Clar que fem moltes altres coses. Cada dia estem fen moltes altres coses. El que passa és que aquesta austeritat, bé, és obligada i imposada –obligada i imposada–, i sense marge de maniobra, i vostès ho saben perfectament. A partir d’aquí facin el que hagin de fer.

I, parlant dels drets dels treballadors, que és el punt final que, de la seva intervenció, permeti’m que li digui que és el que més m’interessa: els drets dels treballadors, no? Quan tens un atur del 20 o de més del 20 per cent, el principal dret dels treballadors ha quedat afectat i anul·lat. És la situació d’ara i la situació d’abans. I la reforma laboral és veritat que no crearà llocs de treball en el curtíssim termini, però pot ser la base per crear-los en el futur, i vostès ho saben.

Si voleu veure el video cliqueu aquí.

28 Març 2012 Posted by | Al Parlament, INTERVENCIONS | , , , , | Comentaris tancats a “SOCIALITZAR LA CRISI I CONCENTRAR ELS BENEFICIS AL PODER ÉS, FINS I TOT, ANTIDEMOCRÀTIC”

TERTÚLIA A CLUB 21

Programa “Club 21”, de Ràdio 4

Tertúlia dirigida per David Escamilla amb participació de WALTER RISO (psicòleg i assagista), MATTHEW TREE (escriptor anglès) i JOAQUIM NADAL

 

Si voleu escoltar-la cliqueu aquí.

18 Març 2012 Posted by | Ràdio, Ràdio 4 | , , , | Comentaris tancats a TERTÚLIA A CLUB 21

LA CRISI, L’ECONOMIA, LA POLÍTICA

Conferència en l’esmorzar del Fórum Europa. Tribuna Catalunya, organitzat per Nueva Economía a l’Hotel Palace de Barcelona

Vivim moments molt greus. En molts aspectes, sense precedents.

Per ara, cada dia augmenta la llista de l’atur. És més freqüent que mai trobar gent dormint als caixers.

El nombre de sense sostre ha augmentat.

La visió de les persones que furguen a papereres i contenidors és habitual.

Els índexs de pobresa es disparen.

Les dificultats de moltes famílies són més evidents que mai.

Tradicionalment, en el passat, la societat havia reaccionat a aquestes situacions amb actituds i programes benèfics. La beneficència per davant de l’assistència. El paternalisme per davant dels programes.

Era freqüent tirar diners als problemes, i no posar diners a les solucions.

Alertàvem sovint que determinades polítiques, subsidis, eren pa per avui i gana per demà.

Amb un punt d’ingenuïtat primer, amb propostes més articulades, després insistíem en la necessitat d’abastar a les causes de la pobresa i les desigualtats, com a prioritat bàsica. I només subsidiària l’atenció a les conseqüències.

Els programes d’inserció econòmica, els plans d’ocupació, la formació ocupacional, els dispositius i els itineraris d’inserció, les escoles-tallers es multiplicaven en un afany per crear salari social, per donar resposta als problemes d’una societat en crisi. Fomentàvem la inversió, estimulàvem el creixement. Trenta-tres anys de polítiques municipals ho acrediten.

Permetin-me fer en aquest moment una proposició que es refereix al passat i al present.

En una crisi com aquesta la societat catalana hauria estat fa vuit anys molt i molt més vulnerable. La resposta al creixement demogràfic i la provisió de serveis públics han actuat com un pal·liatiu de primer ordre a la societat catalana.

Es deuen poder trobar i detectar defectes i errors en els dos darrers governs de progrés. Sens dubte. Caldria, però, el reconeixement que en capital fix (equipaments i infraestructures) i en cohesió social la seva aportació va ser rellevant. Societat més cohesionada.

Potser també més conformada i passiva per una banda, i més indignada de l’altra. Menys disposada a arriscar.

Cal fer, però, una segona proposició indiscutible, aquí i arreu.

El límit dels serveis públics i de les propostes de l’estat del benestar és el de la capacitat de l’economia que les aplica per atendre-les econòmicament.

Només es pot donar allò que el conjunt del sistema pot pagar.

Arribats a aquest punt podríem afirmar, simplificant, com aquell: “però que no ho veieu?, és l’economia!” És un error d’apreciació en la simplificació.

Tornem-hi: “però què no ho veieu?, és el creixement!”

