Joaquim Nadal i Farreras

ANTONI VARÉS MARTINELL

Diari de Girona

Abans d’ahir al vespre, al saló de plens de l’Ajuntament es va fer la presentació del llibre Antoni Varés Martinell dedicat a l’obra fotogràfica d’Antoni Varés. Hi havia molta gent i va ser un acte ple de contingut i, sobretot, ple d’emocions especialment pels seus familiars més directes.

D’aquesta edició voldria subratllar en primer lloc l’acord entre l’Ajuntament de Girona i Anton Maria Rigau per emprendre l’aventura conjuga d’editar uns llibres de fotografia sota el títol genèric de “Girona fotògrafs”. El de Varés és el tercer d’una col·lecció que es va encetar amb les fotografies de Joan Martí Centellas i que va continuar amb el llibre dedicat a Josep Buil Mairal. Els responsables em comenten que és imminent la publicació del quart volum. Tot un encert que substitueix i millora les col·leccions de carpetes de fotògrafs que, en els anys vuitanta del segle passat, va servir per posar en primer pla el valor i la transcendència de la fotografia com a testimoni d’una època.

En segon lloc vull ressaltar com tant l’Albina Varés, en la seva intervenció, com l’alcaldessa, Anna Pagans, en la seva van posar en valor l’alt sentit cívic dels dipòsits i de les donacions de documentació i de fotografies als fons documentals de l’Arxiu Històric de la Ciutat. La justa compenetració entre la voluntat dels donants i el compromís de les institucions receptores pel que fa a la conservació, catalogació i difusió és el punt d’equilibri en un tipus de tracte que representa el gest de generositat més evident correspost per la justícia d’un tractament adequat.

En tercer lloc, l’acte de dimecres s’afegeix al conjunt d’actes i gestos que l’Ajuntament de Girona ha anat fent per garantir la restitució de la memòria d’Antoni Varés en el patrimoni col·lectiu de la ciutat. La seqüència d’una exposició monogràfica l’any 1994, de les jornades Antoni Varés sobre la Imatge i la Recerca Històrica i, ara, la publicació d’aquest llibre es combinen amb les projeccions diverses de les seves pel·lícules, algunes d’elles ja fa un cert temps en la sala Truffaut.

És precisament la projecció d’una d’aquestes pel·lícules la que va interpel·lar la curiositat investigadora de Bernardo Riego, que dedica en el llibre un treball a considerar la fotografia com l’expressió més genuïna de la dimensió fotogràfica de Varés, i estableix de forma inequívoca que és justament en la juxtaposició de fotografia i imatges en moviment que es nodreix la preocupació intel·lectual i experimental del nostre personatge.

Per la seva banda, en un capítol anterior, la Fina Navarrete i l’Albina Varés, amb amor filial, combinen la reconstrucció de la biografia i de la trajectòria d’un personatge nascut a Llagostera l’any 1909 i mort l’any 1966 a Girona encara molt jove. La seva anada a París als disset anys (1926), el seu retorn momentani a Girona (1931) pel servei militar i el seu retorn definitiu a Girona, l’any 1935, després de la mort del seu pare emmarquen una etapa en la qual Varés va estar a Paris en contacte amb una societat en ebullició, amb cineastes com René Clair, va conèixer el treball gràfic de les impremtes, va descobrir la força del cartellisme i va decidir que conjuntament amb la seva vena artística es dedicaria a guanyar-se la vida amb treballs de disseny gràfic farcits d’una modernitat contundent lligada als moviments racionalistes dels anys trenta. N’hi ha mostres molt evidents en la seva obra catalogada i inventariada per la mateixa Albina Varés.

