Joaquim Nadal i Farreras

GIRONA, NOVES OPORTUNITATS

Diari de Girona

Els mitjans de comunicació s’han fet ressò aquestes darreres setmanes d’alguns canvis imminents en la geografia dels equipaments de la ciutat. En primer lloc s’ha recordat, i els gironins ho poden veure quan van a l’Auditori o quan simplement fan servir el pont de Fontajau, com ja fa uns mesos que és a punt el nou Palau de Justícia de Girona, davant per davant del Palau Firal, i ocupant un lloc preferent en l’illa que havia ocupat fins no fa gaire anys l’antiga plaça de braus.

En segon lloc fa molt pocs dies aquest Diari s’ha fet ressò de l’impacte de la nova Biblioteca Pública de Girona, al carrer Emili Grahit, el canvi que comportarà en el servei i la novetat que representa l’edifici en termes arquitectònics en aquesta part de l’Eixample.

I, finalment, si bé tot està més endarrerit, és evident que en els terrenys de Fontajau, on hi havia hagut fa uns anys les instal·lacions provisionals de la Facultat de Dret i on després els antics barracons van acollir fins no fa gaire l’associació de veïns i les entitats de l’entorn, s’ha fet una neteja i explanació i que el solar és a punt per a la construcció del futur Arxiu Històric de Girona.

En tots tres casos hem de remarcar l’oportunitat de nous edificis d’equipaments en terrenys del patrimoni municipal del sòl, que han permès captar inversions de les altres administracions -Estat i Generalitat- i executar unes obres singulars que han de contribuir de forma immediata a una millora substancial dels serveis que s’hi han de prestar.

Pel que fa el Palau de Justícia és del tot evident que, un cop en funcionament, la majoria dels jutjats en el nou edifici de l’avinguda de Ramon Folch quedava pendent el problema de l’Audiència Provincial durant molts anys a l’edifici de la casa Pastors, a la plaça de la Catedral. Construir una nova Audiència era una assignatura pendent per tal de completar la nova geografia judicial de la ciutat que, malgrat tot, té ara nous jutjats en edificis privats i en instal·lacions de caràcter provisional.

En el cas de la nova Biblioteca de Girona ens trobarem que s’acaba la provisionalitat heroica, i eficaç, que en el seu moment va saber definir, a cop de tenacitat, el Sr. Enric Mirambell en l’edifici de l’antic Hospici o Casa de Misericòrdia, i els fons de la Biblioteca tindran la unitat i la funcionalitat que fa temps reclamaven per a uns fons bibliogràfics i d’hemeroteca de primeríssim nivell. La convivència amb la Casa de Cultura ha sigut, durant molts anys, una convivència fructífera, però ara havia esdevingut una convivència incòmoda i calia separar els dos equipaments.

Finalment, l’Arxiu en un nou edifici deixaria el peu forçat d’un convent desamortitzat, l’antic convent de Sant Josep, i que amb anterioritat a acollir l’Arxiu havia sigut durant molts anys un catau que feia les funcions de Delegació d’Hisenda.

Els nous edificis són, doncs, noves oportunitats que s’han d’aprofitar. Ja aprofitades en el marc de l’atracció d’inversions externes que han contribuït a enriquir el patrimoni en equipaments de la ciutat, i per aprofitar en la prestació dels mateixos serveis en condicions de modernitat i eficàcia fins ara insuficients.

En darrer terme sorgeixen unes altres oportunitats. L’antiga Audiència, Casa Pastors, amb els seus testimonis arqueològics i monumentals, amb el seu encaix en el perímetre de la Força Vella, quedarà buida. Algú ja ha avançat que podria ser la seu d’una oficina de turisme. Però de quina mena d’oficina parlem? No hi ha oficines a l’estació de la plaça d’Espanya, al carrer Joan Maragall a la seu de la Generalitat i a la Sala Municipal de la Rambla? Quins turistes atendrà l’oficina de l’Audiència? Com hi arribaran? I si ja hi ha arribat i tenen al davant la barroca evidència de la gran escala monumental de la Seu, què més poden necessitar? És evident que una funció didàctica i d’acompanyament, que per altra banda també fa el punt de benvinguda, pot ésser necessària. No discutim, doncs, aquesta funció. Discutim que pugui o hagi de ser la funció única. L’edifici és immens, les oportunitats moltes i potser entre tots hauríem de pensar en alguna activitat generadora de valor afegit, bé sigui en el terreny universitari, cultural o hoteler, i si pot ser amb capacitat de generar una ara imprescindible col·laboració público-privada amb el sector privat apostant també per inversions productives en aquest camp.

La Casa de Cultura sense la biblioteca podrà respirar. Ja no caldrà tirar endavant un projecte grandiloqüent i, en part, innecessari. Els temps no estan per floritures. Però és evident que la rehabilitació, adaptació i ampliació dels serveis de la Casa de Cultura en els espais alliberats per la biblioteca permeten el disseny d’un nou pla estratègic que, per altra banda, seria convenient que per tal d’evitar redundàncies amb la Mercè fos acordat i consensuat entre l’Ajuntament i la Diputació.

Quedarà més temps per pensar un destí últim per a l’antic convent de Sant Josep i, aquí, jo m’apunto a les tesis dels que creuen que aquest edifici ha de ser cedit a l’Ajuntament perquè aquest completi la seva xarxa d’equipaments i estructuri de forma definitiva una gran illa administrativa, cultural, social i de serveis en el rovell de l’ou de la ciutat antiga.

Els reptes són grans, les oportunitats immenses. És hora de planificació, d’estalvi i de prudència, però també d’ambició i imaginació. Els metres quadrats que ara s’alliberaran no s’han pas d’ocupar de seguida i amb voracitat d’espai. Hi ha temps per pensar-los amb intel·ligència, de disposar dels projectes i d’anar definint, a poc a poc, un horitzó de futur raonable, creïble i d’efectes dinamitzadors sobre la ciutat.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

Anuncis

8 Juny 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a GIRONA, NOVES OPORTUNITATS

EL COLL DE BANYULS

Avui / El Punt

Un vell camí, ara asfaltat, deixa Espolla i s’endinsa en les profunditats suaus de les darreres ondulacions dels Pirineus, més localment les Alberes. Algunes vinyes i olivars prop del poble marquen el final de la terra conreada, camí del coll de Banyuls. Després, pel terme de Rabós d’Empordà, seguint el camí de Mas Pils i la vall ampla de l’Orlina, domina un bosc baix arbustiu amb alguns suros i alzines i predomini d’argelagues, ginesteres, llentiscles, brucs, i arboços. Els vells camps són ara pastures per a alguns ramats de vaques de l’Albera. Mas Pils és una vella casa abandonada i en risc de ruïna, alçada en un turó en el punt de coincidència amb el camí fins a Sant Quirze de Colera. En el darrer gual, abans de la pujada suau al coll, un passallís reté una bassa important d’aigua, que recull la que baixa pel rec de Banyuls i que travessa el camí amb un filet líquid per reprendre després el curs d’algun ramal de l’Orlina. Aquest bassal vorejat de joncs, en plena primavera té la superfície esmaltada de petites flors blanques. Després, el camí, amb projectes d’ arbres prims i ajaguts batuts i encorbats per la tramuntana, s’enfila fins els 357 m d’altura que els atles i les fites geodèsiques atorguen al coll de Banyuls.

