Joaquim Nadal i Farreras

DIVAGACIONS PIRINENQUES

El Punt Avui

Fa força anys, l’any 1998, vaig rebre un sobre de Narcís Comadira amb la fotocòpia de dos textos. D’una banda de l’edició anglesa del llibre de George Steiner, Errata, an examined life, de l’any 1997 i de l’altra de l’edició francesa de Peter Handke, Mon année dans la baie de personne. Un conte des temps nouveaux, també de 1997 (s’havia publicat en alemany primer a Frankfurt l’any 1994 i es traduiria al castellà l’any 1999).

Comadira em deia en una nota manuscrita “Quim, ja veuràs que són dues pàgines antològiques. Ja podem estar contents”. En el llibre de Steiner hi havia un text memorable sobre la tomba d’Ermessenda i la bellesa del seu rostre d’alabastre. Delicadament la pluja, els carrerons i la vida de la ciutat es combinaven en una lectura culta dels seus indrets i monuments amb un destil·lat de literatura sublim. El text de Peter Handke portava la seva protagonista a la Devesa i al bosc de plàtans i al joc de l’escorça tacada dels arbres i la seva altiva i corpulent dimensió. Després, més endavant, vaig coincidir a Barcelona i a Girona amb Steiner i vam poder compartir i comentar alguna de les referències dels seus llibres.

He seguit també Peter Handke portat per l’estímul d’aquell text, la curiositat literària i la singularitat de la seva predilecció per Espanya i encara més per la seva afecció especialíssima per Sòria, el Numància i l’estadi de los Pajaritos.

Justament fa molt pocs dies vaig topar en una llibreria amb un nou llibre de Handke, Ayer, de camino. Anotaciones, noviembre de 1987 a julio de 1990, editat en alemany el 2005 i traduït, ara mateix, el 2011, per Alianza Editorial. És un conjunt de notes breus, en un llibre extensíssim, que recorre amb l’autor els escenaris del seu deambular, una mica nòmada, en una etapa de la seva vida marcada per l’aïllament, la reflexió, el caminar, la pasejada inconcreta, la divagació subtil, sobre els paisatges i els indrets de les seves caminades. Vagament dietarístic, Handke reprèn les anotacions dels seus viatges uns quinze anys més tard i els dóna forma de llibre. No hi ha un fil conductor, no hi ha trama, el fil és l’autor i el seu descabdellament personal en aquest deambular erràtic. Només de donar-hi un cop d’ull ràpid ja em vaig adonar que hi trobaria indrets que em són especialment estimats i que han captat també la meva atenció i interès. La duresa d’alguns girs de la traducció, on em fa la impressió que grinyola una mica la sintaxi, no acaba d’acompanyar un llibre singular. Però deixant de banda molts indrets vaig resseguir de seguida, amb minuciositat, el recorregut que porta l’autor de Narbona a Perpinyà i d’aquí a Serrabona i Elna, primer; després a Prada, Sant Miquel de Cuixà, Sant Martí del Canigó, Vilafranca de Conflent, Mont-Lluís, tota l’Alta Cerdanya   (Sallagosa, Vallcebollera, Err, Llo, Palau, Estavar, Ur, Dorres, Font-Romeu, La Guingueta, La Tor de Carol), Llívia també, i a la Cerdanya principalment Puigcerdà, per fer una incursió a la Seu d’Urgell i Andorra, tornar a la Cerdanya, a Guils i Alp, Urtx i Urús i agafar el tren a Puigcerdà per baixar finalment a Ripoll i Vic abans d’arribar a Barcelona.

