Joaquim Nadal i Farreras

CATALUNYA ES CREMA

El Punt Avui

L’incendi d’Horta de Sant Joan ara fa dos anys i el de l’Alt Empordà aquest estiu ha assenyalat amb ferides profundes el sud i el nord de Catalunya. La recurrència dels incendis i sobretot la d’algun gran incendi ha aixecat totes les alertes. S’han alçat, com sempre, veus a favor d’una gestió integral, veus a favor d’una política més activa i compromesa de plantes de biomassa, a favor d’apagar a l’hivern els incendis, veus a favor de deixar fer la natura i no repoblar, veus a favor d’una silvicultura activa.

Però potser amb més força que en ocasions anteriors, aquest estiu les veus d’alarma s’han fet sentir amb altaveus més potents. Una alarma generalitzada que no avalua només els danys soferts pels incendis que ja s’han produït, sinó que posa l’èmfasi en els danys futurs.

Fa pocs dies justament vaig mantenir una conversa breu però il·lustrativa amb un gran propietari forestal de la Selva, que a les seves finques ha desenvolupat una activitat exemplar i que en bona mesura les ha reconvertit a la rendibilitat de la jardineria forestal basada més en l’exportació que el mercat local. Aquest empresari afirmava amb rotunditat que tard o d’hora cremarà tot Catalunya. De la forma que ho explicava no em semblava un auguri catastrofista, sinó l’anunci de la irreparable realitat futura. Si el paisatge forestal clenxinat per l’autopista entre la Jonquera i Figueres de nord a sud, i entre Cantallops i Capmany d’una banda, i Biure, Darnius, Boadella Pont de Molins, Llers i Albanyà de l’altra, ha sigut devastat en un espectacle dantesc, per què no ha de passar Bassegoda endins, Albera a l’est, en plenes Gavarres o en els diferents incendis que en els anys immediatament anteriors han afectat Sant Llorenç, o Montserrat, o el Bages i el Berguedà o els Ports, o parts del Pirineu?

La força del vent, la velocitat de les flames, l’alta combustibilitat del bosc i el sotabosc, les altes temperatures, la baixíssima humitat, tot van ser ingredients que es combinaven d’una forma letal i que empetitien l’esforç dantesc i generós de bombers i voluntaris i de mitjans de terra o aeris quan la tramuntana ho va permetre. Encerclar i controlar perimetralment un foc que avança linealment, i molt ràpid, no és una tasca fàcil.

Tornem a l’empresari forestal. Els aqüífers estan exhaurits perquè hi ha massa arbres al bosc. S’han de tallar i aclarir. No es pot deixar fer a la natura tota sola. S’ha de saber el que es planta i perquè es planta. S’ha de saber que més aviat anem sobrats de boscos. S’ha d’afirmar que cada camp que s’abandona és un mal bosc que neix amb riscos addicionals. S’ha de crear un marc adient per convertir en energia el sotabosc, la biomassa ha de deixar de ser una excusa per passar a ser una oportunitat i els ecologistes que volen més bosc i no volen plantes de biomassa haurien de revisar els seus paradigmes. Perquè el que és evident és que no es pot ser doctrinari de les energies renovables i alhora fonamentalista dels impediments a algunes vies de les renovables.

De la mateixa manera, la relació entre els rius i el bosc de ribera s’ha de revisar en profunditat perquè la imposició de determinades espècies, els impediments de d’altres i les dificultats per netejar els rius creen dinàmiques d’obstrucció creixent i de riscos molt elevats de taps vegetals de conseqüències imprevisibles a les avingudes. Determinats arbres a les lleres, que no es poden tallar, que moren de vells o sucumbeixen a la voracitat de tota mena d’enfiladisses parasitàries, no són simple biomassa per nodrir el terreny sinó que esdevenen barreres on s’acumulen fulles i brancam fins a formar un efecte de tapadora i ajuden a l’embassament de les aigües que desborden.

