TRAVESSANT EL COLLSACABRA. EL CAMÍ RAL DE VIC A OLOT I LES MARADES DEL GRAU

Pròleg Travessant el Collsacabra. El camí ral  de Vic a Olot i les Marrades del Grau. Olot, Ajuntament d’Olot, 2010

Quan fa uns mesos vam presentar l’opuscle  El camí ral de Vic a Olot  vaig escriure un text que em sembla que en la seva part principal conserva la seva actualitat i el seu interès. El reprodueixo aquí excepte la seva part final dedicada exclusivament a l’opuscle:

“Hi ha dues maneres d’encarar el futur. Una, glacial, ignora el passat. És una visió de mirada curta, frívola, primària, materialista. Una altra valora el passat. El recupera, en fa memòria. Rehabilita els vestigis del passat i reconstrueix els ponts de la memòria històrica.

Davant del progrés, de la revolució dels transports, de la velocitat, correm el risc de perdre el fil de la nostra pròpia trajectòria, les nostres arrels.

Combinar els avenços del progrés amb l’estimació per la història és segurament el camí més adequat de respecte, d’autoestima, de civilitat. És, sobretot, també el camí per relativitzar el paper d’una sola generació i la reivindicació moral de les generacions pretèrites que amb un esforç que avui no acabem de comprendre van forjar el camí del nostre present.

Em vénen al cap aquestes reflexions arran de la posada en servei de la part central de l’eix Vic-Olot pels túnels de Bracons. Hem dit i repetit que dues comarques allunyades, separades per la distància i la topografia, es tornaven a donar la mà. Hem explicat com, ara, es pot viure a un lloc i treballar a l’altre amb molta facilitat, i com les relacions i els fluxos intercomarcals s’han intensificat de manera molt significativa. El nou eix ha estat un èxit i ha representat un gran avenç.

Però això no ens ha de fer perdre de vista com es feia el desplaçament en el passat. Hem de recuperar la traça de les dificultats passades i hem de fer dels diversos itineraris que amb anterioritat havien connectat Vic i Olot un patrimoni indestriable lligat a la memòria de les generacions i, així, considerar l’eix actual com la culminació per al segle XXI d’un procés mil·lenari que ha viscut diverses etapes i que explica episodis rics de matisos i d’esforç col·lectiu.

I aquest és el sentit dels treballs que hem emprès per a la rehabilitació de l’antic camí ral i, molt especialment, la gran davallada de les Marrades per a salvar el desnivell fins a la plana d’en Bas.

La sola contemplació de l’enllosat del camí i dels grans murs de pedra ens situa davant d’una obra descomunal, exponent d’un esforç enorme i de la necessitat de salvar els obstacles i d’unir els pobles que la humanitat i la nostra societat han sentit des de l’antiguitat.

Hem refet així el vell camí. Ja no serveix per la seva utilitat primigènia. Ja no és el recorregut habitual dels carruatges i de les persones. És un testimoni perenne d’èpoques pretèrites, de temps reculats, de paisatges ara remots i abans ben presents en l’imaginari col·lectiu de la gent.

Aquesta és potser la clau de tot. La velocitat ens fa canviar l’escala, ens fa passar desapercebuts racons del paisatge de gran bellesa i de notòria singularitat, fem caure en l’oblit antigues presències. Ens fixem en coses noves,i la mateixa carretera ens selecciona els paisatges en  què ens fixem. Però en fixem de nous i en perdem uns altres.

Recuperar els paisatges perduts, recuperar els camins oblidats, restablir la connexió lenta, reduir la velocitat, caminar i mirar. Veure i viure el país amb ulls atents. Canviar d’escala i aprofitar per a gaudi propi i col·lectiu l’herència rebuda i recuperada”.

Ara, però, presentem una publicació que va més enllà d’aquella presentació i d’aquell itinerari. Aquí juga un paper principal la recerca històrica; el conjunt dels treballs historicoarqueològics empresos quan vam decidir fer els treballs de rescat i rehabilitació de l’antic camí ral.

D’aquesta manera posem a l’abast i posem de manifest el context històric, la realitat canviant, els resultats assolits. Es tracta d’un projecte integral. Un projecte constructiu i la seva corresponent intervenció historicoarqueològica. Posem de costat les troballes i els treballs, els documents i els resultats.