És una passejada molt solitària, d’ell amb ell, d’ell amb els arbres i els rius, dels plans, dels camps, dels cavalls cerdans de cama gruixuda i ampla, de la geometria dels prats, de les pissarres de les teulades, de les esglésies, les inscripcions dels cementiris. Transita poca gent, també solitària, llevat d’algun moment al casino de Puigcerdà, un enterrament o el moment gloriós de la troballa reivindicativa del cinema d’Osseja, i la descripció de les seves característiques de cine de poble en risc de desaparèixer. El paisatge hi és amb certa profusió, la vida urbana amb prou feines, la gastronomia no existeix i els establiments d’hostaleria són més rellevants per la vista dels seus finestrals o la decadència de les seves instal·lacions i la visió més aviat malenconiosa dels aparells de música. La neu irromp amb volves gruixudes i configura un arc de sant Martí de neu en comptes de gotes d’aigua. Peter Handke s’interroga a si mateix o expressa les seves percepcions singulars destil·lades en sentències sovint lacòniques, com aquesta, “De camino: los momentos en que uno está bajo techo decepcionan cada vez más; la intemperie, en cambio, se vuelve cada vez más casera (18 febr., la Tour de Carol)”. Els ocells esparsos i l’aire intangible dels diumenges d’una solitud silenciosa, afegida,  que pesa. Malgrat la sobrietat del text m’adono que són els meus escenaris.

Cada matí, ara en ple anticicló, miro a les muntanyes llunyanes per darrere dels contraforts més verds de Rocacorba o la Mare de Déu del Mont. Lluny, els Pirineus, més despullats, resplendeixen al sol la intensitat groga dels prats tardorals. Els cims llunyans semblen polits i endreçats al costat dels boscos immediats per la manca de vegetació i l’estricta topografia que mostren. Llenço una mirada nostàlgica cap a aquestes terres del Nord i m’adono que fa moltes setmanes que no pujo a la Cerdanya, que no busco el refugi del finestral al peu del Puigmal, que no practico el reiterat costum dels meus esmorzars a Llívia i els meus diaris a Sallagosa per veure si trobo, també, algun llibre francès que em pugui interessar. Fa tant que no hi pujo que no he pogut repassar amb tranquil·litat els poemes de Jordi-Pere Cerdà (Antoni Cayrol, Sallagosa, 4-XI-1920 – Perpinyà,11-IX-2011), Poesia completa, 1988; Paraula fonda, 1998; o Suite Cerdana, 2003, i les seves Contalles de Cerdanya, 1959, que he rellegit tantes vegades. Handke no degué conèixer Jordi-Pere Cerdà i no l’esmenta. Jo, ara, l’hauria rellegit en un homenatge modest i anònim en el moment del seu traspàs, com un reconeixement de l’home que va saber copsar la intensitat del paisatge d’aquesta terra i el dramatisme de les vides dels que comprometeren les seves en defensa de les llibertats i contra el feixisme, o en la lluita per la supervivència arrapats a la terra i a la seva difícil fertilitat per fruitar cada any i nodrir els fills d’un poble que contempla la plana aixecada de la Cerdanya com un refugi de tradició mil·lenària.

Em conformo, des de la civilització urbana, amb esguardar cada matí les muntanyes del nord i compto que hi tornaré per deixar al costat dels llibres de Jordi-Pere Cerdà, que no baixo mai a la plana, aquestes pàgines de Peter Handke, perdut en la solitud que acompanya i asserena.

PUBLICAT A: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/461421.html

8 Octubre 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt Avui | , , , , | Comentaris tancats a DIVAGACIONS PIRINENQUES

FERRAN SOLDEVILA

Levante. Publicat també a Diari de Girona el 22 d’abril

Acaba de sortir a València (Tres i Quatre) l’edició que Enric Pujol ha preparat dels Dietaris retrobats (1939-1943) de Ferran Soldevila. Aquest volum completa el conjunt impressionant de notes de dietari que Soldevila va anar desgranant i que ja en vida seva havien adquirit la condició de clàssics: Al llarg de la meva vida, I, 1926-1939, Barcelona, edicions 62, 1970, (Clàssics catalans del segle XX). Vingueren després els Dietaris de l’exili i el retorn que, de la mà d’Enric Pujol, ens oferien les notes de l’Exili, (1995) i les del Retorn (2000) publicades també per Eliseu Climent.

