Joaquim Nadal i Farreras

PROCLAMAREM LA INDEPENDÈNCIA?*

El Punt Avui

L’expresident Jordi Pujol sosté un dia i un altre que es va equivocar. I alçant el to cada vegada una mica més anuncia, successivament, el fracàs de Salvador Espriu, de Jaume Vicens Vives i aquesta setmana del nacionalisme català. Per ell només queda un camí, el de la independència. Però gat vell com és i experimentat apunta immediatament les dificultats objectives d’un camí extremadament difícil i eventualment frustrant.

Mentre, en el dia a dia polític sembla cada cop més evident que el Partit Popular està  més i més disposat a portar, des de tots els ressorts del Govern i del poder, la lògica de les seves posicions sobre Catalunya (contra Catalunya) i sobre Espanya fins a les últimes conseqüències. La contumàcia contra Catalunya s’orienta a desmuntar les perspectives de l’autogovern català contingudes a l’Estatut d’Autonomia de 2006, a diluir-ne les seves expectatives, a afirmar un model d’estat centralista i jacobí, i a insistir en una lluita frontal contra el model de convivència lingüística aprovat, assajat i acceptat amb èxit des de fa més de trenta anys. Amb la bandera de la Constitució, que mai no havia estat massa bandera per al PP, sembla que es vulgui assajar un desmantellament de l’estat de les autonomies, interpretar restrictivament la Constitució espanyola i de passada fer una relectura interessada de la transició de la qual no van saber i no van poder ser protagonistes massa directes. Tot al servei d’un concepte d’Espanya que no és el nostre i que encara menys no ho és de milers de ciutadans de Catalunya que observen com s’empetiteix, més i més cada dia, el nostre autogovern, el poder real de Catalunya i la dignitat de la nació.

Ara, aquest determini destructiu s’està materialitzant des del poder atorgat per les urnes. Contra les promeses electorals i les afirmacions de bon veïnatge, que durant tota la campanya es van venir a pronunciar. Recentralització, intervenció, control pressupostari previ, asfíxia econòmica i incompliment de la promesa de pagar el deute pendent, que el PSOE tampoc no havia liquidat, de la disposició addicional 3a de l’Estatut corresponent a 2008, ni cap bestreta del fons de competitivitat.

En aquest context, el president Artur Mas ordena no votar la investidura de Mariano Rajoy (per primera vegada CiU no votaria la investidura d’un president del PP), però, alhora i sense que ho necessiti, atesa la majoria absoluta, li regala el vot favorable a la pujada d’impostos i a noves restriccions pressupostàries. En el llenguatge de Mas, aquest gest seria com una mena de lliurament a termini, versió sofisticada per al segle XXI del peix al cove conjuntural que tant havia popularitzat el president Pujol. Es configura així la confirmació d’un escenari d’aliança entre el PP i CiU, en aquest cas amb una geografia variable segons que s’apliqui a Catalunya o a Espanya. Res de nou des de l’inici de la legislatura amb el PPC disposat a imposar la seva lògica de ferro amb guant de seda.

Ara bé, Catalunya endins, el president Mas ha fiat tota la seva estratègia a la recerca de la unitat civil i política al voltant de la bandera del pacte fiscal en la línia del concert econòmic. Per a uns això vol dir amb rendiments equivalents al concert econòmic del País Basc. Per al president Mas vol dir, més modestament, disposar del mateix poder que Euskadi sobre la recaptació i la gestió dels impostos cobrats a Catalunya sense els rendiments garantits allà. No cal dir que per a alguns, per exemple el PSC, la paraula màgica ‘pacte fiscal’ encara no ha escatit del tot el seu sentit i contingut, i que se’ns trobarà sempre si es tracta de obtenir més diners per a Catalunya i de recaptar-los de forma unitària a través d’un consorci tributari des d’aquí. Només caldria orientar correctament la revisió i millora de l’actual model de finançament per assegurar més recursos i més poder.

Sembla, però, que CiU es planteja el pacte fiscal com una mena d’ultimàtum, tot i que costa d’entendre la seva sintonia amb el PP mentre estira la corda en aquesta altra direcció. El pacte com a termòmetre de la reconciliació o del trencament. Moltes veus s’han alçat a preguntar de diferents maneres què passarà si el mur impenetrable i altíssim del PP a Madrid fa del tot inviable la idea de pacte fiscal amb la qual Artur Mas ha intentat d’engrescar Catalunya el darrer any i abans des de 1999. Ras i curt si, si van mal dades, si hi ha un pla B. Hi ha un pla B?

Alguns creuen que sí i que la societat marxa inexorablement cap a posicionaments més i més sobiranistes. Però si arribat a un cul de sac hem de decidir, què farem? Proclamarem la independència? Com? Des d’on? Amb quins avals? Amb quina acceptació per part d’Europa? Amb quina resposta per part dels actuals aliats de CiU a Espanya o sectors amplis del socialisme espanyol també? Creixen també les veus que alerten del risc de no tenir prou força per aguantar l’escomesa, ni de tenir prou arguments per no generar una àmplia frustració a la societat catalana.