És en aquest context que adquireixen una rellevància especial les marrades del grau, la gran obra d’enginyeria del segle XVIII que es va emprendre per salvar i consolidar el desnivell i la comunicació entre el Collsacabra i la vall d’en Bas.

Els treballs d’enginyeria que van caldre ens posen davant d’una obra descomunal per a l’època. Uns treballs que ens acosten a alguns dels gravats del llibre de viatges d’Alexandre de Laborde, corresponents a una època una mica més tardana però amb tècniques que podem considerar perfectament equiparables.

I, finalment, el sentit de tot plegat es redueix, i no és poca cosa, a fer transitable la comunicació entre territoris successivament adaptada a les necessitats i als modes de transport. La importància dels camins queda, així, subratllada en aquest treball que ha estat emprès amb cura i amb diligència, i que ens fa molt evident el sentit històric dels camins. És una realitat que coneixem, com a mínim, des de Roma, però que per als segles medievals i l’edat moderna adquireix una singularitat ben especial en aquest camí de Vic a Olot.

Obrir camins, traspassar fronteres, descobrir territoris, crear oportunitats. Vet aquí una realitat explicitada, ara, des del seu context històric. La força i la bellesa dels murs i dels paviments potser ens estalvien qualsevol altra consideració si no fos que en la realitat històrica dels camins hi ha també la traça de l’evolució social i econòmica dels nostre i de tots els països, i de l’impacte sobre aquesta realitat del conjunt de les obres públiques realitzades.

En relació amb el passat medieval se’ns fa menys estrany per a la societat contemporània que els diversos senyors feudals cobressin els seus peatges per transitar un pont, de la mateixa manera que és probable que l’envergadura dels treballs de les marrades sembressin la inquietud entre els terrassans que miraven la novetat amb un punt de preocupació per la  novetat de les obres i el seu abast transformador. No sabem si, com ara, les marrades van generar algun rebuig concret i social.

Sí que sabem que el punt just entre la resposta a les necessitats de mobilitat de la societat contemporània i el necessari respecte al medi, al territori i al paisatge requereixen d’anàlisis cada cop més afinades i de l’aplicació d’una sensibilitat ben atenta a les modificacions formals que comporta tota obra pública.

Aquest llibre ens posa en contacte amb els treballs que hem volgut emprendre amb caràcter complementari a l’obertura d’un nou eix Vic-Olot. Es tracta de deixar clar que el nou eix no oblida la memòria dels treballs de les societats del passat i que els incorpora a la memòria col·lectiva per tal de fer una lectura integrada i històrica de la nostra realitat nacional contemporània.

PLA TERRITORIAL PARCIAL DE LES TERRES DE L’EBRE

Pròleg al Pla territorial parcial Terres de l’Ebre. Barcelona, DPTOP, 2010 

Presentem ara la revisió del Pla territorial parcial de les Terres de l’Ebre, aprovada definitivament pel Govern de la Generalitat el passat 27 de juliol.

Aquest fou l’únic Pla tramitat i aprovat a l’empara de la Llei d’ordenació territorial de 1983 amb anterioritat a l’any 2003. Les urgències generades per la gran mobilització i l’ampli rebuig del transvasament de l’Ebre en els termes del ja caducat i derogat Plan Hidrológico Nacional van portar el Govern de la Generalitat a tramitar aquest Pla. Esdevenia, així, l’excepció que confirmava la regla i que mantenia el mandat de la Llei de 1983 pràcticament verge.

Ara, però, i a propòsit del Programa de Planejament Territorial i del seu impuls des de finals de 2003, aquest nou Pla territorial de les Terres de l’Ebre s’inscriu de ple en la nova dinàmica generada pels governs de progrés que es van proposar culminar tota la planificació territorial de Catalunya. Formulat amb la nova metodologia i els criteris donats a conèixer a finals de 2005, és en realitat tot un nou pla que incorpora tota la nova realitat generada per les noves dinàmiques econòmiques, socials i polítiques que es van engegar arran de la derogació del PHN.

D’acord amb aquests criteris, el Govern de Catalunya ha buscat, d’acord amb el territori, un punt de consens que situés l’equilibri en el punt just de les demandes territorials per a una nova dinàmica economicosocial i les evidents necessitats de protegir i ordenar els espais oberts.