Ara, aquest volum omple els buits dels dos volums anteriors i s’hi intercala fins a assegurar la continuïtat cronològica: Dietaris d’èxode (18-1-39/12-2-39) com a annex al volum El retorn; 28-VI-39/12-XII-39 als Dietaris retrobats; 13-XII-39/11-V-41 contingut íntegre del volum L’exili; 12-V-41 a 16-II-43 continuació dels Dietaris retrobats; 23-X-43/5-X-48 al volum El Retorn i finalment Dietaris de viatges dels anys 1955,1956 i 1957.

El procés successiu de les troballes propiciades pel fill de Soldevila, Gerard, ha fet inevitable aquest trencaclosques que he intentat ordenar i que en el futur caldrà ordenar amb una edició única de tots els Dietaris que respecti la cronologia estricta i il•lustri en les notes el procés cronològic de les descobertes. És el que tracta de fer Enric Pujol en la introducció d’aquest volum i que haurà de reprendre per a aquesta edició unitària que ja des d’ara reclamo i que estic segur que està en l’ànim dels dos editors com un projecte ambiciós.

Des que el 1938 la impremta Clarassó va fer conèixer les Hores angleses (reeditades el 1947), ja s’havia pogut constatar el valor històric, cultural, social i, àdhuc, polític d’aquests textos que Soldevila anotava amb clara vocació memorialística i literària.

En realitat l’experiència dels dos cursos a la Universitat de Liverpool té un caràcter prou unitari per integrar un tast complet d’una obra en curs de molta més envergadura i que ara podem copsar en la seva globalitat.

L’esdeveniment editorial d’aquest darrer volum de Dietaris retrobats té una dimensió extraordinària, encara que podria també passar que quedés completament desapercebuda en el marasme d’edicions imparable que ho devora tot.

Per aquest motiu en parlo avui aquí. Com un intent de cridar l’atenció cap a un autor i el conjunt de la seva obra que avui no té la difusió que correspondria a la vàlua objectiva de les seves aportacions. Alguns primmirats trobaran fins i tot que els dietaris tenen un caràcter massa personal i intimista, i que en el seu desplegament cronològic són fragmentaris i en alguns moments massa esquemàtics.

Però només cal submergir-se en la lectura de les anotacions diàries per percebre les múltiples facetes que explora l’autor. Soldevila dóna testimoni de la seva peripècia intel•lectual, en el context de l’exili, i anota els treballs que elabora de caràcter sintètic, divulgatiu, narratiu o poètic. Transcriu les faules que composa, explica els progressos d’un treball sobre Ripperdà, esbossa projectes de futur. Aixeca testimoni de la seva vida a l’exili i la de la seva família; entra en el detall minuciós de l’evolució de la salut, de les penalitats, de les dificultats per trobar aliments, de la difícil convivència en els primers moments d’estada col•lectiva amb altres famílies d’intel•lectuals; ens acosta el paisatge de la Provença i anota puntualment les relacions amb altres catalans a l’exili: Companys, Tarradellas, Ventura Gassol,Dencàs,Patxot, Pous i Pagès, Sunyer, Casanoves, Riba, Fabra, Casals, Sbert, Carner, Pi-Sunyer. La dependència del subsidi, els avatars de la guerra mundial, les oportunitats a Amèrica, els contactes per desplaçar-se a Mèxic o Argentina.

La imatge reiterada de l’esposa de Soldevila fent diàriament recorreguts de molts quilòmetres a la recerca d’uns mínims queviures, d’ous i llet, amb dificultats sovint extraordinàries, ens interpel•la sobre la vida de molts exiliats. El trencament físic i el trencament moral; l’enyorament; les llàgrimes reiterades cada vegada que l’oportunitat d’embarcar marcaven el camí d’un distanciament de Barcelona i de Santa Maria de Palautordera, el dubte permanent entre la recerca de nous horitzons o el retorn a precari i amb la consciència de la repressió i la censura. La voluntat de reconstruir una cultura. El dramatisme de l’exili, que ens és conegut, empal·lideix al costat del de l’exili més anònim que no coneixem prou bé.