El foc i l’aigua esdevenen així, potser indestriablement, una doble causa de sinistralitat i emergència que ens obliga a revisar els nostres paradigmes culturals sobre el nostre paisatge i sobre els valors de la massa forestal que hi tenim.

Anem sobrats de boscos i d’arbres, anem mancats d’aigua, de silvicultura organitzada, d’explotacions integrals, de polítiques públiques basades en el coneixement i l’experiència dels homes del bosc i de la terra.

És evident que en l’afirmació que Catalunya es crema hi ha una alerta exagerada. Però només si ens fem el càrrec dels riscos que anem acumulant i de la passivitat excessiva que mantenim davant d’aquests riscos tindrem el compromís ferm d’alterar aquesta actitud d’exasperant espera, tot confiant que el temps i la climatologia ens resoldran tot allò que no haurem estat capaços d’abordar amb les nostres polítiques.

Quantes vegades no hem sentit com un mal averany quan algú ha plantejat què passaria si un dia es calés foc a les Gavarres i l’orientació del vent el fes del tot incontrolable entre Girona i Calonge, entre Sant Miquel i Bell-lloc. Tancar el massís, impedir el foc, vigilar activament és el mínim imprescindible. Però els pagesos, els homes del bosc i els bombers saben que amb això sol, no n’hi ha prou.

Potser ha arribat l’hora d’associar les polítiques de prevenció i extinció d’incendis forestals a les mateixes polítiques forestals i, d’aquesta manera, integrar pressupostos i articular respostes integrals que assegurin que sense massa més recursos i només amb la racionalització dels pressupostos vigents ha de ser possible optimitzar la resposta i evitar que Catalunya es cremi.

A sangs calentes sorgeixen tota mena d’iniciatives, algunes plausibles i d’altres simples ocurrències. A l’hora de la veritat només la planificació d’una acció reiterada, la dotació adequada de mitjans, la integració de les ADF a les tasques forestals preventives, la implicació dels municipis i el treball comunitari a aquestes mateixes tasques, la reiteració de tractaments adequats de la massa forestal per reduir-la i racionalitzar-la, i l’abandonament de pràctiques de resistència passiva o de pretesa naturalització, permetran definir un horitzó que, per al pas dels anys, acabi donant els fruits que ara s’intueixen llunyans pel desordre imperant.

Anuncis

22 Setembre 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt Avui | , , | Comentaris tancats a CATALUNYA ES CREMA

N-II, UNA VERGONYA COMPARTIDA

Diari de Girona

Les notícies sobre el tram de Girona de l’N-II no paren. Els rius de tinta ocupen pàgines i més pàgines des de fa dècades. La qüestió de l’N-II ha sigut un element de debat a la demarcació de Girona d’arrels molt profundes. Primer per la ronda de Figueres, que va néixer petita però va arribar relativament a temps, després per la variant de Girona, que va ser objecte de polèmica incessant i de moltes ambigüitats per part de les forces polítiques gironines i no diguem per part del Ministeri d’Obres Públiques, ara Foment. Gonzalo Fernández de la Mora, Josep Borrell, Javier Sáez de Cosculluela, Rafael Arias Salgado, Francisco Álvarez Cascos, Magdalena Álvarez, José Blanco, Ana Pastor són només alguns dels noms associats a aquest immens despropòsit, que és la pitjor carta de presentació d’Espanya per a tots els que entren per la frontera del Portús.

Un cop liquidats els temes de les dues grans variants urbanes, la qüestió central va esdevenir el desdoblament de tot el trajecte amb l’objectiu d’equiparar la província de Girona a la resta de les províncies de l’Estat, que gaudien d’una xarxa d’autovies molt espectacular. Però l’N-II a Catalunya va esdevenir el fons del sac de les infraestructures de tot Espanya. Començat el  tram Fornells-Caldes i acabat, començat el Caldes-Sils i Sils-Maçanet i avortats, successivament, per problemes de projecte o empresarials tots dos, començat el Medinyà – Orriols i avortat també per la crisi econòmica, tots aquests trams començats i inacabats han obert una ferida en el territori, en el paisatge i en els sentiments i l’orgull dels gironins, d’una enorme profunditat. Però tota la indignació i tota la irritació de milers de gironins, d’alcaldes i alcaldesses, d’autoritats locals, provincials i nacionals, de centenars de milers d’usuaris, tota la llarga llista d’accidents molts mortals, no han servit per desencallar un panorama devastat i desolador. No hi ha res pitjor, no hi ha pitjor insult, que una obra començada i deixada estar.