A partir del coll, amb una visió esplèndida del mar al fons de la vall, la carretera baixa molt ràpid fins a assolir la cota de recorregut planer fins el poble de Banyuls de la Marenda. El camí deixa aviat el bosc amb alguns exemplars potents d’alzines i alguns fruiters plantats a les feixes més escarpades per entrar en una zona de vinyes excepcionals. Els desguassos construïts amb intel·ligència dibuixen una geometria singular que recull i triangula les aigües fins a baixar-les per canals de pedra seca fins al riu mateix tot protegint les feixes que aguanten la terra des de temps seculars. L’hivern mostra la nuesa dels ceps. Aquestes vinyes viuen, ara, una esplendor singular. El treball de la vinya és laboriós i minuciós. Podar, llaurar, ensulfatar, veremar, segons els temps i les èpoques, les estacions. Camí de Banyuls i amb edificacions a banda i banda del camí, la finca Bertha Maillol anuncia la proximitat de les vinyes que havien sigut del pare d’Aristides Maillol, i ens acosta al trencant  que condueix a la masia i taller que l’escultor havia triat com a refugi de silenci, connexió directa amb la natura i que oferiria com a amagatall discret per al pas de la frontera. És en aquestes terres feréstegues i tendres alhora, hostils sovint i enlluernadores per una bellesa singular que tindrien Maillol sempre captivat, on toparia amb un plàtan de carretera, el 15 de setembre de 1944, en un accident de cotxe en un intent d’anar a veure Raoul Dufy a Vernet-les-Bains. Maillol, que havia nascut a Banyuls l’any 1861, moriria el 27 de setembre, uns dies després del seu malaguanyat accident. Les seves despulles reposen en una de les feixes dels patis del mas, a sota  La Mediterrània, una de les escultures que l’havia fet més famós.

Ressegueixo la vida d’Aristides Maillol amb l’ABCdaire de Maillol  (Flammarion, 1996 i 2009) i, molt especialment, el llibre-entrevista Dina Vierny. Histoire de ma vie racontée à Alain Jaubert  (Gallimard, 2009), la persona que l’acompanyaria com a model durant deu anys de 1934 a 1944. Retinc, sobretot, tres imatges que Vierny explica. La primera la germana de Maillol, Maria, arremangant-se les faldilles per damunt els genolls i entrant al mar a la platja de Banyuls, després la figura femenina en el treball de la vinya amb el cos encorbat accentuant formes i vinclaments i, finalment, Maillol a la platja, recollint la ferralla abocada pel mar. Aquest joc escultòric de rovells amuntegats, sovint suport i estructura de les seves escultures, establiria un lligam estret entre el rebuig elemental de la natura  abocada a la platja i una recerca de formes gens afectades en el nu femení, sense moviment, que en lloc de deformar, com haurien fet els escultors precedents, Rodin, per exemple, accentua les formes. És la recerca d’una visió intangible del cos femení que Maillol utilitza per a qualsevol simbolisme escultòric, ja sigui l’homenatge als revolucionaris (monument a Auguste Blanqui), com el reconeixement als morts de la gran guerra (Monuments de Céret, Port-Vendres i Banyuls).

Tornem, però, al camí de Banyuls. Els cinc quilòmetres que separen el poble del mas són part de l’anomenada “ruta Maillol”, un dels camins per passar la frontera. Pel coll de Banyuls o per altres camins en una doble direcció. Primer ,el 1939, Maillol resta corprès per la imatge dels republicans camí de l’exili, l’exèrcit i els civils, l’apilonament a la platja, el fred i la fam, i immediatament, els inevitables camps de concentració en els dies següents. Després, a partir de 1940, el camí a l’inrevés. Maillol, malgrat les reticències d’alguns, hi col·laboraria en tots dos casos. Exili de refugiats alemanys, jueus o no, que passarien la frontera, buscarien el camí de Port-Bou i, a peu o amb tren, desfilarien per tota la península fins a Lisboa en un intent d’embarcar cap als Estats Units. La biografia de Dina Vierny afegeix ingredients singulars a aquesta peripècia per la seva relació amb Rússia i els moviments polítics posteriors a la revolució russa, viscuts de forma singular per la seva família, part de la qual tenia arrels jueves sefardites.

L’extrema suavitat d’ara, el confort radical, no pot esvair les imatges potents d’aquells moments històrics i de les circumstàncies personals i col·lectives d’uns anys marcats profundament per la lluita contra el feixisme i les contradiccions socials que desencadenava el perill i el risc.

Però, ara, el camí del coll és només un recurs per a la memòria històrica, una eina d’evocació permanent, un vehicle per desvetllar emocions. Podem refer, en el paisatge, una lectura culta de la peripècia humana que ha deixat en la profunditat d’aquestes valls petjades mil·lenàries, com el monestir de Sant Quirze de Colera, feliçment en fase de recuperació per al patrimoni de Rabós, i passos feixucs d’homes i dones cansats, afermant el peu a la terra en el treball de la vinya, que fructifica sempre, o escapant les dictadures deixant les arrels i guanyant la llibertat.

La intensíssima mediterraneïtat dels nus femenins de Maillol beu de les fonts d’aquests paisatges i d’aquestes petjades, cruels a vegades i font de felicitat d’altres.

