Joaquim Nadal i Farreras

LA MEVA JOGUINA PREFERIDA

Participació en el Reportatge del diari ARA, en el qual diverses personalitats conegudes recorden amb què jugaven a la seva infància

“Era un veler de fusta una mica precari”

“Tenia tres anys i mig i em mirava el món amb timidesa i una ganyota a la cara. La platja de la Fosca apareix solitària amb el castell de Sant Esteve al fons. Baixàvem amb barnús i el vaixell era un veler de fusta una mica precari de definició molt elemental. Joguines per a un estiu. Eren estius llargs de tres mesos, de mares a càrrec de la mainada i pares de cap de setmana i de gelats de tall a compartir. En Joan del carro repartia cada matí el gel per a la nevera. Baixàvem a la platja a les dotze i pujàvem a les dues. Érem quatre gats”. [Joaquim Nadal]

 

Qui és aquest nen a la platja?

Si voleu veure el reportatge cliqueu aquí.

 

Anuncis

6 gener 2012 Posted by | Ara, Premsa escrita | , , , | Comentaris tancats a LA MEVA JOGUINA PREFERIDA

ÉS OBSOLET JOSEP PLA?

El Punt Avui

Aquests darrers dies he llegit als diaris la notícia que alguna biblioteca posa a disposició dels seus lectors els llibres obsolets. És una nova versió de l’intercanvi de llibres usats que s’ha estès a diversos llocs de Catalunya i arreu, i que fins i tot s’ha institucionalitzat en poblacions com Mataró. Abans que llençar llibres vells i poc o gens usats, a les biblioteques es decideix conceptuar-los com a obsolets i  retirar-los dels fons i dels catàlegs de les biblioteques i es regalen, es venen o, simplement, es llencen.

Mantinc sobre aquesta qüestió una actitud crítica i he sostingut amb amics i amigues del món bibliotecari algunes polèmiques. Mitòman perdut, viciós dels llibres, enganxat al paper m’he erigit en el defensor dels llibres mentre que els responsables de les biblioteques, mancats d’espai i amb un concepte diferent i innovador de la biblioteca, s’han mostrat més i més partidaris de la depuració dels seus fons bibliogràfics.

Comparteixo la idea que les biblioteques del segle XXI han de ser, cada cop més, espais oberts, centres d’activitat cívica i cultural, espais multimèdia en els quals l’ús de les noves tecnologies acosti l’activitat cultural a tothom i la democratitzi fins a extrems insospitats fins avui.

Però potser portat per un cert sentimentalisme nostàlgic, jo m’he mantingut fidel a una idea reverencial cap al llibre imprès. No desmenteixo aquell concepte que m’agrada, però sí que reclamo que sigui compartit amb una visió històrica, amb un criteri de fons bibliogràfic que no liquidi, en una decisió absurda, determinades col·leccions i que asseguri que el solatge del temps deixarà clarament ben establerts quins són els clàssics del segle XX i del segle XXI que, per molt que no siguin consultats, és imperatiu conservar-los a les biblioteques i tenir-los a disposició.

El criteri ha de ser, esclar, restrictiu i hi ha productes conjunturals i edicions tan massives que no passa res si els llibres passen d’una mà a una altra, perquè en circulen tants exemplars que no s’acabaran mai.

Però també ha de quedar clar que cada biblioteca és un món; un món situat en un entorn determinat i que els elements de context han de ser un criteri també determinant per tal de definir els fons que es conserven. Vull dir, per exemple, que en les biblioteques públiques als municipis o fins i tot a les biblioteques dels centres docents, més enllà de les obres generalistes i de referència està bé que hi hagi totes les aportacions que facin referència a l’entorn més immediat, a la memòria històrica, a la memòria col·lectiva, a la tradició, als usos i costums del lloc. Si no es fes així, totes les biblioteques s’assemblarien i hi mancaria l’ànima concreta que en donaria una perspectiva singular, arrelada, vinculada a l’entorn, amb capacitat d’identificar-se i d’identificar-nos.