L’experiència ens diu que si equivoquem el camí aquesta vegada el risc de desnacionalització pot causar ferides encara més profundes que d’altres vegades. Temo que no hem calculat prou bé les jugades i que els reptes, en temps de tanta i tanta prostració social són, amb tota seguretat, uns altres. Al cap i a la fi, l’agenda política s’hauria d’ajustar, més i més cada dia, als temors, les preocupacions i la pèrdua de confiança de la ciutadania. No hi ha cap projecte que es pugui construir des de la desconfiança o des de l’escepticisme. Ni tampoc des del càlcul tàctic extremadament arriscat.

Només que no m’agradaria que la irresponsabilitat d’alguns i l’asfíxia sistemàtica, política i econòmica, deixessin com a únics arguments per seguir defensant una via federal, els de la por a equivocar-nos en les grans decisions.

[*Aquest és el títol original proposat per l’autor. Els editors del diari el varen canviar per motius d’espai per “Declarem la independència?”]

PUBLICAT A: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/495055-declarem-la-independencia.html

14 gener 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt Avui | , , , , , | Comentaris tancats a PROCLAMAREM LA INDEPENDÈNCIA?*

“LA MAQUINÀRIA CONVERGENT ESTAVA ESCALFANT L’AMBIENT PER A LES RETALLADES ABANS DE LES ELECCIONS”

Entrevista al programa “El dia a la COM”, de COM Ràdio

Resum

Jo he vist el president Montilla agafar el telèfon i fer canviar una cosa que el Govern espanyol volia fer i que el president Montilla creia que no era bo per Catalunya. He vist canviar la posició del PSOE en temes concrets de política general que podien perjudicar a Catalunya.

El president Montilla considera que allò que puguis arreglar amb una mera conversa telefònica no cal que ho hagis de convertir en un conflicte públic. Sí que és veritat que en aquest debat de fons que està subjacent en aquesta historia contemporània del PSC, del segle XXI vull dir, no des de l’origen del partit, que és el grup parlamentari propi i la visibilitat, el fet de que determinades coses no siguin visibles ens perjudica públicament pel que fa a imatge de marca, a l’hora de competir electoralment a Catalunya. És veritat.

La forma en què s’arregla és un acostament de posicions que les pròpies parts decideixen no convertir-ho en notícia. Per què hem de mantenir permanentment la política de la tensió? Fem que les contradiccions s’aguditzin i així serem creatius.

Aquest és un tema que preocupa més als periodistes quan volen parlar de política que a la gent en general.  Quan CiU fa ara el que fa, quan ho feia quan hi havia el Pujol, que va ser convertit en español del año, ja no genera acceptació del català fora de Catalunya. I aquest és un problema que sí que tenim. Alguns diuen: “Com que som un problema fora de Catalunya, que els bombin, preocupem-nos de nosaltres mateixos”.  Ara a la que penses en una certa articulació, de Catalunya Espanya i el món, i la pèrdua de sobirania i la construcció de l’Europa que ningú no vol construir, perquè només es podrà construir contra els vells estat nació, tot això ens distorsiona.

Quant temps ha durat en boca de la diputada Alícia Sánchez-Camacho la vella promesa d’en Rajoy d’entrar a parlar del pacte fiscal? Ho utilitza, i jo també utilitzo el que em sembla, però després val pel que val.

Finalment, no és pas el principal problema. Els problemes són uns altres. Considero un problema, per exemple, greu, que hi hagi gent de fora del PSC que vol arreglar el PSC i vulgui arreglar el PSC. I tanta, tanta gent de fora del PSC que cregui saber quins són els mals del PSC i quines són les solucions a la vida del PSC. Encara avui en alguna columna, en un diari d’alta difusió barceloní. I no és només en aquest tema, és en tot. Té menys cost polític per al PP en el conjunt d’Espanya unes posicions suposadament procatalanes d’Alícia Sánchez-Camacho que el suposat catalanisme del PSC, que és un considerat un catalanisme gairebé culpable i vergonyant per gairebé tothom fora de Catalunya. I és un catalanisme suspecte Catalunya endins, perquè ningú se’l creu. Les coses van per un altre camí. Necessitem fer el nostre recorregut, necessitem fer la nostra política, necessitem parlar durant tot aquest mes d’agost de la PIRMI, necessitem parlar dels CAP que es tanquen, necessitem portar la política a un terreny en el que  termòmetre de la catalanitat de la gent no sigui el de crear tensió amb Madrid, sinó que sigui: “Escolta, tu que has fet pel teu país? Què has fet per la llengua?”. Estic ple de seguidors meus twitaires, que no tenen ni 30 anys, que em discuteixen la meva catalanitat, i jo els hi contesto “abans tu no m’atrapis jo ja m’hauré mort”. El compromís de coses que són del nervi de la nació. Què cony s’han cregut segons qui a l’hora de donar patents de catalanitat?

Per això farem el Congrés i t’asseguro que els milions de persones que ens han votat, des de l’any 77 fins ara, no sé si tots esperen el que altres suposadament diuen que esperen. La transversalitat vol dir que si el PSC vol caure molt bé a segons quins sectors de la burgesia industrial catalana, que estan tocats clarament per una aura convergent, probablement caurem molt bé en aquest sector minoritari, però no caurem bé als que ens voten habitualment i que esperen una altra cosa de nosaltres. I no és només aquella matriu dreta/esquerra, sobirania/no sobirania, són moltes més coses. El PSC està efectivament en una cruïlla. Amb el primer secretari que ha dit que no vol renovar, amb un cert moviment per veure en què es concreta aquets Congrés i quins seran els nous dirigents d’aquest partit. Ja ho veurem.

