Joaquim Nadal i Farreras

“EL PSC HA ACABAT PERDENT VOTS EN TOTES DIRECCIONS”

Entrevista al Punt Avui

Joan Trillas

“En unes circumstàncies concretes com aquestes no hem sabut donar respostes creïbles a la ciutadania que ens havia fet tanta confiança”

“No vull que la gent es pensi que no fem autocrítica i que ho situem tot com a conseqüència de la crisi econòmica”

“Sóc dels que creu que del congrés n’ha de sortir una executiva unitària”

 

Joaquim Nadal, ahir al matí, a la plaça de les Castanyes, de Girona, abans de l’entrevista.

Foto: MANEL LLADÓ.

“Intento analitzar el que ha passat i miro de saber el que pensa la gent i fer autocrítica”
 
Nadal va arribar ahir a les deu en punt del matí al bar Artusi, a la plaça de les Castanyes de Girona, amb el posat pausat d’aquell que sembla que ja fa hores que ha fet tots els deures. Pren un tallat i, seguidament, i sense complexos, passa a fer-me una reflexió, entre la lliçó i la sinceritat, d’autocrítica política, en què no deixa cap cantonada sense analitzar. Moments difícils per als socialistes, que Nadal, primer secretari del PSC de les comarques gironines, valora, però sense llançar la tovallola i amb la voluntat que el PSC torni a ser el pal de paller de catalanisme d’esquerres.

Com analitza la davallada que ha tingut el PSC?

Som la segona força política a Girona i això ens representa haver perdut el 50% dels vots que havíem tingut fa quatre anys. És cert que aquell resultat, amb 3 diputats a Girona i 25 a Catalunya, segurament estava primat pel vot de la por al PP, que aquesta vegada no ha existit.

La pèrdua de vots, aquest 50% que diu, cap on ha anat?

Creiem que aquesta vegada hem perdut vots cap a l’abstenció, segurament els que més. Gent que és socialista de convicció però que entre haver de votar els socialistes, tal com ens presentàvem ara, o quedar-se a casa, ha escollit això darrer. Hi ha hagut un vot en blanc que per no esperat ha deixat de ser sorprenent, pel que fa a l’entitat. Alguns vots han anat cap a CiU; d’altres, cap al PP, i alguns, potser més, cap a ICV. Aquesta vegada el PSC, tant a Girona com a Catalunya, ha perdut vots en totes direccions. Potser perquè ara fa quatre anys n’havíem guanyat de totes direccions.

Quines creu que són les causes perquè n’hagin perdut?

De tot tipus. Internes, amb processos mal acabats: la interinitat, el retrocés en les autonòmiques i les municipals, un cansament històric arran de l’excessiva concentració de poder i les inèrcies que això havia comportat… També he arribat a pensar que l’excés de responsabilitats polítiques ens ha portat cap a una actitud excessivament responsable i que, per tant, ens hem contingut més del compte per tal potenciar la responsabilitat institucional per sobre de la coherència política. Respostes liberals a una crisi econòmica brutal, que ens converteixen en un fotocòpia dels liberals que les apliquen. Desdibuixament del projecte a tots els nivells: lideratges diluïts en molts aspectes i candidatures controvertides, el fracàs de les polítiques del PSOE, pel que fa afrontar la crisi, i les dificultats del PSC per tenir veu i perfils propis. També el desplaçament de l’eix de la política catalana cap a opcions més sobiranistes des de la sentència del Constitucional contra l’Estatut.

Veig un Joaquim Nadal molt autocrític i molt sincer.

Intento analitzar el que ha passat i miro de saber el que pensa la gent. I a més de fer autocrítica de mi mateix, que també, la faig de l’espai socialista. Em pregunto què penso jo i no vull enganyar-me a mi mateix. Començo des de dins i vaig cap enfora. I situo en últim extrem la brutalitat de la crisi econòmica que castiga els que governen. No vull tampoc que la gent es pensi que no fem autocrítica i que ho situem tot com a conseqüència de la crisi econòmica. També és cert que si haguéssim reconegut la crisi i haguéssim parlat amb sinceritat als socialistes no ens hagués anat tant malament.

