“ESPERO QUE LA RENOVACIÓ AL PSC SURTI BÉ, PERÒ EN TINC DUBTES”

Entrevista al Diari de Girona

Foto: Marc Martí

ALBERT SOLER GIRONA 

Està tan trist com Cristiano Ronaldo?

De cap de les maneres.

Com pot ser, si ell és més ric, guapo i jove que vostè?

Segurament ell deu voler coses que jo no vull.

Tanmateix, això que li han fet a vostè és el que es coneix com una “patada cap amunt”?

(Pensa un instant) Jo crec que no, però com que s’ha complicat amb una solució imperfecta, planteja dubtes.

Quan se’n va assabentar, que deixava de ser el president del grup parlamentari socialista?

El diumenge al vespre algú m’ho va dir extraoficialment. I dilluns al matí, ja de manera més oficial, en una reunió amb en Pere Navarro abans de l’executiva de la tarda.

Una reunió tensa, imagino.

En absolut. La meva reunió amb en Pere Navarro va durar cinc minuts. Era una possibilitat que jo ja tenia assumida i que ell i jo teníem parlada. Es tractava només de veure quins altres moviments es produïen.

A quins moviments es refereix?

Un d’aquests moviments, per exemple, era el d’oferir-me la vicepresidència del Parlament. I és el que s’ha complicat, perquè afectava una altra persona. I quan una decisió afecta persones, sentiments, trajectòries… les coses s’han de fer molt ben fetes.

No sembla que li hagi suposat cap sorpresa, tot plegat.

Cap sorpresa. Jo sabia que el primer secretari del PSC, si creia que havia de canviar l’estructura bàsica de la direcció del grup parlamentari, intentaria com fos fer gestos perquè ni Quim Nadal ni Miquel Iceta apareguessin com a ja amortitzats per la política.

I vol dir que ho ha aconseguit?

Finalment sortirà com sortirà, però en la intenció de Pere Navarro hi havia la voluntat clara de posar en valor les dues persones que substituïa al capdavant del grup parlamentari.

Així, potser és la premsa qui n’ha fet un gra massa d’una operació tan normal i senzilla?

Bé, són els mitjans els que administren la forma com domina l’actualitat. I l’administren en funció de la conjuntura. Si la conjuntura em converteix a mi en actualitat i d’aquí a un mes he desaparegut del tot, forma part de la normalitat mediàtica.

Poc abans de la seva substitució havia animat la gent a assistir a la manifestació de la Diada. Hi ha una relació de causa-efecte o és simple coincidència?

Estic convençut que no hi va tenir res a veure. Perquè de la mateixa manera que el meu partit ha dit que com a tal no va a la manifestació però hi ha hagut gent que en forma part que ha dit que hi anirà, es pot establir un paral·lelisme -rocambolesc si vostè vol- amb aquells que diuen que el Govern no hi va, però sí els seus membres a títol personal.

Amb això vol dir que li sembla bé o malament aquesta postura?

Simplement dic que es pot fer una similitud entre el Govern i el PSC. Ells no hi van, però sí alguns dels seus membres a títol personal.

Perquè quedi clar: es tracta d’una renovació o d’una purga?

Si la gent analitzés què representem en Miquel Iceta i jo, entendria fàcilment que no és una purga, perquè representem una llarga història dins del PSC, però amb posicions polítiques no sempre coincidents. Com per exemple pel que fa a la qüestió nacional. No és una purga, sinó una simple voluntat de renovació en la direcció del grup parlamentari, per fer-la més coincident amb la direcció del partit que va sortir del darrer congrés. Ara bé, una cosa són les intencions i l’altra són els resultats.Els resultats serà la gent qui els jutjarà, no jo.

Aquesta renovació serà un revulsiu o pot suposar tot el contrari i esclatar a la cara del partit?

(Pensa una bona estona) Prefereixo no opinar, perquè sóc part implicada. Tant de bo sortís bé. Essent una de les persones substituïdes, tinc un altíssim interès en què surti bé. En tinc alguns dubtes? Sí.

Quins?