El PSC no la pensa abandonar-la. No, en absolut. Som un partit independent, no som el PSOE, tenim uns estatuts propis, tenim vida pròpia, i fem sempre allò que els òrgans de direcció d’aquests partit voten, i fins que no hi hagi una altra majoria actuarem com actuem.

Oblida’t dels mercats, està en els titulars de tots els diaris d’avui. Rubalcaba farà esforços fins l’últim minut per embarcar Convergència en el barco d’aquesta decisió. Estan dient, tots aquests titulars, que aquest és el camí crític cap a l’abstenció de CiU. Que està cantada des de fa una setmana, suposo. I l’abstenció és tant com dir vaig intentar no votar, i ara m’abstindré i facilitaré que els vots en contra quedni entre els grups més minoritaris de la cambra. No hi votaré a favor però en canvi sí que puc donar un aval implícit a la reforma de la Constitució, recordant això sí, Mas dixit, que s’està posant en risc la relació Catalunya-Espanya. En la construcció de l’imaginari, CiU per boca de Duran va fent passes per dir “m’agrada la música però necessito que la lletra em soni”. Ho va dir el dia del debat. Després va remuntar cap a un atac frontal al pacte constitucional.

No hi ha res que obligui a fer reformes. La unitat democràtica, parlem-ne. Ara, per fer aquesta reforma concreta està escrit a algun lloc que cal fer referèndum? No.

El que passa que des del punt de vista del PSC i des del punt de vista de Catalunya, com que encara que no sigui veritat, el moviment PP i PSOE, respecte al dèficit i la reforma de la Constitució, és venut aquí com un atac a Catalunya, només la incorporació de CiU desactiva l’atac a Catalunya.

Respecte al Ple, jo crec que no s’ha de celebrar, però com que l’han demanat els grups que el reglament preveu como ICV-EUiA, més ERC, més SI, més C’s, més el diputat Jan Laporta, com que sumen 27, s’haurà de fer  i bé està que es faci. Jo estic en contra que el Parlament hagi de fer un Ple sobre això. La suma de tots aquests que he dit, fa que hi hagi d’haver un Ple. I endavant.

En termes de disciplina pressupostària, per convèncer pressupostàriament a la gent, als que devem diners, no els mercats, els bancs, empresaris i països als que els particulars espanyols i les administracions públiques espanyoles els devem diners, en termes de disciplina pressupostària hi havia altres mecanismes que no fossin la reforma de la constitució. Per què s’aborda d’aquesta manera? Perquè per la cancellera alemanya sembla que aquesta era una manera de donar més disciplina institucional a la mesura. Després tothom especula sobre si hi ha o no hi ha una cosa que de facto no pot existir, i és una carta del BCE dient a Espanya que reformi la Constitució. De facto no hi és, però la pressió d’aquests als que els devem tants diners ens diuen “dóna’m garanties que l’any 20 em tornaràs tot el que t’he deixat fins ara”.

Fixa’t bé en la perversió de tot plegat. Objectivem algunes de les coses que han passat: retallada de la PIRMI, canvis del sistema de pagament, xec nominatiu per correu a les cases, cues al Palau de Mar i a les oficines de Benestar de gent que no cobrava i que a la desesperada es trobava sense poder pagar el lloguer del pis, pressió sobre la part més feble de la societat catalana, torpesa de l’Administració que justament diu que ho va fer per  perseguir el frau, com deia Mena, per ajustar les dades del cens… Llits que es tanquen, quiròfans que es tanquen… Tot això pot anar al sac d’aquesta reforma. Els sindicats ja lliguen retallades amb sostre. No, simplement no faci dèficit, o faci el dèficit just per tornar els diners que ens deu. I si vol prestar més serveis faci créixer els ingressos, creï riquesa, creï ocupació, baixi la factura de l’atur, i si tot això passa vostè se’n sortirà. Estem en el bucle melancòlic tonto de que tots els recursos que genera l’economia se’ls mengen les prestacions Estem en termes econòmics molt malament. Però és que és objectiu. Fins fa dos anys les coses anaven bé perquè es generaven molts ingressos. Hi havia activitat econòmica, hi havia IVA…  Ara, tancada una de les aixetes, hem de reflexionar per saber què pot tornar a animar la reactivació d’ocupació i riquesa. S’han de fer retalls, no tinc tan clar que s’hagin de fer tan indiscriminadament com s’han fet, perquè hi ha sectors en que l’estalvi és possible.

La maquinària convergent estava escalfant l’ambient per a  les retallades des d’abans que es convoquessin les eleccions. I es va dedicar a criticar el Govern sortint.

 

Si voleu escoltar-la sencera cliqueu aquí.