I la traducció?

En unes circumstàncies concretes no hem sabut donar respostes creïbles a la ciutadania que ens havia fet tanta confiança. Ara bé: a Girona 65.000 persones ens han votat i a tot Catalunya, 920.000. I no voldria que totes aquestes persones es pensessin que les abandonem. Ben al contrari: volem tornar a ser el milió i mig perquè molta gent confia en els ideals socialdemòcrates que representem.

Com es planteja el congrés?

La urgència màxima és acabar aquest any llarg de previsió congressual. El més urgent és tenir nova executiva i primer secretari. Jo sóc dels que creu que del congrés n’ha de sortir una executiva unitària.

La pau del veterà
 
Nadal va anar desgranant ahir, i sense complexos, una visió de la situació actual del partit que aboca a pensar en la necessitat de fer servir l’autocrítica com a instrument intel·lectual per avançar. Joaquim Nadal, home de caràcter fort –diuen que a vegades massa i tot– sembla que això ho té clar.
 
Anuncis

27 Novembre 2011 Posted by | El Punt Avui, Premsa escrita | , , | Comentaris tancats a “EL PSC HA ACABAT PERDENT VOTS EN TOTES DIRECCIONS”

LA VEU DEL PSC

El Punt Avui

Tothom sap que abans de final d’any el PSC ha de fer el seu congrés, ha d’aprovar després del debat la seva ponència-marc i ha d’elegir una nova direcció. Aquest darrer aspecte ja és molt conegut i és evident que hem de deixar passar les eleccions del 20 de novembre per començar a clarificar-lo.

En els temes de contingut ideològic m’agradaria que sortís envigorit un discurs socialdemòcrata que hagi abordat els temes de màxima actualitat que la crisi econòmica del món capitalista ha posat en primer terme. Si estem no només en un canvi de cicle sinó també en un canvi de model productiu, quins són els camins per sortir de la crisi, crear riquesa i recuperar la creació d’ocupació que són les qüestions bàsiques per restablir la confiança de la ciutadania? Quin és el límit de les polítiques de contenció i austeritat per no caure en la recessió i ajudar a la recuperació del consum intern? Com s’aborda la dimensió financera de la crisi i els moviments especulatius al voltant del sistema financer? Quin paper, quin pes i quina dimensió ha de tenir el sector públic i, específicament, l’Estat en la dilucidació d’aquestes qüestions? Quina política de despeses i quina política d’ingressos? Quina política fiscal? Quins límits i quins marges per a les prestacions de l’estat del benestar? Per quins camins es pot preservar la cohesió social i construir una societat més igualitària? Avui ja hi ha prou exemples per demostrar que les sortides que fins ara se’ns proposen no són adequades o no donen els resultats que s’esperaven. I aquí la socialdemocràcia, a tot Europa però també a Catalunya, té un repte i una clara oportunitat d’assenyalar el seu camí, les seves prioritats i les seves solucions.

Confesso que tots aquests interrogants són els que més m’interessen i més em preocupen. Les respostes a aquestes qüestions serien un bon banc de proves per encarar el futur del PSC.

Però és evident també que ha adquirit més rellevància i dimensió pública el tema de la veu i la visibilitat del PSC en la política espanyola. El que, per resumir molt, podríem dir-ne la qüestió del grup parlamentari propi. Sobre aquest tema se n’ha parlat molt i se’n parlarà encara i en els darrers temps ha adquirit molta notorietat. Ara, i des que el  dia 18 es va tancar el termini per a la presentació d’esmenes a la ponència-marc del congrés del PSC, ja sabem que al voltant d’aquest tema es dibuixen tres posicions; la que figura en el text originari i que deixa la qüestió molt oberta, en el mateix punt que l’havia deixada el congrés anterior; l’esmena Àngel Ros-Manuel Bustos, que defineix un itinerari cap a la veu pròpia i, finalment, l’esmena formulada per Nou Cicle i assumida per diverses agrupacions que defensa la necessitat estricta de recuperar la integritat i la independència del grup propi.

