EL TRACTAT DE GIRONA

Col·laboració en el llibre Compartint somnis.  Girona, Centre Eix Comercial, 2011.

És ben sabut que la presència dels àrabs a Girona fou efímera. També sabem que la presència dels jueus va durar més i va tenir una fi més dramàtica i violenta. És més que probable que quan el 785 la ciutat va decidir girar els seus ulls cap al món carolingi ja hi haguessin hagut jueus i musulmans a la ciutat, sense banderes. Ara tenim uns “banys àrabs” que no són àrabs i tenim un call jueu on no hi ha jueus.La Històriamarca les societats, les ciutats i les civilitzacions amb petjades diverses i deixa testimonis silenciosos escampats per la geografia urbana; parlem d’una època que nila Catedralno erala Catedralben bé com la veiem actualment i tot s’assemblava més al món romà que al món d’avui.

Ara, la ciutat, refent el fil de la Història -somnio- podria ser uns dies la seu d’una conferència de pau al Pròxim Orient. Jueus i palestins acordarien el reconeixement respectiu d’estats propis i emparant-se en el Tractat de Girona podrien segellar una pau llarga. I, com en el passat que esmento, ja no caldrien banderes als balcons de la ciutat.

LES FIRES

Diari de Girona

Demà seré a Monistrol per inaugurar una Fira. En el mateix moment que a Girona s’estarà inaugurant la Fira Comercial i les autoritats presidides per l’alcaldessa escoltaran en el Saló d’actes del Palau de Fires, el discurs de cada any del President de la Cambra de Comerç, aquesta vegada, Domènec Espadaler.

Any rere any, els successius presidents de la Cambra de Comerç de Girona han desgranat una anàlisi freda i continguda de la conjuntura, gairebé sempre decantada sinó cap al pessimisme sí a subratllar els aspectes negatius o els riscos de l’economia gironina. Així, en els moments de màxim creixement, d’atur estructural mínim, d’expansió de l’exportació i de l’economia gironina, els discursos han anat sempre cap al costat dels riscos de desacceleració, de pèrdua de pes del sector productiu industrial, de crisis puntuals de sectors molt determinats.

Sempre m’havia quedat amb la sensació que ens costava acceptar que les coses anaven bé, que una prudència excessiva ens feia decantar massa cap al costat de la reclamació i de la queixa, i que ens costava d’apuntar-nos a un discurs optimista i engrescador, a les sinèrgies d’un moment favorable, a les oportunitats de la col·laboració del sector públic i del sector privat, a la generació de complicitats entre tots, i a la generació d’un nou impuls basat en l’optimisme i la capacitat emprenedora.

No sé si ara que la conjuntura ha variat una mica, ara que s’ha produït finalment, després d’una dècada d’anunciar-ho, una frenada de la construcció, ara que tot s’ha de mirar amb una mica més de cautela serà el moment de girar els discursos i d’orientar-los cap a una vessant més optimista, de més autoestima, de reconeixement que hem assolit uns nivells de renda i de qualitat de vida que ens equiparen, i bé, a les mitjanes dels països més avançats de la Unió Europea.

Sigui com sigui, jo sóc dels convençuts que a les terres de Girona vindran encara millors moments, que els colls d’ampolla de les infraestructures se superaran i que els valors de l’equilibri entre el sector terciari, els sector industrial i les activitats lligades directament al territori es desenvoluparan amb equilibri. Equilibri i preservació d’uns valors d’identitat, cultural i paisatgística, que ens defineixen i defineixen un model de vida i unes aspiracions col•lectives. Calen, és clar, correccions i cal, sobretot, definir amb valentia el punt just d’equilibri entre les necessitats d’una demografia que creix, un territori que s’ha de preservar i uns mínims de serveis, d’equipament i d’infraestructures que són imprescindibles.

