Joaquim Nadal i Farreras

EL CANT DE L’AIGUA

Diari de Girona

Portem un seguit de dies de climatologia variable amb regals sumptuosos de la natura. El cap de setmana passat, sense anar més lluny, hem viscut un esclat esplendorós d’una lluna plena excepcional. Plena, rodona, baixa, taronja, immensa, perfilant-se arrodonida darrere els turons, traient el cap del fons del mar, enfilant-se lentament, retallant la serralada dels voltants de Girona, enfilant-se  a poc a poc i empetitint-se després de fixar als nostres ulls la circumferència acolorida com mai. En un cel transparent, una volta que agafa volum, hem vist com la lluna tractava de tu els dos grans campanars de la ciutat.

Als matins ha fet fred, com s’escau en dies nets, de contorns retallats, de precisió geogràfica inusual, sense destorbs; hem fregat el sota zero. I, malgrat tot, a ple dia les temperatures s’han enfilat de seguida i els pics del Pirineu, que apareixien fa una setmana densos i carregats de neu blanquíssima i refulgent, han vist minvar el tou de neu i han fet reaparèixer les crestes arrugades de les pedres. D’esquena al sol de mitja tarda, mirant a llevant ens ha sobtat un blau blavíssim, que podem albirar en dies comptats i que destil·la una puresa inusual, net de qualsevol enteranyinament. No cal dir que s’ha manifestat amb plenitud esplendorosa l’estiuet de Sant Martí, amb terrasses plenes i roba lleugera de la gent preparada, això sí, per abrigar-se de bon matí o al primer tombant del sol i a la caiguda del dia, al mateix ritme que les temperatures. Hem vist una tramuntanada espectacular aixecar l’escuma de les onades i arrissar la superfície del mar esmaltada d’onades d’escuma recurrents de nord a sud amb esquitxos voleiant per la ventada d’una onada a l’altra.

Però aquesta meravella ha vingut precedida d’altres regals les setmanes anteriors. Per Fires, amb fred de Fires i amb pluja de Tots Sants. El fred ens ha obsequiat de cop amb el retorn a una sensació que crèiem haver perdut: el fred que justifica les castanyes fumejants i els moniatos suculents. Hem vist com es trencava l’aparent contradicció de les castanyes amb Fires anteriors, que semblaven dies de finals d’estiu. Hem retrobat el gust per les bufandes i els guants, hem retrobat el baf de la nostra respiració, hem vist treure vapor de les nostres boques, hem cregut en l’efecte balsàmic d’una paperina de castanyes en unes mans enfredorides. Aquest regal de Fires ha arribat esmaltat de fred i pluja. Pluges intermitents, fortes, reiterades. Pluges sovintejades, pluges quasi cada dia. Per Sant Narcís, que va salvar la cantada d’havaneres in extremis, al matí de Tots Sants per espantar els més porucs dels firaires del paper i de les antiguitats, i el darrer diumenge de Fires per espatllar la culminació dels focs.

Per Fires vivim sempre aquesta contradicció. Si fa bo no fa Fires, i si no fa bo espatlla la programació de les Fires i les expectatives dels firaires.

Però he viscut el goig i l’alegria de sentir la cantarella de l’aigua escolant-se per les canals, regalimant pels vidres i els balcons, lliscant pel pendent de les llambordes i les roderes dels carrerons del barri vell. He sentit la cançó de l’aigua caient als embornals i nodrint els rius i rieres dels voltants de la ciutat. He vist saltar l’aigua com feia temps que no veia.

He sentit el goig de viure la ciutat i la seva Festa major, de ser foraster a casa meva mateix, d’agafar festa per poder ser aquí, de seguir el ritual més elemental i deixar-me portar simplement pel plaer de seguir el ritme de la natura i de la festa a la ciutat. He viscut aquest plaer com mai. M’ha semblat diferent i potser és sempre tan igual.