El procés congressual ha tingut la virtut de deixar ja molt clar que d’una manera o altra una majoria àmplia del PSC opta per un reforçament de la seva veu i visibilitat del PSC en la política espanyola. Tant és així que el darrer cap de setmana, sense concretar, ho va acceptar, d’una manera implícita, el mateix candidat del PSOE a la presidència del Govern.

La posició dels defensors del grup propi té la lògica i la contundència de les solucions tancades, de la formalització material de la independència dels dos partits. Però té algun inconvenient que es va evidenciar tant en els moments en què el PSC va tenir grup propi i no podia votar diferent com en els anys que no ha disposat d’aquest grup.

Des del meu punt de vista no es tracta, doncs, tant d’articular la discrepància com d’assegurar els mecanismes d’afirmació del socialisme català en totes aquelles qüestions d’especial incidència en la política catalana. En tenim exemples recents en el tema de l’Estatut, del Fons de competitivitat o en la Llei de l’aranès.

Prenent aquests exemples podríem dir que una revisió dels mecanismes de relació parlamentària entre el PSC i el PSOE, la reformulació del seu contingut i la concreció dels casos en què hauria de prevaldre la posició decidida a Catalunya poden servir millor, que el mateix grup propi, l’objectiu de concretar veu i visibilitat i finalment vot diferenciat.

Votació coherent i coincident dels socialistes catalans al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats i al Senat, en aquells temes que es portin a votació simultàniament o successivament a les cambres.

Votació diferenciada, si calgués, en els temes d’interpretació o de desplegament estatutari, amb clara preferència per a la preservació del màxim sostre d’autogovern. Votació diferenciada, si calgués, en aquest sentit en totes aquelles qüestions que poguessin representar la plena recuperació de la integritat de l’Estatut votat en referèndum pel poble de Catalunya.

Votació diferenciada, si calgués, en tots els temes que afectin a la llengua, a la cultura i al model d’escolarització que fa més de trenta anys que es va aplicar amb consens a Catalunya. La reiteració de la fórmula “si calgués” expressa que la solució òptima hauria de passar per la incorporació del vot del PSOE a les tesis del PSC en els temes referits a Catalunya.

I votació diferenciada en els temes que sobre el model de finançament autonòmic hagin de representar una millora del finançament de Catalunya, des del respecte a una solidaritat interterritorial acotada.

Si la concreció fos molt ajustada, el model Ros-Bustos podria donar més joc, més autonomia i millor resultat pel que fa la defensa dels interessos de Catalunya.

Ha de quedar clar, evidentment, que estem parlant d’un principi de coordinació i reciprocitat que ha d’obligar amb igualtat l’executiva nacional del PSC, el grup parlamentari al Parlament de Catalunya i els grups de diputats i senadors del PSC a les Corts generals, sobre la base d’una unitat d’acció des del reconeixement mutu que ens és imprescindible.

El camí està marcat i les solucions estan definides i em sembla que buscant el pragmatisme de les coses pràctiques, una bona redefinició acordada de les relacions entre el PSC i el PSOE ha d’estalviar futurs entrebancs i ha d’incorporar, més i més cada dia, els socialistes espanyols a la causa del federalisme i al reconeixement de la permanent aportació dels socialistes catalans al catalanisme polític.

Joaquim Nadal i Farreras

24 Setembre 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt Avui | , , , | Comentaris tancats a LA VEU DEL PSC

“NO SERIA BO UN CONGRÉS DEL PSC PRECUINAT, AUTOREGULAT DES DE DALT”

Entrevista a El singular digital
 
El president del grup parlamentari del PSC, és un dels grans polítics que ha tingut aquest partit. Té fama de nedar i guardar la roba, però llegint les seves declaracions entre línies es copsa una transparent radiografia del moment complicat que travessen els socialistes catalans. Nadal no aposta en exclusiva per Àngel Ros, el candidat que no vol l’aparell del Baix Llobregat, com a primer secretari del PSC. I admet que l’alcalde de Lleida no li va dir dilluns clarament que faria aquest pas. Però Nadal rebutja que el congrés socialista, previst pel desembre, sigui precuinat per la direcció. Adverteix que els delegats no ho entendrien.
 