 

PUBLICAT A: http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/432269-el-coll-de-banyuls.html

8 Juliol 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Avui, El Punt | , , , , | Comentaris tancats a EL COLL DE BANYULS

VALENTÍ FARGNOLI

Diari de Girona

En molt pocs mesos la factoria del CRDI ens ha ofert productes diversos dels seus obradors. En primer lloc, la pedra angular i fundacional del seu prestigi amb el volum de les actes de les XI Jornades Antoni Varés sobre la imatge i la recerca (Girona, 2010), que representen una fita exemplar i la culminació de vint anys de treballs, com apunta al pròleg l’alcaldessa Anna Pagans. L’exploració i l’explotació metodològiques del món de la imatge han configurat en els volums d’aquestes actes un bagatge de primer nivell, que ha situat el nostre centre com un referent internacional. És sobre la base d’aquesta trajectòria que la professora M. Josep Balsach ha pogut situar el CRDI i la seva estreta relació amb el Museu del Cinema al costat de Temporada Alta i del Museu d’Història dels Jueus, com alguns dels elements cabdals d’un ambiciós projecte tot just encetat per tal de situar la ciutat de Girona i els seus centres de recerca i producció cultural i patrimonial en el panorama internacional. Situar Girona al mapa del món i fer-ne un focus d’atracció i projecció d’activitats vinculades amb la cultura i la producció intel·lectual, molt en la línia també del que ja ha aconseguit, en molt bona mesura, la Càtedra Ferrater Mora ara que commemora el seu vintè aniversari. Situar la ciutat al món vol dir una cosa tan senzilla i tan ambiciosa alhora com obrir-la al món, projectar i captar talent i coneixement. 

La segona producció dels tallers del carrer de la Força, obra de Joan Boadas i David Iglésias, és el llibre Girona panoràmica, El Papiol, Ed. Efados-CRDI, 2010, que ja ha sigut objecte d’atenció en diversos mitjans de comunicació i també en aquest Diari. Però la singularitat d’aquest treball és la recerca que comporta i el seu discurs que ens obre de bat a bat les pàgines de la reflexió sobre l’evolució de la configuració urbana de Girona. La forma urbana, l’entorn de la ciutat, la dimensió social de la vida a la ciutat, aplegats en un volum autènticament panoràmic que ens desplega als ulls una visió múltiple i alliçonadora. La muralla, els rius, el creixement i l’ocupació del pla, les comunicacions, la nuesa dels entorns pelats i pobres. Tot apunta a una lliçó de geografia urbana que ens ajuda a una aproximació més real del pes i la dimensió de la ciutat, tancada com un cop de puny al clos august de les muralles, i oberta al pla només molt lentament al segle XX, després de trencar el cíngol i aprofitar-ne la seva demolició per encarar una nova forma urbana feta a batzegades esquifides que ens costaria de percebre fins molt avançada la segona meitat del segle. Caldrà tornar potser un dia sobre la relativitat dels fets i el pes de la Història i assumir per a cada moment i època el sentit real de la dimensió de la forma urbana i la relació amb el seu entorn més immediat.

I, finalment, ens arriba en un format de llibre doble els dos volums dedicats a Valentí Fargnoli i Ianetta (1885-1944), un fotògraf d’una talla descomunal. També, en aquest cas, Joan Boadas i David Iglésias han construït un discurs per presentar-nos la dimensió real d’un autor reconegut des de sempre però mai investigat amb prou profunditat per tal de superar la percepció d’un autor de postals genials, la majoria datades i signades amb lletra clara i arrodonida. Hi ha un fet elemental que caldria establir malgrat la seva obvietat. No hi ha postals si no hi ha fotografia! Vet aquí el fet transcendent que els autors d’aquest doble volum ens presenten amb profusió d’imatges d’una gran categoria,però també amb profunditat analítica per tal de resseguir la trajectòria d’aquest fotògraf que ha deixat, a la nostra ciutat i a totes les terres de Girona, una petjada profunda. Valentí Fargnoli, 2 vols. Girona, AMR editors-Ajuntament de Girona, 2010 arrodoneix una col·lecció, “Girona fotògrafs”, que en els volums anteriors ja ens havia deixat autèntiques perles inabastables i fa pujar molts esglaons el nivell de coneixement de l’obra de Fargnoli, que fins ara formava part de l’imaginari col·lectiu fins on arribava una producció immensa que havia deixat rastre a molts àlbums i moltes calaixeres de les cases d’aquestes terres i que, ara, tindrà un lloc preferent a les prestatgeries de les biblioteques.

Girona i les terres de Girona adquireixen amb aquest autor i per a la seva època una nova dimensió visual amb la capacitat per captar i subratllar els valors del paisatge i del patrimoni, però també de la vida, amb una agudesa penetrant.

La factoria CRDI afegeix, doncs, nous volums al coneixement en imatges de les nostres terres i aporta nous elements per situar la ciutat i els seus centres de recerca en un panorama internacional que ens dóna projecció Girona enfora i ens assegura el reconeixement i el prestigi de la comunitat internacional en el món dels arxius, de la imatge i de la cultura en general.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 59-61)

10 Desembre 2010 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a VALENTÍ FARGNOLI

EL FUTUR COMENÇA ARA. CONVERSES SOBRE LES COMARQUES DE GIRONA

Títol: El futur comença ara. Converses sobre les comarques de Girona

Autors: Joaquim Nadal i Pia Bosch

Editorial: CCG Edicions

Lloc i any: Girona, 2010

Amb la col·laboració de: Xavier Arbós, Pepa Balsach, Mita Casacuberta, Pepa Celaya, Joaquim Coello, Joan Nogué, Iolanda Pineda, Lluís Sacrest, Jordi Sargatal i Manel Serra.

“Aquest llibre tracta de les terres de Girona (…) Terres denses d’història, carregades d’humanitat, plenes de paisatges extraordinaris als nostres ulls. De condicions dures i d’oportunitats clares…”

“Aquest llibre neix d’una proposta poc convencional formulada pel mateix editor. Volia que des de l’espai de l’esquerra, lluny de cap idea conjuntural, poguéssim avançar en un diàleg fecund al voltant de dues qüestions clau: on som? i, com estem?… [del Propòsit dels autors]

Si voleu llegir-ne el pròleg cliqueu aquí.

30 Setembre 2010 Posted by | Llibres propis (Referències bibliogràfiques), PUBLICACIONS | , , , , , , | Comentaris tancats a EL FUTUR COMENÇA ARA. CONVERSES SOBRE LES COMARQUES DE GIRONA

PROPÒSIT

Pròleg al llibre El futur comença ara. Converses sobre les comarques de Girona. Coautor amb Pia Bosch. Girona, CCG Edicions, 2010.

1. Un diàleg obert i compartit

Aquest llibre tracta de les terres de Girona. De les terres que s’estenen des del Pirineus fins a la Costa Brava i de totes les comarques que, entre la gran serralada mítica i el mar, configuren una part molt important de la Catalunya vella. Terres denses d’història, carregades d’humanitat, plenes de paisatges extraordinaris als nostres ulls. De condicions dures i d’oportunitats clares. Terres treballades i riques, més de la riquesa arrencada per les generacions que per la dotació de la naturalesa. Terres abruptes sovint, esmaltades d’algunes planes fèrtils. Llocs recòndits i grans corredors que han vist el pas de les civilitzacions. Romanitat i ruralitat. Pobles i ciutats. Fàbriques i tallers. Boscos i camps. Platges i ports. Masies i cases.