Però si el discurs dels successius presidents de la Cambra de comerç ens posava un toc de fredor realista he de reconèixer que la seva actitud pragmàtica, el seu sentit de la col·laboració institucional, la seva vocació de “partenariat” publico-privat, conduïa les coses més enllà dels discursos per terrenys constructius, positius, tangibles. En realitat vull deixar constància aquí, en el moment de començar les Fires, del paper singular, rellevant, transcendent dels presidents Josep M. Ginès i Antoni Hostench per a la consolidació de la Institució Firal i per fer de Fira de Girona un referent clar i un cas força excepcional, més enllà dels límits ja coneguts de la Fira de Barcelona. La suma del Palau Firal i de l’Auditori i Palau de Congressos és una aposta compartida i decidida entre les administracions i la Cambra. És una proposta conjunta, és una ambició de la ciutat i del territori per donar gruix i consistència a un espai firal, de congressos i d’activitat cultural com molt poques altres ciutats tenen. L’èxit d’Equus Catalonia, que va emprendre el camí de Barcelona i ha tornat amb més força per consolidar-se com un saló de primeríssim nivell, podria ser el símbol que tradueix la tenacitat, la tossuderia, el sentit de l’oportunitat dels presidents de la Cambra de Comerç que no van vacil·lar mai a l’hora de combinar prudència i astúcia per fer navegar la Fira per un camí segur i convincent. És veritat que el gruix de les inversions ha correspost a les Administracions, però és també veritat que la intuïció dels presidents Ginès i Hostench va permetre que la seva aposta arribés en el moment oportú i truqués a les portes adequades.

És més, penso que encara no ens hem acabat d’adonar de les potencialitats, de la força,del valor afegit que aporta a la ciutat aquest conjunt d’equipaments que formen l’Auditori i Palau de Congressos i el Palau Firal. Un conjunt eficaç, de singularitat i qualitat arquitectòniques, en un punt estratègic, en diàleg permanent amb la Devesa, les Ribes del Ter i el Pavelló de Fontajau, i amb capacitat per explorar nous camins i obtenir un rendiment ciutadà, cultural, cívic, promocional i comercial sense precedents.

Demà seré a Monistrol i no seré a la Devesa, però faig des d’aquí un homenatge als presidents Ginès, ja traspassat, i Hostench per la seva contribució a la Fira de les Fires, i dilluns seré a Girona per Sant Narcís. I acompanyaré, amb centenars de gironins, el grup Terra Endins de Girona per ajudar-los a desfer el nus a la gola i el pes a l’estómac i desfermar plegats les emocions contingudes i vibrar plegats en un escenari etern en homenatge a Salvador Donato, que ja no hi és però que canta amb nosaltres i ens fa cantar a tots. Bones Fires!

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 133-135)

NOU I VELL COMERÇ A GIRONA

Diari de Girona

M’adono passejant que hi ha un moviment constant en els baixos comercials de tota la ciutat. S’obren moltes botigues noves, de franquícies o no, i també se’n tanquen. En el nostre record, el ritme de la ciutat d’adolescència era un altre, menys intens i frenètic. No era, però, ni pausat. Res, o gairebé res, no es movia. Érem lluny encara de l’explosió de les oficines bancàries, de les franquícies, dels establiments de restauració. El comerç tradicional d’arrel profundament familiar es transmetia de generació en generació, sota la imatge inalterable d’una activitat ben establerta i conduïda amb experiència i coneixement.

Els canvis, que ara ens semblen constants i de ritme vertiginós, fa cinquanta anys eren d’una gran lentitud i parsimònia. L’arribada de ca l’Ametller, botiga dedicada als nens a la cantonada de l’Argenteria amb el carrer Vessador, va ser tot un esdeveniment perquè va significar el final d’una botiga de betes i fils plena de capses, que li donaven el nom popular. La singularitat del canvi servia per fixar-lo a la memòria. Més que molts canvis posteriors, com l’arribada de la Caixa de Girona a la mateixa cantonada, que ens queda ja molt més difusa. Vaig parlar d’aquests canvis i d’aquestes tradicions en l’article que vaig dedicar al senyor Joan Perich i a la transformació final de la seva botiga ara en una botiga de vestits de núvia.

