Joaquim Nadal i Farreras

EPISODIS GIRONINS

Diari de Girona

Dijous de la setmana passada era a primera hora del matí a la Seu d’Urgell. Davant de la Catedral, assegut en una terrassa d’un bar a les vuit del matí feia una temperatura fresqueta i agradable. Poc més de quinze graus. Vaig repassar un cop més els volums i les formes de la magnífica arquitectura romànica que tenia al davant. Veient un monument romànic complet m’és més fàcil imaginar la força que havia de tenir la Catedral de Girona en els segles XI, XII i XIII. La proximitat del Cadí donava a la meva visió matinal un aire d’una serenitat extrema.

A mig matí i acabada la feina vaig baixar cap a Girona, pel túnel del Cadí i per l’Eix Transversal. Enguany tot és més verd, més fresc, que en estius anteriors. No hi ha cap racó recremat. Les muntanyes continuen vessant generoses d’aigua. Però arribant a Girona, el rellotge termòmetre de la plaça del Carril, potser espatllat, marcava quaranta graus i el de la façana de la farmàcia de la Susanna Palau, a la plaça del Marquès de Camps, marcava trenta-cinc a l’ombra. Devíem estar ben bé a trenta-vuit.

Però l’efecte de la calorada no em va fer perdre de vista el canvi visual i físic de la carretera de Barcelona des de l’accés mateix a l’autopista fins a la Ronda de Ferran Puig. Després de tota la polseguera polèmica del tema de l’amiant, la solució adoptada em sembla simple i eficient. És evident que el paviment de la carretera de Barcelona era ja molt desigual i fragmentat, i presentava un aspecte dolentíssim i que malgrat la troballa de l’amiant calia trobar alguna solució, en aquest cas sense fresar. El paviment continu, i pintat, atorga homogeneïtat, civilització, sensació d’eficàcia. Potser no durarà tant com si s’hagués anat més a fons fresant. Però en qualsevol cas ara tenim com hem tingut fins ara l’amiant confinat, i tenim la carretera en solfa i en ordre. Aquesta visió em va portar a consideracions sobre el retorn a la normalitat, sobre la superació dels episodis d’obres, sobre la provisionalitat inacabable de les rases obertes, dels carrers tancats. La importància tant de començar les coses com acabar-les. És el cas, per exemple, de la plaça del Marquès de Camps i també de totes les obres de canalitzacions diverses que l’Ajuntament ha abordat amb els recursos del Pla per a l’ocupació que el Govern espanyol ha atorgat als ajuntaments.

Aquest és el motiu pel qual m’ha proporcionat una gran alegria veure finalment acabada la plaça de Sant Agustí, pendent d’instal•lar la vella escultura. Algú potser trobarà a faltar els parterres i els boixos, l’ordre arrenglerat de la geometria de l’enjardinament. Però també és cert que, ara, la plaça ha guanyat ordre en tot l’entorn, que el paviment de sota les voltes ha arribat a assolir la regularitat acabada que tots esperàvem, que els escocells dels arbres, les llambordes , tenen la solidesa potent que reclamava una plaça com aquesta. Les terrasses ordenades que podien preocupar els veïns s’arrengleren a les voreres eixamplades sense envair ni la calçada ni la plaça, i tots els establiments ofereixen un servei millorat i esmerat a disposició d’un turisme creixent que ja no entendria una ciutat a mitges i sense establiments de qualitat diversa a la seva disposició.

És el mateix efecte que vaig percebre en el moment d’anar, uns dies abans, a Ràdio Girona convidat amablement per la Carme Martínez, quan em vaig adonar que s’havien acabat els treballs de restauració de les façanes de darrere de les cases del carrer Nou. Aquesta era una vella lluita pendent de resoldre que mai no podria servir per regenerar la imatge de la plaça Josep Pla, sempre tocada per un pecat original, però que ha permès finalment acabar amb la sordidesa lamentable del calçobre caient i desfent-se cada dia.

És l’efecte renovat que podrem gaudir quan l’Ajuntament reprengui un programa de manteniment i millora de les façanes de l’Onyar, ara ja envellides de més de vint-i-cinc anys i necessitades d’un repàs general per tornar-les a situar en la imatge emblemàtica que ha fet canviar la percepció de la ciutat arreu del món.