Però no es tracta d’un llibre d’història, ni tampoc fins a un cert punt no es tracta d’un llibre de política. Tot i que els que hi hem intervingut coincidim en el pensament que tot és política. Neix d’una proposta poc convencional formulada pel mateix editor. Volia que des de l’espai de l’esquerra, lluny de cap idea conjuntural, poguéssim avançar en un diàleg fecund al voltant de dues qüestions clau: on som? i, com estem? L’editor no volia ni tan sols que hi afegíssim una idea de futur, la tercera pregunta inevitable: què hem de fer?, que és la que es podria més directament relacionar amb un contingut programàtic que el llibre no vol tenir. Els temps de canvis accelerats que estem vivint,  però, fan gairebé inevitable que en el diàleg sorgeixi sempre l’element dinàmic, la referència al futur i a les accions a emprendre per conquerir-lo de la millor forma possible.

El llibre, tot i això, vol ser més ideològic que programàtic, més analític que propositiu. Es tractava de fer un diàleg amb alguns dels actors de la política gironina. I ens vam proposar de fer-ho amb un diàleg a dos, cara a cara, un cara a cara amable, conduït per l’editor entre un diputat veterà i historiador, Joaquim Nadal, iuna diputada jove i psicòloga, Pia Bosch.

Però de seguida nosaltres mateixos, i en Quim Curbet també ho va creure, vam pensar que el diàleg a dos potser podia quedar massa rígid o, simplement, massa coincident, potser mancat de diversitat de matisos que se’ns feien imprescindibles per al propòsit que teníem. Vam convenir, doncs, que a partir d’una estructura pautada en blocs temàtics, autèntics capítols de converses, proposaríem que el diàleg fos compartit amb altra gent que esdevingués al nostre costat autèntics coautors de la part corresponent del diàleg en el qual haguessin intervingut.

Primer de tot, el territori, amb les seves dinàmiques demogràfiques i territorials, amb les seves singularitats, els seus valors, les seves potencialitats, les seves oportunitats i també els seus riscos. Aquí ens acompanyen dues persones de gran relleu nacional i internacional. Joan Nogué, geògraf vinculat a la Universitat de Girona i director de l’Observatori del Paisatge. Una mirada atenta a la realitat del món i als valors del paisatge que cal preservar i potenciar. Reconegut àmpliament, Nogué ens havia d’aportar la saviesa del coneixement i la divulgació. Al seu costat, Jordi Sargatal, observador privilegiat de la natura a tot el món. Gran expert i responsable molts anys de la fundació “Territori i Paisatge” tristament refosa i absorbida. Des d’aquí va començar a desplegar unes polítiques lligades a la protecció de l’entorn i a la custòdia del territori. Una actitud orientada a fer polítiques pragmàtiques i tangibles; protegir territori, acordar la protecció, adquirir patrimoni, fer un banc de terres comunitàries per a la salvaguarda de la diversitat i de la riquesa territorial i acordar la protecció amb els pagesos, primers custodis.

Sobre aquest territori s’hi despleguen les persones, les famílies, cada cop més i més diverses, i hi busquen els mitjans per generar llur activitat, per moure l’economia i per guanyar-se la vida. Hem volgut que els temes lligats a l’economia els poguéssim orientar amb persones amb un ancoratge territorial clar i amb un bagatge general indiscutible; amb experiència empresarial i amb experiència alternativa en la gestió pública. Joaquim Coello, ara a l’empresa privada, com gairebé sempre, i durant un temps amb responsabilitats de president de l’Autoritat Portuària de Barcelona, té acreditada una trajectòria que combina els dos camps que ens són imprescindibles. I, ara, suma a la seva activitat privada la presidència del Consell Social de la Universitat de Barcelona que li dóna una dimensió nova de proximitat al coneixement, a les polítiques de recerca i a la relació entre la universitat i el teixit productiu. Actiu des de no fa gaire en les pàgines d’opinió de la premsa hi aporta el compromís crític d’una visió social avançada, sempre lligada al pragmatisme empresarial. I Manel Serra, president de la Caixa de Girona, durant dècades gerent del Consorci de la Costa Brava, acreditat també en la gestió i l’anàlisi des de la discreció i la prudència d’una personalitat compromesa.

La població gironina viu el moment present, la resposta a la pregunta de l’editor, on som?, amb preocupació i tensió; amb dificultats, amb angoixes,amb la percepció d’una pèrdua creixent de confiança i amb la sensació que les seguretats, les certeses, tendeixen a esvair-se. La cohesió social esdevé així una peça clau, la clau de volta, de l’edifici que volem construir, i que es construeix cada dia. Parlar de la societat, dels seus desequilibris, de les desigualtats, de la solidaritat, de la riquesa i de la pobresa, de l’atenció a la diversitat, de la resposta als grans reptes i els grans interrogants ens duia a un terreny que requeria persones amb experiència directa. L’alcaldessa de Salt, Iolanda Pineda, que venia d’uns anys de l’exercici de l’advocacia, s’ha trobat amb la pedra de toc de la seva vocació política i del seu tremp valent i compromès: Salt i la realitat saltenca, plena de reptes i plena de riscos. En el mateix procés d’elaboració del llibre i de formulació dels diàlegs hem viscut episodis concrets que han posat a prova totes aquestes qüestions. Pineda sabia així que havia d’abocar al diàleg no pas les fórmules dels llibres sinó les proves de la realitat. I ho ha fet aportant el coneixement directe i l’experiència. Com és el cas també de la senadora Pepa Celaya, que ens ha acostat el seu coneixement del territori i l’experiència personal adquirida sobre el terreny en la realitat concreta de Blanes, d’on és regidora i on ha exercit responsabilitats de Govern. En el temps breu,  però molt productiu, en què va ocupar la direcció dels Serveis territorials del Departament d’Acció Social de la Generalitat, va capbussar-se en la complexa realitat social gironina i hi va  deixar la seva empremta de persona sensible, dialogant i eficaç.

