Joaquim Nadal i Farreras

“TOT I ENVEJAR ELS RESULTATS DELS SOCIALISTES ANDALUSOS, CREC QUE HAURIEN DE SER PROU AUTOCRÍTICS PER RECONÈIXER QUE NO HAN GUANYAT”

Entrevista al programa “Tot és molt confús” de Catalunya Ràdio

Si voleu escoltar l’entrevista cliqueu aquí.

 

 

2 Abril 2012 Posted by | Catalunya Ràdio, Ràdio | , , , | Comentaris tancats a “TOT I ENVEJAR ELS RESULTATS DELS SOCIALISTES ANDALUSOS, CREC QUE HAURIEN DE SER PROU AUTOCRÍTICS PER RECONÈIXER QUE NO HAN GUANYAT”

“PAÍS EN XARXA”

Tertúlia al programa “País en xarxa”, amb Saül Gordillo. COM Ràdio

Nadal i Recoder piulen a “País en xarxa”

País en xarxa a COMRàdio

.

Si voleu escoltar el programa auí trobareu l’àudio del programa i també podeu visionar el vídeo:

País en xarxa a COMRàdio

El conseller Recorder (esquerra) i l’exconseller Nadal, a l’estudi central de COMRàdio. Fotos de COM Ràdio

27 Agost 2011 Posted by | Altres, COM Ràdio, Ràdio, Televisió | , , , | Comentaris tancats a “PAÍS EN XARXA”

UN ANY A TWITTER

Avui / El Punt

El 20 de maig de 2010 vaig iniciar la meva aventura a Twitter. Aquell dia la Lurdes, la meva cap de gabinet, em va donar l’empenta definitiva i em va dir: “T’he obert un compte a Twitter, crec que és un mitjà fet a mida per a tu”. Em sembla que sabia que m’empenyia a la piscina, però que era una piscina plena d’aigua i que sabria nedar. Després d’un any, el 20 de maig de 2011, fa avui una setmana, havia fet més de tres-mil tuits, tenia uns 6.700 seguidors i jo seguia a més de set-centes persones.

Puc dir que per a mi l’experiència ha sigut molt estimulant en molts aspectes. El primer de tots de contenció i simplificació dels missatges per ajustar-me als preceptius cent-quaranta caràcters. He fet servir l’argument més d’una vegada: la limitació del mitjà m’ha ajudat a evitar les reiteracions, a buscar vocabulari nou i més sintètic per dir les mateixes coses i a evitar les subordinades i els circumloquis. Si en algun moment la meva condició de portaveu m’havia portat a fer pauses i a donar moltes voltes, o aquesta és la imatge que es desprenia, la realitat d’una manera de parlar directa, clara i contundent, que és la que sempre he utilitzat a les meves classes i a les meves conferències, quedava reforçada en aquest nou exercici que encetava ara fa un any.

En segon lloc puc dir que progressivament la ductilitat del mitjà, la facilitat per interactuar, la possibilitat de conèixer nous interlocutors desconeguts, l’establiment de debats o diàlegs, la percepció, una mica abstracta, de llençar missatges a un univers desconegut cada dia ampliat i que es pot multiplicar en cascada, en xarxa, m’ha seduït espontàniament. He intuït modestament totes les potencialitats de les xarxes socials, sense desconèixer-ne també les limitacions. He cregut intuir amb claredat que la força de la immediatesa és enorme i que el risc de la superficialitat evident. He vist  que hi ha qui li té clarament presa la mida al mitjà i qui, en canvi, es formula unes expectatives molt per damunt de la complementarietat que cal atribuir-li. M’he adonat, fins i tot, que hi ha qui atorga a Twitter un caràcter més central que subsidiari, més essencial que accessori.