Aquesta situació és una responsabilitat i una vergonya compartida per tots. Pels governs d’Espanya i de Catalunya, pels  ministres i els consellers, pels diputats que han exhibit múscul polític i no han aconseguit tampoc res. Ningú  no s’escapa d’una immensa vergonya col·lectiva.

També, naturalment, la meva responsabilitat. Durant la meva vida política i abans, el tema de l’N-II m’ha acompanyat sempre des de una ja molt remota carta oberta al president Suárez, que vaig publicar a Presència en els anys setanta. Després, en la meva responsabilitat d’alcalde vaig maldar per treure la carretera del centre de la ciutat. Una carretera que en la més vella tradició romana havia sigut primer la Via Augusta, pel carrer del Llop, la Força i Ciutadans, després el carrer de les Ballesteries i la Rambla, més endavant la Gran Via i la carretera de Barcelona i, finalment, el passeig de la Devesa, la ronda de Ferran Puig i la carretera de Barcelona, abans de la polèmica variant est de Girona. El resultat és opinable, però és evident que ara que s’han comptat els vehicles que passen, encara cada hora, per la carretera de Barcelona seria insuportable afegir-hi els que absorbeix la variant i el sector de l’AP-7 de nord a sud. Durant els set anys de conseller vam resoldre, a través del conveni amb Abertis, el desdoblament gratuït per l’oest de Girona i els nous accessos de Fornells i Sant Gregori, que ara s’estan construint i el de Medinyà, que no trigarà gaire. Vam empènyer com vam poder les obres del tram Fornells-Caldes fins que es van acabar, vam intentar, sense èxit, que el tram Tordera.-Maçanet amb el traçat resolt i un projecte complet de més de 400 milions d’euros fos licitat pel sistema de peatge a l’ombra, malgrat les reiterades promeses del ministre Blanco, i vam moure tots els fils necessaris per rescatar el tram Caldes-Sils, que es va licitar i adjudicar provisionalment. També vam advocar per la gratuïtat de l’AP-7 des de Girona fins a la Jonquera, mentre no es desdoblés l’N-II.

Res de tot això no s’ha fet i, ara, el ministeri ens despista amb anuncis contradictoris de devolució dels terrenys expropiats, amb afirmacions, d’abans-d’ahir mateix, de la ministra que reiterava la voluntat de desdoblar, i amb dilacions injustificables de l’adjudicació del tram Sils-Caldes, que hauria de significar el retorn d’una petita part de la carretera a la normalitat de les obres que mai no s’haurien d’haver interromput.

Assumim la nostra part de responsabilitat, exigim la de tots i totes els que s’han  omplert la boca de gestions fracassades i exigim que assumeixi la seva responsabilitat el Govern de Catalunya, pel passat i pel present i que, sobretot, assumeixi plenament les seves responsabilitats el PP i el govern del PP, que van donant llargues a un tema irrisori en termes econòmics mentre segueixen licitant i adjudicant obres de molts milions d’euros a d’altres territoris amb una demanda inferior i sense cap greuge acumulat.

En la festa de l’11 de setembre, la Nacional II de Girona és només una gota. Però la suma de gotes que han  acabat amb la paciència dels catalans potser no hi ha un cas més paradigmàtic que la contumaç resistència burocràtica i política a correspondre a les necessitats de la gent i de l’economia amb una mínima intel·ligència política.