 

 

 

 

5 Setembre 2011 Posted by | COM Ràdio, Ràdio | , , , , | Comentaris tancats a “LA MAQUINÀRIA CONVERGENT ESTAVA ESCALFANT L’AMBIENT PER A LES RETALLADES ABANS DE LES ELECCIONS”

“HERIBERT BARRERA VA SER UN VELL LLUITADOR, UN PATRIOTA, COHERENT I LLEIAL AMB ELS SEUS VALORES REPUBLICANS”

Entrevista al programa “L’entrevista” de Catalunya Informació

Hem de començar parlant d’Heribert Barrera

Heribert Barrera va ser un vell lluitador, un patriota, coherent i lleial amb els seus valors republicans. Hem de destacar que en l’exili va fer una carrera acadèmica, va conèixer dirigents europeus i va tornar sabent el que era el desplegament de l’Europa democràtica.

Havia criticat la supeditació de Catalunya a Espanya. Hi està d’acord?

Heribert Barrera, érem amics i ens coneixíem de l’Autònoma (ell era més gran que jo). Teníem discrepàncies però teníem coincidències. És evident que el respecte a la seva trajectòria política i també en la seva trajectòria professional va molt més enllà de la coincidència i la discrepància en algun dels seus punts. Jo no sóc independentista i no ho sóc perquè em sembla que tenim una millor sortida d’una altra manera. En qualsevol cas, màxim respecte i absolut reconeixent a la forma de fer política d’Heribert Barrera que va ser el primer president del Parlament a la Generalitat restaurada.

Parlem de política, demà la direcció del El PSC demà formalitza la posició per la reforma de la Constitució pactada divendres per PSOE i PP. Vostè va dir que l’acord final és millor del que es preveia en un principi.

Vol dir simplement que és més flexible, menys rígid, imposa menys sostre, que ho deixa per una llei orgànica, obre portes, un marge de maniobra en circumstàncies difícils i situa la decisió final sobre els anys 2018 i 2020 i que això matisa molt la por inicial que s’havia generat. Va ser molt sorpresiva la sortida a Prada de Conflent del portaveu Homs, es contradeia amb el que deia al debat Duran i amb el que va acabar dient el conseller d’Economia, Andreu Mas Colell. Demà nosaltres valorarem si el procediment, el mètode, el contingut i el resultat que s’espera són des del punt de vista del PSC suficients i si hi ha o no marge per aconseguir la incorporació d’altres formacions i no convertir aquest tema en uns més dels que de forma reiterada, gent d’una manera molt interessada, vol fer servir PSOE i PP contra Catalunya. És una operació diferent, no és contra Catalunya. És a favor l’estabilitat pressupostària. I el que hauríem d’entendre si ens ho expliquessin bé, més enllà de que el sistema triat que és la reforma de la constitució és una mica insòlit, és que està passant a l’economia espanyola en relació amb l’economia europea i qui ens està dient que hem de fer això.

Entenc que diu que està més a prop el sí?

Fins demà no ho sabrem i jo no ho anticiparé. Simplement dic el que hem dit diferents dirigents del PSC: el mètode triat és insòlit, es podia triat per altres coses en altres moments de contingut més polític i més autonomista i no es va fer. Ara sembla fàcil el que durant molt de temps ha sigut era difícil, reformar la Constitució. Aturem-nos un moment a reflexionar sobre això i que ens expliquin millor que és el que està passant. Després veurem com l’Executiva del PSC decideix què fan els seus diputats i diputades a Madrid.

Hi ha hagut malestar al PSC per aquesta reforma?

En tot el conjunt de la societat espanyola ha sorprès que sortís aquest acord per la via d’un debat parlamentari i que semblés que era via inevitable que només es podia fer així. Jo estic d’acord en controlar despesa, jo estic d’acord en que hem de limitar el dèficit, estic d’acord en que no ens podem endeutar perpètuament, estic d’acord en que Espanya i també Catalunya, correlativament, hem viscut per sobre de les seves possibilitats i ens hem cregut més rics del que érem. D’acord. Però calia reformar la constitució per això? Hem de saber quins són els condicionants de caràcter internacional que encara no s’han explicat suficientment.

El fet que suposi un esforç més grans per part de les comunitats autònomes que no pas per l’Estat, com ho veuen?

Ha d’afectar a totes les administracions públiques. S’ha de fer de dat a baix: l’Estat ha de fer més esforç que les comunitats autònomes, i aquestes han de fer molt més esforç que els ajuntaments, i els ajuntaments han de fer el just per sobreviure en aquesta situació en què estan ara.

El Govern de la Generalitat vol aprofitar el debat per introduir altres reivindicacions com per exemple que s’acoti la solidaritat de Catalunya respecte les altres comunitats per reduir el dèficit fiscal.

Aquest és un debat obert. El Govern de la Generalitat ens sorprèn sempre amb dos o tres baralles diferents del joc que està fent servir. Una va a ser a Prada de Francesc Homs. L’altra és aquesta. I l’altra és la comissió del Parlament de Catalunya per revisar el sistema de finançament.  És evident que Catalunya necessita reduir el seu dèficit fiscal amb Espanya. I és evident que els ingressos de Catalunya han de créixer de forma proporcional a la nostra contribució a la riquesa conjunta. La solidaritat també té un límit. Per això diem, és l’hora d’un pacte fiscal solidari. Quina solidaritat? Fixem-la. Pacte fiscal en quins termes? Treballem-ho de forma conjunta, avaluem el resultat de l’actual sistema de finançament i esperem a sabre quin és el dèficit fiscal ara, un cop conegudes les liquidacions pressupostàries de l’any 2009.