Tot aquest discurs pot semblar sorprenent i potser inútil si no fos que jo mateix he pogut comprar, amb el segell de biblioteques públiques, exemplars de les obres completes de Josep Pla, de la poesia completa de Josep Carner, de les obres de Josep M. de Sagarra, de Màrius Torres, de Joan Maragall o de Verdaguer i Foix. He pogut comprar exemplar de la Història de Catalunya, dirigida per Pierre Vilar, o he vist com es descartava per obsoleta la Història de Catalunya de Ferran Soldevila.

I arribat a aquest punt em costa més de creure el model i m’enrabio amb mi mateix i amb un sistema que pot arribar a sentenciar per obsolet algun llibre que  em sembla essencial, no només en l’àmbit local sinó per la seva significació a la cultura de Catalunya. Perquè jo no m’imagino les biblioteques de Lleida sentenciant Màrius Torres o les de Girona sentenciant Narcís Comadira o Francesc Eiximenis. I encara menys m’imagino un poble de la Costa Brava decidint que perquè en els darrers anys ningú no ha demanat determinat llibre de l’Obra Completa de Josep Pla es pot declarar obsolet i regalar-lo o posar-lo a la venda o enviar-lo al reciclatge.

Un llibre parla del mar, dels vents, dels pescadors, del contraban, de les travesses cap al mar de Cotlliure i Port-Vendres, dels pèsols, dels horts, d’allò que hem vist o hem menjat. Del paisatge suau i abrupte del nostre entorn, dels personatges singulars, de la política local. Un goig per als sentits, per a la memòria, per gaudir del llenguatge i veure com la literatura desencadena sensacions, sentiments, emocions. Llegir un passatge sobre les sardines grasses a la brasa i notar que la boca se t’aigualeix una mica. Aquest llibre reposa a les prestatgeries de la biblioteca  d’un poble de la Costa Brava. Durant un temps no hi ha ningú que li’n faci cap cas. Parla d’ells, dels seus avis i dels seus pares, parla del poble on passen l’estiu, parla d’un temps diferent que ja no tornarà. Algú creu que per empolsegat que estigui aquest és un llibre que es pot declarar obsolet?

PUBLICAT A: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/486289-es-obsolet-josep-pla.html

17 Desembre 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt Avui | , , , | Comentaris tancats a ÉS OBSOLET JOSEP PLA?

INFORMACIONS D’ESTIUEIG

Avui / El Punt

L’estiu de 1936 es va publicar amb normalitat el número 3 de la Revista de S’Agaró que es venia al preu de dues pessetes. Amb un disseny modern i un dibuix a la portada ple de color i  evocació marinera. Sobre un fons blau de mar amb tres velers insinuats navegant se situa en primer pla una parella jove damunt d’una barca. Ella, lleument recolzada sobre la roda del timó i la botavara de la vela i, ell, assegut a la banyera amb samarreta de ratlles mirant-la amb displicència. La noia llueix una pamela, mostra la plenitud de la morenor al cos amb un top vermell amb pics blancs, sense tirants, cenyit al coll que deixa l’espatlla al descobert, i uns pantalons del blau del mar. A l’interior, els anuncis del Dique flotante, Pedro Rodríguez, Vins-xampany de Perelada, Air France o els hotels de la cadena Husa, només a tall d’exemple, embolcallen un contingut lleuger, crònica social i festiva, recull de lleure, i articles d’evocació literària o històrica com els de Josep Pla i Carles Rahola, dedicats, respectivament, a l’Hermós o a les velles llegendes de la Costa Brava, lluny, molt lluny del drama que viuria Rahola al final de la guerra.

Hem de pensar que el número ja estava tirat quan es van desencadenar els fets dramàtics de la sublevació militar del 18 de juliol de fa setanta-cinc anys. I, ara, amb la perspectiva del temps se’ns fa estrany el punt d’indiferència frívola que es podria inferir de la coincidència en el temps de la revista i la sublevació.