En darrer terme és l’alegria de comprovar que aquelles lletres toves que fa més de vint-i-cinc anys, en Paco Torres Monsó ens va fer per la plaça de l’Hospital i la plaça Pompeu Fabra tornen a ser al seu lloc i en el seu variat i atrevit cromatisme, posen una mica de color a la façana noble i ja pràcticament acabada de l’antic hospital de Santa Caterina. Sempre quedarà per a la petita història que els diners per aquella escultura els va oferir la Banca Mas Sardà, on treballaven en aquell moment en Dídac Caparrós i un encara força jove, i només incipient gestor empresarial, Jordi Dagà, molt abans d’anar a fer companyia a en Pedro Farreres a la direcció de la SEPI durant uns anys decisius.

Tornar a la normalitat, tornar les coses al seu lloc, és fer fàcil les coses, és fer amable la vida. I en aquest retorn d’estiu tenim, a Girona, uns quants motius interessants de retorn a la més genuïna normalitat quotidiana.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2009/08/28/opinio-episodis-gironins/353237.html

Anuncis

28 Agost 2009 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , , , | Comentaris tancats a EPISODIS GIRONINS

LA CIUTAT OCULTA

Diari de Girona

Ara fa dos anys, l’Ajuntament de Girona i la Generalitat ens van presentar, en una exposició i un catàleg encapçalat amb escrits d’Anna Pagans i Pia Bosch, els resultats de les excavacions fetes a la plaça de l’Hospital i a la plaça Pompeu Fabra abans de la construcció de l’aparcament subterrani. Santa Caterina i el Mercadal. Conèixer el passat per viure el futur era una mostra molt atractiva que recollia els treballs i les interpretacions realitzats per l’Institut del Patrimoni Cultural de la Universitat de Girona, amb la contribució dels professors Josep M. Nolla, Lluís Palahí i David Vivó.

Transcorreguts dos anys, el Departament de Cultura de la Generalitat publica, ara, una extensa monografia que incorpora aquelles excavacions i l’estudi concret de l’evolució urbana al llarg de la història, des del segle xi fins a l’actualitat. Es tracta d’Entre l’hospici i l’hospital. Evolució urbanística d’un sector de Girona. El carrer de Savaneres, treball coordinat per Lluís Palahí i Josep M. Nolla i realitzat per Sílvia Callavé, Eduard Canal, Maria José Lloveras, Joan Margall, Josep M. Nolla, Lluís Palahí, Antoni Prados i Jordi Sagrera. Amb una presentació de Jordi Martinoy, aquest llibre és una contribució molt valuosa al coneixement de les estructures urbanes i de les estructures socials de la nostra ciutat en els darrers mil anys.

Podem resseguir així l’evolució urbana d’un sector que ha sofert una gran transformació i que quedaria emmarcat per l’espai que, en el passat, havia estat ocupat en el extrem nord pel convent de Sant Francesc, els vestigis del qual se situen avui al carrer Nou i a l’avinguda Sant Francesc i, en el extrem sud, per l’Hospital Nou que acabaria sent substituït per l’Hospital de Santa Caterina, al cor de l’espai ara estudiat.

Coneixem amb detall l’estructura física d’aquell territori. La passera (les Passadores) que marcava la cruïlla dels diversos camins, que confluïen en aquell punt per travessar l’Onyar en direcció a l’acròpoli de la ciutat, per seguir la vella via Augusta cap al nord. El rec i el carrer de Cuguçacs, a l’extrem sud de l’espai estudiat, i el carrer de Savaneras, cor de l’excavació, disposat d’est a oest amb una renglera de cases adossades amb un petit hort al darrere per la banda de migdia.

Sabem també com antigues possessions agrícoles (vil·les) esdevingudes masos (Mas del Pla) cedirien a una progressiva fragmentació, parcel·lacions medievals, que donarien lloc a les primeres mostres de l’urbanisme a la riba esquerra de l’Onyar, en la zona que englobaria els antics carrers d’en Ginesta, del Pago, de Fontanilles, de Canaders, en l’entorn del encara més antic carrer de Savaneres.