Creu que aquesta reforma s’hauria de validar en forma de referèndum?

No li puc avançar, perquè el jo pensi o cregui queda supeditat a l’Executiva Nacional del PSC. I és molt probable que la fórmula referèndum, que podria ser útil, sigui massa just en el temps, vist el calendari de les eleccions. Prefereixo no pronunciar-me per deixar que demà coneguem totes les dades que tenim sobre això i puguem decidir de forma col·legiada.

El PSC obre termini per presentar candidatures del cap de llista a Madrid. Podem donar per fet que serà Carme Chacón?

Jo no ho vull avançar, però crec que Carme Chacón té clar que ella vol ser cap de llista per BCN, crec que a la major part del partit li està bé que ho sigui. Sinó demà, de seguida, la Carme Chacón ho dirà. I després si n’hi ha més d’un, hi haurà primàries, però sinó no caldrà. Anem clarament cap a fer Carme Chacón cap de llista del PSC.

Ella no va ser crítica amb la sentència que retallava l’Estatut, no li passarà factura a Catalunya?

Jo espero que no. La Carme Chacón en el seu moment va fer aquest pronunciament de forma col·lectiva amb un article signat, sap perfectament que a Catalunya la sentència de l’Estatut ha limitat moltíssim la capacitat d’aprofundir en l’autogovern i és evident que qualsevol programa polític ha d’incloure la recuperació íntegra de l’Estatut que va votar el poble de Catalunya.

Quin resultat dóna per bo el 20N?

Tampoc vull fer especulacions. Sabem que venim d’un resultat òptim, 25 diputats sobre 10 de la segona força política a Catalunya, és un resultat excepcional d’un moment excepcional. Ara són moments diferents, difícils, més dolents per nosaltres. Venim de dues derrotes, a les eleccions autonòmiques i municipals, però hi ha elements suficients per afrontar el redreçament de l’espai polític socialista i espero que aquells que es fregarien les mans d’una gran derrota socialista es trobin amb una sorpresa i els resultats sigui millor del que molta gent espera.

Fa unes setmanes CiU treia una enquesta que apuntava que podria haver-hi sorpresa en aquestes eleccions. Tenen enquestes vostès que els digui que això es podria produir?

No, però vaja CiU es va afanyar a tirar aigua al vi i diferents dirigents polítics van dir que tenim una enquesta que diu això, però també tenim la percepció que això serà molt difícil. Venim d’on venim. Venim de 25 a 10, crec que els convé ser més realistes i prudents, practicar una certa humilitat. I malgrat l’enorme poder que ara acaparem, i l’estan fent servir per retallar prestacions socials, la RMI, les prestacions dels hospitals… Doncs potser hauran de repensar alguna de les coses si volen concórrer en aquestes eleccions oferint als ciutadans de Catalunya alguna cosa diferent a les que ha ofert fins ara.

El PSC també va ajornar al desembre, arrel de les eleccions, el Congrés que ha de servir per triar el successor de José Montilla. El resultat de les eleccions afectarà al Congrés i sobre l’estratègia que hauran de seguir els socialistes aquí a Catalunya?

Més que condicionar-lo ens facilitarà les coses. Teníem el risc d’una coincidència en el temps. Avançades les eleccions queda clar que no podíem mantenir el Congrés, perquè coincidia amb l’inici de la campanya electoral, i per això vàrem decidir sense aturar el procés de convocatòria del Congrés, endarrerir-lo als dies 16, 17 i 18 de desembre. Saben què ha passat a aquestes eleccions, els documents congressuals s’hauran treballat abans, les esmenes de les federacions ja hauran arribat abans, per tant entrem en un procés paral·lel en el que és evident que qüestions clau com la visibilitat i veu pròpia del PSC al Congrés hauran estat parlats, debatuts i en un cert sentit definits en una línia de major claredat de la nostra relació amb el PSOE.

Quina ha de ser aquesta veu pròpia?

Ho he dit sovint, hi ha que d’una forma en part reduccionista parla del grup propi. Jo que al llarg de la meva vida he plantejat el grup propi diverses vegades, ara penso que si fóssim capaços de redefinir en un document els termes del pacte de federació entre PSC i PSOE d’explicitar els casos en els que el PSC pot o ha de votar diferent, segurament seria més interessant que tenir un grup parlamentari propi. A vegades vol dir el mateix, però des d’una cobertura única que ens permetés dir que en tots aquells casos en què es resti autonomia al Parlament de Catalunya o al Govern de Catalunya en relació amb el text estatutari votat pel Parlament i el poble de Catalunya en referèndum, noi l’actual Estatut vigent, els diputats catalans si l’Executiva així ho resol hauran de votar diferent del PSOE si hi ha algun tema en aquesta direcció. O si hi ha qüestions del finançament autonòmic o que afectin al model de l’autogovern, els diputats catalans votaran diferent, crec que amb dues o tres clàusules de salvaguarda estaríem més que salvats respecte un tema que fa molt temps que dura i que voldríem resoldre per la via de la simplificació. El meu punt de vista és més realista per la immediatesa de les eleccions i perquè no sempre tenir dos barrets assegura un comportament i una disciplina de vot exactament diferenciada.