Les vides i les consciències de la gent de les terres de Girona mereixen un respecte i reclamen màquines en les ferides obertes al territori per tancar ràpidament les cicatrius i endreçar un paisatge que forma part d’un dels pocs atractius que encara ens fa competitius en el terreny econòmic.

 

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

14 Setembre 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a N-II, UNA VERGONYA COMPARTIDA

TOMÀS MILANS I GODAYOL

Diari de Girona

El divendres tres d’agost Torroella de Montgrí va ser l’escenari d’una presentació discreta i rellevant alhora. En el marc del festival de músiques i arran de la cita anyal que vol recordar, emocionadament, el polifacètic Ernest Lluch. Lluch xafarder universal en el millor sentit del terme. Nervi de curiositat, la mateixa curiositat que ens desvetlla aquesta sonda de l’espai que arriba a Mart i explora el món desconegut. En Lluch coincidien el futbol i la música, la política i l’economia, el global i el local, la Garrotxa i el Maresme, l’Empordà i la Toscana, Barcelona i Donosti, Madrid i València.

Aquest instint innat per descobrir el va portar a furgar també en el redescobriment de músics catalans. Amb aquest ànim i amb voluntat de retre-li homenatge, el festival ens regala amb peces sensibles i delicades i amb descobertes singulars. En el concert del tres d’agost es dreça un pont entre la música i les darreres recerques de Lluch sobre la Catalunya austriacista, la Cort de Carles d’Àustria i de l’emperadriu, l’exili polític, la desfeta dels projectes. Tomàs Milans seria al final de la Guerra de Successió un exiliat interior.

Josep M. Gregori, amb l’empenta de la beca de recerca que convoca la fundació Ernest Lluch, ha traçat la biografia de Tomàs Milans Gudayol nascut a Canet de Mar el 1672 i mort el 1742 a Girona. Format a Barcelona es veié obligat a desplaçar-se a Girona al final de la Guerra (1714) i aquí desplegà els seus coneixements com a mestre de capella de la Catedral de Girona. Habituat a la moda de la Cort i de la música barroca que s’hi exhibia importada de l’Imperi, Gregori ha rastrejat als arxius la vida i l’obra de Milans. Una biografia que esperarà pacientment l’oportunitat d’una economia en crisi per ser publicada.

Mentre, disposem ja del CD que es va presentar també a Torroella i que enregistrat sota el segell musièpoca presenta peces de “Música religiosa” de Tomàs Milans i Godayol interpretades pel cor La Xantria, dirigit per Pere Lluís Biosca. Són deu peces de música sacra rescatades i transcrites dels manuscrits i partitures de la Biblioteca Nacional de Catalunya, però previsiblement vinculades a la producció gironina de Milans.

Al concert de Torroella la primera part ens va oferir peces de Joan Pau Pujol, Joan Cererols i Francesc Valls. Precisament de Pujol van interpretar, com una picada d’ullet a l’exili gironí de Milans i el més contemporani d’un altre Pujol, la música “per a la diada de Sant Jordi al Palau de la Generalitat”. Mentre que tota la segona part va recollir les interpretacions de ‘Motets per a la litúrgia de la Catedral de Girona’, amb unes lletanies de la Mare de Déu que ressonaven a la nostra memòria dels rosaris reiterats i inacabables de la infància, ara més passadores i atractives acompanyades de la música coral.

El Magnificat, una Salve i molt singularment la invocació Reges Tharsis ‘antífona en cànon per al dia de Reis’.

Tot peces que bé mereixerien un dia la seva interpretació a la nostra Catedral o fins i tot la incorporació d’alguna al repertori de la capella de música actual per tal de cantar-les el dia que toqui segons el calendari litúrgic.

Vull subratllar que en tota la tasca de rescat documental dels nostres arxius eclesiàstics, la recuperació de música sacra antiga va per darrere de la d’altres registres documentals més directament vinculats a l’exercici del poder material del bisbe i del capítol, i la corresponent administració religiosa, feudal, senyorial, jurisdiccional de la diòcesi.