Amb dibuixos atractius, entenedors i ingenus, de Jordi Sagrera, Lluís Palahí i David Vivó, podem anar resseguint les capes del palimsest que, en sentit invers des de les èpoques més reculades, ens porten fins a la realitat més simplificada d’avui.

El que m’interessa de remarcar és que un cop construït el nou aparcament, un cop feta la rehabilitació de l’antic hospital de Santa Caterina hi ha un conjunt de preexistències que coneixem bé, amb gran detall, però que ja han desaparegut per sempre més. Això vol dir que en el bagatge cultural de la ciutat, l’arqueologia urbana ens ha aportat, conjuntament amb l’exploració intensíssima dels documents, un coneixement molt ajustat del passat ocult, de la ciutat desapareguda, d’una realitat històrica que, en la seva forma originària, és ja del tot físicament irrecuperable.

Tenim, doncs, una ciutat enterrada i una ciutat desapareguda que coneixem prou bé i que roman oculta per sempre als ulls curiosos dels contemporanis. Sabem que sota la immensa nau de la Catedral de Girona hi ha els fonaments, les bases i els esglaons de l’antiga galilea de la catedral romànica; sabem que a l’interior de la casa Pastors, a la torre del portal de Sobreportes, s’hi guarden els vestigis de les arrels romanes de la ciutat en aquell punt; sabem que al Mercadal i a Sant Feliu s’han excavat, dibuixat, i tornat a tapar, antics enterraments d’èpoques reculades; sabem que a la cripta de Sant Nicolau s’hi pot veure la vella estructura d’una edificació anterior; sabem que en les excavacions dels antics Maristes, encara a mig fer, sorgeixen elements per conèixer potser la part més desconeguda d’un dels extrems de la Força Vella; sabem que abans de refer la placeta del Correu Vell es van fer unes excavacions que van posar al descobert estructures de la part més meridional de la ciutat a l’antiguitat; sabem que a l’interior de la porta Rufina s’hi amaga, embolicada amb un parament medieval, la torre romana de les antigues muralles mil·lenàries de la ciutat; sabem que en el soterrani de la Catedral, accedint pel carrer dels Manaies, es descobreixen els budells dels enormes treballs que van donar peu a l’eixample Carolingi; sabem que al carrer de les Ballesteries, en graus de conservació molt variable, apareixen les restes discontinues de l’antiga muralla romana; sabem que a la casa Boschmonar hi ha una antiga poterna d’època romana.

Hi ha la ciutat que no es veu, hi ha la ciutat que sabem i ja no es podrà tornar a veure, hi ha la ciutat que es transforma i canvia.

Crec que ha arribat l’hora de publicar amb sentit històric i només amb la documentació gràfica i cartogràfica disponible, una monografia que per capes i amb transparències ens permeti anar reculant d’ara cap al passat fins a descobrir les entranyes de la pròpia història i poder complaure’ns en la contemplació de la nostra peripècia col·lectiva.

Hi ha algun precedent elemental en algun dels programes de Fires, per exemple el de 1998. Però allà s’hi mostrava, no només la ciutat subterrània, sinó la ciutat oculta, perquè a la llum del dia havia estat segrestada a les mirades dels gironins i posava com a cas més evident la muralla.

Ara, en canvi, proposo una capbussada cap al passat remot, un viatge en el temps, un anar despullant la ceba capa per capa, un destil·lat gràfic, amb evidències que complementaria els grans treballs de restitució cartogràfica que està fent el senyor Josep Canal i tot el seu equip. El que dibuixen els documents no es pot ensenyar gràficament, el que rescata momentàniament l’arqueologia es pot i s’ha d’immortalitzar per sempre.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008090500_4_285466__Opinio-ciutat-oculta

5 Setembre 2008 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , , , , | Comentaris tancats a LA CIUTAT OCULTA

BASTIDES ENLAIRE!