He comprovat els canvis de ritme, el nou comerç efímer, amb la lectura de la novel•la Fuga del Amor de César Antonio Molina. Tot el capítol “Amar lo que no existe” és un episodi que es desenvolupa a Girona. El nou i flamant ministre de Cultura hi demostra un coneixement al detall dels racons de la ciutat, de la seva arquitectura, de la vida universitària, dels establiments singulars. El nivell de detall expressa un coneixedor atent i de proximitat. Esmenta, entre altres comerços, la farmàcia Murtra Llanta, per a mi un establiment de tota la vida, de façana de fusta i de solidesa similar a l’antiga i ja desapareguda Llibreria Dalmau, de la família Pla. Ara, però, la farmàcia, sense canviar d’imatge, ha canviat de nom i ha estat traspassada a una nova i jove farmacèutica, l’Olga Altarriba, que mantindrà la tradició farmacèutica, canviarà les portes i les posarà de vidre i iniciarà un nou cile històric. La protagonista de la novel•la té, però, preferència per l’àmplia gamma de xocolates que ofereix la casa Gluky d’Olot, quasi als quatre cantons en plena Argenteria i en el local que hi havia hagut la popularíssima Llibreria i impremta Franquet, que es va encarregar durant molts anys d’imprimir amb singularitat especial tota la cartellística del Teatre Municipal. Ara, però, ja no hi ha xocolata, Gluki ha tancat i la botiga està en obres. Nous i vells comerços es van movent a una gran velocitat. Ha tancat la botiga de joguines de ca l’Araus i, a poc a poc, la joieria que en Pere Quera dirigeix al carrer de l’ Argenteria va adquirint la dimensió d’una joieria de primeríssim nivell, que farà totalment honor al carrer com ja ho ha fet des d’alguna generació enrere fins ara.

Al meu barri passa un fenomen molt similar, matisat potser per un procés gradual més lent, més a to amb el ritme de les obres que, a poc a poc, ofereixen nous baixos comercials. Així, a ritme lent, s’han omplert finalment els baixos de la cantonada de la casa de la plaça de Sant Pere amb el carrer de la Rosa. Un taller de relligat de llibres, a la vista des dels finestrals del carrer, dóna un to d’artesania moderna que em plau especialment. Just al costat, també a la vista darrere els finestrals, les taules i els ordinadors d’una enginyeria que no fa gaires setmanes que s’acaba d’instal•lar.

Però el fet més entranyable d’aquests dies és el tancament per jubilació de la carnisseria de la plaça de Sant Pere cantonada amb el carrer de l’Àngel. La carnisseria de l’Arcadi Grabulosa. ”Carns i embotits Grabulosa”, amb un detall ceràmic a l’interior de la carnisseria que diu: “des de 1953”. L’Arcadi, però, després d’un recorregut per diferents empreses es va instal•lar en aquest local a l’inici dels anys seixanta. Durant totes aquestes dècades l’Arcadi i la Quimeta han servit un veïnat fidel i amic. Tinc viu, ara, en el record l’abatiment i la constància de l’Arcadi quan, fa potser tres o quatre estius, una gran calamarsa va colgar el carrer amb més d’un metre de calamarsa que va caure en molt poca estona i que a nosaltres ens va fer diverses goteres. La carnisseria no va patir gaire perquè està aixecada uns tres esglaons, però l’obrador, al carrer de l’Àngel, a peu de carrer, va patir molt més i l’Arcadi el va anar alliberant a cop de pala fins que l’Ajuntament va posar una “retro” a netejar del tot el carrer. L’ensurt va durar uns quants dies. Però després van continuar fent les millors botifarres dolces que jo recordi i que no puc menjar gaire a causa de la dieta. Però ja se sap que com més prohibit, més apreciem allò que no podem haver. El meu fill Raimon em va avisar que tancaven i hi vaig anar a buscar les últimes botifarres dolces, que em va servir amb amabilitat i generositat. La Quimeta estava contenta amb la flor que el dia abans li havia portat en Jan. Però tots dos estaven, sobretot, contents de treballar l’últim dia acompanyats d’una néta, darrere el taulell, que participava d’un esdeveniment sense potser atorgar-li la transcendència dels seus avis, que aquell dia deixaven enrere unes quantes dècades de treball i laboriositat. Les nétes van fer imprimir un llibret amb les receptes que han marcat la professionalitat d’aquest establiment: botifarra negra, de perol, blanca, de fetge, d’ou, botifarres i salsitxes, botifarres picants i fuets, hamburgueses de vedella, de pollastre, de vedella amb all i julivert, pilotilles, canelons, croquetes, catalana, xoriç, botifarra dolça i la manera de salar lloms i ventresca, pernils, i la recepta per fer pinxos.