I això fa més meritòria la tasca de la Xantria i de Josep M. Gregori. Deixant ben clar el caràcter pioner i exemplar de ‘Música antiga de Girona’, que fa temps que sota l’impuls de Jaume Pinyol treballa en aquesta tasca de recuperació i ha explorat ja partitures de l’època de la Guerra de Successió o de les Guerres Napoleòniques. La tasca continuada d’aquests i l’aportació singular que avui comentem haurien de servir de base per a un treball més sistemàtic i per a una actualització contemporània de tot el bagatge musical que guarda com un tresor simfònic la Catedral de Santa Maria.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

17 Agost 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a TOMÀS MILANS I GODAYOL

EL TERCER CARRIL I LA VARIANT

Diari de Girona

És imminent la finalització de les obres d’ampliació de l’AP-7 a tres carrils des de Girona fins la frontera. Aquesta obra completa la que ja es va acabar fa més d’un any dels tres carrils de Maçanet a Girona. En el seu conjunt significa la reparació d’una anomalia i un greuge històrics. Ara ja fa més de vint anys que els tres carrils arriben des de Barcelona a Maçanet. Però tot es va aturar aquí i durant molts anys, tant les autoritats del Ministeri de Foment com els responsables d’Abertis no van creure que fos necessària l’ampliació fins a la Jonquera.

Any darrere any el trànsit s’anava incrementant i la densitat dels vehicles pesants feia més i més perillosa l’autopista, els avançaments entre camions eren un motiu de risc i d’alentiment de la velocitat mitjana dels vehicles. Tothom recorda, encara, la feixuga lentitud dels avançaments entre dos grans tràilers amb una cua de vehicles lleugers esperant la culminació de l’operació  per recuperar una velocitat de creuer raonable. És evident que no ho plantejo en termes de velocitat; ho faig en termes de seguretat i de qualitat de la conducció.

Finalment es va imposar la lògica dels fets i es va desencallar una vella reivindicació que ara feliçment arriba a la seva culminació. Em sembla que no som prou conscients de l’avenç que representa aquesta millora, i de l’eficàcia dels treballs d’ampliació que aquests darrers dies estan culminant amb les darreres capes d’asfalt i la corresponent senyalització. No solament això, sinó que per a finals d’any i potser a primers de l’any que ve es preveu la finalització dels nous enllaços amb l’autopista des de Fornells pel sud i Sant Gregori i Domeny pel centre. Aquests nous enllaços signifiquen un canvi radical en la mobilitat de Girona, completen l’anella de circumval·lació i faciliten l’accés a la xarxa d’alta capacitat des de diferents punts de l’àrea urbana.

Totes aquestes millores passen ara desapercebudes pels moviments i plataformes de rebuig al pagament de l’autopista que dominen, en part, l’escena mediàtica i situen en un segon pla les modificacions esmentades. La idea que tot és gratis o que hauria de ser-ho és una idea fal·laç que amaga un vell dilema. Paguem tots o només paguen els usuaris? Si és gratis paguem tots i si es paga peatge només es paga per ús. Més enllà de les circumstàncies injustes que concorren en el sistema de peatges, que és desequilibrat i ha perjudicat històricament Catalunya, si anéssim a la problemàtica general, a la tendència a Europa i a la necessitat imprescindible de la cura i el manteniment de les infraestructures hauríem d’admetre que pagar per ús és una norma raonable i que es justifica plenament. Quedi clar que no justifico ni el greuge històric ni els beneficis excessius. Plantejo només que la queixa, amb un mapa de peatges desequilibrat i discriminatori amb Catalunya, no hauria de portar necessàriament a la supressió dels peatges, ni ara ni en el moment del venciment de la concessió. Si ens volguéssim emmirallar en el País Basc sabríem que un cop vençudes les concessions se segueix cobrant un peatge tou, i que s’ha fet càrrec de les infraestructures una societat de manteniment vinculada al Govern Basc.