Però el més singular de tot és el fet que format en la llibertat del París dels anys trenta, el geni creatiu de Varés es troba de cop comprimit en la Girona de la postguerra. S’adapta, en la seva producció, a la demanda i als gustos del moment, però deixa anar el geni creatiu après a París en diverses de les seves produccions, com la que jo mateix vaig mostrar al saló de plens de l’Ajuntament i que és el grafisme que identifica l’establiment de Cal Rei del carrer Nou de Girona, on pocs minuts abans vaig anar a buscar una bossa i un paper per fer paquets per tal de poder-los mostrar. Aquest geni creatiu busca les escletxes del cinema i del món de l’associacionisme concretat en la ja llegendària AFYC (Associació fotogràfica i cinematogràfica de Girona), i en la fotografia amb una complementarietat indestriables. El llibre conté una mostra molt significativa de les fotografies de Varés, excel·lents i mostra vivíssima dels canvis en la geografia urbana del barri vell, i inclou fotografies dels rodatges de les pel·lícules de Varés, sobretot Roc i encara més L’home del sac, tot i que les autores en reporten una llista molt més llarga que enfonsa les seves arrels en algun petit film d’abans de la guerra. I amb referències a activitats lligades a la ciutat promogudes en col·laboració amb en Lluís Bonavia, nom que apareix sempre associat a en Varés o en Lluïs Bonaventura, amb qui exploraren la versió cinematogràfica de la difusió del Tapís de la Creació. Sabent que Varés va deixar molt madurada una versió cinematogràfica de Josafat de Prudenci Bertrana ens quedarà sempre la recança de no tenir en la cinematografia de la ciutat una obra d’aquestes característiques.

Finalment no vull deixar de dir que guardo amb molta cura, a casa, “L’auca d’en Varés que feia cinema i moltes coses més”, que té com a crèdits els de ser d’autor anònim, amb il·lustracions d’Ariadna Casanovas i el disseny i la realització de l’Albina Varés, amb una dedicatòria d’ella mateixa del dia de Sant Jordi de 1986. Deixeu-me acabar amb un petit tast :La seva vida és un plató/ i Girona la vedette/ De la Catedral ens remet/  al Tapís de las Creació // Roda el Corpus en color/ i les peces d’en Torras Monsó// Fa tertúlies els divendres/ cine-club i faves tendres/ És un home de l’AFYC /  que és un grup molt bonic// i acaba en un gest d’extrema tendresa: I L’ANY SEIXANTA-SIS VA FER CINE AL PARADÍS.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 154-156)

4 Desembre 2009 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a ANTONI VARÉS MARTINELL

GIRONA CULTURA

Diari de Girona

Dijous de la setmana passada vam coincidir a esmorzar, al Bau-bar de la plaça de la Catedral, l’alcaldessa de Girona Anna Pagans i jo. L’Anna em va mostrar i em va donar amb evident entusiasme i una gran il·lusió un exemplar, tot just sortit del forn de la impremta, de Girona. Cultura, gener-juny de 2009, amb tota la programació de les activitats culturals dels diversos centres de la ciutat. També em va donar una publicació de format semblant i amb un contingut concentrat en Teatre, Música, Dansa del primer semestre de 2009. Totes dues publicacions es complementen, i agrupen totes les activitats, primer per centres i equipaments, i finalment, la primera, amb un índex general que és un “Calendari d’activitats” ordenat cronològicament, i la segona amb un “Índex cronològic i per espais,” que recull també l’evolució de tota l’activitat al llarg del primer semestre de l’any.

Estic segur que l’entusiasme discret de l’alcaldessa deu ser també compartit per la Lluïsa Faxedas, tinent d’alcalde de Cultura i Educació i per la Carme Sais, cap de la mateixa àrea. Tres dones i un destí, potser podríem dir. O, simplement, tres dones amb un objectiu comú compartit per moltíssima gent: fer de la cultura un autèntic motor i revulsiu de la vida ciutadana, del pols cívic, de l’ànima col•lectiva de la ciutat. Ja fa molt temps que s’ha convertit en un paradigma contemporani la idea que invertir en cultura és invertir en futur. I aquí en tenim una bona mostra.