No va passar, en canvi, el mateix amb el setmanari Mirador, fundat per Amadeu Hurtado, i que va sortir des del 31 de gener de 1929 al 16 de juliol de 1936, “en què va deixar d’aparèixer a causa de les circumstàncies”, diuen Joan Torrent i Rafael Tasis. Aquest setmanari de literatura, art i política que dirigiria, primer Manuel Brunet i, més tard, Just Cabot va encetar una nova escola de periodisme de reportatge que en faria una publicació moderna i atractiva. Innovadora també. Aquí es van publicar una sèrie d’articles, variacions sobre l’estiueig que signava Josep M. Planes. Aquests articles i un conjunt més d’anys posteriors, també a Mirador, conformen la tria que ha fet Marc Soler i que ha esdevingut el llibre L’estiueig. Com fèiem vacances entre 1929 i 1935, que acaba d’editar, a Barcelona, aquest mateix juliol de 2011 l’editorial Quaderns Crema. Marc Soler explica a la introducció de l’edició que ha preparat com “Mirador simbolitzaria el final de trajecte (tràgic) d’un període iniciat grosso modo amb l’embranzida de la Renaixença, que va continuar amb la saba fermentadora per tantes raons del Modernisme i la Mancomunitat, que va culminar amb la voluntat ordenadora –sovint un pèl ordenancista– i l’esperit cívic del Noucentisme, i que la Generalitat republicana, amb tots els seus defectes errors i mancances, no va ser a temps, ni li ho varen permetre, de consolidar”.

He esmentat al principi la Revista de S’Agaró perquè s’escau una continuïtat cronològica entre el final de Mirador i el número d’estiu de 1936. És el punt àlgid d’un final d’etapa en el qual molt incipientment convivien les formes clàssiques, més burgeses i benestants, de l’estiueig i els intents republicans de democratització i popularització del lleure, l’oci i les vacances en un assaig frustrat encara de transversalitat social, com passava amb les colònies, les ciutats de vacances, i els projectes educatius diversos que van fer eclosió en aquell moment creatiu. Glòria Soler apunta en el seu llibre L’estiueig a Catalunya, 1900-1950 (Ed. 62, 1995), amb fotografies de Xavier Miserachs, un lent declivi i continuïtat de les velles formes elitistes de l’estiueig, arrossegant-se fins als anys cinquanta, quan comencen a desvetllar-se fenòmens de popularització i massificació del turisme. Però el punt de ruptura estava servit i els vells testimonis d’abans de la guerra donarien pas, a partir de 1940, a una nova estètica a la mateixa Revista de S’Agaró, a tot el disseny del cartellisme turístic i al capteniment mateix d’alguns dels entusiastes divulgadors del turisme que, adaptant-se a les noves circumstàncies, fan aproximacions noves, de la mateixa potència evocadora, com per exemple, el llibre de Josep Pla que l’editorial Destino estamparia l’any 1941 amb el títol de Costa Brava. Guía general y verídica, amb pròleg d’Alberto Puig Palau i que amb el temps donaria peu a una sèrie successiva de guies de la Costa Brava amb el segell de la literatura inconfusible i la minuciositat descriptiva, adjectivada i cromàtica dels paisatges, de la ploma i de la prosa de Josep Pla.

Abans, però, i per al període de 1929 a 1935, el llibre que hem esmentat ens transporta als grans centres d’estiueig amb els articles de Josep M. Planes sobre Caldetes, Camprodon, Olot, Sitges i Cadaqués, i les aproximacions més urbanes, més en l’estil de la “Boullabaise barcelonina” de Ricard Opisso, dels banys de Sant Sebastià (Joan Soler), Montgat en la visió de Manuel Amat i la més detallista de Jaume Passarell, Castelldefels, Vilanova i Sant Feliu de Guíxols (Manuel Amat), Tossa de Josep Palau o la Barceloneta d’Andreu A. Artís. Aquest ens acosta també a la festa major de Gràcia, i Jaume Passarell fa incursions d’una gran força evocadora sobre Granollers i el Vallès, o sobre un diumenge a l’escullera i l’univers divers d’humanitat que s’hi concentrava, o l’aire universal de festa major d’envelats i gallarets del quinze d’agost.

La segona part, amb articles, ara de més actualitat, de Carles Sentís i Manuel Amat sobre Eivissa, Mallorca i Menorca i el paper dels catalans a les illes, completa el quadre del conjunt.

Desfilen per tots els articles, més enllà dels primers dedicats al turisme “més distingit”, el conjunt bigarrat i multicolor de les casetes  i dels establiments de bany, dels diumenges amb tren a la platja, dels dinars i les gramoles i els gramòfons després de les migdiades, dels canots i els autoòmnibus, de les evasions i les efusions d’una població que fugia de l’aglomeració per acostar-se a la natura i el lleure concentrats.