Joaquim Nadal

 
Foto i entrevista de Lluís Bou
 

Àngel Ros seria un bon líder per al PSC?
És prematur respondre a la pregunta tal com la formules. Ell ha fet bé d’avançar-se, tal com també va fer correctament l’exalcalde de Vilanova Joan Ignasi Elena. I com també poden fer-ho altres persones que vulguin aspirar a la primera secretaria del PSC.

És positiu que apareguin diversos candidats, doncs?
Que existeixi una diversitat de propostes és positiu. Per tant jo valoro positivament el gest d’Àngel Ros. Però en el context dels altres que també s’anuncien o que hi pugui haver en el futur. Ara és el moment de veure com es decanta tot plegat.

Què vol dir?
Veure si quan arribi l’hora de la veritat, quan s’acosti el congrés del desembre, es produeix una concentració d’energia i esforços al voltant d’algun dels candidats. Quedarà clar llavors si el PSC arriba al congrés amb més d’un candidat, o bé si s’han acostat posicions ideològiques en la ponència marc i si arribem a un congrés ja molt treballat.

Sempre millor un congrés lligat, no?
Però no seria bo un congrés precuinat, amb tot previst i calculat fins al darrer detall. Els delegats i delegades no admetrien un congrés que s’hagués autoregulat des de dalt en el procés previ.

Així creu que hi haurà diversos candidats a dirigir el PSC?
Ara no es pot ni entreveure. Seria bo que tothom arribi al congrés sabent amb quins suports compta. Podem tenir una certa percepció de per on van les majories al congrés, però fins que no sapiguem qui són els delegats no copsarem exactament com està repartit.
 
Àngel Ros li va avançar que faria el pas. Van parlar?
Dilluns a la tarda vam parlar un moment. Em va explicar que havia concedit una entrevista a El Periódico i una altra a 8TV, i que allà anunciaria la seva voluntat de col·laborar en el procés intern al PSC.

Així, genèricament?
No em va concretar que diria de forma explícita que volia ser primer secretari.

Si finalment Àngel Ros aconsegueix aquest càrrec, seria bo que es desplacés la llista de diputats i entrés com a parlamentari al legislatiu català? Ell tancava testimonialment la llista de Lleida.
No ho puc jutjar. És la gent de Lleida qui ho hauria de decidir, perquè la llista és de Lleida.

Després del congrés del mes de desembre, vostè espera seguir a la direcció nacional del PSC?
Dependrà de qui sigui el primer secretari, no? Pot ser que n’hi hagi algun que no compti amb mi, no? Però jo crec que tinc un paper. Encara que no vull un paper de primera línia: ni primer secretari, ni candidat, ni nosequè.  

Però presideix el grup parlamentari socialista…
Sí, sí, com a president del grup tinc una responsabilitat, i crec que l’exerceixo raonablement. Des d’aquesta perspectiva, qui sigui el nou primer secretari pot comptar amb mi i amb les meves energies per col·laborar en el projecte de renovació del PSC i de rellançar el projecte socialista.
 
Una de les qüestions que debatrà el congrés serà si el PSC té un grup parlamentari propi. Precisament Àngel Ros i Manuel Bustos, alcalde de Sabadell, proposen renunciar al grup però amb llibertat de moviments en qüestions que afectin Catalunya. Hi està d’acord?
Jo crec que la via intermitja té tot el sentit del món si som capaços de concretar que, sense necessitat de tenir grup parlamentari propi, definim un nou document de relacions parlamentàries entre el PSC i el PSOE.
  
Un nou document? I què hauria de dir?
Hauria de detallar aquells temes en els quals el PSC tindria autonomia de vot, si l’executiva nacional així ho decidís. Per exemple, hauria d’incloure totes les matèries de desplegament estatutari i de recuperació de la integritat de l’Estatut per superar la sentència del TC. També, tot el que faci referència al finançament autonòmic i a la superació d’un cert dèficit fiscal entre Catalunya i Espanya. I un altre capítol seria la defensa del model lingüístic. Ara bé, el desig seria que el PSOE també hi acabés votant a favor, com ha fet ara al Congrés amb la immersió.