Però tornem a l’àrea de Girona. Tot aquest debat del moviment “no vull pagar” no concerneix l’autopista en aquesta àmbit. Res no hauria d’eclipsar el fet que, des de Fornells fins a Medinyà, l’autopista té ja ara quatre carrils (tres més un per banda) i que quan estiguin fets els enllaços corresponents totes les circulacions entre aquests punts seran gratuïtes, com ja ho és ara el trajecte Girona nord – Girona sud. D’aquesta manera, l’ampliació de l’autopista porta incorporada, en aquest trajecte, una mitja variant o el que és el mateix, la part que hauria correspost al desdoblament de la variant de Sant Daniel. No ens n’acabem de fer el càrrec perquè l’anella es desdobla meitat per l’est i l’altra meitat per l’oest. Però en el còmput total de carrils, en aquest tram als sis de tota l’autopista des de Barcelona a La jonquera hi hauríem de sumar els quatre (dos per l’est i dos per l’oest) de la variant de l’A-2 desdoblada en dues meitats que esdevé com si res, sense saber-ho, el tram més llarg d’N-II desdoblada de tota la província. Completem així un sistema de circumval·lació de la ciutat i la forma de fer-se ha estalviat un desdoblament pur i dur per Sant Daniel, que alguns donaven ja per fet amb l’argument que si ja n’hi havia dos, dos més no farien cap mal. Però aquest era el compromís que en el seu moment vam prendre i que malgrat tots els intents vam considerar innegociable.

Aquests dies fa, ja fa o només fa, quaranta-un anys que l’autopista va arribar a Girona. Les vicissituds i els entrebancs de la xarxa viària han estat múltiples. Però, ara, el comptatge dels vehicles que passen per la variant i els que passen per l’autopista en el tram gratuït de Girona nord a Girona sud ens donaria la justa dimensió del problema històric que la ciutat havia patit històricament i que en molt bona mesura s’ha resolt.

Per alguns és evident que tot es pot continuar mirant en clau negativa. Però ara que ja s’acaba una obra d’envergadura que beneficia directament la ciutat de Girona i la seva àrea urbana, convido tothom a gaudir-ne, a valorar-ho en positiu i a trencar el negativisme atàvic amb una actitud constructiva que, sense renúncia a ni un mil·límetre d’exigència i autocrítica, com a mínim tingui la valentia i el coratge de reconèixer els avenços que s’han fet ,sobretot des de les tribunes més exigents del món de les corporacions i institucions empresarials que han fet sempre bandera d’aquestes qüestions. Armats moralment tindrem més força per continuar exigint el compliment de tots els compromisos amb la resta de l’N-II a tota la província.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

22 Juny 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a EL TERCER CARRIL I LA VARIANT

PALMERES ROSTIDES

Diari de Girona

Diumenge passat vaig aprofitar el dia assolellat per contemplar la passivitat hivernal del paisatge. El moment de la màxima nuesa, de l’aparent inactivitat, de les natures mortes. Horts buits, pagesos llaurant, hortolans cavant les regues abans de plantar, sequera màxima. Havent dinat vaig fer una escapada ràpida, encara a ple sol, fins a Solius en una litúrgia permanent de fidelitat a les capacitats relligadores dels monjos. La plaça era totalment deserta. La porta del monestir brillava després d’una oportuna repintada i totes les parets del convent resplendien de blanc de calç repassat fa poc. El lledoner de la plaça era un esquelet depurat de finíssim brancall. És el moment de la neteja, de la darrera poda, d’estassar els marges. He seguit aquest procés de prop, també, a la jardineria urbana. Els jardiners treuen les heures seques, netegen les esparregueres dels parterres i eliminen els brots secs, i només els pensaments de fulla mústia resisteixen les escomeses de les glaçades matinals de les setmanes passades.

Els arbres més sensibles, potser poc arrecerats, mostren les fulles escaldades pel fred. Eucaliptus a Llagostera, secs de dalt a baix sense perfum; tarongers de fulles esblanqueïdes i moixes, palmeres rostides de cap a peus.