Dubtes raonables, que són de caràcter personal i polític. Però no els puc expressar perquè he de desitjar que surti bé.

CiU, que estava passant una època políticament baixa, s’està fregant les mans gràcies a aquesta darrera operació del PSC?

Jo sé que Convergencia està considerant aquests dies com a dies que li són favorables. Per tant, segurament sí, des del seu punt de vista de l’enrenou col·lateral que s’ha produït, amb interpretacions que no són exactes, considerin que els afavoreix.

Destacats socialistes gironins -el seu germà Manel entre ells- es plantegen la possibilitat d’abandonar el PSC a causa precisament d’aquesta “renovació”. Comprèn la seva postura?

En absolut. A tots aquests els dic que el que han de fer és quedar-se i posar-se a treballar més a fons en la defensa de la seva manera d’entrendre la política i el partit. Que s’hi posin a Girona, que s’hi posin a la Federació de les comarques gironines, que s’hi posin a nivell nacional, i que se sentin més implicats que mai.

Escolti què em va respondre tot just el juny Pere Navarro a la pregunta de si Joaquim Nadal continuaria fins a final de legislatura com a president del grup parlamenari socialista: “Joaquim Nadal és avui el president, com Miquel Iceta és el portaveu, i la previsió és que segueixin així. Ara bé, en política mai se sap[…]. La intenció hi és, per això els vam nomenar, perquè fessin una tasca al capdavant del grup”.

(Riu) Bé, hauríem de dir que durant l’estiu ha fet valer el “mai se sap”.

Haurà tingut a veure en la seva substitució -i en el”mai se sap”- els que l’han acusat de ser massa tou amb el Govern al Parlament?

Jo hauria pactat moltes més coses amb el Govern de CiU. Sóc dels que crec que, atesa la situació d’emergència nacional que estem vivint, tots els pactes en temes realment importants que haguéssim pogut fer els socialistes amb Convergència, haurien anat en favor del país i de la gent.

Suposo que aquesta visió de la política el devia dur a xocar amb altres membres del partit.

Aquests que creuen que els pactes amb el Govern en una situació com l’actual són negatius, s’equivoquen i es continuaran equivocant. I els que de forma sectària creuen que els partits estan creats per barallar-se permanentment per un titular de premsa al dia, s’equivoquen també. La gent a vegades ens demana que siguem capaços d’apartar les diferències i posar-nos d’acord.

Parla dels dos grans partits catalans?

Jo sóc un gran partidari d’acords centrals, tant a Catalunya com al món municipal, entre el PSC i CiU.

Sociovergència, per tant?

No, això no és la sociovergència. No parlo d’un conjunt d’acords a què arriba la cúpula en una coincidència d’interessos dels dos partis. Em refereixo a mantenir les discrepàncies, continuar fent oposició, amb tants enfrontaments verbals i dialèctics com calgui, però aparcant les diferències i dient: en això, en això i en això, que és transcendental per al futur del país, ens posem d’acord. No ens podríem perdonar que en un futur se’ns fes culpables d’haver-nos estat barallant per la cadira sense haver-nos preocupat del que afecta la gent.

Com per exemple aquest projecte que ha de substituir Eurovegas?

(Riu) Si la carambola anunciada s’acaba convertint en realitat, serà positiva: falla Eurovegas, que part de la societat considerava contrari al model turístic, i de passada deixa de posar-se en risc un entorn natural al Llobregat. I després es troben uns inversors per construir en uns terrenys ja urbanitzats i qualificats a prop del gran resort turístic de la Costa Daurda. És una bona operació per a Tarragona, per al país… i per a “la Caixa”. L’únic que falla en la carambola és que el Govern no hagi pensat res per potenciar també l’oferta turística al nord de Barcelona.

Hi ha hagut dirigents del PSC que fan seguidisme dels independentistes?