Sortirà del Congrés del desembre?

Sabem que hi ha hagut aquesta aproximació, una esmena pactada entre Àngel Ros i Manel Bustos que pot ser una fórmula del tipus que jo estic explicant. Veurem al Congrés  i a la preparació del programa electoral com el PSC explica a la ciutadania que com que som dos partits independents la veu pròpia del PCS es farà sentir alta i clara en el congrés dels Diputats.

Qui veu amb més opcions per ser primer secretari?

és difícil de dir perquè hi ha un sol candidat explícit tot i que encara no s’ha obert el procés, que és el Joan Ignasi Elena, i sonen diferents noms com Iceta, Ros o Navarro. I és evident que s’ha de decidir si el primer secretari ha de ser candidat a la presidència de la Generalitat. A aquestes alçades molts creiem que no podrà haver-hi coincidència, almenys momentània, entre el primer secretari i el candidat i que aquest tema segon ha de ser objecte d’unes primàries i no es tractarà en el Congrés de desembre. Si és així, més que del nom hauríem de parlar de quin model de direcció, de partit, de com orgànicament el PSC es reestructura per readaptar-se a la militància i a la societat i de quina persona està més preparada per fer aquesta obertura i acostament a la societat. He dit en públic i no me n’amago, que a hores d’ara i donades la seva habilitat dialèctica i la seva capacitat i fórmula de fer les coses, un dels que està més ben posicionats és el Miquel Iceta però no prejutja res i simplement és indicar com veig jo les coses en aquest moment del procés precongressual. després veure si cadascun d’aquests candidats defineix l’equip que els acompanyarà en els llocs clau en la direcció del PSC, i en funció d’això la gent podrà jutjar.

Quin paper tindrà l’actual primer secretari, José Montilla?

Ell ja ha dit que no hi serà i que fa un pas enrere. El PSC li reservarà sempre un paper directe o indirecte en els elements de direcció del partit, però és evident que ha fet un pas enrere i que ha d’exercir en plenitud la seva condició d’expresident. Opinant i actuant des del respecte i la dignitat que mereix un expresident.

I vostè?

Sóc president del Grup parlamentari, he dit en públic que no aspiraré a ser primer secretari del PSC. També he dit que havent-ho estat el 95 no  em sembla que hagi de repetir de candidat a la Generalitat. Em veig a la direcció d’aquest partit i tinc ganes d’estar a l’Executiva però depenent de qui és el primer secretari que surti i a quin paper puguem acordar el primer secretari i jo mateix a l’hora d’estar en la direcció del partit. Mentrestant faré en plenitud la meva feina com a cap de l’oposició i  modularem plegats els 28 diputats que som una oposició que serà clara, contundent, exigent, crítica, constructiva i alternativa. I això vol dir que aquells que sovint diuen “ah, els socialistes és com si estiguessin ballant, ara la dreta, ara l’esquerra, ara li votem alguna cosa a CiU…”. No. Allà on hi ha hagut converses i possibilitats d’acord, hem votat amb CiU. I allà on no han volgut tenir converses i no han pogut avançar en la direcció de treballar conjuntament pel país, nosaltres hi hem votat en contra. Vam votar la investidura, vam votar les quatre lleis que han substituït els quatre projectes de llei de la Llei Òmnibus, però això no té res a veure, perquè hem sigut durs i clars contra el pressupost i contra la Llei d’Acompanyament. Recordo que vàrem votar contra la llei d’acompanyament dels pressupostos, i és aquí on hi ha hagut l’escletxa i la metxa que ha fet que esclatés el conflicte de la Pirmi i que ha posat a molta gent que està en situació greu a la societat catalana al límit de la supervivència.

Al setembre comença el curs parlamentari, quines espera que siguin les relacions amb CiU? Canviaran aquestes relacions?

Tots plegats ens hauríem de preguntar fins a quin punt CiU i PP ja tenen establert que segons com vagin les generals hi haurà acostament més clar encara i més definitiu del que hi ha hagut fins ara. Però si no és així, al DPG que es farà a finals de setembre es despendrà un debat per part nostre amb condicions i propostes pel que fa al pressupost de l’any que ve, pel que fa a les lleis, pel que fa a les prestacions i l’estat del benestar, i si CiU vol parlar a la taula de les negociacions, no amb declaracions públiques, d’aquestes coses que nosaltres plantejarem, poden ser relacions constructives, com vaig publicar en un article a La Vanguardia. i sinó no. Ara, aquest estil de governar de qui no té la majoria i que va picotejant i que de forma preferent s’entén amb el PP però que per dissimular de tant en tant s’entén amb altres forces polítiques, també té un límit i a la ciutadania no li agrada.

Comparteix les paraules de Chaves que deia que una victòria del PP a Madrid significaria el concert econòmic per Catalunya?