Som un país sentimental i desmemoriat alhora, arrelat en la memòria històrica i devorador de la pròpia història, tocat per la fibra col·lectiva i ingrat amb els fills més preclars.

No sé si en aquest país tant voraç, Soldevila té el lloc que li correspon. Només espero que aquests Dietaris contribueixin decisivament a recuperar-lo amb plenitud per al patrimoni col·lectiu de la nostra cultura nacional.

11 Mai 2007 Posted by | Altres, ARTICLES D'OPINIÓ | , , , | Comentaris tancats a FERRAN SOLDEVILA

FERRAN SOLDEVILA

Diari de Girona.  Publicat també a Levante, l’11 de maig de 2007

Acaba de sortir a València (Tres i Quatre) l’edició que Enric Pujol ha preparat dels Dietaris retrobats (1939-1943) de Ferran Soldevila. Aquest volum completa el conjunt impressionant de notes de dietari que Soldevila va anar desgranant i que ja en vida seva havien adquirit la condició de clàssics: Al llarg de la meva vida, I, 1926-1939, Barcelona, edicions 62, 1970, (Clàssics catalans del segle XX). Vingueren després els Dietaris de l’exili i el retorn que, de la mà d’Enric Pujol, ens oferien les notes de l’Exili, (1995) i les del Retorn (2000) publicades també per Eliseu Climent.

Ara, aquest volum omple els buits dels dos volums anteriors i s’hi intercala fins a assegurar la continuïtat cronològica: Dietaris d’èxode (18-1-39/12-2-39) com a annex al volum El retorn; 28-VI-39/12-XII-39 als Dietaris retrobats; 13-XII-39/11-V-41 contingut íntegre del volum L’exili; 12-V-41 a 16-II-43 continuació dels Dietaris retrobats; 23-X-43/5-X-48 al volum El Retorn i finalment Dietaris de viatges dels anys 1955,1956 i 1957.

El procés successiu de les troballes propiciades pel fill de Soldevila, Gerard, ha fet inevitable aquest trencaclosques que he intentat ordenar i que en el futur caldrà ordenar amb una edició única de tots els Dietaris que respecti la cronologia estricta i il•lustri en les notes el procés cronològic de les descobertes. És el que tracta de fer Enric Pujol en la introducció d’aquest volum i que haurà de reprendre per a aquesta edició unitària que ja des d’ara reclamo i que estic segur que està en l’ànim dels dos editors com un projecte ambiciós.

Des que el 1938 la impremta Clarassó va fer conèixer les Hores angleses (reeditades el 1947), ja s’havia pogut constatar el valor històric, cultural, social i, àdhuc, polític d’aquests textos que Soldevila anotava amb clara vocació memorialística i literària.

En realitat l’experiència dels dos cursos a la Universitat de Liverpool té un caràcter prou unitari per integrar un tast complet d’una obra en curs de molta més envergadura i que ara podem copsar en la seva globalitat.

L’esdeveniment editorial d’aquest darrer volum de Dietaris retrobats té una dimensió extraordinària, encara que podria també passar que quedés completament desapercebuda en el marasme d’edicions imparable que ho devora tot.

Per aquest motiu en parlo avui aquí. Com un intent de cridar l’atenció cap a un autor i el conjunt de la seva obra que avui no té la difusió que correspondria a la vàlua objectiva de les seves aportacions. Alguns primmirats trobaran fins i tot que els dietaris tenen un caràcter massa personal i intimista, i que en el seu desplegament cronològic són fragmentaris i en alguns moments massa esquemàtics.