Finalment, hem cregut que el món de la Universitat, de la Cultura, del coneixement, de les accions per interpretar de forma adequada la nostra realitat exigia una darrera reflexió. També aquí vam acudir a la Universitat de Girona. La professora Mita Casacuberta, olotina que viu a Barcelona i treballa a Girona, té la dimensió territorial, el coneixement dels textos, de les èpoques, de les idees, dels moviments i de les propostes. Ens ha donat una visió, alhora des de dins i des de fora, com un antídot al risc del provincianisme. És també el cas de la professora M. Josep Balsach que, des del seu observatori privilegiat de la plaça dels Apòstols, mira les realitats del món amb el prisma polièdric de l’art, de la cultura, de la poesia, del llenguatge i l’expressió artística. Des de la sensibilitat, la bellesa o el dolor. Des de la dimensió crítica i, a vegades, dramàtica de drames vius de la humanitat europea, tant lluny de la cultura de la que ens reclamem.

I sobre aquesta realitat, hi ha un marc institucional i administratiu. Una reflexió sobre l’administració del territori. I qui diu administració, la seva organització i la recerca de nivells d’eficiència i de compatibilitat. Hem compartit aquest diàleg amb un professor de dret constitucional, Xavier Arbós, vinculat també a la Universitat de Girona i amb Lluís Sacrest. Arbós, ànima de la reivindicació dels estudis constitucionals des de les universitats petites i sempre disposat a construir un marc de referència jurídico-polític per la realitat que ens envolta, sense perdre de vista l’evolució històrica d’aquest fet. I en el cas de Sacrest, durant un temps fundacional diputat i, ara més recentment, entenimentat i eficaç alcalde d’Olot, que ha sabut interpretar el batec d’una ciutat que ha trobat en l’Administració d’esquerres l’ànima que cap dels alcaldes anteriors no li havien sabut donar

2. El futur comença ara

Abans d’estirar el fil d’aquestes converses sobre el territori, i,  a tall d’introducció, no serà sobrer fer una mena de declaració de principis dels dos autors. Una explicació del nostre pensament i de la nostra actitud en relació a les terres de Girona. Volem explicar com ens les mirem,com les vivim,com en gaudim,com les patim a vegades,com ens les estimem. I a partir d’aquesta actitud d’estimació, d’aquesta vibració emocional, volem afrontar el repte d’intentar dibuixar quin futur volem per aquestes comarques. Un futur que comença ara mateix. Ara que la crisi econòmica ha posat en evidència, ha subratllat, les virtuts i els defectes, les febleses i les fortaleses, els actius i les mancances. És com si ateses les circumstàncies ens haguéssim de plantejar un quadre de doble entrada una mica a l’estil del magnífic assaig de Narcís-Jordi Aragó “Teoria i pràctica de Girona”.

Ja fa temps que l’economista gironí Josep Oliver Alonso advertia d’alguns dels riscos que ara s’han manifestat cruament. Ho feia en plena eufòria expansiva i alertava de la necessitat de pensar algunes millores i reformes estructurals en l’economia i en el territori de Girona que havien de contribuir a limitar els efectes d’una davallada en alguns dels sectors que tradicionalment havien tirat del carro de la societat de les terres de Girona. També l’estudi encarregat uns anys enrere per la Cambra de comerç de Girona per pensar estratègies col·lectives pel futur, el “Girona 2010”, ens feia una bona descripció dels riscos possibles i les oportunitats.

Les nostres reflexions volen ser una contribució a aquest debat necessari. Una aportació constructiva i optimista, que creu amb fermesa que en aquest territori hi ha tots els ingredients que es poden necessitar per regenerar-ne la seva capacitat de crear riquesa i benestar,tant com cohesió social.

Oliver ens advertia d’una excessiva dependència de la construcció, de la feblesa de les infraestructures i dels serveis, de la dispersió i fragmentació del sector turístic, d’un pes excessiu del terciari, de la manca d’un teixit industrial dimensionat i adequat, de la fragilitat del paisatge, dels riscos sobre el patrimoni natural i cultural, de les mancances en matèria de formació i de recerca. Tots aquests advertiments es feien en un context de molt alta ocupació,de taxes d’activitat molt altes, de nivells de renda familiar disponible que havien fet avenços espectaculars i que ens havien situat al capdavant de tot i uns quants punts per damunt de la mitjana de la Unió Europea. El punt on s’han trobat les febleses i les fortaleses és molt clarament el mercat de treball. Aquestes terres han estat més sensibles a les oscil·lacions de la crisi, s’ha destruït més treball i més de pressa, en un context on hem mantingut també unes taxes d’inflació sempre per damunt de la baixada general. Som una societat rica i cara, que s’ha trobat més pobra i amb rigideses noves.

Davant d’aquesta situació hi ha només dues actituds possibles. La passivitat conformista d’una banda. La posició dels que voldrien preservar la integritat del model en el seu estat actual; és una actitud que ens convida a  deixar passar, a no fer gaire res,a regular més que estimular i incentivar. No toquem res,  ja estem bé, conformem-nos amb un lent declivi, suau i agradable.

Hi ha una actitud contrària a la passivitat. La que busca un nou horitzó pel futur; la que creu, com nosaltres, que el futur comença ara, que si ens estem parats en realitat retrocedim, que si esperem que ens ho facin els altres no passarà mai, que tancats a casa no ens portaran mai res. És una actitud constructiva, bel·ligerant, activa i activadora, que busca complicitats, que obre nous camins, que explora noves possibilitats. És un camí que intenta lligar tots els valors que hem rebut, tots els actius que s’han generat al llarg de tota la nostra història i que estan aquí davant nostre a la nostra disposició com la millor herència que hem rebut. Una herència que hem de tractar de multiplicar, de conservar, de posar a disposició de tots, a disposició de la igualtat i de la cohesió. I també a disposició de les generacions futures.

Diem sovint que a Girona tenim de tot: mar i muntanya, ruralitat i dimensió urbana, societat tradicional i modernitat avantguardista. Diem, també, sovint, que anem sempre un xic més avançats, que moltes noves tendències comencen abans aquí que en el nostre entorn més immediat. Diem a vegades que les comarques gironines tenen una dimensió i unes característiques que les converteixen en un bon laboratori per explorar nous camins, noves fórmules. Totes aquestes possibilitats, però, cal activar-les, cal estimular-les.

Depèn sobretot de nosaltres, del que decidim, de l’esperança i la il·lusió amb què ens vulguem mirar el futur. Tenim a casa nostra possibilitats per anar endavant en qualsevol sentit. El diàleg amb els diferents interlocutors que han acceptat acompanyar-nos en aquest exercici d’intel·ligència col·lectiva és coincident en tots aquests punts.

Nosaltres proposem aprofitar tots els talents i totes les possibilitats que no sempre estan actives i, que, segurament,  no sempre es senten convidades a treballar pel comú. Per fer-ho cal partir d’un bon diagnòstic, d’una bona descripció de la realitat. I aquest diagnòstic no podem fer-lo sols, cal construir-lo col·lectivament.  Aquest llibre vol ser una aportació en aquest sentit.