De fet, unes “informacions d’estiueig”, un periodisme de primer nivell, que condensa la crònica d’una transició final de l’elitisme selectiu i el lleure popular a les formes de la massificació que arribarien d’immediat.

 

PUBLICAT A: http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/437010.html

22 Juliol 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Avui, El Punt | , , , , | Comentaris tancats a INFORMACIONS D’ESTIUEIG

DEL “PARADIS BLEU” AL PARADÍS PERDUT

Avui  / El Punt

Tossa de Mar és un poble molt singular de la Costa Brava. Un poble de tradició marinera i pagesa; d’arrels profundes romanes i medievals. Una fortalesa i un far. Un mar d’una blavor intensa i penetrant i un racó de món enclotat al final d’una vall exuberant, destí de tres camins difícils fets de revolts inacabables. Les carreteres porten a Tossa. Tossa racó, Tossa refugi, un món fora del món i un temps fora del temps; la Mar Menuda i el Codolar; les fortificacions de la Vila Vella. Els plàcids paisatges de fruiters vora mar i d’alzines sureres terra endins, o carreteres amunt. Un clos, un espai, un ambient, una societat, una forta tradició.

Aquest racó amable i feréstec de la Costa Brava va esdevenir en el període entre les dues guerres mundials del segle passat un punt d’atracció d’una colònia de forasters a la recerca de pau i refugi. Artistes, escriptors, periodistes, s’afegien als estiuejants fidels de tota la vida  i quan aquests darrers se n’anaven hi romanien passat l’estiu fent llargues estades o decidint de quedar-s’hi i fer-ne un espai vital permanent.

És així com Tossa ben bé fins acabada la Guerra Civil espanyola va esdevenir “el reflex del món, un lloc de trobada que viu la concentració de creadors i pensadors del segle xx” en paraules de Glòria Bosch i Susanna Portell.

Bosch i Portell ens van proporcionar el goig immens d’una exposició magnífica: “Berlín, Londres, París, Tossa… la tranquil·litat perduda” (Fundació Caixa de Girona, estiu de 2007), amb un magnífic catàleg que aixeca acta gràfica i literària de l’efervescència cultural de Tossa de Mar en aquest període. Els testimonis pictòrics i literaris d’aquesta etapa acrediten una riquesa plàstica extraordinària i haurien de servir per reivindicar aquells anys, i aquells valors, com un segell de marca, per a la promoció i difusió de Tossa ara. Perquè per a mi és evident que aquella experiència viscuda té tots els ingredients per repetir les rutes que a Ceret o a Cotlliure han donat fruits rellevants.

Encara en els primers anys cinquanta ressonen aquells anys rutilants i apareixen alguns testimonis apassionats que recullen la llavor del període anterior. És el que testimonia el Llibre de Tossa de Josep Palau (Selecta, 1952) o l’opuscle magnífic de Joan Alavedra Tossa  (Barcelona, 1954) amb unes il·lustracions litogràfiques de Jaume Pla que recorden la plàstica de les obres exposades en l’exposició que hem esmentat. Però aquestes dues aportacions, i els testimonis posteriors de tots els estiuejants catalans entusiastes i apassionats de Tossa, són més el testimoni de la fi d’una època que no pas l’anunci d’una de nova que, com a molt, viuria a remolc dels anys brillants o els enterraria en l’oblit en comptes de situar-los al capdavant de l’oferta turística del municipi.

Ara, però, seguint el fil d’aquell argument d’entreguerres, i  algun dels fils diversos de l’exposició recent arriba finalment l’edició en català del testimoni magnífic de la Nancy Johnstone. Miquel Berga, anglòfil professor i vitalista ha curat l’edició d’Un hotel a la costa (Tossa de Mar, 1934-1939) (Barcelona, Tusquets, 2011). Aquí es recullen dos llibres de l’autora editats a la Gran Bretanya, un el 1937 i l’altre el 1939. Dos testimonis vibrants dels quals Berga diu que són una mena de simbiosi entre Un any a..” de Peter Mayle i una crònica de guerra.