Com sempre defujo el brogit, m’amago de les gran parafernàlies i m’encanto en les coses petites. Per això m’ha quedat, en les meves passejades entre la pluja de les Fires i la transparència del cap de setmana, la imatge senzilla d’una ciutat sense fils, el detall imperceptible d’un canvi transcendent i subtil: la progressiva i lenta però tenaç desaparició de les teranyines de fils elèctrics que abans senyorejaven els carrers de la ciutat i ara s’endrecen en conduccions amagades que deixen l’horitzó net d’entrebancs i a punt d’una visió civilitzada de la nostra societat urbana.

M’agrada entrar pel carrer del Carme després de les obres, pel Pont Major o recórrer molts dels carrers de l’Eixample, com la nova Rutlla, i buscar els fils que no trobo i deixar-me sobtar per alguna conducció  escadussera que ha resistit el seny ordenador que ha netejat de teranyines la ciutat.

Busco la vermellor intensa dels liquidàmbars a l’accés nord, tocant el pont de la Barca, el groc pàl·lid dels bedolls a l’avinguda Pericot, la força del color de vi dels roures americans, el torrat lent i retardat, només incipient, dels plàtans de la Devesa i de totes les deveses. Enyoro l’esclat de colors del parc central i em conformo amb l’anunci d’una gran transformació ferroviària.

Miro i escolto la ciutat, admiro la ciutat sense fils, m’encanto en el cant de l’aigua. M’emociono cada dia.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008112100_4_299642__Opinio-cant-laigua

21 Novembre 2008 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a EL CANT DE L’AIGUA

PARC URBÀ O ESPAI NATURAL

Diari de Girona

Un cop més rebrota una polèmica eterna sobre la mateixa naturalesa del parc, la seva funció i els seus usos. Tornem a interrogar-nos si la Devesa és un espai natural i si per assolir-ne un ús social més ampli cal un major grau d’urbanització o de naturalització. Repetim les velles preguntes sobre si ha de ser més un parc anglès i no ens cansem de donar voltes sobre l’allunyament dels gironins en relació al parc. Estic convençut que mai no trobarem les respostes adequades mentre ens entestem a formular les preguntes equivocades i mentre partim de supòsits falsos.

La Devesa és avui un antic espai natural fet de sediments fluvials ordenat,plantat i organitzat per l’acció humana. Fa un segle molt llarg que la Devesa no és una arbreda desordenada feta per generació espontània de vegetació de ribera variada. De forma reiterada i insistent cada cop més la Devesa ha anat esdevenint una plantació ordenada de plàtans. Davant de la contundència de la plantació totes les altres coses que han passat i passen a la Devesa han esdevingut secundàries. El problema no és doncs l’obsessió per tenir cura dels arbres. Els arbres són avui una dada essencial del paisatge i si els responsables públics no en tinguessin cura serien acusats d’abandonament, incúria i manca de sensibilitat. Cal doncs contemplar el parc de tal manera que els més de dos mil cinc-cents arbres que hi ha s’han de considerar la matriu bàsica de l’organització d’aquest espai ciutadà. Els arbres tupits i densos busquen el sol i creixen en alçada. Busquen el sol i tapen el sol. Busquen l’aigua que els va fer néixer i els va fer créixer i esperen que la terra que els envolta sigui flonja, respiri i es remogui per tal de crear les condicions més apropiades per deixar treballar la vida dels arbres.
La incògnita avui per avui és saber si és possible la compatibilitat entre l’actual massa arbòria i un major grau d’urbanització,amb un conjunt d’itineraris pavimentats, un conjunt de senderols trepitjables amb major comoditat que algun dels espais actuals entre arbres. La segona incògnita segueix essent si la societat del segle XXI i les actuals característiques de la ciutat reclamen un ús intensiu d’un gran pulmó lliure com la Devesa o si, com crec que passa, la Devesa és una realitat percebuda, assumida, interioritzada en l’imaginari col•lectiu, una consciència que no cal materialitzar i que en tenim prou amb saber-la, i potser veure-la, sense que ens calgui fer-la servir. Si fos així tampoc no caldria capficar-nos-hi més del compte. Només caldria tenir la plena consciència d’una atenció acuradíssima per tal de garantir permanentment la renovació botànica del parc i afavorir-ne un ús plural i obert en la diversitat dels seu caràcter essencial.
El record, un parc per llogar-hi cadires