El comerç canvia i ho fa de pressa. Però el tracte humà, la relació personal, el sentit de la proximitat del comerç tradicional és un valor permanent.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2778_4_213614__Opinio-vell-comer-Girona

TRESORS DE LA BARCA

Diari de Girona

Surto de casa diumenge al matí i faig el camí habitual fins el quiosc de la Rambla, on la Nuri viu pacient el pas del matí, un dia esperant el diari que no arriba (com la setmana passada) o avui aguantant el fred i el vent que li fa voleiar els diaris i l’obliga a no desplegar-los tots. Quan passo per la plaça de Sant Feliu un aroma de bunyols anuncia primavera i Setmana Santa amb més d’un mes d’anticipació. Però el temps que va fer dissabte, d’una transparència enlluernadora ens havia fet creure el miratge d’una millora sensible del temps que avui ha desmentit un cel tapat i una plugeta fina, només insinuada, que aventura, com es diu, “neu a muntanya”. Tampoc no cal fer-ne massa cas. Més avançat el matí un ventet suau ha aixecat el dia i ha tornat l’escalfor del sol.

En el camí d’anada i tornada m’entretinc en la contemplació del que podríem anomenar fenomen Ballesteries, amb proliferació i renovació de botigues que ja fa temps que s’estiren cap a Calderers i el carrer de la Barca. La plaça de Sant Feliu pot esdevenir i ha començat a fer-ho el nucli, el punt de trobada, d’un diàleg fructífer entre els visitants que travessen el pont i els dos carrers que s’abracen en aquest punt. El punt subtil i intangible de l’aroma dels bunyols que avui he experimentat.

A la plaça, a banda i banda de les escales de la façana principal de Sant Feliu, dos establiments ben diferents però complementaris, el König II i The River Cafe han capgirat l’aire de la plaça. Queda lluny ara el punt de fredor desèrtica de fa uns anys. Les terrasses s’omplen i els clients mandregen llegint els diaris a l’hora del vermut per poc que faci una mica de sol. És la continuació cap a la plaça de Sant Pere de l’efecte Ballesteries.