Les dues publicacions que comentem són un bon instrument de difusió, un compendi adequat, una guia eficaç per circular per l’entramat riquíssim i divers de la vida cultural de la ciutat, un inventari contundent que ens posa al davant de forma panoràmica mig any de vida cultural. Pot semblar una qüestió molt elemental i ho és. Aquestes dues guies semblen dues obvietats en el panorama ciutadà. Però tinc el convenciment que darrere d’aquesta obvietat, de la constatació que ens és útil, de la impressió aparent que sempre ha existit, hi ha una feinada invisible de coordinació i d’integració, de recopilació de dades, de planificació de la feina que molt pocs s’imaginen. Màxim si pensem que sovint es planifica a més curt termini, que la multiplicitat de les iniciatives és gran i que encara no hem superat del tot una manera de fer que ens porta sovint més a la improvisació precipitada que a la planificació. Però ara tenim una pauta, un marc, una referència general que agrupa els grans cicles, els programes de llarga durada, les propostes que ja s’han fet tradició.

Amb aquestes guies a les mans podem constatar que la política d’equipaments s’ha omplert del tot d’activitat, que els contenidors magnífics que té la ciutat, s’han omplert de vida i que vessen de dinamisme. Som lluny ja dels temps en què els actes culturals eren minoritaris, en què sempre les mateixes persones es multiplicaven i es trobaven a tot arreu. La política cultural de l’Ajuntament de Girona i de tota la societat ha anat a buscar els seus públics i ha definit un projecte en construcció. Un itinerari permanent de recerca i interacció entre la producció, la creativitat i el consum de cultura fins a trencar el vell motllo dels que es pensen que la forma domina sobre el fons i que el model encara s’ha d’omplir i és només pura façana. L’Anna Pagans mateixa em comentava amb un punt de somriure a la boca com la programació de l’Auditori ha evidenciat que hi havia un públic a Girona i a tota la demarcació per a la música de qualitat i que ha fet que les ocupacions de la programació siguin altíssimes.

Així, en el conjunt de les biblioteques del servei municipal es detecta una activitat formativa i informativa permanent, que té potser l’expressió més visible en la programació de “La ciutat dels llibres” o en “El menú de l’escriptor”. Les biblioteques esdevenen focus d’irradiació d’activitat sovint moguda pels mateixos lectors que amb la seva demanda generen l’activitat. A Bòlit, Centre d’Art Contemporani, la definició de projectes de recerca i de producció en art contemporani és el símbol més evident d’un projecte en construcció que no espera a disposar del nou centre per programar.

La Mercè ha esdevingut de fa temps un referent solidíssim, una casa de cultura de la ciutat. El “Girona Truffaut” manté una punta de llança a l’antic Cinema Modern, i gràcies a l’ànima hiperactiva del col•lectiu de crítics de cinema ofereix activitats al voltant del cinema que han de créixer i consolidar-se en confort i ambició en el futur. El Museu del Cinema és ja un clàssic ciutadà i català, que avança propostes amb pas ferm i que formula, des de les adquisicions l’ampliació de la col•lecció Tomàs Mallol, i des de les activitats un camí per fer present al nostre món el cinema com un element indestriable de la societat contemporània. El Museu d’Història de la Ciutat destil•la activitats pausades i pautades al voltant de les col•leccions i ens convida a recorreguts i itineraris per la història de la ciutat. El Call de Girona conserva aquell punt d’intimitat discreta que busca refugi en la vida cultural de les societats i de les persones, i que segueix les petjades dels gironins del passat que el centre investiga amb profunditat i professionalitat.

I per altra banda, la constatació que el Teatre Municipal de Girona, el Teatre de Salt, l’Auditori Palau de Congressos, l’Auditori de la Mercè i la sala “La Planeta”, conjuntament amb “El Canal. Centre d’Arts Escèniques de Girona i Salt” programen i produeixen insistentment fins a fer de Girona un referent Catalunya enfora i un atractiu per a la ciutat. El conjunt que se’ns ofereix és emocionant. Té un gruix excepcional i respon a una feina acurada i constant.