Mai més les olives “rellenes” no tornaran a tenir el valor simbòlic que tingueren en els vermuts de primavera al Rosaleda de la Devesa en els anys cinquanta. Una època en què la Devesa esdevenia naturalment la Rambla del bon temps i on l’art de passejar Rambla amunt i Rambla avall es traslladava de l’espai més urbà i protegit del clos dels porxos de la ciutat a la gran volta vegetal dels plàtans. De forma imperceptible sortien les rengleres de cadires i qui no volia fer una consumició, que no sempre es podia, podia pagar un tiquet discret per una cadira i deixar-se anar en la contemplació passiva del lent arrossegar de peus dels adolescents, o no tant, de la ciutat. Pels adolescents d’aquell temps la Devesa per passejar era l’estadi posterior als jardins per anar-hi a jugar o simplement el fàcil recurs a la badoqueria sistemàtica anant a mirar els peixos del brollador entre nenúfars. Eren temps de passejades en ase per la plaça de les botxes, en un atractiu del tot inofensiu per a nens endreçadets que no havien trencat mai cap plat ni cap olla i que aspiraven a no trencar-se cap braç ni cap cama.

Per a més endavant quedarien els moments de la sensualitat posada al descobert per la poesia de Narcís Comadira en els estius xafogosos de la piscina i les melodies perdudes de la discoteca.
Paradís perdut o paradís retrobat?

Era en realitat un paradís mai no trobat, el mite construït en l’emmirallament més en el somni que en la realitat, perquè la Devesa somniada com un gran espai d’esbarjo urbà en els anys anteriors a la Guerra Civil acabaria sent el racó dels mals endreços de la ciutat. Un gran espai on cabia tot i on el que menys importava era la seva mateixa essència vegetal. La consciència de l’abandonament va generar la reivindicació global de l’espai tant per a la salvació de la massa arbòria com per a la recuperació democràtica dels usos socials més diversos sempre amb respecte per la identitat d’un patrimoni extraordinari i malmès. En la vibració ciutadana dels anys setanta passem així del “Salvem la Devesa” al Pla Especial de la Devesa que fou aprovat l’any 1986. És el camí recorregut des de l’exposició de Fires de 1976 promoguda pels col•legis professionals, passant pel llibre de Narcís-Jordi Aragó de 1980,”La Devesa,paradís perdut” per arribar als ajuntaments democràtics i les primeres passes de recuperació que culminarien en el Pla Especial.

Es combinaria durant aquesta etapa de 1976 a 1986 la reivindicació culta, literària, política, cívica amb la necessària recuperació botànica. Salvar la Devesa era primer salvar els arbres i això no ho discutia ningú fins al punt que els afanys arboricides que en algun moment van caracteritzar la gestió municipal desencadenava les ires ciutadanes que identificaven purament i simple les tallades d’arbres amb un intent de liquidar l’única garantia que estalviaria la urbanització del parc en el pitjor sentit de l’expressió. La recuperació democràtica de la Devesa passava instintivament per no tallar arbres,per plantar-ne de nous, per eixamplar l’espai vital de la Devesa i alleujar-la de la pressió que l’urbanisme i la motorització exercien. Era vital sanejar, netejar, depurar, endreçar el parc. N’hi havia prou de moment de suprimir totes les excrecències acumulades, tots els cossos extranys, totes les incrustacions innecessàries i gratuïtes.
El Pla Especial de 1986, a mig fer.