Aquest canvi ha fet ara el salt cap el carrer de la Barca. Els vells establiments de tota la vida han anat tancant, l’últim la fleca Marimon. Però la carnisseria i ca la Mary han aguantat la llarguíssima travessia del desert i veuen com poc a poc el barri es va omplint, s’acaben les darreres rehabilitacions d’edificis i comença una intensa renovació dels locals comercials. Aquesta setmana han començat les obres en les dues cases que ocupaven al carrer Bellaire el restaurant Girona i a l’inici del carrer de la Barca des de la plaça de Sant Pere, la fleca Marimon. És segurament de tot el carrer la darrera rehabilitació que quedava pendent. És quasi com un símbol de transformació radical, de preservació de l’esperit d’un carrer que fa unes dècades bullia de vida i ara poc a poc la va recuperant. És l’aire que li dóna el racó amable del bar Lateral amb el seu pati intimista i inesperat, i la botiga Tao just al començament. O l’Anna Povo a la cantonada del portal de la Barca, en una de les darreres cases que va anar rehabilitant la senyora Casals i la seva família, i que ara llueix amb plenitud l’escala central que ocupa estranyament la pràctica totalitat del pati en una incrustació quasi escultòrica. Però els colors càlids de la botiga d’Anna Povo i la seva persistent presència comercial i pacient, anuncien una renovació de qualitat que s’estén en dues botigues noves de roba i de complements de moda, que acompanyen a l’antiga fàbrica de làmpades (Joper.llum) o a la nova botiga de roba esportiva, o a l’esplèndida presència de la llibreria Aristeuros que il·lustra l’altra entrada del carrer. La joieria Tresors de la Barca, que em serveix per donar títol a l’article, presenta orfebreria d’autor, però m’ajuda a exemplificar una transformació que no serà fàcil, però que ha assolit ara ja en el carrer de la Barca una plenitud molt remarcable, on es combinen la qualitat i l’especialització.

I, finalment, vull recordar ara aquí que des que érem molt petits, infants, vam coincidir a l’escola amb en Joan Farrerós (Juanito), en Planella de Pedret, en Diego Visiedo, que vivia a la casa de l’antiga caserna de la Guàrdia Civil, i amb en Miquel Pellicer, que el seu pare tenia una botiga de queviures, un “colmado”, al mateix carrer de la Barca passada la llibreria i el taller de tapisseria. Ho esmento perquè vaig trobar fa molt pocs dies en Miquel Pellicer, en Miquelet per a tota la colla, trastejant al carrer i on havia sigut la botiga del seu pare i que feia anys que romania tancada. Jo sortia del River Cafe i ens vam aturar una estona a xerrar. Em va explicar que tornava a obrir la botiga. Que l’estava preparant i que l’havia llogada a una fleca pastisseria. Ho vaig trobar una notícia excel•lent i reconfortant. Vaig trobar el simbolisme perfecte i mentre can Marimon tancava les portes i començaven els enderrocs, a l’altra punta del carrer començava el recorregut una futura nova fleca que ampliarà per als dies que vénen l’aroma de bunyols a la plaça. Amb els aromes dolços de sucre i matafaluga celebrem la permanent renovació de la vida i la plena recuperació ciutadana del carrer de la Barca, amb el treball esforçat de comerciants i artesans que amb dedicació i vocació s’aventuren i creuen en el futur d’un carrer que havia perdut l’esma i ara l’està recuperant.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

EL SOMRIURE ALS ULLS

Col·laboració en el llibre El Centre, el somriure als ulls. Girona, Centre-Eix Comercial, 2006

L’infant que en el cotxet intenta cordar-se la sabata no mira els colors cridaners de la roba de la taula. Dues noies caminen amb pas decidit. Les lloses gastades del carrer mostren la geometria elemental del paviment. Les mans toquen remenen, ensenyen, miren, paguen, cobren. El carrer, vist des de dalt, dibuixa la vida i mostra el mosaic ben variat d’un taulell de botiga que surt i s’ensenya. L’aire és càlid i la roba lleugera i les polseres amaguen secrets inconscients i records de moments ja viscuts. Els penjadors s’arrengleren ben plens sense saber si al cap del dia, ja buits, mostraran la petita parcel·la de quadrat d’enllosat que ara tapen o el botiguer diligent els haurà tornat a omplir. Mentre compren, passegen i miren, els vianants es distreuen tranquils i han deixat les cabòries abans de sortir. La botiga al carrer els convida a deu euros la peça de roba. I el nen del cotxet que no mira, té feina a mirar cap un altre costat.