La màxima emoció, l’exponent culminant de la cultura dels sentiments i de la memòria l’haurem de situar en els actes, al voltant del 13-15 de març, dedicats a Carles Rahola. Setanta anys més tard Girona es vindica amb la cultura i enfonsa les seves arrels en la memòria per deixar constància que només l’assumpció del passat i el reconeixement de les nostres febleses col•lectives ens podrà donar un futur sense ombres, amb la pau que Rahola volia als jardins de la ciutat i a tots els racons del món.

http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2009013000_4_311591__Opinio-Girona-cultura

30 gener 2009 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a GIRONA CULTURA

ANTONI VARÉS

Pròleg a Antoni Varés.  Del cartell al cinema, 1928-1966. Catàleg de l’exposició. Girona, Ajuntament, 1994

 Hi ha tres aspectes fonamentals d’aquesta exposició que m’agradaria de comentar:

1. La diversitat, l’originalitat i la polivalència de l’obra d’Antoni Varés.

2. La generositat de la donació d’una part important de la seva obra a la ciutat per part de la família.

3. La Girona de l’època en què Varés va desplegar amb plenitud la seva activitat.

Pel que fa al primer aspecte, només un cop d’ull a l’inventari i catàleg de l’obra, que ha realitzat l’Albina Varés, ens posa davant la pista d’un artista potent, actiu, polifacètic, modern. És indiscutible que els èxits més patents en el camp del cinema han eclipsat durant dècades les facetes del pintor, grafista, publicista, cartellista. És ací on detectem una activitat inusual, una modernitat total. Els cartells de Varés responen els requeriments del grafisme modern, les línies són actuals, hi veiem una continuïtat amb les tendències que avui es despleguen en aquest camp aleshores només incipient.

Aquesta exposició no hauria estat possible si la família Varés no hagués fet donació de les seves col·leccions a Girona. Aquesta generositat és exemplar i hauria de tenir imitadors a tota la ciutat.

Les freqüents donacions que el Museu i l’Arxiu han rebut fins ara posen l’Ajuntament davant el compromís de saber correspondre a la generositat dels gironins, amb una cura i una sensibilitat extremes per tal de preservar, catalogar i transmetre en la seva integritat la magnífica herència rebuda.

Finalment, no em puc estar de fer una petita incursió en el terreny de la història. Antoni Varés desplega la seva activitat a Girona entre 1935 i 1966. Torna a París i viu i treballa a Girona, sobretot en ple franquisme.

La llibertat i el cosmopolitisme que duia de la capital francesa es devien trobar amb una gran cotilla local. Costa, fins i tot, d’entendre la capacitat i l’instint de supervivència, en condicions tan adverses, dels artistes de la ciutat.

Tinc la impressió que només s’explica amb l’existència d’una Girona subterrània, poc evident, però eficaç. La Girona d’en Josep Tarrés i la Patrícia Chaplin, la Girona d’en Lluís i l’Arc, la Girona de l’AFIC, la Girona dels gironins a París que tornaven per Nadal… Només l’activisme artístic, els col·lectius aglutinants al voltant de l’art o del cinema, i la capacitat d’aïllament i allunyament als racons recòndits de la muralla, a l’estudi, poden explicar que l’asfíxia provinciana i la necessitat de trobar clients no eclipsin una ànima d’artista. El fil de la continuïtat creadora es perfila com una eina imperceptible, com una escletxa d’esperança, com el baló d’oxigen de totes aquelles persones, que sense cap mena de dubte, amb la Girona dels anys 50 i 60 no en tenien prou. No en tenien ni per començar.

(Aquest text forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 113-114) 

1 Desembre 1994 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a ANTONI VARÉS