Malgrat que hi ha qui diu que el dilema no és entre austeritat i creixement sinó entre austeritat i fallida.

La clau és la sostenibilitat del sistema. En fase recessiva l’austeritat és imprescindible i els ajustos també. Però el tancament excessiu dels mecanismes que afecten la liquiditat, el finançament i el consum esdevenen una espiral diabòlica. Com més aixetes es tanquen més augmenta la sequera. La roda de la creació de riquesa roda al revés, la de la creació d’ocupació també, com hem dit; i l’aportació neta de recursos públics a les prestacions sense l’adequada compensació en ingressos empobreix la capacitat de reacció real de les economies, i la capacitat de resposta a les desigualtats socials.

Arribats a aquest punt cal establir que:

– Cal assegurar el que és imprescindible i cal suprimir el que és superflu.

– Cal concentrar els recursos en les polítiques de reactivació econòmica.

– Cal assegurar l’equitat per garantir la cohesió

– Calen polítiques d’estímul, de facilitació, de foment de l’ocupació i la inversió; calen polítiques fiscals progressives i cal garantir que les solucions que s’adopten eviten la fractura social, solden la societat i asseguren un repartiment equitatiu de les conseqüències de la crisi.

Igualar per dalt i no per baix. Fer partícip de la riquesa, no repartir la pobresa.

La fractura social pot ser atractiva per a algun sectors privilegiats, però l’abisme social és un risc material i moral per a una societat que només pot sortir-se’n si treballa amb una sortida universal, no parcial i sectorial.

Vist així es configuren dues posicions. Els que ho fien tot al compliment radical dels objectius de dèficit marcats de forma molt restrictiva per Europa. Aquests descobreixen, aquí i fora d’aquí, que la mateixa dimensió de la crisi, la caiguda d’ingressos, altera les seves previsions pel que fa al compliment dels objectius. Els que pensem que calen polítiques imaginatives per tal de donar una resposta trencadora de l’espiral que hem conegut a Grècia. No posar la societat contra les cordes.

Més dèficit del previst i una societat més vulnerable ara que fa un temps. És com si s’hagués materialitzat l’equació: més ajustos, més desigualtats. Quin és el límit del camí triat, o com es disparen els ressorts de la inestabilitat social?

Amb d’altres paraules. Per conformats i mal acostumats que estiguem, on és el límit entre la paciència i la desesperació?

Tenim un dèficit de confiança i una saturació de por.

Tenim també en el terreny de la política, la credibilitat molt baixa.

I constatem que sovint les solucions o els agreujaments en un món global transcendeixen les fronteres de la política convencional.

Cal dir, doncs, que en el que és bàsic, govern i oposició compartim diagnòstic i discrepem en les solucions.

No només això, sinó que les urgències, la immediatesa i el tacticisme ens allunyen cada dia més els uns dels altres

Potser perquè aquesta immediatesa no permet veure la compatibilitat entre una oposició clara, contundent i radical en els punts forts de les discrepàncies i la necessitat de gestos d’acostament, diàleg i consens en les prioritats claus del país sense matisos.

Aquí rau la clau del paper del primer grup i del primer partit de l’oposició.

I això, més enllà de la necessitat de l’esquerra de reformular el seu paper, abordar les reformes que li calen i explorar nous camins i noves idees per a la socialdemocràcia del món global i del segle XXI.

Però cal també que la coalició de govern s’aclareixi i reveli els dubtes que desperta la seva ambigüitat entre l’estricta ortodòxia contrareformista en temes econòmics, aliant-se amb el principal adversari en els temes nacionals. I la radicalitat nacional en un full de ruta força incompatible amb l’aliança esmentada fa un moment.

La gesticulació a favor del diàleg i l’acord reiteradament desmentit per la pràctica política diària planteja seriosos dubtes sobre la voluntat real d’afrontar l’emergència nacional des del diàleg.

Després de dues aprovacions consecutives dels pressupostos amb el Partit Popular de Catalunya es fa poc creïble l’apel·lació constant a la responsabilitat , mai acompanyada de voluntat clara de negociació.

La política de mà estesa proposada des de finals de desembre de l’any passat pel primer secretari del PSC, Pere Navarro, té un guió molt molt clar. I uns límits, unes fronteres a no traspassar, evidents.