La decisió del matrimoni Johnstone de deixar Londres i instal·lar-se a Tossa de Mar. Comprar un terreny i fer-hi un hotel. Viure i descriure l’experiència quotidiana de construir una nova vida. Les gestions, les complicacions, els hàbits, la manera de construir, les hores extres, la vida al poble, les festes, la societat, la normal vida elemental d’un poble petit on les coses són més simples i més complexes que en altres llocs. La progressiva aclimatació de dos britànics (d’arrel irlandesa ella, escocesa ell) a la nova vida. Constatar que “una de les coses més fantàstiques de  la vida a Tossa és que no hi ha consciència de classe” i adaptar-se a la gastronomia, als productes, a la mobilitat (amb cotxe, amb carro o amb tren), als ritmes del temps i de l’espai. “Ara havíem d’aprendre a viure a Tossa com la gent de Tossa (…) Vam decidir fer-nos catalans del tot”.

I viure-ho en un context de gran agitació política .Dels fets del sis d’octubre del 34 a les eleccions del 36, de l’esclat de la guerra civil, als fets de maig del 37 i els enfrontaments entre el POUM i els comunistes, al camí de la frontera. I el pas d’hotel plàcid i atractiu, a residència de convidats o a colònia per a infants. Sempre amb una antena posada a Barcelona i al front, i sempre amb els contactes dels amics anglesos que vivien a Barcelona i que visitaven la casa Johnstone. Combinant les observacions encertades sobre les circumstàncies polítiques del moment i la narració minuciosa de la vida quotidiana i les dificultats creixents, amb un gust singular per la dieta i la imaginació al servei del menjar en temps de guerra. I la reiteració de l’oasi enmig de la tempesta, “Al poble la situació era ben curiosa. D’una banda, la majoria només estaven a favor de viure tranquils i en pau. Encara que a Espanya la discussió política és una afició tan estesa com el futbol a Anglaterra, haig de dir que a Tossa no hi havia violència política”.

Les vivències intensíssimes del segon llibre, cada cop més endins de la guerra i de les ferides profundes a la societat catalana, acrediten una implicació cada cop més directa dels Johnstone en la causa de la República i la causa de les llibertats els drets humans i la lluita contra el feixisme; saben això sí que “Tossa em semblava un oasi. A Tossa no passava mai res. Un cop a la casa Johnstone, ens podíem relaxar a la terrassa. Barcelona cauria. Potser Catalunya cauria, però Tossa sempre seria Tossa”.

Després de viure l’experiència del pas de la frontera res ja no tornaria a ser mai més igual. “La desolació de tot plegat era d’una magnitud que feia pensar en els estralls d’una inundació o d’un terratrèmol”.

Definitivament el “paradís bleu” de Marc Chagall a l’octubre del 34 seria per molt temps un paradís perdut.

Ara toca tornar a convertir Tossa en un paradís retrobat.

PUBLICAT A: http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/371846-del-paradis-bleu.html

18 febrer 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Avui, El Punt | , , , , | Comentaris tancats a DEL “PARADIS BLEU” AL PARADÍS PERDUT

25 ANYS CLUB NÀUTIC PORT D’ARO

Escrit de felicitació per al llibre 25 anys Club Nàutic Port d’Aro. Platja d’Aro, Club Nàutic Port d’Aro, 2010 

Em complau felicitar el Club Nàutic Port d’Aro pels seus primers vint-i-cinc anys.

El Govern de la Generalitat valora molt positivament totes les activitats que constitueixen o generen riquesa i activitat econòmica. Amb més motiu si es fa reforçant i subratllant els valors del territori i del paisatge. En el context dels actes del centenari de la Costa Brava em sembla molt oportú recordar que la gran transformació social dels pobles de la nostra costa ha arribat acompanyada d’una millora important de la qualitat de vida i del benestar dels seus ciutadans.

Aquesta transformació és tan important que s’ha de fer amb el màxim respecte, cura i intel·ligència pels valors que han estat el fonament de tot l’atractiu. Un territori endreçat, net, civilitzat, que protegeix el litoral i en fa el valor bàsic de la seva promoció i desenvolupament. Vint-i-cinc anys de vida del Club Nàutic Port d’Aro són un aval a la integració entre el paisatge i tots els sectors de la nàutica amb amor i respecte pel mar i per Catalunya.

30 Mai 2010 Posted by | Llibres d'autors diversos, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a 25 ANYS CLUB NÀUTIC PORT D’ARO