De la reflexió compartida se’n desprenen força conclusions. Una d’aquestes, i no és menor,  és que ens calen bons lideratges que contribueixin a construir noves i millors formes d’articular els potencials de les nostres terres, per poder guanyar el futur que comença, segur, ara.

2.1. El territori

És el nostre principal actiu. Un territori,un paisatge,una cultura. Una riquesa diversa i plural.

El Pirineu com a primer referent mític en la nostra cultura literària i nacional. El diàleg Maragallià entre la ciutat i la muntanya. La muntanya accessible esdevé un paisatge en risc de desvirtuació, de pèrdua d’identitat, d’ocupació excessiva, d’abandonament de les activitats tradicionals, de substitució del treball pel negoci més fàcil.

Però aquest és ja ara un risc conjurat. Sabem prou bé les oportunitats que es dibuixen en tota la muntanya catalana. Un punt d’equilibri entre el manteniment de les activitats agrícoles i ramaderes, la transformació artesanal d’aquests productes, l’especialització de les estacions de muntanya en activitats de neu o de senderisme i excursionisme segons les estacions. La contenció del creixement residencial extensiu i la potenciació de l’oferta de llits calents, d’activitats d’hostaleria i restauració. La generació de serveis transfronterers, com l’hospital o l’escorxador.

La mitja muntanya, les valls i les planes interiors. El litoral i el seu rerepaís. Un conjunt de comarques en risc de consum excessiu de sòl, de creixement desordenat, de manca d’endreça, de pressió excessiva de les infraestructures. També aquí es dibuixa un cercle virtuós de protecció activa,de preservació i custòdia. La rèplica als riscos ja és a punt. Al llarg de tot el litoral amb la garantia de la plena protecció de tots els sòls no urbanitzables i en el rerepaís amb les previsions ajustades del Pla Territorial Parcial de les comarques de Girona de creixements ponderats i proporcionats. Amb un sistema de ciutats equilibrat i ric, que esmalta el territori d’una geografia urbana densa d’història i de valors, capaç de treure el millor de cada cas. Els corredors de comunicació ben definits en tot aquest sistema de ciutats i una anella de protecció que garanteix la permanent i interacció entre els assentaments i els espais oberts. El Parc Natural del Montgrí, les Medes i el Baix Ter, el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, el Parc Natural del cap de Creus, l’espai protegit de la serra de l’Albera, el massís Salines-Bassegoda, el Parc Natural de la zona volcànica i l’espai protegit de l’Alta Garrotxa, el sistema Montseny-Guilleries, el massís de Cadiretes i el sistema de les Gavarres i el seu perllongament fins a Cap Roig i les Illes Formigues.

I un paisatge litoral, des del mar i des de terra que conserva la major part dels ingredients que li han atorgat els valors turístics que han desvetllat l’economia del nostre territori. Un paisatge agrari i forestal i uns municipis de tradició rural que mantenen els valors de la seva configuració medieval i s’adapten a les noves oportunitats amb plena consciència del que es juguen en el manteniment d’aquests valors.

2. 2. L’economia

Davant d’un sector primari en regressió, sorgeixen nous conreus més especialitzats. Es recupera la vinya i l’olivera. Es trenca ja la sensació d’un paisatge en un procés accelerat de creixement del bosc. Les vinyes s’enfilen de nou a les velles feixes,els cellers s’especialitzen, els nous trulls treuen olis més depurats i de qualitat. Les planes fèrtils comparteixen activitats ramaderes especialitzades i nous conreus agrícoles de fruiters que són objecte d’una selecció ben plantejada i d’una comercialització competitiva.

La nova agricultura recolza la nova gastronomia. El cim d’un edifici històric forjat en una experiència rica de generacions, d’establiments populars, de cuina elemental i tradicional que ha transmès el coneixement d’una generació a l’altra.

Les deficiències en el servei en la restauració i l’hostaleria reclamen encara més reconeixement i més capacitat del sistema educatiu de formació professional i més específicament de l’escola d’hostaleria de Girona. El sistema educatiu lliga la vella tradició i les noves necessitats, els vells coneixements domèstics i les noves oportunitats d’ocupació, fins i tot de reciclatge de d’altres. L’excel·lència dels cims, grans restauradors de fama mundial o establiments hotelers de referència al litoral i a l’interior haurien d’esdevenir la part més visible de tots un sistema articulat de serveis d’excel·lència orientats a redreçar els riscos de la massificació i l’estacionalitat. Aquí hi poden tenir cabuda també els excedents que la construcció en crisi no està en disposició de reabsorbir per molt que es recuperi mínimament aquesta activitat.

Fer créixer el valor del nostre sector turístic, passa també per potenciar decididament el turisme cultural. Aquesta és una altre de les sinergies que cal estimular en els propers anys. Tenim les condicions òptimes per fer-ho i hem de trobar el nostres camí, mirant de prop, sense copiar, models d’èxit propers com la Toscana.

El sector dels serveis, tot el terciari, comercial o no, de la demarcació està cridat a ser una de les bases de la creixent especialització i millora del sector turístic i gastronòmic, i de la distribució i la logística corresponent.

Mancats de la vella indústria tradicional, totalment en crisi, ara és l’hora de potenciar aquells sectors que per la seva relació amb el territori estan en disposició de créixer i articular-se en una xarxa que els doni dimensió i gruix. És el cas de totes les indústries del sector agroalimentari, carni o no, que ja no ho fien tot només en el consum interior i que han explorat activament mercats exteriors. Ho fan i ho han de fer jugant fort per la innovació, comptant també amb el CENTA. Un bon exemple de les possibilitats d’aquesta relació és el nou sistema (i la nova màquina ja en cadena de producció) d’assecatge ràpid d’embotit llescat

Però hi ha un teixit excel·lent d’indústria auxiliar de l’automoció, o d’indústries químiques o mecàniques que apunten a l’excel·lència de la relació entre recerca, producció, competitivitat i internacionalització. Aquí és on un engranatge més fluid entre la Universitat i l’empresa hauria de conduir a l’impuls de noves indústries d’aquestes característiques en disposició d’obrir nous mercats i de crear nous filons d’ocupació durable i de qualitat.

Amb tot, no hauríem d’oblidar la importància de l’economia social, de la que tenim molts exemples d’èxit, reconegut a vegades més a fora que aquí, com “La Fageda”. I hem de pensar també en totes les noves oportunitats que els sectors emergents estan generant: els serveis personals, l’especialització ambiental i les energies renovables, entre altres.