En tercer lloc he pogut conèixer molta gent vinculada a la xarxa i parlar-hi directament. Persones ja conegudes d’abans i persones totalment desconegudes i descobertes ara. L’anomenada “desvirtualització” és un exercici apassionant que, sense desmerèixer la xarxa, aporta el valor afegit de la connexió gràcies a la xarxa. És el cas, per exemple, de la colla del tren de les set del matí a Girona, amb qui vam fer un viatge plegats units pel Twitter i narrant l’experiència del viatge real en un exercici de virtualitat compartida presencialment. Ara, cada dia poso cara i moviment als tuits d’aquesta colla, sobretot durant el trajecte de Girona a Barcelona i les connexions, per exemple amb els que fan el viatge en sentit contrari a la mateixa hora.

També vull comentar que malgrat que he vist créixer el meu univers de seguidors, des dels estímuls inicials que em va donar també l’aleshores president Ernest Benach,  he volgut sempre relativitzar aquest factor i el mateix ressò que els mitjans de comunicació escrits o audiovisuals m’hi han atorgat en alguna ocasió. He vist quants seguidors tenen Lady Gaga, Barak Obama, Nancy Pelosi, Lance Armstrong, Carles Puyol o Gerard Piqué per saber el recorregut possible i l’impacte real d’uns i altres. Sé segur que al meu nivell i a la nostra esfera aquest és un mitjà incipient i que per a molts de nosaltres és només un ritus iniciàtic en el tram primer del seu possible recorregut.

Per altra banda, no m’ha sigut difícil de discriminar clarament els milers de persones que són a aquesta xarxa social amb ganes, amb passió, d’aquells que hi destil·len mala fe i sectarisme. He entès més els que s’ho prenien com un joc o que hi practicaven la ironia que aquells que, sempre a la que salta, han estat a punt per dictar consignes, anatomitzar persones i  idees, i simplement desqualificar amb expressions impròpies. També m’han  sorprès aquells que hi han vist un mitjà transcendent i han cregut que en podien fer el vehicle principal de les seves posicions.

Però el que realment ha estat per a mi una experiència enriquidora, divertida, instructiva, constructiva ha estat la voluntat sistemàtica que he aplicat als meus tuits de defugir convencionalismes. La idea d’expressar-me com sóc, la voluntat de defugir qualsevol afectació. La clara voluntat de fer del meu compte de Twitter una mena de minidietari de les qüestions que diàriament em poden haver interessat. Hi he parlat de llibres, d’articles, de música, de paisatge, de poesia, de política, d’idees. N’he fet una mena de mirall de vida quotidiana. He trencat amb la idea que els polítics som un món a part, que vivim només amb tensió els temes de l’agenda política, que som monotemàtics i només ens interessa el que suposadament es considera el nostre món i no ho és. He defugit l’estereotip, he volgut escriure sorprenentment per alguns del que suposadament no tocava. M’he topat amb gent que no ho ha entès. És el cas dels que diuen: “Amb la que cau i, amb els problemes que hi ha, amb la crisi de la política i de l’economia i en Quim Nadal parla del  temps, o de les flors”.

Però justament ho he combinat tot. He pogut parlar del Cadí nevat, si he estat a la Cerdanya, de les vaques, dels prats i de les pastures i el mateix dia del Congrés del PSC si s’esqueia. He parlat de la nuesa dels arbres a l’hivern i de l’esclat de la primavera. He parlat del Montseny i  de les clapes de la seva vegetació i el mateix dia he parlat d’articles de diari, de pressupostos o de debats socials molt oberts. M’he emocionat i he compartit l’emoció davant un temporal de llevant, m’he despertat a Girona al toc de les campanes de les monges o de la Catedral, he vist els xiprers afuats i uns dies més tard he explicat un despertar més urbà a la música d’un camió d’escombraries o de les ampolles llençades, una a una, a les sis del matí al contenidor del vidre. I he parlat de valors, d’ètica, de cohesió, de solidaritat. He comentat vides i morts, he defensat idees i persones i he fet la meva modesta campanya, sense cap ànim, d’adoctrinament .