M’he entretingut especialment en la geografia de les palmeres. A la rotonda de Cassà, tocant a la Verneda, prop de la Torremansa amb els seus tracks immensos preparats per tornar a regar quan toqui, els margallons s’aclofen mig morts i les palmes caigudes i seques; com les palmeres dels jardins de les cases que perden virior i amollen el llast del brancam abans de caure definitivament mortes.

En el cas de les palmeres haurem de reflexionar sobre la conveniència o no de traspassar el llindar en la jardineria urbana i domèstica de la presència esparsa i singular d’alguns exemplars notables. La generalització abusiva de les palmeres, tan agraïda en un primer moment, i tan utilitzada en molts passeigs urbans davant de mar o no, passa ara una factura doble. D’una banda cauen palmeres com mosques amb l’escomesa pèrfida i perniciosa de l’escarabat morrut, que ha anat corcant per dins els arbres i les fulles fins a xuclar-ne tota la força vegetal i deixar l’arbre sense ànim per sobreviure. Es van abatent els troncs eixuts que queden i comença un  procés invers de retirada gradual de les palmeres.

Hauríem d’afegir, a la força demolidora del morrut, la rostida de les fredorades d’aquesta onada de fred siberià que ens ha fet recuperar abrics i bufandes, guants i passamuntanyes i que per als joves és totalment insòlita i per als més grans és el retorn a experiències viscudes amb anterioritat i amb més regularitat que no pas ara.

Per anar a Solius vam sortir per la plaça dels Països Catalans i seguint la riba esquerra de l’Onyar fins al Parc Científic i Tecnològic. Un grup de gent prenia el sol en el tancat d’un hort preparat per al bon temps. Una senyora asseguda en una cadira de rodes es deixava acaronar pel sol abans de tornar als espais tancats de les cases urbanes. Les ribes de l’Onyar, al pont de la Creueta, encara sense vegetació, deixaven veure la llera del riu, els sediments de sorra i troncs, els arrossegaments de les darreres i ja llunyanes pluges. Passat el pont de la Creueta i abans d’arribar a la rotonda de la carretera dels Àngels vaig poder contemplar un espectacle insòlit. A la masia que se situa a l’esquerra de la carretera dels Àngels, abans de la variant de l’NII, que ara és, des de fa força temps, un restaurant, emergia un bosc de palmeres. Als estreps de les Gavarres, al peu mateix de la massa boscosa més important de les comarques gironines, enmig d’un món d’alzines i suros, de pins, brucs, arboços, d’algun ginebró perdut, d’acàcies, pollancres i plàtans, a les fondalades humides emergia amb força un oasi de palmeres.

Totes tocades, totes rostides, totes inerts, totes escaldades, totes com un monument a la singularitat d’una espècie poc habitual en aquests boscos. Un jardí de palmeres rostides, una bassa per als ànecs i les oques, una rocalla per a l’aparcament dels cotxes, i un oasi mig mort pel fred i qui sap si per l’escarabat. De cop la concentració marronosa de branques seques ha fet més evident el bosc de palmeres que, potser, fins ara en la seva perennitat verda havia passat més desapercebut. Però la fuetada en el paisatge és molt contundent, tant que fins i tot desvetlla un cert dolor físic en la contemplació passiva dels estralls de la climatologia i els insectes.

La percepció d’un paisatge canviant, la visió de les alteracions estacionals, la constatació que estem en un temps mort, la convicció que per dins bull la sang de la saba dels arbres, l’anunci anticipat que després d’aquests moments de les darreres inèrcies hivernals viurem un esclat de vida que any rere any ens dóna una lliçó massa sovint inadvertida de vitalitat.

Viurem així noves primaveres i albirarem la lliçó permanent de la vida que a vegades ens resistim a entendre i a seguir amb admiració i fidelitat.

2 Març 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , | Comentaris tancats a PALMERES ROSTIDES