El PSC ha dit de moltes maneres diferents que no és un partit independentista. Ara bé, molts dirigents socialistes s’han adonat que el conjunt de la societat catalana, des de la sentència contra l’Estatut, ha basculat cap a posicions independentistes. I en un intent de resituar el PSC, perquè no sembli que hem quedat fora del mapa, sí que és possible que alguns facin seguidisme de l’independentisme. Però crec que el gruix principal ho han fet per evidenciar que hem entès que la societat catalana en el seu conjunt s’ha mogut.

No s’hauria de moure el partit com a tal, més cap al nacionalisme o més cap a l’esquerra?

Crec que no. Hem viscut justament la permanent esquizofrència entre els que volien molta més esquerra i molta menys nació i els que volien molta més nació i molta menys esquerra. No. No existeix contradicció entre l’agenda social i l’agenda nacional. El nacional és el millor marc on es pot desenvolupar l’agenda social d’esquerres d’un partit d’esquerres. El marc és la nació i la identitat, i el contingut són les polítiques pel benestar de la gent.

Ha onejat mai una estelada?

No, jo voldria veure tots els catalans darrere la senyera, no pas només uns quants catalans darrere l’estelada.

Què canviarà si dimarts hi ha dos milions de persones manifestant-se a Barcelona?

Amb la força del que hagi passat dimarts, Artur Mas i Rajoy han de ser capaços en la seva trobada del dia 20 d’establir un diàleg que respongui a les queixes dels ciutadans que es consideren maltractats. Si un o altre no són prou intel·ligents per donar resposta al clam del carrer que diu “feu el favor de no continuar rascant-nos la butxaca, sigueu justos amb Catalunya”, s’anirà trencant el pacte constitucional de l’Estat, que ja està molt a les acaballes.En 34 anys, les classes dirigents haurien liquidat el capital polític de la transició i el pacte entre Catalunya, Euskadi, Galícia i Espanya.

Si voleu veure l’entrevista publicada cliqueu aquí.

“REIVINDICO LA POLÍTICA QUE JO VAIG APRENDRE AL LABORATORI DE L’AJUNTAMENT DE GIRONA”

Entrevista al programa “Hora L”, de la Cadena Ser, amb Frederic Vincent

Si voleu escoltar-la cliqueu aquí.

“ARRACONAT? NO, SUBSTITUÏT. SENTO UNA GRAN INCOMODITAT”

Entrevista a El Punt Avui

Foto: Manel Lladó.

El principal afectat pels canvis imposats per Pere Navarro, Joaquim Nadal, diu per primera vegada clarament allò que fins ara havia insinuat, i és que no es tornarà a presentar a les eleccions al Parlament. Tocat encara per les darreres decisions del partit, analitza la situació del PSC i aposta per una Diada amb molta participació.

Anirà a la manifestació de l’Onze de Setembre, ara que ja no és president parlamentari?
No. No podia anar-hi i no puc anar-hi. No hi aniré.

Hi ha diputats socialistes que ja han dit que hi anirien…
Sí, hi ha diputats, diputades, militants i simpatitzants que hi aniran a expressar el seu malestar per una situació injusta amb Catalunya tot i no compartir el lema de l’organització convocant. La llàstima és que el president Mas hagi desaprofitat l’oportunitat d’encapçalar-la i de convocar-la amb ampli sentit unitari i transversal.

Ara se sent més alliberat a l’hora de prendre algunes decisions?
No és la paraula. Ara tinc menys responsabilitat i en aquest sentit tinc menys condicionants.

Vostè anava massa per lliure i l’han volgut collar?
El meu sentit de la llibertat l’he exercit sempre amb una gran responsabilitat. No, no m’han volgut collar i no podien.

És important que aquesta Diada molts catalans surtin al carrer?
Jo crec que sí. L’estat de queixa és molt generalitzat i molt justificat. Contra els que creuen que se sortirà a defensar privilegis, hem de dir que la majoria de la gent sortirà a reclamar llibertat, justícia i equitat.

Què creu que expressaran? La petició d’un estat propi? Un malestar generalitzat?
N’hi ha que un estat propi; uns altres, una hisenda pròpia; molts, la protesta contra el maltracte i la injustícia, i la
reclamació dels drets bàsics, treball i justícia.