Si hagués dit això el senyor Chaves, i no ho va dir, almenys pels talls de veus que jo he sentit, no va dir això sinó que es temia que com estan coquetejant, el PP acabaria parlant català en la intimitat. L’altre, li dic que el PSC estarà a favor d’una millora en el model de finançament, si representa una millora i una reducció del dèficit fiscal. En tot cas, jo no crec que el PP, que ja ha posat límits a la seva promesa d’un pacte fiscal, estigui en condicions de fer això que se li està atribuint, i jo no li he escoltat que ho digués.

Felicitar a Renfe, al Govern de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona per l’èxit en l’operació de tall al servei de Rodalies tal i com va passar l’any passat quan es van tallar les línies del nord durant més temps i també amb èxit d’informació.

Si voleu escoltar-la cliqueu aquí.

28 Agost 2011 Posted by | Catalunya Informació, Ràdio | , , , , , | Comentaris tancats a “HERIBERT BARRERA VA SER UN VELL LLUITADOR, UN PATRIOTA, COHERENT I LLEIAL AMB ELS SEUS VALORES REPUBLICANS”

UN NOU VIGOR I UN NOU VALOR

Diari de Girona 

La Constitució de 1978 fa ara vint-i-cinc anys. És una fita històrica que només es pot valorar adequadament amb perspectiva històrica. I cal fer-ho perquè altrament la voracitat de la societat actual malmet valors, símbols, canvis i possibilitats amb una velocitat vertiginosa. Vull avançar ja que avui la Constitució espanyola no està de moda, però és vigent i és amb la seva vigència que hem arribat fins aquí. Ara és imprescindible donar-li nou vigor i nou valor per tal que segueixi impulsant els valors de la convivència i de la solidaritat i aprofundeixi el sentit de les llibertats individuals i col·lectives de tots els pobles d’ Espanya i de tots els seus ciutadans.

Vull dir sincerament que cal una actualització de la Carta Magna. Que en la seva vigència s’ha fet gran i en alguns aspectes insuficient, que els seus materials i continguts han envellit i que la rigidesa inflexible d’algunes interpretacions ha provocat una pèrdua de valoració i d’eficàcia que un sistema democràtic no es pot permetre. Advoco, doncs, per un aprofundiment de la Constitució i per un reconeixement que en el seu contingut variable, millorable i canviant hi ha els elements bàsics d’un pacte de convivència i de llibertats que en la seva mateixa flexibilitat ha de contenir els instruments per ser reconeguda com el marc que fa possible els somnis compartits i els projectes singulars. Que resolgui amb eficàcia un potent sistema descentralitzat d’èxit reconegut pel conjunt d’Espanya i les aspiracions concretes de les nacionalitats històriques que estan en la base mateixa de l’acord constitucional de 1978.

Sortíem d’una dictadura de perfils durs i d’adaptacions tecnocràtiques progressives que es va sobreviure a si mateixa durant uns anys. Vam fer una transició i les forces democràtiques van ser capaces d’articular un pacte d’estat en el qual hi van ser cridats els grans partits democràtics inclosos els nacionalismes històrics o emergents. L’acord va significar un equilibri. Potser en la precarietat d’aquest equilibri rau el joc entre les virtuts i els defectes del text que es va aprovar i refrendar majoritàriament. La virtut de tancar el franquisme, de passar pàgina, de saldar els vells contenciosos de la Guerra Civil molt vius encara en la memòria històrica. La virtut de construir-se més amb criteris de reconciliació que amb criteris de vindicació o de revenja. I el defecte de deixar alguns temes oberts en una ambigüitat calculada, que obria el reconeixement de les aspiracions de les nacionalitats històriques però no el concretava. Quedava oberta l’escletxa de la interpretació mesquina, gasiva i també la de la reivindicació permanent.

Ens vam dedicar durant anys a consolidar un sistema de llibertats i de drets, vam abandonar la pedagogia dels deures, i vam mantenir oberta la possibilitat d’un mercadeig gradual i polític entre les aspiracions no prou reconegudes ni incorporades i el joc polític i tàctic de la conjuntura de cada moment. Però vam progressar políticament, econòmicament, socialment i culturalment i plegats vam obrar el prodigi d’abandonar el vagó del sotsdesenvolupament, dels grans desequilibris territorials i socials i vam construir una societat moderna. Vam equiparar a la modernitat capdavantera de Catalunya tots els pobles d’Espanya. I ho vam fer amb un instrument clàssic, convencional, lluny encara de la consciència i de la vocació europea que assoliríem pocs anys més tard un cop conjurat el risc d’involució i emprès amb valentia el camí de la modernització econòmica.

Ara passa, però, que alguns voldrien convertir la Constitució en una fotocòpia d’ella mateixa, una petrificació diluïda, una foto fixa d’interpretacions rígides i invariables. I això es vol fer quan encara no s’han explorat ni assolit moltes de les potencialitats que el text conté. Frenar la interpretació i aplicació i modificació dels aspectes més clarament territorials de la Constitució és alimentar la deserció constitucional de tots els que hi veuen més una cotilla que ofega que no un instrument que impulsa.