D’aquesta manera el tractament de tots els espais oberts, la seva protecció, la seva consideració com un patrimoni indispensable, ja sigui als Ports o al Delta, o bé a tot el recorregut de l’Ebre per aquestes terres es combina amb la resposta a les urgències per a superar un cert fatalisme pessimista que abonaria l’abandonament d’aquestes terres per part de les administracions.

Ara es tractava de combinar la definició d’un model i de concretar una realitat compatible. Es tractava de deixar clar que el nou port d’Alcanar o el desdoblament de l’eix de l’Ebre no són contradictoris amb l’exigència territorial i ambiental que vetlla per a la biodiversitat i l’entorn.

La definició de nous sectors d’activitats econòmiques, un marc adequat d’infraestructures, i les reserves adequades de sòls de protecció posen al descobert totes les potencialitats d’aquestes comarques sovint ben tractades per la natura i menys ben tractades per les administracions.

Aquesta és la raó per la qual el nou futur polígon de les Camposines a la Fatarella, a la Terra Alta; la carretera d’Horta de Sant Joan a Xerta o el nou pont entre Sant Jaume d’Enveja i Deltebre, esdevenen el punt de contrast amb la realitat i mostren com, en la definició del Pla territorial, hi ha una voluntat clara de combinar una aproximació global i territorial i la resposta als problemes concrets. És així com tothom pot tenir clar que en la voluntat del Govern, aquest Pla territorial no és una raresa de biblioteca, un estudi per a iniciats, sinó una pauta d’intervenció territorial que ha d’atendre els neguits i les expectatives de les persones.

Aquí, la política ha de fer permanentment la prova del nou de l’acceptació social, com ho hauria de fer per tot arreu, i salvar la distància entre la teoria i la pràctica amb una visió alhora exigent i pragmàtica. Al servei d’unes terres i d’una gent que volen veure el reconeixement polític de la seva identitat territorial igual com el reconeixement de la seva dignitat individual i col·lectiva.

PLA TERRITORIAL PARCIAL DE LES COMARQUES GIRONINES

Pròleg al Pla territorial parcial Comarques Gironines. Barcelona, DPTOP, 2010

L’aprovació definitiva, la publicació al DOGC  (14 de setembre i 15 d’octubre de 2010, respectivament) i, ara, la publicació impresa i en format digital del Pla territorial parcial de les Comarques Gironines tanca definitivament el mapa de Catalunya en relació amb les determinacions de la Llei d’ordenació territorial de 1983.

Aquest ha estat el darrer Pla aprovat perquè, conscientment, vam creure que podia esperar més que d’altres atès que mentrestant ja havíem avançat l’elaboració i aprovació dels plans directors territorials de l’Alt i el Baix Empordà i de la Garrotxa. Aquesta circumstància deixava ben a cobert una bona part del territori de les terres de Girona i permetia avançar en la definició de l’arquitectura territorial de Catalunya que tenia en el Pla territorial metropolità de Barcelona l’assignatura pendent més apressant i urgent.

No només això, sinó que amb pràctica simultaneïtat i amb voluntat de concretar solucions, a una escala més pròxima vam anar aprovant els plans directors urbanístics de la serra de Rodes, del sistema urbà de Girona, del Pla de l’Estany i, més recentment, el del sistema urbà de Figueres. Donant per descomptat la forta implicació del territori gironí en els dos plans directors urbanístics del sistema costaner, que contribuïen a la preservació i rescat de molts indrets de la costa gironina amenaçada encara en aquell moment per una voracitat consumptiva de sòl sense límit.

Aquest Pla dibuixa tota la complexitat territorial, paisatgística i urbana de les terres de Girona i busca solucions per tal d’adequar la necessària preservació i fer-la compatible amb les necessitats objectives de la població.

Així, el sistema d’assentaments reconeix l’enorme riquesa, diversitat, dispersió i jerarquia d’un mapa ric de pobles i ciutats ,amb un  joc de capitalitats compartides i jerarquitzades que enriqueix la interrelació comarcal i urbana i condiciona l’exigència d’un sistema d’infraestructures que atengui la diversitat dels assentaments i, alhora, protegeixi l’escala humana d’un sistema de camins i carreteres d’abast local que són el sistema arterial bàsic d’unes comarques riques d’història i de pòsit més que mil·lenari.

Des d’Empúries, la primera trama urbana de les nostres comarques, o la primera urbanització de l’antiguitat clàssica a la Costa Brava, fins al paper de Figueres o Gerunda, el Pla reconeix a aquests sistemes urbans el seu paper i atorga al conjunt del mapa municipal gironí un paper rellevant en l’articulació d’aquestes terres.