El PSC torna a presentar com a cap de llista a les eleccions general del 20-N Carme Chacón. És la millor candidata, tenint en compte la seva afinitat al president Zapatero i que aquest s’ha retirat?
És una bona candidata perquè farà una bona campanya. Carme Chacón té un gran instint polític pel que fa al gran debat entre Catalunya i Espanya, i ja veuràs com l’aplicarà. Aquests dies ha començat a posar tota la seva capacitat d’anàlisi a favor que a Catalunya hi hagi un reconeixement de drets socials, del manteniment de l’Estat del benestar i amb una plena defensa de l’autogovern.

Com a ministra no se l’ha vist gaire interessada per les qüestions catalanes…
En la seva trajectòria al govern, certament algú pot haver formulat dubtes. Però jo crec que en el fragor de la campanya Carme Chacón serà perfectament capaç de posar els punts sobre les is del que ha defensat sempre el PSC.

I aquí al Parlament ens trobarem a l’octubre amb la negociació dels pressupostos per al 2012. S’ofereixen per parlar-ne amb el govern?
Hores d’ara no sabem encara si el govern està disposat a negociar-los. Per a nosaltres, parlar dels pressupostos de l’any vinent passa perquè el govern rectifiqui la seva política de retallades, i vagi cap a una auteritat pressupostària en la qual no se’n ressentin la relació amb el món local, l’Estat del benestar i les prestacions bàsiques.

Han mantingut algun contacte previ?
No, per ara no. Crec que el govern encara és una mica lluny de tenir definits els paràmetres.

 
PUBLICADA A: http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2011/09/_73681.php

14 Setembre 2011 Posted by | Mitjans digitals | , , , | Comentaris tancats a “NO SERIA BO UN CONGRÉS DEL PSC PRECUINAT, AUTOREGULAT DES DE DALT”

“ÉS PERILLÓS PROVOCAR LA GENT QUE HO ESTÀ PASSANT MÉS MALAMENT”

Entrevista al diari Ara

DAVID MIRÓ / FERRAN CASAS 

Joaquim Nadal se sap un home encara imprescindible al PSC. Ja sigui per la seva àmplia experiència, per la seva capacitat per navegar en situacions difícils o pel seu paper de pont entre diferents sensibilitats, reclama sense despentinar-se un lloc en la futura direcció del PSC. Pel camí carrega contra el Govern a compte del PIRMI i nega qualsevol discrepància amb l’expresident José Montilla. Als que busquen la síntesi entre les dues ànimes del PSC, Nadal sembla que els diu: no busqueu més, la teniu al davant.

Quim Nadal, en un moment de l'entrevista amb l'ARA / JORDI PIZARRO

 Foto: Jordi Pizarro

És demagògic relacionar els disturbis de Londres amb la llei de barris, com va fer vostè ?

Vaig fer un simple tuit en què deia que els fets de Londres són la prova que ha estat un error aturar la llei de barris. ¿I algú pot dir que la geografia d’aquests fets d’Anglaterra no es distribueix pels barris que de manera semblant a Catalunya han sigut objecte de la llei de barris?

I què ha de dir sobre la gestió del PIRMI a l’agost?

És un error canviar les condicions de percepció del PIRMI. Estic radicalment en contra d’haver posat sota sospita unes famílies que esperaven rebre uns diners amb què comptaven, perquè és un dret legal. Provocar la gent que ho està passant més malament és perillós, a part que és políticament impropi. Nosaltres creiem que les polítiques socials bàsiques haurien de ser intocables.

Però el Govern diu que hi ha frau.

El president, Artur Mas, hauria d’haver admès que han comès un error. Hauria d’haver dit: hi ha frau al PIRMI i el volem combatre. Posarem 200 inspectors a treballar fins al mes de desembre per detectar aquest frau, però els perceptors que tenen uns drets reconeguts aniran cobrant puntualment mentre se’ls realitza la revisió. I s’hauria acabat el bròquil. Ara tenim l’Ajuntament de Barcelona avançant PIRMIS a gent que no ha cobrat per evitar un daltabaix.