Diari de Girona

La recuperació i rehabilitació del patrimoni és una tasca inacabable i apassionant. El conjunt de capes que conformen l’herència del passat ens brinda sempre l’oportunitat de respondre amb sensibilitat i generositat a les generacions que ens han precedit. Tot el país és dens de cultura i de patrimoni, carregat d’una gran lliçó d’història i de sociologia. Les petjades del passat ens arriben després d’un procés de selecció, que assegura la supervivència només d’aquells elements més sòlids en la seva significació, més vius en la seva identitat o més poderosos en la seva força material i espiritual. Saber interpretar aquesta herència, saber-la transmetre en la seva màxima integritat a les generacions futures esdevé una prova d’alta civilització i una exigència moral que no podem defugir.

Durant molt de temps, potser per manca de recursos, potser per manca de sensibilitat, Catalunya ha deixat passar inadvertit el seu patrimoni o ha dedicat només una atenció preferent a les mostres més singulars i excepcionals. Però, tant pel que fa al patrimoni documental, com pel que fa al patrimoni artístic, la indiferència, la incúria i l’abandonament havien conduït, en molts casos, al risc de l’enrunament o a la simple desaparició. En tenim nombroses mostres que han interpel·lat les institucions, les entitats,les acadèmies, durant moltes dècades. L’Església mateix no sempre ha dedicat al seu patrimoni la cura que correspondria al reconeixement del valor real i simbòlic de molts dels centres de culte.

Aquesta situació ha canviat en els darrers temps de forma sensible. Primer perquè, des de les primeries del segle xx, la intel·lectualitat catalana integrada, en l’Institut d’Estudis Catalans, va emprendre campanyes de descoberta, inventari i salvament molt notables. Segon, perquè successivament, la Mancomunitat i la Generalitat van arbitrar campanyes que situaven la cultura com un dels elements cabdals de la recuperació nacional. I, tercer, perquè el gran trasbals de la Guerra Civil va posar en perill una part important d’aquest patrimoni, però, alhora, va activar molts mecanismes extraordinaris de salvaguarda i protecció en una gran operació de salvament que ha estat abundantment estudiada. És veritat que en els primers anys del franquisme, una part important de la tasca empresa va quedar interrompuda i avortada, i que els processos de restauració i recuperació van ser molt parcials, selectius, esbiaixats i encara exasperantment lents.

El restabliment de la democràcia als ajuntament i el restabliment de la Generalitat van obrir altre cop les portes a les polítiques més sistemàtiques i a l’exploració de nous camins imprescindibles malgrat les evidents limitacions davant l’abast creixent i, cada cop ampliat, de l’objecte d’estudi, inventari o restauració. Però, és ben evident que en la tasca de la recuperació patrimonial, s’ha trobat també un espai d’activitat econòmica, de diversificació i millora de l’oferta cultural i turística, i una manera eficient de fer pedagogia cívica dels valors patrimonials. L’acció persistent, l’aportació reiterada de recursos, la planificació, l’afinament dels projectes han anat donant per acumulació un resultat ingent de consolidació. Hem passat de l’apuntalament a la consolidació. S’han refet teulades, s’han canviat bigues, s’han arreglat desguassos, s’han sanejat patologies, s’han recuperat tècniques, s’han promogut activitats artesanals i s’ha posat a disposició de la col·lectivitat tot un bagatge de coneixements, nous i vells, ordenats i recuperats.

A Girona tenim una bona mostra que concreta, amb exemples, aquesta reflexió general. No cal fer un repàs de les tasques dutes a terme en els darrers trenta anys. Només cal recórrer la geografia urbana i detectar edificis civils i religiosos, masies, muralles, parcs recuperats amb plenitud i eficàcia. La mostra més recent la trobem en el conjunt de treballs que s’han desplegat a l’església de Sant Feliu. Es va començar fa uns anys per les teulades, operació bàsica, poc espectacular però exemplaritzant. Després, ha seguit el gran treball realitzat al campanar i a la façana, amb una recuperació espectacular de la integritat i l’estabilitat física del monument tant malmesa per la intempèrie i la incúria. I, ara, d’aquí no gaire continuarà a l’interior de la nau principal de l’església, culminant uns treballs de neteja i repicat de la pedra i de consolidació estructural que una vella restauració dels anys seixanta va deixar a mig fer només fins a una alçada per sota del trifori. Veurem, doncs, noves bastides a l’interior de Sant Feliu i veurem la continuïtat d’una col·laboració institucional exemplar, que ara és ja moneda corrent, però que en el passat va fer exclamar a Josep Pla, com ha explicat molt recentment el Dr. Enric Mirambell, que era un autèntic miracle. Confiem que per Sant Narcís, l’església de Sant Feliu tingui la plenitud esplendorosa que correspon al nostre patró, i que faci honor a la magnificència del monument i a la circumstància de l’entrada recent d’un nou Bisbe.