Però només cal submergir-se en la lectura de les anotacions diàries per percebre les múltiples facetes que explora l’autor. Soldevila dóna testimoni de la seva peripècia intel•lectual, en el context de l’exili, i anota els treballs que elabora de caràcter sintètic, divulgatiu, narratiu o poètic. Transcriu les faules que composa, explica els progressos d’un treball sobre Ripperdà, esbossa projectes de futur. Aixeca testimoni de la seva vida a l’exili i la de la seva família; entra en el detall minuciós de l’evolució de la salut, de les penalitats, de les dificultats per trobar aliments, de la difícil convivència en els primers moments d’estada col•lectiva amb altres famílies d’intel•lectuals; ens acosta el paisatge de la Provença i anota puntualment les relacions amb altres catalans a l’exili: Companys, Tarradellas, Ventura Gassol,Dencàs,Patxot, Pous i Pagès, Sunyer, Casanoves, Riba, Fabra, Casals, Sbert, Carner, Pi-Sunyer. La dependència del subsidi, els avatars de la guerra mundial, les oportunitats a Amèrica, els contactes per desplaçar-se a Mèxic o Argentina.

La imatge reiterada de l’esposa de Soldevila fent diàriament recorreguts de molts quilòmetres a la recerca d’uns mínims queviures, d’ous i llet, amb dificultats sovint extraordinàries, ens interpel•la sobre la vida de molts exiliats. El trencament físic i el trencament moral; l’enyorament; les llàgrimes reiterades cada vegada que l’oportunitat d’embarcar marcaven el camí d’un distanciament de Barcelona i de Santa Maria de Palautordera, el dubte permanent entre la recerca de nous horitzons o el retorn a precari i amb la consciència de la repressió i la censura. La voluntat de reconstruir una cultura. El dramatisme de l’exili, que ens és conegut, empal•lideix al costat del de l’exili més anònim que no coneixem prou bé.

Som un país sentimental i desmemoriat alhora, arrelat en la memòria històrica i devorador de la pròpia història, tocat per la fibra col•lectiva i ingrat amb els fills més preclars.

No sé si en aquest país tant voraç, Soldevila té el lloc que li correspon. Només espero que aquests Dietaris contribueixin decisivament a recuperar-lo amb plenitud per al patrimoni col•lectiu de la nostra cultura nacional.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2668_4_196090__Opinio-Ferran-Soldevila

22 Abril 2007 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a FERRAN SOLDEVILA

QUADERNS DE VIATGE

Títol: Quaderns de viatge

Autor: Joaquim Nadal i Farreras

Editat per: CCG Edicions, Llibres de Quatre Cantons

Lloc i any: Girona, 2006

“…recull les experiències singulars de quatre viatges (Estats Units, Gran Bretanya, Xile i Israel) anotades puntualment en els dietaris de l’autor. Una immersió als EUA, un revival a Anglaterra, l’inici del declivi de Pinochet i la descoberta de la “terra promesa…” [de la contraportada de l’editor]

Si voleu llegir la introducció de l’autor cliqueu aquí.

 

13 Desembre 2006 Posted by | Llibres propis (Referències bibliogràfiques), PUBLICACIONS | , , , , , | Comentaris tancats a QUADERNS DE VIATGE

ELS MEUS VIATGES

 Pròleg al llibre Quaderns de viatge, de Joaquim Nadal. Girona, CCG, 2006

 He viatjat amb relativa freqüència. Viatges curts, de pocs dies, gairebé sempre amb un propòsit determinat de feina. Poc per plaer, més enllà del plaer de qualsevol viatge, en la descoberta permanent de nous paisatges, noves imatges, perfils humans i costums. He estat un viatger poc intrèpid. He defugit els exotismes i amb alguna excepció molt notable m’he concentrat en la vella i bella Europa.

 Sempre he tingut el mal de viatge, que consisteix en una mandra immensa abans d’arrencar i un gran plaer un cop encarrilat el viatge. Mai no he tingut la temptació de quedar-me en els llocs que he visitat, per molt que m’hagin complagut.

 Els meus dos cursos a la Universitatde Liverpool  (1970-1971 i 1971-1972) queden ja tan lluny i se situen en una edat tan primerenca que de fet puc dir que mai no he tingut l’oportunitat de tastar estades llargues per acabar de calibrar un model de vida normal en un país diferent del que m’ha vist néixer. He pensat sovint que algun dia m’agradaria provar-ho a ciutats còmodes i sòlides de llarga tradició, de pòsit cultural, de jardins amables, de terrasses tranquil·les, de gastronomia segura.