D’altra banda la nova economia del coneixement, que comença a ser més visible des que s’ha començat a concentrar al voltant del Parc científic de la UdG és un sector on les nostres comarques han de voler tenir moltes possibilitats de futur. Cal , però, conrear-les, atraure aquest tipus d’empreses i d’emprenedors. Comencem a tenir bons exemples que dibuixen un camí prometedor, en sectors de tecnologia de la informació i la comunicació, com Igm, o en el sector de la biotecnologia, com per exemple AB-Biotics, que està innovant també en formes de finançament, i han començat ja el procés per sortir al Mercat alternatiu borsari. Sense oblidar les oportunitats que ofereix la recerca al voltant de l’aigua, que l’ICRA multiplicarà.

Hem d’atraure i retenir talent, i tenim per oferir un nivell únic de qualitat de vida i una proximitat creixent (en temps) amb Barcelona i la seva àrea. Girona, turisme i innovació? Girona, “the top of Barcelona”?, com diuen alguns amb la boca petita.

En tot cas, la innovació no només l’hem de promoure en els nous sectors, sinó també, i potser, sobretot, a partir de la millor combinació i articulació dels ja existents i de la capacitat de mirar amb ulls nous i de gestionar de noves formes el que ja hem estem fent, i de forma especial, allò en el que destaquem i pel que hem rebut majors reconeixements.

2. 3.La societat

En els darrers anys la nostra població ha crescut. Som molts més, però el gran canvi ha estat,  sobretot, el creixement de la nostra diversitat. Mai com ara s’havia posat a prova la nostra capacitat d’acollida de tanta i tanta gent vinguda d’arreu. Han arribat atrets per la nostra terra i per l’oferta de treball que hi ha proiferat, especialment en la darrera dècada. Però hi ha altres diversitats creixents: de models de vida de la població, de composició i estils de vida de les famílies, i, de fons, el canvi del rol social de les dones,…

La globalització s’expressa localment a casa nostra de forma brutal  i ens ha obligat i ens obliga a adaptar-nos i a adaptar a marxes forçades els nostres serveis públics. No és fàcil. I el  menys senzill és adaptar-nos a pensar que aquests canvis han vingut per quedar-se, que no hi ha volta enrere. Però aquesta és la  primera condició per poder veure , a més dels riscos, les oportunitats que la nova situació ens ofereix.

I segur que aprofitar les oportunitats requereix mantenir la cohesió social, . Encara que sigui només per protegir l’interès privat, ens cal més que mai protegir el patrimoni col·lectiu amb conductes cooperatives. Garantir el compliment dels deures, i protegir l’exercici dels drets de tota la població cal avui més que mai.   Garantir el funcionament de l’ascensor social és vital per la cohesió d’avui i, sobretot, de la del futur. Les decisions que prenem avui determinen el nostre demà. I aquest ascensor social passa per invertir en els infants i joves, i en la seva educació, com una prioritat indefugible.

Què hauria passat a les nostre escoles i instituts sense les desenes d’aules d’acollida que en els darrers set anys els han ajudat a pair l’onada migratòria ? Es ben clar que les dificultats haurien estat molt més grans pels infants i joves nouvinguts, però també, i sobretot, pels fills de les famílies catalanes i per tot el professorat.

Protegir la qualitat de l’espai públic i dels entorns de vida de la nostra població, especialment en els entorns més fràgils, és un altre dels grans objectius dels propers anys per mantenir la cohesió social. Per metabolitzar els canvis i aconseguir que el “melting pot” en què s’han convertit les nostres comarques sigui en el futur una font de creativitat i innovació social i econòmica, com ho ha estat i ho és en altres indrets del món calen polítiques valentes. Per això la Llei de barris que ha beneficiat moltes de les nostres poblacions, ha estat una de les polítiques que han generat una major aprovació i un major consens en els darrers anys, també a terres gironines.

“Pensar en les properes generacions  i no en les properes eleccions” es el que hem de demanar als nostre líders politics. Però també els hi hem de demanar que estimulin la responsabilitat col·lectiva, la responsabilitat de la resta d’agents socials, defugint qualsevol temptació de paternalisme i dirigisme, que avui tenen menys sentit que mai.

Estimular la confiança en les nostres possibilitats i l’esperança en el futur, requereix invertir en les noves generacions i fer-ho especialment on vivia i segueix vivint el sector de la nostra població en situació de major vulnerabilitat, que és qui més sent amenaçada la seva qualitat de vida en el context de la crisi. L’ambició pel futur es juga aquí i no podem esser gasius. Del que passi a Salt, als barris de Sta Eugènia, de la Marca de l’Ham, o a Roses, L’Escala, Blanes, Palamós, St. Feliu de Guíxols, Ripoll, St. Joan de les Abadesses, Campdevànol, Ribes, Olot….. en depèn la qualitat de vida dels gironins i gironines del futur, també dels que viuen als barris residencials o benestants. No ho hauríem d’oblidar.

2. 4. La cultura, l’educació, la Universitat

El fet cultural pot ser residual, un mer pòsit al fons de les essències d’aquest territori. Però pot ser també un ingredient de la seva revitalització. Una peça central de l’engranatge. Pot ser un factor d’autocomplaença passiva, de mera satisfacció provinciana. Però pot ser també un revulsiu, un factor de canvi. Un element de la construcció del futur. De forma imperceptible el discurs compartimentat volgudament, s’integra sol. Les peces encaixen, l’edifici es tanca i arrodoneix en totes les seves formes. Una lectura culta i una proposta culta d’aquest territori lliga totes les peces. El patrimoni natural, el territori en el seu estat més pur, el paisatge espai físic i construcció alhora de tot el nostre imaginari col·lectiu. Hi ha una cultura i una literatura del paisatge. Del Pirineu, dels santuaris, de la Costa Brava, dels monestirs. Del Canigó a l’Empordà, del Collsacabra a Pinya de Rosa, de Tossa de Mar a Cadaqués, de Roses a Ullastret, d’Empúries a Girona. De Joaquim Ruyra a Roberto Bolaño, d’Agustí Calvet (Gaziel) a Josep Pla, de Víctor Català a Núria Esponellà, de Joan Badia a Narcís Comadira, per posar només alguns exemples d’aquelles rutes, dels itineraris sentimentals i cultes que ens poden reconciliar amb una terra carregada d’història i de literatura. També d’art,de l’escola de paisatge d’Olot als surrealistes, de Vayreda a Dalí. Cultura i gastronomia, dels llibres de receptes a Ferran Adrià. La tradició eclesiàstica de Francesc Eiximenis a Modest Prats, la recerca i l’assaig de Carles Rahola a Jaume Vicens Vives i Santiago Sobrequés, dels grans científics de Narcís Monturiol a Narcís Xifra, o, avui, per exemple, Ramon Carbó. Som conscients que com més noms posem més injustícies cometem. Cada ciutat i cada poble té el seu propi imaginari, la seva tradició, el seu coixí de cultura.