Malgrat que he triat intencionadament l’exemple de Sant Feliu, tot aquest article està inspirat en el fet, avui més visible, més evident i més prominent, a la geografia ciutadana. S’alcen noves i espectaculars bastides a la Catedral de Girona. La Girona contemporània, fent honor a “l’obra de la Seu”, s’ha proposat culminar els grans treballs de la Catedral i esmenar algunes de les incrustacions o deformacions del passat. Aquesta nova bastida s’alça potent des de la seva base al carrer del Manaies i abraça la façana barroca per un extrem per encarar la gran operació de restaurar la façana nord, la més castigada per la intempèrie i l’obaga, i també per les escomeses bèl·liques del passat. En un cert sentit, emprendre ara la rehabilitació de la façana nord és potser la manera més pràctica de curar les ferides i superar el mite de la Guerra del Francès a Girona.

El simbolisme d’aquesta nova bastida a la Catedral, pocs mesos després que s’hagin tret les de Sant Feliu, diu molt de l’empenta a la recuperació patrimonial que ha donat en els temps recents la nostra ciutat, sota l’impuls de la Generalitat de Catalunya i les institucions gironines liderades per l’alcaldessa Anna Pagans, el bisbe Carles Soler i el president Enric Vilert.

PUBLICAT A: cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008082900_4_284271__Opinio-bastides-enlaire

29 Agost 2008 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a BASTIDES ENLAIRE!

DE GIRONA A SORT

Diari de Girona

Divendres 1 d’agost, l’alcalde de Sort, Agustí López, m’ha convidat a la celebració de la Festa Major en honor de Sant Feliu. Prenc consciència només d’arribar de la coincidència en el patronatge del mateix màrtir i em sento transportat des de l’església de Sort a la col·legiata de Sant Feliu.

Hem pujat a primera hora des de Barcelona per Ponts i Folquer. Aquest any, el paisatge té encara una intensitat de vida a la qual ja no estàvem acostumats. Les pluges abundants de la primavera han amarat la terra i els camps, i els arbres conserven un punt de frescor viva que deixa enrere la imatge dels estius torrats i secs, d’herbei recremat i de boscos encesos. Tot verdeja més que grogueja, i és un goig resseguir la geometria variable dels conreus i de les poblacions amb una alegria física que havíem perdut durant un temps. L’ambient és net i no hi ha aquella capa polsegosa que ho recobria tot. M’entretinc en la identificació de l’estat de les carreteres, de l’evolució de la senyalització, de les incidències que detecto.

Arribats a Sort, l’ambient festiu domina el poble i els vilatans s’enfilen al pla de l’església per assistir a la missa solemne i cantada que concelebren quatre capellans. L’alcalde m’assabenta que hi ha tot un reguitzell de pobles del Pirineu que tenen per patró Sant Feliu. De memòria em canta apart de Sort, Barruera, Alins,Gerri de la Sal, Àreu… i se’n deixa alguns, em diu.

A la missa assistim al final a l’estrena dels nous Goigs dedicats a Sant Feliu, que a partir d’un text popular arranjat per mossèn Josep Llorens Borràs i amb música d’ell mateix es canten aquest any per primera vegada. En les estrofes d’aquests Goigs s’agermanen Girona i Sort de forma indiscutible:

El botxí fins a Girona

viu encara us ha portat

s’és teixida la corona

i el cel s’obre de bat a bat.

Quan la glòria se us obria,

entoneu l’himne festius:

Siau nostre ajut i guia

patró nostre Sant Feliu

El martiri consumat que dóna peu a la veneració del sant a Girona sobre la seva tomba i la construcció de la gran col·legiata en un entorn martirial que hauria acollit fora muralla els primers nuclis de cristians de Girona. Organitzats a l’empara d’aquest primer patró, és el fonament de l’expansió del culte a Sant Feliu que, com hem vist, s’estén al Pirineu amb profusió, per això

Sort, amb joia, us venera

com el seu excels patró,

i la vostra protecció

de vós, confiat, espera

Oïu la feligresia

que del fons del cor us diu,

Siau nostre ajut i guia,

patró nostre sant Feliu.