 Des de la meva estada a Liverpool he mantingut amb una considerable regularitat la mania d’escriure i mantenir un dietari obert, sempre disposat a acollir i recollir les meves reflexions. He aixecat acta de moltes coses. Però repassant les meves notes constato que s’allunyen molt de la fredor descriptiva de les actes notarials. No dono fe del que veig, sinó que trio i subratllo el que sento i percebo amb els sentits. No és, doncs, un testimoni objectiu. Sé que amb aquesta manera de fer he deixat grans blancs en moments molt crucials i, en canvi, he omplert pàgines de moments menys transcendents o d’aspectes anecdòtics en relació amb la climatologia, l’ambient o el paisatge.

Però només els viatges una mica llargs permeten una aproximació segregada de la resta dels dietaris, i encara sovint es fa imprescindible una selecció més rigorosa.

 Feta la tria i repassat el meu itinerari reprodueixo aquí les meves notes de quatre viatges singulars. En primer lloc el viatge més llarg, de quasi un mes als Estats Units a través d’una invitació del Departament d’Estat durant la tardor de 1985.

Uns anys més tard, a finals d’hivern de 1988, el Foreing Office em va convidar a una visita oficial ala GranBretanyaque, entre moltes altres coses, em va permetre passar unes hores a Liverpool, dinar ala Universitati visitar el departament on divuit anys abans havia estat treballant.

Poc temps després, entre setembre i octubre de 1988, vaig viatjar a Xile amb una delegació catalana en funcions d’observadors internacionals al plebiscit convocat per Pinochet i on el triomf del “no” va donar peu a l’inici d’un procés imparable cap al retorn a un model constitucional i democràtic.

Finalment l’any 1989, convidat per Teddy Kollek, vaig visitar Israel per assistir a una reunió internacional d’alcaldes. És la visita més llarga i més completa que he fet a Israel. Hi vaig anar acompanyat d’en Francesc Francisco-Busquets, que era aleshores el primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Girona.

Més tard, com es pot suposar, hi he tornat en diverses ocasions. Ple de turistes o buit del tot, abans de la segona intifada i després. Sempre amb un recorregut apassionant per Jerusalem i sempre amb la recança de no haver tornat mai més a Akko, la ciutat croada de Sant Joan d’Acre. La darrera visita que hi vaig fer va ser com una mena de comiat que el govern d’Israel em feia poc abans de deixar l’alcaldia de Girona. Vaig aprofitar l’avinentesa per fer una conferència ala Universitat de Tel Aviv, organitzada per l’Instituto Cervantes i propiciada pels bons oficis dela Carme Renedo, que em va acompanyar a Massada, indret històric singular que jo havia demanat per veure perquè no hi havia estat mai. Vaig veure un cop més el bon amic Samuel Hadas, amb qui vam dinar molt amablement al port de Jaffa gairebé en solitari. I em vaig entrevistar a l’Ajuntament amb Ehud Olmert, amb qui després vaig dinar en solitari en un restaurant que donava la tònica del moment més baix de l’afluència de turistes. Acabat aquest dinar, vaig fer un ràpid recorregut a peu per la ciutat antiga fins al mur de les lamentacions i l’esplanada de les mesquites.  El consolat espanyol em va facilitar també una escapada ràpida a Betlem, on vaig poder entrar sense fer cap cua a la Basílica de la Nativitat i adonar-me de la desolació brutal dels carrers amb els edificis, brillants o no, construïts amb motiu del bimil·lenari completament tancats i abandonats per manca de turistes.