També sé el valor d’un tuit i sé que és molt difícil d’explicar la vida en un tuit. Sé per a què em serveix Twitter i per a què no em serveix. I tinc molt clar que si mai vull explicar com veig el present i el futur del PSC i el Congrés que hem de fer a l’octubre no ho puc comprimir en un tuit i que necessito una colla d’articles com aquest o molts tuits!

PUBLICAT A: http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/416740-un-any-a-twitter.html

27 Mai 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Avui, El Punt | , , , , | Comentaris tancats a UN ANY A TWITTER

UN NOUCENTISTA 2.0

Entrevista El Punt. Edició Comarques gironines

Fer el toc amb Joaquim Nadal. (PSC) Un noucentista 2.0

21/11/10 02:00 – Girona –

Salvador Garcia-Arbós
 

Joaquim Nadal envia una piulada des de la seva Blackberry. Foto: Manel Lladó. 

Quan vaig arribar al punt de trobada, Joaquim Nadal ja havia pres el tallat. I tenia el mòbil a la mà, amb el mateix posat que a la fotografia. Era Sant Narcís, dia del patró de la ciutat i de la Diòcesi Girona. Vam quedar just abans de l’ofici solemne, que el bisbe de Girona concelebra amb una trentena de capellans. Al River Café, perquè el cafè és bo i perquè és situat al peu de les escales de Sant Feliu la Major. Va decidir passar el dia a Girona: “Per Sant Narcís m’he aixecat tard, perquè a Barcelona es treballa i aquí no. Toca fer vida a Girona. Ahir el pregó. Avui tinc néts a casa, dinar de festa major, missa, l’exposició d’en Vivó, les havaneres, el sopar de les havaneres…

” Us agradaria fer, algun dia, el pregó de Fires de Girona? “N’he fet molts, a molts llocs diferents, més de cinquanta, de Paüls a Sant Jaume d’Enveja; també el de Blanes. Excepte els del saló de sessions, a tots els pregons que es fan al balcó, he tingut la sensació que no he trobat mai el to: no pot ser una conferència, ha de ser breu, ha d’interactuar amb la gent, ha de ser ocurrent… És complicat”.

El conseller de Política Territorial i Obres Públiques i cap de llista del PSC per Girona fa molta vida a Girona. En dóna fe el seguiment a a través del Twitter, xarxa social de micromissatges de text limitats a 140 pulsacions. Piulades (twitts) es diuen. Amb el Twitter hem detectat que exerciu de gironí, líric i matiner. “Hi ha aspectes que no tenen paisatge gironí”.

Per què us heu tornat addicte al Twitter. “No posis això d’addicte… Crec que vaig començar perquè feia molts SMS i a l’estil d’una certa concisió, limitació de paraules, jo ja m’hi havia acostumat. Si ho hagués hagut de fer via ordinador, no m’hi hauria acostumat mai. Mai no sóc a la pantalla, sempre duc la Blackberry”.

Com hi vau arribar al Twitter? “Fa tres o quatre anys en Lance Armstrong em va explicar que ell s’hi havia abocat. L’empenta me la dóna la Lurdes Griñó, la cap de gabinet del Departament de PTOP”. Pensava que diríeu en Donaire. “A ell li vaig fer una consulta prèvia.”

Mentre fèiem el toc amb @quimnadal vam tenir tres interrupcions. Un home amb accent centreeuropeu que llegia El Punt el va cridar i li va assenyalar la foto on sortia. Una estona després, uns turistes de Madrid el van reconèixer i el van saludar; un d’ells va dir que treballava a les Corts. Més tard, es va acostar un nen: “Ets el de veritat o el del Polònia?” M’esperava la imitació de l’imitador, però Nadal semblava empiocat i, lògicament, no les tenia totes.