De tornada enfilem de coll en coll l’aresta pirinenca i defugim les valls i les planes que s’omplen de cotxes en la gran operació sortida. El coll del Cantó és quasi solitari, passem de llarg de la Seu, ens aturem a dinar a l’estació de la Molina un bon trinxat i enfilem la carretera Gi.400, plena d’obres per preparar l’estació per als campionats del món d’aquest hivern que ve i els de snowboard de 2011. Baixem per Toses, Fornells i Planés, amb una gran activitat sobre la via, amb operaris que instal·len noves travesses i culminen una operació de millora del tren de Ripoll a Puigcerdà, que hauria de permetre superar una etapa d’incúria i abandonament i entrar en una fase de millora i de dignificació de les comunicacions ferroviàries del Pirineu. A Planés han començat finalment les obres de la minivariant, que hauran de deixar lliures de trànsit les cases de l’entorn de l’església. El paisatge segueix d’un verd intens i d’una netedat insòlita per l’època de l’any i ens meravella la variació dels verds que es resisteixen encara a adquirir l’enfosquiment de la maduresa.

Arribat a Girona, el campanar de Sant Feliu i la façana restaurada recentment, autèntica orfebreria en pedra, em transporta de nou a la difusió del martiri patronal i a la profunditat de les tradicions amb arrels mil·lenàries que agermanen un poble i contribueixen a construir una nació.

Al vespre, a tocar de la mitja llegua, fora de lloc, de la placeta de l’Institut Vell, a uns 85 m d’altitud en relació amb el nivell del mar, en una taula parada per a l’ocasió repetim per tretzena vegada consecutiva la tradició semiclandestina del sopar de la colla dels “viejus” en una itinerància pels racons del barri vell redescoberts cada any a l’estiu. Des d’un lloc de privilegi de la taula es retalla entre l’escletxa del carrer de la Força i les nobles parets de la Pia Almoina el poderós campanar de la Catedral que, il·luminat, ens acompanya amb la presència de l’Àngel i que a partir de les dotze i cinc, apagada la il·luminació, sembla com si abaixi la guàrdia i ens deixi en la penombra dels racons de la ciutat per allargar la sobretaula fins a la matinada.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008081500_4_281993__Opinio-girona-sort

15 Agost 2008 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , , , | Comentaris tancats a DE GIRONA A SORT

MISSES CLANDESTINES

Diari de Girona

Aquesta Setmana Santa passada vaig voler aprofitar tres dies de festa per respirar una mica relaxat i mirar-me el món des de la tranquil·litat de la Cerdanya. Al peu del Puigmal, brillant de reverberació, el temps té un altre ritme i les hores prenen un valor relatiu. Deixar passar les hores sense pressa, sense cap neguit angoixant, dominant el temps, és un plaer allargassat que s’estén mandrosament tot el dia. Però la reiteració dels avisos de nevada i alguna necessitat de caràcter familiar ens van fer baixar el diumenge de Pasqua de Resurrecció. Amb tota la Cerdanya mig adormida i alguns esquiadors a la Molina, la carretera s’obria generosa a un paisatge esplèndid, només matisat de blanc pel polsim d’una nevada escadussera que no s’acabaria de concretar fins a la nit següent, com no s’estarien de dir els homes i les dones del temps que la catalogarien com la nevada més important de l’any. Estàvem, doncs, baixant un dia de calma, contracorrent, diumenge al matí, amb molt pocs cotxes i uns horitzons nets.