Però, volem insistir-hi: El paper de la Fundació Gala-Dalí o del Museu del Joguet a Figueres. Del Museu del Cinema o el Museu d’Història dels jueus a Girona; de la Càtedra Ferrater Mora, de l’observatori del paisatge a Olot, per esmentar només algunes de les peces més singulars d’un entramat riquíssim i d’alta potencialitat…

Tota la força d’aquests noms i de molts altres no serviria de res si ara no fóssim capaços d’articular amb ells un nou discurs. Una nova proposta. Un pas endavant. La cultura al servei primer de la creació i després al servei de la producció, producció cultural, és clar. Però sobre la base que hi ha també una economia de la cultura. Una evidència que troba encara molta incomprensió i moltes reticències. Però una evidència que cal explorar, explotar i reestructurar. L’exemple de Temporada Alta hauria de servir des del far del teatre per incitar tots els promotors i programadors de festivals musicals a trobar un factor comú, un discurs articulat, una proposta entenedora, una optimització dels recursos. Una via per fer d’aquesta oferta un camí de rendibilització de tots els actius dels que hem parlat. I aquesta rendibilització passa també per mirar amb una nova mirada les immenses possibilitats encara per explorar que ens ofereix el turisme cultural.

Aquest és un sector que reclama una urgent reconversió i que hauria de permetre una nova efervescència creativa que ara sovint ens manca. La revolució cultural és indispensable per tenir un marc, per saber de quines deus beuen,de quines fonts pouen els nous lideratges que ha de fer possible la proximitat de la recerca i l’educació especialitzada.

És en aquest camp on queda clar que la mera superposició d’ofertes no és suficient i que una adequada planificació és indispensable per saber els camins que hem de seguir a partir d’ara. En quins sectors, i amb quins instruments, volem ser un referent. Al servei de quin projecte posem l’edifici complex i imprescindible de l’educació?. També aquí tot lliga perquè ja ha quedat dit que una oferta formativa és clau en tots els sectors que ara degudament renovats poden acollir els excedents de mà d’obra de sectors en crisi, tant com que els camins de les noves indústries i de les noves activitats del sector primari ens reclamen una oferta educativa i de recerca especialitzada en aquests camps.

2. 5.Les institucions i els lideratges

Sovint les empreses, els seus directius, les individualitats passen espontàniament a davant i ens marquen des de la discreció el camí a seguir. Deixen petjada, marquen la ruta, i es concentren en el seu terreny des del convenciment que necessiten totes les energies per a ells mateixos. No és cap retret. És el reconeixement que sovint les institucions, els governs, van a remolc, pugen a un tren en marxa amb dificultat. Els costa trobar el seu propi paper, el seu lideratge, la seva iniciativa, el seu full de ruta. Però si es tracta d’articular un discurs compartit, de construir una proposta conjunta,si es tracta de sortir de la mediocritat i del marasme, si es tracta de vèncer els riscos, si es tracta de tornar a l’excel·lència, si es tracta de ser capdavanters, ara cal un lideratge fort de les institucions, dels governs, dels empresaris, dels treballadors. Deixant de banda tots els instints conservadors i corporatius. Buscant precisament la coincidència transformadora de les energies de la innovació en tots els terrenys. Si reclamem innovació en tots els camps hauríem de ser valents i recolzar també la innovació en les formes de governar les noves complexitats. Segurament la forma més intel·ligent de protegir l’interès privat i la llibertat personal, és promoure les conductes cooperatives i les polítiques públiques que promouen la cohesió. I segurament podem innovar, també, en aquestes polítiques i trobar noves i millors fórmules per donar a tothom les màximes oportunitats de futur.

Ens cal realisme i esperança en la visió de la realitat  de les institucions, i també valentia en la presa de decisions.  Aquestes són condicions necessàries per posar les condicions perquè tothom pugui tenir les màximes oportunitats per realitzar el seu projecte vital i contribuir al projecte col·lectiu. No només no són objectius incompatibles, sinó que es tracta de les dues cares de la mateixa moneda.

Els nous temps requereixen noves formes de liderar, i la incorporació de nous talents. Cal incorporar les noves generacions i cal incorporar decididament als llocs de presa de decisions les dones. En una demarcació on la taxa d’ocupació femenina està per sobre de la mitjana europea des de fa anys, la poca presència de les dones als llocs directius és una pèrdua de talent poc intel·ligent. El món privat, de nou, avança més en aquest sentit que el món públic.

Seguint aquestes converses comprovareu que, de forma inevitable, ens hem escapat de les directrius d’en Quim Curbet i sense cap deriva doctrinària hem anat a parar sovint a la darrera pregunta, la més arriscada, la més aleatòria, la menys concreta: què hem de fer?

Queda clar amb aquest llibre que hi ha, com a mínim, dues coses que no podem deixar de fer. Hem de parlar, i ho hem fet. I no ens podem estar quiets, i ens proposem de moure’ns sense esperar que les casualitats o les circumstàncies ens ho arreglin tot. El risc de la inactivitat és espatllar-ho tot. Com sempre, però potser avui més que mai, hi ha nous reptes que ens interpel·len, i ens exigeixen estar a l’alçada dels temps. I ens estimem massa aquesta terra, aquestes terres, i la seva gent per no voler proposar una reflexió oberta i una acció compartida.

Si hi ha un camí, si hi ha idees, si es pot fer un discurs, si es pot bastir un projecte, si es dibuixa un horitzó nou, ara és el moment més apropiat per no deixar passar l’oportunitat. Ara és el moment de saber construir tota l’ambició necessària per engrescar col·lectivament tots els habitants de les terres de Girona en un camí compartit.

Des del catalanisme més profund, del compromís de la més radical catalanitat, oferim un catalanisme social i cultural, pragmàtic, que ens pot dur per la senda del redreç, de la recuperació que animava les idees dels noucentistes, dels reformistes i regeneracionistes de la Mancomunitat, del somni republicà, dels somnis de Jaume Vicens Vives, de les realitats construïdes des de la transició. Tot junt a disposició d’un temps nou i un moviment nou,el futur que ara comença i dibuixa la Catalunya i les Girones del segle XXI.

27 Juliol 2010 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , , | Comentaris tancats a PROPÒSIT