He fet una única incursió ràpida a la Xina. Hi vam anar ambla PiaBoschi en Ramon Ceide. Va ser un viatge  memorable, de molt pocs dies però molt ben aprofitats. Hi ha una extensa col·lecció de fotografies que en donen un força fidel testimoni, si bé no hi ha constància gràfica del nostre dinar al Sheraton tornant dela GranMuralla. Vam entrar per la xafogor sufocant de Hong Kong (agost de 1998), on vam sentir la immensa curiositat de les bastides de bambú i on vam fer de turistes purs poc abans d’anar a Chang Chung, ciutat amb la qual Girona manté relacions i on una empresa de Riudellots hi signava un conveni per a la construcció d’una planta d’embotits de vaca dedicada únicament al consum de la minoria musulmana. Pequín i la gran muralla van marcar els moments culminants d’una visita a un país en canvi, però que encara no havia assolit els creixements que ara li coneixem. Sí que vam percebre els inicis d’una occidentalització urbanística i arquitectònica trepidant amb poc respecte per l’arquitectura tradicional, amb l’excepció dels grans monuments que podíem comptar amb els dits de la mà.

A Amèrica hi he anat en diverses ocasions. Sovint a Nova York per la relació de Girona amb les comunitats jueves internacionals i per la constitució dels amics americans del Call de Girona. Però la primera vegada de totes hi vaig anar convidat per l’Spanish Institute i la càtedra Barcelona Nova York el maig de 1984.

Mai no oblidaré els meus únics quatre dies a Cuba (1984), que només van donar per conèixer l’Havana i adonar-nos de la feinada que es podia fer a l’Havana vella, tot restaurant els millors vestigis de l’arquitectura colonial, per arribar-nos amb un avió soviètic ala Islade Juventud i a Nueva Gerona, amb una estada memorable d’una sola nit a l’Hotel Colony, únic vestigi de l’incipient negoci del turisme abans de l’inici de la revolució. Tot, però, roman emboirat pel mal record d’un mal de queixal intensíssim, que no em va abandonar en tots quatre dies i que em va tenir de mal humor i resignat sense possibilitat de gaudir de veritat.

L’estada a l’Argentina d’en Francesc Lloveras em va portar a Buenos Aires i Rosario, així com a Belen d’Escobar a veure el Teatro Gerona que l’amic Edberto Ulisses Sureda hi havia construït en homenatge a la ciutat del seu pare. (Del 19 de setembre al 4 d’octubre de 1994).

L’estada a Caracas, convidats per la Fundación Polar, va ser una experiència extraordinària amb un colofó magnífic a Los Roques amb en Josep M. Massa ila MariaTeresai on el primer que vam trobar només d’arribar va ser un parell de catalans que hi passaven mesos i que no tenien gaires ganes d’anar-se’n (juliol de 1998).

Brussel·les, Praga, Roma, Estrasburg, Pàdua, Nàpols, Florència o Reggio Emília han estat motiu de visites llampec, sempre vinculades a qüestions de caràcter municipal bé de Girona, bé dela Federacióde Municipis o invitacions de caràcter acadèmic.

Guardo, però, un record molt singular de la meva estada a Lisboa l’any 1996 i de les caminades que hi vaig fer en una constant lliçó de geografia humana i de geografia urbana, i també una ultimíssima visita a Florència (2001) amb motiu de Regreen i la vinculació de Girona a una xarxa de ciutats amb jardins històrics. En un cas i un altre vam fer el viatge plegats amb la tinent d’alcalde Isabel Salamaña i no vam parar de trobar referències noves per a l’urbanisme, el mobiliari urbà o els colors de la nostra ciutat.

Amb l’Anna Pagans vam anar plegats a Nàpols el desembre de 2000, al Fòrum Europeu per a la Seguretat Urbana, jo encara en la meva condició d’alcalde i ella de tinent d’alcalde de via pública i seguretat ciutadana. Pel mateix motiu havíem anat a Roma uns anys abans (1994). En tots dos casos vam fer seguretat i vam fer cultura amb una inexcusable incursió a Pompeia (2000), al Panteón i al Fòrum (1994).             

Però per damunt de tot, l’experiència més gratificant va ser la doble visita a Sarajevo pel juny i el novembre de 1998, en una missió del Consell d’Europa per tal de col·laborar amb les noves classes dirigents a refer la cultura, el país i les relacions entre les comunitats.