Passats vint-i-dos anys des d’aquell pla dels arquitectes Llistosella i Monsalvatge hem de confessar que la matriu bàsica de la idea s’ha respectat però que l’estricta literalitat de la proposta s’ha quedat a mig fer per manca d’ambició pressupostària i de convenciment ciutadà a l’hora de fer un gran parc urbà amb un increment de les geometries dels jardins ordenats francesos sense perdre la quadrícula dels plàtans.Es molt probable que la mateixa concepció del parc, el dibuix de la proposta fos en ell mateix una contradicció en els seus propis termes i que el conjunt dels elements introduïts de nova geometria no eren fàcilment compatibles amb la mateixa massa vegetal. Potser era fins i tot perfectament possible però massa car i inassumible
des de la perspectiva dels pressupostos municipals.

Sigui com sigui a l’empara del Pla Especial esmentat hem vist desaparèixer les columnes de bloc de formigó que d’un any per altre es deixaven com a estructures immòbils del “certamen”, la pista d’aeromodelisme, les instal•lacions del tir al plat, les instal•lacions de la societat hípica, l’estadi d’atletisme i les seves grades i edificis annexos, els vestidors de la piscina, el local de la discoteca, el firal del bestiar, els dipòsits d’aigua, els abocadors del costat de l’estadi de la Joventut, el pavelló d’esports de la Devesa, les basses i el caos anàrquic de l’antiga llera del Güell.
Queda per desaparèixer la instal•lació del tir olímpic.

I en canvi hem vist sorgir el Palau Firal i l’Auditori, la gran esplanada del camp de mart i de l’hípica, el vial perimetral, el pont de Fontajau, la passera de Fontajau, i els accessos i aparcament de la Devesa conjuntament amb el gran espai de les barraques que és el símbol més absolut del domini del disseny del Pla Especial contra el predomini sagnant de l’antiga travessia de la Nacional II.

Tot això, és clar, queda ja lluny i entre tots ja ho hem amortitzat. Però la superació de la dècada reivindicativa 1976-1986 ha donat peu a un conjunt de modificacions bàsiques que han configurat el parc d’avui encara en estat imperfecte però més naturalment a punt per a prendre les decisions al voltant del gran dilema entre l’arbreda natural ordenada o el parc urbà i més urbanitzat.

En el context de l’actual polèmica no hi ha cap dubte que si fem memòria i si tenim memòria històrica, la concentració de totes les activitats de l’àmbit de l’antiga piscina en un pavelló integrat i la desaparició de l’actual pista coberta és un pas endavant, un pas més, en el camí de neteja, endreça i ordenació de la Devesa. Em sembla una obvietat des de l’òptica ciutadana.
I també em sembla que les dinàmiques veïnals del nou barri del Güell-Devesa no han de resoldre les seves mancances i els seus dèficits, les seves legítimes reivindicacions, amb plantejaments alternatius al pavelló que es vol construir i que s’ha d’inscriure en la lògica ciutadana i ordenadora de l’herència del Pla Especial.

La qüestió no és escola bressol si i pavelló no, i aquest no és ni ha de ser el termòmetre del salvament de la Devesa. Perquè l’autèntica temperatura cívica de la Devesa es juga en la seva visió integral i integrada al conjunt de la ciutat i en la relació cada cop més central dels grans equipaments a banda i banda del Ter.

Dos grans parcs urbans de naturalesa distinta es donen la mà a traves de la passera de Fontajau, tots dos mantenen el predomini dels espais oberts i de la vegetació i tots dos en graus diversos i des d’una ordenació racional responen als reptes de la ciutat i hi aporten els equipaments que culminen un procés de racionalització i endreça.

Mentre la polèmica perdura i es reinventa, l’antiga pista coberta, d’estructura matussera i teulada d’uralita ens interpel•la i ens recorda que encara tenim pendent la seva urgent eliminació i substitució per un pavelló polivalent, modern, eficaç i integrat.