Espanya ens maltracta?
Crec que l’aparell de l’Estat i el govern ens maltracten; no crec que Espanya i els espanyols ens maltractin.
Està d’acord amb l’expresident Jordi Pujol que, davant d’aquesta situació, s’ha de deixar de fer “la puta i la Ramoneta”?
Si ell estigués disposat a admetre que justament ell ha estat el màxim exponent d’aquesta manera de fer, estaria radicalment d’acord a deixar-ho de fer.

Veu en un futur una Catalunya independent?
Veig les raons, però em costa més veure les possibilitats. I el recorregut.

Què ha de passar el 12 de setembre, o el 13…?
Que passada l’efervescència tothom s’ha de posar a treballar en la direcció del redreçament de l’economia, del reforçament de la cohesió i en la construcció d’un projecte nacional que respongui a les necessitats dels set milions i mig de catalans.

I quan a Madrid el govern de Rajoy digui que no al pacte fiscal, què ha de fer Artur Mas? Convocar eleccions?
El president Mas ha de negociar i buscar solucions. Convocar eleccions seria confessar el seu propi fracàs. No hi ha d’haver una escalada exponencial de resultats no tangibles. Qualsevol consulta sobre el futur de Catalunya s’ha de deslligar dels processos electorals. Les eleccions són per formar majories. Les consultes són per definir horitzons.

Vol dir que ara tocaria fer una consulta sobre el futur de Catalunya?
Crec que sí.

Parla d’una consulta sobre la independència?
Parlo d’una consulta sobre el nostre marc polític

Després d’una trajectòria com la seva, se sent arraconat amb la reestructuració del grup?
No, només em sento substituït. És cert, però, que sento una gran incomoditat.

La paraula potser és que se sent desaprofitat?
Espero que em sàpiguen aprofitar amb totes les meves potencialitats.

Té la sensació d’estar en un final d’etapa?
D’una etapa final de la meva vida parlamentària al Parlament de Catalunya, sí; d’un final d’etapa de la meva
vida política, no.

Es tornarà a presentar a les pròximes eleccions al Parlament?
No em tornaré a presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya. Duri el que duri, aquesta serà la meva darrera legislatura.

Tornarà a la universitat?
Depèn de com orienti la meva acció política quan deixi de ser diputat. Si puc ser útil en àmbits institucionals i de treball compartit, ho faré. Si no, tornaré a la universitat i ho faré compatible amb un treball de pensament i de reflexió política.

El PSC havia de ser més dur amb el govern? A vostè se l’acusa d’haver estat massa pactista, massa tou…
Jo no ho crec. Ben al contrari: crec que hem desaprofitat l’oportunitat de mantenir un to rigorós d’oposició i alternativa i alhora d’haver tancat grans acords negociats de país atesa la situació d’emergència nacional.

De fet, el govern de Mas ha pactat molt més amb el PP que amb vostès, tot i haver-li donat suport en la investidura…
CiU no va voler pactar res amb nosaltres més enllà de la investidura i ha fet miques el contingut d’aquell acord pactant-ho gairebé tot amb els principals adversaris de Catalunya.

CiU ha estat deslleial?
En les formes, no; en els continguts, sí.

La geometria variable que ha aplicat Mas els va descol·locar?
No, era previsible. Però la geometria variable ha afeblit el país, no l’ha enfortit.

Jo veig un PSC desorientat. Vostè no? El PSC sap on va?
Crec que el PSC està construint el seu nou camí en una societat que ha canviat molt i de pressa.

Hi ha hagut una purga del sector catalanista?
No. Els grans canvis, Nadal i Iceta, representen els horitzons més amplis del partit i no un sector. Més aviat són canvis que s’han de llegir en clau postcongressual.

En tot cas, s’ha fallat més en les formes que en el fons?
Les formes han obert ferides innecessàries. El fons el jutjarà el futur.

Ernest Maragall ha estat maltractat?
No!

Entén que Higini Clotas se senti maltractat?
He parlat amb ell i comparteixo el seu sentiment.