Finalment apunto aquí una visita de dos dies a Venècia, el 21 i el 22 d’octubre de 2004, en una jornada europea sobre el trànsit. Transcric tal com raja dels fulls del meu dietari: “Piazza Sant Marco. És bizanci. Són braços de mar i de riquesa estovats per la molsa dels segles. Brilla el lleó de Venècia i se somou en els fonaments aquosos. Verdets solemnes en els esquitxos de la marea i enlluernament daurat en la coronació dels pals i les fites per a la navegació. Hi ha en la deixadesa humida de Venècia una barreja de textures que en algun moment aproximen la realitat a algun quadre de Tàpies. Com aquesta porta que fa temps que no obre i que combina la noblesa dels temps passats i l’apedaçament actual.” Hi ha sobre Venècia una literatura immensa que va d’Stendal a Regis Debray, Victor Gomez Pin o Àlex Susanna, per citar autors d’una certa proximitat. Amor i odi per una ciutat especial. En el recorregut per ponts i canals refaig un itinerari vital i cultural que em sedueix del tot, i em reconcilia amb mi mateix i els pocs viatges que he pogut fer des de desembre de 2003.

Berlín, Croàcia, Sicília, Provença, Bretanya i Normandia, queden per a l’esfera familiar i es recullen en notes disperses en els meus dietaris i se situen en un altre àmbit que potser més endavant abordaré.

L’any 1985 vaig viure una experiència singular de la mà de Jordi Pujol. El President volia fer una visita a Aquisgrà i sabent l’orientació carolíngia que havien donat a les commemoracions dels 1.200 anys de vocació europea (785-1985) m’hi va convidar. Vam anar a Estrasburg, Aquisgrà i Bonn. Vam fer europeisme plegats. Anàvem Jordi Pujol, Francesc Sanuy, Lluís Prenafeta i jo, i vam fer el viatge en un avió privat de lloguer. La premsa ens esperava a Aquisgrà. Recordo ara amb especial fixació el recorregut de Bonn a Sesenheim, en cotxe, en una carrera a gran velocitat i acompanyats per la policia de cada land. L’objectiu era arribar a temps de veure el lloc on va viure Goethe amb la seva amant. Però vam fer tard i estava tancat. Sobre aquest viatge hi ha publicada la intervenció que va fer Jordi Pujol a Aquisgrà, on explicita els motius pels quals em va convidar a acompanyar-lo. Vegeu Jordi Pujol: “Catalunya i Europa, discurs pronunciat a l’Ajuntament d’Aquisgrà el dia 11 de març de 1985 a Jordi Pujol: Pensar Europa. Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1933.

Tot plegat un bon gruix d’escapades de pocs dies sempre amb una finalitat concreta i un objectiu ben determinat.

De tots presento en aquest volum els quatre que he esmentat perquè són segurament els que es corresponen amb unes experiències viscudes més riques i denses. En aquests textos experimentareu la meva tria personal, el subjectivisme dels dietaris, la constant referència a Catalunya i a Girona, i una obsessió constant per les coses elementals i petites. Crec que són tan elementals que s’entenen bé i il·lustren una parcel·la viatgera que vaig encetar quan tenia tretze anys amb una estada de tres setmanes prop de Chamonix, a Saint Gervais les Bains, on els meus pares volien que aprengués francès i on em vaig poder enlairar als cims de l’Aiguille du Midi i ala Merde Glace.

Per damunt de tot voldria que compartíssiu amb mi el valor de la descoberta i la permanent relativització del nostre petit món en el precís moment de posar-lo en contacte, en contrast i comparació amb altres mons. No és difícil de constatar que és essencial sortir i ser capaç de mirar-nos a nosaltres mateixos amb encuriosida mirada forastera. És la millor manera d’acabar apreciant els nostres valors i superant els nostres defectes.

13 Desembre 2006 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , , , | Comentaris tancats a ELS MEUS VIATGES