Fa molt pocs dies l’amic Quim Torra sorprès per les meves evasions i expansions poètiques per Solius em demanava que parlés també de la Devesa. I ho he fet amb un punt de recança però amb el convenciment i el compromís cívic de sempre.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2954_2_245414__Girona-Parc-urba-espai-natural

3 febrer 2008 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , , | Comentaris tancats a PARC URBÀ O ESPAI NATURAL

L’AUDITORI, L’AUDIÈNCIA

Diari de Girona

Els freds de Fires no han arribat fins a mig novembre. Per Fires vam tenir gairebé un estiuet i tot i les cues al castanyer del pont de Sant Agustí, no acabava de fer el temps que tocava. Van ser, però, unes Fires boníssimes i Minyons de Terrassa un any més van alimentar la paradoxa d’una plaça castellera de tradició recent i èxits sonats.

Passades les Fires m’he acostat diverses vegades a la Devesa. He vist el procés de recuperació de la normalitat, el desmuntatge de les parades mentre, poc a poc, mandrosament, els plàtans s’anaven despullant de fulles. Hi he anat, sobretot, per observar per fora la culminació definitiva de les obres de l’Auditori. He vist com prenia forma d’acabat aquest nou edifici que ara ja s’incorpora per mèrit propi a l’inventari ciutadà de l’arquitectura de qualitat. La importància del volum s’atenua amb l’elegància de les formes i dels materials. Els grans finestrals anuncien els horitzons amables, vegetals i fluvials, que veuran els usuaris de l’edifici que encaixa en el biaix del Güell i en la massa frondosa dels plàtans.

Aquests darrers dies, amb motiu del lliurament de l’obra per part de l’empresa a l’Ajuntament, he vist com es subratllaven dos aspectes: el retard i el cost. Quatre anys no són res en una obra de l’envergadura, la complexitat i el cost de l’Auditori.

L’adjudicació es va fer per 11 milions d’euros, uns 1.800 milions de pessetes, i ara es liquida per 15 i un cost final de 18 quan s’incorpori tot l’equipament. No em sembla preocupant ni una cosa ni l’altra. Sobretot pel que fa al cost que ha significat una aportació de recursos d’altres administracions, externes a la ciutat, de prop de 1.800 milions de les antigues pessetes.

En canvi, em sembla del tot rellevant i significatiu constatar que ara ja el tenim. Tenim Auditori; tenim un equipament nou, potent, molt polivalent. S’acaba ara una inversió forta que ha contribuït a generar activitat i riquesa a la nostra ciutat. La inversió, per ella mateixa, és rellevant. El resultat ho és més encara. I ens hem d’adonar de quin és el valor afegit que l’Auditori aporta a la ciutat. Ens interessa constatar quina és la distància que separa el fet de tenir-lo a la possibilitat, ja superada, de no tenir-lo. Com Girona serà més eficient i competitiva amb l’Auditori. En el terreny de l’oferta cultural, sens dubte, i també en el terreny de l’oferta en el mercat de fires, congressos, reunions, simposis. Haurem de quantificar en què reforça la capacitat d’absorció de visitants, de reunions, de trobades col·lectives i, com això, repercuteix en el comerç, l’hostaleria, la restauració i els serveis a la ciutat.

Per a mi adquireix un especial simbolisme el pont que uneix el Palau Firal amb el Palau de Congressos. És una estructura lleugera, potser massa simple i elemental, que representa la possibilitat d’unió dels dos equipaments. És evident que en moltes ocasions poden funcionar per separat. Com també és molt evident que sempre que calgui haurien de funcionar conjuntament, enfortint-se mútuament, aprofitant totes les potencialitats sumades.