 No cal dir que això succeeix en un àmbit que es correspon al Pla territorial que té més percentatge d’espai protegit de tots els set plans territorials aprovats definitivament, i que coincideix amb un sistema complex d’espais naturals protegits i de parcs natural d’una gran bellesa i d’un sentit territorial profund per la petja mil·lenària que hi ha deixat i hi vol continuar deixant la societat. Des del Parc natural del cap de Creus, a la serra de Rodes, a l’espai del sistema Salines-Bassegoda, al Parc natural de la Zona volcànica, al Parc natural del Montseny-Guilleries, a la serra de Cadiretes, al massís de les Gavarres, al Parc natural del Montgrí les Medes i el Baix Ter, i al Parc natural dels Aiguamolls de l’Empordà tenim un sistema d’espais protegits de gran valor que culminen el mosaic dels assentaments i, junts, dibuixen una geografia amb pocs precedents i un equilibri notable entre els conreus, el bosc, la muntanya, i els pobles i ciutats.

Tinc el convenciment que amb aquest Pla tanquem l’etapa de més activitat planificadora de la història contemporània de Catalunya i que això ha succeït amb una visió integral del territori i la societat, on les anàlisi contingudes en els plans territorials cercaven tant el rigor de les aproximacions com la possibilitat pràctica d’aplicar-les i fer-les viables i visibles.

Aquest és el valor i el sentit polític de la planificació: la voluntat de definir un marc, uns mètodes i unes pautes d’intervenció que siguin creïbles, que generin consens i que engresquin col·lectivament.

“SEREM EXIGENTS, RIGOROSOS, CRÍTICS I CONSTRUCTIUS SEMPRE QUE CALGUI”

Entrevista al programa “El Secret” de Catalunya Ràdio

Si voleu escoltar-la cliqueu aquí.

COMUNICACIÓ

Intranet de PTOP

Aquest matí 16 de desembre de 2010 s’ha constituït el Parlament de Catalunya en la seva novena legislatura. Comença, doncs, una nova etapa. Ara exerciré les meves funcions de diputat i de president del Grup parlamentari Socialista.

En els propers dies es faran els debats d’investidura corresponents i, com a molt tard, la darrera setmana de desembre prendrà possessió el nou President de la Generalitat que nomenarà el nou Govern.

Tancaré així una etapa de set anys que va començar en aquesta casa i tots els seus serveis i empreses el dia 22 de desembre de 2003.

Me’n vaig amb tot el meu agraïment  a l’equip que he tingut i a tots els treballadors i treballadores del Departament. Plegats hem treballat pel país, per Catalunya, i junts hem fet avançar la planificació i les infraestructures. Vosaltres podeu ser més conscients que ningú de l’abast de la tasca feta.

Crec que podem dir i compartir que hem ajudat a la modernització de Catalunya.

Em queda sobretot la recança de no haver pogut tenir un tracte més freqüent i més pròxim amb tots i totes vosaltres. La dimensió de la casa i la pròpia dinàmica de l’agenda no ho han fet gaire possible.

Estic tant convençut ara com fa set anys que és imprescindible subratllar el valor de la continuïtat institucional, de l’alternança i la interinitat política i del pes sòlid de les institucions del país i les seves estructures democràtiques més enllà dels avatars polítics.

He intentat treballar amb tots vosaltres guiat per aquest nord i convençut que d’aquesta continuïtat i del valor de la funció pública en depèn el futur d’una Administració moderna que respongui als reptes de la societat contemporània.

Canviaré les postes des dels finestrals de la setena planta per la intimitat dels jardins de la Ciutadella o la solemnitat dels passadissos i les sales del Parlament.

Tindré, però, sempre més aquesta casa al cap i al cor, i valoraré més que mai la vostra feina.

Us demano disculpes si en alguna ocasió creieu que no us he tractat com us mereixíeu o si en algun aspecte de la gestió del Departament us he decebut. He procurat de mirar sempre el bé de la col·lectivitat i moure’m guiat pels principis de la transparència, la justícia, l’honestedat, la dedicació i l’esforç.

Us prego que no defalliu en la tasca al servei de Catalunya. Desitjo tots els encerts i èxits a la persona que m’ha de substituir i em poso per sempre a la vostra disposició.

Una abraçada.