Sóc dels que creu que la Constitució no s’ha de sacralitzar. I, en canvi, sóc dels que pensa que si en els seus aspectes bàsics esdevé un entramat permanentment actualitzable i flexible i modern podrem, com ho fan països amb una llarga i estable tradició democràtica, ensenyar la Constitució valorar-la i fer-la estimar. I potser només així, sense engolir cada no sé quan els nostres propis actes i els nostres propis avenços, podrem establir les bases d’una doctrina que ens portarà a l’estabilitat i a la pluralitat desitjades. Tot i ser un país de transició gradual hem de poder consolidar, com els països de tradició revolucionària, les bases d’un acord doctrinal que en la seva actualització permanent no ens obliguin constantment a haver de tornar als orígens.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

23 Novembre 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a UN NOU VIGOR I UN NOU VALOR

LA “INSTRUCCIÓN PASTORAL”

El Punt, edició comarques gironines

Hi ha un  problema en el discurs polític de la “Instrucción Pastoral” dels bisbes espanyols. Deixo de banda els problemes i els accents diversos de la problemàtica que hagi pogut suscitar en les diverses comunitats de creients.

Des del punt de vista polític es tracta d’un acte d’apropiació indeguda des de la part unitària cap el tot compost en estricta simetria amb l’actitud del PP quan interpreta unilateralment una visió d’Espanya que des de l’unitarisme nega la diversitat. Hi ha també un abús semàntic a l’hora de judicar innecessàriament els nacionalismes i, finalment, i el que és pitjor és que la incursió doctrinal més enllà de la condemna estricta del terrorisme anul·la la seva possible eficàcia en relació a aquest tema.

Suscita ja molts dubtes un document d’aquestes característiques poques setmanes més tard de l’actitud coherent de la conferència episcopal en defensa de la posició dels bisbes bascos en relació a la llei de partits. La càrrega política de la “Instrucción” sembla massa feta per encàrrec i amb la voluntat de neutralitzar aquella actitud precedent. Així i tot i apel·lant al dret a la vida tenia tot el sentit pastoral un document de condemna de la violència i més concretament de la violència terrorista. La reiteració dels actes de violència és també condemnable moralment i l’episcopat podia incidir en aquesta qüestió subratllant la brutal injustícia que representa.

Fins aquí l’Església hauria mostrat un perfil d’unanimitat i d’acord. Les diferents sensibilitats de la jerarquia eclesiàstica haurien buscat el comú denominador per interpel·lar el conjunt de la societat i per reclamar la fi del terrorisme als seus responsables directes i els seus incitadors i encobridors.

Què va fer sacrificar aquesta unanimitat en benefici d’un contingut més ampli, més dubtós i de clara interferència en d’altres qüestions que han fet reviure vells compromisos i antigues desercions de l’Església espanyola i que han recordat antigues subordinacions i dependències?  Valia realment la pena sacrificar la unanimitat per retrocedir a qüestionaments que han situat l’Església en posicions clarament anteriors al concili Vaticà II?

S’ha parlat de “canonització” de la Constitució i això sol ja representa un acte d’interferència i d’immobilisme preocupant. Les incursions cap a l’ordre constitucional, el nacionalisme, els nacionalismes i el dret d’autodeterminació han fet aflorar la mateixa geografia de la diferència que la mateixa Constitució de 1978 intentava tímidament encarar en el seu títol VIII. Senyal que aquest és un tema no resolt i senyal inequívoc que portar les coses a aquest terreny feia perdre eficàcia a la “Instrucción Pastoral” com a instrument de condemna de la violència. Perquè es perdia la força de la unanimitat i s’introduïen factors de dubte que és la societat que ha d’afrontar-los amb una actitud valenta. Es produeix així un doble efecte negatiu: afebliment de la lluita contra el terrorisme i plantejament viciat del debat necessari sobre el model d’Estat i el paper de les nacionalitats. És potser una prova més que el terrorisme ho contamina tot i desvirtua i devalua l’imprescindible debat polític.

Si ens ho mirem més estrictament des de Catalunya podem dir que des de la diferència hi ha hagut de tot. Actitud i opinions clares i coherents però també corredisses de darrera hora seguint una mena d’imperatiu mediàtic. No m’ha semblat edificant assistir a una mena de concurs per veure qui es desmarcava més. La manca d’unitat i també de criteri propi, en aquesta ocasió, per part de l’Església catalana ha deixat una estranya sensació de campi qui pugui quan potser hauria convingut més un document específic des de Catalunya.

És clar que potser tot neix en el cinisme d’aquells que han decidit fer-ho valer tot per fer passar la seva: la seva particular manera d’entendre Espanya, i de fer-la passar tant si vols com si no; la seva particular manera d’entendre l’estat autonòmic i la seva significació constitucional i finalment de tirar pel dret en la seva particular manera d’entendre i conduir la lluita contra el terrorisme portada si cal a la directa confrontació institucional.

Aquest és un tema que requereix més unanimitat dels demòcrates que moviments tacticistes. En aquest sentit no entenc que l’Església, tan hàbil sempre, sabent com són els del PP s’hagi deixat temptar ara quan ja feia algun temps llarg que s’havia exercitat en la seva independència de criteri. O potser tot és molt més senzill i han seguit el mal exemple de la col·laboració que CiU presta al PP sense adonar-se de la migradesa dels resultats.

 

6 Desembre 2002 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , | Comentaris tancats a LA “INSTRUCCIÓN PASTORAL”