– Acord estratègic per a la reactivació de l’economia
– Pacte pels serveis públics
– Pacte local
– Pacte nacional

1. Acord estratègic per a la reactivació de l’economia

No té cap sentit que patronat i sindicats siguin capaços d’avançar cap a acords que govern i oposició són incapaços d’articular.

Les polítiques d’empresa i ocupació requeririen ara d’un únic guió compartit orientat preferentment a programes que aturin la sagnia de l’atur, estimulin la generació de riquesa i propiciïn l’ocupació.

Les polítiques d’austeritat i de reducció del dèficit i el deute passen per un sanejament gradual apuntalat més en reformes que en retallades indiscriminades, alguna de les quals sota sospita d’afavorir sectors minoritaris o àmbits privats de la prestació dels serveis.

2. Pacte pels serveis públics

El pacte passa per garantir en el àmbits de la salut, l’educació i les polítiques socials juntament amb les polítiques de justícia i seguretat, les prestacions bàsiques des del sector públic amb equitat, condicions d’igualtat i adequació als recursos disponibles. Sense desmentir, sinó aprofundint, els grans acords encara vigents, almenys sobre el paper.

3. Pacte local

Lleialtat institucional. Sacrificis compartits. Reformes acordades. Ingressos per prestacions. Cicle de l’aigua i transport, política d’ingressos amb corresponsabilització. Pagar el que es deu i modular el que es fa.

4. Pacte nacional

Pacte cultural. Equipaments i serveis

Pacte d’aprofundiment democràtic. Llei electoral, llei de la transparència.

Pacte pel pluralisme i la garantia del servei públic. Garantia del model de televisió i ràdio públiques.

Pacte de desplegament de l’autogovern. L’Estatut com a referent més enllà dels objectius de la transició nacional que formulen alguns.

Pacte fiscal sense adjectius, com diu Pere Navarro. Solidari i federal. Corresponsabilitat fiscal i consorci tributari.

Fins i tot sense acord en els Pressupostos de 2012, queda un llarg camí per recórrer i que potser podem compartir en part. Només cal que uns i altres ens contestem la pregunta que si l’acord en la Llei d’urbanisme és una flor que no fa estiu, l’excepció que confirma la regla o és el desmentit més rotund fins ara als dubtes que expressen alguns portaveus del govern sobre la fiabilitat del PSC. Diàleg, negociació i consens són camins possibles, s’ha de voler i s’han de recórrer.

Finalment, un parell d’exemples per tal que ens entenguem.

El president Mas anuncia, pràcticament el mateix dia que reclamava els accessos viaris i ferroviaris al port de Barcelona, que potser algun dia caldrà trencar les costures del marc establert.

Estem d’acord que la sentència sobre l’Estatut lesiona greument el pacte constitucional. Com estem d’acord que no hi ha cap país al món on una administració gestioni eficaçment una infraestructura com el port, generadora d’activitat i de riquesa, i la mateixa administració l’escanyi endarrerint sistemàticament la viabilitat dels seus accessos.

Coincidirem en els escenaris concrets i tangibles i en els escenaris de gradualitat reformista.

Avui per avui podríem discrepar en els escenaris de ruptura tan poc fiables, simplement perquè als socialistes sempre ens ha agradat més recosir que trencar costures. Tocar vores que desfer-les. Fer repunts.

Acabo amb una consideració més general sobre el context que vivim.

És possible que en l’actual deriva, el ciutadà enquadrat demani més llenya. Que el ciutadà benestant esperi acords a qualsevol preu. La societat espera menys tacticisme, menys immediatesa, menys regat curt.

Els que pateixen més directament els efectes de la crisi esperen més solucions, més justícia, més equitat, menys privilegis. Menys demagògia. Més credibilitat.

Tothom espera un corrent de fons que recuperi la credibilitat i la confiança. I no es guanya en el joc acció – reacció, ni amb la frase ocurrent, ni amb malabarismes dialèctics.

La construcció de l’alternativa amb fonaments sòlids passa per la maduració dels valors de sempre i les propostes innovadores com a resposta als nous reptes d’un temps nou.

10 febrer 2012 Posted by | Conferències, INTERVENCIONS | , , , , | Comentaris tancats a LA CRISI, L’ECONOMIA, LA POLÍTICA