La sensació és que el sector catalanista té més pes entre l’electorat del PSC que no pas en l’estructura del partit…
El sentiment catalanista té més pes en la societat que en el partit, però el PSC es reclama hereu del catalanisme polític des de la seva fundació. I ho fa de manera potser imperfecta, però generalitzada.

Però hi ha una llarga llista de noms atribuïts al sector catalanista del PSC que els darrers anys o han desaparegut o han estat arraconats…
Això és el que a mi em fa dir que, al PSC, no hi sobra ningú, però que hi falta molta gent, i recuperar noms històrics i incorporar-hi les noves generacions.

De vostè sempre s’ha dit que és del sector nadalista, i que aquest ha estat el secret per mantenir-se sempre en primera línia…

Doncs no. Més aviat he representat sempre un sector institucional del partit, clarament socialdemòcrata, catalanista i pragmàtic partidari de les polítiques de proximitat i de la necessària exemplaritat de la política.

Veu un PSC en perill de fractura?
No l’hi veig i no l’hi vull veure. Vull veure tots els esforços concentrats en la conciliació definitiva de l’agenda social i l’agenda nacional sabent que la societat catalana s’ha mogut i sabent que les nacions es construeixen amb el benestar de la gent i preservant els seus drets i la identitat col·lectiva.

No deixa de ser sorprenent que el PSC hagi passat de governar a la Generalitat i pràcticament arreu, a ser a l’oposició pertot i que pateix un desconcert generalitzat. Què ha fallat pel camí? Quina autocrítica ha de fer el PSC, d’aquest període?
Seria molt llarg. El fracàs de la via estatutària és clau i el desconcert dels governs de progrés també hi ha influït. La voluntat de mantenir discursos complexos en una societat marcada per la immediatesa ha afeblit el projecte, i les ambigüitats en alguns temes es paguen cares.

Els canvis solucionen el problema de lideratge que té Navarro?
Les primàries han de resoldre i aclarir els lideratges del PSC

S’haurien de convocar primàries com més aviat millor?
Sí.

I com haurien de ser, aquestes primàries?
Obertes a militants, a simpatitzants i a la ciutadania, amb inscripció prèvia i a dues voltes, segons la meva opinió personal.

 

Si voleu veure l’entrevista publicada cliqueu aquí.

“LA FRACTURA AL PSC NO EXISTEIX PERÒ A CATALUNYA PODRIA COMENÇAR A EXISTIR I LA DE CATALUNYA AMB ESPANYA NO DIGUEM!”

Entrevista al programa “El matí de Catalunya Ràdio”, amb Manel Fuentes

Si voleu escoltar-la cliqueu aquí.

LA FRUSTRACIÓ D’UNA AGENDA REFORMISTA

El Punt Avui

La brutal crisi econòmica que ho subordina tot ha desenfocat de l’agenda política la reforma de les administracions que sempre s’havia anat posposant.

Des dels anys crucials de la transició (1975-1979), emmarcats per la mort del dictador i les primeres eleccions municipals democràtiques des de 1934, totes les iniciatives legislatives han partit d’un principi de desconfiança jeràrquica. L’Administració central, instal·lada obsessivament en una superioritat que no ha demostrat, ha batallat incansablement per tractar com a menors d’edat les administracions perifèriques dels seu propi nivell, les comunitats autònomes i els diferents nivells de governs locals. Immòbils en el principi de desconfiança han legislat amb escassa intel·ligència, màxima tutela, i una reiterada actitud de donar i treure com si d’un premi o un càstig es tractés. L’Administració central ha considerat els principis de l’autogovern i de l’autonomia local com a ‘piruletes’ que es poden donar o prendre a una criatura obedient o entremaliada.

A partir d’aquesta actitud s’ha defugit sempre una reforma en profunditat, estructural, de les administracions, que molts ajuntaments han iniciat per pròpia iniciativa més que ningú i abans, tot i que mai no han completat del tot.