Trobo que, a banda de les vostres piulades matineres amb aire noucentista, escriviu molt, vaja!, que cada any publiqueu un llibre. Heu pensat publicar alguna cosa que no sigui assaig? “No. Em sento poc preparat tant per a la poesia com per a la novel·la. I, en canvi, he pogut fer una evolució natural des de la recerca històrica cap a l’assaig. El que faig en col·laboracions periodístiques és, molt conscientment, fugir del tòpic polític, de la confrontació i del debat, fet que evidencia una sensibilitat pels arbres, pel canvi de color de les estacions”.

Reconec que al Twitter no atabaleu els vostres seguidors amb un excés d’històries polítiques, institucionals o electoralistes, tret d’alguns enfrontaments força entretinguts amb rivals polítics, com ara . @quimnadal s’ha fet famós a la xarxa amb missatges bucòlics: “A la platja de Lloret de Mar. Avui és festa major. Hi ha com a mínim vint canyes de pescar i pescadors esperant que piquin i aguantant el fred”. “M’agrada escriure sobre el que se suposa que no forma part de la meva activitat i ocupacions”.

L’escriure us ha fet perdre el llegir? “També faig una deriva de les lectures professionals, de tall històric, cap a la literatura: la poesia, l’assaig literari, la novel·la… He fet un viatge a la inversa amb retorn als clàssics catalans de la primera meitat del segle XX”.

En algun acte electoral al voltant de l’esport, algú va dir que remenàveu molt bé la pilota i vau desmentir que juguéssiu al futbol. En feu, d’esport? “No”. No sé com preguntar si feu algun règim. “En l’últim règim em vaig aprimar dotze quilos. Vaig estar força temps mantenint-me a ratlla, però en l’últim any i mig he recuperat vuit dels dotze. I ara he tornat a perdre pes”.

Cuineu? “Mai, però saps que m’agrada la gastronomia. M’agrada menjar bé, cuinats senzills, i tendeixo poc a l’excepcionalitat. I és en l’excepció que disfrutes de la gran oferta de restaurants del país”.

Un restaurant? “Home! Si hagués de parlar de Girona, diria el Celler i el Massana. Però, per fugir de la ciutat, la Fonda Xesc, de Gombrèn”.

Us volia preguntar què beveu, però m’ha quedat fixada la imatge del tallat amb torradeta a la Granja Mora. “Bec molts cafès tallats, molta aigua i m’agrada el vi, però m’he acostumat a beure’n poc”. Quin són els vostres vins preferits? “No m’atabalis… N’hi ha tants i tants… Molts de bons i t’adones que la gent actua compulsivament per modes, la dels bons vins. Diversifico i em deixo aconsellar”.

Amb les corbates, també us deixeu aconsellar? “A vegades me les regalen”.

La roba us la compreu sol? “Tinc un lloc on em tenen presa la mida. Hi vaig, hi trio la tela i els dic els vestits que vull”. A Barcelona? “Sí. He passat de Can Pellicer…” Del Marquès de Camps? “Sí, noi. Del que era de Girona, no pas del que vestia el president Tarradellas… A una sastreria a l’engròs de Barcelona”.

Recordo una entrevista, de quan vau deixar l’alcaldia de Girona, en què vau confessar una gran afició pels cavalls. Munteu? “No. La meva afició als cavalls és molt de la sensació de moure’t pel territori. Dels films de l’oest americà, de moure’t en llibertat. Tot i ser una afició que em ve de petit, sempre l’he considerat inabastable, mai no he muntat. I he optat per substituir l’afició de cavalcar o de veure’ls o de tocar-los, per tenir-los en forma inanimada. Col·lecciono figures de cavall de tots els materials i de tots els països”. Quants cavalls teniu? “En tinc uns quatre-cents.” Ara imagineu que titulo Tinc uns quatre-cents cavalls!

“Seria una cabronada”.

PUBLICADA A: http://www.elpunt.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/333288-un-noucentista-20.html?piwik_campaign=rss&piwik_kwd=portada&utm_source=rss&utm_medium=portada&utm_campaign=rss

 

21 Novembre 2010 Posted by | El Punt, Premsa escrita | , , | Comentaris tancats a UN NOUCENTISTA 2.0