Ara vostè és contundent, però l’actitud del PSC a l’oposició ha estat oscil·lant des de l’inici…

No ha estat una acitud oscil·lant o de muntanya russa, pot haver-ho semblat. Nosaltres comencem amb un gest com l’acord d’investidura. Amb el debat pressupostari només posem sobre la taula la possibilitat d’endarrerir un any la supressió de successions. I diuen que no, i ja no hi ha negociació. I és a la llei d’acompanyament on hi ha l’andanada del PIRMI…

Creu, com va dir el president Montilla, que les retallades són a l’ADN de CiU?

De la CiU d’abans no, però la d’ara potser sí que ha incorporat en el seu ADN aquestes retallades, perquè si no hi hagués hagut més ordre.

Insisteixo: és un Govern antioscial?

Vull pensar que no, perquè CiU tenia una imatge de marca que es reivindicava dels països nòrdics. Passats set anys, i sota el lideratge del president Mas, un té la impressió que CiU s’ha adherit al liberalisme més pur.

Llavors considera trencat el pacte d’investidura?

El Govern va aprovar un projecte de llei de la CCMA i del CAC sense acord previ amb nosaltres, i interpretem que si la llei preval en aquests termes s’haurà trencat el pacte. Per això hem demanat al president Mas que digui si ell el dóna per trencat i si podem negociar-ne els continguts. I no és una qüestió de menjadores i places al consell, sinó de model de mitjans públics.

Us temeu un pacte amb el PP?

Els pactes amb el PP els veiem a venir en gairebé tots els camps. Però no serà perquè no hàgim demostrat una permanent obertura al diàleg. De què votem a favor? Del que, fruit del diàleg, ha permès un acostament. De què votem en contra? Del que, per manca de diàleg, no ha permès un acostament. Així de fàcil.

Com la llei òmnibus?

Vam voler escenificar que passàvem d’una llei a cinc. I que a les tres primeres hi havia punts d’acord. En tota la part que és per eliminar burocràcia i per facilitar l’activitat econòmica hi estem d’acord.

El molesta aparèixer com el poli bo mentre que Montilla fa de poli dolent?

No em molesta gens, però no tinc clar que l’expresident Montilla faci de poli dolent. Puc dir que entre ell i jo no hi ha cap discrepància a l’hora de conduir l’oposició. A mi el que realment em molesta, perquè és injust, és que aquells que voldrien arreglar-li la vida al PSC des de fora considerin que la nostra oscil·lació en termes de duresa parlamentària no es correspon amb una orientació política clara. És claríssima.

Què li demana la gent?

Hi ha de tot. Hi ha qui diu: “Canya al mono”. I hi ha qui diu: “Esteu bojos, el país està a la frontera del col·lapse i no us podeu permetre el luxe de ser una oposició extraparlamentària”. I és evident que no som ni una cosa ni l’altra. I per això fem el que fem.

I de cara al congrés, què li diuen?

Tenim noves generacions que volen més esquerra, vells quadres que diuen més centre, i alguns altres que estem al mig i diem: és des de l’esquerra que hem de reconquerir el centre.

Què li ha passat al PSC?

Per saturació de responsabilitat governamental hem diluït el nostre discurs i la pròpia responsabilitat se’ns ha empassat.

Rubalcaba vol fer un gir a l’esquerra al PSOE. Ho veu bé?

El que està dient és un bon camí per recuperar la preeminència del discurs des de l’esquerra. Un excés de condescendència liberal ens ha portat a un món hiperregulat per als febles i els mitjans, i desregulat per als especuladors mundials. Al paio que vol muntar una empresa l’espera una cursa d’obstacles, i el que vol comprar i vendre des d’un ordinador pot posar a la picota les finances de mig Europa. O algú hi posa mà o els discursos voluntaristes d’un president Mas vestit de baixador de ràfting sonen buits, hi has de posar alguna cosa al darrere.

I quin PSC vol vostè?