Efectivament, des del món local s’ha abordat la racionalització, simplificació i professionalització de l’Administració local buscant principis d’eficiència. És veritat que un conjunt d’inèrcies acumulades i una inacabable i creixent teranyina de legislació ho ha convertit en una tasca dificilíssima. Caldria afegir-hi, encara, des de l’òptica del principi indiscutible de subsidiarietat, que la força dels fets, el pes de la realitat ha portat les administracions locals a rebre una cascada de competències impròpies que han assumit de forma supletòria per inhibició o incompetència de les altres administracions.

No cal dir, doncs, que malgrat tots els intents s’ha frustrat sempre la imperiosa reforma de totes les administracions i els seus nivells, que havia d’abordar una distribució equitativa i proporcional dels recursos d’acord amb els nivells de competències i les responsabilitats assumides; i que havia de racionalitzar-les evitant les duplicitats, les redundàncies ineficaces. Reforma administrativa i Llei de finançament de les administracions com a assignatura pendent des del principi de la lleialtat institucional, la subsidiarietat i el reconeixement que totes, cadascuna al seu nivell,  són part de l’Estat i majors d’edat.

Ens trobem ara en una escalada de por, de pànic col·lectiu, d’incapacitat compartida i de tempteigs que arriben tard i no aborden el problema. Començar per la reducció del número de regidors dels ajuntaments i per l’absorció de les competències dels municipis petits per part de les diputacions és un error greu que indica un diagnòstic equivocat i que un cop més per incapacitat d’abordar els problemes reals es gesticula al voltant de qüestions menors i secundàries. El nivell de gratuïtat i d’altruisme de l’escala inferior de l’Administració local converteix en irrellevant la reducció del nombre de regidors, i la distància física converteix l’acumulació de competències en una farsa.

És veritat que sempre s’ha dit que algun dia potser caldria abordar la simplificació del mapa municipal i la seva excessiva fragmentació. Però, fins i tot en aquest cas, la reforma caldria abordar-la sobre la base de la recomposició del mateix mapa municipal i amb els ajuntaments com a peça única i essencial. Resulta, però, que aquesta no és ara la prioritat per assolir resultats econòmics, que són els que marquen les urgències. Al servei d’aquest objectiu (la contenció i l’austeritat) hi ha una colla de decisions més peremptòries. Ho explico de forma molt sintètica i de dalt a baix. 1. Supressió de ministeris (efectiva, no formal). 2. Reducció de les dimensions, aprimament, de l’administració dels ministeris amb competències compartides. 3. Aprimament màxim de l’administració perifèrica de l’Estat. 4. Reforma administrativa de l’aparell de l’Estat i de tota l’Administració central, reducció de plantilles, reforma d’horaris i dedicacions, eliminació de privilegis, estalvi efectiu en despeses prescindibles. 5. Reforma amb els mateixos criteris de l’Administració autonòmica. 6. Supressió de les diputacions i redistribució dels seus recursos al món local, i 7. Supressió dels consells comarcals.

Si ens concentréssim només en les administracions locals es tractaria de suprimir les administracions nascudes d’eleccions de segon grau, i de fer efectius els compromisos de les forces polítiques progressistes a tot Espanya i la tradició del catalanisme polític, que sempre ho ha plantejat. Ara seria l’hora de recuperar la vella idea del president Tarradellas, que es va frustrar, de suprimir les diputacions. Però no caldrien unes altres diputacions d’àmbit menor i en major nombre. En el territori i amb la seva pròpia administració ho hauria de poder fer la mateixa Generalitat. I, naturalment, els consells comarcals haurien de dissoldre’s i convertir-se, alguns, en mancomunitats voluntàries de serveis municipals agrupats en el territori. La idea de governs comarcals funcionava quan es viatjava en tartana, hi havia pocs cotxes i no existia Internet.

A Catalunya, Generalitat i ajuntaments com a base per articular una administració moderna, prenent com a punt de partida l’agenda reformista dels darrers setanta i primers vuitanta, que es va frustrar per temor al poder municipal i a la capacitat de transformació de la realitat que tenien i tenen els ajuntaments al costat de d’altres administracions més reticents a la seva transformació i modernització, com dèiem al principi, i més atentes a ocupar, acaparar i generar ressorts de poder.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.