Vam decidir aturar-nos a esmorzar a Ripoll i un cop esmorzats vam voler donar un cop d’ull a la magnífica portalada del monestir, testimoni de pedra d’un temps, d’una cultura, d’una societat, d’un país emergent. A la plaça del monestir desfilava la gent endiumenjada per anar a missa de dos quarts d’onze. La sorpresa va ser trobar, a la porta de la gran vidriera que protegeix la portalada, una persona que amb una mirada inquisitiva seleccionava les persones que entraven i d’un cop d’ull decidia qui anava a missa i qui feia cara de turista despistat i encuriosit. Una mena de filtre intuïtiu per deixar passar només cap a l’església els fidels devots. La simple coneixença dels ripollesos permetia la selecció fluïda dels simplement saludats, amb cortesia familiar, només trencada en els casos de dubte manifest per acabar de comprovar si s’anava a missa o només es volia fer el xafarder encuriosit. En aquest cas i amb una amable indicació s’assenyalava la taquilla amb el requeriment de pagar l’entrada corresponent.

Jo sóc partidari de fer pagar per les visites culturals als monuments. Ho he dit més d’una vegada. La conservació del patrimoni requereix de tots els recursos possibles i tothom ha d’estar disposat a entendre que un recorregut cultural mereix una contribució al patrimoni col·lectiu. No es tracta, doncs, de desacreditar el criteri del cobrament d’una entrada. Em sembla més discutible posar un filtre de religiositat en el moment de les celebracions i mantenir la simultaneïtat del culte i les visites culturals. De fet, tancant el claustre i deixant només que els pocs curiosos perduts puguin entrar un instant, deixar anar una mirada perduda pel fris immens de la portalada, entrar un moment a l’església, fer un cop d’ull nostàlgic a la tomba del comte Guifré i tornar a sortir no impedeix que es mantingui el criteri del cobrament per les visites completes.

Abans d’entrar a l’església em vaig aturar un instant primer a admirar la portalada com faig sempre que puc i després a observar discretament l’episodi i les reaccions i vaig poder percebre en algunes cares de persones interpel·lades la sorpresa, el neguit i la incredulitat davant d’un requeriment d’identitat religiosa. La sensació de llibertat vigilada per entrar a missa resulta incòmoda i segurament improcedent per a tothom,fidel o no,veí o no.

Em pregunto per exemple si, amb missa o no, els ripollesos que tot travessant la plaça del monestir se sentin impel·lits a acostar-se un instant a la portalada, embadalir-se d’orgull local i patri, i tornar a la feina, ho poden fer o es troben amb la barrera impracticable de les visites de pagament. Crec sincerament que hi ha un punt intermedi que admet una discriminació positiva, més sensible i intel·ligent, i que obre les portes de bat a bat de l’església en el moment de les celebracions a tots els ciutadans que ho vulguin.

Però l’endemà, dilluns de Pasqua, em vaig trobar amb una situació semblant a la Catedral de Girona, quan a les deu del matí a la porta de la porta dels Apòstols una persona al servei de la Catedral avisava tothom que es tancaven les portes perquè en aquell mateix moment s’obrien les portes del museu i de la visita cultural. Vaig entrar, malgrat tot, i em vaig acostar a la capella conventual molt il·luminada. Hi vaig entrar. Acabava de començar la missa conventual concelebrada per sis canonges, amb tres persones de públic i jo quatre. Durant tota la missa no em vaig poder estar de preguntar-me com podia l’església aspirar a tenir gent a les misses si just en el moment de començar-la es tancaven les portes de l’església. El cap em va tornar a l’episodi del dia abans a Ripoll.

Estic segur que el senyor rector de Ripoll, el senyor bisbe de Vic, el senyor bisbe de Girona i els meus amics canonges de la Catedral sabran entendre la meva argumentació.

Hi torno a insistir. Estic a favor del pagament de les visites culturals. Però estic radicalment en contra de la restricció d’entrada de les esglésies en hores de culte i del lliure accés per a la meditació, el recolliment i la calma en el clos de pau que els nostres antecessors volgueren que fossin les esglésies, fins i tot com a empara i protecció dels abusos del poder civil.

Estic segur que hi ha una manera més subtil i més elegant de cobrar quan toca i de deixar un marge de llibertat per a la freqüentació reiterada dels nostres monuments, no pas per a les visites minucioses i detallades dels turistes que fan un recorregut complet, sinó per als ciutadans i els fidels que volen només estendre un instant una mirada per a la tranquil·litat als grans espais d’art i de fe que el temps i les generacions ens han deixat.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

11 Abril 2008 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a MISSES CLANDESTINES