Un PSC en què no sobra ningú, on falta molta gent que hem perdut pel camí i molta gent que no hi ha estat mai. Joves que no veuen en el PSC una oferta política atractiva. Hem de recuperar pes entre la joventut, confiança i credibilitat entre antics socialistes que ens han deixat. I ha de respondre, en ple segle XXI, als principis fundacionals. Un partit catalanista, que vol governar Catalunya, i que ha de tenir veu i visibilitat a Madrid.

I primer les idees o les persones?

És un procés paral·lel. Les idees no són alienes a les persones.

Grup propi sí o no?

El pacte de l’any 1977 donava grup al PSC però no la llibertat de vot. Jo prefereixo negociar amb el PSOE i posar per escrit en quins casos i per què el PSC pot votar diferent. Prefereixo això que el nom de la cosa sense la cosa. D’aquesta manera es deixaria de parlar d’allò dels partits de disciplina catalana, perquè aquesta disciplina acabaria venint determinada per la posició del PSC en política catalana també a l’hora de votar Espanya.

CiU tindrà una bandera electoral potent el 20-N: el pacte fiscal. Què ofereix el PSC?

Intentarem demostrar que aquesta és una bandera buida. Quan es tracta de números no es pot entabanar la ciutadania. El model de finançament actual ens acosta més que mai, vista la liquidació de l’any 2009, a la reducció amb tendència a l’eliminació del dèficit fiscal. Evidentment nosaltres serem al costat de qualsevol modificació que comporti més diners per a Catalunya. Però nosaltres continuarem dient a la gent que entre Mariano Rajoy i Alfredo Pérez Rubalcaba no hi ha color, tampoc des de l’òptica catalana.

Encara confia en la remuntada?

Jo sóc molt hiperrealista i això em condueix a un cert pessimisme històric. Però com que també sóc vitalista confio que tard o d’hora prevaldrà la raó, ara o d’aquí quatre anys.

Què representaria una majoria absioluta del PP per a Catalunya?

La meva manera d’entendre la política m’impedeix combregar amb aquells socialistes que opinen que és millor una majoria absoluta del PP perquè així el paper que tindrà CiU en la política espanyola seria residual. Jo no voldria de cap de les maneres una majoria absoluta del PP a Espanya.

Què farà Joaquim Nadal quan hi hagi nou primer secretari del PSC? Posarà el càrrec a disposició?

Ja he posat els càrrecs orgànics a disposició, però espero ser a la nova direcció del PSC. No faré un pas per ser líder d’aquest partit, però sí perquè aquest partit sigui com a mi m’agradaria, i voldré tenir-hi un paper. Quin? Dependrà del nou primer secretari. El primer que faré serà veure’m amb ell i posar-me a la seva disposició. Això vol dir posar-me a la seva disposició a tots els efectes.

El nou primer secretari ha de ser candidat o no?

Jo crec que ara ja és molt clar que d’aquest congrés en sortirem amb un primer secretari que no serà candidat. I per això crec que el tàndem Nadal-Iceta al Parlament és una maquinària bastant sòlida.

De tots els que s’han postulat l’únic que ha renunciat a ser candidat és Miquel Iceta…

I suposo que per això l’ARA va dir que era l’opció amb més possibilitats… No em vull anticipar al resultat del congrés, però partit endins és innegable que en Miquel té moltes possibilitats.

 

PUBLICADA A: http://www.ara.cat/ara_premium/cronica/Joaquim-Nadal-perillos-provocar-malament_0_536946313.html

16 Agost 2011 Posted by | Ara, Premsa escrita | , , , , | Comentaris tancats a “ÉS PERILLÓS PROVOCAR LA GENT QUE HO ESTÀ PASSANT MÉS MALAMENT”

“NO FARÉ UN PAS ENDAVANT PER LIDERAR EL PARTIT”

Entrevista al programa “Directe 4.0” de Ràdio 4

 

Si voleu escoltar-la cliqueu aquí.

 

28 Juliol 2011 Posted by | Ràdio, Ràdio 4 | , , , | Comentaris tancats a “NO FARÉ UN PAS ENDAVANT PER LIDERAR EL PARTIT”