Ara ha arribat l’hora de gaudir i de deixar enrere totes les lamentacions. Gaudir de l’espai, de l’arquitectura, del paisatge, de la calidesa de les sales de reunions. Ha arribat el moment de treure tot el profit d’un equipament necessari que inscriu la ciutat de Girona en la nòmina de les ciutats, cada cop més abundant, que disposen d’equipaments culturals i polivalents com el que comentem. L’autoestima de la ciutat en surt reforçada i aquest és el missatge més positiu que podem emetre.

Per sort tot el que comença acaba. I només esdevenen realitat projectes que són impulsats, com aquest, amb ambició i coherència. Les ciutats, la solidesa de les ciutats, es fa constantment, i es refà. Ara s’acaba l’Auditori que capgira definitivament la centralitat de la Devesa. Ara amb dues centralitats: una a l’avinguda de Ramon Folc i una altra al pont de Fontajau. En aquesta nova centrallitat es dibuixa ja un nou projecte: la nova seu de l’Audiència. Un projecte que comença i que anuncia un reforçament definitiu del sector del Güell.

La capacitat de renovar-se i innovar, de construir,  dibuixar,  projectar, somniar de la ciutat no s’atura. Avancem cap a un futur de qualitat i d’excel·lència que es pot reforçar encara finalment amb una plataforma d’aparcament entre l’Auditori, el Güell i el Ter.

Ja ara el diàleg que anunciàvem fa uns anys entre les dues ribes del Ter, regenerades, és una realitat ferma d’aquest final de 2005.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

25 Novembre 2005 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a L’AUDITORI, L’AUDIÈNCIA

BALANÇ FINAL (FIRES D’EXALCALDE)

El Punt, edició comarques gironines

S’ha acabat. Ahir es va complir el darrer tràmit. Avui comença la lenta recuperació de la normalitat. La urgent devolució de la Devesa al seu estat natural, a la pau quotidiana, al silenci de l’hivern, a la nuesa dels troncs, a la perfecció torrada del tou de fulles. Ara la ciutat recupera el pols després del trasbals intens de deu dies frenètics. Potser passarem d’un acte cada hora a un acte cada dia, que no és poc. Tenim dies per pair i fer balanç, però sobretot per gaudir de l’èxit i preparar l’any que ve.

Cada any trobo millors els suplements de Fires de la premsa de Girona. El contingut, vull dir. Penso però que estaria bé poder tornar a la tradició dels suplements per guardar en la millor tradició dels suplements literaris de L’Autonomista o del Diari de Girona. Ja sé que és més car, però  tot el que es guarda, dura. I hi ha coses que són fetes, escrites, pensades, per durar.

Celebro feliç l’èxit de les primeres Fires de la nova alcaldessa amb el convenciment i el desig que no seran les últimes. Passades les Fires, ara ve Nadal.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

4 Novembre 2002 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , | Comentaris tancats a BALANÇ FINAL (FIRES D’EXALCALDE)

UNA EXPLORACIÓ DE LA DEVESA (FIRES D’EXALCALDE)

El Punt, edició comarques gironines

El programa d’aquest any és una exploració de la Devesa, amb imatges i literatura. La cartografia ens acosta a successives aproximacions, reals o propositives, de la colosal arbreda que tenim. Sediments del Ter, bosc de ribera del comú, terres banyades per l’aiguabarreig dels quatre rius. Encara un bosc de plàtans més que un parc. Un nou parc central diu Aragó amb raó ara que el Ter desdobla l’espai públic amb una asimetria elemental que uneix una passera delicada concebuda per Hereu i Español. El recorregut fotogràfic ens acosta a la imponent i variada riquesa de textures i colors de l’arbreda. Plàtans que ja és impossible abraçar, jardins verdíssims i romàntics, boires discretes que fumegen la humitat de la matinada. La Devesa és la paradoxa de la literatura que acompanya el programa, i és també en la seva immensitat abastable un actiu garantit de continuïtat per ara i pe al futur.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

28 Octubre 2002 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , | Comentaris tancats a UNA EXPLORACIÓ DE LA DEVESA (FIRES D’EXALCALDE)